 |
| 1848. BCN. Primer ferrocarril a Catalunya. La inauguració del carril de ferro de BCN a Mataró marcava el signe dels nous temps a la BCN de mitjan segle dinovesc. La famosa línia costanera aportava un toc de modernitat definitiu a una Catalunya en la via ràpida de la industrialització. Fou construïda per damunt dels estrets arenals de la costa maresmenca, terra que llavors no tenia valor agrícola, car no es volgueren fer malbé les bones terres de conreu al peu de la serra ni xafar polls dels peus dels propietaris i terratinents. Al contrari, ara trobaven valor en aquells jornals de terra sorrenca on no hi creixia res. Als anys 60 del segle XX, es repetí aquesta curiosa paradoxa en molts pobles de la costa amb l'arribada del turisme de masses. Els primers grans apartaments i segones residències es construirien a tocar de la platja, en aquelles terres salabroses i tan improductives que els avis havien deixat no pas als hereus, sinó als cabalers. De manera que els fills desnonats de la part principal del pastís hereditari de les cases (pre)potents es feren rics, i els sacrosants hereus s'hagueren de conformar amb el conreu de vinyes, garrofers i aulivers, d'escassa rendabilitat. És clar que els camins del senyor (i de la vida) són inescrutables. |
 |
| 1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848. «Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA). En aquella meitat de segle XIX, mig Europa estava farcida de bullangues, que convivien amb l'anar fent de cada dia. Fins i tot en dissabte, que en aquells temps era un dia laborable més de la setmana, perquè cal recordar que el Creador només va descansar al setè? Fins fa quatre dies, doncs, d'això dels caps de setmana ni se'n coneixia l'existència. La secularització de la nostra societat ha anat paral·lela a l'extensió de la setmana de cinc dies laborals. Ara ja s'està parlant de començar a implantar la de quatre: serà el cop de gràcia a la divisió del temps des dels temps bíblics, la laïcització definitiva i sense retorn, que ja n'és hora, de la nostra societat, que aparcarà el fet religiós en l'àmbit de la tradició cultural. La informació del temps i de la sortida i posta del sol a primera plana donava al diari una pàtina de modernor i exactitud científiques, que suposadament també s'havien d'estendre a la resta de notícies. El sant de dia comentat a primera plana denotava la preeminència del pensament religiós, i la llista dels comandaments militars (espanyols) de la «plaza», tot just encetar la segona pàgina, explicava d'arrel la situació política. Però entre totes dos, s'hi colava la informació dels espectacles: del Teatre Principal de la Rambla, i del Gran Teatre del Liceu, també a la Rambla, recentment inaugurat feia menys d'un anyet. Però no ens confonguem: no es tractava d'informació cultural, sinó de «sociedad», i més exactament de bona societat, de la societat dirigent de la ciutat, de la classe social que s'apropiava el regiment civil i que, és clar, llegia «el Brusi», i els dissabtes s'havia de mudar per anar a lluir i figurar entre els de la seua estofa. Què devien entendre aquells nou-rics aburgesats de la tragèdia humana i eterna d'Èdip? Sort que en acabat, encara oferien un ball «por doce parejas», per tal d'endolcir el dolorós regust del clàssic i poder parlar, en sortir, de la bellesa de les danses contemplades. Al Liceu, l'entrada general a 3 rals, i a «la cazuela», o sigui, al galliner, només 2. Per cert, el preu del diari era de quatre quartos, gairebé mig ral. Preus que no eren a l'abast dels més modestos i poc afortunats de la societat. Els quartos eren la moneda fraccionària dels rals, i eren tan freqüents que, en la parla popular, el mot quartos arribà a ésser sinònim de calés, diners. Després vingué el mot cèntims, també molt estès entre les nostres padrines. Els mots, i gairebé com els qui els vam sentir de petits, ja s'han quedat antiquats. |
 |
| 1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848. «Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA). Arribada la «Parte Econòmica» del diari ens sobten els anuncis barrejats de notícia o a l'inrevés que s'hi escriuen, i que són els que m'han fet pensar que ens transmeten el pols de la societat barcelonina burgesa d'aquells temps. Els llibres anunciats eren sempre en castellà, única llengua oficial, que segons un «campechano» monarca (espanyol) del segle XX, «nunca fue lengua de imposición». Deu ser per això, que no se'n deixava ensenyar cap més a l'escola. Ni parlar-ne cap altra sense càstig. S'hi ofereix una magna col·lecció d'obres de la literatura universal, profusament il·lustrades de làmines al boix. Pensem que eren per a la bona societat, i no tenien pas intenció de llegir-les, sinó només de col·leccionar-les a les estanteries de les llibreries del despatx del senyor de la casa, que aleshores era peça imprescindible per anar-hi a fumar després del dinar. |
 |
| 1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848. «Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA). La compra de carbó, i de llenya, era essencial per a les cases bones de la ciutat, i es feia directament dels vaixells arribats a port. Després calia fer-ne el trasllat amb carro i el buidatge a la carbonera, sempre pala en mà, amb treball físic dels criats de la casa, o de l'empresa del traginer. Un avís molt important: l'arribada a la ciutat d'un retratista francès, que «tiene la satisfacción de participar a los ilustrados barceloneses su llegada y establecimiento en esta capital». Perquè la fotografia encara era havia de madurar, i la immortalitat burgesa raïa en el pinzell i els olis de l'artista, encara com al segle XVII flamenc. El trasllat de la raó comercial també era important, no fos cas que la clientela es perdés. El pintor que ho anunciava al diari no devia pas ésser poca cosa. Em fa l'efecte que entre retratista i pintor hi havia la diferència que marca la distància que va d'un pinzell a una brotxa de paret. La informació immobiliària no hi podia faltar, i s'hi deixa constància de la venda de «una hermosa posesión a dos horas de distancia de esta ciudad y por la parte del Llobregat». Amb tota probabilitat, una torre d'estiueig, quan el riu encara mostrava als naturals ses plaents platges serpentines que immortalitzà en sos versos. El preu de la hipoteca se situava sobre les 50.000 lliures, que eren de veritat molts quartos. Molt curiosa és la notícia següent, gairebé d'app de cites actual: una senyora -això diu l'oferta- vol invertir 800 lliures -poca broma- en un «piso decente para matrimonio, ya sea dentro de la ciudad o en la Barceloneta». Però no a Gràcia, Sarrià o Sant Andreu, que eren municipis als afores i muralla enllà, que tot just començava a parlar-se d'enderrocar-les. No sé si cal suposar que ja era casada, potser no, perquè és ella qui el busca i no el marit. Sembla que encara estigui per merèixer o, millor encara, era una vídua que sortia del dol... L'anunci del professor d'aritmètica i «cambios y tenedurías de libros», és a dir, formació comptable, és també destacable, car presumeix «que su método de enseñanza es preferible a todos». Està molt bé això de la confiança del mestre en els propis mètodes pedagògics. Al revés d'avui, que tothom ens diu com ho hem de fer i a callar! Les cases d'hostes, versió dinovesca de l'Airbnb eren a l'ordre del dia. Ací trobem una senyora amb minyona que ofereix «sala y alcoba muy bien amueblada para caballero de carácter, a quién cuidará si gusta de la asistencia». No cal que tingueu mals pensaments, segurament hi havia bona intenció... econòmica, per ajudar-se a pagar la renda. Però si l'assistència arribava a agradar massa... qui-sap-lo! La bona carn de la ciutat era de «buey fresca», però sense neveres, al mercat de Sant Josep, i al costat de la parada dels coloms. Més vendes: de local comercial «con armarios y cristales» o d'una tartana valenciana. |
 |
| 1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848. «Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA). Lloguers d'una finca amb jardí i aljub, o sigui, sense problemes d'abastiment d'aigua, o d'un piano de cua, o d'una altra sala i alcova, en un tercer -sense ascensor, òbviament- a la plaça de l'Oli, «para alquilar a un señor solo o a dos amigos». S'acaba aquest nostre breu divertimento sobre el pols de la ciutat burgesa a través de ses ofertes i demandes, amb el comentari de la darrera informació de la secció: el ball de màscares del Carnestoltes que s'acostava, al Saló de la Llotja, això sí, «a beneficio de los pobres de la Casa de Caridad», perquè ballem, festegem i forniquem, però amb l'esperit tranquil. El saló serà «ricamente adornado», i el ball durarà rigorosament de 9 de la nit a 2 del matí. S'hi podia arribar amb mitja hora d'antelació i l'entrada fora de 4 rals per disfressa. Amb moneda que no s'hagi de pesar! Perquè si no, s'hi feien llargues cues. Acabaré amb un refrany de ma padrina, que feia: que bé que es viu quan es viu bé. O amb el parafraseig d'en Gaspar Hernàndez: l'ofici de viure bé. |
 |
| 1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848. Una tartana valenciana, que era carro lleuger, per a passeig o desplaçaments sense càrrega, i que es venia aquell any al carrer de Santa Anna, al Cafè del Jardí 18, entrada per la Rambla dels Estudis. Una entretinguda ressenya de molts delss cafès barcelonins del segle XIX, la trobareu a Els cafès a la Barcelona del XIX, enllaç, dins el ben recomanable blog Cuina del 19. |
