[369] Els Omells de Na Gaia

1913. Els Omells de Na Gaia, l'Urgell. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Vista centenària del poble. Segons Coromines, prové de ULMETULUM, diminutiu de ULMOS, plural del nom de l'arbre en llatí o(l)m, «que ha deixat abundants rastres toponímics arreu del domini lingüístic». Els omellencs ens poden explicar qui fou Na Gaia i per què la festegen al nom del poble.

1913. Els Omells de Na Gaia, l'Urgell. 
«Geografia General ...» per Ceferí Rocafort.
El sud de la comarca de l'Urgell és popularment conegut com la «baixa Segarra» tant pels seus paisatges de secà, fora de l'abast del canal d'Urgell, com pel caràcter aspre, eixut i agarrat dels seus habitants. Fa cent anys, 4 hores de carro per arribar a Bellpuig. Avui, el transport escolar encara tarda 3/4 d'hora. I més de 700 ànimes llavors, ospedreta!

1913. Els Omells de Na Gaia, l'Urgell. 
«Geografia General ...» per Ceferí Rocafort.
Detall de l'Església de Santa Maria i la vila al peu del turó, a la serra del Tallat.

2007. Els Omells de Na Gaia, l'Urgell. 
La mateixa perspectiva, cent anys després: només hi hem afegit les granges, autèntica arquitectura rural distintiva de les terres de Ponent de les darreres dècades (foto Wikipèdia).

1986. Els Omells de Na Gaia, l'Urgell. 
Un escut «parlant» d'etimologia popular: dos ametlles, o aumelles, assimilat per semblança fonètica a l'origen del nom del poble.

1986. Els Omells de Na Gaia, l'Urgell. 

L'editor de la postal va confondre els números: l'altitud sobre el nivell del mar és de 560m. i el nombre d'habitants dels anys 80, pocs més de 160! després del despoblament patit des de finals dels 50s i al llarg de tots els 60s i 70s.

2002. Els Omells de Na Gaia, a vista d'ocell (Diari Segre). 
Vista esplèndida del poble actual.

2002. Els Omells de Na Gaia, a vista d'ocell (Diari Segre). 
Una altra vista esplèndida del poble actual.

2002. Els Omells de Na Gaia, a vista d'ocell (Diari Segre). 
Vergonya de falta d'ortografia, oi?

Dedicat a l'amic Jordi Sabidó

[336] Alcoletge, segle XXI

[368] Mont-rebei, segle XXI

2013. Congost de Mont-rebei.
Vista esplèndida del pantà de Canelles des de l'ermita de Corçà durant la Setmana Santa, no gaire ple abans de les pluges del maig. 

2013. Congost de Mont-rebei.
A l'inici del congost, s'observa a l'horitzó la torre de guaita de la Girbeta, vigilant mil·lenari del pas de la Ribagorçana. El nostre guia preferit, el balaguerí Josep M. Farré.

2013. Congost de Mont-rebei.
Ja som dins! El camí de dalt del congost, construït per l'Enher quan el pantà va colgar el camí de baix, el camí de ferradura secular que durant segles fou l'únic pas entre la plana i la Ribagorça.

2013. Congost de Mont-rebei.
Vistes magnífiques del camí del congost, amb la Noguera Ribagorçana al fons de tot.

2013. Congost de Mont-rebei.
Descans i última empenta fins a l'entrada nord del congost. En la foto, s'observa l'antic camí que baixa cap al riu.

2013. Congost de Mont-rebei.
El pont metàl·lic que trobem per l'accés des del Pont de Montanyana.

2013. Congost de Mont-rebei.
La tornada per l'antic camí de ferradura aprofitant que les aigües del pantà són baixes.

2013. Congost de Mont-rebei.
Ni els carros podien passar-hi, només animals i caminants. La perspectiva ens ofereix l'alçada entre el vell i el nou camí.

[345] Mont-rebei, segle XIX

[367] Companyons, de bótes a porrons!

Anys 1960-70. «Lo porró».
Postal de l'il·lustrador Creus: jove català amb faixa, barretina, espardenyes, i porró per acompanyar els rovellons amb «llangonissa», amb Montserrat al fons. La quintaessència dels costums ancestrals de la terra, sovint amagats pels nostres compatriotes.Què hi veieu que ens hagi de fer-nos-en avergonyir?

Anys 1960-70. «Lo porró».
Postal de l'il·lustrador Picó: pescador assedegat al port de Cotlliure.

Anys 1960-70. «Lo porró».

Anys 1960-70. «Lo porró».
Andorrà aixecant el colze, entre mates de tabac penjades per assecar.

Anys 1960-70. «Lo porró».

Anys 1960-70. «Lo porró».
Amb el Canigó al fons. 

Anys 1960-70. «Lo porró».
Per apujar la temperatura enmig de la neu, un bon trago de vi. A nosaltres ens donaven pa sucat amb vi i sucre, uummhh...

Anys 1960-70. «Lo porró».
Entre el cirerer florit i el Canigó.

Anys 1960-70. «Lo porró».
Una tradició secular davant del secular romànic.

Anys 1960-70. «Lo porró».

Anys 1960-70. «Lo porró».

Anys 1960-70. «Lo porró».

Anys 1960-70. «Lo porró».
Potser ja només així els nens i nenes del demà ho entendran (no tinc referències de l'origen de la foto, però fóra interessant saber-lo).

[366] Porronada

[366] Porronada

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Una característica popular que ens identificava com a poble, ara en vies d'extinció. I no hem sigut bons ni per mantindre-ho perquè els turistes passessin una estona divertida. Encara recordo com a casa, de petit, mai no faltava a taula. A l'estiu sempre barrejat amb «graciosa», és clar.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Postal dels Banys d'Arles, al Vallespir. Els burgesos gavatxos que hi estiuejaven no se'n sabien avindre, d'aquest costum.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Fins i tot els infants havien d'apendre'n, de veure «a la regalada». A Lleida en diem a galet.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Aquest és de Banyuls de la Marenda, al Rosselló. Faixa, vestit de vellut i espardenyes.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Català bevent a la regalada, «what else?», qui més podria ser?

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Fins i tot les dones!

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Des de Ribesaltes, tipus del país amb porró, però sense llengua pròpia, ai las!

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Una «xirritada», mot onomatopeic que imita el xerric que es fa amb la llengua  i la boca, mentre es beu amb porró. D'on la frase feta, quan hom és molt callat: no diu «ni xerrit ni merrit».

Anys 1900-10. Bevent amb porró.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.

[101] Banderinada «leridana»