ccc.jpg)
1912. L'església parroquial d'Anglesola, l'Urgell.
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 4 (ARCA).
La façana que lluïa l'església al segle XIX, retratada a començament del segle següent. Sort que el retratista en captà també les dones que eren a la font a omplir els càntirs d'aigua. Tot ben semblant a com devia ser la vida anglesolina de cinquanta anys abans, si més no.
1845 i ss. Anglesola, l'Urgell.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Població del pla urgellenc, amb «cielo alegre» i carrers i places ben alineades i «con buen piso». Hi havia pòsit o magatzem municipal per emmagatzemar gra, escola per a cent nens!, i fins i tot un hospital «para enfermos pobres transehuntes». Que el terme era ric, ho mostra el fet que l'església parroquia de Sant Pau mantenia el mossèn i fins a 9 beneficiats. Hi havia hagut convent dels trinitaris calçats abans de la desamortització de 1835, «muy capaz, de buenas proporciones y con una hermosa iglesia, la que con el resto del edificio permanece cerrada».
Abans de l'arribada de l'aigua del Canal d'Urgell, hi havia ja una mica d'horta de reg amb l'aigua del reguer d'Ondara, «cuyas aguas sirven también para dar impulso a dos molinos harineros». No en va, l'Urgell era considerat el graner de Catalunya des de l'Edat Mitjana. Més de 800 jornals de primera qualitat, i excel·lents conreus d'ametllers. A més, hi havia una fàbrica de «encajes negros» o teixits. També hi havia tradició de fer de traginers. La població era de 172 caps de família, amb un total de 757 habitants, que es doblarien en cinquanta anys, a començament de segle XX. L'arribada de l'aigua n'obrà el miracle.
1847. Anglesola, l'Urgell.
«El Eco del Comercio», Madrid, de 28 de desembre (HDH).
El temut pillatge de les partides carlines durant la guerra dels matiners o segona guerra carlina. Aquestes partides eren molt temudes entre el veïnat, perquè solien arrambar amb tot allò de valor, de joies fins a diners i queviures, que trobaven pels pobles. El text recull el malestar de la Catalunya rural d'aquells temps, que fou la causa de l'aixecament armat dels matiners, molt més que una simple segona revolta carlina, car s'hi van trobar, a més dels carlins, faccions progressistes i republicanes, fet que va anar reproduint-se al llarg del segle XIX.
1847. Anglesola, l'Urgell.
«El Español», Madrid, de 25 de setembre (HDH).
El sometent d'Anglesola, amb l'alcalde al davant, «sorprendió a una cuadrilla de malhechores, logrando capturar a ocho...»
1848. Anglesola, l'Urgell.
«El Espectador», Madrid, de 12 de novembre (HDH).
Una partida carlina envaeix la vila per apoderar-se del correu i dels cavalls del correu, ja que encara no hi havia el tren.
b2.jpg) |
1912. Convent d'Anglesola, l'Urgell. «Ars, ilustración artística y literaria», núm. 2 (ARCA). |
.jpg)
1912. Convent d'Anglesola, l'Urgell.
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 4 (ARCA).
Se'n destaca que fou dels primers de l'orde de terciaris descalços de Sant Joan de Mata a territori peninsular. Se'ns descobreix que Sant Vicent Ferrer (que a l'infern es cremi, oi?) hi tingué una reunió conspirativa amb nobles del país abans del Compromís de Casp, probablement per afeblir els partidaris del comte urgellenc Jaume, que finalment acabaria sent el Dissortat de tal Compromís.
1853. Anglesola, l'Urgell.
«El Áncora», de 9 de maig (HDH).
Robatori de la nit del 25 al 26 d'abril a l'església parroquial. Entre altres peces, els lladres s'emportaren un parell de creus argentades de cinc pams, amb les efígies d'onze dels apòstols, «por haberse perdido ya el otro», i el reliquiari amb relíquies de Sant Pau! Es veu que els capellans d'aquest poble no es mocaven amb mitja màniga... També se n'endugueren la Veracreu. En definitiva, un autèntic botí.
1853. Anglesola, l'Urgell.
«El Áncora», d'11 d'agost (HDH).
Els Mossos d'Esquadra van recuperar totes les joies parroquials anglesolines.
ARCA.jpg)
.jpg)
1912. Convent d'Anglesola, l'Urgell.
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 4 (ARCA).
Les llegendes al voltant de la Santa Creu d'Anglesola, portada des del Sant Sepulcre per la peregrinació de l'anglesolí Martí Sacromont, nom ben escaient al fet. Ja fou en aquells temps reculats robada pel mateix vicari, que en un atac de penediment la llançà (oh, malvat!) al femer que trobà de camí en sa fugida. En una altra ocasió, la volgueren ornar amb una bona peanya, però l'argenter els donà gat per llebre, i els la canvià. De manera que la creu ja no escampava les bromades, sinó que ben al revés feia pedregar. Així esbrinaren el mal fet de l'argenter lleidatà. Se n'hi tornaren a exigir-li explicacions i acordaren llençar totes dues creus a la farga, i, és clar, només la bona se'n salvà, del foc.
En fi, contes de la vora del foc, si no fos que tenien la missió d'apuntalar l'obediència cega a una fe i a una institució eclesial, amb la gran missió de controlar pensaments i idees, tot mantenint la gent en la indigència de coneixement i l'acatament del (seu) ordre moral, polític i socioeconòmic establert.
Tot això no ens ha de privar de reconèixer el valor històric de la peça, que remunta al segle XII! En trobo aquesta descripció, que assegura que les pedres de l'interior són del Sant Sepulcre...
«L'església d'Anglesola custòdia des d'època medieval una creu-relicari recoberta de làmina d'or, originària de Jerusalem i datada l'any 1170. Es desconeix com i quan va arribar a Catalunya, tot i que s'han plantejat diverses hipòtesis en aquest sentit. La restauració de l'obra, a càrrec del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, va posar al descobert que, a més dels fragments de la Vera Cruz, el seu interior (que no és massís, com es creia) estava farcit amb diversos tipus de fusta i algunes pedres, aquestes darreres procedents probablement del Sant Sepulcre.
«L'exposició s'emmarca al voltant d'aquest singular reliquiari i posa l'accent en les relacions que es van establir entre Catalunya i els Llocs Sants en època medieval, un flux que va afavorir l'arribada d'altres relíquies jerosolimitanes (testimonis de la corona d'espines, dels claus, del Sant Sepulcre, etc.), que es van fer servir en la consagració d'altars i d'imatges sagrades o es van destinar a la veneració dels fidels, en aquest cas albergades en delicats reliquiaris, alguns dels quals es van exhibir a la mostra.«La Veracreu d'Anglesola és una peça gairebé única, ja que només se'n coneixen dues més amb aquestes característiques: la creu de Carboeiro, al Museu de la catedral de Santiago de Compostel·la, i l'Estauroteca, al Museu del Louvre de París (Museu Diocesà de Solsona).
1900. Anglesola, l'Urgell.
«La Publicidad», BCN, de 10 de gener (HDH).
Sembla que la Benemérita no era gens de ben rebuda ja en aquells temps al poble.
1853. Anglesola, l'Urgell.
«Diario de Barcelona», de 12 de gener (ARCA).
El sometent anglesolí va posar setge a la casa cuartel! Arribats reforços des de Tàrrega per als militars, l'alcalde, el sereno i un altre veí del sometent foren detinguts. El diari explica que la causa fou la requisa d'una arma a un veí del sometent, «que llevaba sin la correspondiente licencia», ves que havia de dir el diaria conservador... Però la forta resposta del poble fa deduir que alguna cosa més hi hagué i que fou interpretat com a abús d'autoritat pels anglesolins.
1900. Anglesola, l'Urgell.
«La Veu del Segre», de 4 de març (FPIEI).
La causa fou a la fi sobreseguda, probablement després que es moguessin fils per aconseguir-ho. Foren rebuts com a herois al poble quan hi arribaren amb el tren correu. La banda de música local i més de sis-cents veïns els hi esperaven, mentre ventaven les campanes. L'alcalde va haver de sortir al balcó de casa per donar «les gràcies als seus conveïns per la distingida i carinyosa rebuda» del poble, excepte segurament dels guardiacivils...
Anys 1910-20. Creu de terme d'Anglesola.
La creu abans de ser desmuntada durant la guerra per salvaguardar-la. Fou recol·locada a la plaça, a prop d'a on havia guardat l'entrada del poble des del segle XV.
Segle XVIII. Anglesola, l'Urgell.
«Atlante», Bernat Espinalt (BDH).
Dins la Nova Planta borbònica, Anglesola era ubicada al Corregimiento de Cervera. Tenia cap a 200 veïns, ço és, un miler d'habitants: «son todos labradores», i les dones «hacen encajes negros de mucha calidad», que diria que eren puntes de coixí. La primerenca fundació del convent no podia faltar en la ressenya. Llavors, la vila era molt més gran que Mollerussa, «a una legua, la habitan cinquenta vecinos», o sia, entre 250 i 300 persones.
Dins la Nova Planta borbònica, Anglesola era ubicada al Corregimiento de Cervera. Tenia cap a 200 veïns, ço és, un miler d'habitants: «son todos labradores», i les dones «hacen encajes negros de mucha calidad», que diria que eren puntes de coixí. La primerenca fundació del convent no podia faltar en la ressenya. Llavors, la vila era molt més gran que Mollerussa, «a una legua, la habitan cinquenta vecinos», o sia, entre 250 i 300 persones.
1912. Un pagès urgellenc.
«Ars, ilustración artística y literaria», núm. 4 (ARCA).
Gent que s'ha perdut. Fins i tot, avui, a molts els fa vergonya de portar barretina. Fixeu-vos en la mà del jaio: sembla que li hagin tret el caliquenyo dels dits per fer-li lo retrato...
El terme 'Pla d'Urgell' no es referia a la mollerussenca comarca actual, sinó que fa cent anys era la denominació genèrica de tota la plana urgellenca, com bé la definia Valeri Serra en el seu setmanari bellputgenc «Lo Pla d'Urgell», que als anys 80 del segle XX donaria nom al magne institut de secundària d'aquella població, i, els qui em coneixen, saben que no ho dic perquè sí, oi?
