QUINA LA FEM?: Segle XIX

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges

20250930

[2708] La contaminació del Canal de Pinyana, 1878

1980 ca. Sínia a la Secla del Cap de Pinyana, Alcanís de Rosselló.

dins Pagesia, Indústria i Món Rural (VIII Congrés sobre Sistemes Agraris, Organització Social i Poder Local), Alguaire, 2013 (enllaç).

1878. Lo Canal de Pinyana.

«Revista de Lérida», núm. 50. de 15 de desembre (FPIEI).

La casa de Lleida, amb l'escut de la ciutat, marcava lo domini lleidatà sobre lo canal, a la sortida de la mina de la presa a on se n'iniciava lo recorregut. L'indret era imponent i majestuós, segons que es recull en el castellà obligat i diglòssic d'aquell segle XIX: «aquellos colosales jigantes de piedra, incomunicados hoy por la corriente del río, estuvieron unidos con el tiempo por medio de un antiquísimo puente», les restes del qual encara podien contemplar-s'hi. A cada costat de riu i de pont, els convents «que en las dos alturas existían, de frailes en el opuesto a la acequia, y de monjas de Santa Ana al lado de una ermita de este nombre». No trobo, de moment, ressenya d'aquests convents.

La Serra Roja i la Serra Blanca, «que se denominan así por su diferente aspecto», juntament amb l'ermita de Sant Salvador, presidien aquell indret feréstec a on segles enrere s'hi començà a excavar lo canal.

1878. Lo Canal de Pinyana.

«Revista de Lérida», núm. 50. de 15 de desembre (FPIEI).

A banda dels usos agrícoles i fariners, lo canal iniciava també la història de les fàbriques que s'hi aixecarien per aprofitar el corrent de la secla del Mig, «que es la que conduce las aguas potables de que se sirve nuestra ciudad» des dels temps del governador (espanyol) Blondel fins al dipòsit del Pla de l'Aigua. Ja hi havia en aquell any la fàbrica alguairenca de teixits i la fàbrica de paper rossellonenca.

L'ús de l'aigua com a força motriu a les fàbriques començava a preocupar les autoritats, per tal que no n'afectés la qualitat, atès que era la via principal per abastir d'aigua potable tots los pobles pels quals transitava i fins a Lleida. L'autor de l'article, Antoni Abadal i Grau, hi proposa la solució d'agafar l'aigua potable de la secla del Cap, sense indústries i més neta i clara. Només el fet d'haver-ho proposat ja ens indica la greu preocupació per la potabilitat, «sin que se traduzca esto por falta de simpatías a la naciente industria».

1924. Fàbrica de la Mata, Alguaire,

(enllaç).

Almenar, Molí fariner del segle XVI,

2013 (enllaç).

Fàbrica de paper de Rosselló, (enllaç).

La primera foto mostra lo fundador de l'empresa, Pere Alier Vidal, cap al 1876, sobre el cavall davant l'entrada. L'altra mostra lo mateix indret al 1924, uns cinquanta anys després.

[2489] De Lleida a la presa de Pinyana pels pobles del Segrià, 1789

Quinalafem.blogspot.com

20250928

[2707] La Vall de Boí de 1888 i los primers tauristes

1920 ca. La Vall de Boí.

Foto: Josep Pascual i Vila (MdC-AFCEC).

La imponent natura ribagorçana.

1885. Lleida.

«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).

Lo primer número del butlletí de la primera entitat excursionista de Lleida, a la dècada dels 80 del segle XIX, moment de conformació i assentament de la Renaixença lleidatana. Los grans prohoms de la ciutat, funcionaris i militars (espanyols) a banda, formaren part d'aquella junta directiva inaugural, presidida pel destacat historiador i cronista de la ciutat, Josep Pleyan, i pel metge Camil Castells (germà de la Dra. Castells) i per l'advocat Xavier Vinyes (pare del músic Ricard Vinyes), com a vicepresidents. En feia de secretari Frederic Renyé, advocat.

No trobo referència a altres números de la revista.

Derivaren l'adjectiu ilerdanesa per batejar l'associació. Quan als anys 70 del segle XX, se reanomenà l'IEI, hauria sigut preciós que se n'hagués recuperat aquesta adjectivació, com a homenatge.

«Als membres d’aquesta associació els unien uns sentiments catalanistes i una inquietud cultural que no tenien cabuda en els partits polítics de l’època... des de la mateixa associació, es pretenia constituir més una acadèmia d’estudiosos que un grup d’afeccionats, cosa que queda reflectida en els mateixos estatuts. Dins l’Associació convivien en harmonia l’excursionisme erudit i l’excursionisme pintoresc. A més a més, també cal assenyalar la diversitat d’ideologies polítiques que es mantingué durant el temps de vida de l’Associació Excursionista Ilerdanesa i que tingué continuïtat en el Centre Excursionista de Lleida [1906]. La mort de J. Pleyan el 1891 suposà un període d’aturada del moviment excursionista a Lleida. F. Renyé entrà de ple en la política, en detriment de l’activitat excursionista. Tot i això, els fonaments ja estaven posats».

«Enric Arderiu i l'excursionisme lleidatà»,

Josep Pujol i Ballesté, Centre d'Estudis Mascançà, Anuari 3, 2012 (enllaç).

1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.

Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».

«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).

Ressenya de Camil Castells d'una excursió a aquesta desconeguda vall pirinenca en aquells anys de descoberta del nostre patrimoni natural. Feia una cinquantena d'anys aprox. que la llei de creació de les províncies (espanyoles) havia adjudicat lo Pirineu occidental (pallarès, ribagorçà i aranès) a la de Lleida, juntament amb les comarques del pla. Fins a Boí, s'hi havien d'invertir trenta hores de trajecte. Si s'hi havien de fer camins i carreteres, també es parlava d'un ferrocarril, calia conèixer ben bé aquelles desconegudes i precioses valls.

Tenia lo poble de Boí una trentena de cases, amb lluentes teulades de pissarra, i cap als 140 habitants. Lo camí per acostar-se a l'antic comtat d'Erill era més que dolent, però la descoberta del paisatge natural pagava l'esforç.

1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.

Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».

«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).

A cavall de matxos forçuts i resseguint la Ribagorçana van recorrent lo camí. Poca traça de vida humana i molta de ramats que peixen sobre lo verd inacabable del terreny. Troben un rabadà preocupat per les petjades d'un os, també una farga, «completament fumada en son interior», a l'indret dit de les Cabanasses, «lo punt a on esmorzen los tauristes», mentre lo ferrer los inspecciona les ferradures de les cavalleries.

A finals del segle XIX, començà a arribar lo mot anglès tourist per definir la nova realitat dels viatgers. Coromines lo troba documentat per primer cop al 1905 al diccionari de Bulbena. Lo mot recollit per Camil Castells, taurista, pot ben bé ser una de les primeres veus de recepció del mot a la nostra llengua.

Deixen la Ribagorçana per començar a pujar cap a Barruera «per camins plens de trossos de pissarra, estrets, serpentejant, i des d'a on se pot percebre una casi continua remor promoguda per la caiguda dels mentats trossos al fondo dels barrancs». Los prats de sègol i los horts reben los viatgers al peu del petit poble, descrit en la senzillesa de les cases i del campanar romànic. En destaca «unes petites però fortes reixes que es noten en totes les cases,... per deslliurar-se dels llops que de nit entren al poble» a ensumar-hi alguna coseta per endrapar.

1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.

Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».

«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).

De Barruera fins a Caldes, lo viatge continua a peu per camins «que no poden lo nom de tals merèixer» per tal com riberes que «amb la pluja se tornen intransitables, convertint-se en corrents d'aigua que per travessar-les reclamen i tenen establertes palanques de llargs avets i troncs atravessats sobre els mateixos». L'herbassar de boix «de retorçudes i grossíssimes rames», o les roques despreses fan encara més intransitable lo pas. L'exuberància de la natura és admirable, «tal en si és la decoració en mig de la qual es destaca l'edifici termal més ric potser de la terra». A la vora del riu de Tor, lo petit santuari de la Verge de Caldes i tocant «s'hi veu l'establiment de les casi miraculoses aigües, fet de pedra del país, amb cobertes de pissarra». La façana principal mostrava 29 petites i quadrades finestres, «suficients per albergar cent vint persones de les que van a buscar curació a ses dolències».

L'administració de l'establiment ja no era de la Consòrica del bisbat urgellenc, sinó de la Diputació, que en destinava els beneficis a la Casa de Misericòrdia lleidatana. L'estat de conservació no semblava gaire adequat. Amunt del balneari, la natura els ofereix un espectacle aterridor, amb los arbre tombats per les allaus i calcinats d'incendis, «ajaguts no pocs per lo pes de les centúries, gegants casi tots ells, alguns de més de dotze metres de circumferència i altura fabulosa». Truites i cabres, pesca i caça, eren bases del comerç local.

1888. Lo balneari de Caldes de Boí.

Foto: Lluís Marià Vidal i Carreres (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Imatge presa a l'agost d'aquell any, sens dubte la primera d'aquest indret del Pirineu ribagorçà. S'hi aprecia lo camí delimitat amb marges de pedra que hi portava, i una palanca sobre la Noguera de Tor.

1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.

Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».

«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).

Lo poble de Boí era a una hora de camí del balneari. Hi havia diverses fonts «d'aigües clorurades, ferruginoses i sulfuroses. N'hi ha una de gelada i de calentíssima», i en cita el nom d'unes quantes. L'autor fineix l'article reclamant reformes de millora per a l'establiment dels banys, «anteriors a la invasió dels moros». Com a metge, en coneixia la necessitat i utilitat.

Lo butlletí recull los objectius i projectes de la nova Associació Excursionista Ilerdanesa, amb un ampli ventall d'interessos. S'hi recull que «s'ha començat a construir en un dels salons de l'Associació [al segon pis del núm. 1 del carrer Acadèmia lleidatà], la selecta Biblioteca i Museu que... se proposa fundar amb llibres i objectes artístics i arqueològics referents a Catalunya, i lo gabinet d'Història Natural que ha d'enriquir-se amb exemplars especialment de la província», i, finalment, se demana als socis que revisin les «argolfes» per descobrir-hi los trastes vells i antigalles que poden fer favor a tal objectiu museístic.

1918. La Vall de Boí, la Ribagorça.

Foto: Arnau Izard i Llonc (1895-1993) (MdC-AFCEC).

Les antigues morrenes glacials i los salts d'aigua al cap de la vall. L'embassament de Cavallers i l'empatanamenta turística del segle XX l'han ferida però encara no morta. Un altre desenvolupament que no sigui únicament basat amb lo PIB és possible, a muntanya i també a la plana. Ho provem?

[2583] Viatgem a la Vall de Boí del segle XVIII

Quinalafem.blogspot.com

20250911

[2704] Vistes de la Lleida dinovesca

1927. Lleida. Antic palau episcopal.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Tapiol.

(Fons Romà Sol-UdL).

La porta d'entrada del palau episcopal del carrer Tallada, que per darrere donava a Boters. Un dels centres de poder més opressors de la ciutat durant segles, sovint allotjament dels monarques que visitaven la ciutat, acollits pel poderós bisbe lleidatà.

1927. Lleida. Església de Sant Martí.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Silva.

(Fons Romà Sol-UdL).

L'església de Sant Martí fins a les acaballes del segle XIX, amb l'antiga portalada i espadanya. Segons la viqui, al 1893, el bisbe Josep Messeguer i Costa en va recuperar la jurisdicció i va ordenar la restauració del temple. Per a això es va recuperar la portalada de la parròquia abandonada de El Tormillo (nucli pertanyent a Peralta de Alcofea, Osca) que formava part de la diòcesi de Lleida des de feia gairebé mil anys i fins a la fi del segle XX. Lo bisbe va adquirir l'obra a canvi de 375 pessetes, i en l'actualitat és reclamada per l'ajuntament de la localitat aragonesa, i que servidor los hi retornaria embolicada amb un llacet (si se'n paguen les obres i trasllat amb los impostos seus). En la mateixa reforma s'hi van afegir a la façana un finestral i una gran espadanya neoromànica.

1927. Lleida. Porta de corral.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Sanàbria.

(Fons Romà Sol-UdL).

Per fi una imatge d'arquitectura popular, més enllà del retrat d'esglésies i elements monumentals, cosa que diu molt de la sensibilitat de l'autor. Les antigues portalades dels horts tapiats, simplement fetes de fustes llistades i una botera (o forat rodó als peus) per als gatons.

1927. Lleida. L'Arc del Pont.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Sanàbria.

(Fons Romà Sol-UdL).

La vella entrada del camí ral per la ciutat, llavors ja desviat per la banqueta de Blondel, des de finals del XVIII. A l'esquerra, la casa familiar a on nasqué lo nostre enyorat poeta Màrius Torres.

1927. Lleida. La plaça i església antiga de Sant Joan.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost,

(Fons Romà Sol-UdL).

L'antiga església medieval de Sant Joan, abans del seu enderroc cap al darrer quart de segle XIX. En la reordenació urbanística de l'antiga plaça lleidatana, cor de la ciutat, emplaçament de tornejos i del mercat, també se'n perdé l'edifici del vell almodí (a l'esquerra), edifici que guardava el gra de la Paeria. És una pena que en les reordenacions modernes no se'n recuperessen los porxos, que haurien donat a l'espai un encant antic.

1927. Lleida. La font de la Costa del Jan.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Silva.

(Fons Romà Sol-UdL).

La deessa Ceres presidint la font de la Costa del Jan, que donava accés a la Cuirassa des del carrer Major. Després fou substituïda per la font del Governador (espanyol) Aparicio.

1927. Lleida. L'antiga font del Govenador o de Gardeny.

«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Sanàbria.

(Fons Romà Sol-UdL).

La font del governador (espnayol) Blondel, als peus de Gardeny, dalt de la partida de la Mariola, aprox. allà a on hi ha l'Institut dels Templers. Fou lloc d'esbarjo de les classes dirigents de la ciutat durant lo segle XIX, per anar-hi a passeig i festejar. Des dels anys 70 del segle passat, reubicada a la Baixada de la Trinitat.

[2639] Lleida des de la Creu de Gardeny i la Font del Governador a la Mariola, 1806

Quinalafem.blogspot.com

20250811

[2695] Pel món del Vuit-cents: Venècia

1859. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 15 d'agost (BDH).

Ja ho he escrit altres cops: dels dibuixants dinovescos no me'n canso mai d'admirar-los per la precisió i detallisme de l'ull i la ploma que demostraven. Una bellesa pretecnològica inigualable.

1860. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 18 de març (BDH).

Palau ducal.

1861. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 13 d'octubre (BDH).

Palau ducal.

1861. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 15 de desembre (BDH).

Plaça de Sant Marc.

1861. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 22 de desembre (BDH).

Palau dels Pésaro.

1862. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», d'1 de juny (BDH).

Catedral de Sant Marc.

1866. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 8 d'abril (BDH).

L'illa de Sant Llàtzer.

1861. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 15 de setembre (BDH).

Atri del Palau dels Fóscari.

1866. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 22 d'abril (BDH).

Atri del Palau dels Fóscari.

1866. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 6 de maig (BDH).

Palau dels Ferro.

1866. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 20 de maig (BDH).

Palau de Bianca Capello.

1866. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 28 d'octubre (BDH).

Palau ducal i moll dels esclavons (schiavoni), habitants de la costa oriental de l’Adriàtic, especialment eslaus procedents de Dalmàcia, Bòsnia, Croàcia i Albània, que eren principalment comerciants, navegants, soldats, artesans, remers i treballadors navals.

1866. Venècia al segle XIX.

«El Museo universal», de 4 de novembre (BDH).

Plaça de Sant Marc.

1879. Venècia al segle XIX.

«Mundo Ilustrado», d'1 de gener (BDH).

Palau dels Contarini del Bovolo, amb l'antica Scala.