Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montgarri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montgarri. Mostrar tots els missatges

20151017

[1189] Vall d'Aran, 1876

1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).
Una meravellosa vista vuitcentista o de començament del segle XX del santuari de Montgarri, als peus de la naixent Noguera Pallaresa. Jacint Verdaguer entrà a la vall precisament per aquest punt, que recollí a Excursions i Viatges (1887):
«Més amunt, a cosa de dues hores, se veu a dreta la porta d'Orla, per on los foixos vénen a Montgarri. En lo punt més alt hi ha un pilar amb una petita imatge de la Verge. La de Monggarri fou trobada per un bou, que se separava de la ramada; los pastors o seguiren i lo trobaren agenollat. 
L'endemà, en companyia d'espanyols i francesos cantàrem los goigs davant l'altar de la Verge de Montgarri, Reina del mont Pirineu; i ribera amunt de la Noguera, fins a sa deu, l'anàrem seguint. A un quart de la capella se troba el pla de Beret, obert de forma de llibre immens de fulles verdes,que té ramades per lletres i alguns -pocs- penyals, perduts entre l'herba. És l'herbei més gran
que he vist. Dues hores té de llarg i una d'ample, pel llom corrent lo Noguera, rubriquejant bellament amb sa corrent d'argent la plana verda, especialment prop de la font. Eixa és abundosa i cristallina, com no gaires n'hi ha.
 
Mitja hora o un quart lluny hi ha, a la dreta del camí també, l'ull del Garona, partint los dos d'un mateix pla a regar distints regnes i a pagar tribut a distints mars. Naix abundosament d'una roca, formant biot. A cosa d'un quart a mitgdia se veu, plana enllà, fondre's un torrentet i ficar-se en la terra -com lo
Guadiana-, i més avall sota el serrat, se veu una volta de marbre hermosament treballat per l'aigua en centenes de segles. Eixa es deixa veure un moment i, vergonyosa, torna a entrar en la cova de fades misterioses, fesa i compartida en diversos estatges, tots lluents i hermosos. És tot un torrent lo que allí
s'endinsa murmurejant, i el marbre és blanquinós, amb ditades o tintes negrenques. Lo brunyit que li donà la naturalesa és digna de sa mà divina. A dos-centes passas d'allí ja es veu la Vall d'Aran».
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon, 
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
«Cette curieuse vallée espagnole...» No ens ha d'estranyar el gentilici colonial, i encara menys provinent d'un pirineista francès. Malauradament, encara hi ha qui l'usa actualment per referir-se a l'Aran i a la Catalunya sencera. Continua: «...longue de 45 kil. environ depuis le Pont du Roi jusqu'au Port de Paillas...» Del Pont del Rei al Port de Pallars, o sia d'una punta a l'altra, farà la ressenya de la Vall.
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon, 
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
«Le temps étant au beau, je me mis en route avec Dominique, mon domestique, le 16 juillet 1876» pel pas del Portilló: «encore quelques lacets et nous sommes au col: sur la gauche un piton de granit ser de borne-frontière entre la France et l'Espagne (1.308 m. d'altitude), et les drapeaux des deux nations y flotent côte a côte». D'etimologia bascopirinenca, llavors s'anava una mica peix: «la vallée d'Aran aurait tiré son nom du mot aram (autel)».
1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).
Detalls del Santuari de Montgarri. La construcció de l'edifici actual data del segle XVII. Escriu Mossèn Cinto (Prosa, pp.43-45) la descripció del dia d'aplec per la Mare de Déu, 15 d'agost:
«Montgarre està situat entre la vall d'Aran i la d'Àrreu. És continuació del pla de Beret, on solen péixer a últims de la primavera 60.000 caps de bestiar, i més notable encara per dar naixement al Garona i al Noguera, que, separant-se en son bressol, se'n van a regar tan distints països. Aquest condueix a l'ermitatge i al poble a què ha donat nom, lo més alterós del Pirineu. Poques ermites conec més ben situades; prats de color d'esmaragda i blats encara verds com ells la volten per tots cantons, fins a les pinedes que baixen des del cim de les dues branques de serra que l'abriguen per nord i migdia». 
1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).

Entre les dotze i una de la tarda d'ahir començaren a veure's baixar dels ports la gent de l'altra banda del Pirineu, que són los que, casi per complet, fan l'aplec. Los pastors se cobreixen lo cap amb un com solideu de drap blau que adornen de vegades amb un brot d'herba: vesteixen tricot blanquinós amb rivet negre i duen esclops amb una enorme punta cap amunt. Los pagesos van amb trajo de burell o blau, des de la boina fins als amples pantalons; porten sabates grosses i ben ferrades i un bastó llarguíssim, que saben rebatre quan los convé. Algunes barretines vermellegen entre les boines i els casquets, i entre elles alguna de llarguíssima plegada amb dos dobles al cim del cap. 

Les dones van vestides amb robes virolades, com en tot país senzill, i les franceses se distingeixen de les espanyoles pel mocador enrotllat al cap a manera de capçana. Les de Mamalé [Betmala] usen un trajo verament d'Edat Mitja: vestit negrenc i esporret amb davantal groc, nuat amb llargues i amples cintes del mateix color, corbata senzilla, blanquinosa i florejada, una caputxeta molt petita al cap, que els cau poc més avall del coll, i damunt una espècie de còfia vermella. Les dones compareixen amb lo cistell al braç; los homes duen la berena penjada al bastó». 
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon, 
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
La posició privilegiada de Castell-Lleó: «Le village de Les Bordes ou Castel-Lèon commande le vallon, et sa vieille église romane semble un château fort». Bona impressió de la Vall al foraster: «Dans la Vallée, d'Aran les maisons sont propres, les habitants polis, tandis que dans celle de Venasque la malpropreté domine partout».
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon, 
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
«Dans la Vallée d'Aran, les maisons sont propres, les habitants polis, tandis que dans celle de Venasque la malpropreté domine partout... Le vilage de Las Bordes ou Castel-Léon commande le vallon, et sa vieille église romane semble un château fort». Arribada a Vielha: «peuplé de 900 âmes environ, est bâtie sur le Rio Negro, un peu avant son confluent avec la Garonne». Es continua la ruta cap a Betren, Escunhau, Casarill, Garòs i Arties, passant-hi pels banys: «c'est un vaste bâtiment à un étage situé sur le bord de la route au pied même de la montagne, d'où sortent les deux sources sulfureuses qui alimentent les bains». Després de 9h i mitja, «arrêts compris», des de Luishon, arribat a Arties, «où nous devons coucher», truca a la posada de Joachim Barrau: «le brave homme parle français et m'offre ses services».
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon, 
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
Ascensió al Montarto el dia 15, que recollirà en una altra ressenya a la revista excursionista. L'endemà, a les 7 de set del matí (llavors dos hores abans), l'home es posa en marxa, «malgré un temps fort douteux». Pel vell pont de pedra d'Arties, seguint la marge dreta de la Graone, s'encaren cap a Gesa, «précédé d'une petite église en ruines de la plus belle époque du roman primitif». La descripció de Salardú i les des vistes és elogiosa, en direcció sud, cap al coll de Beret (1.889 m) o Pedres Blanques (la Bonaigua), a l'un costat la Garona, a l'altre la Noguera. De les deus de tots dos rius, l'autor en fa una acurada i interessant descripció.
1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).
«De bona arribada van a visitar sa virginal patrona, i després al reverend administrador, que els rep a la porta de la rectoria davant una taula coberta amb un drap vermell. Qui li encomana una missa, qui li dóna una almoina per la Verge, un li fa ofrena d'un gros formatge (n'hi he vist pesar de 29 lliures), l'altre una ovella o un crestó, que mena a remolc per una banya. Per cada almoina se'ls dóna una mesura de vi, present que a algú li semblarà estrany, no sabent que vénen de passar lo port per llarg i dolent camí, en lo fort de l'estiuada. 
«Se canten després les vespres solemnement i es va a acompanyar la Verge per aquella vall hermosa, mostrant-la als pastors i pagesos, que s'hi encomanen; als boscos, que l'ombregen; als prats, que refloreixen per oferir-li millor catifa; a les muntanyes verdes i al cel asserenat. Com ressona de pineda en pineda l'himne Ave Maris Stella! Com responen lo riu i la boscúria amb sos remors, los aucells amb sos càntics i la naturalesa tota amb batements d'alegria, com si li tornàs a eixir lo sol! La santa Imatge visita el pedró a on fa segles un bou la descobrí, i se'n torna en triomf a la capella. 
1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).
«A la nit, a les dones se'ls permet, a falta de cambres, quedar-se en lo temple, que fan ressonar fins a altes hores amb himnes i càntics a la Reina dels Àngels. Moltes passen la nit en oració, adorant sovint una imatge de la Verge que es deixa vora el presbiteri, pujant a genollons a ses plantes des del cancell de la porta forana. 
A trenc d'alba se diu missa, combregant en ella casi tothom, i com un eixam d'abelles al sortir en aquella hora del rusc, se'n van, quiscú per son cantó, girant-se encara des de les serres per despedir-se una vegada més de sa patrona de Montgarre, que no veuran fins a l'any que ve» (font: endrets).
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon, 
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
 Els nombrosos túmuls de la ruta, on segons la llegenda «un peuple guerrier qui jadis a enfoui ses trésors sous des blocs de pierres amoncelés ou mis en cercle». L'any anterior els habitants de Salardú en van obrir un, «mais leur atente a été trompée». Pel Pla de Beret, es dirigeixen a Montgarri, on arriben després d'unes cinc horetes. Encara hi vivien els dos vicaris, Miquel Sala i son germà. Se'n fa la descripció dels edificis de l'hospici, de les granges, i de l'església, «d'un importance qui étonne dans un lieu si reculé». Cap a 2.000 persones s'hi podien arribar a aplegar per l'Assumpció: «les pèlerins, ne pouvant trouver à se loger dans les quelques maisons du hameau, bivouaquent dans les bois de pins des montagnes du Midi. Ce campemenmt, qui dure deux jours, offre des études de moeurs, des scènes d'un pittoresque achevé».
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon, 
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
 Montgarri només era habitable quatre mesos l'any per causa de l'hivern siberià que hi deixa de dos a tres metres de neu. El viatger hi fa nit, i l'endemà reprèn el camí cap al Montarto. El dia ha començat boirós, però «les nuages se déchirant soudain nous laissent voir la chaine festonée des pics de Colomers, de Bisberri (Besiberri), de Viella et de la Maladetta». Amb cinc horetes són baixats fins a Arties, i poc després una forta tempesta descarrega sobre la vall: «nous venions à peine d'entrer a l'hotel de France que la tempête déchainée sévit dans la toute sa fureur, et des torrent d'eau inondent les rues de la ville»

20150815

[1127] La construcció de Bonabé

Anys 1900-1910. Bonabé (el Pallars).
La família propietària de l'empresa Matussièr et Forest passà alguns estius a Bonabé. Potser aquests personatges tan mudats n'eren un parell dels membres. En detall, s'observa el magnífic pont de fusta construït, un gran edifici de magatzem (potser amb la serradora hidràulica) i els pals de llum elèctrica que arribaven fins als confins del Pirineu pallarès.

L'explotació forestal de Bonabé del principi de segle XX
Al tombant de segle, el fill d'Amable Matussière, Louis, va fer-se càrrec del negoci familiar i va començar a expandir-lo, amb l'addició d'una planta de fabricació de pasta a Salau al 1897. Al 1903 l'empresa Matussière-Forest comença a construir les instal·lacions necessàries per explotar la fusta del bosc de Bonabé. La intenció era traslladar-la per cable, electrificat, fins a Salau, al costat occità del Pirineu. Per dificultats tècniques, aquest invent no va funcionar fins al 1908, i l'esplotació forestal anava acumulant fusta, que s'anava fent malbé.

A la fi, es va aconseguir de fer funcionar aquest enllaç de cable mecànic, de 9,3 quilòmetres de vol, entre Bonabé, a 1.400 m. d'alçada i el poble de Salau, a 850, amb un pas a 2.050 m. pel Port de Salau. Durant el recorregut, hi hagué aquestes infraestructures:

A Bonabé:

  • -Estació de sortida del cable.
  • -Una serradora hidràulica.
  • -Una forja.
  • -Un molí.
  • -Allotjaments per als treballadors i les famílies.
  • -Una capella (1917).
Al Cap del Port:
  • -Estació receptora i l’embarcament de la fusta.
  • -Edifici amb taverna, allotjaments per als treballadors, i duana (espanyola).
A Pèzerouze:
  • -Estació intermèdia.
A Couladous:
  • -Duana francesa.
A Salau:
  • -Estació receptora del cable.
  • -Magatzem de la fusta.
  • -Obrador per estellar la fusta per fer el paper.
  • -Canal per al salt d’aigua de generació d’electricitat per al cable i la resta d’instal·lacions.
Al costat pallarès, doncs, al bosc de Benabé hi sorgeix un poble del no-res, amb la construcció de xalets, edificis de serveis i una capella. S'hi passa a celebrar un mercat setmanal per afavorir els subministraments a les famílies dels nombrosos treballadors. Fins i tot, un metge venia regularment de Salau a visitar la colònia. Avui no en queda res d'aquell poble de fusta, destruït per un incendi al 1925. La família Matussière i Bosc passava els estius a Bonabé on va fer fins i tot un hotel. La majoria dels treballadors era del país, però també n'hi va haver molts de procedència italiana i francesa, i fins i tot de russos. Un misteri.



Anys 1900-1910. Bonabé (el Pallars).
La gran quantitat de treballadors permeté que el negoci d'edició de postals fos de veritat rendible. Gràcies a això, ara en conservem imatges impagables. També eren necessaris gran quantitat de cavalls i mules, com podem comprovar. La construcció de les instal·lacions començà a partir de 1897 i es començà amb la serradora al 1903. Mentrestant, s'anava treballant en la posada a punt de cable telefèric, que no arribaria a funcionar fins al 1908. A la foto superior, un canal elevat de fusta transporta l'aigua que, al final, es parteix en dos conductes, l'un per al molí, l'altre per a la forja.
Anys 1900-1910. Bonabé (el Pallars).
Una altra imatge dels membres de la família Matussière. Potser avi i nét. La postal ofereix una bona vista general del poblet sorgit del no-res. 
Anys 1900-1910. Bonabé (el Pallars).
Una vista elevada, on apreciem l'estesa de troncs a l'esplanada al costat del pont. Tot era de fusta. La concessió obligava a pagar per cada tres troncs al propietari, els Ducs de Medinaceli (que per matrimoni amb la Casa de Cardona eren els successors del Comtat de Pallars Sobirà), i per cada un al veïnat comunal.
Anys 1900-1910. Bonabé (el Pallars).
A l'altra banda del pont, envoltat per una tanca de fusta de mitja alçada, l'espai residencial, amb el grandiós edifici on s'allotjaven els treballadors, alguns dels quals amb família inclosa. Un dia de mercat van quedar immortalitzats de l'ull del retratista.
Anys 1900-1910. Bonabé (el Pallars).
A Bonabé començava a 1.400 m. d'alçada la línia de transport per cable telefèric. En la imatge, veiem la construcció de l'estació de partida de les càrregues de troncs, prèviament serrats a mida a les instal·lacions adjacents. 
1902. Montgarri (la Vall d'Aran).
Una carta postal amb imatges de Montgarri, a la frontera, amb un parells de pastors abillats segons el costum. Un era acordionista i tot, i no deixava el bastó ni per a retratar-se. El tercer en discòrdia, un funcionari de duanes del nostre estimat país veí, que durant segles ha tingut la gràcia de fer-nos de vigilants per tindre'ns-hi tancats.
Anys 1900-1910Montgarri (la Vall d'Aran).
Els editors francesos consideraven el santurai de Montgarri com a part de la vall de la Noguera Pallaresa. És clar, allà hi passa als peus mateix, al vessant espagnol del Coll de Salau.
Anys 1920-1930. Bonabé (el Pallars).
Foto: Ignasi Arnalot i Sansa (1896-1987), (MDC-AFCEC).
Entre 1925 i 1935, el mestre Pompeu Fabra féu estada al Ras de Bonabé.
Anys 1920-1930. Bonabé (el Pallars).
Foto: Ignasi Arnalot i Sansa (1896-1987), (MDC-AFCEC).
En podem reconèixer el característic gest amb la pipa.
Anys 1920-1930. Bonabé (el Pallars).
Foto: Ignasi Arnalot i Sansa (1896-1987), (MDC-AFCEC).
Llavors ja res no restava de l'efímer poble de fusta de Bonabé. Tornava a ésser lloc de pastura d'ingents ramats. A la foto, el pastor amb el gos d'atura, potser a la tenda on posà el Mestre.

20150807

[1120] Les primeres passes de la Noguera Pallaresa

1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Les capricioses Agulles d'Amitges, a la regió lacustre, veritable arxipèlag de llacs, que encadena la vall de la Noguera Pallaresa amb la vall de la Ribagorçana». Segons que descriu l'autor, «la Vall d'Espot és d'accés violent, i els darrers quilòmetres fins al poble, on el bram del riu Escrita és realment eixordador, són molt drets». Llavors constatava que «Espot viu ja totalment del turisme. Sobretot, amb la inauguració de l'estació de Super-Espot, del turisme d'hivern».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Una esplèndida imatge del fotògraf lleidatà, amb les muntanyes i arbredes mil·limètricament reflectides damunt l'aigua plana del pantà. «Prop de la Guingueta, a la riba final abans d'Esterri, l'embassament de la Torrassa. La capçalera de la Noguera Pallaresa presenta aquestes embassades modestes, molt planes, manses». I afegeix sobre el poble que «la Guingueta, lloc que originàriament vol dir barraqueta, és ara una alineació de cases de pagès i hostals al llarg de la carretera a banda i banda».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Esterri d'Àneu, amb la punxa, tan pallaresa, del seu campanar, els alts del massís de la Bonaigua a l'esquerra i el riu ocupant l'amplada de l'escenari. A la dreta. la carretera que mena a la central».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de l'Esterri de fa gairebé 50 anys. «Esterri és una carrer -la carretera-, a la riba dreta del riu, més un pont d'esquena d'ase, amb la barana del nord més alta que la del sud -qüestió de vents i de torbs- i el poble vell a la riba esquerra. Esterri, com tota aquesta vall, és un cul de món. Ara les coses poden canviar si es duu a terme el túnel de Salau, amb comunicació cap a França. De moment, l'única comunicació vers el nord és cap a la Vall d'Aran pel Port de la Bonaigua, un dels desencerts més grans que els enginyers europeus hagin fet mai». Encara avui tots dos túnels, tant el de Salau com el de la Bonaigua, són reclamats. Espero, en la meua modesta opinió, que no s'arribin a fer. Ja n'hi ha prous i massa, de turistes urbanites, al Pirineu! Perquè hi hagi futur, cal viure també d'altres sector més lligats a l'entorn i a la terra -crec.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Pont d'Esterri d'Àneu, que uneix el barri nou i el vell. País de nevades, hi són necessaris els esglaons als pendents, i també al pont, la barana de la banda nord, aixecada com una paret».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del campanar d'Esterri, vist des del pont, i d'un parell de personatges del país.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Aquesta caràtula d'Isavarre ens fa present que, a tota la vall, amunt, fins a Alòs de Gil [Isil], trobarem aquest mateix tipus d'escultura. Quasi totèmiques, aquestes caràtules no són mai agressives». L'autor garriguenc comenta la visita al campanar de l'església romànica d'Isavarre: «la campanera ens convida a pujar al campanaret, que avui hi ha funeral. A cada estirada de corda la campanera prega: 

Santes ànimes difuntes
al cel mos puguem veure juntes.

Una de les campanes és esquerdada, però l'habilitat de la senyora Conxita n'arrenca modulacions suaus. Un gos es posa a udolar quan sent les campanes. Deuen ésser els reflexos condicionats».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Pallaresa amunt, a Borén, hom troba alguns ponts ja en desús. Les masses del fons conserven, tot i l'estiu, cintes de neu, i l'aigua baixa de Montgarri escumejant».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'estany o embassament de Borén, molt enfonyat entre els alts impressionants que, per l'esquerra, s'enfilen al massís de la Bonaigua. A mitja muntanya, al fons, Àrreu». Una imatge preciosa del fotògraf Sirera.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Borén. Pica d'aigua beneita. Gairebé paleolítica, aquesta fera ens esguarda des d'un silenci de segles. La pedra ha estat simplement buidada, però amb prou feines desbastada exteriorment».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Sant Joan de Gil [Isil] és un enorme esglesiot arran del cementiri, a sis-cents metres del poble, aigües avall. Heus-en ací la portada, elegant en la seva sobrietat i exactitud de proporcions».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Gil [Isil]: el pont, d'arc graciós; a l'esquerra, l'illa que conté una esplanada i l'església entre els dos braços de la Pallaresa. Ensota el pont, el desguàs de la sèquia de la serradora». S'hi afegeix que es tracta del «poble de les falles. La paraula, ací, ha conservat tot el seu regust medieval. La Pallaresa fa una illa al mig del poble, illa on com a París hi ha l'església. Aquestsa île de la Cité deixa un barri de bordes i mitges casetes enllà del braç esquerre, i tot el poble més antic enllà del braç dret. Naturalment, hi ha dos ponts. A l'illa de la ciutat hi ha també una serradora, que havia estat molí i, naturalment, fou la primera productora d'electricitat al poble. Per cert que la màquina per a aquesta central la portaren arrossegada per bous a través del Port d'Aulàs, ara fa uns setanta anys: de la Pobla en amunt, Gil [Isil] fou la primera població que tingué enllumenat elèctric». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del campanar i del pont de Gil, ara dit més acadèmicament Isil. La pronúncia col·loquial com a Gil fou oïda per Coromines a Esterri, Alós i Sort als anys 1920, i la corrobora encara als anys 1970s en Vallverdú. Diu en Coromines: «avui és encara la pronúncia vulgar més estesa entre la gent de la vall; però després de la guerra s'ha reintroduït Isil en l'ús corrent».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Mai no havíem vist un cementiri arran de l'aigua com el de Gil. El perfum, la netedat de l'aire, la fressa de l'aigua, l'alegria del cabal, esbandeixen qualsevol idea fúnebre». L'autor s'esplaia en la vella tradició de les falles d'Isil: «Al cim d'una muntanya a la riba dreta s'encenen brancs grossos de pi i entre 11 i 12 de la nit els homes joves els baixen en un descens verticalitzat i fantasmal, llançant-los i recollint-los pels barrancs. La dansa de les falles és espectral. Així arriben aigües avall fins a la gran església de Sant Joan, i amb el cremall fan una creu a la porta dient: Tu ho vas fer, jo també. Tornen a Gil, i a la plaça fan la gran foguera, i ho celebren amb vi, pastes, ball i fanfara. Per trenta cases habitades, la festa ja està bé». Actualment, tot s'ha desmesurat.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Alós ja jo hi queda gent. El campanar sembla que gemegui, tot el fustam corcat, mentre ens hi enfilem. Les quatre vaques d'una casa surten a pasturar, acompanyades d'una vella que sembla formar part de la terra. Les balconades s'estan enfonsant, les bostes de vaca omplen els carrers...» I descobreixen les estatuetes del primitiu romànic de la portada de l'església, «aquestes figures deformes, simplificades en el tractament de la pedra, que evoquen l'època negra de Picasso...»
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Alós de Gil, on els escultors de tota la vall, des d'Isavarre fins pràcticament a la frontera, han deixat mostres d'una tosquedat i expressivitat corprenedores». Certament, semblen minairons petrificats.Les figures d'Adam i Eva al frontis de l'església de cap a l'any 1000 duen la signatura de l'artista, Arnal Piher [Pierre]. 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Gil, una antiga conducció desvia un cabal d'aigua que ha fet de tot: moure la serradora, alimentar la central elèctrica local i proporcionar aigua neta -i fresca- per a les bugaderes». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Les cases de Montgarii, a la pista que des dels Pla de Beret segueix el curs de la Noguera Pallaresa, prop de la frontera, i rera el massís del mateix nom de Montgarri». De manera natural, el Pla de Beret s'estén entre les dos Nogueres, la Pallaresa i la Ribagorçana.