[2492] La Casa Antiga dels 'frares espitalers' lleidatans

 

1563. La Casa Antiga hospitalera de Lleida.

Gravat d'A. Wyngaerde. 

La caza antigue en perfecta pronúncia lleidatana.

2007. Josep Lladonosa i Pujol,  

«Els carrers i places de Lleida a través de la història»,

p. 713 (trad. d'ed. cast. 1978). 

La Casa Antiga fou la primera comanda hospitalera lleidatana, ja al 1150, just al moment de la conquesta urgellenca i barcelonina de la ciutat de Lleida. L'edifici es trobava emplaçat a tocar del Noguerola, davant les muralles de la Magdalena, allà a on avui hi ha si fa no fa el carrer Anselm Clavé, i com pot deduir-se del gravat de Wyngaerde de començament del Cinc-cents.  

 

1949. Josep Lladonosa i Pujol, «Los Hospitalarios de San Juan de Jerusalén 

en el primer siglo después de la reconquista de Lérida», 

dins Revista «Ciudad» (FPIEI).

El cavaller Guillem Obilot (o Ibilot) rebé en el repartiment de terres de la Lleida conquerida als àrabs, molins, albergs, corrals i la peixera del Noguerola. L'organització de la comanda anà avançant en aquells primers anys sovint amb freqüents conflictes amb la gran comanda templera de Gardeny. En aquesta primera possessió dels cavallers de Malta a la nostra ciutat, no hi faltà una petita església, probablement romànica. 

1563. La Casa Antiga hospitalera de Lleida.

Gravat d'A. Wyngaerde. 

La Casa Antiga amb els horts i albergs al darrere, davant de l'antiga muralla del Carme. El primer convent i església carmins, fora vila, també s'identifica allà al darrere. 

[2425] L'illa de Mallorca lleidatana: lo Cappont

[2392] De Lleida a la Mitjana, segle XVIII

Segona meitat del s.XVIII. Lleida.

«Plano de una porción del puente hacia arriba para hacer ver el curso del río Segre» (BVD).

El pont vell amb el cap de pont fortificat, i la sortida dels camins. Riu amunt, el de Barcelona, al costat del qual s'hi faran, al segle XIX, els Camps Elisis. El Noguerola resseguia la muralla de cases de la ciutat des del baluard del Carme fins gairebé el Pont Vell (i únic), a prop del qual desguassava. L'esplanada que hi havia des del costat de cases de dalt de l'actual passeig de Ferran fins al riu, que fou reomplert de terra a començament del segle XX, llavors era plena d'horts i camps. 

Segona meitat del s.XVIII. Lleida.

«Plano de una porción del puente hacia arriba para hacer ver el curso del río Segre» (BVD).

Sota el Noguerola, al peu del baluard del Carme, hi hagué els rentadors o safareig públic de la ciutat (3), a prop de la Barraca del Governador (4), probablement la torre d'estiu de la màxima autoritat (espanyola) a la ciutat, prop de la Font de Margalef (5). En la imatge, més enllà, també hi trobem la casa de Josep Baiona (6), la del Dr. Pocurull (7) i la casa de Pau Busquets (8), prohoms de la ciutat.

Segona meitat del s.XVIII. Lleida.

«Plano de una porción del puente hacia arriba para hacer ver el curso del río Segre» (BVD).

La gran Casa de Carlos Terç (9) era envoltada d'una gran horta. Potser també fou, si atenem al nom, una possessió de l'administració a la ciutat. Allà mateix, la Casa de Ramon Balaguer (10) i, una mica enllà, la de Salvador Mates (11). Al peu del baluard del Carme, hi veiem com el Noguerola el circumval·la, amb un camí que surt de la muralla, i que en el futur portarà fins a l'estació de ferrocarril. 

Segona meitat del s.XVIII. Lleida.

«Plano de una porción del puente hacia arriba para hacer ver el curso del río Segre» (BVD).

Detall de la imponent horta de Carlos Terç (9). A la dreta, la Casa de Josep Comelles (12). 

Segona meitat del s.XVIII. Lleida.

«Plano de una porción del puente hacia arriba para hacer ver el curso del río Segre» (BVD).

La llegenda del plànol.

Segona meitat del s.XVIII. Lleida.

«Plano de una porción del puente hacia arriba para hacer ver el curso del río Segre» (BVD).

La Mitjana era completament formada al segle XVIII, amb els diversos braços del Segre que hi formaven grans arenys. La zona immediata pel marge dret, avui dita de Pardinyes, era un gran erm, que és el que, segons Coromines, voldria dir etimològicament, un indret despoblat, amb ruïnes d'edificacions: dels masos, i no gaire lluny del vell convent del Carme. De fet, el lloc ja havia sigut prou castigat en la Guerra dels Segadors i en la de Successió, dos vegades en cinquanta anys.

Als límits de l'horta superior, la casa de Maria Ventura de Guiu (13) i la de Josep Freixes (14).

Segona meitat del s.XVIII. Lleida.

«Plano de una porción del puente hacia arriba para hacer ver el curso del río Segre» (BVD).

Detall de la part més occidental de la Mitjana, allà a on el riu ja fa convergir els dos braços principals. Par allà mateix hi passarà el pont del ferrocarril al 1860 i s'hi farà més endavant, al 1913, l'assut per al Canal de Seròs. 

Segona meitat del s.XVIII. Lleida.

«Plano de una porción del puente hacia arriba para hacer ver el curso del río Segre» (BVD).

Vista completa del plànol.

[1976] La persecució dels febronians per la Inquisició a la Lleida del segle XVIII

[2386] Dels orígens republicans d'un passeig de nom monàrquic: la Rambla de Ferran lleidatana

1960. El Passeig de Ferran, Lleida.

«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).

El passeig de Ferran fou sempre, des dels orígens, un passeig arbrat. La urbanització del passeig s'esdevingué després de l'obertura de la muralla, a partir de 1860. Però una part del passeig ja existí fins i tot abans de l'enderroc del baluard del Carme. 

Els plataners que s'hi plantaren es van talar aquell hivern de 1960, ara fa poc més de seixanta anys, entre protestes dels lleidatans. Devien ser gairebé centenaris. Els carrils per al trànsit encara eren enllambordats. Ja no hi circulaven carros de tracció animal i s'hi havia de fer lloc al trànsit dels vehicles de motor! Ara caldria fer-ho a la inversa: traure cotxes i donar encara més espai als vianants. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Durant l'època de separació de Catalunya del regne borbònic espanyol, entre 1810-12, sota la forma de república, tutelada per la França napoleònica, després annexionada a l'Imperi directament entre 1812-14, va redactar-se aquest projecte d'agençament de l'esplanada buida del baluard del Carme. Encara faltaven 50 anys perquè se'n comencés l'enderroc: a partir de 1860 calgué disposar d'un trajecte directe fins a la nova estació de ferrocarril. Només s'hagué d'allargar el passeig arbrat que existia a l'interior del baluard, al peu de les cases de la part de dalt de l'actual Rambla, de l'església del Carme, seguint amunt (direcció al pont vell), cap als tallers dels assaonadors o adobers. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

A dalt, la imatge del plànol original, que hem capgirat en la de baix per tal d'adaptar-la al nostre costum cartogràfic: amb el Segre als peus de la ciutat i el Noguerola revoltant el baluard per desguassar-hi per dalt. Sovint els enginyers i cartògrafs gavatxos tenien l'hàbit de representar els nostres mapes invertits, o sia, com si miressin al sud des de París estant. Durant el setge de Suchet de 1810 els baluards d'aquesta part de la ciutat, el del Carme i el de la Magdalena, sofriren gravíssims desperfectes. Presa la ciutat de Lleida i incorporada a la llavors creada República Catalana napoleònica, s'iniciaren les tasques de reconstrucció. Com a bons gavatxos, primer calgué fer-ne els plànols corresponents. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

El cas és que s'hi parla de refer l'esplanada del Carme, que era buida de cases, amb un passeig, «une promenade». Calia que Lleida també disposés d'un espai per a l'esgambi, a peu o en petit carruatge, de les classes dirigents fora dels carrerons tancats intramurs. Era costum estès arreu d'Europa. A Barcelona, s'hi havia creat el passeig de Sant Joan, entre el Born i la Ciutadella militar. A Lleida, s'havia agafat el costum d'anar a la font de Gardeny, dita del Governador, que el Marquès de Blondel feia tot just vint anys que havia posat en doll. Per alguna raó, potser perquè Gardeny era massa lluny perquè damisel·les i festejadors hi arribessin caminant, calgué un espai més proper al centre ciutat, allà a on vivien les classes adinerades.

És probable que el projecte no es portés a terme aquell mateix 1811, però sí que degué marcar les línies urbanístiques d'aquell espai en els anys vinents. Certament, així fou i sabem que en aquest passeig arbrat s'hi feien parades militars al llarg del segle XIX. Se n'acabà dient de Ferran en honor al nou rei governant (ara ja altre cop espanyol), Fernando VII, en el temps que esdevingué un passeig consistent i ben poblat de plataners. Esdevingué lloc d'esbarjo principal fins a la inauguració dels grans passejos de plataners dels Camps Elisis a partir de 1860, justament allà mateix, però a l'altre costat del riu, amb més espai disponible i més frondositat. Amb més atractiu també: sortir a fora el pont era tota una aventura en aquella Lleida vuitcentista. 

En resum, un passeig planificat en temps republicans napoleònics gavatxos que acabà tenint nom monàrquic borbònic espanyol, i que, ha perdut noció de tota aquesta història després de ser traduït a la llengua pròpia dels lleidatans, com a Ferran.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Desguàs del Noguerola al peu del baluard del Carme. El camí de Corbins i Balaguer es preveia que sortís per aquí, potser perquè el baluard de la Magdalena era molt més enrunat i destruït pel setge. No crec pas que el camí deixés el seu traçat secular, però sí que és probable que s'obrís una porta al baluard i que s'hi fes el pont sobre el Noguerola, que sabem que hi existí aquell segle XIX. Allà mateix hi apareix dibuixada una gran bassa rectangular. Si fos un plànol actual, diríem que una piscina. Es tractava dels rentadors de la ciutat, ja existents en plànols del segle XVIII. Agafaven l'aigua del Noguerola, és clar. Així, si més no, algunes lleidatanes (llavors era ofici femení en règim patriarcal) podien rentar-hi roba i llançols sense haver de trencar-se l'esquena abocades al marge del riu. 

 

1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).

Dos de les primeres imatges del primitiu passeig, a l'esplanada del baluard (que encara romania dempeus, i al qual s'hi feu una obertura per facilitar el pas de la comitiva cap al centre ciutat), en què s'hi observa ben afilerada una rastellera de plataners. Es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare; potser d'alguna manera ja n'arrossegava el nom des de l'època del regnat, en què el passeig es devia formar, cap als anys 20 d'aquell segle, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811.

A la imatge de dalt, veiem la part posterior d'aquest arc votiu a tocar dels carrers. A la de baix, hi veiem la singular lluminària amb què s'obsequià la reina, a l'estil de les antigues rebudes dels sobirans a la ciutat, quan s'encenien torxes pagades per la municipalitat a totes les cantonades durant la nit. En aquesta ocasió, no foren torxes, sinó tota una filera de llums de gas penjada dels plataners. Al cap de pocs anys, els llums de gas substituirien els d'oli als carrers lleidatans.

L'arc votiu d'espanyolitat eterna promesa pels dirigents lleidatans del moment a la reina borbona (espanyola) Isabel II en la seua visita a la ciutat, a on hi arribaria amb el primer viatge d'inauguració del ferrocarril des de Barcelona. És clar que si calia prometre-ho i reafirmar-ho és perquè aquesta cosa del «Siempre españoles», a Lleida, no la tenien gens clara... 

El cas és que aquest arc de cartró pedra fou aixecat a l'esplanada del baluard del Carme, encara existent, més enllà dels murs del qual s'hi havia fet l'estació del tren (al mateix lloc que l'actual). A la fotografia, una de les quatre primeres imatges que Clifford (fotògraf del seguici reial) va fer de la ciutat, s'hi observa ben afilerada tota la rastellera de plataners que formà el primitiu passeig, del qual es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare i època, potser cap als anys 20 d'aquell segle, en què el passeig es formà, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Detall del baluard, just al costat mateix de l'església i pati del convent del Carme. Aquest ja no existeix, però sí l'església del Carme, tot i que molt reconstruïda durant la darrera postguerra.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Seguint des de l'església del Carme en avall, s'arribava al gran edifici de l'Hospital, o sia, l'Hospici, més tard esdevingut seu del palau de la Diputació provincial lleidatana, al mateix lloc a on és actualment. L'Hospici nou s'hi havia aixecat a final del segle anterior, en època blondeliana, sobre l'antic Hospital del Sant Esperit.

D'allà continuaven els coberts i tallers d'adobers i assaonadors, amb abundància d'aigua, proveïda per un ramal del Noguerola que tornava a desguassar al Segre fora muralla. 

1960. El Passeig de Ferran, Lleida.

«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).

Els plataners que es talaren aquell any devien ser, si no els originals, sí del segle XIX. Sembla que ja s'havia intentat de tallar-los feia alguns anyets. Però la protesta popular, que n'hauria trobat a faltar l'ombra en les xafogoses tardes estiuenques, va aturar-ne el primer intent. Però pas el segon: hi havia «necesidad de ampliar los arroyos laterales para el paso y estacionamiento de los camiones dedicados al servicio de algunos almacenes que todavía existen en una vía ya tan céntrica y residencial como es el paseo de Fenando». 

1960. El Passeig de Ferran, Lleida.

«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).

Detall dels plataners arrasats sobre les llambordes de la Rambla de Ferran de la postguerra del segle XX. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,

«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 

y el sitio llamado Garrut» (BVD).

Detall del plànol, amb el baluard del Carme (c) i el passeig arbrat que s'hi feu, on ja n'apareix el nom: plaça «de Fernando» (g), en diu la llegenda, amb ampliació i tot: «paseo nuevo» (f).  Com que es tractava de terrenys d'ús militar, doncs no és gens estrany que la denominació fos en honor del seu rei (espanyol). 

[706] Charles Clifford, 1860: les primeres quatre fotografies lleidatanes

[2385] Del primer safareig o rentador públic lleidatà

1780 ca. El primer rentador o safareig, Lleida.

«Plano de una porción de terreno desdel Puente asiariba para aserber el Curso del Río Segre» (BVD).

La silueta dels primers rentadors de la ciutat (3), ben delimitada als peus del Noguerola, a tocar del baluard del Carme. L'aigua es desviava amb alguna sequieta o fassera des del rierol i igual que es portava als horts per regar, s'aconduïa cap als rentadors. No sembla pas que fos una construcció coberta, sinó una simple bassa, això sí, ben rectangular. Alguna portella al mur del baluard hi devia facilitar l'accés. 

De la mateixa manera, amb aigua del Noguerola, devia proveir-se la font de Margalef (5), a prop d'una anomenada Barraca del Governador (4). Potser es tractava d'horts o jardins d'esplai per a la família del governador (espanyol) de la ciutat. De fet, tota l'horta del marge dret del riu estava disseminada de torres i masos, molts dels quals de famílies benestants, que hi solien passar algunes setmanes de l'acalorat i xafogós estiu lleidatà. 

Dins de la ciutat no hi hagué mai rentadors; de fet, no hi hagué aigua corrent per a les fonts fins a final del segle XVIII amb les conduccions d'aigua i gran dipòsit de l'època del governador Blondel. El gran rentador o safareig públic lleidatà fou, durant segles i segles, el nostre riu. 

1811. El primer rentador o safareig, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Justament al peu del baluard del Carme hi desguassava el Noguerola. El camí de Corbins i Balaguer es preveia (en aquest projecte) que sortís per aquí, potser perquè el baluard de la Magdalena era molt més enrunat i destruït pel setge. No crec pas que el camí deixés el seu traçat secular, però sí que és probable que s'obrís una porta al baluard i que s'hi fes el pont sobre el Noguerola, que sabem que hi existí aquell segle XIX. Allà mateix hi apareix dibuixada la gran bassa rectangular dels rentadors de la ciutat, ja existents en plànols del segle XVIII. Agafaven l'aigua del Noguerola, és clar. Així, si més no, algunes lleidatanes (llavors era ofici femení en règim patriarcal) podien rentar-hi roba i llançols sense haver de trencar-se l'esquena abocades al marge del riu. 

1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).
Una de les famoses quatre primerenques fotografies lleidatanes de la història, del gal·lès Charles Clifford, membre del seguici de la reina borbona (espanyola) Isabel II, que visità la ciutat aquell any, arribada en la nova línia de ferrocarril. Data que marca l'entrada a la modernor de la Lleida contemporània. Hi veiem perfectament delimitat un passeig de plataners, dins de l'esplanada del baluard, encara dempeus. Just als peus dels murs, hi havia els rentadors de la ciutat. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

Un altre plànol setcentista amb el gran rectangle d'aigua del safareig públic, i del braçal d'aigua amb què s'alimentava i que retornava al Noguerola. El camí (de color terrós) portava a una portella al mur de la ciutat, diria que a la Baixada de la Trinitat. Desconec fins quan devien perdurar els rentadors lleidatans; probablement, fins a la demolició del baluard i la urbanització de tota la part final del que fora la Rambla de Ferran fins a l'estació, cap a final del segle XIX. 

Segona meitat del s.XX. 

Safareig dels Mangraners, Lleida.

Al nou barri de la immigració de la postguerra crescut als afores de la ciutat, a tocar de l'antic camp d'aviació, hi hagué també un safareig públic, gairebé a punt d'arribar ja al temps de les rentadores automàtiques, emplaçat a la costa dels Mangraners, i que de no fa gaires anys s'ha dignificat com un espai de memòria etnogràfica. 

[1401] Detalls de la Lleida divuitesca

[2350] Les muralles de Lleida, 1647

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

Les muralles i portes de la ciutat, dibuixades de manera simple i senzilla en aquesta planta. Hi manca només la part de la muralla de Sant Antoni. Podem, doncs, resseguir-hi tot el perímetre murallat, amb indicació dels portals i de les trinxeres d'atac de l'exèrcit gavatxo, aliat de Catalunya, que sota el comandament de Le Grand Condé, no va poder fer sucumbir la ciutat en mans de les tropes espanyoles. El setge s'inicià al 12 de maig i el mariscal francès el va haver d'aixecar al 17 de juny.

Entre la Porta de Boters i la de Sant Martí la muralla lleidatana sobresortia amb una torre arrodonida en un dels angles. Un segon mur, acabat de tàpia segona la inscripció, reforçava l'interior. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

Vista general del plànol. De Sant Martí, la muralla baixava cap a la Magdalena i fins al riu, al baluard del Carme. D'allà i fins a la Plaça de la Sal, un petit mur i la línia de cases feien de tancament fortificat amb el Noguerola que el reforçava com si d'un fossat es tractés. Tot el carrer Major avall, la muralla seguia pels vells i reforçats casalicis medievals. La Porta del Pont ha sigut el principal accés a la ciutat, si més no des dels temps dels romans. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

La Seu Vella i la Suda fortificades, a vista de dron, que diríem ara. Entre el baluard de Sant Martí i el de Sant Domènec hi hagué una porta d'accés al turó, dita del Socors. Al peu del baluard dels Infants, després dit de Louvigny per les obres que hi feu, a l'escaire septentrional del castell, hi hagué els pous de gel, marcats com a nevera al plànol. Davant de la Seu, el Palau del Bisbe ocupava aquest racó del turó, des d'on baixava la primitiva muralla fins a la Porta Ferrissa, a la Plaça de la Sal. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

Detall de les ziga-zagues de les trinxeres gavatxes durant el setge, a tocar de la Porta de la Magdalena, ací dita dels Infants. L'artilleria que protegia la ciutadella o turó fortificat era molt poderosa gràcies a la posició avantatjada que sostenien enfront dels assaltants. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

Tot el raval tardomedieval del Carme i la Magdalena, des de la Porta Ferrissa de la primitiva muralla andalusina, i les successives ampliacions del perímetre fortificat fins al segle XVII. Apreciem com el Noguerola baixava ran de mur fins a desguassar al Segre ben bé a tocar del pont. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

El vell pont medieval, ben abaluardat al cappont, a on no hi havia cases en aquella època. La creu assenyala l'edifici de cos de guàrdia que hi hagué. Carrer Major avall, veiem l'esplanada de l'actual Plaça Sant Francesc, que feia les funcions d'embarcador.

El gran braç de riu que veiem dibuixat al Cappont o bé és confós amb el gran areny que el Segre tenia pont avall, o bé es tracta d'algun ramal de la secla de Torres, exageradament mostrat.

Segle XV. Pont Vell i barri universitari de la Suda.

Gravat d'Enric Garsaball, anys 70.

Un fragment d'un dels gravats de la sèrie que el fotògraf Garsaball portà a terme amb l'assessorament històric de Josep Lladonosa. El Palau del Bisbe tanca el turó de la Seu per la banda nord-est, amb tot un carrer de cases que tapava els arcs del claustre. Les millors vistes de la ciutat, que avui es pagarien a preu d'or. Tota la part elevada era plena de palaus i edificis, en el barri universitari. Tot fou arrasat, en mala hora, per la tempesta borbònica de 1707, que a hores d'ara continua caient sens parar.

[1827] «Le Grand Condé» assetja Lleida, 1647

[2340] Lo Portal de la Magdalena lleidatà

 

1707. Lo Portal de la Magdalena, Lleida.

«Belagerung von Lleida ducrch die Franzosen», 

Setge de Lleida pels francesos.

Lo riu Noguerola baixava a tocar del turó de la Seu, per la banda septentrional. Aprox. pel carrer Salmerón. Allà s'hi acabava el carrer Magdalena en un portal, si fa no fa allà a on hi ha la placeta de davant de l'auditori. Extramurs, el convent dels franciscans, que en aquella contesa restaria del tot malmès. L'església gòtica de la Magdalena, cap allà a l'inici del carrer Democràcia, a tocar del portal.

És ben curiós com el Noguerola entrava per aquesta banda de la muralla dins la ciutat, fins a tornar-ne a sortir per la banda del riu. 

Les línies que s'hi dibuixen corresponen a les trinxeres dels borbònics. Car aquella derrota de 1707 significà l'ocupació (espanyola) de la ciutat i, a la fi, de tota la nació, després d'aquella guerra dita de Successió. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El portal de la Magdalena era situat una mica més enllà que l'antiga església gòtica que donava nom al barri, la silueta de la qual s'aprecia més enfosquida al centre de la imatge. Fora destruïda al 1810, durant el setge napoleònic. S'hi aprecia ben bé el caminet que pujava fins a la Seu. Tant les tropes borbòniques un segle abans (1707) com les napoleòniques (1810) prendran la ciutat per aquesta banda, des de la porta de la Magdalena fins al baluard del Carme, a tocar del riu. Era la part més plana i desprotegida de la ciutat, lluny dels canons de Gardeny, i amb les muralles més accessibles. 

 Segle XVIII. Lo Portal de la Magdalena, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Era una de les set portes de la ciutat, antigament dit Portal de Sant Gili. El creixement de la ciutat a partir de 1860 amb el consegüent enderrocament de la muralla, no en va deixar cap dempeus, excepte la de l'entrada principal, davant per davant del Pont Vell. Encara que sense les pedres, els passos dels portals continuen oberts i segueixen sent punts neuràlgics en la trama urbana i en la mobilitat de la ciutat. 

 Segles XVIII-XIX. Lo Portal de la Magdalena, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

L'antic portal medieval fou refet per enginyers napoleònics i va subsistir, segons les notes de Vidal, fins a començament del segle XX, amb una garita de guàrdia i una casella del burots, a on es pagaven els impostos dels productes que entraven a la ciutat. Al 1874, hi hagué una bona batussa, amb una pagesa greument ferida pels carrabiners, als quals els comandaments donaren l'ordre de fer foc. L'endemà d'aquell fet, els pagesos lleidatans prengueren el control de les portes de la ciutat, armats amb pals i bastons. Vaja, que obtingueren el control del territori, que tant remenem en els dies actuals. Va haver-hi d'acudir el propi governador (espanyol) de la plaça a negociar. 

Seguint el fil d'en Vidal, sabem que a final del s. XIX s'hi feien les fires de bestiar de peu rodó, que acabarien a Camp de Mart. Les portes, durant l'època de les carlinades, es tancaven a les 9 de la nit i fins demà a trenc d'alba romanien barrades, cosa que feia que els pagesos arribessin tard al tros!

 Segles XVIII-XIX. Lo Portal de la Magdalena, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

De la Costa de la Magdalena, arribant a l'antic portal, s'enfilava un carreró zigzaguejant que portava fins dalt a la Seu. Va subsistir fins a la postguerra, car ma mare me n'havia parlat com en alguna ocasió hi havia pujat, en els anys joves en què feia de cosidora a ciutat. A la vora dels quals hi hagué els grans pous de gel que abastien tota Lleida, omplerts amb la neu baixada del Pirineu durant l'hivern. Si n'hem fet de coses la humanitat per subsistir!

El glaç es venia pels carrers i feia de nevera durant els mesos estivals, que ja sabem quina en gasta, l'estiu, a Lleida. Sembla quan al 1876, el cafè Cuatro Puertas el feu servir per fer granissats i gelats, tot i que només fins a exhauriment d'existències... en ple agost. També comenta Vidal, sempre de prosa explicativa, interpretativa i deliciosa, que se solia prohibir a la canalla d'acostar-s'hi, pels obvis perills que podia comportar. Per tant, era lloc a on sempre hi rondava canalla, per allò de portar la contrària als pares...

Anys 60. Lo Mercat de la Magdalena, Lleida.

Emplaçat just a l'esplanada a on hi hagué l'antic portal, i a on ara hi ha l'Auditori i la placeta. Sembla com si a la costa del turó s'endevinés l'antic camí que pujava fins a la Seu. 

1898. Lo Portal de la Magdalena, Lleida.

«El Pallaresa», de 5 d'octubre (FPIEI).

Les tropes de canalla sembla que sí, que tombaven per aquells rodals del Portal. La nota reporta la batalla a pedrades de dos colles de marrecs. Ves a saber si simulaven el setge de Lleida... El burot no s'hi va voler posar entremig, segurament amb bon seny. 

[1939] Lleida, setge (acolorit) de 1810

[1928] La Lleida aborbonada de la Nova Planta

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La silueta de la ciutat vella emmurallada, cent anys abans de la superació de les muralles, i just abans de l'impuls urbanístic il·lustrat, que arribaria a les acaballes ja d'aquell segle divuitesc.

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El bonic plànol de grans dimensions de la ciutat, amb la llegenda de la situació dels principals edificis en aquella meitat de segle XVIII, un cop passada l'ensulsiada bèl·lica de la Guerra de Successió. 

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El riu Noguerola retombava pel baluard del Carme i resseguia la muralla riu avall fins a desguassar gairebé al pont. Les aigües s'aprofitaven per regar els nombrosos horts que circumdaven la ciutat. L'església gòtica de la Magdalena encara subsistia. Els danys en aquesta part de la ciutat foren molt grans, atès que el setge de 1707 tingué lloc per aquesta banda. Al 1810, un altre setge segellarà la mort de l'església, que haurà de ser enrunada a causa dels estralls bèl·lics. 

La gairebé mil·lenària bifurcació del carrer Magdalena amb el carrer del Carme s'aprecia ben bé en el plànol. Més avall, la vella plaça de Sant Joan, encara amb l'església gòtica medieval i els encontorns irregulars també hi és prou visible. D'allà la sortida a l'únic pont de la ciutat durant segles era directa per sota de l'Arc que tancava la muralla de la ciutat. Al pont, encara s'hi compten els set ulls de què constava, que en aquell final de segle XVIII i gràcies a la construcció de la primera banqueta de Blondel, quedarien reduïts a sis, atès que se'n colgaria el de davant de la porta de la ciutat per donar-li una mínima amplitud de pas de carro a la dita banqueta. El Cappont només era un baluard defensiu, i l'antiga urbanització, desapareguda ja al segle XVI, no s'hi reprendria fins pràcticament un segle després.

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El Pont Vell, o simplement el pont, únic pont durant segles a la ciutat. S'hi compten els set trams que tenia, l'últim dels quals, tocant a l'Arc o porta d'entrada a la ciutat, fora ben aviat cobert per tal d'obrir les banquetes per ordre del governador (espanyol) a la ciutat, el Marquès de Blondel. 

La Plaça de Sant Joan encara mostrava les centenàries línies irregulars dels edificis, que serien rectificades amb recanvi de l'església gòtica original per la neogòtica al 1868. La petita Plaça de la Paeria també s'hi veu, i l'obertura de la Plaça de Sant Francesc al riu.

El Cappont encara no havia començat la recuperació urbanística i era un simple cap de pont militar, amb els baluards que protegien el pont, a l'entrada del qual hi havia un gran edifici per al cos de guàrdia i cobrament dels antics drets de pas. 

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El carrer Cavallers encara no arribava al riu, sinó que topava amb el Convent dels Agustins, al carrer major, després habilitat com a primer gran teatre de la ciutat. Carrer Cavallers amunt, l'església i convent dominicans, al Roser, del qual s'aprecia el quadrat i verd claustre. Al seu darrere, els horts i el convent de l'Ensenyança, amb el quadradet de la Plaça de l'Ereta. 

Fora muralla tot eren horts i camps, amb petites sèquies que baixaven de la Mariola, en una de les quals hi havia un gran molí de farina i oli, amb una bona bassa. Decennis a vindre, al lloc s'hi faria l'escorxador de la ciutat.

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El plànol encara no dibuixa la Catedral Nova, llavors en construcció, davant l'Hospital de Santa Maria. La muralla tancava la ciutat a la porta de Sant Antoni. Bona part de l'intramurs de Boters eren horts episcopals, al voltant del nou Palau del Bisbe, expulsat del seu tradicional emplaçament davant la Seu Vella pels militars (espanyols) ocupants. Una mica més amunt, tocant al cap de Boters, l'església de Sant Llorenç.

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La Porta de Boters i l'església de Sant Martí amb la Panera a tocar.

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El detall de la Seu Vella i de la Suda damunt el turó que dominava la ciutat vella. 

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'església gòtica de la Magdalena al costat del camí de la porta oriental de la ciutat. Aproximadament, la trama urbana s'acabava a l'actual carrer Democràcia, amb la punxa del baluard del Carme que hi havia a l'extrem, per on revoltava el riu Noguerola.

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'altre turó secular de la ciutat, el de Gardeny, amb son fort militar. Als seus pas, el camí de Fraga i d'Espanya.

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
Llegendes del plànol militar.

[1753] Els Borbons, derrotats a Almenar al 1710