[2601] La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà

 

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

La Casa Porta fou una coneguda botiga de la Lleida del primer terç del segle XX, abans de la guerra. En concret, un negoci de perfumeria i merceria, que complementava el seu glamur amb una arquitectura singular. 

 

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

La Casa Porta era regentada per Carme Ten, l'esposa del propietari de l'establiment, al xamfrà entre el desaparegut carrer Estereria i la Plaça de la Sal. L'establiment se renovà en aquella segona mitat dels anys 20 en un cert estil modernista retro. 

Anys 1910. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

Plaça Sant Joan, Lleida.

Preciosa imatge acolorida del reng del mercat. Encara no s'hi havia fet lo quiosc dels 4 Gats. Des del segle XVI, al carrer Estereria s'hi havien establert los sabaters, segons que explica Josep Lladonosa. 

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

Entrevista al propietari, però no pas a l'esposa: coses d'aquells temps (i encara una mica dels nostres). El projecte de renovació fou de l'arquitecte Argilés.

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

Els noms dels responsables dels diversos àmbits de treball: llavors encara se citaven persones, avui tot són noms d'empreses...

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

La decoració de l'interior de l'establiment, no apte per a les butxaques de la majoria de lleidatans.

1930. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «L'Espurna», de 16 d'octubre (FPIEI).

Anys 1910-20. Lo carrer Estereria i la Plaça Sant Joan. Lleida.

Seguint la vorera de la plaça, hi començava lo carrer Estereria. Aquesta illa de cases s'enrunà durant la guerra, i fou desplaçada fins fer desaparèixer l'antic carrer, de manera que l'església quedava més a la vista. 

1931. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.

  «Diario de Lérida», de 16 de gener (Càtedra Màrius Torres-UdL).

La Casa Porta era referència per als lleidatans, i els comerços del voltant s'anunciaven «frente Casa Porta». 

 

[2546] Lo moro de casa Guiu

Quinalafem.blogspot.com

[2565] Lleida, 1899

 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

Al tombant del segle XX, la Renaixença havia arrelat en els diferents àmbits ciutadans, i l'apreciació del patrimoni local, tan maltractat per guerres i setges, n'era un dels aspectes més destacats. 

La imatge poderosa del tren que ix del túnel, esdevé símbol de la modernitat arribada feia 40 anys (al 1860).  El ferrocarril, com a xarxa de comunicació i de transport, fou una veritable revolució. 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

Número especial amb motiu de la Festa Major de maig.

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

Làpida de la Seu Vella, amb la data d'inici de les obres, al 22 de juliol de 1203.

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).  

La Porta dels apòstols, tapiada i amb sentinella, i unes petites finestres al timpà del Judici final per airejar el segon pis que s'hi havia construït per mor de l'ocupació militar borbònica de 1707. N'havien desaparegut la Marededeu (del Blau) del trencallums i tots els apòstols dels laterals. La gran portalada gòtica esdevingué la principal del recinte, perquè era la porta que acollia la gent que hi pujava per les escales o grades majors que hi arribaven des del barri universitari. 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

Detall de columnes i capitells interiors.

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

Detall de capitells. Dels pocs que restaven a la vista. Molt quedaren amagats per les obres de tancament i construcció del segon pis al claustre i a la nau catedralícia, per convertir-les en caserna militar des de la qual l'exèrcit (espanyol) pogués dominar i atemorir els lleidatans.

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

El pis superior a la nau de la catedral. 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

La Porta dels Fillols. 

 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

L'explicació dels gravats: «La iglesia ha perdido lo menos el cuarto de su altura... El piso inferior está destinado a almacenes de artilleria». A dalt, hi havia els dormitoris. 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

L'Hospital de Santa Maria podia acollir fins a tres-cents malalts. Construït al segle XV per l'arquitecte Andreu Pi, a qui s'atribueix el llegendari succés de la Marededeu del Blau. 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

L'Església de Sant Joan s'aixecà per causa de la llegenda de la vinguda a Lleida d'Herodies i Salomé: «en memoria de este suceso se levantó el templo bajo la advocación del santo precursor en el mismo sitio» des del qual accediren al Sícoris per dansar sobre el gel i perdre-hi la vida «cercenándose la cabeza con los afilados cantos del hielo en castigo por haber sido la causante de la muerte de San Juan». L'Església gòtica s'havia tombat al 1868 i es refeu al seu lloc actual.

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

L'Església del Sagrat Cor de Maria, que avui es contempla a l'avinguda Catalunya, però sense el campanar, tombat durant la guerra del segle XX. L'edifici s'havia aixecat sobre la base de la muralla medieval i del convent de Sant Antoni. 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

L'antic Hospital encara en funcionament fins al 1915, amb les nombroses finestres i portes que hi havia a la façana. 

1899. Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).

L'antiga Paeria, abans de la remodelació de finals dels anys 20, amb fanal de gas just a la porta principal i la plaça tota empedrada.

[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2556] Lo Carnestoltes lleidatà d'abans i lo ball del sandó

 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.

Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

El tradicional i enorme envelat que cada any es plantava a la plaça Sant Joan durant la celebració del Carnestoltes. 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.

Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

Les dictadures (espanyoles) del segle XX suprimiren sempre lo Carnestoltes: no podien sofrir tanta irreverència i tanta màscara. A l'envelat, s'hi feia una sessió de ball de disfresses de tarda per a la canalla, que hi acudien vestits de mil maneres, de pallassos a fades. Una de les nits, s'hi feia el ball de societat, «al que concurrían todos los jóvenes matrimonios de las mejores famílias». Tota la resta de dies, «de cuatro de la tarde hasta la madrugada, bailes continuos, y a la salida 'del de las siete' era un torrente humano que se desbordaba...» Sens dubte, una festa del tot popular i multitudinària: «sonaba el garrotín y el sandó y se hizo popular Antonio Hernàndez Sabaté, con sus composiciones...» Hi havia viatjants que decidien fer parada i fonda a la ciutat durant els tres dies carnestoltencs. Però l'article acaba topant amb la realitat de la postguerra: «Hoy queda tan solo el recuerdo de lo que parecía permanente».

1932. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Revista «Occident», febrer (FPIEI).

Aquell any no s'aixecà el tradicional envelat. Però no hi mancaren les celebracions carnestoltenques, «llocs on l'alegria i la joventut podran manifestar-se amplament»: hi hagué balls de disfresses al Círcol Mercantil, al Casino Independent, al Casino Ferroviari, al Casino Principal, a la seu de Joventut Republicana i a les de les societats corals La Paloma, La Violeta, L'Alegria, «i encara en algun altre local... Una nota que cal remarcar és l'interès que posen les entitat respectives en la decoració dels locals». Certament, hi hagué balls per a tots els gustos, que els lleidatans triaven —és clar— en funció de la classe i ideologia socials.

Segle XVIII. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

En aquest llibre-monument a la ciutat que és aquesta obra d'en Vidal, hi trobem algunes referències a aquesta festa tradicionalment arrelada, amb arrels als segles medievals. Al segle XVIII, hi trobem una primera prohibició de la festa (1753) a instàncies episcopals, cordons d'Església, sempre manifassejant! Quatre anys després, el governador liberal Josep de Sentmenat l'autoritza de nou «a condició que no fossen exhibides disfresses religioses». L'absolutisme del rei (espanyol) Ferran VII tornà a la prohibició. A poc a poc, al llarg del segle XIX, la festa s'anirà reprenent, i «la xerinola prequaresmal es tornarà a reprendre amb molta força i esplendor, ara ja a la plaça de Sant Joan».

 

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Les ordenances municipals de 1866 estableixen diverses regulacions de la celebració, com ara que no es pot fer broma ni disfressa de jutges, militars i capellans, els tres grans estaments de l'Espanya canyí. Els disfressats no podien portar armes ni s'hi podia llençar cap mena d'objecte, fossin confits o fossin pastissos o altra mena de projectils. «I si s'esdevé que en plena barrila passa el viàtic, els emmascarats s'hauran de traure respectuosament la careta o retirar-se».

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

El ball típic del Carnestoltes lleidatà fou lo sandó: «una tonada lleugera i apegalosa, la qual acabava de sobte en sonar un cop de bombo, i aleshores els ballarins havien de restar quiets i rígids, en la posició exacta que el cop els havia sorprès, sense moure ni una pestanya. Durant un minut es mantenien les postures més impossibles que provocaven la hilaritat dels espectadors, fins que un nou cop avisava de la represa del ball...»

Un altre dels balls típics carnestoltencs foren els balls d'americanes, o sia, lletres al ritme d'havanera, en què l'Agustinet de la Portella va sobresortir.

Segle XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

L'havanera de Rufea, de Salvador Revés, en Teta.

1892. L'havanera de Rufea.

«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).

L'havanera de Rufea sembla que fou prou popular, ja que era cantada al 1892 pels carrers lleidatans pels músics de la societat La Pua. A veure si poguéssim escatir-ne la lletra en algun diari o revista d'aquells temps... 

...

1886. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).

Una ressenya de les festes carnestoltenques lleidatanes del moment, una festa més que popular: el ball del Cafè Suís: «la concurrencia, numerosa y escogida; los disfraces, preciosos»; el del Cafè de l'Univers: amb regals per a les millors disfresses; el ball de l'envelat de Sant Joan: «un hormiguero, un burdel, la libertad omnímoda, la alegría sin trabas, el abigarrado conjunto de siempre, y un buen negocio para el municipio», el dels senyors Comtes de Torregrossa (enllaç): amb magnífics vestits i esplèndid bufet. 

 

1889. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«Diario de Lérida», de 3 de març (FPIEI).

Els detractors de les festes de Carnestoltes sempre han existit. Aquest article provava de denigrar-ne la celebració: «se pasan las horas haciendo el oso desde el Moro al exteatro y viceversa». Els disfressats, doncs, ja feien la nòria, que és nom que es donà al recorregut que a la postguerra feien els xics i xiques les tardes dels diumenges (des d'Estereries fins a l'antic convent dels agustins, que havia sigut teatre i que s'havia cremat al 1876, emplaçat a la futura cantonada de Cavallers amb Blondel). La desbarrada contra els balls de l'envelat és majúscula: «saturnal carnavalesca..., baile con la locura de una pasión sin freno..., frenesí de la orgía..., música provocativa..., apetito de la carne..., báquica fiesta..., círculos dantescos indefinibles..., paroxismo de un placer bestial..., gritos de la carne..., fuego de la voluptuosidad...» Ni el Papa de Roma ho hauria descrit tan vívidament i nítida. La ferocitat de l'atac era signe d'una cosa: el gran arrelament de la festa entre els lleidatans.

1915. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«El Ideal», de 16 de febrer (FPIEI).

Lo ball de la Pinyata era organitzat per la Joventut Republicana. El pregoner en feia pregó en comitiva pels carrers de Lleida, amb carrossa inclosa. 

1982. «Lleida, cançons populars», 

Orquestra Maravella, Discophon.

Cors De L'Assoc Celler.

Fotografia– Toni Prim.

Piano – Lluís Payà.

Productor – L'Envelat.

Vocals – Jaume Oró, Joan Enric Rodés (Lo Marquès de Pota).

Assessorament: Joan Bellart (Capità Armats De La Sang).

A1. Lleida, Lluís Payà.

A2. Lo Aeroplano, popular.

A3. Lo Pepe Flores, popular.

A4. L'Americana de l'Envelat, popular.

A5. Lo Castell de Lleida, Lluís Payà.

B1. Garrotins Lleidatans, popular.

B2. Lo Miliciano, popular.

B3. Lo Sandó, popular.

B4. Churchill-Churchill, popular.

B5. Cançó del Caragol, Lluís Payà.

    

[2061] L'envelat del Carnestoltes a la Plaça del Mercat lleidatana

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2546] Lo moro de casa Guiu

1955. Lo Cap del Moro de Casa Guiu, Lleida.

Revista «Labor», de 30 de juliol (FPIEI).

La foto de Ton Sirera del bust del Cap del Moro de Casa Guiu. L'edifici històric de la Plaça Sant Joan (llavors en feien dir de «España»), fou demolit aquell any. Si hagués perdurat, el bonisme imperant i el llenguatge políticament correcte (qui la dona, aquesta etiqueta?) ens n'haurien fet canviar la denominació, m'hi jugaria un sopar. I és que necessitem una esquerra realista, que toqui de peus a terra, a la terra de pobles i ciutats del país, lluny d'esquerres d'universalismes, llengua fina i minyona.

1981. Lo moro de Casa Guiu.

«Diario de Lérida», de 22 de març (FPIEI).

Article sobre estampes lleidatanes, o sia, indrets i elements típics de la ciutat. No hi podia faltar lo cap de moro de la famosa casa de la Plaça Sant Joan, en començant el carrer Estereria, «donde debajo de un largo balcón de un edificio, se había colocado una escultura en madera, pintada de negro, que representaba un salvaje que doblado de espaldas, parecía servir de apoyo al referido balcón». Sabem que al segle XIX ja hi era per diferents referències als diaris de l'època. Però no n'hem descobert l'origen veritable. 

En aquell passeig tradicional pel carrer Major, que se'n deia fer la nòria, s'anava des de l'àngel de la façana del Peu del Romeu fins al Cap de Moro de Casa Guiu. Lo Baratillo era un dels elements de contemplació i també hi hagué Cal 95, un dels primers tots a cent, o tot a un euro, existents a la ciutat, perquè tot ço que hi despatxaven costava 95 cèntims. També fa referència el text al quiosc que existí fins ben bé els anys 90, diria, als porxos de baix, davant la casa d'Humbert Torres i família, a on durant la infantesa la mare m'hi solia comprar sempre el TBO. Sempre que anàvem a Lleida, que era de Pasqua a Rams, o no gaire més sovint. En els temps que recorda l'articulista, la paradeta era plena de revistoides del règim franquista (espanyol), i pel que recordo va acabar amb una plataforma tota amuntegada de revistes de destape, que potser les noves generacions digitals no saben què eren. Una pista: els adolescents, el nois vull dir, en compràvem alguna d'amagat de tant en tant. 

1958. Lo moro de Casa Guiu.

Revista del «Centro Comarcal Leridano», BCN, de setembre (FPIEI).

De totes aquestes propostes castisses per al reconeixement de la lleidatanitat, quantes en sabrien el jovent actual? De la trentena i escaig d'elements, servidor (que té una edat i pujant) en desconeix pràcticament la meitat. «Si no arribes a deu, escolta, no ens enredis, no tens gaire més de divuit anys i et falta aires de Lleida». Però com fora la llista que faríem actualment? 

1906. Lo moro de Casa Guiu.

«El Ideal», de 6 d'abril (FPIEI).

Un subscriptor de la Solidaritat Catalana en fa servir el nom per anonimat i lleidatanitat. 

1907. Lo moro de Casa Guiu.

«El Ideal», de 25 d'agost (FPIEI).

En un romanço modern que fantasieja sobre una excessiva campanada de la Silvestra de la Seu Vella (la campana de les hores, també identificada com Eulàlia), entre altres elements castissos i lleidataníssims, s'hi cita —és clar— lo cap de moro de Casa Guiu.

 

[2497] Lo cap del moro de Casa Guiu (o 'fer la nòria' a la Lleida de postguerra)

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2509] Victòria Manonelles, una altra de les primeres metgesses lleidatanes

 

1927. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres).

Victòria Manonelles de Costa fou cirurgiana i llevadora a la Lleida d'ara fa poc més de cent anys, una de les primeres metgesses a exercir a la nostra ciutat. Establerta des dels anys 20 a la Plaça Sant Joan, llavors dita de la Constitución (espanyola). Feia consultar a la tarda i s'havia especialitzat en l'assistència a l'embaràs. Com a dona, en aquells temps, resultava sempre més planer atendre dones per ésser metgessa. A banda que les condicions obstètriques solien ser descuidades en aquell ofici d'homes.

1916. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«Diario de Lérida», de 25 de juny (FPIEI).

Filla de Lleida, va fer les pràctiques a l'Hospital Clínic de Barcelona, capital a on degué fer els estudis de medicina. No en trobo gaire informació familiar: caldrà continuar-ne la recerca. 

La proporció social de llicenciats era tan baixa, sobretot si eren dones, que se'n podia publicitar el currículum acadèmic. Res a veure amb les granges d'estudiants de les universitats actuals.

1916. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«El Pallaresa», de 19 de juliol (FPIEI).

En començar a exercir, al carrer Estereria, insereix un anunci de salutació als companys de professió... majoritàriament masculins. No fos cas...  

1917. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«L'Estaca», de 10 de novembre (FPIEI).

Ací anunciada com a Victorina, que devia ser el nom habitual. En lloc de llevadora, se'n feia dir «professora amb parts».

«L'Estaca», de 10 de novembre (FPIEI).

1918. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«El Ideal», de 6 de març (FPIEI).

Operació a una embarassada de 6 mesos, com a metgessa ajudant, però amb ressò mediàtic.

1922. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«El País», d'11 de novembre (FPIEI).

Encara al carrer Estereria, però amb el nom de «clínica de parts» destacat. Se'n deia així perquè s'hi feien ingressos de dones amb problemes d'embaràs i per al part. El servei era permanent, o sia, 24h. Sens dubte, una gran millora en l'atenció a les dones encinta en aquells temps, si més no, de les que s'ho podien pagar. 

1926. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«Revista Sanitaria», Lleida, de 15 d'abril (FPIEI).

 Trasllat de la clínica, ben a propet de l'antiga ubicació. Una altra cirurgiana d'aquells anys fou Mercè Busquets, primer al carrer Sant Antoni, després a l'Av. de Barcelona, ara Garrigues, davant del teatre dels Camps Elisis.

Anys 1936-39. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«Espías, contrabando, maquis y evasión. La Segunda Guerra Mundial en los Pirineos»,

Ferran Sánchez, Ed. Milenio, 2003.

Durant els anys de la guerra, trobem la doctora Manonelles col·laborant clandestinament amb l'organització Socorro Blanco, d'ajut a presoners tradicionalistes i les famílies respectives, si havien estat represaliades per les autoritats republicanes o pels escamots anarquistes descontrolats que tant mal varen fer pels pobles catalans. Pels orígens familiars, doncs, deduïm que la Victòria Manonelles procedia de família carlina. És clar que si havia pogut estudiar carrera era perquè provenia de bona casa. I també que si decidí d'arriscar-se en aquestes activitats, mantenia ben viu l'ideari tradicionalista.

1956. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«Ciudad», quadern de juny (FPIEI).

La metgessa feu publicar, ja com a viuda, el llibre «Monografia de Alcarràs», obra de son difunt marit Antoni Costa Escolà. Sabem, doncs, que el «de Costa» que acompanya el seu nom des del temps dels seus estudis i primeres pràctiques era pel cognom del marit.  

1959. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«El Noticieero Universal», d'1 d'octubre (ARCA).

Participació amb una comunicació al II congrés de llevadores, celebrat a Barcelona. Portava llavors més de 30 anys d'ofici. Desconec si va poder/voler tornar a obrir la clínica després de la guerra. 

1965. Victòria Manonelles, metgessa lleidatana.

«La Mañana», de 19 de gener (XAC).

Esquela de la defunció. Havia nascut, per tant, cap al 1888. Quan va acabar els estudis, al 1916, tenia, per tant, uns 28 anys i era ja casada. Els cognoms propis n'eren Manonelles Pascual.

Arribà a presidenta del Col·legi Oficial de Llevadores. Potser als arxius d'aquesta institució s'hi podran trobar noves dades d'aquesta pionera femenina de la medicina a Lleida. Ara que al nomenclàtor de la ciutat s'hi volen fer constar més i més dones, potser fora un bon nom per incloure-l'hi, oi?

[2450] Lo metge Màrius Torres

Quinalafem.blogspot.com