Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges

20250911

[2704] Vistes de la Lleida dinovesca


1927. Lleida. Antic palau episcopal.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Tapiol. 
(Fons Romà Sol-UdL).
 La porta d'entrada del palau episcopal del carrer Tallada, que per darrere donava a Boters. Un dels centres de poder més opressors de la ciutat durant segles, sovint allotjament dels monarques que visitaven la ciutat, acollits pel poderós bisbe lleidatà.

1927. Lleida. Església de Sant Martí.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Silva.
(Fons Romà Sol-UdL).
 L'església de Sant Martí fins a les acaballes del segle XIX, amb l'antiga portalada i espadanya. Segons la viqui, al 1893, el bisbe Josep Messeguer i Costa en va recuperar la jurisdicció i va ordenar la restauració del temple. Per a això es va recuperar la portalada de la parròquia abandonada de El Tormillo (nucli pertanyent a Peralta de Alcofea, Osca) que formava part de la diòcesi de Lleida des de feia gairebé mil anys i fins a la fi del segle XX. Lo bisbe va adquirir l'obra a canvi de 375 pessetes, i en l'actualitat és reclamada per l'ajuntament de la localitat aragonesa, i que servidor los hi retornaria embolicada amb un llacet (si se'n paguen les obres i trasllat amb los impostos seus). En la mateixa reforma s'hi van afegir a la façana un finestral i una gran espadanya neoromànica.

1927. Lleida. Porta de corral.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Sanàbria.
(Fons Romà Sol-UdL).
 Per fi una imatge d'arquitectura popular, més enllà del retrat d'esglésies i elements monumentals, cosa que diu molt de la sensibilitat de l'autor. Les antigues portalades dels horts tapiats, simplement fetes de fustes llistades i una botera (o forat rodó als peus) per als gatons. 

1927. Lleida. L'Arc del Pont.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Sanàbria.
(Fons Romà Sol-UdL).
 La vella entrada del camí ral per la ciutat, llavors ja desviat per la banqueta de Blondel, des de finals del XVIII. A l'esquerra, la casa familiar a on nasqué lo nostre enyorat poeta Màrius Torres.

1927. Lleida. La plaça i església antiga de Sant Joan.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost,
(Fons Romà Sol-UdL).
 L'antiga església medieval de Sant Joan, abans del seu enderroc cap al darrer quart de segle XIX. En la reordenació urbanística de l'antiga plaça lleidatana, cor de la ciutat, emplaçament de tornejos i del mercat, també se'n perdé l'edifici del vell almodí (a l'esquerra), edifici que guardava el gra de la Paeria. És una pena que en les reordenacions modernes no se'n recuperessen los porxos, que haurien donat a l'espai un encant antic.

1927. Lleida. La font de la Costa del Jan.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Silva.
(Fons Romà Sol-UdL).
 La deessa Ceres presidint la font de la Costa del Jan, que donava accés a la Cuirassa des del carrer Major. Després fou substituïda per la font del Governador (espanyol) Aparicio.

1927. Lleida. L'antiga font del Govenador o de Gardeny.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», de 10 d'agost, dibuix: J. Sanàbria.
(Fons Romà Sol-UdL).
 La font del governador (espnayol) Blondel, als peus de Gardeny, dalt de la partida de la Mariola, aprox. allà a on hi ha l'Institut dels Templers. Fou lloc d'esbarjo de les classes dirigents de la ciutat durant lo segle XIX, per anar-hi a passeig i festejar. Des dels anys 70 del segle passat, reubicada a la Baixada de la Trinitat.




Quinalafem.blogspot.com  


Posted by
Labels: , , , ,

20240702

[2601] La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà

 

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).
La Casa Porta fou una coneguda botiga de la Lleida del primer terç del segle XX, abans de la guerra. En concret, un negoci de perfumeria i merceria, que complementava el seu glamur amb una arquitectura singular. 
 
1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).
La Casa Porta era regentada per Carme Ten, l'esposa del propietari de l'establiment, al xamfrà entre el desaparegut carrer Estereria i la Plaça de la Sal. L'establiment se renovà en aquella segona mitat dels anys 20 en un cert estil modernista retro. 

Anys 1910. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
Plaça Sant Joan, Lleida.
Preciosa imatge acolorida del reng del mercat. Encara no s'hi havia fet lo quiosc dels 4 Gats. Des del segle XVI, al carrer Estereria s'hi havien establert los sabaters, segons que explica Josep Lladonosa. 
1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).
Entrevista al propietari, però no pas a l'esposa: coses d'aquells temps (i encara una mica dels nostres). El projecte de renovació fou de l'arquitecte Argilés.

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).
Els noms dels responsables dels diversos àmbits de treball: llavors encara se citaven persones, avui tot són noms d'empreses...

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).

1929. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
  «Vida Lleidatana», d'1 d'octubre (Càtedra Màrius Torres-UdL).
La decoració de l'interior de l'establiment, no apte per a les butxaques de la majoria de lleidatans.

1930. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
  «L'Espurna», de 16 d'octubre (FPIEI).

Anys 1910-20. Lo carrer Estereria i la Plaça Sant Joan. Lleida.
Seguint la vorera de la plaça, hi començava lo carrer Estereria. Aquesta illa de cases s'enrunà durant la guerra, i fou desplaçada fins fer desaparèixer l'antic carrer, de manera que l'església quedava més a la vista. 

1931. La Casa Porta del desaparegut carrer de l'Estereria lleidatà.
  «Diario de Lérida», de 16 de gener (Càtedra Màrius Torres-UdL).
La Casa Porta era referència per als lleidatans, i els comerços del voltant s'anunciaven «frente Casa Porta». 
 


[2546] Lo moro de casa Guiu



Posted by
Labels: , ,

20240325

[2565] Lleida, 1899

 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Al tombant del segle XX, la Renaixença havia arrelat en els diferents àmbits ciutadans, i l'apreciació del patrimoni local, tan maltractat per guerres i setges, n'era un dels aspectes més destacats. 
La imatge poderosa del tren que ix del túnel, esdevé símbol de la modernitat arribada feia 40 anys (al 1860).  El ferrocarril, com a xarxa de comunicació i de transport, fou una veritable revolució. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Número especial amb motiu de la Festa Major de maig.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Làpida de la Seu Vella, amb la data d'inici de les obres, al 22 de juliol de 1203.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).  
La Porta dels apòstols, tapiada i amb sentinella, i unes petites finestres al timpà del Judici final per airejar el segon pis que s'hi havia construït per mor de l'ocupació militar borbònica de 1707. N'havien desaparegut la Marededeu (del Blau) del trencallums i tots els apòstols dels laterals. La gran portalada gòtica esdevingué la principal del recinte, perquè era la porta que acollia la gent que hi pujava per les escales o grades majors que hi arribaven des del barri universitari. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Detall de columnes i capitells interiors.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
Detall de capitells. Dels pocs que restaven a la vista. Molt quedaren amagats per les obres de tancament i construcció del segon pis al claustre i a la nau catedralícia, per convertir-les en caserna militar des de la qual l'exèrcit (espanyol) pogués dominar i atemorir els lleidatans.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
El pis superior a la nau de la catedral. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
La Porta dels Fillols. 
 
1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'explicació dels gravats: «La iglesia ha perdido lo menos el cuarto de su altura... El piso inferior está destinado a almacenes de artilleria». A dalt, hi havia els dormitoris. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'Hospital de Santa Maria podia acollir fins a tres-cents malalts. Construït al segle XV per l'arquitecte Andreu Pi, a qui s'atribueix el llegendari succés de la Marededeu del Blau. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'Església de Sant Joan s'aixecà per causa de la llegenda de la vinguda a Lleida d'Herodies i Salomé: «en memoria de este suceso se levantó el templo bajo la advocación del santo precursor en el mismo sitio» des del qual accediren al Sícoris per dansar sobre el gel i perdre-hi la vida «cercenándose la cabeza con los afilados cantos del hielo en castigo por haber sido la causante de la muerte de San Juan». L'Església gòtica s'havia tombat al 1868 i es refeu al seu lloc actual.

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'Església del Sagrat Cor de Maria, que avui es contempla a l'avinguda Catalunya, però sense el campanar, tombat durant la guerra del segle XX. L'edifici s'havia aixecat sobre la base de la muralla medieval i del convent de Sant Antoni. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'antic Hospital encara en funcionament fins al 1915, amb les nombroses finestres i portes que hi havia a la façana. 

1899. Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
L'antiga Paeria, abans de la remodelació de finals dels anys 20, amb fanal de gas just a la porta principal i la plaça tota empedrada.


[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més


Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: , , , , ,

20240212

[2556] Lo Carnestoltes lleidatà d'abans i lo ball del sandó

 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.
Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).
Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).
El tradicional i enorme envelat que cada any es plantava a la plaça Sant Joan durant la celebració del Carnestoltes. 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.
Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).
Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).
Les dictadures (espanyoles) del segle XX suprimiren sempre lo Carnestoltes: no podien sofrir tanta irreverència i tanta màscara. A l'envelat, s'hi feia una sessió de ball de disfresses de tarda per a la canalla, que hi acudien vestits de mil maneres, de pallassos a fades. Una de les nits, s'hi feia el ball de societat, «al que concurrían todos los jóvenes matrimonios de las mejores famílias». Tota la resta de dies, «de cuatro de la tarde hasta la madrugada, bailes continuos, y a la salida 'del de las siete' era un torrente humano que se desbordaba...» Sens dubte, una festa del tot popular i multitudinària: «sonaba el garrotín y el sandó y se hizo popular Antonio Hernàndez Sabaté, con sus composiciones...» Hi havia viatjants que decidien fer parada i fonda a la ciutat durant els tres dies carnestoltencs. Però l'article acaba topant amb la realitat de la postguerra: «Hoy queda tan solo el recuerdo de lo que parecía permanente».

1932. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Revista «Occident», febrer (FPIEI).
Aquell any no s'aixecà el tradicional envelat. Però no hi mancaren les celebracions carnestoltenques, «llocs on l'alegria i la joventut podran manifestar-se amplament»: hi hagué balls de disfresses al Círcol Mercantil, al Casino Independent, al Casino Ferroviari, al Casino Principal, a la seu de Joventut Republicana i a les de les societats corals La Paloma, La Violeta, L'Alegria, «i encara en algun altre local... Una nota que cal remarcar és l'interès que posen les entitat respectives en la decoració dels locals». Certament, hi hagué balls per a tots els gustos, que els lleidatans triaven —és clar— en funció de la classe i ideologia socials.

Segle XVIII. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
En aquest llibre-monument a la ciutat que és aquesta obra d'en Vidal, hi trobem algunes referències a aquesta festa tradicionalment arrelada, amb arrels als segles medievals. Al segle XVIII, hi trobem una primera prohibició de la festa (1753) a instàncies episcopals, cordons d'Església, sempre manifassejant! Quatre anys després, el governador liberal Josep de Sentmenat l'autoritza de nou «a condició que no fossen exhibides disfresses religioses». L'absolutisme del rei (espanyol) Ferran VII tornà a la prohibició. A poc a poc, al llarg del segle XIX, la festa s'anirà reprenent, i «la xerinola prequaresmal es tornarà a reprendre amb molta força i esplendor, ara ja a la plaça de Sant Joan».
 
Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Les ordenances municipals de 1866 estableixen diverses regulacions de la celebració, com ara que no es pot fer broma ni disfressa de jutges, militars i capellans, els tres grans estaments de l'Espanya canyí. Els disfressats no podien portar armes ni s'hi podia llençar cap mena d'objecte, fossin confits o fossin pastissos o altra mena de projectils. «I si s'esdevé que en plena barrila passa el viàtic, els emmascarats s'hauran de traure respectuosament la careta o retirar-se».

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
El ball típic del Carnestoltes lleidatà fou lo sandó: «una tonada lleugera i apegalosa, la qual acabava de sobte en sonar un cop de bombo, i aleshores els ballarins havien de restar quiets i rígids, en la posició exacta que el cop els havia sorprès, sense moure ni una pestanya. Durant un minut es mantenien les postures més impossibles que provocaven la hilaritat dels espectadors, fins que un nou cop avisava de la represa del ball...»

Un altre dels balls típics carnestoltencs foren els balls d'americanes, o sia, lletres al ritme d'havanera, en què l'Agustinet de la Portella va sobresortir.

Segle XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
L'havanera de Rufea, de Salvador Revés, en Teta.

1892. L'havanera de Rufea.
«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).
L'havanera de Rufea sembla que fou prou popular, ja que era cantada al 1892 pels carrers lleidatans pels músics de la societat La Pua. A veure si poguéssim escatir-ne la lletra en algun diari o revista d'aquells temps... 

...
1886. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).
Una ressenya de les festes carnestoltenques lleidatanes del moment, una festa més que popular: el ball del Cafè Suís: «la concurrencia, numerosa y escogida; los disfraces, preciosos»; el del Cafè de l'Univers: amb regals per a les millors disfresses; el ball de l'envelat de Sant Joan: «un hormiguero, un burdel, la libertad omnímoda, la alegría sin trabas, el abigarrado conjunto de siempre, y un buen negocio para el municipio», el dels senyors Comtes de Torregrossa (enllaç): amb magnífics vestits i esplèndid bufet. 
 
1889. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
«Diario de Lérida», de 3 de març (FPIEI).
Els detractors de les festes de Carnestoltes sempre han existit. Aquest article provava de denigrar-ne la celebració: «se pasan las horas haciendo el oso desde el Moro al exteatro y viceversa». Els disfressats, doncs, ja feien la nòria, que és nom que es donà al recorregut que a la postguerra feien els xics i xiques les tardes dels diumenges (des d'Estereries fins a l'antic convent dels agustins, que havia sigut teatre i que s'havia cremat al 1876, emplaçat a la futura cantonada de Cavallers amb Blondel). La desbarrada contra els balls de l'envelat és majúscula: «saturnal carnavalesca..., baile con la locura de una pasión sin freno..., frenesí de la orgía..., música provocativa..., apetito de la carne..., báquica fiesta..., círculos dantescos indefinibles..., paroxismo de un placer bestial..., gritos de la carne..., fuego de la voluptuosidad...» Ni el Papa de Roma ho hauria descrit tan vívidament i nítida. La ferocitat de l'atac era signe d'una cosa: el gran arrelament de la festa entre els lleidatans.

1915. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.
«El Ideal», de 16 de febrer (FPIEI).
Lo ball de la Pinyata era organitzat per la Joventut Republicana. El pregoner en feia pregó en comitiva pels carrers de Lleida, amb carrossa inclosa. 

1982. «Lleida, cançons populars», 
Orquestra Maravella, Discophon.
Cors De L'Assoc Celler.
Fotografia– Toni Prim.
Piano – Lluís Payà.
Productor – L'Envelat.
Vocals – Jaume Oró, Joan Enric Rodés (Lo Marquès de Pota).
Assessorament: Joan Bellart (Capità Armats De La Sang).
A1. Lleida, Lluís Payà.
A2. Lo Aeroplano, popular.
A3. Lo Pepe Flores, popular.
A4. L'Americana de l'Envelat, popular.
A5. Lo Castell de Lleida, Lluís Payà.

B1. Garrotins Lleidatans, popular.
B2. Lo Miliciano, popular.
B3. Lo Sandó, popular.
B4. Churchill-Churchill, popular.
B5. Cançó del Caragol, Lluís Payà.



    

[2061] L'envelat del Carnestoltes a la Plaça del Mercat lleidatana


Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)