[2504] Els primers globus aerostàtics a Barcelona, segons la ploma del Baró de Maldà

1783. Vol aerostàtic de Montgolfier a París.

La concurrència a les demostracions aerostàtiques, ara en fa aproximadament uns dos segles i mig, ens transmet el sentiment que devien provar, grans i xics, de veure el progrés en viu i en directe. En veure el gravat vaig pensar què no devia sentir el nostre estimat Baró de Maldà en viure-ho a la Barcelona del seu temps, com ens ho descrigué? Montgolfier havia fet el primer vol no tripulat però amb passatgers animals al 19 de setembre de 1783. Al final d'aquell any, ja van fer-se vols tripulats, amarrats i de vol lliure.

Sobre la sort dels primers animals voladors de la història, sabem que «van ser ni més ni menys que una ovella, un ànec i un pollastre, i el motiu no va ser altre que el de comprovar que un ésser viu podia sobrevolar les altures. Aquest vol, presenciat pel rei Lluís XVI, la seva esposa Maria Antonieta i tota la cort, va tenir lloc el 1783, va durar 8 minuts i es va enlairar des del palau de Versalles. Era un magnífic globus blau amb ornaments daurats [els colors reials] carregat amb una gàbia de vímet per transportar els animals. Després d'elevar-se uns 500 metres d'altura, el globus va descendir suaument al bosc de Vaucresson i els animals van resultar il·lesos». ('Una ovella, un ànec i un pollastre, els primers tripulants del globus', enllaç).

1784. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

En aquells anys de l'acabament del segle XVIII, havien arribat a Barcelona les notícies de les proves de la màquina aerostàtica de Montgolfier a França, «composta d'una bola plena de gas, lo qual introdueix per medi d'un tubo o canonet, de tal modo que, ple lo globo, no sols se'n va pels aires, sí que atrau, i se'n porta, coses de molt pes, havent-ho provat ell mateix, que se'n pujà amb son company, tinent general de França, amb una petita barqueta unida a dit globo». 

El nostre autor refereix la primera prova feta a la ciutat, que sabem per altres fonts que fou aquell 3 de gener, al carrer de Trentaclaus, ara de l'Arc del Teatre, entre la Rambla i el Raval, en un prat d'indianes, nom amb què es denominaven els espais de petits canals en què eren blanquejats, humitejats i assecats al sol els teixits de cotó estampats per un costat (dins indianes per la decoració oriental de l'estampat).

Aquell primer petit globus («com coixinera de bufetes») s'encastà al sostre d'una casa veïna. Calgué que l'hereu Portell l'acabés d'aviar perquè es perdés de vista mar endins, «més enllà de la llanterna», o sia del vell far del port de la ciutat de Barcelona. Hi havia acudit una gernació, «de totes classes, edats i estaments, a saber, eclesiàstics, militars, noblesa i plebe». Aquella primera màquina aerostàtica fou dirigida pels doctors Salvà i Santponç, metges coneguts, i per l'advocat Marià Oliveres. Malgrat la fredor assenyada de les paraules del nostre escriptor, sembla que la concurrència fou realment destacable. 

1784. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Les proves no cessaren aquell mateix mes de gener. La segona tingué lloc el dia 26, al mateix emplaçament, a les 3 de la tarda. Novament, grandíssima expectació, fins al punt que «acudiren al puesto persones de superior esfera que s'havien subscrit amb paga de mig duro», que era un preu a l'abast de molt pocs. Des de la muralla (del Paral·lel) se fitava bé l'espectacle i s'hi acostaren «persones de totes classes, edats i condicions; una infinitat de cotxes [de cavalls] parats, amb senyores a dintre..., los terrats, porxades, torratxes i campanars de la Seu, del Pi i altres, ocupats de gent per l'observació del globo». 

Primer n'avià un de petit, que tingué bon comportament, i això feu que hom s'atrevís amb el globus més gran. Però l'expectació quedà frustrada per problemes tècnics i calgué ajornar l'esdeveniment per al vinent dijous 29, a les 11 del matí. Que tampoc no pogué ser, per causa del vent una mica massa fort i perquè la tela de la màquina se foradà «i el francès que era l'autor anava per allí fet un foll». Nova cita per a l'endemà, dia 30, a les 8 del matí. I aquest cop sí, «s'ha lograt lo desitjat fi que pujàs a l'aire la màquina aerostàtica [areostàtica, escrivia el Baró]». S'elevà com dos vegades Montjuïc, però s'acabà foradant i descendint lentament fins a les teulades. El Baró de Maldà ho contemplà en directe «des de la torratxa de ma casa», que era una petita construcció elevada per damunt els teulats que s'havien fet tantes i tantes cases de la ciutat per disposar d'aire i llum. Ens testimonia que la gent cridava d'emoció i admiració en veure pujar l'aparell. Sempre sense tripulants a bord.

L'endemà dissabte continuà l'espectacle a quarts de cinc de la tarda des de l'hort de la casa del Comte d'Aranda, a on vivia el seu procurador, doctor Salvat: «el tal globo ha estat baix la direcció d'un tal Belluga, i ja s'és bellugada tota la gent de Barcelona», corrent a la muralla de Terra a tocar del Portal de l'Àngel per veure'n la funció, que fou un èxit, amb el globus perdent-se en l'horitzó. Ara bé, «No ha deixat tal diversió d'estorbar [de destorbar] molts jornals en la menestralia en los més dels dies d'esta setmana». La pela és la pela. O ho era en aquells temps. 

1789. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Sembla que fins al cap d'una colla d'anys no es veié un altre globus al cel de la ciutat. En realitat, encara eren vols experimentals i a les beceroles. Al cap de gairebé quinze anys, al febrer de 1789 i amb motiu dels festejos per la proclamació del rei (espanyol) Carles IV, un altre artefacte solcava per damunt de la ciutat. Al Pla de Palau, amb data 11 de febrer, davant les autoritats de la ciutat, després d'aviar una ocellada i llançar monedes al populatxo (que «a pelotons lo poble, a punyades, estiraments de cabells, atropellant-se a collir-ne alguna»), «s'ha elevat des de Palàcio un globo areostàtic que, no pujant molt al principi, después s'és elevat en tal manera que casi se figurava entre algun petit núvol i qui sap a on haurà anat a parar».

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Amb data 21 d'agost, el nostre Baró escriptor ressenya l'elevació d'un globus a Barcelona, amb motiu de les festes i diversions que ja s'hi celebraven de cara a la visita del rei (espanyol) Carles IV aquella tardaor [lleidatanisme de tardor]. Al carrer de l'Amargós, en plena ciutat vella, un tal «mussiú Ravé» en feu elevar un. Les dos primeres proves foren grans pífies, «amb molta bulla i burla de la gent que estava en los terrats observant-ho». A la tercera, anà la vençuda, tot i que la tírria i animositat del Baró per tota cosa francesa li fa menystindre aquella gesta.

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Arribada ja Sa Majestat a la ciutat, el 5 de novembre tingué lloc el primer vol tripulat d'un globus a Catalunya. La gent s'arreplegà al voltant de la plaça de toros de la Barceloneta, de recent construcció, i «sobre terrats d'iglésies i campanars, torratxes i terrats» esperaven impacients de veure com s'elevava «la magnífica màquina aerostàtica, amb Lunardi sota, en la barqueta». Tot era «bulla i diversió... la de tant gentio de tota classe, sexos i edat». Ell mateix confessa que «me'n só pujat al campanar del Pi a tres hores tocades», a on ja hi havia altres concurrents del barri, escolanets, el campaner, alguns menestrals i alguna dona: «molt hi hem rigut, fent ells tot sovint, ademés, d'ara puja, ara puja la bola!, que encara no en vèiem mitja al punt de quatre hores». Finalment, la bola de gas s'enlairà, «de color verd i vermell, que figurava com una baldufa grossa, sense el cap a on s'hi enganxa lo cordill per fer-la ballar», que a mesura que pujava i pujava s'anava fent diminuta. 

Sembla que «amb ses traces i manyes» va aconseguir apartar-se de l'aigua, va tornar a remuntar i va baixar «al mateix lloc en què havia començat».

 

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

En canvi, l'endemà dia 6 de novembre, «lo senyorito, que amb lo gas podia sempre mantenir-se per tres hores sobre l'aigua, isqué a terra amb la sola corrent de l'aigua», o sia, que entenc que amarà (aterrà al mar) i tornà amb el globus arrossegat per la barqueta, posada sobre l'aigua, i en arribar a la platja «anava amb son globo sobre la terra sense tocar-la tres pams, tirant-lo un exèrcit de xicots amb unes cordes». Fou rebut joiosament per la gentada que hi acudí, victorejant-lo «com d'un conquistador o com d'un hèroe».

1802. Rebuda dels reis (espanyols) a Barcelona

L'entrada del rei no fou amb globus, sinó amb carrossa però estirada dels 'rucs' de la ciutat (potser ho hauria d'escriure en majúscula), l'11 de setembre (enllaç).

1889. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«L'Arc de Sant Martí», núm. 420, de 22 de desembre (ARCA).

El nostre Alí Bey, àlies d'en Domènec Badia i Leblich, fou, ep probablement!, el primer compatriota que construí un globus aerostàtic cap a final del segle XVIII, ben jovenet, inspirant-se en l'exemple d'en Montgolfier, però lluny del país en una de les seues primeres destinacions polítiques al servei de la corona (espanyola). No sembla que l'arribés a tripular, oi?

1907. Concurs de globus aerostàtics al Poblenou, Barcelona.

Al 2 juny d'aquell any, un primer concurs d'aquestes aeronaus voladores, que llavors eren una grandíssima atracció, just abans de l'arribada dels primers aeroplans (enllaç). 

[2044] Budoy, l'aeronauta que va morir a Lleida

[1996] Un globus captiu a la festa major lleidatana, 1883

Quinalafem.blogspot.com

[2494] Hostals lleidatans de 1802

 

2016. L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

(viquipèdia)

«L'Hostal les Soques és una obra de Bellpuig (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. És un hostal que té origen a l'Edat Mitjana. Fou construït en una època quan la producció de vi i d'alcohol estava ben valorada, el comerç es desenvolupava i es feia necessari un hostal que donés servei als transportistes que passaven per Bellpuig. El 1787 es vengué un tros de terra del comú i fou encarregada la construcció d'un hostal que s'anomenà Hostal del Duc, el qual constarà com a Hostal Nou, situat a la carretera de Tàrrega a Lleida».

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 7 de setembre (ARCA).

La travessa del Clot del Dimoni urgellenc exigia una sòlida xarxa d'hostaleria. En temps de calor extrema, calia atendre no només les persones, ans els animals que estiraven els pesants carruatges. La recensió del viatge del rei (espanyol) Carles IV al principal (gairebé únic) diari de l'època fa èmfasi en aquest aspecte: el viatge és una successió d'hostals de camí ral, com actualment ho és d'àrees de servei quan anem amunt i avall per les autopistes del món. 

El diari publicà una primera versió reduïda de l'itinerari, que fou imprès l'any següent a:

 

BOADA DE LAS COSTAS, Pedro, Reimpresión y rectificación de los itinerarios que compuso D. Pedro Boada de las Costas para otros viajes que hicieron SS.MM. a Zaragoza, Barcelona, Valencia, Cartagena y Aranjuez, saliendo de Madrid el día 12 de agosto de 1802, Madrid, Oficina de García y Cía, 1803.

 En sortint de Lleida, direcció Cervera, hi trobem:

• L'Hostal del Garrut (aviat s'hi faria el cementiri a tocar).
• Poble dels Alamús, a la dreta del camí-ral (futura N-II, la vella d'avui, no l'autovia).
• Bell-lloc, pont sobre riera per arribar-hi, amb 55 veïns (cap a 300 habitants), amb fonda petita.
• Sidemunt (Sidamon), amb 25 veïns (cap a 130 hab.), sense hostal.
• Hostal de Fondarella, amb un gran hostal amb cotxera (aparcament) per a vuit cotxes.
• Fondarella, poble a l'esquerra de la ruta.
• Fonda de Mollerussa, també amb cotxera gran, fins a vuit carruatges. 
• Gomés (Golmés), de 90 veïns (cap a 500 hab.), sense parada ni fonda.
• Bellpuig, de 200 veïns (uns mil hab.), amb fonda justeta. 
• Hostal de les Soques (o potser de les Oques), en sortint de Bellpuig.
• Hostal del Sot de la Dona Morta, en arribant a Vilagrassa.
• Vilagrassa, de 90 veïns, com Golmés, sense fonda i molt envellit.
• Tàrrega, de 800 veïns (uns 4.000 hab.), bona vila, amb quatre fondes per anar passant. Hi havia quarters militars de cavalleria (espanyola).
• Fonda de Corobella.
• La Curullada. amb cinc cases, una de menjars, si fa no fa com avui.
• Fonda de la Curullada.
• Cervera, de 1.200 veïns (uns 6.000 hab.), ciutat important (i universitària), «capaz para todo», amb una gran fonda fora muralla. Lloc a on fer nit del seguici reial, després de deu llegües de camí. I lloc per a pendre's un dia de descans, que el cos quedava baldat dels sotracs dels carruatges al llarg dels sots del camí.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels lleidatans.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

Detall sobre la vestimenta dels lleidatans en aquell inici de segle XIX, més particularment sobre com se cobrien el cap, «llevando gorro encarnado casi todos los artesanos y labradores». D'això en fa dos-cents anys, i ara ens fa vergonya portar la barretina, a lleidatans i catalans en general...

L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

Encara conserva l'antiga tanca amb el portal d'entrada.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

S'hi proposa la identificació de l'Hostal del Sot de la Dona Morta, nom explícit d'algun fet perdut en la memòria que hi ocorregué en aquell sot o petita però fonda vallada, com a la Torre del Pagès.

La Torre del Pagès, al Fondo de la Dona Morta, Bellpuig.

Suposat antic Hostal de les Soques, als peus de la partida de Montperler, a on hi ha el circuit de motocròs.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

Per arribar a Lleida, el camí no era gens plaent: els Monegros eren terreny dur de travessar.

• En arribant a Fraga, una fonda amb estable per a 90 cavalleries i dos habitacions de dos llits cadascuna (la Fonda del Rei).
• Després del llarg descens cap al Cinca, travessa del magne pont de fusta fragatí. El seguici reial no en degué pagar el peatge...
• Fraga, amb 500 veïns (uns 2.000 hab.), amb fonda prou bona, «aunque mal distribuido, es casa de postas». L'endemà diumenge, descans dominical a la vila. 

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels fragatins.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

De Fraga a Lleida, cinc llegües, que, a gairebé set quilòmetres per cadascuna, en fan uns 35.

• Pujada al port de Fraga (i cap al Fondo de Llitera).
• Hostal de la Serra Pedregosa, amb Aitona i Soses  a la dreta.
• Alcarràs, amb 160 veïns (cap 800 hab.), amb fonda esquifida i casa de postes, que era l'establiment, regulat per la legislació, per efectuar-hi canvi de cavalleries, i assignació de postillons o mossos que podien acompanyar correus i viatgers.
• Ermita de Butsènit (Puigsenic, diu el text).
• Fonda del Batlle, a Montagut.
• Lleida, «ciudad que ofrece comodidad y abundancia para todo», amb cinc fondes «bastante regulares», que diria que vol dir passables. 

L'antiga Fonda de l'Estació de Mollerussa.

1925. La Fonda d'Orient, Mollerussa.

«L'Escut», Arbeca, de 15 de novembre (FPIEI).

L'obertura del ferrocarril, aquella mena de camí ral de ferro, també comportà l'obertura de nous establiments de parada i fonda, com la Fonda de l'Estació o d'Orient a Mollerussa.

 

1914. «Fonda España», Tàrrega.

190. «Fonda o Posada de l'Univers», Tàrrega.

Quan els hostals de les viles i ciutats s'anaren fent més refinats, la paraula fonda substituí l'antiga denominació, sobretot en els establiments urbans (veg. De l'hostal a la fonda). 

En molts pobles, se'ls donà nom del nostre estimat país veí, per allò de fer contents als hostes, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX. Sempre hem tingut tirada a ser internacionals, els catalans. Altres preferien estar oberts a tota mena i condició de viatgers...

2017. Antic Convent del Roser, Parador de Lleida.

L'antic convent dominic, fossar dels patriotes lleidatans al 1707, reconvertit en Parador Nacional (espanyol). Sembla que han millorat molt els estàndards de les fondes lleidatanes de fa dos-cents anys...

[2448] Lo «Calaix de Sastre» targarí del Baró de Maldà, 1794

Quinalafem.blogspot.com

[2453] De Tahití o l'Illa d'Amat

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

L'illa del Pacífic, Otaheite en llengua aborigen, fou descoberta per al món occidental pels gavatxos, al 1768, data de la primera circumnavegació francesa. A partir d'aquell moment, fou idealitzada com un paradís terrenal, a on la gent hi vivia en la innocència i felicitat primigènies. De fet, el primer nom en llengua europea, fou de Nova Citera, com l'illa grega a on nasqué la deessa Afrodita, i els grans enciclopedistes i filòsofs francesos divuitescos la veien com la terra ideal del bon salvatge. Fou, però, colonitzada pels anglesos (al pas de l'omnipresent capità Cook) durant uns deu anys, en aquella dècada dels setantes del XVIII, moment en què van produir-se tres expedicions espanyoles del virrei (català) del Perú, Manuel d'Amat i de Junyent, oncle del nostre polígraf Rafael d'Amat i de Cortada, autor del Calaix de Sastre. 

Per als episodis sentimentals del virrei català del Perú, veg. l'articlet sobre la Perricholi de Marc Pons). 

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

 L'illa pacífica de nom català, de vagues ressonàncies lul·lianes, d'Amic e Amat, que res no hi tenen a veure.

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

El virrei Amat tenia bona visió estratègica, tot i que a la fi sembla que el rei (espanyol) Carles III no hi tingué interès, en aquesta illa perduda al mig del Pacífic, ni sabé o volgué aprofitar-se de la debilitat i fi pròxima de la monarquia francesa. Del bracet francès s'ha anat occidentalitzant, sobretot a partir de després de la segona gran guerra del segle XX: primer, com a base del programa francès d'assajos nuclears; després, com a destinació turística i territori gavatxo d'ultramar. 

1900 ca. Gauguin a Tahití.

L'illa, i la resta d'illes polinèsies, s'acabarien de fer famoses just a la darrera dècada del segle XIX, gràcies a les pintures que en feu durant l'estada a l'illa el pintor francès Paul Gauguin. 

1930. Aurora Bertrana, «Paradisos oceànics».

L'escriptora catalana, filla del també escriptor Prudenci Bertrana, hauria de figurar en tots els llistats de dones precursores al nostre país. El llibre és, encara ara, una deliciosa lectura estiuenca, després de la qual les ganes d'anar-hi són irrefrenables. «Paradisos oceànics es nodreix, fonamentalment, de la sèrie de cròniques que Bertrana publica entre 1928 i 1929 a les revistes D'ací i d'allà i Mirador. Al llibre, però, no menciona ni les raons del viatge ni la companyia del seu marit Denys Choffat... Tot el que l'ocupa és l'esplendor de la Polinèsia. Són cròniques exuberants. En elles, Bertrana hi aboca florides descripcions de les illes que recorre durant la seva estada: Tahití, on viurà entre 1926 i 1929, Moorea, Raiatea i Bora-Bora: "Oceania! Claror vibrant, espais il·limitats, lluïssor tremolosa dintre l'infinit…", "Jo tinc només sentits per absorbir l'ànima grandiosa i salvatge d'aquestes illes de meravella". Bertrana s'amara d'una festa sensorial, l'ull es desborda: "Gairebé pots veure les plantes sota l'aigua"». Bona ressenya biogràfica i del llibre a la viqui. 

Sobre la seua obra de preguerra: enllaç.

1933. «Islas de ensueño», Aurora Bertrana.

Traducció castellana, amb una seixantena de fotos, majorment fetes per la pròpia autora.

1943. «Fenua Tahiti. Vision de Polynésie», Aurora Bertrana.

Traducció francesa. 

1964. Josep M. de Sagarra, «La ruta blava. Viatge a les mars del Sud».
Biblioteca Selecta, núm. 367.
L'ínclit autor va haver de fugir de Catalunya durant la guerra civil, per evitar que els republicans més impresentables li fessin la pell. A Marsella s'hi va casar amb Mercè Devesa i, amb subvenció de Cambó, emprengueren viatge a la Polinèsia, mig de lluna de mel, mig de treball. El president de la companyia naviliera del vaixell en què feren el trasllat durant un parell de mesos fins a Tahití, els oferí passatges arregladets de preu. De la feina, en sorgí aquest llibre, que no es publicà pòstumament fins al 1964, tot i que se n'havia editat la versió castellana al 1942. TV3 en faria un documental, amb guió de Joan de Sagarra, al 2009, tot resseguint l'estela de l'exili polinesi del nostre gran autor. Enllaç vídeo.

«La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i de les mars del Sud no és gens idíl·lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L'escriptor no té pèls a la llengua a l'hora d'explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s'ho mira amb els ulls de l'europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l'envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta» (viqui).

1942. Josep M. de Sagarra, «El camino azul. Viatge a Polinesia».

L'edició castellana en temps de cru franquisme.

[2449] Lo Baró de Maldà a Sant Martí i a Maldà, 1794

[2449] Lo Baró de Maldà a Sant Martí i a Maldà, 1794

1982. Maldà (l'Urgell).

Dibuix de Francesco Avesani. 

Vista general del poble urgellenc cap als anys 80 del segle XX. Certament, respecte del temps del Barí de Maldà, hi devia haver algunes cases refetes i potser algun carrer més. Però bàsicament la bella vista general devia ser encara molt semblant. 

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Dijous, 18 de setembre. 

De Tàrrega a Maldà, passant per Sant Martí: «amb tarda coberta, planes carreteres, arbolejades d'olivers, mates i vinyes, hem marxat seguidet, veient al cap de dos hores... el campanar nou —d'uns tretze o catorze anys—, del poble de Sant Martí, a l'hetxura del de Tàrrega, amb l'anyadidura... d'un promontori amb cupuleta rodona». L'arribada a Maldà fou amb honors: l'ajuntament en pes sortí a rebre'l (a recebre, diu el text, amb un medievalisme notori). Dones i criatures van acudir al castell a veure el Baró (que portava dos fills en aquest viatge), els homes devien ser tots al jornal.

A banda la referència clàssica a l'areòpag atenès, la primera nota de la jornada maldanenca és la xocolatada de la tarda! Ell, i la gent del seu temps, la veien com un costum tan modern i regi, que no pot estar-se'n de citar-l, cada dia. La tarda acabà amb trons i pluja. Les dones i criatures, finalment, «se'n són anades amb la pau de Déu», idea expressada amb un arcaisme deliciós, un temps compost (sempre de verb de moviment) amb auxiliar ser. Malgrat les estridents castellanades lèxiques ara i adés, l'estil del Baró vol ser pulcre i elegant en tot moment. No en va era un personatge en la Barcelona del seu temps, pertanyent a una de les famílies més distingides, amb un recentíssim virrei i tot del Perú en l'arbre genealògic, en Manuel d'Amat i de Junyent. 

A l'hora de dormir, la màrfega pujava més de tres pams d'alçada, que li calia una escala per agitar-s'hi. Va fer-la retirar, no fos cas que durant la nit caigués des de tan alt.

1917. Sant Martí de Maldà, l'Urgell. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

Vista del campanar des de la bassa, amb la cupuleta descrita pel Baró de Maldà, que hi passà amb son carruatge un 18 de setembre de 1794 camí de Maldà.

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Divendres, 19 de setembre. 

El dia despunta amb boirines baixes, «pareixent tot un mar». A poc a poc, va aclarint-se i deixant pas a una esplèndida vista de l'Urgell i fins del castell de Lleida a l'horitzó, més aviat a l'oest que no pas al nord, com diu. 

Visita a la vella església del poble, i cap a la teca. Havent dinat, se'ls presenten, com devia ser costum en celebracions magnes, les cantaries, probablement de la confraria del Roser, molt típiques i arrelades en els pobles de les nostres comarques per aquells temps. Sempre acompanyen les cobles de pandero, «no entenent-se ni paraula ni mitja de lo que deien». Potser havien d'assajar més... Això sí, no es descuidaven de passar la plateta, la bacina, per a recollir qualque cèntim, i les minyones (car solien ser les solteres), «la tropa femenina se n'és tornada comptant lo que havien arreplegat».

1917. Lo Castell de Maldà, l'Urgell. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

Castell maldanenc a on feu estada son amo, lo Baró, al setembre de 1794. No tan atrotinat llavors com cent anys després. 

Anys 70. Lo Castell de Maldà.

(fototeca.cat).

La ruïna a la qual arribà la sala noble del castell. El pas de les partides carlistes al 1833, que l'incendiaren del tot, el deixà prou danyat. 

2018. Lo Castell de Maldà.

Rehabilitació, crec que a càrrec del municipi, de la gran sala del castell, a on ara s'hi poden fer actes i aplecs. No sabria dir si aquests darrers anys el centre d'estudis de la Vall del Corb s'hi arribà a establir. 

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Dissabte, 20 de setembre. 

Últim dia d'estada als seus dominis maldanencs. No hi havia gran cosa més a fer, i el castell no devia pas ser un palau. El Baró va voler «fer una generositat a tot lo poble». Com m'agrada l'ús de l'article lo, imitant la llengua medieval, que no trobava gens adequat escriure l'article el, que cada cop guanyava més terreny oral. Sempre he pensat que aquest fou un dels errors, si se'm perdona el mot, de la normativització fabriana: se n'hagués pogut mantindre l'ús, que ens lligaria directament a la tradició pròpia medieval. De pas, tindre algun detall amb lo nostre dialecte i solucionar molts dubtes sobre el lo neutre. Però no teníem força demogràfica ni intel·lectual.

El regal del Baró fou simplement un repartiment pecuniari, «tot monedes de plata», al més pur estil senyorial, colonial anava a escriure. La despesa arribà fins a quaranta lliures, «havent-se'n tornat tothom content a ses cases», oidà!

A la tarda, visita a l'esglesieta romànica de Sant Pere, a la part baixa del poble, a on s'hi arribava havent de baixar per un «pedregam lliscós», que va provocar diverses relliscades en el seguici. L'església es remunta al segle XII, però en aquella època de neoclassicisme no podia pas apreciar-se'n les bondats arquitectòniques. El Baró només para esment al «retaule regular». En canvi, l'home tenia sensibilitat per apreciar un passeig «camí amunt,... hermosejat d'oliveres a les vores... i en tots los camps, a dreta i a esquerra».

Diumenge, 21 de setembre. 

Després de misses matineres, «luego de pres xocolate, hem escapats de Maldà». Fixeu-vos en l'antiga concordança del participi, avui un ús arcaic i formal, i en el verb que fa anar per anunciar la partença: escapar, això sí, entremig de salves d'escopeta «com a despido del sinyor i de tota sa comitiva, caminant un tros a peu fins a la carretera, baix a Maldà, de direcció a Ponent, hacia els pobles de l'Espluga Calba».

1917. L'església romànica de Sant Pere de Maldà, l'Urgell. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

Pareu atenció als mossos enfilats al campanar! Al fons, apunten les torres del castell per damunt les teulades. 

1917. Lo Castell de Maldà, l'Urgell. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

Vista general del castell maldanenc. 

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

L'abundància d'aulivers per tota la contrada és ben notada pel Baró. Arbequines, és clar, fet desconegut o no citat. Segons es deia en aquells temps, i sense constància documental, l'arbequina fou portada pel duc de Medinaceli, amo i senyor del castell-palau d'Arbeca des de Terra Santa, ço és, la Palestina d'aleshores, al segle XVII. Diuen les llengües garriguenques que prometé un ral per cadascun dels aulivers plantats, cosa que no complí, però que afanyà definitivament el seu conreu per aquestes nostres terres.

De camí cap a Montblanc, passen a tocar dels Omells, «menudejant ja los tostorrots del cotxe». Després del Tallat, la baixada pels camins fins a la Conca, no degué ser pas plaent. La carretera encara és ara, bé que arreglada, retorta i esbalçada. Després Solivella i la manduca a l'hostal. Arriben a Montblanc pel vell pont medieval i en els carrers empedrats, la tremolor del cotxe era insofrible, «removent-nos a tots les tripes, per vida del rei de copes!» 

Anys 60. Maldà (l'Urgell).

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Fan parada al convent de Sant Francesc montblanquí, i dinen a l'hostal contigu. Tot seguit tres hores més fins a Valls. Un marturi de camí per Vilaverd, la Riba i fins a Picamoixons. El Baró continuava el periple d'aquell setembre de 1794 en direcció a Montserrat. 

1931. Lo Calvari de Maldà, l'Urgell.

«Àlbum Meravella».

El peu de foto l'inclou a la Segarra. Perquè aquesta part sud de la comarca de l'Urgell sempre ha sigut denominada segarreta, com els seus habitants, idea i denominació que es va perdent entre les noves generacions.  

1913. Maldà (l'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Castell de Maldà, foto de Manuel Herrera.

1986. «Viatge a Maldà i anada a Montserrat», 

a cura de Margarida Aritzeta, PAM.

[2448] Lo «Calaix de Sastre» targarí del Baró de Maldà, 1794