[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més

 

1924.  Font de la Catedral o dels Tritons. 

Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).

La Font de la Catedral rebé el nom del seu emplaçament a l'Almodí Vell. Després de la guerra, com que calia reconstruir els edificis del costat de la catedral, la font es reinstal·là al pati posterior de l'església, a sota mateix del Convent de Santa Teresa, a on s'hi quedà trenta anys, fins que al 1970 fou desmuntada i guardada en un magatzem. Al 2009, fou emplaçada com a decoració a la placeta del lateral del Mercat del Pla, just a tocar del Blasi, dels renomenats vermuts del qual fa de testimoni cada diumenge i festa de guarda. A la imatge s'hi veuen ben bé els tritons de damunt de cada pilar. 

Quan Zamora passà per aquest carrer en la visita que feu a la ciutat, la font ja hi era, aixecada feia escassament un any, al 1788. Escru: «Zerca de la catedral, hay una fuente que la deve surtir el depósito de que hemos hablado», o sia, el gran dipòsit soterrat de l'anomenada per això mateix Plaça del Dipòsit. La inscripció que s'hi llegia, diu: «Reynando Carlos III, año de 1788/ Del expolio de la mitra de Lérida/ Por la salud y comodidad de sus vecinos».

 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El tercer dia d'estada a la ciutat, dia 21 d'octubre, va començar amb visita a l'única impremta de la ciutat, suposem que descomptant l'episcopal. En destaca una bona botiga de carnisseria i peixateria, emplaçada a tocar de la «muralla vieja que empieza en Castillo, fuera de la qual estan las minas de los Baños». Diria que fa referència a l'antiga muralla des de la Porta Ferrissa, a la plaça de la Sal, que pujava fins a la Seu. Hi degué haver unes fonts d'on s'omplien els antics banys. 

La carnisseria escorxava una trentena de corders i dos o tres vaques diàries per alimentar la població de la ciutat. Ja no hi havia conreu d'arròs a l'horta, i l'autor confirma que dins la ciutat hi habitaven els pagesos i llauradors, cosa que provocava certs inconvenients, sobretot a l'hora d'anar cap al tros (a punta de dia) i de tornar-ne (a la posta de sol), i diu que prefereix que els treballadors del camp visquin als masos de l'horta. 

Destaca la pobra oferta educativa de la ciutat. Potser per això, o potser pel caràcter de les lleidatanes, diu que «la mugeres estan malcriadas» i punt. Curiós testimoni. En canvi, molta oferta conventual però pocs frares. Diu que «todos estan reedificando sus casas», o sia, es confirmaria un període de certa prosperitat a la ciutat, cosa que lliga amb el que sabem del mandat del Governador Blondel. Fins s'havia refet el «mesón» o hostal de Sant Francesc, que s'havia cremat no feia gaire. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Hi havia un parell d'escoles amb uns dos-cents xiquets que hi anaven. La ciutat les subvencionava, però també havien de pagar les famílies. Però l'educació eran antiquada «sin método por malos libros y por mal carácter».

L'Hospital de Santa Maria és «un edificio grande y bastante cómodo». Tenia el pati del darrere llogat per al joc de la pilota i també hi havia un «coliseo gracioso... por su espalda da al río y así está bien ventilado». O sia, un pati de comèdies. 

No gaire lluny hi havia l'escorxador, que era «una pieza quadrada sostenida de quatro pilares, dejando en medio una gran claraboya, tiene alrededor sus colgaderos con sus escurridores abajo por donde pasa el agua del pavimento enlosado». Sembla, doncs, que prou ben equipat. L'abundància d'aigua feia que no fes tant de tuf com devien fer en altres llocs. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

L'antiga portalada de l'església de Sant Antoni destacava entre un conjunt conventual «miserable». Allà a prop, l'hostal de Sant Lluís era un edifici aïllat, amb bones quadres i coberts per als carruatges, de recent construcció llavors. La proximitat del riu el proveïa d'aigua abundant. Ara bé, «en Lérida se necesitan cisternas porque en ocasiones el agua del río viene turbia». El Marquès de Blondel aviat hi posaria remei amb la conducció d'aigua de Pinyana, el dipòsit i les fonts. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El viatger testimonia també la castellanització de l'església lleidatana en aquell final del segle XVIII: «en el obispado de Lérida de resultas de un sínodo se acordó predicar y rezar en castellano». Els bisbes forasters (espanyols) van complir amb la seua doble feina: religiosa i colonialista. Una mica com els jutges actuals del poder judicial espanyol a Catalunya i resta del país. 

De l'església gòtica de Sant Llorenç se'n destaca, és clar, el retaule de pedra amb la vida i figura del sant. Hi havia certa devoció a un Crist dit trobat. 

Cap a la part de Sant Martí, «la antigua universidad sirve de quartel... está en el llano de los Gramáticos». Per aquells topants s'hi havia format una plaça que «ha de servir para mercado de animales», probablement a Camp de Mart. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A la plaça dels Gramàtics, hi havia dos fàbriques de sabó i s'hi estava fetn el dipòsit de la distribució d'aigua a la ciutat. També se'ns anomena el «Almacén de Trigo del cabildo hecho en 1607», o sia, l'edifici de la Panera. De l'església romànica de Sant Martí, llavors usada com a magatzem, se'n fa un apunt historicollegendari: «pues de ella salió la mayor población para Valencia» en el temps de la conquesta de Jaume I. Diu l'autor que «si sus cercanías vuelven a poblarse, devería habilitarse».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

De la parròquia de Sant Andreu, «no hay cosa digna de memoria». Tampoc s'hi valora la fàbrica del convent dominicà, o sigui, del Roser: «es todo nuevo, no vale nada», encara que «pasa por el mejor de Lérida, es casa rica». No millora l'apreciació del convent de l'Ensenyança, a la plaça de l'Ereta.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Del convent de Santa Clara i de les carmelites descalces no n'és millor l'opinió. Allà mateix hi hagué l'antiga casa dels jesuïtes, expulsats tots just feia trenta anys de l'Estat (espanyol), i que s'adequà com a seminari tridentí, que perdurà fins a la construcció fora muralla del nou Seminari Conciliar cap a la darreria del segle XIX. No gaire lluny, al carrer Tallada, hi hagué el Palau Episcopal, quan fou eliminat de l'antic emplaçament al turó de la Seu des del 1707.

De la Catedral Nova, se'n diu que «su situación no es buena». 

 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Repàs dels béns destacables de la Catedral Nova lleidatana. De fet, la van haver de fer allà a on van poder dins els límits murallats de la ciutat, mentre Sant Llorenç en feu les funcions durant una colla de decennis. Conseqüència de l'apropiació de la vella, de catedral, per part de la militarada ocupant de la ciutat i el país. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Finalment, s'hi esmenta la capella de Sant Jaume del Peu del Romeu. Hi havia l'arxiu dels Gallart, «bienhechor de las Iglesias de Lérida por lo qual casi en todas ellas se ven los gallos de sus armas». Llavors ja s'hi feia la processó dels fanalets la vigília de Sant Jaume. 

Al quart dia, el viatger abandona la ciutat en direcció a Torre-serona. Encara dedica una frase a anotar que «en el camino me digeron que 40 años atrás havia en Lérida 7 prensas y en día hoy 65». Sembla que l'arribada de l'arbequina va marcar una època al camp lleidatà.

1924.  Font de la Costa del Jan.

Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).

La font originària s'emplaçà a la Placeta de Sant Francesc, i es proveïa d'aigua, com totes les de la ciutat, del dipòsit del Pla de l'Aigua, avui Plaça del Dipòsit. Hi perdurà gairebé un segle, fins al 1884, quan la Paeria la traslladà, en part, a la Costa del Jan. A la Costa del Jan, a la font, se li afegí una escultura, i així es podia veure ara fa cent anys, segons observem a la fotografia. Al 1960, per la caiguda d'un mur adjacent, la font restà malmesa i fou refeta, però de nova creació. Algunes peces del peu, guardades en algun magatzem municipal, foren aprofitades per a la font nova de Ramon Berenguer IV, quan es refeu al 1968 la plaça de davant l'estació. 

[2382] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster

[2159] Lo barri medieval de la Suda lleidatana

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Plànol del barri lleidatà de la Suda al peu del castell i la catedral de la ciutat. Les grades majors eren conformades pels diversos trams d'escales que en salvaven el desnivell fins a les més antigues muralles, a on després hi haurà la Porta del Lleó. Un dels barris més exclusius de la Lleida medieval, plena de clergues, canonges i estudiants. Amb el rei al castell, quan era a la ciutat, i amb el bisbe a son palau, a tocar de la Seu, a l'angle de l'absis. Algunes famílies nobles de les més puixants, com els Montcada, també hi tenien palau. 

Ens l'hem d'imaginar molt similar al barri antic de Girona, ple de casalicis i palaus fets de bons carreus de pedra, grans portalades, patis interiors... Tot aquest barri fou anorreat per la fúria borbònica (espanyola), igual que ho fou al 1714 bona part del barri de Ribera barceloní: allà per fer-hi la ciutadella militar que subjugués la capital de la nova colònia conquerida a foc d'armes i canons. A Lleida, la Seu, catedral històrica de la ciutat, fou convertida en ciutadella militar, juntament amb tot el conjunt murallat del turó. Des d'allà, el nou Estat (espanyol) sotmetia la nostra ciutat, peça clau a ponent del país i porta d'entrada des de l'Aragó.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell del Rei ocupa la posició preeminent del conjunt, amb la catedral o Seu al seu costat. Al costat dels absis, el Palau episcopal, just a la costa que hi pujava des del carrer Magdalena, si no m'erro. Ho dic perquè la meua mare se'n recordava d'haver-hi pujat encara cap als anys 40 del segle XX. És també a tocar del campanar i àmplies vistes sobre la ciutat i l'horta que hi hagué el palau de la poderosa família dels Montcada, la Casa de l'Ardiaca, que era el segon del bisbe en l'escalafó episcopal, per dir-ho planerament. 

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
L'extrem septentrional del turó lleidatà. El Bisbe era l'home amb millors vistes de Lleida, sens dubte, oi?

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell de Rei o Suda, que donà nom al barri de la Seu.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Les grades de la Seu, a costat i costat de les quals s'aixecaven els edificis i palauets del barri. A baix de tot, en destaca la bassa, que devia recollir l'aigua de la pluja. Potser també alguns edificis disposaven de pous. En anys d'aigua escassa, els viatges amb el ruquet fins al riu es devien fer inevitables.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Detall de la bassa de la Suda, i de la plaça Roqueta, des d'on sortien les escales o grades de la Seu, probablement porxada. Les cases del carrer de la costa de Sant Andreu disposaven també d'immillorables vistes sobre la ciutat.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
La banda oest del barri. Al costat de la bassa, hi hagué el forn. La muralla era permeable per diversos portells, a banda de la Porta de la Suda, que ja donava a dalt del carrer de l'hospital de Sant Martí. 

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
A tocar del portal que donava sobre la ciutat, s'hi alçava l'antiga parròquia de Sant Andreu.

[959] El burg universitari de la Lleida medieval

[2158] Un dels primers col·legis universitaris europeus a l'Estudi General del segle XIV

[1955] Los templers gardenyencs, després hospitalers

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La comanda templera del turó de Gardeny lleidatà té el seu origen en la conquesta lleidatana dels comtes barceloní i urgellenc a mitjan segle XII, i l'església romànica fou aixecada al segle XIII. La comanda lleidatana, que estenia sos dominis per la plana urgellenca i del Segre baix, esdevingué una de les principals comandes templeres de tota la Corona, després hospitalera per mor de la dissolució obligada dels templers a l'Europa del segle XIV. 

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La vista del castell a començament del segle XX, amb les cases del cos de guàrdia i polvorí de la soldadesca (espanyola) allà destacada ben emblanquinades, destacant sobre el grisot del temps sobre la pedra medieval de l'espartana volumetria cúbica del vell castell.

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La Larida sarraïna, envoltada dels exèrcits catalans, es rendí un 24 d'octubre del 1149. «Apar que la paga donada per lo Comte de Barcelona als Templers per son adjutori a la presa de Lleida fou lo puig i castell de Gardeny. Sospitam que abans de la presa de Lleida, los Templers tenien ja casa a Corbins». En el castell gardenyenc s'hi establí la cort comtal durant els dies de setge a la ciutat de Lleida.

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
Detall del castell i església de Gardeny, amb diferents afegits al llarg dels segles i amb el temps ben arrapat a les pedres. En canvi, a diferència de la Seu Vella, els impactes d'artilleria no hi foren destacats. A mesura que les guerres es guanyaven amb canons, Gardeny anava perdent la seua posició estratègica, i els setges de la ciutat es traslladarien a l'altra banda, a la part del Noguerola, i deixarien el vell turó fora de joc militar.

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
El primer comanador fou Pere de Cartellà, testimoniat al 1156. La casa templera rebé la cinquena part del territori conquerit, però anà acumulant altres donacions dels comtes, com cases dins la ciutat. Alguna d'aquestes degué d'ésser, segons l'historiador, «l'origen de la comanda o establiment que los Hospitalers tingueren a Lleida», com ara «uns banys i un forn prop la porta d'Alcàntara, junt amb lo casal dels molins tocant a la muralla i porta de Corbins». La porta d'Alcàntara fou la primitiva denominació de la porta del Pont, allà a on hi ha l'Arc del Pont actual. Com en moltes ciutats, els molins eren fora muralla, en aquell temps, al camí de Corbins. L'existència de banys àrabs, amb ús continuat durant els primers segles de dominació catalana, és coneguda a la banda de la ciutat tocant al riu. 

2018. «Els banys àrabs de Girona. Estudi sobre els banys públics i privats a les ciutats medievals», 

Xavier Barral, IEC (enllaç).

Diverses notícies sobre els banys lleidatans dels segles medievals. A més dels que pertanyien als templers, almenys dos més al segle XII i un parell més al segle XIII. 

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 

Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.

La mola cúbica i imponent del vell castell templer lleidatà. 

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
Diverses transaccions de compra-venda dels templers són documentades a la ciutat de Lleida. Aprofita l'autor per fer un parell de precisions, l'una sobre l'existència de l'església de Sant Vicent ja al 1154, i la de Sant Andreu al 1158, immediates a la conquesta. «L'altra notícia és referent a l'existència del call o barri dels jueus en aquella ciutat en dit any 1158», segons dedueix de les afrontacions assenyalades en l'escriptura de compra-venda que transcriu. 

Segle XII-XIII. Cavallers templers medievals.
La característica i sorprenent disposició en parelles dels templers a cavall. 

Segle XII. Plànol del barris lleidatans. Jordi Bolós (enciclopèdia.cat).
Situació de les esglésies de Sant Vicent i Sant Andreu, a tocar del call o Cuirassa. El barri sarraí se situava entre el carrer la Palma (l'assoc) i Sant Llorenç.

2018. La Cuirassa o call jueu de Lleida.

Anys 2000. Lo Castell templer de Gardeny.
Vista de l'església romànica restaurada davant del sobri castell gardenyenc lleidatà.

[1713] Gardeny, de fort militar a racó de bruixes i bruixots

[1591] Lleida, setge de la Guerra dels Segadors, 1644

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Un dels molts quadres de tema històric elaborats per aquest pintor flamenc (Anvers, 1592 - Brussel·les, 1666) fou dedicat al primer setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors. Al 30 de juliol de 1644, la ciutat, defensada per les tropes franceses del mariscal Comte De La Mothe en aliança amb la República Catalana de Pau Claris, fou presa per les tropes enemigues (espanyoles). Un parell d'anys després, s'intentà l'alliberament de la ciutat de part dels batallons francesos del general Henri Harcourt de Lorena, i del Batalló del Principat, comandat pel sergent major Jeroni de Tamarit, que hi morí en la batalla de Santa Cecília, el 22 de novembre de 1646. 

Pieter Snayers, en diverses ocasions col·laborador del gran Rubens, fou pintor cortesà de la governadora espanyola dels Països Baixos, la infanta Isabel Clara Eugènia, i altres grans nobles europeus d'aquell segle. Per això, el títol del quadre, anomenat 'Socors', és vist des de la perspectiva de l'exèrcit del bàndol ocupant espanyol. Les dimensions d'aquest quadre de grans dimensions són aprox. de 2 x 3 metres. S'hi representa la caiguda en mans dels ocupants de la plaça lleidatana, defensada per les forces francocatalanes, amb la ciutat vista des de dalt dels primers turons de la Bordeta i amb el teatre d'operacions bèl·liques als peus.

La definició digital de la tela que ofereix actualment el Museo del Prado és limitada. En un futur, quan s'augmenti aquesta definició, s'hi podrà contemplar de manera ben realista tot l'entramat urbà de la ciutat lleidatana siscentista, amb tots els detalls de carrers, edificacions, muralles i baluards. 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.

«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

El general Felipe da Silva, amb xamberga groga i faixa roja, en posat eqüestre amb cavall blanc, presideix el teatre d'operacions del setge, amb tot el Pla de Vilanoveta als peus fins a les portes de la ciutat, agombolada sota el turó de la Seu Vella a l'altra banda del riu Segre, i amb el turó fortificat de Gardeny una mica aigües avall. 

La línia del front, ben parapetada, era marcada per la Sèquia de Fontanet, que devia fer-hi un parell de metres ben bons, reforçada probablement amb una presa d'aigua del riu a la partida de Granyena. A l'un costat i l'altre, els batallons d'infanteria, amb el suport de l'artilleria, breguen per guanyar la posició. 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

L'extens Pla de Vilanoveta al davant del Segre i la ciutat convertits en camp de batalla.

«La caiguda de Lleida va provocar la substitució de Philippe de La Mothe-Houdancourt per Henri Harcourt de Lorena després del seu fracàs en intentar recuperar Tarragona, i la captura enemiga (espanyola) de Balaguer al setembre i d'Agramunt a l'octubre. Tret de la conquesta de Roses, la frontera quedaria estabilitzada durant molt temps, fins a les campanyes espanyoles que van culminar amb el Setge de Barcelona. 

«El 5 de maig van sortir de Barbastre les tropes del general Felipe da Silva, uns 15.000 homes, que van fracassar en intentar prendre Balaguer gràcies als 3.000 homes de reforç que Philippe de La Mothe-Houdancourt hi va fer arribar, de manera que els espanyols es van dirigir a Lleida, ocupant el Cappont i el Pla de Vilanoveta amb la cavalleria, i fent-hi construir un nou pont a l'alçada del convent del Carme. 

«Els francesos i catalans disposaven fora de la plaça de 9.000 infants, 2.000 cavallers i 12 canons, per enfrontar-se als 6.000 infants i 3.000 cavallers espanyols. A la plaça mateixa hi havia el regiment Uxelles i altres 5 de francesos, a més de fins a 600 homes de la milícia de Lleida. Aquestes forces van provar una sortida durant la batalla, tot i els efectius més que reduïts de què disposaven: al setembre de 1643 s'havien dissolt les 80 companyies més febles de l'exèrcit francès a Catalunya, i aquella primavera arribaven a Catalunya 6.000 reclutes francesos per a omplir els buits existents. 

«Els espanyols van atacar l'ala esquerra francesa, que va ser dispersada provocant la rendició de part de les tropes que hi havia fora de la ciutat, i que 1.500 homes entressin a la ciutat (entre ells gairebé 500 del regiment Lyonnais) i que la resta arribés a les Borges Blanques. Malgrat tot, els francesos perderen més de 2.000 homes i tota l'artilleria en l'afer. El regiment d'Uxelles que no tornà a entrar a Lleida i es reuní amb les restes de l'exèrcit de La Mothe, comptava només amb 18 oficials i 442 soldats després de la batalla. 

«A dins de Lleida, segons la mostra del 16 de juny, quedaren 181 oficials i 3.575 soldats, però bona part sense armes. Amb la majoria dels defensors fugits o capturats, Da Silva va iniciar el setge capturant la fortalesa de Cappont i bombardejant la ciutat, fracassant en l'intent de captura de Gardeny el 16 de juny. La Mothe va llençar brulots contra el pont de fusta per atacar als assetjants però no hi va reeixir, i la companyia d'Argenson, governador de la ciutat, finalment va rendir la plaça el 30 de juliol de 1644» (viquipèdia).

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Detall de la ciutat al peu de la Seu Vella, tota envoltada de muralles, i amb el pont fortificat al Cappont. Al nord, el riu Noguerola fa les funcions de fossat a la banda dels baluards de la Magdalena i del Carme. Entre la ciutat i Gardeny, s'hi aprecia la riera que baixava de la Mariola.

En primer terme, la fortificació de la derivació d'aigües de la Sèquia de Fontanet, on hi hagué les principals escaramusses. La secla primitiva es veu amb claredat una mica més endins, amb el Molí de la Bordeta (Pla de Vilanoveta), encara avui existent, a la cruïlla d'una de les particions del reg. Allà mateix, l'antiga Vilanova de Fontanet, o Vilanoveta, i l'església de Santa Maria de l'Horta, concedida al 1327 als agustins, que passà a anomenar-se Nostra Senyora de Gràcia. Al costat de l'antic poblat, les tendes dels campaments militars dels defensors.

Entre la secla i el Cappont abaluardat, només el Convent mercedari de Sant Joan de Mata, abandonat, i més prop del Cappont, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris. 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del Segre aigües amunt, on hi hagué, cap a la partida de Granyena a mig camí d'Alcoletge, un pont de fusta construït pels defensors per assegurar la comunicació entre les dues ribes. El Molí de Cervià, des d'on es distribuïen les aigües cap a una o altra banda, fou un altre dels epicentres de la lluita. Tota la partida de Granyena era plena de tendes del campament dels defensors en aquesta part del parapet extern de protecció.

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Detall del Molí de Cervià a Granyena, i d'alguns dels masos que ja hi havia a la partida en aquells temps, ocupats de soldadesca. Actualment, ocupada d'una altra manera: per les naus i fàbriques del polígon industrial del Segre.

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Més avall del Segre, el turó i fortificació de Gardeny defensava la ciutat, que, en canvi, restava més exposada per l'altra banda, més a peu pla, i motiu pel qual s'hi aixecà el baluard de la Magdalena. 

En aquesta banda de la partida de Rufea, s'hi concentraren les escomeses bèl·liques entre aquells milers d'homes d'infanteria i de cavalleria, aprox. uns 20.ooo entre tots dos exèrcits. El teatre de les operacions era ben observat des d'una posició més elevada pels generals atacants, els quals podien fer moure les fitxes (humanes) segons les necessitats i desenvolupament del combat.

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Un altre pont de fusta comunicava les dues ribes del Segre allà on el parapet s'abocava al riu. S'hi contempla la força i fragor de la batalla, amb el foc i la fumerada que desprenen les peces artilleres. 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

En primer pla, el general Felipe da Silva, de noble família d'origen portuguès al servei de la monarquia, i els seus ajudants de camp, dirigint la batalla. El general és pintat de cara, damunt un elegant cavall blanc, i amb el seu gos llebrer al costat, en un detall d'extrem realisme per part de l'artista. 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Detall del general enemic amb el bastó de comandament a la mà; al fons, els batallons d'infanteria formats en quadre, amb els piquers al mig. 

644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Un ajudant de camp arriba esperitat amb son cavall a portar noves del desenvolupament de la batalla al general. S'hi observen bé les piques, tal i com eren a l'època. 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

A la dreta del quadre, altres comandaments movent els esquadrons d'infanteria.

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

En primer terme, uns quants arcabussers es preparen per a l'assalt, un dels quals, amb calces roges i jaqueta negra, fuma amb pipa amb posat tranquil.

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

La ciutat tota emmurallada als peus del turó de la Seu. A la banda de Ponent, la fortificació de Gardeny. Una mica més cap a l'interior, un altre petit fortí aixecat pels defensors, on sembla que hi hagué el quarter general del mariscal Harcourt, defensor de la ciutat. Entre aquest emplaçament i la porta de Boters de la muralla, s'hi observen el Convent de Sant Hilari, al camí de Montsó, allà on segles a vindre, cap a final dels anys 1920, s'hi aixecaria l'Hospital de Santa Maria, i més cap a la ciutat el convent de Sant Francesc, aprox a l'actual plaça de Ricard Vinyes.

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Els convents de Sant Hilari i Sant Francesc, al centre. Al fons, la silueta d'un muntanyot, que per sa forma i orientació de la pintura només pot ésser el Turbó ribagorçà, rere el Montsec de l'Estall. 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

La capital de la Terra Ferma a mitjan segle XVII. En primer terme, el Pont Vell, amb el Cappont fortificat, i el Pont Vell (llavors únic) medieval, que encarava l'Arc del Pont, o porta d'entrada a la ciutat des dels temps d'Ilerda. Les mateixes cases del carrer Major tancaven la ciutat per la banda del riu.

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

A l'esquerra del pont i fins al Portal de Sant Antoni, destaca el casalici a tocar del Segre de l'antic Hospital de Santa Maria medieval. Al seu davant, i aprofitant l'esplanada que hi havia, s'hi féu aixecar al cap d'un segle la Catedral Nova, després de l'ocupació militar espanyola de la Vella. Damunt la plaça, l'església gòtica de Sant Llorenç, i a sa esquerra, els horts que restaven dins la muralla de Boters, on el Bisbe s'hi faria el palau, un cop també expulsat del turó de la Seu al 1707.

Baixant pel carrer Major, a mà dreta, trobem el carrer Cavallers, sense sortida al riu fins a final del segle XIX. Amunt del carrer, a mitja camí de la Seu, s'hi dreça un imponent edifici, dit del Roser, antic convent dels Dominics, i ara ben aviat nou parador (espanyol) de turisme. A tocar, l'església de Sant Andreu, mentre que al costat de la muralla, s'hi afigura l'església romànica de Sant Martí.

La Seu Vella apareix per primer cop fortificada:

«A la tardor del 1640, el lloctinent de Catalunya, mariscal de La Mothe, envià per a comandar la plaça de Lleida el general M. de Rogles, que vingué acompanyat de militars francesos. El nou governador, esperonat pels preparatius bèl·lics que feia a Aragó l’exèrcit de Felip IV de Castella, planejà la construcció d’una gran ciutadella al cim del puig, obra que esdevingué l’inici d’una porfidiosa tasca destructiva, de resultats ben funestos per a la ciutat. El 6 de gener de 1641 es posà la primera pedra d’un baluard que havia de protegir el castell del Rei, i l’antic portal del Sas es convertí en portell per a comunicar una nova línia de muralles bastides sota la direcció de M. de Saint-Pol. Començà la destrucció del barri levític de la Suda i, alhora, l’aïllament de la Seu de la resta de la població. Aquests treballs de fortificació serviren de ben poc. El 2 d’agost de 1644 Lleida es reduïa a l’obediència de Felip IV després d’un breu setge. El rei entrà a la ciutat i, després de jurar els seus privilegis i llibertats, encomanà el govern de la plaça a Gregorio Brito, militar portuguès que continuà les obres de la ciutadella i d’enderrocament de la Suda. 

«Així, Lleida es trobà preparada per suportar el setge més catastròfic de la seva història: el 12 de maig de 1646, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, desitjós de fer tornar la ciutat a l’obediència del rei de França, l’assetjà amb un exèrcit de 20 000 infants, 3 600 cavalls i un poderós forniment d’artilleria i de vitualles. La ciutat, que havia restat malcontenta de l’actuació del general Robles, de bon grat es posà a les ordres de Brito i resistí durant sis mesos, al llarg dels quals es donaren força exemples d’heroisme; es destruïren albergs, hi hagué fam, mortaldat i privacions i la ruïna de la ciutat fou inevitable. Mentrestant, el marquès de Leganés, per un estratagema, aconseguí d’enganyar el comte d’Harcourt i deslliurar Lleida el 22 de novembre, diada de Santa Cecília, raó per la qual el setge és conegut com a setge de Santa Cecília. 

«Encara un any després, la ciutat fou atacada pel príncep de Condé, infructuosament. Per causa d’aquesta guerra restaren despoblades totes les caseries de l’horta i algunes viles de l’entorn, com també la totalitat dels monestirs extramurs. Després de les guerres del regnat de Felip IV, seguiren uns quants anys de pau que els historiadors actuals anomenen de neoforalisme. Se'n beneficiaren l’agricultura i els estudis universitaris. Hi hagué una rectificació del traçat de la muralla per a reduir el seu perímetre. La pau de 60 anys dins el neoforalisme, en realitat, constituí una mena de treva, una preparació per a la nova tragèdia, la desfeta del 1707» (enciclopèdia.cat). 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

La Seu Vella apareix una mica entregirada, com si fos vista des del sud-oest, més que no pas frontalment des del sud-est, amb el campanar dreçat just al davant. S'hi observen bé les edificacions adossades al claustre, que conformaven el Palau episcopal, amb capella pròpia inclosa. 

Destaca la línia dreta de la primitiva muralla que baixava fins a la Porta Ferrissa, en temps altmedievals, i que tancava la ciutat a la Plaça de la Sal, poc més enllà de la Plaça de Sant Joan. La gran esplanada de la plaça és ben visible, però amb una increïble incorrecció del pintor: l'església, de la qual sobresurt el campanar, no era a la banda esquerra, sinó a la dreta. En canvi, hi ha perfectament recollits els porxos que passaven des de la plaça fins a la Paeria.

També és exacte el retrat dels ravals del Carme i de la Magdalena, nascuts ja en temps de la ciutat islàmica. La cruïlla dels Porxos del Massot, on naixen el carrer Magdalena per dalt i el del Carme per baix, conforma un punt mil·lenari de l'entramat urbà de la ciutat, encara avui existent. Amunt del carrer Magdalena, la silueta de l'església gòtica, desapareguda a la Guerra del Francès. I el Noguerola que revoltava la muralla a tall de fossat fins al baluard del Carme, just al davant dels assaonadors de la ciutat.

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

El foramuralla del raval del Carme. A la dreta, envoltada de soldats, l'antiga Casa templera. Més endins i a prop de la ciutat, les restes de l'antic convent del Carme, enderrocat per ordre de l'autoritat militar dos anys abans, i al costat d'un campament de soldats, i l'antic monestir de Sant Ruf, ja desocupat i enrunat des dels temps de la Pesta Negra, pràcticament igual com el podem veure encara avui, 

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).

Detalls d'alguns soldats de l'exèrcit enemic espanyol. Entre aquests, hi hagué el destacat escriptor aragonès del Segle d'Or espanyol, Baltasar Gracián, que assistia espiritualment com a sacerdot la soldadesca i els reconfortava davant les pors de la batalla i la probable imminència de la mort. Dos anys més tard, al 1646, tornà a participar en el segon setge de la ciutat: 

«En ese año el marqués de Leganés, que había sustituido a Felipe de Silva como jefe del ejército real en Cataluña, requirió a la Compañía de Jesús en Valencia que le facilitase cierto número de religiosos para el ejército que estaba reuniendo para romper con el asedio al que los francocatalanes, al mando del Conde de Harcourt, sometían a Lérida desde el mes de mayo de ese año.

«Gracián mantuvo informados a sus superiores de sus actividades en la milicia, y de su participación en la batalla decisiva que rompió en noviembre de 1646 con el sitio de la ciudad dan cuenta las cartas que remitió. A falta de algo que pudiéramos considerar como una “corresponsalía de guerra” estos constituyen un testimonio de primera mano de lo sucedido en esos días así como un pintoresco y hasta divertido perfil de la personalidad más humana y menos “literaria” de Gracián.

«A pesar de que la guerra siempre ha sido una situación dura y angustiosa para quienes se ven envueltos en ella, Gracián parece estar muy animoso, tal vez por sentir más el alivio por salir de su ingrata situación en Valencia que el miedo ante las durezas y desastres de la guerra. Y no es que le faltasen razones para esto último: en el momento de incorporarse al cuerpo que inició el ataque decisivo contra los sitiadores que tuvo lugar en el mes noviembre (de poco menos de 2.000 jinetes y 5.000 soldados) él era el único religioso que quedaba operativo, ya que los demás estaban heridos, prisioneros o muertos.

«El contingente en el que estaba Gracián se componía de varios tercios, entre los que se encontraban los reclutados por el Reino de Aragón y la Ciudad de Zaragoza. Las tropas del marqués de Leganés se concentraron la noche del lunes 19 de noviembre de 1646 bajo una fina pero persistente lluvia, cerca de las líneas enemigas. Pero los sitiadores tenían su retaguardia bien vigilada, ante lo cual los atacantes ensayaron un ardid: dirigirse al día siguiente hacia el sur, en dirección hacia Flix, y hacer creer que se retiraban, cosa que hicieron. La treta surtió efecto y los francocatalanes, confiados, bajaron la guardia. Así que, el día 21, volviendo sobre sus pasos, sorprendieron a los sitiadores. Dice en este punto Gracián:

«Cuando yo supe que íbamos a embestir, habiendo hecho alto todos los escuadrones enfrente de banderas, metime en uno y les hice breve exhortación, arrodillándose todos y llorando los maestres de Campo, títulos y señores cuantos había. Luego los absolví y les aplicaba el jubileo de las misiones que había publicado. Fue esto de tanta importancia que se levantaban gritando todos: "peleemos, ¡viva el Rey nuestro Señor y la santísima fe Católica!” Venían a porfía los maeses de Campo por mí, a que les fuese animar su gente y absolverlos; y hubo cabo que dijo que importó esto tanto como si les hubiera añadido 4.000 hombres más.

«Gracián se estuvo moviendo entre los diferentes tercios para dar sus arengas, con riesgo de su vida, ya que los sitiadores habían empezado a disparar toda clase de proyectiles sobre sus atacantes. Pero éste no dejó de entregarse a este gran momento de gloria para un orador consumado y orgulloso como él (“Dióme el Señor su espíritu aquel día y una voz de clarín”), y su gusto en la tarea consiguió poner muy alta la moral de la tropa, hasta el punto de que, en la victoria que lograron en aquella batalla, según refiere él mismo:

«...confieso que yo tengo alguna parte, de modo que todos los soldados y algunos señores, cuando me ven, me llaman el Padre de la Victoria.

«El día del ataque, pasada la lluvia, fue un fuerte cierzo el que importunó a los combatientes, derribando a los jinetes, levantando la pólvora de la artillería y arrojando polvo a los ojos de los tiradores, si bien cesó justo en el momento de iniciarse la lucha, a las 11 de la noche de ese día. Gracián refiere el asalto llevado a cabo sobre uno de los fuertes de los sitiadores y el papel de los soldados aragoneses con sus granadas de mano, escalas, garfios y otros utensilios para asaltar la muralla. El ataque resulta exitoso, pero al continuar avanzando para perseguir al enemigo se topa con un fuerte contraataque francés que fuerza el repliegue de las tropas aragonesas y castellanas a su recién ganada posición. Finalmente, la llegada de un contingente de caballería de refuerzo desde Fraga, que desbarata el dispositivo de sitio de franceses y catalanes, determinan al Conde de Harcourt a ordenar la retirada. Se ha logrado la victoria. El coste en vidas que ha dejado es, en todo caso, desolador. Así lo describe Gracián:

«Llegó éste [Harcourt] a la posta a Balaguer con solos 30 caballos. Lleva más de 2.000 heridos y quedan muertos los mejores y toda la gente particular; vióse bien después ser ansí, porque todos los muertos, que serían hasta 400, eran blancos como la nieve, y unas melenas rubias mezcladas con los cabellos, que en mi vida vi un espectáculo más horroroso. Confesé algunos que aún estaban vivos; otros no querían confesar, que decían ser de la religión, esto es, herejes. En un instante, los desnudaron a todos; hasta don Carlos de Mendoza estaba en cueros con dos heridas, una que le atravesaba el cuello al costado, y otra en la cabeza; al conde de Vagos los mismos nuestros lo pillaron y lo echaron por el foso. Son pocos nuestros muertos; no llegan a 100. Los heridos, hasta 300. Dejó el enemigo toda su artillería, más de 20 cañones, los dos puentes, el de barcas y el de palo, muchos víveres y municiones.

«A pesar de todo ello, fue una experiencia de la que Gracián se consideró uno de sus héroes, incluso por encima del gobernador de la plaza de Lérida, el militar portugués Gregorio Brito, que aguantó el sitio durante siete meses, aunque para el jesuita aragonés, a costa de hacer pasar hambre innecesariamente a la población. Experiencia gratificante y agotadora:

«...en mi vida he trabajado tanto, sea todo a gloria del Señor.

«Henchido de vanidad o no, el relato de Gracián no deja de ser un testimonio directo y muy cualificado de una de las plumas más brillantes del siglo XVII europeo sobre los hechos acaecidos en el llamado “Socorro de la plaza de Lérida”, cuyo “reportero” gráfico sería el pintor flamenco Pieter Snayers, con el cuadro del mismo nombre que se exhibe en el Museo del Prado» (font: Baltasar Gracián, capellán castrense). 

[1264] Lo Viñes i la Guerra dels Segadors

[1067] Detalls de l'horta lleidatana de 1644

[24] El setge lleidatà de Beaulieu de 1644