[2661] La Catalunya Nord del segle XVIII

 

1726. Perpinyà, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Plànol de la ciutat de Perpinyà a la primera mitat del segle XVIII, un cop separada de la Catalunya del Sud per causa del Tractat dels Pirineus al 1659. S'hi observen les grans fortificacions de la vila i del castell, antic palau dels Reis de Mallorca durant el segle XIII, quan la ciutat esdevingué capital de facto del regne mallorquí fins a la reunificació amb la Corona d'Aragó del segle següent. La conversió del recinte en ciutadella tingué lloc durant el segle XVI. 

1726. Perpinyà, Catalunya.

1726. Perpinyà, Catalunya.

Detall de la ciutadella de l'antic castell, que domina des del sud tota la ciutat, també del tot abaluardada. S'hi indiquen les portes de la ciutat: de Sant Martí (E), de la Sal (F), de Santa Maria o del Castillet (G), de Canes (a l'esquerra, H). 

1726. Perpinyà, Catalunya.

Alguns plànols de les ciutats catalanes que havien passat a la corona francesa són fets amb orientació inversa a l'habitual i moderna, o sia de sud (a la part superior) a nord (a la part inferior). Com mirant el país des de París, és clar. És una orientació freqüent en els mapes gavatxos de l'època. 

De manera que la Tet tanca la ciutat per nord, a tocar de la porta del Castellet (G), que era lo portal a on naixia lo camí de França. L'antic castell medieval o ciutadella de l'Edat Moderna dominaven la ciutat des del sud. Lo monestir dels caputxins, fora muralla, era emplaçat cap al nord-oest. Un braç del riu era desviat per sota del convent, i entrava i sortida de l'interior dels murs per aquesta part de la ciutat. 

1726. Montlluís, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Plànol del castell de Montlluís, antigament dita del Vilar d'Ovança, al Conflent. Signat lo Tractat dels Pirineus, lo mariscal Vauban hi aixecà la fortalesa per protegir pel flanc oest a tocar de la Cerdanya, los nous territoris colonials francesos.

1726. Montlluís, Catalunya.

1726. Montlluís, Catalunya.

A dalt, l'orientació del mapa original, i a sota l'habitual nord-sud, amb lo poble a la dreta de la magna ciutadella. A la porta de la Cerdanya (C), hi arribava des del sud lo camí que venia de la comarca veïna. La Tet tancava la fortalesa pel septentrió, al costat del qual també s'hi dibuixa el poblet de Fetges. 

1726. Salses, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Aquest plànol s'orienta més d'acord amb la nostra habitud, només que posat pla, per tal d'encabir-lo en l'atapeït espai del mapa. La vila de Salses és més al sud de la ciutadella militar, aixecada pel rei Catòlic cap a la darrera època del segle XV, i òbviament reforçada pels gavatxos al segle XVII, segons les noves necessitats de fortificació contra l'artilleria, amb alts i gruixuts baluards. No correspon, doncs, a cap antic castell medieval del poble de Salses. 

1726. Salses, Catalunya.

La comunicació de la fortalesa amb l'estany era directa. L'estany ha sigut la frontera secular dels Països Catalans amb Occitània, i per això també es coneix com a estany de Leucata, primer poble occità a la part nord de l'albufera.

1726. Prats de Molló, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Ací l'orientació és nord-sud, o sia, la que tenim més acostumada. Dalt de tot, lo castell de la Guàrdia. A sota, la vila emmurallada, amb l'església ben destacada. Lo riu Tec passava ran de muralla per la banda meridional.

1726. Prats de Molló, Catalunya.

Detall del castell i de la vila.

1726. Els Banys d'Arles, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

La petita fortalesa dels Banys, de baluard ben potents, a sota del Tec. A l'est, l'antic poble medieval dels banys romans, sense muralla.

1726. Vilafranca del Conflent, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Lo fort Libèria dominant la ciutat. Mai tan ben dit: fou aixecat per Vauban al 1680 per sotmetre el territori català desmembrat i passat a possessió francesa. Diu la llegenda del plànol que hi havia un túnel subterrani fins a la vila. No ho puc confirmar; en canvi, els 800 graons de l'escala que hi pugen, són ben reals. Cal agafar aire, i pit i amunt!

1726. Vilafranca del Conflent, Catalunya.

Detalls del fort i de l'allargassada vila closa per sota de la Tet, encara avui conservada. Desconec l'origen del nom del castell (Libèria), però ja té conya: un nom llibertari per a una ciutadella construïda (com totes les fetes a Catalunya al llarg de l'Edat Moderna) per subjugar-nos.

1726. Cotlliure, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Una de les viles avui més turístiques del nord català, a la Costa Vermella, amb la vila closa i lo castell a una banda, i los ravals de les cases de pescadors a l'altra, ja fora muralla. Dalt del tossal, a l'oest, lo fort de Sant Telm. 

1726. Castell de Bellaguarda, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

L'antiga fortalesa que guardava el principal camí cap a la Catalunya sud. Fou refortificada amb dobles línies de baluards per Vauban cap al 1680. Fins aleshores, com a possessió catalana, no havia sigut gaire important, car no defensava cap frontera, que no hi era pas. A l'esquerra, el camí del Coll de Panissars (D), de bon record per als exèrcits catalans medievals. A la dreta, lo camí vell del Pertús (C), per a on actualment hi passen la carretera i l'autopista, i a on hi ha lo monument de la piràmide catalana, que alguns anomenen Porta de Catalunya: en tot cas, de la Catalunya Sud, oi?

1726. Mapa del Principal de Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

La llegenda (en el castellà obligat del Regne espanyol) del mapa del comte barceloní. Més de mig segle després del Tractat dels Pirineus, i malgrat la seua filiació borbònica, l'autor no pogué deixar de dibuixar-hi una part essencial de Catalunya, la del nord, llavors ja posseïda pel regne gavatxo. En canvi, molts compatriotes dels temps presents ni hi pensen, en la catalanitat intrínseca d'aquests territoris, i s'afanyen a certificar la frontera artificial, política i militar que se'ns imposa de part dels Estats veïns. Fixeu-vos que l'element més destacat de tots els pobles, viles i ciutats de la Catalunya Nord són les fortaleses i castells que servien per subjugar-nos.

Lo pensament, per si sol, no canvia la realitat, però n'és un primer pas per atènyer l'objectiu desitjat de la nació reunificada i lliure. 

[490] Vistes catalanes del Sis-cents

Quinalafem.blogspot.com

[2655] Les hortes lleidatanes de la Mariola i de Gardeny

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Un preciós plànol (de gairebé metre per mig metre) dels horts que hi hagué al voltant de Gardeny, amb los recs que els proveïen d'aigua. Les propietats són tirant cap a petites, d'entre 1 i 4 jornals majorment. Van numerades i als laterals hi trobem los noms dels pagesos. Lo mapa és orientat d'oest a est. A l'esquerra hi ha lo riu Segre, que flueix per amunt. A la dreta, la secla del Gran Prior o secla de Gardeny. 

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

La sortida de la muralla lleidatana per la Porta de Sant Antoni (9), i la creu de terme que hi hagué (8). Amb la urbanització moderna del lloc, la creu fou traslladada a la Plaça Catalunya. S'hi feren los tres tombs durant els anys de la postguerra. En fer-s'hi la font, encara pujà més amunt, fins a la cruïlla de Balmes-Vallcalent. 

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

En color groc, els camins, des de l'ampla calçada reial (4) fins als més petits: el que pujava cap a la Mariola pels peus de Gardeny, com si ara pugéssim per Cardenal Cisneros cap al camí de la Mariola. Per la banda del riu, lo camí vell de Rufea i Butsènit (5). A l'esquerra de tot, en color blau, lo Segre. S'hi aprecien perfectament les fasseres i braçals que portaven l'aigua fins als trossos, i los masos i cabanes que los pagesos hi tenien. Potser alguna pleta i tot. 

Només sortir de la ciutat, trobàvem lo Molí de Bartolo, «i son cunyat, 2 jornals entre terra, molí d'oli i molí de farina», tots dos moguts per la força de l'aigua del torrent o braçal que baixava de la Mariola.

Al núm. 10 hi figura la Creu de Gardeny, però que no és emplaçada al plànol. Es trobava en pujar pel camí pel camí de Gardeny (6), probablement al trencant que un cop passada l'aigua de la Calçada (2) direcció ciutat, bifurcava cap a Boters o cap a Sant Antoni.

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

La secla o sèquia (2) del Gran Prior (no acabo d'entendre que al DIEC hi figuri séquia; sèquia i síquia al DCV; lo nostre mot dialectal, potser fora millor amb grafia segla, però de pronúncia geminada seg-gla>sec-cla, que s'ha pràcticament perdut; per evitar una lectura segla, me decanto per secla). Lo text diu: «Braçal de la calçada que passe i rode la muntanya com se demostra en lo plano», el qual braçal agafava l'aigua de «la cequia de ahont pren la aigua del braçal major de la calçada» (1), deu fer referència a la Sèquia Major de Pinyana, propietat de la Paeria. Calçada era terme que feia referència a una conducció d'aigua.

El Gran Prior no era altre que el superior de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, que heretà les possessions templeres gardenyenques al segle XIV, llavors de la dissolució d'aquell orde militar que, juntament amb Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell, aconseguiren la capitulació de la Lleida sarraïna al 1149. Aquestes possessions els foren desamortitzades al segle XIX. 

1963. Lo Pont de l'Aigua i del Vi al camí de la Mariola, Lleida.

«Boletín del Centro comarcal leridano», de gener (FPIEI).

Fixeu-vos com lo braçal del Prior (2) travessava lo camí de la Mariola per mitjà d'un aqüeducte: lo color blau passa per damunt del groc, al contrari que en tots los altres casos. Lo quadre de l'artista lleidatà Josep Plana Castillo l'immortalitzà per a la posteritat. Diu la brama popular, que lo nom del pont sorgí de les facècies de la gent: l'aigua pel pas superior, i les botes de vi dels pagesos pel camí.  

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Lo castell i esplanada de Gardeny (3) són al centre del plànol, que fou dibuixat per un mestre de cases (un paleta, com es deia no fa gaire, ara constructor) d'una família molt coneguda en aquest gremi, emparentada amb la també nissaga constructora dels Batiste (enllaç).

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Fins i tot hi podem veure les canalitzacions d'aigua que calia fer passar per sota del camí. Aquesta zona, just a la falda del turó de Gardeny que dona al riu, és la que actualment ocupa el Camp Escolar, i lo camí reial n'és la vella N-II.

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

A les franges laterals hi llegim los noms dels pagesos: Joaquim Berga; la Carnisser del Capítol; Batiste la Roca; Anton Bolet; Tomàs Barri; Josep Caballol; lo Fusteret; lo Aragonès; Agustí Biscarri; Pasolet lo Pagés; Sanches; lo Batlle de Raïmat; Miró; Domingo Sabata; lo Gaudet; lo Passarell; Don Joan de Tàpies (aquest n'era el més gran propietari), etc.

Lo plànol original és a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i publicat al magne 

ATLAS DE LLEIDA - Segles XVII-XX, de Catllar  i Cosa, Bernat;  Armengol i Menen, Pere. 

Editorial: Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i la Paeria, Lleida, 1987.

[2639] Lleida des de la Creu de Gardeny i la Font del Governador a la Mariola, 1806

[2492] La Casa Antiga dels 'frares espitalers' lleidatans

Quinalafem.blogspot.com

[2654] De la Font de les Oquetes i de la Font de les Sirenes, Lleida, segle XVIII

 

1926. La Font de les Oquetes, Catedral Nova, Lleida.

Revista «Lleida», núm.33, de 25 d'agost (Càtedra M.Torres).

La Font de les Oquetes, l'aiguamans d'estil neoclàssic que hi hagué a la Catedral Nova, molt popular a la ciutat, i desapareguda durant la guerra.

1926. La Font de les Oquetes, Catedral Nova, Lleida.

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

L'escultor en fou Salvador Gurri, que hi emprà nobles materials. Fou col·locat al centre de la sagristia. L'àngel mostrava les ales platejades, les quals foren sostretes pels gavatxos ocupants de la ciutat durant la Guerra del Francès. Era envoltat de quatre cignes de bronze que feien de canelles, «y el agua brotaba de sus bocas, mediante un pequeño giro de sus cuellos». Sembla que fou feta en el tombant del segle XVIII al XIX, i adquirí certa popularitat entre els lleidatans, que fins i tot «atribuían al agua de la font de les oquetes un milagroso poder para la curación de ciertas enfermedades». Ai, senyor!

1963. La Font de les Sirenes, Lleida.

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», d'octubre (FPIEI).

La Font de les Sirenes de la Plaça de Sant Joan fou feta fer per tal de commemorar de manera monumental la inauguració de la portada d'aigües de Pinyana a les fonts de la capital. Té deata de 1790, en època del governador (espanyol) Blondel. Tenia vuit metres d'alçada, presidida pel rei de les aigües, Neptú. Acompanyat de quatre sirenes, dels pits de les quals brollava l'aigua. També des de dalt de tot del trident: «l'espectacle era en extrem decoratiu i l'embadaliment de la concurrència» fou notable. També la polèmica amb lo senyor bisbe, que s'oposà a tal espectacle. 

1963. La Font de les Sirenes, Lleida.

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», d'octubre (FPIEI).

Al 1828, lo vi rajava de la font, per tal de commemorar la vinguda a la ciutat del rei (espanyol) Ferran VII, «i no cal dir quina saragata organitzà la feta, sobretot pertocant a la xicalla, que tot sovint tastava el seu sabor». El cas és que pareix que l'autor de la magna font fou en Salvador Gurri, lo mateix escultor de la Font de les Oquetes. Fou, doncs, un artista versàtil, capaç de fer fonts de tema religiós decorades amb àngels i oques, fins a fonts de tema clàssic farcides amb elements pagans.

1963. La Font de les Sirenes, Lleida.

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», d'octubre (FPIEI).

[2420] Lo Neptú i les sirenes de la plaça lleidatana de Sant Joan

 

Quinalafem.blogspot.com

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Lo plànol de la construcció de la banqueta lleidatana. Fins aleshores lo riu baixava a tocar dels fonaments de les cases del carrer Major. Lo pont vell (l'únic del moment) tenia un ull més, fins ben bé al portal d'entrada a la ciutat, que fou tapat. L'amplada d'aquest ull definí l'amplada de la banqueta, riu avall, d'uns quatre metres, si fa no fa l'amplada de l'actual vorera de la Paeria.

La intenció de l'impulsor de l'obra, lo mariscal il·lustrat (espanyol) Luís de Blondel, fou de traure lo trànsit de carros i bestiar de dins la ciutat, alhora que la protegia de les recurrents riuades que patia. Lo Gobernador es retirà del càrrec al 1794 i morí a Mallorca dos o tres anys després. És probable que no veiés acabada l'obra que va iniciar. 

Lo dibuix mostra com se reomplí tot l'espai de la primera arcada fins al pilar. Posteriors ampliacions fins a la darrera de la postguerra del segle XX, l'han anat eixamplant. L'excessiu trànsit de vehicles que sempre ha tingut, n'han malmès les intencions de fer-ne un veritable passeig fluvial d'esbargiment i esgambi.

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 Lo nom de banqueta, en el sentit de terraplè que aguanta una secla, era ben anterior. Si més no, del segle XV, quan al 1494 s'hi colgà la secla que venint de Pardinyes o del Noguerola arribava al terme d'Alcarràs. Aquesta secla d'Alcarràs és documentada des del 1191 i ben bé podria haver sigut obra de l'època sarraïna. Baixava entre el peu de les cases del carrer Major i lo riu. La varen inutilitzar i colgar per evitar fer una banqueta o mur de contenció de les rovinades. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 La carretera que passaria per la banqueta s'allargava fins a la torre de l'Escorxador, a on «confinan con el tambor y estacada de la puerta de San Antonio, cuyo paso es muy estrecho». Més avall s'hi especifica que «el primer arco del puente se ha cerrado con dos muros». Feta la banqueta, restava alinear-hi les cases, cosa que va anar fent-se amb lo temps. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

L'antic alineament del carrer Major que mirava al riu (M) i el nou (k), des de l'arc del pont fins a la plaça de la Llibertat (Sant Francesc). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

Del pont per amunt, «a donde solo hay construido un mal muro des del puente hasta D». Hi veiem com encara lo Noguerola desguassava ben a prop del pont. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

Detalls tècnics dels treballs. 

[743] Detalls de la Lleida setcentista

 

Quinalafem.blogspot.com

[2584] Lo Pati de Tàrrega al segle XVIII

 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Preciós plànol de les portes d'entrada orientals a la ciutat targarina. En aquells temps, els mapes encara eren tots militars, per fornir intel (que diuen ara) als comandaments de l'exèrcit (espanyol). L'ocupació i control de la ciutat es fa evident, amb l'emplaçament dels quarters de cavalleria davant mateix de la porta del Carme. Els Borbons sabien què s'hi jugaven, a Catalunya, i calia tindre el país dominat.

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Aquesta esplanada o pati davant de la muralla, acabarà per conformar-se amb el temps en la plaça més important de la ciutat (o si més no, tant com la Major): la Plaça del Carme o el Pati, tal com se n'ha conservat la denominació tradicional. Diuen que perquè feia les funcions de pati d'armes de l'aquarterament militar (espanyol). El lloc que ocupaven les casernes fou convertit en habitatges.

1761. Tàrrega, l'Urgell. «Plano de la entrada de Tarraga», P. M. Zermeño (BVD).

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Al davant mateix de la muralla, extramurs, s'hi aixecava el Convent del Carme, amb els esplèndids horts de què disposava. Al costat mateix del Convent, l'antiquíssim Hostal del Carme. No sabria assegurar-ho, però diria que és el precursor de l'Hostal de Carme que des del 1960 es va traslladar a Vilagrassa a tocar de la N-II. 

L'església i el convent encara hi són, crec que ara reconvertit en residència de padrins, i en els horts que donaven a la plaça hi ha l'entrada de l'Ateneu, aixecat uns trenta metres endins. 

Anys 1930. Tàrrega, l'Urgell.

Llavors la plaça fou dedicada al President Macià, un cop finat. La bàscula era situada just davant de l'església del Carme. Al fons, dalt del turó, l'antiga ermita de Sant Eloi. 

Anys 1950. Tàrrega, l'Urgell.

Lo Pati durant la primera postguerra, amb el campanar del Carme ben visible. Potser fora hora de donar a la denominació popular rang oficial: Plaça del Pati, i començar a abandonar la terminologia religiosa. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

La Porta del Carme ha sigut una de les més importants de la ciutat, entre altres raons, per tal com trobant-se ben a prop del camí ral, era la primera amb què es topava el viatger que provenia de la nostra capital, un cop passada Cervera. Allà hi hagué una altra fonda, l'Hostal de Grimau.

1761. Tàrrega, l'Urgell. «Plano de la entrada de Tarraga», P. M. Zermeño (BVD).

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

A tocar mateix de la Porta del Carme, i aprofitant el pany de muralla, Tàrrega hi tenia el trinquet del Joc de la Pilota. Si no recordo malament, la paret llarga de les pistes actuals encara es anomenada així, muralla, en referència als emplaçaments originaris. Actualment, aquest joc ja no té la incidència i fama de què disposà segles enrere. Només en les nostres terres del sud, els valencians l'han sabut convertir en esport nacional. Probablement, els soldadets n'eren uns dels més practicants, però potser també alguns estadants dels hostals, i, és clar, els targarins mateixos. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Darrere de l'Hostal del Grimau, hi havia uns grans tancats per a acomodar-hi estables i cavallerisses. Sobretot, també els corrals, amb tossinos i galls, gallines i conills... que bé que calia alimentar els parroquians. La gran era de batre també era allà, per separar gra de palla per fer farina i pa. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

L'Hostal termenava amb la sèquia, que fornia l'aigua necessària als usos hostalers. L'aigua circulava en direcció nord, o sia, d'esquerra a dreta en el mapa. Agafava aigua de l'Ondara riu amunt i regava part del terme fins als peus de Sant Eloi. Se'n digué sèquia de Comabruna. Un pontàs al camí ral de Barcelona la travessava, apte per a carruatges i artilleria, i un altre de menor, potser només d'animal, una mica més amunt, a l'inici del camí del Talladell. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

La Porta i carrer d'Aiguaders targarí, avui fonèticament convertit en Agoders. 

[654] Tàrrega, segle XVII

[1294] Mestre Josep Güell

Quinalafem.blogspot.com