Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CEL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CEL. Mostrar tots els missatges

20220302

[2357] La batalla de ges a l'antic carnestoltes d'Agramunt


1861. Agramunt, Pont de pedra del Canal d'Urgell.
«Reseña de la Obra del Canal de Urgel. SA Canal de Urgel», BCN, 1861.
Abans que la riuada de Santa Tecla del 1874 se l'emportés, l'aqüeducte agramuntí original (1857) del canal d'Urgell sobre el Sió presentava aquest aspecte. De l'Urgell i les Garrigues al Priorat i Camp de Tarragona aquella rubinada causà més de 500 morts. 
Encabat, fora substituït pel reconegut pont de ferro, amb estructura de bigues d'acer reblonades, uns quants anys abans que fessin servir la mateixa tècnica per a la Torre Eiffel parisenca. De l'antic, se n'aprofitaren les peanyes i poca cosa més. Tanta és la força de les rubinades (o rovinades) del Sió, com modernament i no fa gaires anys, amb tristor ho hem tornat a comprovar. 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
L'eminent poeta, metge i polític lleidatà republicà signa aquesta crònica. Llavors encara no tenia trenta anys, i estava a punt de començar la seua carrera política, primera a la Joventut Republicana lleidatana, després al Partit Republicà de Lerroux, del qual n'arribà a ser ministre de Treball (1933-34) en època republicana (espanyola). 
Aquell dia, sembla que l'Estadella i els seus companys ja n'estaven tips de la gatzara carnestolenca, i decidiren anar-se'n fora vila, d'excursió. Entre altres, amb en Pereña, l'Herrera, l'Arderiu, els germans Izquierdo, que també començaven a ser coneguts en l'ambient cultural i polític de la ciutat. Agafaren, doncs, el tren fins a Tàrrega, ben matinet: «—Que retiren o es lleven? —va preguntar-nos una verdulera grossa amb la qui va entrepussar un dels nostres, bon punt sortíem dels perxes de baix». En Manel Herrera, equipat com a fotògraf, semblava que anés disfressat als ulls d'un vailet, que s'amagava un petard (la ceba) a la mà. Els perxes o perxis són els porxos de la Plaça de la Paeria, dit en popular lleidatà.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
El tren permetia aquestes sortides d'un dia als confins de la plana urgellenca, tot i que de Tàrrega calgué agafar la tartana. Amb el bon humor que portaven, fa l'efecte que el camí se'ls feu raonablement curt. La primera impressió de la vila: «Agramunt té... un caient melancòlic. Se respira en ell una mena d'aire que sap a antigor, a pàtina del temps». Sobretot, hi anaven a remenar patracols i paperots als arxius municipal i eclesiàstic. Els amics agramuntins, amb l'apotecari Viladot al capdavant, els forniren «un esplèndid, suculent banquet» i un acompanyament constant. 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
A la plaça gran, la de l'Ajuntament, els forasters s'adonen d'una gran singularitat: «és ampla, espaiosa, però observo que ni una sola casa té vidres als balcons». Era per causa de la festa: «Aquí, per Carnaval, fem un ball molt sui generis... Entre la gent que s'està a la plaça i la gent ocupa els balcons se lliuren verdaderes batalles...» Però pas de flors o caramèlos, com diu el lleidatà, sinó de taronges i confits... de ges!
Ges és el terme dialectal nostre per al guix: «Fonètica: ʤés (Ribagorça, Conca de Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Camp de Tarr.); ʧés (Tamarit de la L., Maella). Etimologia: del grec-llatí gypsu, mat. sign.», s'escriu al DCVB.

Els costums singulars que els pobles van anar creant pel Carnestoltes antigament, contrasten amb una més gran uniformitat de la festa avui, més basada en la disfressa que no pas en el joc. Potser algun erudit local ha explicat en algun paper com van sorgir aquests projectils de ges agramuntins, que podien arribar a ser grossos com a taronges. Diria que més que no pas de ges en pols, devia tractar-se de boles toves de ges pastat amb aigua, prou consistents per fer-se anar de bala o d'obús, segons la mida, però que no causessin gaire dany en el receptor. Només una superba empastifada, que altrament marxava en rentar la peça de roba. 

Tot i això, la consistència d'alguna de les boles havia de ser prou considerable per tal d'arribar a trencar un vidre, ni que fos vidre d'aquell prim d'antany. La disputa de projectils anava de dalt a baix, però també a la inversa: per això els veïns de la plaça desmuntaven els vidres de les finestres balconeres. Quina previsió, i quin estalvi, i quina feinada! També afirmaria que la matèria primera devia ser abundoseta i fàcil d'obtindre al llarg i ample del terme. Com hi  ha món, i com deia la padrina, qui menja sopes se les pensa totes.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Visita a l'església parroquial agramuntina.
 
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Després, unes horetes més a l'arxiu municipal.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Entre altres documents, la ratificació de la concessió dels costums i llibertats del municipi de 1253. Aquesta renovació «concedeix també de Paeria i l'elecció de paers i estableix que aquests púguen imposar bans i fer comú o cosdevila». Fou atrogada pel Comte Àlvar d'Urgell a 6 de desembre de 1277.

Retornats al carrer, els sorprèn l'esclat de llum i de festa carnestolenca, «amb músics que toquen, màscares que dansen i es paren a reposar als graons de l'iglésia... Tot en un munt!» Sagrat i profà en festiva barreja. Greu contrast entre el 'silenci eloqüent' dels pergamins i el 'soroll buit' de la festa, oxímorons que delaten la percepció poètica de l'autor.

I la batalla de ges que ja s'havia engegat: «Los confits de ges queien sobre els nostres caps, i els de tothom, com una pluja maleïda. Que la floc la costum! I fugírem del ball». L'experiència de la pluja de ges no fou, doncs, gens complaent. Quant de temps feia que perdurava aquella bel·licosa tradició? S'anà apagant durant la primera dictadura (espanyola) del segle XX? Refifà als temps republicans? Només és certa una cosa: restà suprimida per la ventada moralment immunda del feixisme a partir del 39. 

Els nostres excursionistes, després d'un tombet pels carrers antics de la vila, van concloent: «muntàrem de nou  la tartana i de la tartana al tren, retornant a mitjanit a les nostres llars», havent fugit d'un carnaval per anar a parar a un altre.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

1930 ca. Agramunt. Pont romànic.
Postal, probablement dels anys 30 del segle XX, en què veiem el magnificent pont medieval amb tots dos ulls encara sobre l'ampla llera, i el potent tallamar al mig, ben necessari en temps de rubinades, per evitar que troncs i grans pals impactessin de ple al pilar. I així ha anat la cosa, durant ja gairebé vuit-cents anys! Temps era temps, fou el pont principal de la vila, el pont del vell camí cap a Tàrrega, fora muralla, per bé que ara ha quedat ben bé dins del nucli urbà, tot donant entrada a la característica Plaça del Pou. 



20200318

[2102] Excursió a les pintures prehistòriques del Cogul, 1908

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
La roca pintada pels pobladors prehistòrics del riu Set, tal com era fa poc més de cent anys, i abans de la moderna museïtzació que s'hi ha fet.
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Ressenya de la sortida d'un dia per «aquells camins quaternaris del segle XX» al Cogul, per conèixer de primera mà les pintures rupestres allà trobades. L'excursió es feu en tartana, és clar, de pas molt suau fins a la Bordeta i tota la resta del camí a base de sostracs constants, que provocaven reiterats «cops de cap a la tartana pel radere i al veí del frente pel davant, concertant acompanyat de la corrsponent música de oixques, arris, passa aquí, passa allà, que entenen los animalets de tiro». El camí pedregós alternava en alguns fondals amb les «roderes plenes d'aigua i llac, fonda la de la dreta i alta la de l'esquerra, fonda la de l'esquerra i alta la dreta». Una deliciosa crònica costumista de l'època. 
1908. Aspa (el Segrià).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
El pas de la tartana dels excursionistes per Aspa, per damunt del vell pont del riu Set, i el cingle sobre el qual s'ajau el poble, amb l'antic palau episcopal al fons de tot, amb belles vistes sobre el Segrià. No s'esmenta a la crònica el pas pel Canal d'Urgell, ja construït aleshores, i que també tenia pont per travessar. 
1908. Aspa (el Segrià).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
El pas del camí per un gran toll enfangat provoca la primera gran dificultat de la jornada: «quina marimorena se va armar!». Se'n van sortir sense que calgués baixar a empènyer... només descarregar un parell de passatgers, entre els quals l'autor i fotògraf amb «la màquina fotogràfica, lo trípode...» per alleugerir-ne el pes i permetre que les mules traguessin el carro del fangar. 
1908. Aspa (el Segrià).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Arribada a Aspa, després d'«un quart d'hora de pujada costeruda». Els sorprèn la gran plaça del poble, que tenia ara fa cent anys sobre els 700 veïns i unes 200 cases. Tocaven les campanes a missa major, car era diumenge, però per fer-se a l'ermita (de Sant Sebastià).
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Continua el camí «tenint envant auliverades aixarraïdes, bocins de camps, uns plens d'herbres, altres conreuats i el camí pedregós amb claperes i pols arrossegant-se per aquell planissell com una serpeta brunyida».
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
La canalla surt a rebre la comitiva dels excursionistes, fet que s'aprofita per immortalitzar-los davant la silueta del poble ajagut als peus del campanar, des del camí dels Aubagés (com n'ha dit sempre mon pare, del Soleràs), a l'altre costat del riu Set. 
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Altres socis del CEL havien fet cap al Cogul pel camí de Puigverd i en arribant allà l'expedició que arribava pel camí d'Aspa, tot el grup s'hi reuní. «Acompanyats de la mar de canalleta, tota la del poble, d'uns quants hòmens que ens feien l'obsequi d'ajudar-nos i un d'ells amb una escala, una galleta d'aigua i uns drapots» s'encaminen cap a la cova, passat el pont cap al camí de l'Albagés.
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Una altra perspectiva de la roca pintada. Hi veiem una segona càmera que enfoca la cova, marcada amb una creu. Més la màquina de la foto. Així doncs, el fotògraf Herrera va portar-hi dos màquines, aquesta segona potser operada pel seu amic i dibuixant Lluís Izquierdo, autor de la (primera segurament) reproducció acolorida de la pintura prehistòrica.
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Els estris que els procuraren els hòmens del poble eren, és clar, per xopar «la roca a bocinets a mida que es van estudiant i mirant les figures».
1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Les tombes del Saladar, que posteriorment foren datades d'època andalusina.
1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Les sepultures excavades a la roca. 
1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
De retorn al poble, a la una, hora de dinar, tornen a creuar el riu Sec, «que de veure'l tan alegroi amb sa poca aigua que el passàrem sense mullar-nos per damunt d'unes pedres, ens avivava la gana». En acabat, tomb pel poble i visita a l'església. De camí cap a Lleida, se'ls feu fosc ja a Aspa. «Prompte perdérem de vista a la tartana que portava als demés excursionistes no davant sinó radere nostre. A paupons, sense sapiguer a on posàvem los peus, no poguent-nos moure de la trilla del camí per no perdre'ns, ja que no s'hi veia gens i trepitjant ara fang ara aigua i entrepussant moltes vegades, arribàrem a la Bordeta».
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Les pintures quaternàries de la cova del Cogul», Abbé Henri Breuil.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Dissertació sobre les característiques i importància de les pintures del Cogul de part del gran especialista de la Universitat suïssa de Fribourg, que les havia visitades feia poc juntament amb Cererí Rocafort. Es destacà, sobretot, el gran caràcter realista de les escenes, igual que les pintures de Cretes, al Matarranya. 

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Les pintures quaternàries de la cova del Cogul», Abbé Henri Breuil.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Descripció dels grups pictòrics d'aquests «frescs delicats, vells de deu mil anys potser».
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
Dibuix de Lluís Izquierdo.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Les pintures les va descobrir el rector del poble del Cogul, en Ramon Huguet, l'any 1908, però qui de seguida les van donar a conèixer i les van valorar foren l'historiador Ceferí Rocafort (Les pintures rupestres de Cogul, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», 1908) i els excursionistes del CEL.  
1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
Vistes de la museïtzació recent de la roca pictòrica.


20161001

[1530] Salvant l'Hospital de Santa Maria medieval


1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Façana de l'antic Hospital gòtic de la ciutat, abans de la restauració, que féu desaparèixer les obertures i finestres que per a la ventilació de les dependències s'hi anaren obrint amb el pas dels segles. 

1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Article de Geroni Martorell, dedicat al vell edifici gòtic, una de les joies arquitectòniques de la ciutat. L'informe fou aprovat per la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC en data 25 d'agost de 1915. La pressió de les forces intel·lectuals i catalanistes de la ciutat permeté la salvació del monument, que la Diputació preveia d'enderrocar per vendre'n el solar per recaptar diners per a la construcció del nou Hospital a la carretera d'Osca. 
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
La Diputació, nova propietària de l'edifici per traspàs de la Paeria, pensà a enderrocar-lo, i «deixar una plaça que donés visibilitat a la Seu Nova», a més de pensar que «amb el producte dels patis sobrers podia rescabalar-se en bona part dels dispendis que fossin necessaris» per resoldre la construcció d'un nou hospital amb la capacitat adequada al creixement de la ciutat als tombants del segle XIX al XX.

Aquest nou hospital, a la fi, fóra construït entre 1922 i 1928 en una terrenys propietat de la Diputació als afores de la ciutat, lluny de l'aglomeració urbana, i que encara avui podem contemplar en el mateix indret, tot i la destrucció d'uns quants panys de mur de tancament i amb la reforma completa de les instal·lacions. Fou inaugurat a l'1 de maig de 1928, obra de l'arquitecte Joaquim Porqueras i Banyeres.
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Descripció i nota històrica del monument. «Avui és difícil apreciar en son valor l'Hospital de Lleida. Desnaturalitzada la construcció primitiva, amb obres adossades, tals com són el cos de l'Hospital Militar, rentadors i coberts del carrer Blondel, substituïda la barbacana per una cornisa, no és possible fer-se càrrec de l'efecte de les fatxades, lluint a plena llum, en tota l'alçària, les seves grans proporcions i noblesa de materials».
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
«La composició artística d'aquesta porta, en relació perfecta amb el conjunt, és de mà mestra». Les enormes dovelles de l'arc, d'extraordinàries dimensions, són magnífiques.
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Detall de la Mare de Déu, damunt de la porta, i dels escuts de la ciutat.
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
La majestuosa portalada de l'Hospital, que deixa entreveure la fons que hi hagué al fons del pati. 
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
«La disposició de l'escala principal en el pati era corrent a Catalunya ja de molts anys».
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Detall de l'escala del pati gòtic de l'Hospital.
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
«La solució de l'escala completament coberta, enllaçada amb una galeria que rodeja el pati, adoptada a l'Hospital de Lleida, és l'última i més completa evolució de les escales en formes semblants».
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
«Any MCCCCLIIII a XIII de abril se comença la obra de aquest spital en la qual posaren la primera pedra los honorables en Lluís de Montsuar e Bernat Gralla, ciutadans paers, e micer Manuel de Montsuar, degà, e micer Garcia de Valterra, canonges per lo honorable Capítol de la Seu de Leyda».
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
«Amb raó reclama Lleida del Govern d'Espanya que acabi la iniquitat d'estar convertida en quarter la meravellosa catedral romànica que s'alça al cim del turonet pròxim». L'article reclama a la Diputació que no es desentengui del seu paper de conservador del patrimoni cultural i que eviti la demolició de l'Hospital: «De diners per a construir nous edificis poden trobar-se'n en formes diverses: un monument de l'Edat Mitjana és insubstituïble».
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Proposta de reurbanització segons la qual almenys tres de les façanes restarien visibles. 
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Detall de l'Hospital en la nova distribució dels carrers adjacents proposada.
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Comptes dels metres quadrats del solar per demostrar la poca utilitat d'una via centrada a la façana de la Seu Nova, que obligaria a la demolició de l'Hospital. 
1916. Lleida, Antic Hospital de Santa Maria.
«Butlletí del CEL-Centre Excursionista de Lleida», any VI, núm. 3, juliol-setembre (Udl, Sol-Torres).
Cinc pessetes el pam, preu del terreny a la ciutat en aquells temps. El solar de l'Hospital se xifra en 300.000 pessetes. L'edifici podria ésser destinat a escoles, arxius, biblioteca, museus d'art medieval. O potser podria esdevindre la seu de la Mancomunitat de Catalunya.