[2655] Les hortes lleidatanes de la Mariola i de Gardeny

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Un preciós plànol (de gairebé metre per mig metre) dels horts que hi hagué al voltant de Gardeny, amb los recs que els proveïen d'aigua. Les propietats són tirant cap a petites, d'entre 1 i 4 jornals majorment. Van numerades i als laterals hi trobem los noms dels pagesos. Lo mapa és orientat d'oest a est. A l'esquerra hi ha lo riu Segre, que flueix per amunt. A la dreta, la secla del Gran Prior o secla de Gardeny. 

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

La sortida de la muralla lleidatana per la Porta de Sant Antoni (9), i la creu de terme que hi hagué (8). Amb la urbanització moderna del lloc, la creu fou traslladada a la Plaça Catalunya. S'hi feren los tres tombs durant els anys de la postguerra. En fer-s'hi la font, encara pujà més amunt, fins a la cruïlla de Balmes-Vallcalent. 

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

En color groc, els camins, des de l'ampla calçada reial (4) fins als més petits: el que pujava cap a la Mariola pels peus de Gardeny, com si ara pugéssim per Cardenal Cisneros cap al camí de la Mariola. Per la banda del riu, lo camí vell de Rufea i Butsènit (5). A l'esquerra de tot, en color blau, lo Segre. S'hi aprecien perfectament les fasseres i braçals que portaven l'aigua fins als trossos, i los masos i cabanes que los pagesos hi tenien. Potser alguna pleta i tot. 

Només sortir de la ciutat, trobàvem lo Molí de Bartolo, «i son cunyat, 2 jornals entre terra, molí d'oli i molí de farina», tots dos moguts per la força de l'aigua del torrent o braçal que baixava de la Mariola.

Al núm. 10 hi figura la Creu de Gardeny, però que no és emplaçada al plànol. Es trobava en pujar pel camí pel camí de Gardeny (6), probablement al trencant que un cop passada l'aigua de la Calçada (2) direcció ciutat, bifurcava cap a Boters o cap a Sant Antoni.

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

La secla o sèquia (2) del Gran Prior (no acabo d'entendre que al DIEC hi figuri séquia; sèquia i síquia al DCV; lo nostre mot dialectal, potser fora millor amb grafia segla, però de pronúncia geminada seg-gla>sec-cla, que s'ha pràcticament perdut; per evitar una lectura segla, me decanto per secla). Lo text diu: «Braçal de la calçada que passe i rode la muntanya com se demostra en lo plano», el qual braçal agafava l'aigua de «la cequia de ahont pren la aigua del braçal major de la calçada» (1), deu fer referència a la Sèquia Major de Pinyana, propietat de la Paeria. Calçada era terme que feia referència a una conducció d'aigua.

El Gran Prior no era altre que el superior de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, que heretà les possessions templeres gardenyenques al segle XIV, llavors de la dissolució d'aquell orde militar que, juntament amb Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell, aconseguiren la capitulació de la Lleida sarraïna al 1149. Aquestes possessions els foren desamortitzades al segle XIX. 

1963. Lo Pont de l'Aigua i del Vi al camí de la Mariola, Lleida.

«Boletín del Centro comarcal leridano», de gener (FPIEI).

Fixeu-vos com lo braçal del Prior (2) travessava lo camí de la Mariola per mitjà d'un aqüeducte: lo color blau passa per damunt del groc, al contrari que en tots los altres casos. Lo quadre de l'artista lleidatà Josep Plana Castillo l'immortalitzà per a la posteritat. Diu la brama popular, que lo nom del pont sorgí de les facècies de la gent: l'aigua pel pas superior, i les botes de vi dels pagesos pel camí.  

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Lo castell i esplanada de Gardeny (3) són al centre del plànol, que fou dibuixat per un mestre de cases (un paleta, com es deia no fa gaire, ara constructor) d'una família molt coneguda en aquest gremi, emparentada amb la també nissaga constructora dels Batiste (enllaç).

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Fins i tot hi podem veure les canalitzacions d'aigua que calia fer passar per sota del camí. Aquesta zona, just a la falda del turó de Gardeny que dona al riu, és la que actualment ocupa el Camp Escolar, i lo camí reial n'és la vella N-II.

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

A les franges laterals hi llegim los noms dels pagesos: Joaquim Berga; la Carnisser del Capítol; Batiste la Roca; Anton Bolet; Tomàs Barri; Josep Caballol; lo Fusteret; lo Aragonès; Agustí Biscarri; Pasolet lo Pagés; Sanches; lo Batlle de Raïmat; Miró; Domingo Sabata; lo Gaudet; lo Passarell; Don Joan de Tàpies (aquest n'era el més gran propietari), etc.

Lo plànol original és a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i publicat al magne 

ATLAS DE LLEIDA - Segles XVII-XX, de Catllar  i Cosa, Bernat;  Armengol i Menen, Pere. 

Editorial: Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i la Paeria, Lleida, 1987.

[2639] Lleida des de la Creu de Gardeny i la Font del Governador a la Mariola, 1806

[2492] La Casa Antiga dels 'frares espitalers' lleidatans

Quinalafem.blogspot.com

[2530] La Creu del Batlle lleidatana

 

1917. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

Foto: Josep Salvany i Blanc (BdC-MdC).

Preciosa imatge de l'indret original de la Creu del Batlle lleidatana, pas obligat de tots els viatgers que sortien de la ciutat vers el ponent, cap a Fraga i Espanya. El detall de la imatge deixa entreveure el capitell i creu, que desconec si llavors eren encara els originals d'època gòtica, tot i que bé que m'ho sembla. 

Els pagesos tornaven del tros amb les sàrries plenes, alguns a cavall de mules i someretes, i d'altres a peu. La meua mare m'explicava que quan a ella, de petita, l'enviaven al tros a migdia a portar els tupins de dinar als homes de la casa que hi treballaven des de trenc d'alba, la somereta s'hi encarava sola i no la calia ni menar. I ara ens sorprenem dels cotxes sense conductor, ahahaha...

1898. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«El Pallaresa», de 8 de gener 

Suposem que la costa famosa que hi havia, «de exagerada pendiente», devia ser la que baixa al Sot de Rufea, a tocar del camí del riu i dels aiguamolls. Les costes massa pronunciades eren molt perjudicials per als carros, atès que els frens no tenien prou força i els animals patien exageradament, arribant a bolcar i tot, cosa que també ocorria als ciclistes (llavors dits biciclistes, en popular lleidatà i mot ja desaparegut del vocabulari de les noves generacions). 

La partida de Rufea tingué els orígens en un nucli de població d'origen morisc. Indret de terra molt feraç i productiva, sempre pertangué a grans senyors feudals. La zona superior era anomenada Rufea Sobirana, i avui és, paradoxalment, dins la partida de Butsènit. Ací dalt, en la cruïlla amb la carretera històrica cap a Fraga i les Espanyes hi hagué la creu des dels temps medievals. Ara, s'hi ha restituït després de construir-hi una gran rotonda d'ordenament del trànsit.
La part baixa de l'antiga partida era dita «Rufea Jussana (des de la Torre del Roig fins a la Corda de Gardeny), en l’actualitat anomenada Rufea Gensana. Fins no fa gaires anys, a la partió entre el terme de ciutat i el de Rufea, hi havia la creu del Batlle, gòtica. L’expulsió dels moriscos (1610) i la guerra dels Segadors significaren la desaparició de les dues Rufees. Avui hi ha masies amb fruiters i granges i indústries derivades de l’agricultura» (enciclopèdia.cat).

2017. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida (Teleponent).

La nova i moderna Creu del Batlle, a la rotonda de Rufea que dona accés també a la Caparrella, ja no mostra ni fust ni capitell ni creu d'antany. Si més no, fa de recordatori de l'entrada secular de la ciutat.

1989-1997. «Onomasticon Cataloniae», Joan Coromines.

El topònim Rufea vol dir literalment el petit molí, que està documentat que hi existia al segle XII, en el temps de l'arribada dels catalans als termes laridins. 

1900. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Diario de Lérida», de 26 de maig (FPIEI).

Era lloc molt conegut, i sembla que també d'esbarjo de jovent de mala casa, que deia la padrina, i que es dedicaven a apedregar uns capellans que hi passaven, i «uno de los cuales usaba honda». Això de les fones també ha passat a la història com a joc juvenil, oi?

1911. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«El Correo leridano», de 6 d'agost (FPIEI).

La tartana de Fraga de començament de segle XX hi tingué pana.

1919. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Diario de Lérida», de 7 d'octubre (FPIEI).

El temporal d'aquell any, a l'octubre (no com enguany, que ja som al novembre i quatre gotes mal comptades), ja va tombar un plataner a l'indret, fet que hi dificultava el trànsit «de tal manera, que los carrreros tenían que descargar las mercancías que los carros conducían, para pasar al otro lado».

1920. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

Foto: Josep Salvany i Blanc (BdC-MdC).

Dos imatges més de l'indret. En aquest cas, s'hi indica any 1920, però no sé pas si el fotògraf hi anà dos cops, a retratar la creu. Bé podria ser, però, atès que era un lloc de pas obligat o freqüent.

1931. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«El Correo leridano», de 21 d'octubre (FPIEI).

Breu anunci de la bòbila de la Creu del Batlle. També hi hagué, al tombant del segle XX, la fàbrica de llum de Salvador Balaguer, el propietari conserver lleidatà. Diria que en fou la segona central elèctrica que hi hagué a la ciutat.

1954. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Labor», de 4 de setembre (FPIEI).

La inauguració de l'hotel Jamaica just a l'indret de la Creu del Batlle, traduïda al castellà com a Cruz del Valle, fet que denuncia, amb llarg circumloqui exigit pels temps que corrien, l'autor, Alfons Porta Vilalta. 

1937. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«UHP, órgano del PSUC», de 8 de maig (FPIEI).

El cas és que la denominació de Cruz del Valle ja havia sigut posada en circulació abans de la guerra, i com que els extrems es toquen (sobretot en allò que fa referència a la nostra realitat nacional), la trobem en aquesta publicació psuquera, del PSUC original, més internacionalista que no pas català(nista). Sembla que la tendència es manté actualment, o què us en sembla?

1958. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Acento», de 15 de gener (FPIEI).

Demanda a la premsa lleidatana de postguerra de la restauració de la creu, desapareguda -diu- «hace ya unos meses». Estrany que no fos mutilada durant la guerra. Se'n demana un adobament per tal com és a la vista de l'«enorme tránsito turístico nacional y extranjero que por delante de esta cruz pasa».

1960. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Acento», de juny (FPIEI).

Passats un parell d'anys, la situació continuava sense canvis. S'hi insisteix que la creu «antiquísima y artística» fou feta malbé dels gamberros. 

 

1961. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Ciudad», de febrer (FPIEI).

Article explicatiu de la història de la creu i de son nom, que no identifica amb la veu batlle, sinònima d'alcalde (que a Lleida era el Paer en Cap), sinó que li dona el significat de «llevar o ayudar a llevar alguna cosa». La relació amb l'indret de la creu vindria del fet que el batlle fora l'encarregat, «de llevar, en determinados actos, las insignias de la entidad o corporación», com encara succeïa als anys 50 del segle passat en alguns pobles de l'antic comtat de Ribagorça. 

1961. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Ciudad», de febrer (FPIEI).

L'autor es remunta als temps de la conquesta per trobar les funcions d'aquest batlle lleidatà. Aquell any encara la creu restava mutilada i en prega a les autoritats la restauració.

1961. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Boletín informativo. Montepío de conductores», núm. 10, de novembre (FPIEI).

Les corbes de visibilitat reduïda de l'N-II a l'arribada a la Creu del Batlle.

1962. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Boletín de información municipal», de febrer (FPIEI).

La inauguració de l'edifici de l'escola. 

«Abans de la Guerra Civil davant les dificultats de transport per escolaritzar els nens/es a la ciutat, una seixantena de famílies de Rufea i Jensana van pagar 5 pessetes cadascuna per comprar uns terrenys al Sr. Gimeno, veí de la Partida, per tal de cedir-los a l’Ajuntament per edificar-hi una escola. A l’escola se li va posar el nom de «Colegio Cruz del Batlle», encara que en alguns documents antics també figura amb el nom de la «Cruz del Valle». El seu nom feia referència a la ubicació, perquè l’escola es trobava en el terme de Lleida, en els llindars de la Creu del Batlle. De fet, davant de la benzinera Jamaica encara avui hi ha les restes (la base) d’una creu de terme, la Creu del Batlle, que posteriorment ha donat nom també al nou polígon proper on hi ha, per exemple, el conegut l’Unipreus Esports (Wala).

«Els primers documents del Ministerio de Educación Nacional on consta que a la Partida Gensana (Rufea) l’escola comença a funcionar daten de l’u de desembre de 1948, però aquestes classes s’impartiren durant tres anys a la torre de Cal Fraga, en un galliner que habilità l’Ajuntament de Lleida de forma provisional, era una aula mixta. El primer mestre de la Creu del Batlle fou Don Leoncio Palacín, el qual s'hi va estar 30 anys.

«Del 1951 al 1960 l’ensenyança s’impartia en un edifici d’obra fet per l’Ajuntament ubicat al recinte del pati actual, ja en els terrenys comprats pels veïns. Al principi hi havia una única aula per nens i nenes, darrere les latrines i un petit quartet on es guardava el carbó de les estufes, més tard es va tabicar i es van separar els nens de les nenes i s'hi va incorporar una mestra, la Sra Dolores Gené. Però ben aviat les instal·lacions van quedar petites, estava molt massificat d’alumnes i no reunia unes mínimes condicions.

«En una sessió ordinària del Ple de l’Ajuntament del 5 de març del 1956, essent l’alcalde de la ciutat de Lleida el [franquista] Sr. Blas Mola i Pintó, es va aprovar construir una nova escola a la partida i va ser el 25 d’octubre del 1960 que s’inaugurava l’edifici de l’escola» (enllaç).

1961. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Boletín informativo. Montepío de conductores», núm. 10, de novembre (FPIEI).

Les corbes que hi hagué en arribant a l'indret de la Creu del Batlle, km. 463 de l'antiga N-II. Al fons, el turó de Gardeny.

1962. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«La Hoja del Lunes, semanario», de 6 d'agost (FPIEI).

La vella carretera nacional tenia la Creu del Batlle com un dels punts negres al seu pas per Lleida. Igual que ho fou la carretera de la Cerdera (la Sardera).

1963. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«La Hoja del Lunes, semanario», de 13 de maig (FPIEI).

La inauguració de la variant de la N-II que evitava «el tobogán formado por las antiguas curvas de la Creu del Batlle».

1967. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Ciudad», de maig (FPIEI).

En un indret tant de pas, no cal estranyar-se que hi fos aixecat un hostal o posada. 

1969. La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.

«Ciudad», d'octubre (FPIEI).

Una col·lecció de sonets marians lleidatans. El que va dedicat a la Marededeu de Butsènit, recull la referència a la secular creu i acaba amb el prec a la Madona per tal que hi fos restituïda:

«La Creu del Batlle que no hi és fa dies

marcava abans un bell camí entre flors,

entre braçals, planters i bons olors,

portava a l'ermita i les masies».

 

1915 ca. Lleida.La Creu del Batlle, partida de Rufea, Lleida.
Fot. Manuel Pinilla (MDC-AFCEC).
Una romeria amb tartana, cavall i bicicleta per al marrec (no en tenia pas tothom).

[983] Lleidatanes 1915

Quinalafem.blogspot.com

[2083] De Llardecans, la vila dels cans o dels ilergetans?

1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
La plaça de l'església de l'Assumpció, ara fa cent anys, de terra és clar! i a on la canalla hi podia jugar i embrutar-s'hi. Els dies de pluja en festes de guardar, les sabates de xarol per anar a missa devien quedar ben galdoses.

1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
En aquells temps, Llardecans era territori de les Garrigues històriques. Ara que l'arribada del reg n'està transformant el terme a marxes forçades, potser sí que acabarà essent de paisatge segrianenc! L'article celebra la recuperació de la creu de terme, «que por mucho tiempo había pemanecido exhibida y mutilada en el importante Museo Diocesano». La creu havia sigut restaurada per l'escultor lleidatà Griñó.

«A siete kilómetros de la población existen las ruinas del desaparecido poblado de Adá, interesante por el arco de triunfo que sostiene en pié y por el cuerpo de edificio de al lado». 

1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
L'antiga creu de terme siscentesca després de la restauració.  

1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
L'interior del gran edifici mig derruït a les runes d'Adà, corresponent a l'antiga ermita de Sant Marc. 

1970-80. Les runes d'Adà, Llardecans (el Segrià).
(enciclopèdia.cat)
En aquella obra, s'hi referien sempre com a Adar, amb la r final. 

«Al sector NW del terme hi ha el despoblat d’Adar, amb vestigis d’una fortalesa àrab, un gran arc apuntat d’un edifici posterior que no es conserva, i la petita capella de Sant Marc, romànica, mig esfondrada. Aquestes dues construccions han estat atribuïdes als templers, però foren els Cervera els qui repoblaren aquest sector. Una carta de poblament bastant tardana, del 1314, fou concedida per Pere Arnau de Cervera a un grup de 15 famílies. Posteriorment, la senyoria del lloc fou de l’orde dels hospitalers i al segle XVII formava part de la comanda de Torres de Segre. A 1 km al NE d’aquest nucli medieval, al costat esquerre del camí nou que va d’Aitona a Llardecans hi ha el jaciment de Roques de la Galera, una petita balma on s’han pogut recuperar materials (fragments de ceràmica a mà i fulles de sílex) que hom data entre el Neolític i l’edat del bronze» (Llardecans, enciclopèdia.cat).

2019. Les runes d'Adà, Llardecans (el Segrià).(territoris.cat).
L'arc que aquest darrer any havia estat tombat, diuen que en una bretolada, i tornat a reconstruir per la Diputació.

Coromines, nostre savi etimòleg, en cita referència antiga, que remunta al segle XV, com a Adar, «citat junt amb Utxesa i altres llocs, com aquest, veïns d'Aitona. A la GEC [Gran Enciclopèdia Catalana] ja Adar», amb autoria d'en Max Cahner. Però no n'aclareix l'etimologia. Potser d'algun nom propi de segles molt reculats. 

Pel que fa al topònim de Llardecans, tants cops jocosament traduït com a «Viladegossos» per les llengües dels pobles veïns, ens aclareix que la pronúncia tradicional era amb a (llardacans), al poble i tot ara fa gairebé un segle, oïda per ell mateix. Sobre el gentilici escriu: «molts els diuen llardacusos, però no té bon sentit». Amb «joc de mots cussos 'gossets'..., mot que la gent sap més que l'antiquat cans, que tampoc, però, no els és desconegut». 

Segons son parer, «és increïble l'etimologia popular llar de cans. No sols el concepte noble, i estrictament humà, de llar és incompatible amb el sentit sempre baix del ca, sempre despectiu... sinó que el mot llar a diferència de vila, no ha tingut mai aplicació topogràfica ni toponímica». A més, afegeix, la menció més antiga era escrita amb Le-.

Per a ell, «la situació de Llardecans en el caire entre les terres lleidatanes i les de l'Ebre, suggereix una bona etimologia AD FINES ILERGETANOS, 'al límit dels ilergetes', el poble antiquíssim i poderós que ocupava les comarques entorn de Lleida -Ilerda-, i que allí precisament confinava amb els ilercavones». L'evolució fonètica li sembla que s'ha degut a canvis ben comprensibles: 

1. L'escapçament de la -I-, igual que ocorregué amb Ilerda.2. La metàtesi o intercanvi de lloc entre les consonants velar i dental, «essent corrent ja en temps d'Indíbil la pronúncia ilerteg- en lloc de ilerget-».

Per tant, s'hauria passat de ILERGETANOS a Lerdecans, i d'ací a Llarde-, Llardacans. Resulta, doncs, que el topònim tan sorneguerament entès entre nosaltres és pràcticament un sinònim del topònim Lleida!

1585. «Relación del viaje hecho por Felipe II, en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, escrita por Henrique Cock, notario apostólico y archero de la guardia del Cuerpo Real, y publicada de real orden», edició d'Alfredo Morel-Fatio i Antonio Rodríguez Villa, Madrid, 1876.
Tot i que els cronistes castellans no solen ser una bona font per a la nostra toponímia, el poble apareix mencionat com a Lerdecans, probablement amb L- palatalitzada (LL) ja en el parlar de la gent. El cronista l'anomena com a antic territori dels ilercavons, quan en realitat era territori als límits ilergetans. La relació del topònim amb els ilercavons no té cap base etimològica, ni menys encara la creença popular que «algunos piensan que retiene el nombre del ladrar de los perros».

Tenia llavors 50 veïns, és a dir, cap als 300 habitants, tots dins la vila closa al voltant del castell dalt del turó: «está en alto, tiene dos o tres balsas de que los vecinos beben juntamente con sus asnos». Sembla que la serra era abundant de «pinares y otros árboles», i terreny molt procliu a l'assentament de partides de lladres, que sovint se'n sortien amb la seua: «bajan al camino, hurtan, toman y matan si hay resistencia».

[2084] Llardecans, 1913

[496] Entre Catalunya i Aragó, 1585

[2074] Les deu creus termeneres targarines

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).
La creu del camí vell de Balaguer, dita també del Mor, enderrocada aquell any.

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).
Article divulgatiu al gran setmanari targarí d'abans de la guerra del segle XX, que es publicà entre 1921 i 1937. S'hi escriu que aquell any 1934 les creus termeneres del poble, «amb l'atemptat comès contra la del camí vell de Balaguer, han desaparegut totalment». O sia, que havia estat enderrocada per eixamplar el camí o alguna altra (des)raó similar.

Per aquest motiu, s'hi fa una llista de les deu creus de terme de què la ciutat disposà des de temps ben reculats, a saber: la creu del Pati o Portal del Carme, tombada per una ventada al 2 de març de 1869 (en algun lloc, en ballen la data i l'any); la creu del Portal d'Urgell, tombada sis mesos després de l'altra o bé sis mesos abans, car la revolució de setembre tingué lloc al setembre de 1868; la creu de Sant Agustí, però que era a l'altra banda del reguer, al raval, desapareguda per l'aiguat de 7 de juliol de 1823; la creu de Vallmajor, a la confluència dels camins dels Molars i Preixana; la creu de les Basses, només en part conservada, a la cruïlla del camí de ferradura de Verdú amb el de les Garrigues Baixes; la creu del Fossar, a l'antic camí de Cervera, abans de refer-se la carretera; la creu de Comabruna, al camí de Granyena; la creu del Talladell, desapareguda del tot; la creu del Mas de Colom, al camí d'Altet; i la creu del Mor, «al camí vell de Balaguer, a unes 450 passes més enllà de la caseta de la via fèrria», i que feia de cap de terme amb Vilagrassa. 

1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu del Pati o Portal del Carme, ara emplaçada a la plaça Major targarina, després d'una colla de vicissituds:
«La part del nus de la creu és l'únic que es conserva de la creu original (fou abatuda el 20 de març 1862 per una forta tramuntana). Els fragments que quedaren d'aquestes foren recollits i portats a un racó de l'Ajuntament. El 20 de setembre de 1876, els components de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida enviaren un comunicat a les autoritats locals en què demanaren que fossin traslladats a l'esmentada ciutat, per conservar-los al museu. Al 1928, Duran i Sanpere suplicà el retorn de la creu a Tàrrega per a ser plantada novament a la terra on florí.

L'any 1944 és traslladada a Tàrrega i s'encarregà a la Comisión pro Monumento a los Caídos una sèrie de projectes per a la reconstrucció de la creu. L'escultor Carles Andón fou el que s'encarregà de construir la part superior de la creu, juntament amb el pom original, la qual s'inaugurà l'any 1955 a la Plaça Major. Quan els trossos de la creu fragmentada són conservats en el vestíbul del Palau de la Floresta» (viquipèdia).

1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu reconstruïda davant l'església de Santa Maria de l'Alba, encara amb la façana per acabar, cosa que s'esdevingué al 1968.

1968. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
 «Nova Tàrrega», enllaç.
L'embastida de les obres d'acabament de la façana de l'església, amb la creu ja alçada.

[2065] Cinc creus termeneres de la plana lleidatana