Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sèquia de Torres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sèquia de Torres. Mostrar tots els missatges

20250416

[2659] La secla de Fontanet i la de Torres, més

 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los orígens sarraïns de la secla de Fontanet. La boquera, cap al començament del terme d'Alcoletge, no devia ser tan amunt com en l'època cristiana, que fou traslladada a Térmens. Fou la primera gran infraestructura hidràulica lleidatana. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Des del límit de Térmens amb Castellpagès, l'antiga Vilanova de la Barca, la secla s'amplià en època feudal i esdevingué, amb los molins fariners que movia, peça fonamental de l'economia lleidatana baixmedieval fins a la fi de l'Antic Règim.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo magnífic treball d'aquest grup d'estudiosos.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La peixera de Térmens fou l'entrador de la secla de Fontanet durant segles. Les avingudes del riu de ben segut que la devien desmuntar una vegada i una altra, i calia refer-la. Quedà en desús en fer-se la boquera del Canal de Balaguer.

Peixera, Joan Coromines (DECLC).
En lo sentit de resclosa o barratge de construcció vegetal, amb estacada de pals i pedres per desviar un curs d'aigua, lo mot peixera no deriva de peix, sinó del romànic PAXILLUS*, diminutiu del llat. PAXUS, pal. De tota manera, lo reforç del mot peix en la ment dels parlants lo degué acabar de fixar. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La concessió feudal de la secla de Fontanet feta pel rei català Alfons I n'allargava lo cap de dalt, des d'Alcoletge fins a la peixera de Térmens, i també lo cap inferior, car en concedia l'allargament fins a Gebut. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La fotografia dels anys 1920 deixa entreveure l'entrador de la peixera de Tèrmens, a on encara s'hi observen algunes grans pedres que la formaven. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Durant segles, la destrucció i refeta de la boquera de l'entrador fou constant. Cap al segle XVIII fou traslladada més avall, en arribant a Vilanova de la Barca, poble que travessa per una mina subterrània.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
A Alcoletge, la secla principal se divideix: hi naix la Secleta (a l'esquerra), que en regarà bona part del terme fins al començament del de Lleida, a l'actual polígon del Segre. Per fer possible la desviació de l'aigua, s'hi feren uns estelladors amb dos comportes. En tancar-se totalment o parcialment, l'aigua entrava a la secla petita, a banda esquerra de l'original, per resseguir la corba de nivell que permetrà regar la major part de l'hora alcoletgenca.
A la dreta de la casa dels estelladors, hi hagué lo sobreeixidor, al qual podien incrustar-se uns taulons per aixecar-ne l'alçada. Amb la gran pala de la Secleta tancada i les comportes dels estelladors abaixades, l'aigua remuntava ben bé metre i mig, de manera que permetia de regar les tres o quatre darreres finques de la secla principal a repèl. Que volia dir precisament això: aixecar-hi lo nivell per fer entrar l'aigua a aquests pocs trossos del marge esquerre, que habitualment no es regaven per llei física.
Dos travesses de tren permetien saltar la secleta i accedir a la casa de comportes dels estelladors. Quantes vegades les havia travessat tot jugant de petit, mentre los pares s'afanyaven a collir los prèssics (los sucosos ditxarrets, los gegants redglòvers) o pomes (stàrquing o golden). Com a molt, un vigila no caigos, de la mare. Cada dissabte a partir de les tres de la tarda, lo padrí Josep (lo meu pare) tenia permís per tancar les comportes i regar los repèls, que així se'n deia dels trossos que se regaven amb aquest sistema. Un cop posats los taulons al sobreeixidor, comportes tancades, oberts los portillons i les pales del tros, només calia esperar: ho feia ajagut a l'altra punta del tros, tot fent migdiada a l'ombra. Quan l'aigua li tocava los peus, lo feia despertar. Lo tros ja era regat. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los censos pels drets de reg eren pagats a la Paeria, i a partir de 1758 a la Junta de Sequiatge de Pinyana i Fonanet. S'hi pagava amb espècie, un quartà de blat per jornal, que fou canviat per pagament en diners a la segona dècada del segle XX. Durant aquest segle, també començaran los usos industrials, nova font de conflictes, en especial amb lo polígon del Segre. Los cobraments eren religiosament anotats al Llibre de Sequiatge de la ciutat lleidatana.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
L'evolució històrica de les ordinacions de les secles de Pinyana i Fontanet. Lo regiment de l'aigua generava nombrosos conflictes d'interessos i despeses de manteniment i reparació. 


2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Un esplèndid croquis de la secla de Fontanet, amb los principals punts del seu recorregut.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La parcel·lació dels trossos entre Alcoletge i Granyena remet a dos mil anys d'antiguitat, a l'època de l'Ilerda romana. Allà en diem sorts, estretes parcel·les allargades i rectangulars.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo vell molí de Cervià, que passà d'aquesta família a la Paeria ja al segle XIV. És lamentable l'estat ruïnós en què el trobem. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo molí de Vilanoveta és de propietat municipal lleidatana des del segle XVI. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo Llibre del pesador del blat i la farina, segle XVIII, AML.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Al primer terç del segle XX, lo Tòfol, pagès de l'horta, feia també lo servei de pas de barca. Era dels pocs que tenia llicència de pescador al Segre, activitat molt regulada i restringida. A aquests personatges, «la societat els associava a un model de vida arcaic i els vinculava a un entorn marginal i feréstec del riu». 
Lo camí vell d'Albatàrrec, secla de Torres avall, i que passava pel xoperal del Tòfol i lo pont del Boc de Biterna, ha sigut lloc de trànsit intens. També la família de Màrius Torres hi tingué un mas, i lo poeta en recorda més d'una vegada les passejades amb lo padrí i lo pare. 

1910. Les barques del Tòfol.
«El Ideal», de 19 d'octubre (FPIEI).
La celebració de l'aplec catalanista i republicà a l'espai del xoperal, només dit així més actualment, car llavors sempre fou les barques del Tòfol.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los orígens de l'allargament de la secla de Fontanet se situen al segle XII, i lo nou rec se coneixerà com a secla de Torres. La seua història vindrà molt marcada per la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan, que eren los grans propietaris de les terres del final del traçat i sempre van haver de pledejar perquè l'aigua els arribés en quantitat suficient.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Obres de millora i manteniment constants.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Plànol del traçat de la secla des de Lleida fins a Utxesa.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo Canal de Seròs seguirà quasi paral·lel per l'exterior la secla de Torres.  


2016. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).



[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta


Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20250414

[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta

 


1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador, y de los Riegos de los Términos de Lérida, Pedrós, Albatarre, Montoliu, Sudanell, y Torres de Segre, que se valen de las Aguas de dicha Azequia para sus Riegos y otros usos» (ACA, PARES).
Lo plànol setcentista de les secles del marge esquerre del Segre, que «acompaña a una relación, de 9 de marzo de 1789, del arquitecto Simón Ferrer, experto nombrado de oficio en la causa seguida en el tribunal de la Real Audiencia de Cataluña por Pedro Gerónimo Net, comendador de la encomienda de Torres de Segre de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra varios particulares y los ayuntamientos de Albatàrrec, Montoliu de Lleida y Sudanell, acerca del uso de las aguas del río Segre que pasan por la acequia de Torres de Segre». 
La secla de Torres també era dita del «Comendador» [comanador], per tal com d'Albatàrrec per avall regava una gran extensió de terres dels santjoanistes al Baix Segre.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La vista vertical s'acosta una mica més a la representació mental que en tenim.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La secla de Fontanet en arribant a la ciutat de Lleida (A), amb lo vell pont inconfusible. A l'extrem esquerra, lo molí de Cervià (F) i més avall, a la Bordeta, lo molí de Vilanoveta (G). Alguns braçals secundaris se'n derivaven. Des de la Mitjana lleidatana, una boquera (M) hi prenia l'aigua per a la Secla de Torres. La de Fonanet li abocava la poca aigua que li restava al final de son recorregut (LS) al terme de Pedrós, un cop superat lo Torrent de la Femosa (PQR) per mitjà d'un aqüeducte (I). Potser al mateix lloc que lo Pont del Boc de Biterna.

2016. Lo Pont del Boc de Biterna, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La Femosa a punt d'arribar al desguàs amb lo Segre. Un lloc màgic o tenebrós, segons cada punt de vista, de reunió de bruixes, que hi foren empaitades al 1627. Al nostre país sempre hem sigut culs de sagristia, i així ens va... 

1855. Los molins de Cervià i de Vilanoveta, Lleida.
«Boletín Oficial de la Venta de Bienes Nacionales de la provincia de Lérida», 
de 28 de setembre (FPIEI).
 Els molins de Cervià i de Vilanoveta (o de Sant Anastasi), possessions de la Paeria durant una colla de segles de l'Antic Règim, foren subastats [jo ja me nego a escriure subhasta, subhastar: simplifiquem l'ortografia, és urgent!] per l'Estat (espanyol) per mitjà de la desamortització de bens municipals de 1855. L'escrit en detalla les propietats i la taxació. Tots dos disposaven de tres pedres de mola, però només dos d'actives perquè calia derivar aigua per al reg.

2016. Lo Molí de Cervià, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Detalls de lo Molí de Cervià, a Granyena. L'escultura de Sant Anastasi (i probablement l'escut de la ciutat) per subratllar-ne la possessió municipal.

2016. Lo Molí de Vilanoveta, la Bordeta, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Detalls de lo Molí de Vilanoveta, a la Bordeta.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La secla de Torres aigües avall de la ciutat de Lleida: Albatàrrec (B), Montoliu (C), Sudanell (D). Entre aquests dos darrers pobles, la secla fa un retomb molt pronunciat per tal de guardar lo nivell i poder fer lo salt del riu Set. 
Passats los anys, a la segona mitat del segle XIX, les escorrialles del nou Canal d'Urgell superaria la secla en arribant als Patamolls de Montoliu; a començament del segle XX, lo Canal de Seròs hauria de fer lo mateix colze pronunciat que la secla a mig camí de Sudanell, i amb un gran aqüeducte, anomenat Pont de les Cinc Boqueres, hauria de superar lo Set. 

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
Un cop encarada ja cap a Torres de Segre (E, sense pont al Segre llavors), la secla encara mouria un altre molí: lo del Comanador de l'orde santjoanista (J), just a l'inici del terme (Z). Aquest antic molí medieval fou conegut com a molí de la Coniaquera o, popularment, Consaquera [Un sistema hidráulico feudal en el valle del Segre: la acequia de Torres, Josep Marfull Oromí, 1990, enllaç], que no s'ha de confondre amb lo molí que los regants de Torres construïren cap al 1880 a la sortida del poble i que avui fa de museu. L'antic molí medieval s'extingí amb la desamortització i degué enrunar-se, per la qual cosa en calgué un de nou. 

1886. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Diario de Lérida», de 7 de febrer (FPIEI).
Actualment, les activitats de la Junta de Sequiatge i les vicissituds de les secles d eFontanet i de Torres passen del tot desapercebudes per a la ciutadania. Però hi hagué un temps, en què foren part essencial de la vida de la Lleida pagesa. Que encara espera el seu gran museu a la nostra ciutat.

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
S'apunta que la secla de Fontanet fou excavada cap al segle X, època de desenvolupament urbà i social de la Larida sarraïna. Fa uns dotze quilòmetres, des de la boquera de Vilanova de la Barca, tot i que abans de la construcció del Canal de Balaguer prenia l'aigua de l'entrador de Térmens, uns vuit quilòmetres més amunt. La de Torres té origen cristià: del mateix segle XII, poc després de la conquesta de la ciutat, al 1184, quan lo rei català Alfons I autoritza la continuïtat de Fontanet fins a Torres i Gebut. 

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
A l'entrada del poble de Vilanova de la Barca, la secla s'amaga per una mina subterrània fins a la sortida de la població. No gaire més avall, hi hagué lo Molí de la Nora, conegut als anys 60 i 70 del segle passat per la seua adequació com a restaurant, que esdevingué prou anomenat. Ja ben endins del terme de la partida de Granyena, un altre molí medieval, lo de Cervià, datat del segle XIII, fou mogut secularment per la força de les aigües de Fontanet. 

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo molí de Sant Anastasi a la Bordeta lleidatana va funcionar fins als anys 90 del segle XX, tota una fita històrica, quan ja era envoltat de cases i carrers per totes bandes.
Lo xoperal del Tòfol és lo punt de desguàs de la secla de Fontanet, que mor al torrent de la Femosa, que de seguida s'aboca al Segre, després de passar per sota del Pont del Boc de Biterna. Ací hi hagué un conegut pas de barca, molt important per a la comunicació d'aquesta zona de l'horta lleidatana. Actualment, una esplèndida passera permet fer lo salt del riu. 










Posted by
Labels: , , , , ,

20220616

[2389] Lo Garrut o el nou cementiri lleidatà

 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
La majoria dels fossars actuals dels nostres pobles foren creats cap a la mitat del segle XIX. En alguns casos, una mica abans, cap al començament d'aquell segle. Les reflexions al voltant de la necessitat de traslladar als afores els camps sagrats que hi havia al voltant de cada església s'havien iniciat al segle anterior, quan els aires il·lustrats van començar a bufar. Calia previndre la salut i evitar la pestilència que els cossos sebollits enmig de la trama urbana causaven als veïns. Però era un tema delicat i que tocava les arrels de l'integrisme catòlic i de les creences i supersticions populars. 
 
1879. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Noticia sobre el cementerio de Lérida, llamado el Garrut» 
(Fons Sol-Torres).
Recull aquest text una citació del llibre de defuncions de la parròquia de Sant Joan en què s'hi detalla la creació del nou cementiri. Al 20 de maig de 1809 s'aprovà que la ciutat apliqués les Reials Ordes (espanyoles) sobre la disposició dels cementiris municipals: «en su consecuencia, la Junta de Sanidad escogió por cementerio común cinco jornales de tierra en la partida del Palauet», justament al cap de l'actual carrer Palauet de la Bordeta, o sia, allà a on encara hi tenim avui el cementiri. 

Fins que el recinte no fos acabat, s'acordà de fer les inhumacions al «cercado» (un hort tancat potser de tàpia) d'en Martí Zaragoza, al qual anomenaven lo garrut. No sabem si era ell l'home de «cames arquejades, amb la concavitat mirant endins de manera que camina amb els genolls separats i topa dels garrons», segons diu la definició del mot. Potser ja era un sobrenom familiar que venia de generacions enrere. El cas és que a Lleida, des de llavors, Garrut passà a fer de sinònim de cementiri en la parla popular, fins que durant la segona mitat del segle passat se'n perdé la memòria.

No queda prou clar al text si els cinc jornals del cementiri també eren del Garrut. Diria que potser no: s'hi diu que s'hi enterraran «entretanto se fabrique el cementerio». Però el sobrenom ja quedaria com a designació del cementiri lleidatà durant quatre o cinc generacions. 

1879. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Noticia sobre el cementerio de Lérida, llamado el Garrut» 
(Fons Sol-Torres).
L'acte de benedicció del nou cementiri es feu a començament del 1810, de manera exacta al 10 de febrer, segons làpida que constava (desconec si encara hi és) a la paret de la part dreta de la porta principal. El bisbe Jeroni M. de Torres ofereix 40 dies d'indulgència als qui ofereixin un parenostre pels difunts que quedaran sebollits al nou camposanto. No és pas inferible que s'hi traslladessin els enterrats als vells cementiris de la ciutat, per tractar-se d'una tasca ingent. Potser només alguns prohoms i religiosos. De fet, no n'hi hagué l'oportunitat, si és que volien fer-ho: les tropes del mariscal Suchet s'acostaven i al 29 de maig posaren quinze dies de ferotge setge fins a la rendició de la ciutat, que passava a formar part de l'afrancesada (i sotmesa) República Catalana, part directa del mateix imperi napoleònic a partir del 1812 i fins al 1814. Els ingents morts del setge, majorment, foren aviats riu avall. Potser alguns oficials foren enterrats al nou cementiri. No ho sabria pas dir. 
  
Una reflexió personal: a mi els vells cementiris anglesos i irlandesos que restaren al costat de les esglésies, i que avui s'han convertit en petits parcs en què s'hi pot passejar entremig de làpides i regust d'eternitat, són una joia urbanística i etnogràfica: aquí, però, foren arrasats per fer-ne places o pelotassos, al més pur estil de la nostra corrupció de cada dia. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).

A l'època de Blondel ja s'havia fet la primera banqueta i ordenació de les entrades a la ciutat. La llegenda del mapa defineix la nova i llavors estreta banqueta com a carretera. El trànsit ja no calia que passés per l'Arc del Pont i carrer Major avall. Fou, per dir-ho modernament, la primera circumval·lació lleidatana. 
També es van agençar els camins d'entrada a la ciutat, amb la plantació d'arbrat, i s'obrí la nova carretera de Barcelona, en diagonal des del cap del pont fins a les tres carreteres, tot abandonant el tomb que feia pel camí de Granyena (o d'Alcoletge). Aquesta nova carretera es correspondrà amb el que en dèiem carretera de Barcelona vella (tot i que modificada al seu moment per l'etesa de la via fèrria) o, a partir de 1980, Avinguda del President Tarradelles, que quedà desapareguda amb l'ampliació dels Camps Elisis a la dècada dels 90.

Al baluard del Carme, el passeig arbrat que s'hi feu ja tenia nom: plaça «de Fernando» (g), en diu la llegenda del plànol, amb ampliació i tot: «paseo nuevo» (f). Del baluard en naixia també un ramal que empalmava amb el camí de Corbins, i passava per un pontet per sobre del Noguerola. 
A l'esplanada del futur barri de Cappont, que començarà a poblar-se a partir de la segona mitat del segle XIX, només hi havia hortes i masos, regats amb l'aigua de la sèquia de Fontanet, que passava als peus de la torre de Picos, i la sèquia de Torres, que naixia a tocar de la Mitjana. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
Detall del nou passeig i plaça de Fernando, al baluard del Carme amb el Noguerola als peus. A Cappont, la nova carretera de Barcelona a l'entrada de la ciutat, ben dreta i amb arbres als costats fins a la intersecció amb la sèquia de Fontanet, aprox. cap a on actualment hi ha el vell hotel Ilerda, a on encara hi resta la baixada del primer tram de la carretera vella de Barcelona fins als Camps Elisis. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).

A la confluència, a la dreta del plànol, de la carretera de Barcelona amb la de Tarragona (la costa dels Mangraners, l'única que hi hagué fins a mitjan segle XX, a la part de ponent del cementiri actual) s'hi formà el que modernament s'ha anomenat la cruïlla de les Tres Carreteres. Just en aquest punt hi hagué un hostal o fonda, a on feien nit els traginers que no podien o no els calia entrar a la ciutat tancada encara per muralles. Al començament del segle, en concret al 1802, l'hostal ja era conegut com a Posada o Hostal del Garrut, uns quants anys abans que es parlés del trasllat del cementiri

1802. L'Hostal del Garrut, Lleida.
Viatge de Carles IV a Barcelona,  
«Diario de Barcelona», núm. 249, de 7 de setembre (ARCA).
Relació del camí seguit pel seguici reial de l'últim monarca absolutista (l'últim?) a la sortida de la ciutat de Lleida. En arribar a les Tres Carreteres, s'hi cita l'Hostal del Garrut. Allà hi començava la plana urgellenca, el «Campo de Urgel», llavors terres de secà encara. No sabem si a l'hostal el nom li ve perquè era regentat de la família que (potser) era també la propietària del tros a on s'ubicarà el nou cementiri. O qui sap si només en deien Hostal del Garrut per ser al costat dels terrenys d'aquell tal garrut. Sembla més convincent, però, la primera opció: que el nom de l'hostal designés també les terres adjacents. 

L'itinerari del monarca, de Madrid a Barcelona, és recollit i comentat a «El grande viaje del rey Carlos IV», de Francesc Costa Oller (2021), fet a partir d'un exhaustiu comentari del minuciós camí que detallà Pere Boada de les Costes, acompanyant del seguici reial.
 
1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
L'hostal del Garrut degué ser un dels llocs més populars del seu temps, atès que, segons el plànol, tenia entre parets de la casa i del cementiri... un joc de pilota (m) i tot! Cosa que demostra una popularitat real de tal joc. Apostes, joc,  brivalls, dones de mala vida, menjar i vi abundants, traginers, tractes i negocis, diners que canvien de mans a gran velocitat... aquell món masculí de classes baixes i populars, de mala reputació, del final de l'Antic Règim. 

El cementiri és marcat amb un gran quadre (H). Als peus de la costa dels Mangraners hi hagué la Torre de Templer, amb un antic molí, probablement de gra, mogut per algun torrentó que baixés dels Mangraners (que no existien pas encara com a barri!). L'hostal també necessitava aigua per al seu dia a dia, i per això té solta que fos emplaçat al costat d'algun petit rierany. Amb el setge de 1810, la zona quedà arrasada per les tropes napoleòniques, i l'hostal enrunat. Només el cementiri nou, recent estrenat aquell febrer de 1810, restà dempeus.

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
La llegenda del plànol també especifica a (n): «Area donde solicitan edificar el convento los Padres Trinitarios calzados», ocupant bona part del «Mesón» i del pati del joc de pilota, molt derruïts des del setge de 1810. 

El periple dels convents trinitaris per la ciutat de Lleida fins a la desamortització de 1836 fou inacabable. El podeu resseguir a L’orde dels Trinitaris a Lleida durant el segle xix, de Zenith Escolà, a «Shikar: revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 7, 2020.
 
La instal·lació del cementiri en aquesta partida lleidatana potser no fou per atzar. A la partida del Palauet hi hagué des del temps de la conquesta la denominada Torre del Bisbe, per donació de Ramon Berenguer IV al 1149. La partida n'agafà el nom: partida del Palau de l'Horta, actualment dita del Palauet. Fa l'efecte, doncs, que la torre episcopal devia ser prou luxosa per acabar esdevenint un palau en la nomenclatura popular. És ben probable que el bisbe hi passés el calorosos estius lleidatans. La zona, per tant, ja tenia un fort lligam amb el món eclesial. No és estrany, doncs, que en el moment de pensar en una ubicació per al nou cementiri es pensés en aquests tocoms i no d'altres, topants episcopals de set-cents anys de pedigrí.

Aquesta Torre del Bisbe o Palau de l'Horta no degué ser gaire lluny de la Torre del Pastoret que s'indica al plànol. Escriu Zenith Escrivà: «Els documents de principis del segle XIX trobats, sobre els Trinitaris, a l’Arxiu Municipal de Lleida (AML) ens parlen de com sobreviuen després de la pèrdua del seu convent (per ordre del Governador) per protegir la ciutat durant el setge que patí la ciutat l’any 1810, en la devastació de la Guerra del Francès, en què es veuen sense un lloc propi i opten per usar els masos abandonats de la partida de Palau de l’Horta (actualment el Palauet, al barri de la Bordeta, a Lleida), possiblement a l’ara denominada Torre Pastoret, segurament l’antiga Torre del Bisbe, donada aquesta per Ramon Berenguer IV l’any 1149 al Bisbe de Lleida, Mn. Guillem Pere de Ravidats (1143-1176)». A mi, se'm fa estrany que la torre passés de Bisbe a Pastoret. De fet, degué quedar molt atrotinada ja al segle XVII, amb la Guerra dels Segadors. Però si els Trinitaris s'hi havien desplaçat és probable que tingués alguna relació amb propietats eclesials. 

Al 1810, però, són convidats a marxar-ne pel governador gavatxo. Hagueren de fer petició a la Paeria al 1814 (ja sota la nova administració espanyola) per traslladar-se a l'abandonat, mig tombat, Hostal del Garrut, llavors ja a tocar del cementiri nou. Quatre o cinc anys després demanen per obrir una porta directament al recinte del cementiri, des de la pobra església que hi havien habilitat. Segons Josep Lladonosa estigué dempeus fins al 1971; per tant, alguna fotografia n'hi pot haver. Els trinitaris, al Garrut, s'hi estigueren almenys entre 1814 i 1826, que es traslladaren al carrer Carnisseries. Darrera seu conventual d'un periple de set segles, acabat al 1836. «L’acta de la sessió del 6 d’abril de 1838 [de la Paeria] recull la concessió que la Regent va fer de tots els convents demanats en el requeriment enviat per la Paeria, a canvi del pagament d’un cànon per poder atendre al finançament de l’Estat. Aquests edificis, els dels Dominics i els dels Mercedaris serien utilitzats com a pavellons i casernes militars; el dels Agustins, com a teatre; el dels Trinitaris, com a escola d’educació primària i el dels Carmelites Descalços, com a borderia [casa de beneficència on els bords eren recollits]».

Segle XIX-XX. Església dels trinitaris al Palauet.
«Els Carrers i Places de Lleida a través de la història», Josep Lladonosa,
Pagès Ed., 2007.



Posted by
Labels: , , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)