[2430] Plànol de la ciutat de Lleida, 1805 (i)

 

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

Els plànols de l'època setcentista, aquest editat ja a inicis del XIX, són els més bells de la tradició cartogràfica europea, per a mi, és clar. Els mapes i plànols anteriors tenen la potestat de fer-nos de finestra a temps ben reculats. Però la voluntat de meticulositat, el traç net i clar, els colors apropiats, són definitius en aquestes cartes gràfiques. Sense mitjans aeris, sempre me n'ha admirat la capacitat de composició visual. Tot i que a Lleida, no és ben bé cert, que no hi hagués mitjans aeris en aquell temps: l'artista havia de pujar al capdamunt del campanar de la Seu per dominar la ciutat i l'horta lleidatanes, com Morera i Galícia sonetejaria a l'avenir. 

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

Les fortificacions del turó de la Seu Vella lleidatana: el baluard del Rei (A), de l'Assumpció (B), de la Reina (C), i de Louvigny (D) per a protecció de la Seu (E) i la Suda (F).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

El barri de la Magdalena, amb la primera Porta de l'antiga muralla, i el nou Portal (16). Un serpentejant camí s'enfilava des d'allà fins dalt la Seu. Encara existia als anys 50, segons que m'havia explicat la meua mare, que hi pujaven de modistetes.

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

L'antiga església gòtica de la Magdalena (12), que aviat sucumbiria a la destrossa de les bombes gavatxes al setge de 1810. El Noguerola tenia un braç que s'internava dins la muralla. L'altre la revoltava fins a desguassar a prop del Pont Vell. El gran edifici (11) correspon a l'antic convent del Carme.  

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

La ciutat sota la «lengua de sirpe» (G), la llengua de serp de la fortificació. La vella plaça de Sant Joan abans de ser reurbanitzada a final d'aquell segle XIX, amb l'antiga església gòtica, de la qual avui resten les pedres de l'absis, visibles al pàrquing soterrat. A la plaça Sant Francesc (O), l'antic convent franciscà, i més amunt, a tocar de l'antiga cuirassa, la casa dels jesuïtes. La que n'havia sigut casa, vaja, ja que llavors eren «regulares expulsos» (diu la llegenda), foragitats des del 1767.

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

L'impressor del mapa no va encertar la direcció de l'aigua del Segre. Probablement, l'oblit de l'autor en el seu esbós al natural va comportar que, al moment de traçar i pintar el plànol definitiu al taller, el copista hagués de jugar-s'ho a la sort. O potser un descuit. En aquestes circumstàncies solien consultar altres mapes anteriors o, si el tenien a l'abast, preguntar a l'autor de l'esbós inicial. No era freqüent que hi hagués errors d'aquesta magnitud. Els mapes encara eren, bàsicament, eines d'intel·ligència militar.

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

El carrer Major, autèntic nervi secular de la ciutat vella. El convent dels Agustins (7) tapava la sortida del carrer Cavallers al riu: en una ciutat emmurallada, això no calia. Més tard, a mitjans d'aquell segle, el convent fora el primer gran teatre modern de la ciutat. Amunt del carrer Cavallers, el convent de Sant Domènec, el Roser (8). Davant de l'antic Hospital de Santa Maria, del qual en veiem el forat quadrat del claustre, la Catedral Nova (Z), l'antic convent mercedari (6), el de Santa Clara (5) i els i les Carmelites descalços (4) i descalces (3).

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

El cap oest de la ciutat antiga, amb la Porta de Sant Antoni i el convent adjacent (Y). D'allà i fins a l'església de Sant Llorenç (2) passant pel convent dels Agustins (X), pràcticament tot eren horts i jardins, majorment episcopals. Un petit torrentó acompanyava la muralla des de Boters per avall. 

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

Fora muralla, a la zona de l'actual escorxador, una bassa recollia l'aigua de la Mariola i un molí l'aprofitava per moldre el gra. El vell camí de Rufea seguia riu avall, mentre que el camí de Fraga, futura carretera, passava una mica més amunt, just als peus de Gardeny, com ara. L'església gardenyenca (I) era usada com a quarter. El magatzem de pólvora (J) era fora murs per evitar perills. 

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

Detall del molí i bassa entre el Puig Bordell, ara Balcó de la Mariola, i Gardeny. La major part d'aquests braçals i fasseres d'aigua provenien de les secles derivades del Canal de Pinyana. El marquès de Blondel hi feu fer una font, en aquests paratges frescals, que s'anomenà òbviament del Gobernador, que després viatjà fins a la Baixada de la Trinitat, entre la Plaça de la Sal i la Rambla de Ferran. La font gardenyenca o mariolenca fou indret de passeig de la gente bien establerta a Lleida (oficials militars i funcionaris espanyols) a cavall del segle XVIII i XIX. Els adinerats del país, si hi volien anar, calia que hablasen d'una altra manera... L'obertura dels Camps Elisis canvià els gustos d'esbarjo a la ciutat.

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

La part de la ciutat que mai no s'omplí de cases, a la muralla de Boters.

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

La gran plaça dels Gramàtics (Q), amb la porta (15) i plaça de Boters (P). Tocant la muralla, l'església romànica de Sant Martí (S), llavors feta servir com a «almacenes de utensilios». També hi hagué els aquarteraments de tropes (T, V) i el magatzem de blat del capítol de la Catedral (R), dit la Panera popularment, que fou destinat també a caserna militar de cavalleria després de la desamortització. 

[2432] Plànol de la ciutat de Lleida, 1805 (ii)

[2424] La Lleida siscentista de Richelieu

[2382] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster

1924. Vista de Lleida.

Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).

La singular vista de la nostra capital ponentina d'ara fa cent anys. Encara hi havia la primera banqueta, la del Governador (espanyol) Blondel. Aviat es reformaria, i també la Paeria, a la qual encara li mancava el pis superior de la nova reforma d'aquells anys 20 del segle XX.

Quan Francisco de Zamora visità la ciutat a la fi del segle XVIII, tot just llavors s'havia iniciat el mandat de Blondel. De segur que al 1789, any de revolució antimonàrquica francesa, encara no fou a temps de veure el mur de la nova banqueta, per protegir millor la ciutat de les riuades, ni les noves fonts d'aigua que el governador amb què feu arribar l'aigua a diversos punts de la ciutat. Perquè n'hauria fet esment als seus apunts, sens dubte.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

La ressenya de la capital de la Terra Ferma al diari de viatges de l'il·lustrat jutge castellà. És clar que la primera visió que en té és la de la Seu, llavors ja castell, car havia estat convertida en caserna militar per l'ocupació del Borbó primer a partir de 1707. De la qual diu el viatger que era abandonada. No, no: era militaritzada per l'exèrcit ocupant (espanyol). Va pujar, això sí, dalt del campanar, després dels rigorosos 233 graons: des d'allà, «descobrí todo el llano de Urgel y lo que se llama Segrià», a més de l'Horta lleidatana, plena de masos, i fins al tossal de Montmaneu. Ressalta la meravella de les portalades, lateral i frontal, de la Seu Vella: «son una cosa maravillosa y que da dolor el verlas abandonadas». No, no, abandonades, no! Requisades per l'exèrcit ocupant (espanyol). Caldrà repetir-ho les vegades que calgui. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Esmenta també els sepulcres reials (el d'Alfons I i alguns infants), però no n'aclareix de quina casa reial, no fos cas que descobríssim que no era la mateixa que la de Castella en temps medievals. La manipulació de la informació és cosa d'avui... i de sempre. Acaba escrivint: «el claustro está cortado en parte para quarteles, pero lo que queda es hermoso». També que «sirbe de Almazen la capilla de Sta. María la Vella, la qual es muy hermosa». Caldria esperar fins a mitjan segle XX per recuperar-ne aquesta esplendor. I encara perquè aquell exèrcit va necessitar nous quarters més moderns, que varen fer-se a Gardeny.

1890-1900 ca. La Seu Vella lleidatana.

Foto: Adolf Mas (1861-1936) (AFCEC-MdC).

La nau lateral esquerra de l'església, dividida en dos pisos, com tota la resta de l'edifici, inclòs el claustre, des de la malaurada ocupació borbònica de 1707. Al pis de dalt, S'hi identifiquen els espais per deixar i penjar el material militar al dormitori dels soldadets al costat del sepulcre cinccentista de Berenguer de Gallart, al costat del qual veiem l'arrencada d'un dels arcs apuntats. Al pis inferior, hi havia dependències més comunitàries, cuines i menjador, quadres i comuna.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A l'edifici de la Suda, parla de la vella i primitiva església, també destinada a usos mundans. «La fortaleza lo es por naturaleza, pero en lo demás se halla absolutamente destruida y en el peor estado». D'allà, el viatger, probablement amb algun acompanyant local, baixen fins a la casa de la ciutat, «un edificio de buena arquitectura con ventanales... del siglo decimoquinto», un edifici de «pieza... grande y ciertamente magnífica». En destaca la placa que recordava —recorda encara— la taula de canvis de dos-cents anys enrere, creada l'any 1589. També esmenta que a l'edifici municipal «está la cárcel, que es miserable y poco segura, la tratan de hacer nueva».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

 Aquell primer dia a la tarda fan visita a Gardeny. No podent entrar-hi, voltà pel tossal remembrant els antics fets dels guerrers romans. D'allà es van atansar a l'ermita de Butsènit, «que es un santuario de fama en este país», atenció: «por una piedra que sirve para curar los males de ojos poniendola dentro de ellos». Aquesta miraculosa pedra era guardada en una arqueta treballada, que semblava «obra de romanos». Examinada més d'a prop, s'afirmava que era més aviat neoclàssica. Això sí, ocm bé sabem: «la hermita está situada en la huerta y así en parage frondoso, en edificio grande y de mucha deboción, tiene una fuente, dista una hora de Lérida, siempre caminando por la huerta, y así es divertido». Certament, el passeig a peu fins a Butsènit encara avui val la pena, us el recomanem!

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Segon dia d'estada de l'autor a la capital de Ponent. El programa de visites el tornà a Gardeny al matí. Parla d'una font o deu d'aigua «que descubrió últimamente el actual gobernador», senyor Blondel, que anava ja capficat en la qüestió del proveïment d'aigua a la ciutat. El castell gardenyenc era tot enrunat, segons el testimoni personal que ens en dona, incloent-hi l'església templera. 

Lleida. La Font del Governador, Baixada de la Trinitat.

(foto: josepmrodes). 

La Font del Governador es refereix, és clar, a Blondel, qui la descobrí, segons que sabem per Zamora. Probablement, agafava l'aigua de la conducció que arribava a la ciutat del Canal de Pinyana. Es convertí durant el segle XIX en lloc de passeig de les classes benestants abans de la construcció dels Camps Elisis. Hi degué créixer un racó frescal amb so d'aigua ballarina: potser algun lleidatà hi va fer petició d'amors i tot. Per això, s'hi acabà fent una font de pedra que rebé, al 1891, l'afegit embellidor de l'escut de la ciutat provinent de la Font de les Piques. Al 1975, quan ja se n'havia oblidat l'antiga esplendor, hagué de ser traslladada a causa de la construcció del Passeig de Ronda. Anà a raure a la Baixada de la Trinitat, a on continua i s'hi pot llegir la inscripció: «La dió al público el celoso Governador don Luís Blondel en el año 1789 reinando la magestad del Señor D. Carlos IV (Q.D.G)». Allà, doncs, roman a l'espera del proper viatge. Perquè si una cosa comparteixen les fonts monumentals lleidatanes és que no paren de moure's, veg.  «Les fonts viatgeres. La Font de les Piques com a exemple dels moviments de les fonts monumentals a Lleida», Yolanda Enjuanes Alzuria, Marc Sans Gilabert, dins Shikar: revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià, núm.5, 2018, págs. 19-26 (enllaç), de la qual extrec aquesta informació. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Seguidament, visita al convent dels Trinitaris, a fora el pont, conegut per la llegenda que Sant Francesc d'Assís hi també hi passà... i per una gran horta adjacent. Com devia ser de gran i guapa per tal que l'autor en fes esment! Després d'una visita a una casa particular per examinar un parell d'inscripcions que li semblaren romanes, la comitiva que acompanyava l'autor es dirigí als antics banys romans, «pues así las minas como los edificios donde van a parar son de una manificencia propiamente de ellos». Llavors, però, no feien pas de banys, sinó de «tenerías», o sia, d'adoberies per treballar la pell, ofici que requeria abundós cabal d'aigua. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

 Següent parada a la Casa del Prior, fora muralla, riu amunt, antiga casa templera (1240). De tornada, observen la magnificència del baluard de St. Anastasi d'aquella part de la ciutat, al Carme, datat de 1641, època de la Guerra dels Segadors. 

A la tarda, visita a l'Arxiu municipal, ben fornit d'«armarios de buena madera», on destacava el que requeria cinc claus. 

Lleida, Arxiu Muncipal.

L'antic armari de les 5 claus de la Paeria.

Llegiu-ne l'origen siscentista i la descripció aquí: enllaç.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A l'Arxiu s'hi conservava la carta de població de la ciutat de 1149, atorgada per Ramon Berenguer IV. Esmenta la bona feina de l'arxiver, Josep Pocorull, a l'homenatge a la feina del qual ens hi sumem obertament. És clar, calia esmentar-ne el Llibre Verd del nostre Tres-cents, amb els Costums de la ciutat, «en cuyo final se halla el orden que deve observarse en los juicios y es así: primero las Pragmáticas, luego las Costumbres [Costums], después los usages [Usatges], sonseguida las Leyes de los Godos y últimamente las Romanas».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Visita a l'església de Sant Joan, encara la medieval. En fa una mica d'història llegendària, quan afirma que era aixecada en lloc que antigament ocupava el riu i a on hauria tingut lloc l'episodi de la Salomé, filla d'Herodies. Més cert és que abans de la conquesta catalana hi degué haver una mesquita: «es obscura, mal pavimento, pero tiene los altares siguiente buenos», i en cita quatre o cinc.

Fan parada també a la casa de l'arxiver Pocorull, i al corral que llavors hi havia, «entre el estiercol vimos una lápida romana»! D'allà a l'edifici enrunat del Priorat del Sant Esperit, «que se halla zerca de la puera zerrada de este nombre y aunque arruinado denota lo que abrá sido para el socorro de los expósitos». Llavors, el prior s'encarregava de distribuir els expòsits cap als pobles veïns.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A la parròquia medieval de la Magdalena, encara dempeus fins al 1810, «de una nave muy grande y sin concluir», en destaca l'altar major, d'estil gòtic en pedra, amb un retaule amb l'estàtua de la santa i representacions de diversos moments de la seua vida. També alguns dels altars. D'aquesta església, a la nova del Carme, «es nueva pero hecha sin inteligencia ni gusto», i tenia al davant una plaça «bastante capaz y llana».

Afirma l'autor amb rotunditat que «en Lérida se puede decir que no hay más que una calle principal». El carrer Major, que des de temps romans és l'autèntic centre ciutat. Avui només des del punt de vista comercial. La ciutat havia anat creixent durant el segle XVIII i abans de l'esclat de la Guerra del Francès era d'alguna manera puixant: «se hacen en Lérida muchas casas». Sembla, pel comentari afegit, que els masovers deixaven les torres i masos i s'instal·laven a la ciutat, la qual cosa originava manca de jornalers per al treball agrícola. Els camps o trossos de conreu, a l'horta lleidatana, no eren separats per espones o marges de pedra seca, «de piedra viva» en diu l'autor. Solien ser delimitats per les fasseres i braçals, conduccions d'aigua que hi havien d'arribar. Perquè una horta és això: feraç terreny agrícola per mor del reg. 

[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més

[1785] La construcció de la primera Banqueta de Blondel

[2378] La Lleida prenapoleònica, més

 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El vell pont medieval (26) amb els tallamars punxents. El text descriu que el vell pont havia sigut abatut al 1727, probablement de manera parcial per una riuada. La plaça de Sant Joan (14) hi és recollida amb aquest nom, que li donava l'església gòtica (16) que la tancava. A l'altre costat, i fins a la Paeria, sembla que hi hagué una placeta arbrada (28), dita del Mercadal per l'autor. Més avall, la plaça i església de Sant Francesc (13). El Cappont encara romania despoblat. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El bastió i baluard del Carme, amb la porta del Sant Esperit (9). Una mica més amunt, al peu del turó lleidatà, el gran embalum de l'església medieval de la Magdalena, que no passaria de l'imminent setge gavatxo del 1810. En ple carrer del Carme, un forat ens indica el pati del convent i església del Carme, dels quals actualment només conservem, ben refet, el temple. Per la banda que donava llavors al riu, car encara no s'havia saltat la muralla per fer la Rambla de Ferran, els vells banys medievals (29) de la ciutat, que es remuntaven a època romana. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Els banys antics eren ocupats al segle XIX per «la fabrique d'un corroyeur», és a dir, per les adoberies, sempre necessitades de gran quantitat d'aigua que les antigues conduccions dels banys, provinents del Noguerola, els proporcionaven. Eren descendents de les antigues termes romanes. L'autor les data de cap al segle V o VI. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

L'església de la Magdalena al peu del baluard de la Reina (4).

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Els pous de gel a tocar de la porta de la Magdalena, al peu de la muralla.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

L'autor dibuixa una gran bassa d'aigua cap a la zona del Camp de Mart, llavors només voltada d'erms i alguns trossos de conreu. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Un vell rentador públic o safareig (30) amb aigua del Noguerola. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El cap de pont fortificat per a resistir els embats de l'artilleria. L'accés s'hi feia pel lateral est, cap al camí de Granyena i Barcelona, o bé, per mitjà d'un passeig arbrat que ja voldríem avui per a l'Avinguda de les Garrigues, cap al camí de Montblanc i Tarragona, a tocar del qual hi hagué el monestir dels Trinitaris (21). Com a curiositat, el gravat defineix com «piles de l'ancien pont» uns pedrots conservats al bell mig del nostre modern Cappont. L'indret apareix una mica lluny de la llera del riu, a la zona a on hi hagué l'antiga forca o patíbul a l'entrada de la ciutat, ben visible als que en sortien i per als qui hi arribaven.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

[2377] La Lleida prenapoleònica