Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aneto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aneto. Mostrar tots els missatges

20241130

[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).
Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.
Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 
La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:
«Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres, 
alegrant els vells camins
les aigües del Ribagorça 
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un llarg dolor
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 
«a les gemades planes/
d'Aneto i de Senet», 
baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 
«el càntic dels minaires 
que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 
Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 
«el gran riu de foc... 
seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 
«el rei galant la fa regina
del seu reialme i se l'endú»
...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 
«tresor de l'art i cristiana fe». 
Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 
«l'antic cenobi de la O encantat»,
 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.
1929. Sopeira, la Ribagorça.
«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.
«i és cada gorg una tenebra densa
i en cada cova hi ha un monstre udolant.
Així l'infern es dibuixà en la pensa,
divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 
«Aquí terra i aigües són viu espectacle
 i remor eterna del cant infinit»,
 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 
«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 
ha barrejat sa escuma fecundant, 
i veu al fons una ciutat estesa 
i un campanar gegant», 
Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.
Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.







Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20230826

[2514] Centenari de la primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern

 


1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Esplèndides imatges del Pla de l'Hospital benasquès tot nevadet a l'hivern d'ara fa cent anys. Els Llanos del Hospital, que en diuen ara, portaven riu Éssera amunt fins al xalet refugi de la Renclusa, llavors amb pocs anys de funcionament, però a l'estiu, per a les ascensions al cim més alt de les Maleïdes ribagorçanes.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
La idea «d'ascensionar amb skis el pic de l'Aneto per les festes de Nadal» sorgia tres anys abans de la mà d'uns pocs associats a la Secció d'Esports de Muntanya del CEC. En aquelles dates d'ara fa un segle, només un parell o tres d'ascensions forasteres ho havien aconseguit, i ells volien ser els primers catalans a guanyar-lo en ple hivern. De fet, ho varen provar per tercera i definitiva vegada per la Setmana Santa, a inicis d'abril d'aquell any.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Els expedicionaris foren, a més d'Enric Ribera, redactor de l'article i de les imatges, Lluís Estasen, Josep M. Soler i Carles Feliu, reconeguts pirineistes del moment. Van pujar fins a Benasc amb un autoòmnibus 40 Hispano, cosa que en aquells temps era un avenç incontestable en les comunicacions terrestres: dos dies des de Barcelona per Graus. Van passar a saludar de vídua de Josep Sayó, el primer gran guia de les ascensions a l'Aneto en el començament de segle XX, primer arrendador del refugi de la Renclusa, que morí al cim per una tempesta al 1916 en l'ascensió que s'hi feu per a la inauguració del xalet. La vídua els donà les claus del xalet refugi, que llavors regentava son gendre, Antonio Abadias. El dia 11 iniciaren al camí cap al refugi pel Pla de l'Hospital. La neu era abundant i el risc d'allaus també.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El xalet refugi de la Renclusa, inaugurat tràgicament aquell 1916.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Refugi i capella de les Neus, a la Renclusa.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
A les 5 el camí iniciaren la pujada cap al cim: «al pas i sense fadigar-nos, fent ziga-zagues, empreníem la pujada cap al Portilló. Els companys adaptaren els grampons a llurs esquís marxant amb tota seguretat». A la sortida del sol, ja eren als peus de la magna glacera: «després d'alguns minuts d'estada per fer unes fotografies, ens decidírem a atacar la gran gelera». 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Arribats al Pas de Mahoma a les 10,30h, es preparen per passar-hi, «totalment cobert de neu». Un dels companys prova amb la mà de fer caure la neu, i l'hi han de fer retornar amb fregaments «amb totes les meves forces a fi de fer-lo entrar en reacció, cosa que vaig obtenir al cap de mitja hora». En aquelles alçades, en temps hivernal d'abril, «feia vent fort i tan glaçat que deixava les mans balbes malgrat dur guants». 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Ascensió i cim de l'Aneto nevat. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Vistes de les Maleïdes nevades. 
1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El Port de la Picada i el de la Bonaigua amb l'antic refugi.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
La travessa del Pas de Mahoma tot nevat va suposar-los tot un repte de primera magnitud: «les roques de granit que tan bones preses ofereixen a l'estiu, estaven cobertes de neu i glaç. El vent glaçat que feia insensibilitzava peus i mans, la qual cosa feia difícil la travessa i comprometia la seguretat personal. Gràcies a un treball constant de piolet vam aconseguir travessar-lo». Volgueren seguir la tradició d'escriure en el llibre de registre, però «l'estilogràfica de què ens servírem, més que una ploma, semblava una escombra, car degut al fred la tinta s'agrumollava en intentar escriure». La vista del Pirineu nevat li resulta gairebé indescriptible a l'autor: «feia goig veure aquell estol de caputxes blanques agenollades com en acte de sotsmissió al peu d'aquell colós, gegant del Pirineu!»

Per al retorn calgué refer el perillós pas nevat i, havent passat pel coll de Corones a recollir-hi els esquís, allà «van començar les grans patinades per la gelera de l'Aneto... ens hi gronxàrem a gran plaer», tot lliscant avall i avall. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Els excursionistes resten un dia descansant al refugi, tots sols, que llavors no hi pujava ningú, a l'hivern. Experiència que segons l'autor «és quelcom inexplicable i als qui ens agrada la muntanya ens identifiquem tant amb aquelles solituds voltades d'incomparables belleses, que és impossible que els profans ho puguin compendre».

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
El dia 14 emprenen camí cap al port de la Picada, que «no fou cosa fàcil» per causa del torb i la neu molla, que alentien la marxa. El vent que bufava del port era tan fort «que moltes vegades ens empenyia i corríem amb els esquís als peus sense el més mínim esforç»... fins que els rebotia per terra. Calgué que se'ls traguessin. La crosta del glaç que cobria la neu, en trencar-se, «s'aixecava en forma de teules que volaven per dessobre els nostres caps». Arribats al port, l'expedició es parteix, els uns cap a la Vall d'Aran, altres cap a l'Hospice de França, l'antic Espitau de Banhères, refugi dels qui es dirigien al pas del Portilló de Benasc des del nord occità cap al sud ribagorçà.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
Finalment, els excursionistes arriben a Banhères de Luishon a tocar d'hora foscant.

1923. Enric Ribera i Llorens, 
«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).
L'altra expedició va baixar fins a l'Artiga de Lin tot esquiant, i des de les Bordes es dirigiren a Salardú amb carruatge. L'endemà pujaren per la Bonaigua per baixar fins a València d'Àneu i Esterri. 

[1584] En Josep Sayó de la Renclusa, o Pepe el de Llausia, de Benasc

Posted by
Labels: , , ,

20190418

[1969] Dels Cabellut i dels Sayó, de Benasc

1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).
Una preciosa aquarel·la amb vistes al Port de Benasc (Jouas, 1897) des de la banda occitana, amb el Pic de Salvaguarda, també dita Tuc de Cabellut (2.738 m) en honor d'aquells primers hostalers. 
Una preciosa aquarel·la amb vistes al Port de Benasc (Jouas, 1897) des de la banda occitana, amb el Pic de Salvaguarda, també dita Tuc de Cabellut (2.738 m) en honor d'aquells primers hostalers. 
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).
Article que repassa les dos famílies de guies de muntanya més conegudes de Benasc al segle XIX, als inicis del pirineisme. A Benasc, «dernier village de la vallée de l'Essera qui commande l'accès aux Monts Maudits et aux Posets», totes dos famílies «ont tenu une 'fonda'... où l'on trouvait bien autre chose que ce qu'on y apportait; toutes deux ont géré un refuge pour faciliter l'accès des Monts Maudits».

Els homes Cabellud o Cabellut («ce patronyme s'écrivait aussi Cabellut également nom de maison dans la region»), eren pare i fill, Francisco i Paco. La família de la seua dona provenia d'una gran casa de Grist, però no queda clar si ell era de l'un o de l'altre costat del majestuós congost del Ru. A Benasc, casa seua «s'élève tout contre le pont sur l'Essera à l'entrée sud du village», en aquell segle XIX en què el camí de ferradura remuntava per la riba dreta del riu i el poble tot just s'estenia al nord d'aquesta vella passera.
2001. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208 (Gallica).
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).
 Com que la casa tocava al riu, sembla que la família podia dedicar-se a l'adoberia, abans que fossin hostalers. Al 1965, en Francisco va aconseguir una concessió de terreny per bastir i explotar un alberg de muntanya, a 2.300 m. d'altitud, al costat sud del Port de Benasc. «Il construisit donc une cabane qu'il remania au cours des ans et qui fut une véritable auberge d'altitude autour de laquelle il planta des cyprès pour que les touristes puissent s'asseoir et consommer à l'ombre». Actualment, els xiprers no hi són pas, ni tampoc els hi he vist en cap imatge antiga. «Durant quelques années, le portrait de Francisco, réalisé par un touriste, le comte de Bark, s'étalait sur l'un dels murs», sembla que cap als primers anys del segle XX.

Se'n digué la Casa Cabellut o bé Cabana de Benasc o del Salvaguarda. Fou la primera que acollí els excursionistes, viatjants i marxants, carabiners o contrabandistes que arribaven pel Port de Benasc des de França o se n'hi anaven. S'hi instal·lava un cop la neu ho permetia i cobrava per la pernocta i els menjars. Segons que es pot llegir ací i allà en les ressenyes dels famosos pirineistes que hi feren nit, que la teca era prou bona i els llits, de gran qualitat, fins i tot «élastiques... importés de Paris (1892)», de ben segur de contraban també.

Gairebé davant per davant, als peus del massís de les Maleïdes, a l'altra banda de l'Éssera, els primers pirineistes s'havien acostumat a fer nit en l'abric de la Renclusa, una mena de paret que els feia de recer natural, «les guides et porteurs y allumaient du feu avec les pins à crochets poussant tout autour». Allà mateix, s'hi acabà fent una primitiva cabana, que en Sebastià Mora guardà amb sa filla Teresa durant una trentena d'anys, fins que al 1907 la concessió passà al matrimoni Josep Sayó i sa dona Trinitat. Am l'impuls de Juli Soler i Santaló i del CEC, s'hi aixecaria ben aviat el gran refugi de les Maleïdes, amb anys de concessió per a la mateixa família Sayó. Primer, la mort de Soler al 1914, i després la desgràcia de Sayó al 1916 dalt del Pont de Mahoma, pocs dies abans de la inauguració, el deixarien a mans del seu gendre...
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).
L'arribada d'un nou esport que els francesos hi practicaven i que anomenaven esquí, també aportà clientela a la fonda. A més, allà hi llogava cavalls o rucs, i hi cobrava peatge, potser el primer de tot el Pirineu, per ascendir al cim del Salvaguarda per la sendera que ell mateix hi feu traçar. Tenia concessió per cobrar 1 franc per ascensió i per ascendent, atès que gairebé la totalitat d'excursionistes eren gavatxos. Fou bon amic d'en Russell, el gran pirineista, que hi feu nombroses estades, a Casa Cabellut. És prou versemblant que hi tingués alguns tocinos pasturant, car al 1905 un pirineista francès escriu que «des cochons faméliques rodant près de la Casa Cabellut lui avaient mangé des chaussures de marche»!
1900 ca. Francisco Cabellut.
Lluïa de gran, una llarga barba blanca. Descrit al 1897 com a «vieux, maigre et vouté, mal rasé ridé, borgne, cepedant jovial», i es feia entendre amb els turistes amb un francès rudimentari ple de mots benasquesos (que l'autor confòn amb l'aragonès).
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).
El fill, dit Paco, començà de jove a ajudar-lo a portar l'alberg i en continuà l'ofici. Casat amb Ramona Castany de Saünc, tingueres sis fills. Quatre acabaren lluny de la vall, i dos de les filles regentaren la fonda oberta a baix al poble, a Benasc, des del tombant del segle i que després de la guerra fou venuda. Actualment, l'edifici encara existeix, habilitat com una casa d'apartaments turístics. Gran coneixedor dels encontorns, en Paco feu de guia muntanyenc i fou gran aficionat a la caça de l'isard. L'obertura de la carretera a la vall l'any 1909 implicà la lenta disminució del trànsit pedestre pel port, i sense ningú que l'hagués de succeir en l'ofici, «le propiétaire n'entretint plus la bâtisse, peu a peu elle tomba en ruines». Mort amb 70 anys, l'any 1932, la Casa Cabellut del Port de Benasc ja restava desatesa, potser des d'alguns anys abans. 
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).
Dalt, la Casa Cabellut al Port de Benasc. A sota, la primera cabana de la Renclusa.
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).
L'article dedica una pàgina a les dones de l'altra gran família de guies i fondistes benasquesos, els Sayó-Abadias. En Josep Sayó, o Pepe de Llausia, fou el propietari de la fonda més antiga de la vall, registrada ja al 1872. Amb sa filla Teresa, regentà també des del 1907 la cabana de la Renclusa, als peus de l'Aneto. Mort per un mal llamp al 1916, la vídua Trinitat en continuà l'explotació, tant de la fonda del poble com de la cabana de muntanya. Cada estiu hi pujava a obrir-la i menar-la, i encara ho feu al 1942, centenari de la primera ascensió al gegant pirinenc. Durant una colla d'anys, als estius, sa filla Teresita portava la fonda de baix, i amb la neta, dita Pepita, se'n pujaven a la Renclusa. 
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).
Detalls de la Casa Cabellut a les primeres dècades del segle XX. Al fons, la cantina de l'explotació minera que hi hagué. Les mules lligades a la paret, esperant els turistes per llogar-se. Al fons, hi veiem les dames tot passejant.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Una vista de la part posterior amb les dos finestretes, i sempre la corrua de mules 'aparcades'. Els turistes, majorment francesos, eren assidus a la travessa estiuenca del port per tal de gaudir de la imponent visió de les Maleïdes .
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Una gran vista de l'alberg muntanyenc, amb les glaceres de les Maleïdes per decorat. Desconec els dos figurants enfilats a la teulada per a l'artística foto. L'un potser és un dels Cabellut, l'altre potser un pirineista famós, qui ho sap!
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
El pas pel port de Benasc, una autèntica audàcia.

Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Vistes hivernals de la Casa Cabellut, ben coberta de neu fins a la fumera.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Més vistes de la Casa Cabellut. A l'una s'hi veu el sender que enfila cap al port. A l'altra, una colla de caçadors que hi feren posada.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
El replà dit de la Penya Blanca, al vessant benasquès, amb l'establiment dels Cabellut a l'esquerra. 
Anys 2000. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Un croquis molt il·lustratiu de la ruta des de baix a l'Hospital fins a la cabana i el Portilló de Benás. 
2019. Els primes refugis pirinencs (Guayente).
«Los pioneros benasqueses en la construcción de refuguios de alta montaña»,
Revista «Guayente», 112, gener, Saünc (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Esplèndid article sobre els dos primers refugis als rodals de les Maleïdes al segle XIX, el d'en Cabellut (1867) a la plleta del Portilló i el d'en Pedron (1870), a la plleta de l'Ancllusa, a mans de Sayó des del 1907.
Posted by
Labels: , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)