[2655] Les hortes lleidatanes de la Mariola i de Gardeny

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Un preciós plànol (de gairebé metre per mig metre) dels horts que hi hagué al voltant de Gardeny, amb los recs que els proveïen d'aigua. Les propietats són tirant cap a petites, d'entre 1 i 4 jornals majorment. Van numerades i als laterals hi trobem los noms dels pagesos. Lo mapa és orientat d'oest a est. A l'esquerra hi ha lo riu Segre, que flueix per amunt. A la dreta, la secla del Gran Prior o secla de Gardeny. 

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

La sortida de la muralla lleidatana per la Porta de Sant Antoni (9), i la creu de terme que hi hagué (8). Amb la urbanització moderna del lloc, la creu fou traslladada a la Plaça Catalunya. S'hi feren los tres tombs durant els anys de la postguerra. En fer-s'hi la font, encara pujà més amunt, fins a la cruïlla de Balmes-Vallcalent. 

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

En color groc, els camins, des de l'ampla calçada reial (4) fins als més petits: el que pujava cap a la Mariola pels peus de Gardeny, com si ara pugéssim per Cardenal Cisneros cap al camí de la Mariola. Per la banda del riu, lo camí vell de Rufea i Butsènit (5). A l'esquerra de tot, en color blau, lo Segre. S'hi aprecien perfectament les fasseres i braçals que portaven l'aigua fins als trossos, i los masos i cabanes que los pagesos hi tenien. Potser alguna pleta i tot. 

Només sortir de la ciutat, trobàvem lo Molí de Bartolo, «i son cunyat, 2 jornals entre terra, molí d'oli i molí de farina», tots dos moguts per la força de l'aigua del torrent o braçal que baixava de la Mariola.

Al núm. 10 hi figura la Creu de Gardeny, però que no és emplaçada al plànol. Es trobava en pujar pel camí pel camí de Gardeny (6), probablement al trencant que un cop passada l'aigua de la Calçada (2) direcció ciutat, bifurcava cap a Boters o cap a Sant Antoni.

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

La secla o sèquia (2) del Gran Prior (no acabo d'entendre que al DIEC hi figuri séquia; sèquia i síquia al DCV; lo nostre mot dialectal, potser fora millor amb grafia segla, però de pronúncia geminada seg-gla>sec-cla, que s'ha pràcticament perdut; per evitar una lectura segla, me decanto per secla). Lo text diu: «Braçal de la calçada que passe i rode la muntanya com se demostra en lo plano», el qual braçal agafava l'aigua de «la cequia de ahont pren la aigua del braçal major de la calçada» (1), deu fer referència a la Sèquia Major de Pinyana, propietat de la Paeria. Calçada era terme que feia referència a una conducció d'aigua.

El Gran Prior no era altre que el superior de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, que heretà les possessions templeres gardenyenques al segle XIV, llavors de la dissolució d'aquell orde militar que, juntament amb Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell, aconseguiren la capitulació de la Lleida sarraïna al 1149. Aquestes possessions els foren desamortitzades al segle XIX. 

1963. Lo Pont de l'Aigua i del Vi al camí de la Mariola, Lleida.

«Boletín del Centro comarcal leridano», de gener (FPIEI).

Fixeu-vos com lo braçal del Prior (2) travessava lo camí de la Mariola per mitjà d'un aqüeducte: lo color blau passa per damunt del groc, al contrari que en tots los altres casos. Lo quadre de l'artista lleidatà Josep Plana Castillo l'immortalitzà per a la posteritat. Diu la brama popular, que lo nom del pont sorgí de les facècies de la gent: l'aigua pel pas superior, i les botes de vi dels pagesos pel camí.  

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Lo castell i esplanada de Gardeny (3) són al centre del plànol, que fou dibuixat per un mestre de cases (un paleta, com es deia no fa gaire, ara constructor) d'una família molt coneguda en aquest gremi, emparentada amb la també nissaga constructora dels Batiste (enllaç).

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

Fins i tot hi podem veure les canalitzacions d'aigua que calia fer passar per sota del camí. Aquesta zona, just a la falda del turó de Gardeny que dona al riu, és la que actualment ocupa el Camp Escolar, i lo camí reial n'és la vella N-II.

Segle XVIII. Gardeny, Lleida.

«Nota o discreció de la Montanya i Terreno que posehexen i reguen molts individuos de la Ciutat de Lleyda, de l'aigua de la calçada que és del Gran Prior de Catalunya fet per Anton Melet, mestre de cases de Lleida» (PARES).

A les franges laterals hi llegim los noms dels pagesos: Joaquim Berga; la Carnisser del Capítol; Batiste la Roca; Anton Bolet; Tomàs Barri; Josep Caballol; lo Fusteret; lo Aragonès; Agustí Biscarri; Pasolet lo Pagés; Sanches; lo Batlle de Raïmat; Miró; Domingo Sabata; lo Gaudet; lo Passarell; Don Joan de Tàpies (aquest n'era el més gran propietari), etc.

Lo plànol original és a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i publicat al magne 

ATLAS DE LLEIDA - Segles XVII-XX, de Catllar  i Cosa, Bernat;  Armengol i Menen, Pere. 

Editorial: Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i la Paeria, Lleida, 1987.

[2639] Lleida des de la Creu de Gardeny i la Font del Governador a la Mariola, 1806

[2492] La Casa Antiga dels 'frares espitalers' lleidatans

Quinalafem.blogspot.com

[2493] La font del Governador o de Gardeny, 1789

 

2017. La font del Governador o de Gardeny, Lleida.

Aquarel·la de Marçal Abella (enllaç).

Una visió artística de l'antiga font de Gardeny ara ubicada a la Baixada de la Trinitat.

1789. La font del Governador o de Gardeny.

Josep Rabasa Fontseré, Francesc Rabasa Reimat, 

«El suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», 

Ilerda, XLIV, 1983 (FPIEI).

No fou perquè sí que el governador (espanyol) de Lleida feu fer aquesta font als peus de Gardeny, per la banda de la Mariola. El lloc era frescal i hi corria l'aigua, la que feia anar el molí que hi havia si fa no fa allà a on després s'hi feu l'escorxador. Probablement, doncs, també hi havia arbredes i, de vegades, hi arribava la marinada. Diuen que era lloc per anar-hi a menjar-s'hi la mona des de temps immemorials, i en aquella segona meitat de segle XVIII es convertí en lloc de passeig i d'esbarjo de les classes benestants, que bé que havien d'omplir les hores del dia, oi?

El governador Blondel, en aquells anys en què s'entestà a fontificar la ciutat, si se'm permet el mot, pensà que una fonteta podia agençar l'indret, que no calia que aquelles senyoretes i senyorets s'embrutessin les sabatetes de fang, i en una deu existent «que brotaba en la colina de Gardeny, cerca de su base y en su ladera oriental» va empedrar la canella amb una font ornamental de senzill gust neoclàssic. 

L'any que a París començaren a tallar-los el coll, a Lleida l'alta societat comentava, tot refrescant-se a la font nova de trinca, quina mala sort tenien aquells aristòcrates gavatxos. Sabem pel viatger Fco. de Zamora, que va passar per Lleida a l'octubre de 1789, que la font era de recent inauguració.

Al cap de gairebé cent anys, l'indret era descurat i calia que la Paeria el fes agençar. Quan la font complia cent anys justos, se li afegí un escut de pedra i un parell de cornises que s'havien desprès dels enderrocs de la muralla de Boters i del safareig que hi hagué porta enllà. 

Al llarg del segle XX, l'indret anà caient en abandó, i al 1974 o 75, la font fou traslladada i emplaçada al seu lloc actual, la Baixada de la Trinitat, com a element ornamental.

1965. La font del Governador o de Gardeny.

«La Mañana», de 3 d'abril (XAC).

Un primer trasllat de poca importància de la font: només quinze metres, per poder agençar «el primer rellano de la escalinata de acceso al Castillo de Templarios».

1970. La font del Governador o de Gardeny,

«La Mañana», de 4 de novembre (XAC).

A la segona anà la vençuda: la urbanització del sector sud de la ciutat amb l'obertura del Passeig de Ronda al peu de Gardeny per conformar la cruïlla semafòrica (actualment amb una rotondassa) amb l'Avinguda de Madrid i, més tard, continuar fins al nou pont de la variant (que es faria a tocar de l'únic institut de secundària llavors, futur INS Màrius Torres), obligà al tall i desmunt de part del tossal gardenyenc: justament la font n'haurà de ser desmantellada i ubicada en altra part de la ciutat. Dels afores de la ciutat, lloc plàcid, verdal i de trobades, potser algunes furtives i fervorosament enamorades, en els seus inicis, al bell mig de la ciutat, a la Baixada de la Trinitat, indret urbà, atrafegat i sorollós. 

Quin canvi tan radical, oi?

La font del Governador o de Gardeny.

1927. La font del Governador o de Gardeny,

«Lleida. Revista d'informacions», (FPIEI).

Dibuix de Sanabria de l'antiga la Font de Gardeny

[2382] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster

[2432] Plànol de la ciutat de Lleida, 1805 (ii)

 

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

El carrer Major, autèntic nervi secular de la ciutat vella. El convent dels Agustins (7) tapava la sortida del carrer Cavallers al riu: en una ciutat emmurallada, això no calia. Més tard, a mitjans d'aquell segle, el convent fora el primer gran teatre modern de la ciutat. Amunt del carrer Cavallers, el convent de Sant Domènec, el Roser (8). Davant de l'antic Hospital de Santa Maria, del qual en veiem el forat quadrat del claustre, la Catedral Nova (Z), l'antic convent mercedari (6), el de Santa Clara (5) i els i les Carmelites descalços (4) i descalces (3).

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

El cap oest de la ciutat antiga, amb la Porta de Sant Antoni i el convent adjacent (Y). D'allà i fins a l'església de Sant Llorenç (2) passant pel convent dels Agustins (X), pràcticament tot eren horts i jardins, majorment episcopals. Un petit torrentó acompanyava la muralla des de Boters per avall. 

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

Fora muralla, a la zona de l'actual escorxador, una bassa recollia l'aigua de la Mariola i un molí l'aprofitava per moldre el gra. El vell camí de Rufea seguia riu avall, mentre que el camí de Fraga, futura carretera, passava una mica més amunt, just als peus de Gardeny, com ara. L'església gardenyenca (I) era usada com a quarter. El magatzem de pólvora (J) era fora murs per evitar perills. 

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

Detall del molí i bassa entre el Puig Bordell, ara Balcó de la Mariola, i Gardeny. La major part d'aquests braçals i fasseres d'aigua provenien de les secles derivades del Canal de Pinyana. El marquès de Blondel hi feu fer una font, en aquests paratges frescals, que s'anomenà òbviament del Gobernador, que després viatjà fins a la Baixada de la Trinitat, entre la Plaça de la Sal i la Rambla de Ferran. La font gardenyenca o mariolenca fou indret de passeig de la gente bien establerta a Lleida (oficials militars i funcionaris espanyols) a cavall del segle XVIII i XIX. Els adinerats del país, si hi volien anar, calia que hablasen d'una altra manera... L'obertura dels Camps Elisis canvià els gustos d'esbarjo a la ciutat.

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

La part de la ciutat que mai no s'omplí de cases, a la muralla de Boters.

1805. «Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

La gran plaça dels Gramàtics (Q), amb la porta (15) i plaça de Boters (P). Tocant la muralla, l'església romànica de Sant Martí (S), llavors feta servir com a «almacenes de utensilios». També hi hagué els aquartarements de tropes (T, V) i el magatzem de blat del capítol de la Catedral (R), dit la Panera popularment, que fou destinat també a caserna militar de cavalleria després de la desamortització. 

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

La xarxa de camins cap al nord-oest de la ciutat, al camí de Montsó. Als afores del Portal de Boters, diuen que a un tir de ballesta, hi hagué des de poc després de la conquesta de la ciutat, la congregació de Sant Hilari, amb l'església aixecada sobre una antiga mesquita. En els setges del segle XVII i XVIII, el lloc quedà del tot arrasat. En el moment de fer el plànol, sembla que alguns masos hi restaven. Era una zona d'eres per excel·lència, o sia, d'eres de batre el gra. 

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

El Segre a l'areny de la Mitjana. A la banda de dalt, amb el temps, hi naixerien les Pardinyes baixes. A la de baix, la caseta que podria ser la presa d'aigua de la secla de Torres. Amb el temps, en aquest indret s'hi farien les comportes del canal de Seròs.

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

El cap-pont de la ciutat, llavors només amb la fortificació que protegia el cap del pont. L'antic convent dels Trinitaris (13), aprox. a on hi ha ara la rotonda de l'av. de les Garrigues. L'antic braç del Segre ja era un record, i ara la secla de Torres i més cap als afores la de Fontanet portaven l'aigua a l'horta dreta de la ciutat. Hi destaquen grans finques amb masos, sens dubte dels grans terratinents de la ciutat. 

1805. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Plano de la plaza de Lexida [Lerida]» (Gallica).

Una mala lectura de la cal·ligrafia de la r, va fer catalogar el mapa com a Lexida. A banda de la disposició urbanística de les principals artèries de la ciutat vella, el mapa vol recollir els principals camins i el sistema de recs de l'horta. No podem saber si era de debò ajustat a la realitat, però podem deduir de la intenció de verisme del plànol, que l'autor va intentar reflectir-lo de la millor manera. 

[2430] Plànol de la ciutat de Lleida, 1805 (i)

[2424] La Lleida siscentista de Richelieu

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

Detall de la Seu Vella, encara amb les primitives fortificacions sense els baluards moderns. Davant de la Porta de les Núvies, la casa del senyor bisbe, fet que ha fet escriure a algú que, precisament, aquella porta no era pas per a l'entrada de les núvies a la catedral, sinó per a la seua sortida... cap a la mansió episcopal, que, d'altra banda, va tindre l'honor de gaudir de les més bones vistes en tota la història de la ciutat. El castell de la Suda mantenia encara certa esplendidesa. 

Vora el Portal dels Infants, podem veure-hi —crec— el monestir dels framenors observants, aixecat a finals del segle XV i que fora enderrocat per necessitats defensives militars al setge de 1644, amb els monjos essent repatriats intramurs de la ciutat.

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

Saint Clair fou el cartògraf reial a la cort de Lluís XIII, durant la primera meitat del segle XVII. Aquest monarca absolutista francès, de la mà del seu primer ministre Richelieu, esdevingué Comte de Barcelona des de 1641 i fins a la seua mort al 1643, fet que provocà un gir que resultà decisiu per al desenvolupament de la Guerra dels Segadors contra la monarquia hispànica. La Primera República de Pau Claris, mort emmetzinat al 1641, quedaria sentenciada.

 Per tant, és plausible pensar que algun d'ells dos haguessin pogut fer una ullada al mapa de la nostra ciutat mentre discutien si hi posaven setge, cosa que esdevingué al 1644, un cop tant l'un com l'altre ja eren difunts. El cardenal precedí en sis mesos el decés del monarca. El plànol només mostra el perímetre de la ciutat fortificada i del turó gardenyenc. En canvi, el riu hi és acolorit, igual que el cappont, molt més ben detallat. 

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

La muralla des de la Porta de Boters pujava cap a la Suda, des d'on tornava a descendir fins a la Porta dels Infants. Baixava cap a riu fins al Portal de la Magdalena, des d'on enfilava riu avall, fins al Portal del Pont. Des del Palau del Bisbe baixava l'antiga muralla de la Porta Ferrissa, que des dels temps de la conquesta donà pas a tot el raval oriental de la ciutat. 

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

A un tir de ballesta de la Porta de Boters hi hagué el monestir femení de Sant Hilari, fundat des del de Vallbona de les Monges a inicis del segle XIII, al mateix temps que la Seu Vella, per donació de la comtessa urgellenca Elvira de Subirats, esposa d'Ermengol VIII. Llur filla i comtessa Aurembiaix, amistançada del jove rei Jaume I, s'hi feu sebollir. La Guerra dels Segadors hi causà gravíssims desperfectes, que al cap de cinquanta anys, amb els afegits pel setge de la Guerra de Successió, acabaren amb el cenobi i les antigues sepultures comtals urgellenques (monestirs.cat).

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

 Continuava baixant la muralla des de Sant Martí fins al Portal de Sant Antoni, amb el conegut colze en angle recte que encara fa l'actual Rambla d'Aragó amb l'Avinguda Catalunya. Enllà del Balcó de la Mariola, el convent dels caputxins, llavors recentment aixecat: «El 1596 la Paeria de Lleida va sol·licitar la fundació d'un convent de frares caputxins a la ciutat; l'any 1597 en el Capítol celebrat a Montcalvari, l'orde va acceptar aquella iniciativa. Hom va adquirir uns horts situats en el promontori anomenat Puig Bordell, davant del Gardeny, ara ocupat pel Col·legi Episcopal. La primera pedra del convent es va posar el 1598, dedicant la capella a sant Antoni de Pàdua» (monestirs.cat).

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

El castell de Gardeny i el camí que en baixava fins a la Porta de Sant Antoni, tot passant pel que podria ser un molí fariner, aprofitant les aigües que baixaven del torrent de la Mariola. Les ombres del dibuix representen la magnitud de les parets verticals del turó gardenyenc, que fou pràcticament inexpugnable durant segles, fins que l'avanç de l'artilleria el feu prescindible.

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

La muralla occidental de la ciutat, riu avall, que pujava després dreta fins a la Porta de Sant Antoni. Tota aquesta franja de terra entre la muralla i el Segre fou molt més ampla en segles medievals, per tal com el riu passava (o el seu braç principal) més cap enfora, allunyat de les parets emmurallades. Per aquesta llenca de terra hi baixava la sèquia d'Alcarràs, d'orígens romans, que regava tota el marge dret des d'aigües amunt de la ciutat, des de la Mitjana probablement. Fou reomplerta al 1497 perquè amb les avingudes freqüents del riu, sobreeixia tot causant greus problemes. Quan el riu formà el braç principal ameandrat a tocar del Portal del Pont, en desaparegué el traç. Que, riu amunt i riu avall, sembla que el cartògraf va voler-hi dibuixar.  

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

El Pont Vell de la ciutat, i únic, cosa que costa de fer creure a les noves generacions, com si fes tant que Lleida en té tants. Servidor va nàixer quan encara només n'hi havia un, abans que fessin el de l'N-II als instituts. Era un magnànim pont de pedra medieval, de set ulls i uns tallamars prominents, necessaris per a suportar la força dels troncs que les riuades continuades del Segre hi feien batre.

[1244] La Lleida assetjada de 1644

[2382] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster

1924. Vista de Lleida.

Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).

La singular vista de la nostra capital ponentina d'ara fa cent anys. Encara hi havia la primera banqueta, la del Governador (espanyol) Blondel. Aviat es reformaria, i també la Paeria, a la qual encara li mancava el pis superior de la nova reforma d'aquells anys 20 del segle XX.

Quan Francisco de Zamora visità la ciutat a la fi del segle XVIII, tot just llavors s'havia iniciat el mandat de Blondel. De segur que al 1789, any de revolució antimonàrquica francesa, encara no fou a temps de veure el mur de la nova banqueta, per protegir millor la ciutat de les riuades, ni les noves fonts d'aigua que el governador amb què feu arribar l'aigua a diversos punts de la ciutat. Perquè n'hauria fet esment als seus apunts, sens dubte.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

La ressenya de la capital de la Terra Ferma al diari de viatges de l'il·lustrat jutge castellà. És clar que la primera visió que en té és la de la Seu, llavors ja castell, car havia estat convertida en caserna militar per l'ocupació del Borbó primer a partir de 1707. De la qual diu el viatger que era abandonada. No, no: era militaritzada per l'exèrcit ocupant (espanyol). Va pujar, això sí, dalt del campanar, després dels rigorosos 233 graons: des d'allà, «descobrí todo el llano de Urgel y lo que se llama Segrià», a més de l'Horta lleidatana, plena de masos, i fins al tossal de Montmaneu. Ressalta la meravella de les portalades, lateral i frontal, de la Seu Vella: «son una cosa maravillosa y que da dolor el verlas abandonadas». No, no, abandonades, no! Requisades per l'exèrcit ocupant (espanyol). Caldrà repetir-ho les vegades que calgui. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Esmenta també els sepulcres reials (el d'Alfons I i alguns infants), però no n'aclareix de quina casa reial, no fos cas que descobríssim que no era la mateixa que la de Castella en temps medievals. La manipulació de la informació és cosa d'avui... i de sempre. Acaba escrivint: «el claustro está cortado en parte para quarteles, pero lo que queda es hermoso». També que «sirbe de Almazen la capilla de Sta. María la Vella, la qual es muy hermosa». Caldria esperar fins a mitjan segle XX per recuperar-ne aquesta esplendor. I encara perquè aquell exèrcit va necessitar nous quarters més moderns, que varen fer-se a Gardeny.

1890-1900 ca. La Seu Vella lleidatana.

Foto: Adolf Mas (1861-1936) (AFCEC-MdC).

La nau lateral esquerra de l'església, dividida en dos pisos, com tota la resta de l'edifici, inclòs el claustre, des de la malaurada ocupació borbònica de 1707. Al pis de dalt, S'hi identifiquen els espais per deixar i penjar el material militar al dormitori dels soldadets al costat del sepulcre cinccentista de Berenguer de Gallart, al costat del qual veiem l'arrencada d'un dels arcs apuntats. Al pis inferior, hi havia dependències més comunitàries, cuines i menjador, quadres i comuna.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A l'edifici de la Suda, parla de la vella i primitiva església, també destinada a usos mundans. «La fortaleza lo es por naturaleza, pero en lo demás se halla absolutamente destruida y en el peor estado». D'allà, el viatger, probablement amb algun acompanyant local, baixen fins a la casa de la ciutat, «un edificio de buena arquitectura con ventanales... del siglo decimoquinto», un edifici de «pieza... grande y ciertamente magnífica». En destaca la placa que recordava —recorda encara— la taula de canvis de dos-cents anys enrere, creada l'any 1589. També esmenta que a l'edifici municipal «está la cárcel, que es miserable y poco segura, la tratan de hacer nueva».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

 Aquell primer dia a la tarda fan visita a Gardeny. No podent entrar-hi, voltà pel tossal remembrant els antics fets dels guerrers romans. D'allà es van atansar a l'ermita de Butsènit, «que es un santuario de fama en este país», atenció: «por una piedra que sirve para curar los males de ojos poniendola dentro de ellos». Aquesta miraculosa pedra era guardada en una arqueta treballada, que semblava «obra de romanos». Examinada més d'a prop, s'afirmava que era més aviat neoclàssica. Això sí, ocm bé sabem: «la hermita está situada en la huerta y así en parage frondoso, en edificio grande y de mucha deboción, tiene una fuente, dista una hora de Lérida, siempre caminando por la huerta, y así es divertido». Certament, el passeig a peu fins a Butsènit encara avui val la pena, us el recomanem!

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Segon dia d'estada de l'autor a la capital de Ponent. El programa de visites el tornà a Gardeny al matí. Parla d'una font o deu d'aigua «que descubrió últimamente el actual gobernador», senyor Blondel, que anava ja capficat en la qüestió del proveïment d'aigua a la ciutat. El castell gardenyenc era tot enrunat, segons el testimoni personal que ens en dona, incloent-hi l'església templera. 

Lleida. La Font del Governador, Baixada de la Trinitat.

(foto: josepmrodes). 

La Font del Governador es refereix, és clar, a Blondel, qui la descobrí, segons que sabem per Zamora. Probablement, agafava l'aigua de la conducció que arribava a la ciutat del Canal de Pinyana. Es convertí durant el segle XIX en lloc de passeig de les classes benestants abans de la construcció dels Camps Elisis. Hi degué créixer un racó frescal amb so d'aigua ballarina: potser algun lleidatà hi va fer petició d'amors i tot. Per això, s'hi acabà fent una font de pedra que rebé, al 1891, l'afegit embellidor de l'escut de la ciutat provinent de la Font de les Piques. Al 1975, quan ja se n'havia oblidat l'antiga esplendor, hagué de ser traslladada a causa de la construcció del Passeig de Ronda. Anà a raure a la Baixada de la Trinitat, a on continua i s'hi pot llegir la inscripció: «La dió al público el celoso Governador don Luís Blondel en el año 1789 reinando la magestad del Señor D. Carlos IV (Q.D.G)». Allà, doncs, roman a l'espera del proper viatge. Perquè si una cosa comparteixen les fonts monumentals lleidatanes és que no paren de moure's, veg.  «Les fonts viatgeres. La Font de les Piques com a exemple dels moviments de les fonts monumentals a Lleida», Yolanda Enjuanes Alzuria, Marc Sans Gilabert, dins Shikar: revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià, núm.5, 2018, págs. 19-26 (enllaç), de la qual extrec aquesta informació. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Seguidament, visita al convent dels Trinitaris, a fora el pont, conegut per la llegenda que Sant Francesc d'Assís hi també hi passà... i per una gran horta adjacent. Com devia ser de gran i guapa per tal que l'autor en fes esment! Després d'una visita a una casa particular per examinar un parell d'inscripcions que li semblaren romanes, la comitiva que acompanyava l'autor es dirigí als antics banys romans, «pues así las minas como los edificios donde van a parar son de una manificencia propiamente de ellos». Llavors, però, no feien pas de banys, sinó de «tenerías», o sia, d'adoberies per treballar la pell, ofici que requeria abundós cabal d'aigua. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

 Següent parada a la Casa del Prior, fora muralla, riu amunt, antiga casa templera (1240). De tornada, observen la magnificència del baluard de St. Anastasi d'aquella part de la ciutat, al Carme, datat de 1641, època de la Guerra dels Segadors. 

A la tarda, visita a l'Arxiu municipal, ben fornit d'«armarios de buena madera», on destacava el que requeria cinc claus. 

Lleida, Arxiu Muncipal.

L'antic armari de les 5 claus de la Paeria.

Llegiu-ne l'origen siscentista i la descripció aquí: enllaç.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A l'Arxiu s'hi conservava la carta de població de la ciutat de 1149, atorgada per Ramon Berenguer IV. Esmenta la bona feina de l'arxiver, Josep Pocorull, a l'homenatge a la feina del qual ens hi sumem obertament. És clar, calia esmentar-ne el Llibre Verd del nostre Tres-cents, amb els Costums de la ciutat, «en cuyo final se halla el orden que deve observarse en los juicios y es así: primero las Pragmáticas, luego las Costumbres [Costums], después los usages [Usatges], sonseguida las Leyes de los Godos y últimamente las Romanas».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Visita a l'església de Sant Joan, encara la medieval. En fa una mica d'història llegendària, quan afirma que era aixecada en lloc que antigament ocupava el riu i a on hauria tingut lloc l'episodi de la Salomé, filla d'Herodies. Més cert és que abans de la conquesta catalana hi degué haver una mesquita: «es obscura, mal pavimento, pero tiene los altares siguiente buenos», i en cita quatre o cinc.

Fan parada també a la casa de l'arxiver Pocorull, i al corral que llavors hi havia, «entre el estiercol vimos una lápida romana»! D'allà a l'edifici enrunat del Priorat del Sant Esperit, «que se halla zerca de la puera zerrada de este nombre y aunque arruinado denota lo que abrá sido para el socorro de los expósitos». Llavors, el prior s'encarregava de distribuir els expòsits cap als pobles veïns.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A la parròquia medieval de la Magdalena, encara dempeus fins al 1810, «de una nave muy grande y sin concluir», en destaca l'altar major, d'estil gòtic en pedra, amb un retaule amb l'estàtua de la santa i representacions de diversos moments de la seua vida. També alguns dels altars. D'aquesta església, a la nova del Carme, «es nueva pero hecha sin inteligencia ni gusto», i tenia al davant una plaça «bastante capaz y llana».

Afirma l'autor amb rotunditat que «en Lérida se puede decir que no hay más que una calle principal». El carrer Major, que des de temps romans és l'autèntic centre ciutat. Avui només des del punt de vista comercial. La ciutat havia anat creixent durant el segle XVIII i abans de l'esclat de la Guerra del Francès era d'alguna manera puixant: «se hacen en Lérida muchas casas». Sembla, pel comentari afegit, que els masovers deixaven les torres i masos i s'instal·laven a la ciutat, la qual cosa originava manca de jornalers per al treball agrícola. Els camps o trossos de conreu, a l'horta lleidatana, no eren separats per espones o marges de pedra seca, «de piedra viva» en diu l'autor. Solien ser delimitats per les fasseres i braçals, conduccions d'aigua que hi havien d'arribar. Perquè una horta és això: feraç terreny agrícola per mor del reg. 

[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més

[1785] La construcció de la primera Banqueta de Blondel