 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El perfil de la costa catalanovalenciana a cavall del Delta, en una carta de navegació de començament del segle XVIII, però que representa un estat del Delta molt més antic, almenys d'un segle abans. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa valenciana fins a les terres altes d'Orpesa. De Peníscola avall: «Ces terres sont fort hautes». A més de Vinaròs, Benicarló, Peníscola i Orpesa, s'hi assenyalen les torres de defensa principal d'aquesta part de la costa. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'escarpada costa, dita turísticament dels Tarongers, «del Azahar» en la llengua dels nostres veïns de l'interior peninsular. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de la costa nord de Castelló, amb Benicarló i Vinarós, amb el poble més a dins i el Grau amb torre i cases de pescadors al mar. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'istme que lliga Peníscola amb la terra ferma. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa sudcatalana des de Salou fins al Delta. Totes les principals poblacions i les torres de guaita que poblaven les parts costaneres més escarpades. El Delta s'observa encara en plena formació, tot i que probablement en una imatge copiada de mapes anteriors i potser ja un pèl antiquada per a l'època. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Cap de Salou amb dos torres de defensa i guaita. A l'interior, Vila-seca, i Salou davant la platja, que s'allarga costa avall, tal com marca el puntejat del dibuix, que assenyala que es tracta de terres baixes.
. A banda de Reus, també a l'interior una mica desplaçada, semblen apreciar-se una torre de guaita a l'alçada de Cambrils, la població de Mont-roig, la torre dels Penyals o Espanyals, als penya-segats de l'actual Miami Platja, el lloc de l'Hospitalet i potser la torre del Torn. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de Salou quan no era més que un senzill poble de pescadors. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El gran Golf de Sant Jordi, sobre el qual aclareix l'autor que no l'ha pas vist. S'hi assenyalen la torre de Sant Jordi, la d'Amposta i tres torres al Delta nord. La banya del Fangar no apareix ni tan sols formada. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta davant de Sant Carles de la Ràpita, amb indicació de les runes del Reial Monestir de Nostra Senyora de la Ràpita, amb la petita però prominent serra del Montsià al darrere. Hi veiem altres torres i els pobles d'Alcanar i d'Amposta, i la indicació de les «marescages» o maresmes deltenques.
La comunitat femenina del monestir ja decidí d'instal·lar-se a Tortosa a final del segle XVI, i el lloc restà enrunat arran de l'embarcament dels moriscos expulsats al 1610. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta era conegut als mapes francesos com a «Baie dy Zoffa», badia de Zoffa o Soffa. |
 |
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.Diccionari de geografia del geògraf reial del primer Borbó repressor (espanyol), amb l'entrada dedicada a la badia dels Alfacs o de Zoffa. |
 |
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.«La Baye du Zoffa est fort grande, ayant dix à douze milles de longeur, et quatre a cinq de largeur...», formada de nombroses illes baixes sorrenques i maresmes. L'entrada a la badia és imperdible: només cal guiar-se pel Montsià, o «Montagne de la Ravitta, qui paroît du fort loin. S'hi explica la manera d'entrar a la badia evitant els perills de les traïdores aigües poc profundes, on «il y a très-peu d'eau». |
 |
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.Continua el text explicant l'emplaçament del monestir de la Ràpita, vist des del mar i aleshores ja un «vieux monastère», i de la veïna «Tour de garde quarrée sur une petite eminence». Una mica més avall hi havia una altra «tour ronde de garde armée d'une piece de canon». Hom podia proveir-se d'aigua a la font o pou del monestir, i també de llenya. A l'est del monestir, en una petita illa baixa hi havia aixecada la Torre de Sant Joan, concretament a deu milles. Tota la costa entre el monestir fins al davant de l'illa és plena de maresmes i estanys «bordez de grands arbres, mais dans les terres ce sont partout de hautes montagnes». Amposta era una petita vila a la plan, cinc milles al nord-est del monestir.
L'últim paràgraf es dedica a la «Rivière de Tortose». D'una banda a l'altra del Delta, «il y a plusieurs isles fort basses, bordées de sable, qui s'avancen fort au large; en forte qu'il faut faire un grand tour pour aller dans la Rivière de Tortose». S'hi destaquen els munts de sal aplegada a les illes que conformaran en el futur la punta de la Banya, «qui de loin paroissent fort blancs, et deux tours de garde», entremig de les quals hi hagué una cabana. |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta en plena formació. A l'antiga desembocadura, un petit nucli de cabanes de pescadors, qui sap si el futur llogaret de la Cava, que feia cap a mig segle que s'havia constituït:
L’any 1996 a la revista del Museu del Montsià el professor d’història, Sr. Xavier Ribas i Vilanova, va publicar que el nom de La Cava deriva de l'any 1666, quan alguns propietaris que tenien finques seguint el riu per la zona del Bosc, Peregó, l'Arenal, Illa de Mar, etc., es van reunir per a cavar una sèquia, des del revolt que el riu feia enfront del que es deia Punta Grossa, girant cap al nord i anant a desembocar al Goleró i la Torre de l'Àngel (Platja de la Marquesa) per mirar d'evitar que el riu se'ls mengés les finques en cada riuada, molt habituals en aquelles temps. Van construir la sèquia des d'aquell revolt fins al que en aquell moment era el Pantà (l'antic Port Fangós). A l'hivern següent, les primeres riuades, van fer que aquella sèquia esdevingués la sortida principal del riu, i des d'aleshores, el riu que anava cap al nord es va anant rublint. Quan es va llogar gent per fer l'excavació de la sèquia, la veu popular en va començar a dir "la cava" perquè segur que el temps que va allargar-se'n la construcció hagué de ser prou llarg, com qui deia que anava a 'la plantada' per dir a plantar arròs (
viquipèdia).
La gran Torre del Riu podria ésser la de Camp-redó o Font de Quinto, del segle XIV, situada davant la Torre bessona de la Carrova, avui totes dos terra endins, allà on hi havia hagut l'antic estuari que detalla el dibuix, i que controlaven l'accés al port de Tortosa. Se sol contar que hi havia una cadena que es tibava i restava aixecada en cas de perill per tal de barrar la pujada de vaixells enemics. Ara bé aquesta darrera no apareix al mapa; en canvi s'hi situen dos petites torres defensives més. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Dtall de la Punta de la Banya, llavors en formació, amb els munts de sal assecant-se al sol. A dins la badia, la illeta de la Torre de Sant Joan. |
 |
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La rosa dels vents del mapa, que apunta cap al Nord terraqüi i el Nord magnètic. |
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
