Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granyena. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granyena. Mostrar tots els missatges

20250414

[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta

 


1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador, y de los Riegos de los Términos de Lérida, Pedrós, Albatarre, Montoliu, Sudanell, y Torres de Segre, que se valen de las Aguas de dicha Azequia para sus Riegos y otros usos» (ACA, PARES).
Lo plànol setcentista de les secles del marge esquerre del Segre, que «acompaña a una relación, de 9 de marzo de 1789, del arquitecto Simón Ferrer, experto nombrado de oficio en la causa seguida en el tribunal de la Real Audiencia de Cataluña por Pedro Gerónimo Net, comendador de la encomienda de Torres de Segre de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra varios particulares y los ayuntamientos de Albatàrrec, Montoliu de Lleida y Sudanell, acerca del uso de las aguas del río Segre que pasan por la acequia de Torres de Segre». 
La secla de Torres també era dita del «Comendador» [comanador], per tal com d'Albatàrrec per avall regava una gran extensió de terres dels santjoanistes al Baix Segre.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La vista vertical s'acosta una mica més a la representació mental que en tenim.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La secla de Fontanet en arribant a la ciutat de Lleida (A), amb lo vell pont inconfusible. A l'extrem esquerra, lo molí de Cervià (F) i més avall, a la Bordeta, lo molí de Vilanoveta (G). Alguns braçals secundaris se'n derivaven. Des de la Mitjana lleidatana, una boquera (M) hi prenia l'aigua per a la Secla de Torres. La de Fonanet li abocava la poca aigua que li restava al final de son recorregut (LS) al terme de Pedrós, un cop superat lo Torrent de la Femosa (PQR) per mitjà d'un aqüeducte (I). Potser al mateix lloc que lo Pont del Boc de Biterna.

2016. Lo Pont del Boc de Biterna, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La Femosa a punt d'arribar al desguàs amb lo Segre. Un lloc màgic o tenebrós, segons cada punt de vista, de reunió de bruixes, que hi foren empaitades al 1627. Al nostre país sempre hem sigut culs de sagristia, i així ens va... 

1855. Los molins de Cervià i de Vilanoveta, Lleida.
«Boletín Oficial de la Venta de Bienes Nacionales de la provincia de Lérida», 
de 28 de setembre (FPIEI).
 Els molins de Cervià i de Vilanoveta (o de Sant Anastasi), possessions de la Paeria durant una colla de segles de l'Antic Règim, foren subastats [jo ja me nego a escriure subhasta, subhastar: simplifiquem l'ortografia, és urgent!] per l'Estat (espanyol) per mitjà de la desamortització de bens municipals de 1855. L'escrit en detalla les propietats i la taxació. Tots dos disposaven de tres pedres de mola, però només dos d'actives perquè calia derivar aigua per al reg.

2016. Lo Molí de Cervià, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Detalls de lo Molí de Cervià, a Granyena. L'escultura de Sant Anastasi (i probablement l'escut de la ciutat) per subratllar-ne la possessió municipal.

2016. Lo Molí de Vilanoveta, la Bordeta, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Detalls de lo Molí de Vilanoveta, a la Bordeta.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La secla de Torres aigües avall de la ciutat de Lleida: Albatàrrec (B), Montoliu (C), Sudanell (D). Entre aquests dos darrers pobles, la secla fa un retomb molt pronunciat per tal de guardar lo nivell i poder fer lo salt del riu Set. 
Passats los anys, a la segona mitat del segle XIX, les escorrialles del nou Canal d'Urgell superaria la secla en arribant als Patamolls de Montoliu; a començament del segle XX, lo Canal de Seròs hauria de fer lo mateix colze pronunciat que la secla a mig camí de Sudanell, i amb un gran aqüeducte, anomenat Pont de les Cinc Boqueres, hauria de superar lo Set. 

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
Un cop encarada ja cap a Torres de Segre (E, sense pont al Segre llavors), la secla encara mouria un altre molí: lo del Comanador de l'orde santjoanista (J), just a l'inici del terme (Z). Aquest antic molí medieval fou conegut com a molí de la Coniaquera o, popularment, Consaquera [Un sistema hidráulico feudal en el valle del Segre: la acequia de Torres, Josep Marfull Oromí, 1990, enllaç], que no s'ha de confondre amb lo molí que los regants de Torres construïren cap al 1880 a la sortida del poble i que avui fa de museu. L'antic molí medieval s'extingí amb la desamortització i degué enrunar-se, per la qual cosa en calgué un de nou. 

1886. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Diario de Lérida», de 7 de febrer (FPIEI).
Actualment, les activitats de la Junta de Sequiatge i les vicissituds de les secles d eFontanet i de Torres passen del tot desapercebudes per a la ciutadania. Però hi hagué un temps, en què foren part essencial de la vida de la Lleida pagesa. Que encara espera el seu gran museu a la nostra ciutat.

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
S'apunta que la secla de Fontanet fou excavada cap al segle X, època de desenvolupament urbà i social de la Larida sarraïna. Fa uns dotze quilòmetres, des de la boquera de Vilanova de la Barca, tot i que abans de la construcció del Canal de Balaguer prenia l'aigua de l'entrador de Térmens, uns vuit quilòmetres més amunt. La de Torres té origen cristià: del mateix segle XII, poc després de la conquesta de la ciutat, al 1184, quan lo rei català Alfons I autoritza la continuïtat de Fontanet fins a Torres i Gebut. 

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
A l'entrada del poble de Vilanova de la Barca, la secla s'amaga per una mina subterrània fins a la sortida de la població. No gaire més avall, hi hagué lo Molí de la Nora, conegut als anys 60 i 70 del segle passat per la seua adequació com a restaurant, que esdevingué prou anomenat. Ja ben endins del terme de la partida de Granyena, un altre molí medieval, lo de Cervià, datat del segle XIII, fou mogut secularment per la força de les aigües de Fontanet. 

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo molí de Sant Anastasi a la Bordeta lleidatana va funcionar fins als anys 90 del segle XX, tota una fita històrica, quan ja era envoltat de cases i carrers per totes bandes.
Lo xoperal del Tòfol és lo punt de desguàs de la secla de Fontanet, que mor al torrent de la Femosa, que de seguida s'aboca al Segre, després de passar per sota del Pont del Boc de Biterna. Ací hi hagué un conegut pas de barca, molt important per a la comunicació d'aquesta zona de l'horta lleidatana. Actualment, una esplèndida passera permet fer lo salt del riu. 










Posted by
Labels: , , , , ,

20220616

[2389] Lo Garrut o el nou cementiri lleidatà

 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
La majoria dels fossars actuals dels nostres pobles foren creats cap a la mitat del segle XIX. En alguns casos, una mica abans, cap al començament d'aquell segle. Les reflexions al voltant de la necessitat de traslladar als afores els camps sagrats que hi havia al voltant de cada església s'havien iniciat al segle anterior, quan els aires il·lustrats van començar a bufar. Calia previndre la salut i evitar la pestilència que els cossos sebollits enmig de la trama urbana causaven als veïns. Però era un tema delicat i que tocava les arrels de l'integrisme catòlic i de les creences i supersticions populars. 
 
1879. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Noticia sobre el cementerio de Lérida, llamado el Garrut» 
(Fons Sol-Torres).
Recull aquest text una citació del llibre de defuncions de la parròquia de Sant Joan en què s'hi detalla la creació del nou cementiri. Al 20 de maig de 1809 s'aprovà que la ciutat apliqués les Reials Ordes (espanyoles) sobre la disposició dels cementiris municipals: «en su consecuencia, la Junta de Sanidad escogió por cementerio común cinco jornales de tierra en la partida del Palauet», justament al cap de l'actual carrer Palauet de la Bordeta, o sia, allà a on encara hi tenim avui el cementiri. 

Fins que el recinte no fos acabat, s'acordà de fer les inhumacions al «cercado» (un hort tancat potser de tàpia) d'en Martí Zaragoza, al qual anomenaven lo garrut. No sabem si era ell l'home de «cames arquejades, amb la concavitat mirant endins de manera que camina amb els genolls separats i topa dels garrons», segons diu la definició del mot. Potser ja era un sobrenom familiar que venia de generacions enrere. El cas és que a Lleida, des de llavors, Garrut passà a fer de sinònim de cementiri en la parla popular, fins que durant la segona mitat del segle passat se'n perdé la memòria.

No queda prou clar al text si els cinc jornals del cementiri també eren del Garrut. Diria que potser no: s'hi diu que s'hi enterraran «entretanto se fabrique el cementerio». Però el sobrenom ja quedaria com a designació del cementiri lleidatà durant quatre o cinc generacions. 

1879. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Noticia sobre el cementerio de Lérida, llamado el Garrut» 
(Fons Sol-Torres).
L'acte de benedicció del nou cementiri es feu a començament del 1810, de manera exacta al 10 de febrer, segons làpida que constava (desconec si encara hi és) a la paret de la part dreta de la porta principal. El bisbe Jeroni M. de Torres ofereix 40 dies d'indulgència als qui ofereixin un parenostre pels difunts que quedaran sebollits al nou camposanto. No és pas inferible que s'hi traslladessin els enterrats als vells cementiris de la ciutat, per tractar-se d'una tasca ingent. Potser només alguns prohoms i religiosos. De fet, no n'hi hagué l'oportunitat, si és que volien fer-ho: les tropes del mariscal Suchet s'acostaven i al 29 de maig posaren quinze dies de ferotge setge fins a la rendició de la ciutat, que passava a formar part de l'afrancesada (i sotmesa) República Catalana, part directa del mateix imperi napoleònic a partir del 1812 i fins al 1814. Els ingents morts del setge, majorment, foren aviats riu avall. Potser alguns oficials foren enterrats al nou cementiri. No ho sabria pas dir. 
  
Una reflexió personal: a mi els vells cementiris anglesos i irlandesos que restaren al costat de les esglésies, i que avui s'han convertit en petits parcs en què s'hi pot passejar entremig de làpides i regust d'eternitat, són una joia urbanística i etnogràfica: aquí, però, foren arrasats per fer-ne places o pelotassos, al més pur estil de la nostra corrupció de cada dia. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).

A l'època de Blondel ja s'havia fet la primera banqueta i ordenació de les entrades a la ciutat. La llegenda del mapa defineix la nova i llavors estreta banqueta com a carretera. El trànsit ja no calia que passés per l'Arc del Pont i carrer Major avall. Fou, per dir-ho modernament, la primera circumval·lació lleidatana. 
També es van agençar els camins d'entrada a la ciutat, amb la plantació d'arbrat, i s'obrí la nova carretera de Barcelona, en diagonal des del cap del pont fins a les tres carreteres, tot abandonant el tomb que feia pel camí de Granyena (o d'Alcoletge). Aquesta nova carretera es correspondrà amb el que en dèiem carretera de Barcelona vella (tot i que modificada al seu moment per l'etesa de la via fèrria) o, a partir de 1980, Avinguda del President Tarradelles, que quedà desapareguda amb l'ampliació dels Camps Elisis a la dècada dels 90.

Al baluard del Carme, el passeig arbrat que s'hi feu ja tenia nom: plaça «de Fernando» (g), en diu la llegenda del plànol, amb ampliació i tot: «paseo nuevo» (f). Del baluard en naixia també un ramal que empalmava amb el camí de Corbins, i passava per un pontet per sobre del Noguerola. 
A l'esplanada del futur barri de Cappont, que començarà a poblar-se a partir de la segona mitat del segle XIX, només hi havia hortes i masos, regats amb l'aigua de la sèquia de Fontanet, que passava als peus de la torre de Picos, i la sèquia de Torres, que naixia a tocar de la Mitjana. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
Detall del nou passeig i plaça de Fernando, al baluard del Carme amb el Noguerola als peus. A Cappont, la nova carretera de Barcelona a l'entrada de la ciutat, ben dreta i amb arbres als costats fins a la intersecció amb la sèquia de Fontanet, aprox. cap a on actualment hi ha el vell hotel Ilerda, a on encara hi resta la baixada del primer tram de la carretera vella de Barcelona fins als Camps Elisis. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).

A la confluència, a la dreta del plànol, de la carretera de Barcelona amb la de Tarragona (la costa dels Mangraners, l'única que hi hagué fins a mitjan segle XX, a la part de ponent del cementiri actual) s'hi formà el que modernament s'ha anomenat la cruïlla de les Tres Carreteres. Just en aquest punt hi hagué un hostal o fonda, a on feien nit els traginers que no podien o no els calia entrar a la ciutat tancada encara per muralles. Al començament del segle, en concret al 1802, l'hostal ja era conegut com a Posada o Hostal del Garrut, uns quants anys abans que es parlés del trasllat del cementiri

1802. L'Hostal del Garrut, Lleida.
Viatge de Carles IV a Barcelona,  
«Diario de Barcelona», núm. 249, de 7 de setembre (ARCA).
Relació del camí seguit pel seguici reial de l'últim monarca absolutista (l'últim?) a la sortida de la ciutat de Lleida. En arribar a les Tres Carreteres, s'hi cita l'Hostal del Garrut. Allà hi començava la plana urgellenca, el «Campo de Urgel», llavors terres de secà encara. No sabem si a l'hostal el nom li ve perquè era regentat de la família que (potser) era també la propietària del tros a on s'ubicarà el nou cementiri. O qui sap si només en deien Hostal del Garrut per ser al costat dels terrenys d'aquell tal garrut. Sembla més convincent, però, la primera opció: que el nom de l'hostal designés també les terres adjacents. 

L'itinerari del monarca, de Madrid a Barcelona, és recollit i comentat a «El grande viaje del rey Carlos IV», de Francesc Costa Oller (2021), fet a partir d'un exhaustiu comentari del minuciós camí que detallà Pere Boada de les Costes, acompanyant del seguici reial.
 
1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
L'hostal del Garrut degué ser un dels llocs més populars del seu temps, atès que, segons el plànol, tenia entre parets de la casa i del cementiri... un joc de pilota (m) i tot! Cosa que demostra una popularitat real de tal joc. Apostes, joc,  brivalls, dones de mala vida, menjar i vi abundants, traginers, tractes i negocis, diners que canvien de mans a gran velocitat... aquell món masculí de classes baixes i populars, de mala reputació, del final de l'Antic Règim. 

El cementiri és marcat amb un gran quadre (H). Als peus de la costa dels Mangraners hi hagué la Torre de Templer, amb un antic molí, probablement de gra, mogut per algun torrentó que baixés dels Mangraners (que no existien pas encara com a barri!). L'hostal també necessitava aigua per al seu dia a dia, i per això té solta que fos emplaçat al costat d'algun petit rierany. Amb el setge de 1810, la zona quedà arrasada per les tropes napoleòniques, i l'hostal enrunat. Només el cementiri nou, recent estrenat aquell febrer de 1810, restà dempeus.

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
La llegenda del plànol també especifica a (n): «Area donde solicitan edificar el convento los Padres Trinitarios calzados», ocupant bona part del «Mesón» i del pati del joc de pilota, molt derruïts des del setge de 1810. 

El periple dels convents trinitaris per la ciutat de Lleida fins a la desamortització de 1836 fou inacabable. El podeu resseguir a L’orde dels Trinitaris a Lleida durant el segle xix, de Zenith Escolà, a «Shikar: revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 7, 2020.
 
La instal·lació del cementiri en aquesta partida lleidatana potser no fou per atzar. A la partida del Palauet hi hagué des del temps de la conquesta la denominada Torre del Bisbe, per donació de Ramon Berenguer IV al 1149. La partida n'agafà el nom: partida del Palau de l'Horta, actualment dita del Palauet. Fa l'efecte, doncs, que la torre episcopal devia ser prou luxosa per acabar esdevenint un palau en la nomenclatura popular. És ben probable que el bisbe hi passés el calorosos estius lleidatans. La zona, per tant, ja tenia un fort lligam amb el món eclesial. No és estrany, doncs, que en el moment de pensar en una ubicació per al nou cementiri es pensés en aquests tocoms i no d'altres, topants episcopals de set-cents anys de pedigrí.

Aquesta Torre del Bisbe o Palau de l'Horta no degué ser gaire lluny de la Torre del Pastoret que s'indica al plànol. Escriu Zenith Escrivà: «Els documents de principis del segle XIX trobats, sobre els Trinitaris, a l’Arxiu Municipal de Lleida (AML) ens parlen de com sobreviuen després de la pèrdua del seu convent (per ordre del Governador) per protegir la ciutat durant el setge que patí la ciutat l’any 1810, en la devastació de la Guerra del Francès, en què es veuen sense un lloc propi i opten per usar els masos abandonats de la partida de Palau de l’Horta (actualment el Palauet, al barri de la Bordeta, a Lleida), possiblement a l’ara denominada Torre Pastoret, segurament l’antiga Torre del Bisbe, donada aquesta per Ramon Berenguer IV l’any 1149 al Bisbe de Lleida, Mn. Guillem Pere de Ravidats (1143-1176)». A mi, se'm fa estrany que la torre passés de Bisbe a Pastoret. De fet, degué quedar molt atrotinada ja al segle XVII, amb la Guerra dels Segadors. Però si els Trinitaris s'hi havien desplaçat és probable que tingués alguna relació amb propietats eclesials. 

Al 1810, però, són convidats a marxar-ne pel governador gavatxo. Hagueren de fer petició a la Paeria al 1814 (ja sota la nova administració espanyola) per traslladar-se a l'abandonat, mig tombat, Hostal del Garrut, llavors ja a tocar del cementiri nou. Quatre o cinc anys després demanen per obrir una porta directament al recinte del cementiri, des de la pobra església que hi havien habilitat. Segons Josep Lladonosa estigué dempeus fins al 1971; per tant, alguna fotografia n'hi pot haver. Els trinitaris, al Garrut, s'hi estigueren almenys entre 1814 i 1826, que es traslladaren al carrer Carnisseries. Darrera seu conventual d'un periple de set segles, acabat al 1836. «L’acta de la sessió del 6 d’abril de 1838 [de la Paeria] recull la concessió que la Regent va fer de tots els convents demanats en el requeriment enviat per la Paeria, a canvi del pagament d’un cànon per poder atendre al finançament de l’Estat. Aquests edificis, els dels Dominics i els dels Mercedaris serien utilitzats com a pavellons i casernes militars; el dels Agustins, com a teatre; el dels Trinitaris, com a escola d’educació primària i el dels Carmelites Descalços, com a borderia [casa de beneficència on els bords eren recollits]».

Segle XIX-XX. Església dels trinitaris al Palauet.
«Els Carrers i Places de Lleida a través de la història», Josep Lladonosa,
Pagès Ed., 2007.



Posted by
Labels: , , , , , , ,

20211206

[2331] Romeria lleidatana a Granyena



Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena. 
Una de les postals de la col·lecció que sobre l'ermita de Granyena foren publicades ara fa cent anys, si fa no fa. S'hi veu l'antiga creu de terme al camí de la font. 

1888. L'Ermita de Granyena. 
«Diario de Lérida», de 2 de maig (FPIEI).
Crònica de la romeria feta des de Lleida a l'ermita de la partida de Granyena o Grenyana lleidatana, que commemorava la que s'hi feu sis anys abans, al 1882, per motiu del trasllat de la imatge de la Marededeu, que n'havia estat absent durant els set mesos que durà la restauració del santuari. 

L'ermita fou destruïda durant el setge de la ciutat a la Guerra dels Segadors, però reconstruïda molt aviat, al 1652. Prova de la potència econòmica dels habitants de la partida. D'aleshores ençà, devia haver sofert greus desperfectes per tota mena de causes. Sembla, doncs, que en aquell any de 1882 s'hi feu una bona intervenció. Des d'aquell any, cada any hi havia romeria a la partida. 

Els veïns d'Alcoletge hi feien la seua romeria pròpia al setembre, al tercer diumenge, passades les tasques de recol·lecció estiuenques, tradició que devia remuntar almenys als temps de contrareforma. La primaveral processó votiva des de Lleida no sabem fins quan va perdurar. La d'Alcoletge fins ben entrada la postguerra, ben bé fins als anys 60.  

Se sortia a les sis del matí des de l'església del Sant Hospici, allà a on hi havia l'hospici lleidatà des de final del segle XVIII, i a on més endavant s'hi aixecarà el palau de la Diputació, al lloc a on és encara avui. Sense els canvis horaris respecte al sol, les sis del matí era una hora en què el sol ja devia ser ben sortit. 

Els dos-cents romers concurrents hi anaven cantant les lletanies que feien al cas. El camí se'ls feu ben lleuger, un camí de per si ja prou bell i agradable amunt del marge esquerre del riu. Afegeix poèticament l'autor del text, que l'agradable remoreta de mixonets, aigües i zèfirs els acompanyà permanentment, fins a l'arribada a la Creu Roja, la creu de terme al camí de la font. D'allà fins a l'ermita amb els cants de l'Ave Maris Stella, i, és clar, la missa obligada. La missa era en llatí, és clar, i encara ho fora fins al Concili Vaticà II, però el sermó, que era l'única peça entenedora per al poble, es feu en la llengua de la terra, de manera que «parecía que la lengua catalana, tenida por áspera y ruda, habíase trocado en melíflua  y dulcemente suave; tal era el encanto que nos pordujeron la bella dicción, frase correcta y escogidos términos que usó» el mossèn que presidí l'ofici. Érem a les beceroles de la Renaixença lleidatana. 

Després, els uns a l'ermita, els altres «acampados en la huertas vecinas y a las sombras nacientes de los árboles», procediren amb el dinar campestre, prescriptiu de tota bona romeria digna del nom. El to grandiloqüent i pompós de la crònica (en castellà) ens fa avinent el supremacisme religiós que imperà en la societat durant segles, i fins no fa tantes dècades, feliçment i socialment minorat, i que esperem que desaparegui del tot ben aviat de la vida pública. Sigui dit amb tot respecte pels qui creuen en aquesta (o en l'altra o l'altra...) divinal falòrnia (sigui usat el mot en el seu recte sentit). Cosa que no n'ha d'impedir pas el record de la tradició, que en el cas de l'ermita de Granyena sempre ha sigut i és tan arrelada en l'imaginari profund dels alcoletgencs. Si més no, dels del poble vell, que els nouvinguts, que els superen i doblen en nombre, no en tenen ni la més remota idea d'on para la mil·lenària partida de l'horta lleidatana. C'est la vie!  

Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena. 
La placeta de davant de la font de la Marededeu.

Anys 1910-20. L'Ermita de Granyena. 
El camí mil·lenari en arribant a l'ermita. Sembla que el topònim Grenyana, que jo havia cregut com una ultracorrecció historicista, no era desconegut del tot. Però per a la gent d'Alcoletge, Grenyana sempre serà Granyena. No en va durant gairebé mil anys, per anar fins a Lleida, de la qual Alcoletge en fou un carrer fins a la fi de l'Antic Règim, calgué passar-hi pel camí i per davant de l'ermita.


Posted by
Labels: , ,

20210204

[2244] Arròs lleidatà

Anys 1950. Plantació d'arròs a la Partida de Granyena, Lleida.
(MdC).
Per qüestions pandèmiques i de consum d'aigua de les sèquies, el cultiu de l'arròs sofrí fortes pressions contràries a Lleida i poblacions segrianenques veïnes, fins a l'extinció del conreu a finals del segle XVIII. L'aparició del mosquit de la malària o paludisme en les aigües entollades dels arrossars feu que s'anés substituint pel conreu del cànem, panís o mill. La gran despesa d'aigua sovint comportava tensions entre propietaris al llarg de les sèquies de reg, de Pinyana o Fontanet. 

Però com que la gana fa fer coses, que deia la padrina, després de la guerra l'autarquia econòmica franquista (espanyola) portà a la recuperació del conreu. A les zones més baixes de la partida de Granyena o a les zones més tradicionalment arrosseres d'Almenar, Alguaire, Benavent o Vilanova de Segrià s'hi tornà a empantanar amples sorts (que eren trossos de conreu ben aplanats i allargassats propers al riu) d'alguns grans propietaris. Això portà a Lleida i pobles alguns jornalers del Delta ebrenc, més coneixedors del cultiu que no pas els pagesos locals. Com el Federico, amb qui el meu pare treballà a la partida de Granyena, ja no a l'arròs sinó amb el viverista Badia, quan ja l'arròs s'havia abandonat i llavors calien plançons de fruiters a manta. Amb el seu accent tortosí, forta veu i salero natural, a temporades menjava a casa nostra. Jo el vaig conèixer essent un marrec de l'EGB, durant els migdies, que anava a dinar a casa fins que calia tornar a l'escola a les tres en punt de la tarda.  

Anys 1950. Plantació d'arròs a la Partida de Granyena, Lleida.
(MdC).
Detall dels jornalers de l'arròs, sempre amb els peus molls i el llom aplanat.

Sobre el significat del mot 'sort' com a tros de conreu, llegim al DCVB:
«|| 6. Peça de terra; porció de terreny més o menys petita, que no forma masia; cast. suerte. Cum ipso cortale ad integrum et IIII sorts de terres, doc. a. 1092 (BABL, vi, 388). Et alia sort de uinea, doc. a. 1142 (BABL, vi, 392). No gos metre ne passar nulla bèstia, si de laurada no és, per lo camí de les sorts del hobach, doc. a. 1342 (BABL, xii, 44). 

El concepte exacte de sort de terra varia segons les comarques; les definicions que persones del país ens han donat, permeten establir aquests matisos de significat del mot sort: a) Peça de terra resultant d'una parcel·lació de propietat gran (Camp de Tarr., Mall.).—b) Hort petit o tros de terra que no es rega sinó que únicament té aigua quan plou (Tortosa, Muro de Mall.).—c) Peça gran de terra (Urgell).—d) Tros petit de terra d'horta a la vora del riu (Conca de Tremp).—e) Conjunt de trossets de terra d'un mateix propietari (Ll.).—f) Tros de terra estret i llarguer, ficat entre dues finques d'altri, sia de reguiu o de secà (Pont de S., Gandesa).—g) Peça de terra d'un mateix solc, o sia, que no té marges entremig (Montblanquet).—h) Tros de terra, generalment de bosc, que un hom té enclavat dins una propietat d'altri i serveix principalment per a pasturatge (Cardoner, ap. Cost. Cat. ii, 106)».

1957. Plantació d'arròs a Vilanova de Segrià, Lleida.
(MdC).
Una altra imatge ben bé etnogràfica dels treballs a l'arrossar d'aquells anys. Des de segles reculats, al Segrià històric el conreu de l'arròs hi fou present. A Almenar i algun altre poble tingueren molí arrosser i tot. Però al segle XVIII, cada cop més la pressió per la sanitat en les zones d'aigües empantanegades n'anà fent caure el conreu i la producció, fins a la pràctica desaparició a les nostres latituds. 

Anys 1940. Tractor d'arrossar, Arxiu Històric de l'Escala, l'Empordà.
(MdC).
El conreu de l'arròs es feia bàsicament a força de mans. En aquella tràgica i penosa postguerra, alguns pocs terratinents pogueren disposar de tracció mecànica. A Lleida, ja hi havia hagut algun tractor en alguna gran hisenda abans de la guerra. Els primers tractors, o part dels primers, que arribarien a la postguerra eren tractors per al treball a l'arrossar: sense gomàtic (lleidatà d'aleshores per pneumàtic), amb roda de ferro. A cal Micaló d'Alcoletge, a la casa pairal de ma mare, en compraren un de roig de segona mà ben aviat, cap als 60, un SACA (IH -International Harvester, segons el logo frontal que tenia una I damunt la H a la tapa que ja hi tenia davant el radiador). No el compraren per a l'arròs, sinó ja per als fruiters, i és clar que li calgué calçar gomàtics. Així és com recordo de petit a l'oncle Eusebi, pubill de la casa, gran treballador i millor persona: assegut a l'ampli seient pelat de ferro del tractor, seient que per darrere quedava bastant en l'aire. Nosaltres, a casa nostra, no vam tindre tractor fins molt més tard, ja cap a mitjans del 70. Teníem un Pasquali motocultor. Fins i tot vam tindre primer cotxe, un R4 (1970), que no pas tractor, un Massey Ferguson petit, 135D, que ja tenia matrícula L-VE. De tota manera, ho hauré de verificar amb mon pare, que acaba de fer 91 anys amb tota la memòria intacta. 

1955. Lleida, conreu de l'arròs.
Revista «Labor», de 6 d'agost.
Una panoràmica d'un arrossar lleidatà, cultiu que durà potser una dotzena o quinzena d'anys durant la primera i dura postguerra. L'arribada del monocultiu fruiter, de ràpida expansió ja cap al final dels 50 i sobretot durant els 60, en va eliminar conreu. Foto aèria de Ton Sirera. No se n'especifica la localització. 

1955. Gimenells (Segrià), conreu de l'arròs.
Revista «Labor», de 6 d'agost.
Imatge dels nois tutelats de la Colònia Agrícola de Santa Maria de Gimenells en una plantació d'arròs, amb el text de ressons franquistosos que l'explana. 


Posted by
Labels: , , ,

20170305

[1652] La Lleida assetjada de 1810

1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Plànol de les posicions de l'exèrcit francès en el setge de maig de 1810. A la panòplia hi veiem l'escut dels regnes hispànics sota dominació napoleònica. Al peu, la informació sobre el gravat: «Levé et dessiné par Pedemonte, Capitaine au Corps de Génie Miliataire».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La ciutat i la plana del voltant son dibuixats en aquest plànol de manera inusual, atès que és un plànol invertit, mirant al sud.  
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La llegenda senyala amb majúscules els noms dels baluards; les xifres àrabs indiquen les nits de treball en la construcció de les trinxeres, mentre que les romanes indiquen les bateries artilleres. «Les lignes ponctuées indiquent la marche des colonnes d'attaque le soir de l'assaut».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El llistat d'oficials comandants i de forces de les armades assetjant i de la guarnició. O francesos o espanyols, cap amb els cognoms de la gent del país en aquells temps, disputat entre la dominació colonial dels uns i dels altres. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Calendari del setge, des del 12 d'abril, data d'arribada de l'exèrcit del Mariscal Suchet davant de Lleida, fins a la vigília de l'assalt: «Le 12, l'Artillerie renouvelle son feu avec 32 pièces, distribués en 8 Batterirs de la manière suivante...» Se'n detalla el nombre i la localització.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Durant la nit del 12 al 13, «le Général en chef fait escalader les deux Redoutes de San Fernando et du Pilar, défendues par 400 hommes et par 4 pièces de canon». Això eren els reductes de Gardeny.

Arriba el dia de l'assalt: «Le 13, au soir, le Général en chef fait donner l'assaut aux deux Brèches du Bastion du Carmen on pénètre dans la grande rue et dans l'avancée du Carmen, malgré les feu des pièces placées sur le Pont, on force la Barrière a, ce  qui facilite l'enlevement des Coupures b, et donne une nouvell entrée dans la Ville, dont la Garnison se retire au Chateau, et par suite des dispositiions de Général en chef, les habitans sont forcés de s'y réfugier pêle-mêle avec elle».

El dia 14 continua el bombardeig del castell, fins que s'és rendit: «il est obligé de capituler, la Garnison se rend Prisonnière de Guerre, celle du Fort Garden suit son exemple». Dins la plaça lleidatana hi havia 133 peces de canó i 9.000 homes de tropa. La pressió militar sobre la població, espanyola a dins i gavatxa a fora muralla, devia d'ésser insofrible. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El Segre que corre cap a la dreta i els plans de la Vilanoveta de la Bordeta, llavors tot parcel·lat de camps de conreu. Els tres camins que en sortien eren els d'Albatàrrec (riu avall), de Montblanc i de Barcelona. Riu amunt, hi havia el camí de Granyena. A la sortida del bastió de Cappont, el monestir dels trinitaris abandonat. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Els turons de Gardeny, amb l'antiga fortificació militar templera de cara a Lleida. A banda del castell principal, dos reductes vigilaven de cara al camí de Fraga. Més al sud, a la dreta del mapa, l'altiplà de la Caparrella, anomenat Serra de Cannelín, que no trobo documentada amb aquest nom enlloc més. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del castell de Gardeny, amb les diferents línies de fortificació i els reductes de Sant Ferran i del Pilar.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El bastió del Carme, per on començarà l'assalt definitiu a la ciutat. Hi veiem l'església del Carme al costat de la muralla del riu, i l'antiga església gòtica de la Magdalena, al costat de la porta del mateix nom. Camí enllà, una creu de terme assenyalava la proximitat de la ciutat. Després del setge, l'edifici quedà tan danyat que hagué d'ésser enderrocat al 1812. Lleida va perdre una de les esglésies més característiques de la ciutat des dels temps de la conquesta. 

Dalt del turó, veiem la silueta de la Seu Vella amb el claustre, i del castell de la Suda, envoltats de baluards defensius per totes bandes. Davant del baluard del Carme, s'observen bé les trinxeres parapetades que en forma de ziga-zaga anaven avançant cap a la muralla i que finalment permetrien l'assalt. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Tota la ciutat als peus de la Seu i allargassada al llarg del Segre. La precisió dels plànols militars napoleònics era exquisida. Podem veure-hi els principals carrers i la silueta dels grans edificis i illes de cases de dins la ciutat emmurallada. A Boters, hi veiem la Porta Nova, i molt a prop els horts del Bisbe i el nou palau episcopal, que calgué aixecar a partir de 1707 per causa de l'ocupació militar (espanyola) de la Seu Vella. S'aprecia també la Catedral Nova, aixecada pel mateix motiu al llarg del segle XVIII, i la Porta de Sant Antoni.

També podem observar-hi el detall del convent i claustre del Roser o dels dominics, tristament cèlebre per l'holocaust que les tropes borbòniques hi causaren un segle abans, emplaçat a la costa del carrer Cavallers, que llavors no tenia sortida directa al riu.

Fora muralla, el molí fariner i la gran bassa d'aigua que hi havia al torrent que  baixava de la Mariola, aprox. a on després s'hi aixecaria l'edifici de l'Escorxador. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de la banda nord-oest de la muralla i del turó de la Seu, amb el barri de Sant Martí, antic burg universitari lleidatà, també arrasat pels Borbons com a càstig a la ciutat conquerida, amb el gran pla dels Gramàtics, que recordava l'emplaçament dels antics palauets i escoles universitàries. A tocar de la porta de la muralla, hi veiem la silueta de l'església romànica de Sant Martí.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Als afores de Sant Martí, s'hi trobava un gran molí d'oli. Als peus del turó de la Seu, l'esplanada del futur Camp de Mart lleidatà, tota despoblada. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El riu Segre amb el vell pont de pedra medieval i el cap de pont fortificat. Ja feia un parell de segles llargs que no hi havia població civil, per causa de les inundacions sovintejades. En canvi, el baluard militar defensiu era ben potent. L'Arc del Pont ja tenia l'actual característica disposició en semicercle, després de la remodelació neoclàssica que s'hi féu al llarg del segle XVIII. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del camí de Sant Ruf, que tenia un molí fariner ben a prop. Una mica més endavant, arribant a la ciutat, la «Poste de la Croix», amb la creu de terme de Sant Ruf.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del tossal de l'actual polígon dels Frares, amb el camí d'Alcoletge (i Balalguer) als peus, paral·lel a la sèquia de Fontanet. S'hi veu bé, com els conreus són a la marge dreta, que era la que es regava per irrigació natural. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de l'ermita de Granyena (afrancesat com a «Graigniana»), amb els enormes graverars i arenys del riu en arribant a la Mitjana. La informació escrita aclareix que la comunicació entre l'una i l'altra banda del riu es feia per dos «bacs» o passeres, «situés a 2.000 metres environ au dessus de ce point», és a dir, entre Corbins i Alcoletge.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del Molí de Cervià, a la sèquia de Fontanet, al camí de Granyena, just davant de la Mitjana, llavors en estat autènticament natural, sense la presa de Pardinyes. S'aprecia bé el camí de Granyena empegadet al riu, i el curs de la sèquia de Fontanet, que mantenint la corba de nivell s'enfilava cap al molí de la Bordeta o de Vilanoveta.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La sèquia de Fontanet anava discorrent sense perdre nivell fins al pla de Vilanoveta, on hi hagué un petit agrupament de cases, probablement fondes, a la cruïlla entre el camí ral de Barcelona i el de Tarragona. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
 Encara una mica més avall del pla de Vilanoveta, a l'alçada de l'actual Bordeta, la sèquia de Fontanet derivava aigua cap al molí de Vilanoveta, al camí de Montblanc.

Posted by
Labels: , , , , , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)