Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alt Urgell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alt Urgell. Mostrar tots els missatges

20240501

[2576] Literatura de canya i cordill lleidatana: les cobles d'en Pairot

 


Segle XVIII. «Les cobles d'en Pairot», 
Editora Leridana, 1950 (FPIEI).
Aquestes cobles, dites també d'en Peirot. O bé amb ortografia antiga Peyrot, o Payrot, amb conversió en A de la vocal E àtona inicial, típica del dialecte lleidatà. No sé si era encara gaire viu en els pobles del segle XIX, però si més no literàriament sí que ho era, la terminació -ot dels noms de fonts. Sembla que les primeres versions de les cobles són setcentistes, cap allà al 1760, i que es deuen a un capellà faceciós, Anton Julià Gelabert, rector de Vilamitjana, a l'Alt Urgell. La gràcia amb què foren fetes feu la resta i així s'anaren divulgant i cantant, i s'hi anaren afegint i afegint estrofes. Una de les aficions més nostrades dels catalans és retratar la gent del poble veí.
 Al Vuit-cents ja en devien circular còpies impreses, que de segur es llegien en cafès o a la fresca: algú que més o menys podia sil·labejar-ne una lectura i tots els altres que escoltaven. D'altres se les degueren aprendre i les transmetien oralment. La lletra és posada en boca d'un bandoler en temps dels primers Borbons (altres versions li donen altres imatges, configurant un personatge complex: bandoler, rodamon, militar...), amb una mirada crítica a pobresa i misèria de la societat del darrer segle de l'Antic Règim. 

Llegim a l'Enderrock, de 15 d'octubre de 2017 (enllaç), en aquells dies que, pacíficament, ens havíem aixecat contra aquell Estat, el mateix que el del temps d'en Pairot:

«Hi ha poques tonades que reuneixin tants ingredients per esdevenir una autèntica cançó popular com Les cobles del Peirot. D'una banda, hi trobem una extensió geogràfica considerable, ja que hi ha versos peirotians a la majoria de comarques del Pirineu: l’Alt Urgell, Andorra, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça. D’altra banda, parteixen d’un fet històric: el final de la Guerra de Successió i l’aplicació del decret de Nova Planta. A més, donen un punt de vista crític amb el poder, i es converteixen així en 'una de les primeres cançons de protesta del nostre cançoner de tradició oral', tal com afirma Artur Blasco, el màxim especialista en cançons dels Pirineus.

«I per si això no fos prou, en trobem una extensió d’estrofes inabastable. Les que va escriure mossèn Anton Julià Gelabert cap a l’any 1760, les 130 que ha recollit Blasco i que parlen de fets esdevinguts en 167 pobles del Pirineu, les 225 que formen el Cançoner de Ripoll –anomenades 'Cobles del senyor Pairot'– o les que dia a dia encara avui hi van afegint nous artistes. A l’Alt Aragó també hi trobem la cançó O Peirot, que recorda un personatge estrafolari. I la cançó encara té un darrer ingredient essencial: una melodia enganxadissa, que segons apunta Artur Blasco pot provenir d’una cançó anterior, La gata i el belitre [bergant, pillet, brivall].

«Però qui és en Peirot? 'Peirot personifica sovint un personatge concret, i de tant en tant sembla que en representa diversos en què convergeixen determinats nexos de comportament'. Moltes vegades va associat al poder centralista (a la figura del mateix Rei o als seus comandaments) i altres cops a rodamons, indigents o bandolers. En qualsevol cas, Blasco recorda: 'L’autor es manifesta com un inconformista davant la situació en què es troba el país, i es rebel·la contra els procediments dels governants'.

«Cal assenyalar la gran feina d’investigació i divulgació feta pel músic i investigador Artur Blasco a través dels seus llibres i discos (especialment els d’El Pont d’Arcalís, en què a cada àlbum hi ha unes Cobles del Peirot). Ell és, com Jaume Arnella o Carles Belda, entre els qui han contribuït a engreixar el nombre d’estrofes de la cançó amb afegitons de collita pròpia».

Segle XVIII. «Les cobles d'en Pairot», 
Editora Leridana, 1950 (FPIEI).
Aquestes cobles, «transcripción rigorosa de un texto antiguo», tenen l'Alt Urgell com a abast geogràfic fins dalt a Andorra, amb el protagonista saltant de vall en vall, de poble en poble. A la part final, reprenen a la Pallaresa, fins a Sort i tornen a pujar fins a la Vallferrera. L'ordre geogràfic no era més que un truc mnemotècnic per als cantaires de les cobles, que així s'ajudaven a fer-se memòria. 
Explica en Blasco que «lo Peirot sempre és subversiu, impertinent, contestatari... Pensa que el personatge posa veu al malestar que genera el Decret de Nova Planta. A les cobles andorranes hi ha moltes referències eclesiàstiques. O millor, anticlericals».

1992. Jaume Arnella, Suite de la Pobla de Segur.
Versió sarcàstica de les cobles per tal de criticar la petjada del turisme sobre la societat pirinenca. S'hi lliga el Peirot amb la tradició popular del Perot i Mandinga, Peirot i Mandinga o Pericot i Mandinga, que sembla que nasqué dels ninots que certs cecs, cantaires de romanços, portaven penjats al bastó o gaiato amb què s'acompanyaven i marcaven el ritme. 
En terres lleidatanes, tant del pla com de la muntanya, ser o semblar en Perot (o Peret) i Mandinga vol dir, com ho vaig sentir dir infinits cops als meus pares, ser una parella inseparable, ni que fos amb desavinences. 

2014. «Les cobles del Peirot», 
Artur Blasco, Maria Feliu, Albert Villaró.
Enllaç a les cançons: enderrock.

Del Periòdic d'Andorra (enllaç):
«Era un captaire, un supervivent professional que anava de poble en poble guanyant-se les garrofes a còpia d'excentricitats? ¿O millor encara, el secretari de cal Fiter d'Ares, a la vall de Cabó, individu conegut per la seva astúcia i protagonista de mil i una històries de menairons? ¿O per acabar el repertori, un bandoler que coneixia en raó del seu ofici les intimitats del territori i dels seus veïns? Aquestes són les tes identitats que històricament s'han proposat per al Peirot. La vida i l'obra del protagonista de les cèlebres cobles torna ara a la (diguem-ne) actualitat de la mà de Maria Feliu i Albert Villaró, que n'acaben de publicar un volum titulat com déu mana –Les cobles del Peirot– acompanyat, atenció, d'un suculent cedè amb les peripècies cantades del tal Peirot recollides per Artur Blasco entre el 1982 i el 2010.

 «Un tresor etnològic nascut al segle XVIII de ploma també dubtosa, tot i que sembla que la primera versió de les aventures del Peirot –fos qui fos el personatge real en què s'inspirava– és deguda a Anton Julià Gelabert, mossèn Vidal d'Arcavell, individu conegut també per les seves vel·leïtats còmiques i a qui Villaró descriu com el rector de Vallfogona del nostre racó de món. El cas és que el Peirot de la trentena llarga de cobles parides per mossèn Vidal la segona meitat del XVIII va fer fortuna, es va anar estenent per tot el Pirineu central, des de l'Alt Urgell fins a la Ribagorça, passant per l'Urgellet i els dos Pallars, i que en endavant cada generació hi va afegir unes cançons de collita pròpia. Amb tant d'èxit, diu Villaró, que les cobles del Peirot s'han mantingut vives ininterrompudament fins a l'actualitat, amb versions fins i tot rapejades. 

«Violant i Simora, Amades, Josep Tarrat i el mateix Blasco han completat l'obra compiladora de mossèn Vidal. Però, ¿on rau el ganxo de les cobles? En la descripció humorística dels usos i costums d'una època marcada per la misèria i la picaresca, i que converteixen les cobles en una mena de road movie avant la lettre –diu Villaró– i el Peirot, per tant, en un beatnik del XVIII pirinenc, que no està gens malament. A més, i a diferència del que s'ha predicat habitualment, les cobles aporten una mena de consciència col·lectiva de pertinença a un territori comú que transcendeix i posa en qüestió el tòpic aïllament secular de les valls pirinenques. Les cobles són una manifestació transversal del geni popular, insisteix l'historiador, i de fet el volum inclou un molt il·lustratiu mapa que marca les desenes de localitats que apareixen citades a les cobles. I tanta era la fama del Peirot, les seves ganes de córrer món o la necessitat de numerari, que fins i tot va tenir temps de pul·lular pel Principat i deixar-hi petja, ja des de la primeres versions de mossèn Vidal. Un exemple per obrir boca, i corrin després cap a la llibreria, que val la pena: 

«Andorra, Encamp i Canillo/ temps ha que ho passen molt mal,/ les d'Ordino i la Massana/ paguen lo mateix censal;/ Juverri i Sant Julià,/ la digo digo,/ Juverri i Sant Julià/ al Peirot paguen lo gra». 

I què dèiem: corrin cap a la llibreria. La digo digo».

 


Quina la fem? Canal Whatsapp



20210707

[2995] Los Tres Ponts dels Tresponts

 

1718. Mapa del Segre, la Noguera Pallaresa, la Ribera Salada i part d'altres cursos fluvials de Ponent (Gallica).
«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona 1718-1719».
Dels cartògrafs Roussel, Claude (1655 ?- ca 1720) i La Blottière, François de (1673-1739).

Els tres seculars ponts sicorins, al congost que, per aquest motiu, s'anomenà dels Tres Ponts. El mapa és invers, o sia, amb el nord a sota i el curs dels rius que s'encara a la part superior. Aquesta representació inversa no fou infreqüent en la cartografia militar francesa d'aquells segles, com si, de Versalles estant, des del peu del mapa miressin per avall. 

Del tres ponts, el primer que es trobava pujant d'Organyà era de fusta. Potser només una palanca per a caminaires però no per a carros ni traginers. El del mig pujava de Fígols per la marge esquerra del riu, i el septentrional, que enllaçava amb el camí dels Pontarrons, fou el que donà accés al vell monestir de Sant Andreu. 

1718. «Carte d'une partie de la Catalogne...»,
Mapa del Segre, la Noguera Pallaresa, la Ribera Salada i part d'altres cursos fluvials de Ponent (Gallica).
Detall del congost del Segre, amb l'emplaçament del monestir de Sant Andreu al marge esquerre. Descriu en Romà Pujades, 'Els Ponts del Segre':
«A partir d’aquí, la carretera circula pel marge dret del riu fins a Organyà i més enllà. El segon tram del congost és més angost i vertical que el tram dels Pontarrons; se’l coneix també com el Forat de Tresponts. En aquest tram hi havia els altres dos ponts, ambdós desapareguts fa molt temps. Primer s’arribava al pont del Diable de Tresponts, que va durar fins a mitjan segle XIX. No n’hi ha cap fotografia: l’invent va arribar massa tard o potser el pont era massa recòndit i els primers fotògrafs no hi van arribar a temps. Però sí que n’hi ha constància gràfica en forma de dibuix, almenys el que va fer Godefroy Engelmann al Voyage Pittoresque et militaire en Espagne, escrit per Charles Langlois i publicat el 1827. Era un pont molt original, amb doble arcada superposada i un forat enmig que li donava un aspecte misteriós. És molt probable que després d’algun dels embats del riu es decidís enfortir-lo amb un nou arc per damunt del primer. La llegenda parla d’una àrdua lluita entre Sant Ermengol i el Diable, entestat a retardar les obres. El Diable, finalment, va sortir esporuguit i en la fugida va deixar una empremta, la Pixarada del Diable, una llarga ratlla vertical de color fosc que destaca sobre el fons més clar de la roca, ben a la vora del pont. Mossèn Cinto, amb una presència activa en diferents trams del riu, en va fer una versió light, més pulcra, on el pixum era substituït per suor. A finals de segle XIX encara subsistia una precària palanca de fusta recolzada en els estreps de pedra. Lluis Marià Vidal, que va ser president del CEC, s’hi va fer una foto. El tercer pont, poc abans de la sortida del congost, es deia probablement el pont d’Escales i se’n sap poca cosa; el mapa militar esmentat abans parlava d’una palanca de fusta» (enllaç). 

1930. El Pont de la Torre, Congost de Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
Portada de la guia bilingüe que l'Editorial Cervantes va publicar, titulada Seu d'Urgell i Andorra, guia del turisme i excursionisme. Segons Romà Pujades,
'Els Ponts del Segre':
«Un mapa militar de la segona meitat del segle XVIII situava els tres ponts i dibuixava esquemàticament la xarxa de camins; és probablement la millor referència! Malgrat els segles passats des de l’època medieval, l’estructura bàsica es va mantenir fins a finals del segle XIX, quan comencen a construir-se les carreteres modernes. Cap dels tres antics ponts existeix actualment, però se’n poden veure encara vestigis. Riu avall, el primer era el pont de la Torre, al final de l’estret dels Pontarrons. Per què aquest nom? Un primer pont, potser de l’època de sant Ermengol, va ser destruït entorn del 1331; després es va reconstruir i a la vora es va construir també una torre circular vinculada al pagament de peatge, que en aquella època ja existia i era també força habitual. A principis del segle XX es construí una carretera moderna i un nou pont, molt a la vora. Durant dècades els dos ponts van coincidir, com ho demostren molts testimonis gràfics, entre altres, diverses postal d’Àngel Toldrà Viazo, que va fotografiar molts paisatges del país durant les primeres dècades del segler XX. Els dos ponts van tenir la mateixa fi, dinamitats durant la retirada republicana al final de la guerra civil. Ara hi torna a haver dos ponts, el de la C-14 es pràcticament al mateix lloc que el medieval i es continua dient pont de la Torre, però ara va en diagonal a l’eix del riu, de manera que tot passant es pot veure encara l’estrep dret de l’antic pont i a la vora una torre quadrada que no té res a veure amb la torre circular que li va donar nom molts segles enrere» (enllaç). 
1827. Lo Pont del Diable dels Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
«Illustrations de Voyage pittoresque et militaire en Espagne», d'Engelmann [et al...], gravador, i Colonel Charles Langlois, autor del text (Gallica).
La impressionant i característica doble arcada del pont del Diable. En Romà Pujades continua: 
«A partir d’aquí, la carretera circula pel marge dret del riu fins a Organyà i més enllà. El segon tram del congost és més angost i vertical que el tram dels Pontarrons; se’l coneix també com el Forat de Tresponts. En aquest tram hi havia els altres dos ponts, ambdós desapareguts fa molt temps. Primer s’arribava al pont del Diable de Tresponts, que va durar fins a mitjan segle XIX. No n’hi ha cap fotografia: l’invent va arribar massa tard o potser el pont era massa recòndit i els primers fotògrafs no hi van arribar a temps. Però sí que n’hi ha constància gràfica en forma de dibuix, almenys el que va fer Godefroy Engelmann al Voyage Pittoresque et militaire en Espagne, escrit per Charles Langlois i publicat el 1827. Era un pont molt original, amb doble arcada superposada i un forat enmig que li donava un aspecte misteriós. És molt probable que després d’algun dels embats del riu es decidís enfortir-lo amb un nou arc per damunt del primer. 
«La llegenda parla d’una àrdua lluita entre Sant Ermengol i el Diable, entestat a retardar les obres. El Diable, finalment, va sortir esporuguit i en la fugida va deixar una empremta, la Pixarada del Diable, una llarga ratlla vertical de color fosc que destaca sobre el fons més clar de la roca, ben a la vora del pont. Mossèn Cinto, amb una presència activa en diferents trams del riu, en va fer una versió light, més pulcra, on el pixum era substituït per suor. A finals de segle XIX encara subsistia una precària palanca de fusta recolzada en els estreps de pedra. Lluis Marià Vidal, que va ser president del CEC, s’hi va fer una foto. El tercer pont, poc abans de la sortida del congost, es deia probablement el pont d’Escales i se’n sap poca cosa; el mapa militar esmentat abans parlava d’una palanca de fusta» (enllaç). 
1890. La palanca del pont del Diable als Tresponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
Fotografia: Lluís Marià Vidal (MdC-AFCEC).
La palanca de fusta, amb una alçada considerable sobre el riu, encara subsistia a final del segle XIX.

1982. Els Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
(foto: viquipèdia).
Pont militar provisional a l'esvoranc causat a la carretera per la darrera gran riuada del Segre, aquella famosa, perquè és la que vam viure la nostra generació en directe, que va inundar tot Cappont i tot Ferran a la ciutat de Lleida. 

Segle XVI. Retaule la Pietat, Catedral de la Seu d'Urgell.
(Foto: monestirs.cat).
Retaule d'estil renaixentista, fet per l'escultor barceloní Jeroni Xanxo, i pintat de daurats al segle XVIII. En aquesta taula, s'hi refereix la construcció dels Tres Ponts. El del mig, conegut com a Pont del Diable, mostra la reconeixible i característica silueta de doble arc. També s'hi aprecia, al primer dels ponts, la torre de guàrdia rodona que li donà el nom de Pont de la Torre. 

Durant els segles medievals i, de fet, fins al segle XX, el record de la construcció es va mantindre ben viu en la memòria col·lectiva. Aquesta obra, d'origen episcopal, ha estat per gairebé mil anys una fàbrica decisiva per a la comunicació del Pirineu amb el Segre Mitjà, i que va configurar i permetre l'expansió del comtat d'Urgell cap al sud i la plana, i amb això, la configuració del nostre domini dialectal lleidatà.



20210408

[2264] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (iv)

Anys 1960-70. Nalec, la Baixa Segarra (l'Urgell).
Amb la grafia castellanitzada per imperatiu legal de la repressió (espanyola) d'aquells temps, una matrícula de carro prou ben conservada. 

1929. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«Arxiu de Tradicions Populars», núm.3 (ARCA).
Segons que recollia Valeri Serra a començament de segle XX, sembla que les bufoneres per on s'escolava el riu Corb, donaven nom despectiu als habitants de Nalec, mofats com a 'bufons' pel personal dels pobles veïns. 

Quan és a la carretera
que de Targa va a Montblanc,
clou de sobte sa carrera
deixant eixut el barranc».

Perquè el cas és que el Corb: «Queda sec/ per no veure ni pintura de Nalec». La sapiència popular no falla. Curiosa també la referència al toc de corneta que es feu servir durant la carlinada, s'entén que pels reialistes, resava noms de pobles segarretes per fer-ne memòria.

2017. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
Just abans de la cèlebre peixera de Nalec, del Corb n'és desviat un braç per la dreta. És d'aquest braç, que torna a la llera mare passat Nalec, que se'n tragué l'aigua per a la força del molí medieval del Casanova, datat cap als segles XIV-XV. La potència econòmica del bisbat vigatà permetia fer aquestes inversions. S'hi reconeix avui encara la bassa i alguns pocs murs, amb ferms carreus de pedra picada. Va subsistir fins ara fa poc més de cent anys i se'n poden veure les restes al costat de la L-201. Llegeixo: «Es va destruir l'any 1910, quan era propietat de Ramon Casanova, de Passanant, i n'era moliner Josep Farriol». Per quins set sous devia quedar en desús?

2017. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
El Sindicat agrícola nalequè, datat del 1929.

1901. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 30 de desembre (ARCA).
Al núm. 5 del carrer Castell, quan els veïns notaren que era tancada i que l'amo no era vist enlloc, l'autoritat disposà que s'hi entrés: el pobre home, solter, va fer la fi del raïm, com se'n diu popularment. 

1913. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 20 de febrer (ARCA).
La plaça de metge de Ciutadilla era dotada amb tres mil pta anuals, però amb 500 més si el metge volia ser agregat també al poble de Nalec. Sembla que el poblet devia tindre temporades sense atenció mèdica. Que dura que n'era la vida, oi?

1918. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 20 de febrer (ARCA).
No era gens fàcil per als petits poblets de disposar d'aquests serveis, tampoc del de mestra. El pressupost era reduït en comparació a pobles més grans, i sempre eren els darrers a cobrir places, si és que algú les arribava a demanar.

1928. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«La Veu de Catalunya», de 24 d'octubre (ARCA).
Calgué agrupar el secretari municipal de Nalec, Rocallaura i Vallbona per fer viable la plaça administrativa. 

1931. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 3 de juliol (ARCA).
Sembla que una forta baralla sacsejà la pau del poble. Llàstima que no puguem saber-ne el motiu: límits de finques, deutes de joc... qui lo sa!

1931. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 26 de juliol (ARCA).
La festa major nalequesa devia tindre fama entre els comarcans. Diu que «son muchos los automóviles de viajeros que se han trasladado allí» per ballar i xalar. És probable que a l'estiu, hi hagués força turisme de proximitat, d'una festa major a l'altra. Si hi anaven amb cotxe, només podien ser targarins adinerats o grans hisendats.

1932. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«La Veu de Catalunya», de 19 de juliol (ARCA).
L'aprovació de la construcció de l'edifici nou de les escoles, amb aules per a xiquets i per a xiquetes, i subvenció estatal de 20.000 pta.

1934. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 24 de juliol (ARCA).
Per Sant Jaume, festa major a Nalec i Belianes. També al poblet de La Mora (la Granyanella). A Belianes tenien predilecció per una cursa ciclista: de 75 km! No és estrany, doncs, que modernament hi tornessin amb la Marxa Ecològica i per la Pau, que ja hi porta més de trenta-tantes edicions des del 1984.

A Nalec aquell any s'inauguraren les escoles i la Casa de la Vila, amb assistència de conseller de Cultura de la Generalitat republicana, en Ventura Gassol. Quin honor! Disposar d'un parell de bones fondes en el camí targarí devia ajudar-hi força.

1932. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», d'11 de setembre (ARCA).
Tot i que el camí, de terra és clar, des del poble fins a la carretera no sempre es trobava en les millors condicions.

1925. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 18 de gener (ARCA).
Feia alguns anys que s'hi havia fet alguna obra de condicionament.

1933. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 7 de setembre (ARCA).
Un incendi a la plaça Major del poble, a cal Bernard Figuerola, a on hi havia el forn de pa. Com que hi havia llenya amuntegada, el foc es va fer gran. Calgué tocar a sometent. Tot el poble acudí per ajudar a apagar-lo, cosa que trigà més de tres hores, amb la por que prengués a les cases veïnes. Més de mil pessetes de danys materials, que avui són sis eurets, però llavors 200 duros eren una petita fortuna.

1934. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 31 de maig (ARCA).
Aquell any de 1934, doncs, s'hi inauguraren les escoles i casa de la vila. El corresponsal del diari també hi feu cap: la inauguració era presidida pel conseller Gassol i altres personalitats. Fa tota la descripció de les noves dependències municipals. «Corona el remate del edificio una bien acabada efígie de la República». Diu que el poble, des de la restauració, sempre ha sigut «liberal y demócrata»Sabem que el periodista era amic de la infantesa del senyor alcalde. Això també explica la presència de Nalec ara i adés a les pàgines del diari barceloní. 

1935. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 5 de febrer (ARCA).
Al cap d'un any escàs, el govern republicà (espanyol), llavors en mans de la coalició dretana de la CEDA, va destituir aquell ajuntament «de filiación izquierdista», per nomenar un gestor afiliat al Partido Radical. Sembla, doncs, que l'alcalde Vives sí que tenia algun o un parell d'enemics, oi?

1935. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«La Veu de Catalunya», de 10 de febrer (ARCA).
S'aclareix que els membres de l'ajuntament destituït eren d'ERC.

Anys 80. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
Imatge de la bonica Casa de la Vila, edifici inaugurat aquella festa major de 1934. És clar que la imatge de la República que el coronava va desaparèixer al 1939, oi?

1937. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
Paper moneda local durant la guerra.

Anys 1970-80. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
Magnífica perspectiva del poblet. Crescut en temps medievals com a vila closa, amb un cens sobre els trenta-cinc focs al segle XIV, fou durant el segle XVIII que s'amplià cap a aquest costat de l'església barroca de nova planta. 



20190601

[1986] Anserall del XX al XXI

1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
Des de la Valira, en primer terme, a on s'aprecien les antigues palleres, fins a l'altre cap del poble, la vista de l'antic i vell Anserall és preciosa. 



1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Foto: Ceferí Rocafort.

Detall de la fàbrica de les antigues cases, teulades de pissarra, galeries i palleres.
1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
El municipi de fa cent anys era format per Anserall, 30 edificis i 94 habitants, Estelareny, 11 amb 25, Calvinyà, 31 amb 91, a més dels antics petits llogarets de Cortingles, Feners, Pentebre, Sant Jaume, Llirt i Morters.
1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
«A cinc minuts d'Anserall, sobre lo riu, se veuen les despulles de l'antic monestir de benedictins, nomenat de Sant Sadurní o Sant Serni de Tavèrnoles, la qual església, en la part que no és enderrocada (un braç i mig de la creu que formava sa planta romànica), serveix de parròquia al poble». Les primeres noves que se'n tenen daten dels temps de Carlemany! El cenobi tingué intervenció en els afers del comtat urgellenc durant tota l'Edat Mitjana i el monestir de Sant Andreu a l'entrada dels Tres Ponts, ja Segre avall, en fou dependent. La vida del monestir al costat de les antigues tavernes del camí andorrà s'anà apagant des de final del segle XV.

Als anys 1920, disposava d'escola de nens i de nenes, cosa que diu prou en aquell àmbit pirinenc encara ancorat en la vida i economia tradicionals. 

1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Comte Carlet.
L'antic cenobi romànic de Sant Serni de Tabèrnoles, la part que en restava dempeus.

1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
S'hi distingeix encara el campanaret afegit en els darrers segles, des que l'església passà a parroquial d'Anserall. 
2002. Anserall (l'Alt Urgell), a vista d'ocell, «Diari Segre»
L'Anserall d'en començant el segle XXI. Bàsicament, la mateixa factura urbanística, amb les cases renovades, però sense la plaga d'adossades ni res que s'hi assembli, i que duri! L'entrada al poble, fins i tot, encara es fa pel traçat tradicional i secular, havent substituït, és clar, la vella palanca de fusta per un pont com cal. 
2002. Anserall (l'Alt Urgell), a vista d'ocell, «Diari Segre»
Anserall amb Sant Serni a un cop de pedra, riu amunt. La vista aèria dona idea del pas estret que hi havia en aquest lloc, i de la raó o una de les raons per les quals els monjos s'hi instal·laren ja des d'època carolíngia (primer monestir benedictí de la Marca Hispànica franca): el control de la ruta cap al nord. S'hi aprecia ben bé com la feina de l'home (i de la dona, ep!) va aconseguir una petita esplanada de conreu a tocar del riu. 
2002. Anserall (l'Alt Urgell), a vista d'ocell, «Diari Segre»
Entre tots els agregats de la Vall de Valira, el nou municipi que agrupa diferents llogarets al voltant d'Anserall i d'Aòs de Civís, fan poc més de set-cents habitants.


20190529

[1985] Antigues de l'Anserall alturgellenc

1890. Anserall (l'Alt Urgell), 9 d'agost.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC-AFCEC).

A la voreta de la Valira, el poblet d'Anserall a la fi del segle XIX, quan l'antiga esplendor del monestir de Sant Serni ja feia molt de temps que havia periclitat. 
1890. Anserall (l'Alt Urgell), 9 d'agost.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC-AFCEC).

En el detall fotogràfic s'hi aprecia l'antiga palanca de fusta sobre la Valira, al camí que donava entrada al poble, i les teulades tradicionals de llicorella. 

1845. Anserall, l'Alt Urgell.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El petit poblet disposava de 35 cases en aquell ja llunyà segle XIX, i l'església parroquial de Sant Sadurní, a l'antic monestir dels afores, riu amunt. Els llogarets Mortes i Estalareny n'eren dependents. Del «famoso y antiguo monasterio» se'n diu que va pertànyer a l'orde templer, cosa que no crec ajustada a història. El poble tenia una fèrtil horta de ribera i «un puente de madera para facilitar el paso al camino que conduce a Andorra». La terra baixa oferia 400 jornals per sembrar, i la muntanya fusta per a combustible i pastura per péixer el bestiar. Tot plegat per a 24 veïns o caps de casa, que feien 160 persones, a raó mitjana de 6 o 7 per casa. Ara, a Anserall, n'hi deu haver la meitat, de Veïns, si fa no fa.
1910 ca. Anserall (l'Alt Urgell). 
Postal d'ATVdel poblet urgellenc al peu del camí d'Andorra. Uns figurants amb cavall inclòs, escaientment col·locats, avivaven la composició. Al fons, un gran edifici, potser d'una antiga fonda al camí andorrà?, rere el cementiri petitó que ens tapa la vista de la palanca de fusta que donava accés al poble.
Anys 1920-1930. Anserall (l'Alt Urgell). 
Una altra preciosa imatge de la ribera valirenca al pas per Anserall. Moltes cases tenien les golfes per guardar-hi el fenc, per ajudar a passar l'hivern al bestiar.
Anys 1920-1930. Anserall (l'Alt Urgell). 
Una altra preciosa imatge, plenament etnogràfica, aquesta del carrer Major del poblet, sota els porxos de Cal Miquel. Tot destil·la una manera de viure a muntanya, ja inexistent.  
Anys 1920-1930. Anserall (l'Alt Urgell). 
Postal de l'Anserall d'ara fa (gairebé) cent anys, amb el camí d'Andorra que remunta la Valira, la palanca en primer terme, el petit nucli de la trentena de cases que formaven la població. 
Anys 1930-1940. Anserall (l'Alt Urgell). 
Preciosa postal acolorida de l'Anserall d'abans, amb les palleres de la vora de la Valira.