[2514] Centenari de la primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern

 

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

Esplèndides imatges del Pla de l'Hospital benasquès tot nevadet a l'hivern d'ara fa cent anys. Els Llanos del Hospital, que en diuen ara, portaven riu Éssera amunt fins al xalet refugi de la Renclusa, llavors amb pocs anys de funcionament, però a l'estiu, per a les ascensions al cim més alt de les Maleïdes ribagorçanes.

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

La idea «d'ascensionar amb skis el pic de l'Aneto per les festes de Nadal» sorgia tres anys abans de la mà d'uns pocs associats a la Secció d'Esports de Muntanya del CEC. En aquelles dates d'ara fa un segle, només un parell o tres d'ascensions forasteres ho havien aconseguit, i ells volien ser els primers catalans a guanyar-lo en ple hivern. De fet, ho varen provar per tercera i definitiva vegada per la Setmana Santa, a inicis d'abril d'aquell any.

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

Els expedicionaris foren, a més d'Enric Ribera, redactor de l'article i de les imatges, Lluís Estasen, Josep M. Soler i Carles Feliu, reconeguts pirineistes del moment. Van pujar fins a Benasc amb un autoòmnibus 40 Hispano, cosa que en aquells temps era un avenç incontestable en les comunicacions terrestres: dos dies des de Barcelona per Graus. Van passar a saludar de vídua de Josep Sayó, el primer gran guia de les ascensions a l'Aneto en el començament de segle XX, primer arrendador del refugi de la Renclusa, que morí al cim per una tempesta al 1916 en l'ascensió que s'hi feu per a la inauguració del xalet. La vídua els donà les claus del xalet refugi, que llavors regentava son gendre, Antonio Abadias. El dia 11 iniciaren al camí cap al refugi pel Pla de l'Hospital. La neu era abundant i el risc d'allaus també.

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

El xalet refugi de la Renclusa, inaugurat tràgicament aquell 1916.

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

Refugi i capella de les Neus, a la Renclusa.

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

A les 5 el camí iniciaren la pujada cap al cim: «al pas i sense fadigar-nos, fent ziga-zagues, empreníem la pujada cap al Portilló. Els companys adaptaren els grampons a llurs esquís marxant amb tota seguretat». A la sortida del sol, ja eren als peus de la magna glacera: «després d'alguns minuts d'estada per fer unes fotografies, ens decidírem a atacar la gran gelera». 

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

Arribats al Pas de Mahoma a les 10,30h, es preparen per passar-hi, «totalment cobert de neu». Un dels companys prova amb la mà de fer caure la neu, i l'hi han de fer retornar amb fregaments «amb totes les meves forces a fi de fer-lo entrar en reacció, cosa que vaig obtenir al cap de mitja hora». En aquelles alçades, en temps hivernal d'abril, «feia vent fort i tan glaçat que deixava les mans balbes malgrat dur guants». 

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

Ascensió i cim de l'Aneto nevat. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

Vistes de les Maleïdes nevades. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

El Port de la Picada i el de la Bonaigua amb l'antic refugi.

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

La travessa del Pas de Mahoma tot nevat va suposar-los tot un repte de primera magnitud: «les roques de granit que tan bones preses ofereixen a l'estiu, estaven cobertes de neu i glaç. El vent glaçat que feia insensibilitzava peus i mans, la qual cosa feia difícil la travessa i comprometia la seguretat personal. Gràcies a un treball constant de piolet vam aconseguir travessar-lo». Volgueren seguir la tradició d'escriure en el llibre de registre, però «l'estilogràfica de què ens servírem, més que una ploma, semblava una escombra, car degut al fred la tinta s'agrumollava en intentar escriure». La vista del Pirineu nevat li resulta gairebé indescriptible a l'autor: «feia goig veure aquell estol de caputxes blanques agenollades com en acte de sotsmissió al peu d'aquell colós, gegant del Pirineu!»

Per al retorn calgué refer el perillós pas nevat i, havent passat pel coll de Corones a recollir-hi els esquís, allà «van començar les grans patinades per la gelera de l'Aneto... ens hi gronxàrem a gran plaer», tot lliscant avall i avall. 

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

Els excursionistes resten un dia descansant al refugi, tots sols, que llavors no hi pujava ningú, a l'hivern. Experiència que segons l'autor «és quelcom inexplicable i als qui ens agrada la muntanya ens identifiquem tant amb aquelles solituds voltades d'incomparables belleses, que és impossible que els profans ho puguin compendre».

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

El dia 14 emprenen camí cap al port de la Picada, que «no fou cosa fàcil» per causa del torb i la neu molla, que alentien la marxa. El vent que bufava del port era tan fort «que moltes vegades ens empenyia i corríem amb els esquís als peus sense el més mínim esforç»... fins que els rebotia per terra. Calgué que se'ls traguessin. La crosta del glaç que cobria la neu, en trencar-se, «s'aixecava en forma de teules que volaven per dessobre els nostres caps». Arribats al port, l'expedició es parteix, els uns cap a la Vall d'Aran, altres cap a l'Hospice de França, l'antic Espitau de Banhères, refugi dels qui es dirigien al pas del Portilló de Benasc des del nord occità cap al sud ribagorçà.

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

Finalment, els excursionistes arriben a Banhères de Luishon a tocar d'hora foscant.

1923. Enric Ribera i Llorens, 

«Primera ascensió nacional del Pic de l'Aneto a l'hivern»,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de maig (ddd.uab.cat).

L'altra expedició va baixar fins a l'Artiga de Lin tot esquiant, i des de les Bordes es dirigiren a Salardú amb carruatge. L'endemà pujaren per la Bonaigua per baixar fins a València d'Àneu i Esterri. 

[1584] En Josep Sayó de la Renclusa, o Pepe el de Llausia, de Benasc

Quinalafem.blogspot.com

[1878] «Qui coneix la terra, l'estima», homenatge a Lluís M. Vidal

1989. «Homenatge a Lluís Marià Vidal», Joan Rosell i Sanuy,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
Retrat d'un dels grans pioners de la fotografia de muntanya de final del segle XIX i començament del XX (1842-1922), enginyer de mines i geòleg de professió, membre del CEC i president del club alpí entre 1896-1900.  

1989. «Homenatge a Lluís Marià Vidal», Joan Rosell i Sanuy,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
Portada de l'exemplar, amb una vista al cingle sobre el pas de la Lloba al Montsec de Rúbies o de Meià. Al fons, el Montsec d'Àger, ara dit d'Ares, i entremig l'estret de Terradets.

1989. «Homenatge a Lluís Marià Vidal», Joan Rosell i Sanuy,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
Article d'homenatge al geòleg, excursionista i fotògraf, que el CEC li feu a la Placeta de l'Escola de Corçà, en record dels seus estudis sobre el Montsec. 

1989. «Homenatge a Lluís Marià Vidal», Joan Rosell i Sanuy,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
«Sabia entendre el que les pedres li mostraven, sabia llegir en el rocam, era un geòleg de camp, simplement un geòleg, un excursionista científic». 

1989. «Homenatge a Lluís Marià Vidal», Joan Rosell i Sanuy,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
Fou el descobridor de la pedrera de Meià per a fornir de pedres per gravar al gremi d'impressors de Barcelona. En extraure les pedres, «en aquesta calcària fullada, gairebé per casualitat, s'hi pot trobar un fòssil, premsat durant milions i milions d'anys». La col·lecció la donà al Museu Ciències Naturals de la Ciutadella barcelonina.

1989. «Homenatge a Lluís Marià Vidal», Joan Rosell i Sanuy,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
La manera de moure's pel país i de portar a terme el treball de camp era molt diferent, és clar, de l'actual, començant pels mitjans de comunicació i els mateixos camins. A final del segle XIX, encara no s'havia obert la carretera dels Terradets. Llavors només «hi havia un estret camí de ferradura del qual encara se'n conserva algun tros. El camí travessava el riu [la Noguera Pallaresa] dues vegades. La segona ho feia per un pont de fusta per dues bigues d'uns quaranta centímetres d'amplada i unes llates que les cobrien».

1989. «Homenatge a Lluís Marià Vidal», Joan Rosell i Sanuy,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
Quan el camí de Terradets arribava a Cellers s'hi trobava el peatge; «allí es pagava una quantitat que servia per a tenir el camí i els ponts del congost en condicions». Es veu que això dels peatges ho portem ben interioritzat. L'anècdota de la mula travessant el pont sense les llates mentre el traginer dormia és excepcional.

1989. «Homenatge a Lluís Marià Vidal», Joan Rosell i Sanuy,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
Menhir de la Vinya Munera, Campmany, a l'Alt Empordà, probablement amb el mateix fotògraf retratat al costat per donar la referència de la proporció del pedrot megalític.

1989. «El que ens revela una col·lecció fotogràfica centenària», Ton Abel,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
La col·lecció de fotografies, de 389 negatius de vidre, la començà al 1888. No ens podem fer una idea precisa de com devia de ser l'aventura de portar la màquina aparatosa i els pesants negatius de vidre als indrets que retratà. La col·laboració d'un ruc o una mula només per als estris fotogràfics era imprescindible.

1989. «El que ens revela una col·lecció fotogràfica centenària», Ton Abel,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
Aquell mateix 1888, nombroses fotografies foren fetes per Lluís M. Vidal per la ruta de la Noguera Pallaresa, la Vall Fosca, la Vall de Boí i la Ribagorça, camí de la Vall d'Aran. La meticulositat i perfecta anotació dels negatius permet de resseguir-ne les rutes anuals. 

1989. «El que ens revela una col·lecció fotogràfica centenària», Ton Abel,
Revista «Muntanya», núm. 765, octubre.
«Observador nat, inquiet estudiós de totes les activitats humanes, home d'alta sensibilitat artística, gran coneixedor de la tècnica fotogràfica de l'època, viatger infatigable i posseïdor d'una gran cultura». Moltes de les seues imatges foren les primeres preses a tants i tants pobles i poblets de la Catalunya interior i de muntanya durant el darrer decenni del segle XIX i primer del XX. Per a l'estudiós o l'aficionat, trobar una fotografia de Lluís M. Vidal és tota una satisfacció. La vàlua etnogràfica per reconstruir la nostra manera de viure i llegar-la a la posteritat és incommensurable.
Honor i glòria!

[1300] Descens del Posets-Llardana, 1908

[1868] Una travessa hivernal del Port de la Picada, 1903 (ii)

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Una memorable vista de les Maleïdes, d'est a oest: des de l'Aresta de les Salenques fins a les muntanyes d'Estós, passant, és clar, per l'Aneto i la Maladeta. Una fotografia esplèndida del nostre gran pirineista Juli Soler i Santaló.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els excursionistes inicien l'ascens cap al port de la Picada des de les Bòrdes a la matinada del mateix dimecres de cendra, entre «la cridòria de l'agonitzant Carnestoltes». En destaca la descripció emocionada de la soledat mentre trescaven amunt, «sols hi sobrava un griso fi i penetrant que baixava de la serra, i que ens feia trescar de pressa fins a riscos de patinar involuntàriament per les geleres del camí... lo termòmetre marcava algunes dècimes sota zero».

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Vista septentrional de les Muntanyes Maleïdes, amb vista presa des del mateix cap del port de Benasc o de la Picada. La neu a mig hivern i ple febrer i és abundantíssima: gairebé tot és un mantell blanc continu, només esqueixat pels alts cims rocosos.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.

Començant per l'est, s'hi distingeixen la punta de Salenques, el pic de Tempestats, l'Aneto sota la broma que s'hi arrossega, que just deixa apreciar el coll de Conones. Més cap ací, la llarga Aresta del Mig que cau dins la Bretxa Maleïda als peus dels pics, oriental i occidental, de la Maladeta o Maleïda.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
La portentosa vista continua assenyalant el coll d'Alba al peu del prominent pic. En primer terme, la ribera del plans de l'hospital a la capçalera de l'Éssera. Just allà mateix, a mitja alçada, cap als 2.140 m, el mateix Juli Soler hi emplaçaria el nou refugi de la Renclusa, començat a aixecar pel CEC sota la seua direcció al cap de deu anys, al 1914. Enllà de la vall, al fons, a l'altra banda de la vall de Benasc, les muntanyes d'Estós.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Pujada cap al port de la Montjoia per un impressionant tou de neu, «que ens envoltava arreu, tot eren serres i més serres cobertes per l'alba i immaculada vestidura». I és clar, calia aturar-s'hi per captar «algunes fotografies del gran panorama que s'hi obirava». El nostre narrador reconeix que no es trobava físicament bé aquell matí, «sentia una pesadesa de cos i certs símptomes gàstrics que no deixaven de capficar-me...» A la muntanya, és sempre molt important, decisiu, trobar-s'hi amb el cos a punt. «Els símptomes iniciats anaven en augment, mes s'hi havia afegit una son que m'obligava a fer un seguit esforç per no aclucar les parpelles», cosa que «me feia estar verament alarmat, perquè era la primera vegada que em trobava en aquell estat, i veia que, de seguir, les cames no m'obeirien pas, i a fe que no era l'ocasió, perquè lo arriscat tot just allavores començava».

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els guies fan continuar la marxa, i l'estat físic del nostre excursionista es va agreujant. Juli Soler ho descriu amb gran lucidesa i reconeix que, «ja no podent més... amb excusa de fer una vista fotogràfica» s'assegué sobre el glaç i dissimulà les ganyotes «tapat mon cap amb lo drap de focar», aquell típic drap on esmunyien el cap els fotògrafs de fa cent anys. A més a més, el temps començà a donar mals senyals. Tot plegat acabà el el gran Juli Soler baixant del port agafat de bracet amb els guies. Retorn altre cop, doncs, a l'ermita de l'Artiga.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
«Poc abans del migdia arribàrem feliçment a l'ermita, i allí ens reférem amb bona vianda calenta. Jo, en especial, ja ho necessitava, perquè des de la nit abans no havia entrat en mon cos més que mitja presa de xacolata crua i una petita llesca de pa». La sort no se sap mai on t'espera: aquella indisposició els privà d'anar més enllà i d'enfrontar-se a un «jorn traïdor». El gran Juli Soler, pres del mal de muntanya? Això mateix s'ho preguntava ell.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Les nits a muntanya, enmig del torb hivernal, tenien tota l'estampa de tètrics i espaordidors, dins d'aquella cabana, la teulada de la qual «a cada raxtada semblava ésser arrancada i llançada en orri, un combat dels elements en aquells feréstecs llocs».

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Emprenen per tercer cop l'intent d'ascens i travessa: pel port de Montjoia cap al Tuc dels Cabirols (2.450 m) en un dia molt més arreglat meteorològicament parlant. Aquest tuc «és un punt orogràfic remarcable, com que marca el vèrtex d'una inflexió en angle recte de la carena fronterera». Aclareix l'autor que, els francesos l'anomenen Pic de l'Escalette, i els aranesos, Tuc de Cabrirols. «Pic... que té, per consegüent, vessants als tres territoris»: l'Aran, la Ribagorça aragonesa i França.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
El narrador comenta les vistes magnífiques des de dalt de Cabirols cap a França i cap a l'Aran. El coll de Bom era el nom del port de Benasc, o del Boum, com encara avui se n'anomenen els llacs que s'hi troben pujant de l'Hospice o hospital de França.

La baixada del cim es feu pel pas o «camí de l'Escalette», que sorprengué el nostre protagonista: «lo que se'ns presentà a la nostra vista, més que un pas més o menys dolent, fou un magnífic i gen disposat trenca-colls, un tros de corriol d'uns 25 passos a manera de cornisa sota la carena, i sostingut per una paret plombada d'algunes d0tzenes de metres dessobre un espadat de neu que no parava fins als clots de l'Infern». Però la situació era diferent de la del bon temps: «aquell camí, que a l'istiu és transitable fins per a cavalleries, allavores era tapar per un talús de neu glaçada d'uns 50º d'inclinació, fins al caire de la paret, i que per la gran duresa de la neu era d'impracticable pas». A la vista d'aquell espectacle hivernal, «no ho trobàvem pas gens bonic», o encara més: «allò era molt lleig».

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els Clots de l'Infern als peus del Tuc de Cabrirols o Pic de l'Escaleta, amb les Maleïdes ben bé palplantades allà al davant. 
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Un dels guies hi obre pas amb una destral, «obrint en lo talús les petjades per sostindre'ns... En acabat un a un i amb lo cos decantat cap endins i apuntalat pel bordó, anàrem passant amb tot lo repuesto d'enteniment i amb l'ànima en un fil». De vegades, no hi ha altres remeis que jugar-se-la... o potser sí? 

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Detall de la pujada al Cap del Port de la Picada, amb els excursionistes bota en mà, fent trago de vi per reconquerir forces: una gran beguda (no sé si dir-ne isotònica) oblidada per la modernor. Només els vells rockers de l'excursionisme encara en carretegen una bota per a delit dels acompanyants.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Creuar els Clots de l'Infern, amb neu fins a la cintura, no els fou tasca fàcil: «allí hi prenien part cames i braços, ajudant-nos uns als altres, sense que cap tingués gens de fred, perquè suàvem com a l'istiu a la plana». Finalment, després de cinc hores d'haver sortit de l'ermita de l'Artiga de Lin, l'expedició arriba al cap de la Picada (2.490 m), divisòria d'aigües entre la Garona i l'Éssera. «D'allí es disfruta d'un panorama superb, sens dubte un dels més imposants de tots els Pirinues. A l'enfront, i al capdavall del llarg talús del port, s'obre la fonda ribera del riu Éssera».

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
«...a l'altre costat de la vall, la imponent serralada de la Maleïda, la sobirana dels Pirineus, allargada en ampla i  grandiosa corba, d'una extensió de més de 9 km, sense que cap dels gegants que la coronen s'abaixi dessota dels 3.000 m, amb sos eternals geleres i escletxes, sols dominades per les poderoses arestes granítiques que li serveixen d'esperons transversals». La vista a l'hivern, encara més magnífica que a l'estiu, amb el reflex del sol sobre la neu «produint l'efecte d'un immens sorral de brillants». Tots els caminaires resten bocabadats davant tan grandiós espectacle de la natura: «Com se podria traslladar tot allò als esquifits límits d'una placa fotogràfica?» es pregunta, extasiat, en Juli Soler.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Arribada a la cabana Cabellut: «Aquesta alterosa cabana és arrendada a l'istiu pel ferreny senyor Paco de Benasc, per tenir-hi alguns queviures per als nombrosos excursionistes que hi pugen en aquella estació de l'any des de Banheres de Luishon per esplaiar la vista des d'aquell esplèndid belvedere i per a fer alguns l'ascensió a les Maleïdes». A l'hivern, tota colgada de neu, només se'n veia la teulada. Ben a prop, la bretxa del Port del Bom, actualment conegut com a Portilló de Benasc. Quan hi tragueren el cap per espiar la ruta que volien fer fins a Luishon, aquesta fou la reacció: «Crec que encara en fugim de lo que veguérem: des de la bretxa fins al primer estany... allò era un pa de glaç verdós d'una sola peça, una muralla gairebé vertical que al mirar-la donava vertigen», per a on renuncien, sense més raons, a transitar-hi.

Decideixen, doncs, tornar a refer el camí d'anada, però enlloc de travessar altre cop pel pas de l'Escaleta, «que crec que a tots ens havia fet prou fàstic», decideixen fer-ho per la drecera de la canal de Pumero, «aquell estret corredor glaçat de 400 m de desnivell, reclòs a cada banda per formidables muralles nevoses que semblaven esllavissar-se a la més petita senyal». Amb el consell del guia, es decideixen de baixar per aquesta nova opció, «perquè la neu era ben glaçada i no eren de témer les avalantxes, i... passant-la de pressa i sense moure fressa, i amb l'ajut de Déu podríem ben sortir del pas». Només els isards hi havien gosat a baixar fins llavors. 

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
La intrèpida baixada és acomplerta a força velocitat i gairebé encegats. Amb mitja horeta, llisquen fins a la Coma de Pumero. L'alegria per haver-hi tots arribat sense pendre mal, els feu saludar al crit de Visca Catalunya! L'esmorzar, a quarts de tres, al costat de l'embut o forat del Pumero (aranès Pomèro) és plàcid i tranquil, després de tanta trifulca. Després, per avall cap a l'ermita de l'Artiga, cap a les Bòrdes i, a posta de sol, plantats a Vielha, «pel camí vell de ferradura que va vorejant lo Garona per l'esquerra, arribant-hi després de dues hores d'hermós i descansat passeig». 

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Imatge dels muntanyencs sobre la neu d'una allau al Pic aranès de Salana.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els muntanyencs decideixen allargar l'estada a la Vall, presoners de la bellesa i de la comunió amb la terra i la natura. Aprofiten per pujar al Pic de Salana (2.480 m) des d'Arties, «admirant des de son cim l'esplèndid panorama del Cercle de Colomers, amb la constel·lació dels seus estanys glaçats».

El retorn cap a Barcelona es fa per similar ruta que l'arribada, per carruatge i tren per la banda nord dels Pirineus. Des de Vielha cap a la Ribagorça o el Pallars, els passos hivernals eren intransitables per als viatgers.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
De Sent Girons a la Bastida de Serou, cap a la capital de l'antic comtat, Foix, i fins a Acs. D'allà faran la ruta cap a l'Hospitalet i el Port de Pimorent, enmig d'una gran nevada. «A cada revolt semblava que el carruatge anava a esser capgirat, entrant-nos dintre fortes ratxades de neu. Els pobres cavalls amb prou feines ens podien arrossegar... tanta era l'espessetat de neu i de broma que ens embolcallava. Lo cotxer, que anava en descobert, semblava a punt d'esser tirat a la paella, i se treia el fred de les espatlles sobre les dels pobres animalets, que ja deurien estar ben calents amb aquella ruixada de garrotades per postres».

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
De l'Hospitalet, darrer poblet de l'Arieja, passen a Porté, primer poblet de la vall de Carol, ja a la Cerdanya septentrional. Només cal travessar el coll de Pimorent, trajecte que hagueren de fer sense carruatge per la gran nevada i havent de contractar «lo correu i un altre home perquè ens portessin lo fato al coll». A dalt del port (1.900 m), «allò era un paisatge siberià» i l'autor fa la descripció dels cims que tenen a les envistes, des dels andorrans i fins al Carlit. Havent canviat de correu, acaben el dia fent cap a l'Hotel Salvat de la Guingueta. L'endemà el retorn cap a casa el feren Cerdanya amunt i pel coll de la Perxa, «amb l'espaiosa diligència de Mont-lluís», fins a Vilafranca de Conflent i Perpinyà. L'endemà ja eren arribats a casa, «cap al tard del dia 6 de març, tretze dies després des de la sortida», en l'any de 1903.

Rellegir aquestes ressenyes més de cent anys després ens fa reviure aquella descoberta amb què els nostres primers pirineistes visqueren les ascensions i travesses pirinenques. Sobretot, ens corprèn la ingenuïtat, virginitat i puresa amb què es llançaven muntanya amunt i amb què s'enfrontaven amb els elements naturals, sense gairebé cap dels estris i atuells que tots necessitem per fer-ho, però amb una gran força física i, encara més, una gran voluntat, ganes i determinació psíquica per conèixer, per fondre's gairebé, amb el Pirineu. Salut i honor, eterns compatriotes muntanyencs! 

[1867] Una travessa hivernal del Port de la Picada, 1903 (i)