Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ponts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ponts. Mostrar tots els missatges

20221025

[2414] L'Automòbil Club de Lleida, 1908




1954. Lleida, primers automòbils.
Revista «LABOR», núm. 16, de febrer (FPIEI).
La qüestió de quin fou el primer cotxe matriculat a la nostra ciutat sempre ha sigut una mica confusa. Primer perquè no és igual el primer cotxe matriculat amb la inicial de la província que el primer cotxe que circulava pels carrers lleidatans. En segon lloc, i com veiem al peu de la imatge, per consideracions subjectives dels informants, que en aquesta ocasió considera que el primer cotxe digne d'aquest nom, per les seues característiques i prestacions, fou l'L-2 del comte de Vinatesa.

1954. Lleida, primers automòbils.
Revista «LABOR», núm. 16, de febrer (FPIEI).
El 'landó' del títol es refereix al Landau, un petit cotxe de cavalls molt de moda a final del segle XIX. L'article descriu en el castellà obligat del franquisme (espanyol) el personatge que fou Miquel Agelet i Besa, comte de Vinatesa: «alto, elegante, igualito que si saliera de una caja, se le veía por la calle con su flor en el ojal. El traje, de corte inglés, sin una mácula, la raya de los pantalones tirada a cordel y el lazo de la corbata y el maravilloso lazo de la corbata...» Es veu que era tot un dandi ben tocat i posat, que es feia mirar quan passejava cap al Casino Principal. 

Va posseir un dels primers cotxes automòbils de Lleida, matriculat com a L-2, un Phaeton descapotable Hispano-Suïssa, allà al 1907. Era membre vitalici del Senat (espanyol) i portava una llarga carrera política a Madrid, des dels anys 80, en el partit liberal monàrquic de la Restauració, tot i que son germà Antoni havia sigut membre de la Junta Revolucionària de Lleida al 1868. Allà hi conegué el nou i jove rei Alfons XIII, que tenia 21 anys quan Miquel Agelet i Besa es convertí en propietari d'automòbil i, per això, li feu de taxista, al rei, en alguns dels viatges a Sant Sebastià o quan vingué a Lleida, o quan hi venien alguns dels ministres que coneixia bé de les seues estades entre el Madrid polític d'aquells temps.

La descripció del senyor comte la fa en Josep Prim i Oronic, que estigué al seu servei en aquells anys del tombant del segle. Llavors era jovenet i la notícia és feta a partir del seu record i testimoni oral. Abans del primer automòbil, tenia cavalls per valor de 30.000 pta d'aquells temps, una fortuna! Que reposava sobre les propietats que com a terratinent tenia a Vinatesa, a on tenia els orígens familiars. Per això, quan el rei li va agrair els serveis prestats i el convertí en aristòcrata, al 1912 (pocs anys abans de morir) li assignà el títol de Comte de Vinatesa. Miquel Agelet i Besa fou també el pare de Jaume Agelet i Garriga, diplomàtic i poeta nostre. 

L'article ens recorda que l'L-1 corresponia a l'automòbil de Joan Pallissó, de la casa d'automòbils barcelonina d'Emili La Cuadra (lleidatà d'adopció —hi era destinat com a militar (espanyol)— en aquells anys del canvi de segle), molt petitó, «mas bien parecido a una tortuga que a lo que debe entenderse un automóvil». Els automòbils havien començat a disposar de matrícules provincials aquell mateix any 1907.

1906. Un Hispano-Suiza Phaeton 24 HP.
Diu l'article que l'automòbil de l'aristòcrata nostrat era «resistente y seguro, con mucho empuje en las cuestas. Consumía gasolina como agua bendita, unos 25 litros —la gasolina se vendía entonces a 85 céntimos—, pero andaba lo suyo y llegaba a sesenta por hora, velocidad asombrosa por los años que corrían».

1954. Lleida, primers automòbils.
Revista «LABOR», núm. 16, de febrer (FPIEI).
S'explica al text que el nostre senyor Comte tingué un desafiament amb un maquinista de tren, que l'automòbil acabà perdent, «y el conductor del coche tuvo su primer percance al sufrir un despiste por tierras de labranza». Potser no fou a Lleida, ja que (de moment) no n'he trobat indicació a la premsa local, de tan magne desafiament.

Els següents cotxes matriculats a Lleida foren l'Hispano de Jaume Mangrané (1908), un altre de Joan Vilalta, el de la conductora Laura Montestria, i un Dion-Buton d'Eduard Aunós. Abans dels cotxes matriculats, però, ja s'havien passejat pels carrers de la ciutat, cap al 1900, els vehicles d'Emili La Cuadra i de Miquel Agelet i Gosé (1871-1949), cosí del Miquel Agelet (1845-1915) que ens retrata el text, cosa que ha portat algunes confusions a l'hora de tractar el tema dels primers cotxes lleidatans. 
A l'any de l'article, 1954, hi havia poc més de sis mil vehicles amb matrícula provincial de Lleida. 

1910. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.
«El Ideal», d'11 de març (FPIEI).
Aquest  Miquel Agelet i Gosé fou arxiver, i l'any 1910 demanà la plaça d'arxiver municipal a la Paeria...
1910. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.
«El Ideal», de 15 d'octubre (FPIEI).
...que li fou atorgada a l'octubre d'aquell després de passar pel ple municipal.

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.
«El Pallaresa», de 4 d'abril (FPIEI).
Un dels primers viatges en automòbil per les terres lleidatanes, de la capital fins a Ponts, fet en dos dies, tot vencent les resistències dels qui creien que a les carreteres (o més aviat camins) nostres els automòbils no hi podrien circular. Per l'estat lamentable en què es trobaven, és clar. El primer tram fins a la cruïlla de Balaguer es va fer en una horeta i mitja, amb quatre parades: al cementiri de Lleida, a Alcoletge, a Vilanova i a Vallfogona. 

A dos quarts de tres, se sortí de Balaguer, direcció a les costes de Cubells. El cronista afirma que corbes i costes eren vençudes fàcilment una després de l'altra pel vehicle gràcies a l'habilitat del conductor.

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.
«El Pallaresa», de 4 d'abril (FPIEI).
En un parell d'horetes més es planten a Artesa de Segre, a on «inmenso gentío ocupaba la carretera, calle principal de la población». És clar, devia ser dels primers cotxes automòbils que veien. Després d'una parada per carregar el cotxe amb nous passatgers (i passatgeres), amb mitja hora més ja eren a Ponts. Allà també la rebuda fou triomfal, des del pont de Valldans i al llarg d'un quilòmetre fins al poble, amb la gent amuntegada per veure'ls arribar. 

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.
«El Pallaresa», de 4 d'abril (FPIEI).
L'endemà dilluns, retorn cap a Lleida. Diu la crònica que fins a la sortida de Ponts i baixant per la Costa Blanca, el cotxe portava fins a 30 o 40 persones. Per tant, es devia tractar d'una mena d'autoòmnibus, cosa que sembla confirmar-se per l'afirmació que s'hi fa que a Foradada sortiren autoritats, mestre i «setenta alumnos que saludaron con la bandera escolar la llegada de la primera màquina de vapor que atravesaba aquellas montañas»

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.
«El Pallaresa», de 4 d'abril (FPIEI).
Sabem que els expedicionaris foren els senyors Agelet Gosé, Sol, Amat, i encara algú altre. L'empresa «Automóviles de Lérida», que s'havia creat recentment amb capital d'Agelet i Gosé,  volia muntar rutes als pobles amb aquells autoòmnibus que farien de primers cotxes de línia a les nostres comarques. 

1900. L'autoòmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.
«El Pallaresa», de 30 d'agost (FPIEI).
En Miquel Agelet i Gosé va visitar diverses empreses aquell estiu, una a Navarra i també a París, per tal de perfeccionar el seu servei de línia de Lleida a Balaguer, primera que posà en marxa al maig d'aquell any. Fet que prova la seua decisiva participació en la introducció de l'automòbil a les nostres comarques. 

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.
«El Ideal, de 4 de maig (FPIEI).
Inauguració de la línia de Lleida a Balaguer de l'empresa del senyor Agelet i Gosé. Un primer viatge de cortesia als convidats fins al cementiri, «donde los maquinistas encargados de la dirección demostraron al dar la vuelta estar adiestrados en su manejo». Després, dinar al Cafè dels Camps Elisis, amb càtering del Sr. Reus, l'amo de la Fonda Espanya de la ciutat, i amb presència del mateix governador provincial (espanyol). 
Els cotxes sortien de Lleida a les 6 del matí i a les 4 de la tarda. 

1908. L'Automòbil Club de Lleida.
«El Pallaresa», de 17 de juny (FPIEI).
La caravana automobilística entre Saragossa i Barcelona feu parada a Lleida entre el 18 i 19 de juny. L'organització de l'estada dels participants a la ciutat anà a càrrec de l'Automòbil Club lleidatà, creat llavors mateix. Els cotxes s'allotjarien als Docs (a on aviat hi haurà la nova estació d'autobusos de la ciutat). S'hi fa la llista d'alguns dels vehicles i propietaris que hi participaven, entre els quals l'enginyer de la Hispano-Suiza, Marcus Birkigt, o el conegut pintor modernista Ramon Casas. 
1908. L'Automòbil Club de Lleida.
«El Pallaresa», de 17 de juny (FPIEI).
La primera junta directiva de l'Automòbil Club era formada per gairebé tots els propietaris dels primers vehicles automòbils de la ciutat: Miquel Agelet i Besa com a president, Victorià Muñoz, fotògraf i un dels primers automobilistes de la ciutat cap al 1900, Joan Pallissó, Màrius Sol, Josep Agelet i Garrell (segon comte de Vinatesa, fill d'Agelet i Besa i germanastre del poeta Jaume Agelet i Garriga), Antoni Vilalta, Ramon Felip (terratinent de Bell-lloc), i Josep Ramis.
Pecat que no sapiguem, fins ara, res més de la primera propietària automobilística lleidatana, Laura Montestria, potser filla d'algun alt càrrec funcionarial de la ciutat, i que té l'honor de ser la nostra primera conductora, perquè suposem que a més de propietària també el menava i s'hi passejava. 





20210703

[2293] Emboscada a la Força de Ponts, 1823

 

Segle XIX. Gravat de Benet Tristany.
Mossèn Tristany tenia encara no trenta anys quan es convertí en un dels capdavanters de la revolta absolutista al Solsonès i comarques veïnes, com a la Noguera urgellenca, durant el govern (espanyol) dit del Trienni Liberal (1820-1823). Les idees sorgides de la Revolució Francesa començaven a agafar força per primer cop, malgrat el Borbó d'aleshores, el rei (espanyol) Ferran VII. 

Per causa del cop d'estat de Riego, es restauraven les idees sorgides de la Constitució (espanyola) de Cadis de 1812. Els partidaris de l'absolutisme reial, dits reialistes, es mobilitzen per oposar-s'hi amb partides de guerrillers, juntes i proclames, que a Catalunya fructifiquen en l'anomenada Regència d'Urgell, sostinguda principalment pel Baró d'Eroles, que la Santa Aliança aixafaria amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís aquell mateix 1823.

Aquell rerefons de pugna absolutista vs. constitucionalisme primer, i de lluita entre reina i pretendent amb les guerres carlines posteriors, ha forçat a emmarcar sempre aquestes lluites en l'àmbit de la historiografia espanyola del segle XIX. Però per sota de reis, pretendents, generals i ministres, a Catalunya aquelles guerres del segle XIX amaguen el trauma de la transformació de l'Antic Règim als nostres pobles i petites ciutats, de la por viva dels propietaris rurals i de la jerarquia eclesiàstica local als canvis socials que els nous temps havien de comportar tard o d'hora. El manteniment d'una concepció tradicional i integrista de la vida i de l'economia que els afavorien, sovint amb el suport del mateix poble baix, poc enllustrat, ofuscat per les ancestrals creences i acostumat a les tradicionals maneres de viure —de subsistència. Per això, foren nombroses les partides de guerrillers sorgits d'aquests àmbits rurals, encapçalades per membres de petites i mitjanes nissagues locals rurals. Al llarg del segle, configuren un elenc espectacular de trabucaires. 

No sé si per causa d'aquella pàtina historiogràfica espanyola, la nostra historiografia ha tardat molt a capbussar-se en la vida tràgica de tots aquests petits protagonistes de la gran història. Sovint allò que els mogué a la lluita en darrer terme no foren les banderes ni els reis ni reines: fou el lligam amb la terra, amb la pàtria, en el sentit més etimològic del mot. Amb unes determinades visions social, ideològica i de classe, d'aquesta pàtria, és clar. I alguns s'havien més que foguejat ja amb les escaramusses i escomeses de la Guerra del Francès.

Si tinguéssim una indústria audiovisual pensada i treballada com a estructura d'Estat, en lloc de fer seguidisme de l'audiovisual espanyol, aquests homes i aquelles cruentes bregues hi haurien protagonitzat arguments potents. Caldrà, primer, que la historiografia nacional, la nostra, s'hi posi de debò. Que el segle XIX es va jugar, en bona part, fora dels límits de la ciutat de Barcelona. 

1823. Guerra de la Regència d'Urgell.
«Diario constitucional, político y mercantil de Barcelona», de 14 de març (ARCA). 
La notícia recull l'acció bèl·lica dels guerrillers Miralles i Tristany al Segre Mitjà, que acabà amb una autèntica carnisseria «con más de 100 cadáveres de aquellos monstruos parricidas». El to insultant del diari liberal barceloní no ens pot amagar, però, que la majoria d'aquests morts eren joves fills de la terra. Probablement també les baixes sofertes en les files de l'exèrcit, que llavors tot just s'iniciava en el sistema de quintes.

Diria que el guerriller Josep Miralles era nascut a Vilafranca del Maestrat i que acabaria com a gran general carlí al País Valencià. En Benet Tristany fou el primer de casa seua, al Solsonès, que es llançaria a la revolta absolutista. El seu nebot Rafel Tristany acabaria com a President de la Generalitat carlina al 1874. 

La facció absolutista revoltada es trobava a Torà, ben a prop d'Ardèvol, poble veí a uns deu quilòmetres, pàtria de mossèn Tristany. Perseguida per les tropes del general Marquina, calgué separar la partida en dos. La primera meitat, direcció Biosca, fou desbaratada en combat a punta de baioneta, amb 9 morts entre els facciosos. S'amaguen les baixes de l'exèrcit. Encara que a petita escala, la lluita a baioneta comporta sempre una cruesa extrema i un gran acarnissament, que havien d'aterrir la població civil propera de manera infinita.

L'altra meitat anà en direcció cap a Artesa. Pels pobles per on passaven, com ara Renau i Castellblanc, hi exigien racions de menjar, i probablement diners i joies, als habitants. Les mosses i minyones les devien amagar a les esgolfes de les cases (angolfes en popular lleidatà). Que no cal ser gaire malpensat per intuir com devien anar les coses. O com van anar recentment a la guerra de Bòsnia o amb els cascos blaus de l'ONU (sí, els qui havien de posar pau, per Déu!) a no sé quina guerra africana de no fa gaires anys?

Sorpresos per l'exèrcit a Artesa, volgueren parapetar-se al pont d'Alentorn, sense èxit, i hagueren de fugir en direcció a Ponts pel camí de la Força, que llavors devia ser només un caseriu al voltant de la vella torre de guaita medieval o més antiga i tot. En aquell altiplà els esperava el destacament militar, que també s'havia separat amb anterioritat per jugar aquella partida d'escacs bèl·lica, i allà arriba la mortaldat: «entonces empieza la acción militar que terminó sembrando la tierra» amb aquell centenar de soldadets de les files guerrilleres.

Al cap d'un mes, entraren els Cent Mil Fills de Sant Lluís pel Pirineu per restaurar el poder absolut del monarca (espanyol) i inaugurar la coneguda com a Dècada Ominosa.  



20210624

[2288] Pobles de Ponent, 1642

 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
La ciutat de Lleida al costat del Segre, en aquest mapa del sud de Catalunya datat a l'època de la Guerra dels Segadors, a mitjan segle XVII. Cosa que el converteix en un dels mapes més antics conservats del nostre país. No es tracta, però, d'un mapa elaborat ni editat. Com s'aprecia prou bé, més aviat és un croquis o esbós, fet a mà, sense polits ni acabats. El primer mapa de Catalunya publicat es troba al Theatrum Orbis Terrarum, d'Abraham Orteliusm, en l'edició llatina de 1603. Portava per títol, Catalonice Principatus Novissima et Accurata Descriptio, i a continuació: Antverpice: excudebat Joannes Baptista Vrints, que fou un conegut editor d'Anvers que l'any 1601, després de la mort d'Ortelius al 1598, adquirí els coures i els drets de publicació del Theatrum (Montserrat Galera, L'evolució de la cartografia de Catalunya durant els segles XVII i XVIII, dins «Treballs de la Societat Catalana de Geografia», 1991, p. 27-46, enllaç). Aquell segle XVII dels nostres primers mapes individualitzats se n'editaren 38 més i al segle XVIII, 28, sense comptar-hi les variants. Les conteses bèl·liques que hi hagué a partir de 1640 i fins a l'11-S, foren el gran alimentador d'aquestes impressions. Potser el mapa present, com que no en fou, d'imprès, no hi és comptat. Només devia tractar-se d'apunts de camp, per passar a net, diguem-ho així, en alguns dels tallers d'impressió parisencs. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Hi destaquen els topònims catalans dels pobles prou reconeixibles, per bé que a vegades una mica corromputs (la capital lleidatana amb el nom castellà, com en devien dir a França) o no del tot ben emplaçats, i la indicació dels focs d'alguns dels petits pobles indicats. Si comptem entre 5 i 6 persones per llar, doncs trobarem una aproximació a la població real. A l'altra banda de Lleida, tenim la Vilanovella (Vilanoveta), o Alcoletge, amb mot molt corromput. Rufea tenia 25 focs i Albatàrrec, 60. Riu avall, perquè el mapa és orientat amb el Sud a dalt, Montoliu amb 15 i Sodanell (Sudanell) amb 50. Sunyer, Alfés o Vinfaro, aquest darrer despoblat al XVIII, s'hi citen però sense el cens. 

El topònim d'Alcoletge hi apareix especialment desfigurat, potser com Lo Coligiette. En canvi, amb ortografia ben fonètica, Alzalamús (Els Alamús) i Belloc (Bell-lloc), s'hi transcriuen en perfecte lleidatà.  

Si en lloc d'imaginar-nos-el penjat, ens l'imaginem sobre una taula, l'orientació del mapa pren tot el sentit: des del seu costat de la taula, al septentrió, els gavatxos expandien la visió per avall, Pirineus enllà.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Riu amunt, hi trobem el desguàs de la Ribagorçana, amb Corbins i Torre-serona. Per la banda esquerra del Segre, Vilanova de la Barca (45 focs) i Térmens, fins a Balaguer, a on s'hi destaca el santuari del Sant Crist, llavors de gran fama, després que Felip IV al 1622 en presidís el trasllat de la figura a l'altar major, per passar a ser-ne titular. A la banda dreta, Torredelameu (Torrelameu), encara amb la preposició interposada, i Menàrguens i Albesa, amb la partida de Camporrells.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
A les vores de la Ribagorçana, als plans noguerencs, hi veiem emplaçats Tartareu, Algerri, Castelló de Farfanya. Gerb (20) a la voreta de Balaguer. Als plans segrianencs, Valldellou, Alfarràs (40), Almenar, La Portella (35), Alguaire. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Segre amunt de Balaguer, hi veiem la desembocadura de la Pallaresa al congost del Mu, i el castell d'Alòs. Camarasa (200), molt mal grafiat, però poble gran, i fins a Artesa (44). Altres topònims que hi llegim són, al sud, Cubells, La Donzell (20), Butsènit (20), etc. Al nord, Vernet, Alentorn, Gàrzola, i fins al M:Magastre o Montmagastre, sempre ben visible. 

Buade (Buada) o Villanove (Vilanova) em fan pensar que algun dels informants podia ben bé ser lleidatà, i que la e oberta final fos grafiada amb lògica amb una e. Les dos Vilanoves devien ser la mateixa, perquè sembla que Santa Maria de Meià és un pelet més avall. Les dues eles de la grafia eren pronunciades com una sola en francès, que en alguns topònims s'hi escapa la grafia afrancesada, també amb ou per u.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Arribant al límit nord-oriental del mapa, que recordem és invertit, remuntem fins a Ponts, Gualter, Miralpeix, Tiurana (40) i Basella (7).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Si tornem a la banda dreta del mapa, als límits occidentals de Ponent, de Lleida cap al Baix Cinca, hi veiem les Torres de Sanui 24), Montagut (40), Vilanovella o Vilanova d'Alpicat (50), Almacelles, Rafals. Altres, però molt desplaçats geogràficament, semblen Alcarràs, Torres. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
A tocar del Cinca, les últimes poblacions, potser aleshores encara catalanoparlants, almenys fins al Cinca. Saidí (que encara ho és), Osso o bé Ossó, Bellver i fins a Binacet. 

Alcolea ja al marge dret del riu. Més amunt, encara Albalat, Ripoll, Alfàntega, ja al Cinca Mitjà.

Amunt d'Almacelles, Gimenells i Minorquet (Milporquet).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Fragment de la zona de Ponent del mapa, que fa 82 x 65 cm. al complet.





20200714

[2179] De Ponts, 1931

1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Les runes de l'església de Sant Pere de Pons, «que està despareixent per moments, dalt del turó on hi havia el castell de Ponts», ara en fa gairebé cent anys, i aleshores declarada monument nacional. L'església romànica fou aixecada per Ermengol VII, 'lo de València', al 1154.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Pàgina del diari conservador barceloní dedicat a l'històric poble urgellenc.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Les voltes del magnífic carrer Major porxat.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
L'anunci de «la Ponsicana», fàbrica de farines de Josep Fíguls, amb el telf. núm. 4, i del setmanari comarcal «L'Autonomista», que sortia a Ponts cada dissabte.

L'article fa un breu apunt de la plenitud medieval del conjunt històric de l'església i el castell, ja desaparegut feia molt de temps. «Enrunat el castell i desaparegudes les muralles que tancaven la vila, aquesta ha anat creixent creixent; però no ja arredossant-se a la costa de les Forques, sinó escampant-se a son plaer per la part plana» i al llarg de les carreteres de la Seu, Lleida i Calaf, i als peus l'esplèndida horta encabida en el triangle format pel Segre, el Llobregós i la carretera.

La costa de les Forques menava en temps reculats al patíbul, com son nom indica. 
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La poesia religiosa no solia faltar mai en les presentacions de les viles, molt del gust de les lectores del diari barceloní. El segon article apunta com «la majoria dels electors de Ponts des de l'any 1918 han fet impossible la retornada de cap element caciquista», havent esdevingut «amb exemplar ciutadania» ferm suport dels candidats de la Lliga, estesa a tots els pobles del voltant, anomenats molt acuradament i històrica de l'Urgell mitjà, i no pas del Segre Mitjà, denominació actual que amaga les arrels urgellenques del territori i de la Noguera sencera.

«Amb sentiment hem de deixar constatat que les activitats culturals de la nostra vila són poc menys que inexistents», se'n lamenta l'articulista. En canvi, hi havia en aquell temps dos farmàcies!

L'aplec de Gualter del primer diumenge d'octubre, començada la tardor, és glossat per un tercer article. 
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La Barca de Gualter funcionava al Segre des del segle XVI, desaparegut el pont medieval en cessar l'activitat religiosa al monestir. L'aplec se solia fer a peu, amb el punt culminant del pas de la barca, entre la gatzara i la joia del jovent. Però en aquell temps, diu, «ha perdut tot l'encís i la poesia. Un seguit d'autos l'ompliran, constantment, de perills i de pols, tot escurçant la breu distància a la impressió fugissera d'un llampec». Efectivament, el bullici dels aplecs populars anà minvant implacablement durant tot el segle XX fins a la gairebé total desaparició en tants i tants pobles de la nostra geografia.
Anys 1900. La Barca de Gualter.(enllaç).
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
L'anunci de la Hidroeléctrica del Segre SA, propietària de diversos salts a l'Urgell mitjà i al Canal d'Urgell. A Ponts, havia aprofitat el salt de l'antic Molí del Paperer per fer-hi llum.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Segona mitja pàgina dedicada a la vila, a on s'hi fa un repàs del comerç i indústria locals. De l'un se'n destaquen les files i mercats; de l'altra, a banda la hidroelèctrica, les indústries de farines, teixits, de mitges, serradores i «tallers importants de carrosseries per a auto». Allà hi nasqué «L'Anònima Alsina Graells d'Auto Transports», que llavors ja era una empresa d'abast estatal (espanyol).
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La festa major de Sant Sebastià, al 20 de gener, comptava amb romeria fins a l'ermita de Sant Sebastià del Gos, a on coincidien amb els romeus procedents d'Oliola. L'altra gran festa hivernal de la vila n'era i n'és el Carnestoltes, amb el tradicional ranxo del dimarts, quan «no lluny de la plaça de la vila es fa una fogaina de molta extensió i a sobre hi col·loquen de 20 a 25 calderes, totes també manllevades a diverses cases de la vila, i es prepara el ranxo amb tot el recollit per la vila». A migdia, taula parada a la plaça, amb un plat per a cada autoritat i després de la benedicció obligada, «se'n reparteix tant com en volen a tots els pobres tant de la vila com forasters, i també a tot el poble».

20191103

[2045] Del Ranxo de Ponts als Rangers de Texas

Caminant per l'Etimologia.
Del Ranxo de Ponts als Rangers de Texas.
Català: «ranxo».
Lo Ranxo de Ponts és una de les festes més conegudes del nostre Carnestoltes. Tradicionalment, la vigília calia fer recapte de fato per les cases i carrers de la vila. El dimarts de Carnestoltes, tantes calderes com cal, més de 60 o 70 en alguns anys, són posades a bullir a foc de llenya, per tal que durant tots el matí aquesta escudella de pagès vagi fent xup-xup. Després, racions per a tothom, per fer-se passar la gana i el fred de l'hivern.

Escriu en Coromines, que el mot català ranxo l'hem agafat del castellà rancho, amb el significat d'«indret on s'allotgen una o algunes persones, especialment, soldats, homes de mar i gent que viu fora del poblat, que es derivà antigament del verb rancharse, 'allotjar-se', terme soldadesc pres del francès se ranger, 'arranjar-se, instal·lar-se en un lloc' (derivat de rang, 'filera, Rengle')». 

La paraula ranxo es documenta en la nostra llengua al 1800, i, per tant, devia haver estat en ús des de feia un segle i abans i tot. Però en la nostra llengua, no tingué el mateix significat que en castellà, sinó que es va agafar en el sentit de lloc on s'ajunten diverses persones per menjar i, més simplement, de menjar que es pren en comú, en companyia, com solia ocórrer entre soldats i mariners. És en aquest sentit, diguem-ne gastronòmic, que el trobem en el nom d'aquesta festa de la vila urgellenca de la comarca de la Noguera. 
Caminant per l'Etimologia. 
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Castellà: «rancho».
En castellà, també el nostre savi va desgranant al DECH usos i documentacions del mot des del segle XVI. El sentit originari fou el d'allotjament de tota mena, sobretot entre gents de baixa estofa i de baixa condició social.
Caminant per l'Etimologia. 
Del Ranxo de Ponts als Rangers de Texas.
Castellà: «rancharse».
Què hi té a veure la Guerra dels Segadors amb l'etimologia del mot? Doncs que, segons el nostre gran etimòleg, el castellà hauria agafat definitivament llavors el mot del francès. Escriu Coromines: «El soldado de la época tomaba el alojamiento como un pretexto para saquear, y si esto ocurría más o menos en todas partes, debemos reconocer que era tradición especialmente arraigada en los Tercios de Castilla». Això comportà les queixes dels pobles flamenc i català: «de los flamencos en la segunda mitad del s. XVI y de los catalanes en 1640, que condujeron a la guerra de separación de estos dos países: el clamor constante del pueblo en la 'Guerra dels Segadors' fue que los Tercios, bajo pretexto de buscar alojamiento en el Principado durante la guerra contra Francia, aniquilaban la hacienda y el honor de los ciudadanos pacíficos». Salvant les distàncies, si fa no fa com ara, amb la repressió contra els presos polítics, exiliats i altres ciutadans encausats que els terços judicials espanyols s'han pres com a croada.

Així doncs, «en sus prolongadas luchas con el país vecino, el soldado español se había apropiado la voz francesa 'se ranger', que ya en Francia podía referir-se al alojamiento... Y de ahí se hizo 'rancharse'» amb el sentit d'allotjament i de fer-se amb el que cal per viure. D'on també, els mots catalans arranjar i arranjar-se.


Caminant per l'Etimologia.
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Anglès: «ranch, ranger».

L'anglès ranch, és clar, n'és un manlleu. A Amèrica, essent un mot d'ús entre la soldadesca, passà a designar les colles de soldats, els rangers, com una mena de sometents, que s'aplegaven per lluitar contra els mexicans que traspassaven la frontera texana al llarg de la turmentada història d'aquest Estat al llarg del segle XIX i començament XX. Els famosos ràngers de Texas van acabar esdevenint la policia estatal més antiga dels Estats Units. 


Caminant per l'Etimologia. 
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Anglès: «ranch, ranger».
Alguns exèrcits del món també adoptaren el mot per a algunes de les unitats i esquadrons més de primera línia de xoc. Derivant-se d'aquest ús, el primer club de futbol de Glasgow l'adoptà per denominar-se: el Glasgow Rangers fou creat al 1872 entre la comunitat protestant i unionista de la ciutat.
Caminant per l'Etimologia.
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Anglès: «ranch, ranger».

De l'anglès, òbviament, el mot s'ha tornat a esbarriar pels quatre punts cardinals del món. El mot ranch, aplicat a les grans hisendes dels terratinents texans, ha esdevingut coneugt a tot el món. Entre nosaltres, per mitjà d'una de les sèries més primerenques i populars emeses per TV3, en la recuperació des dels anys 80 del nostre dret a ser, després de la llarga dictadura franquista (espanyola). El ranxo de la nissaga dels Ewing fou vist a totes les cases del país. Les malifetes i embolics sens fi d'en J.R., de la Pamela, d'en Bobby van marcar la primera generació de la nostra televisió pública durant tota aquella dècada. Fins i tot, a cada poble hi ha hi hagué algú que fou obsequiat amb el sobrenom de J.R.
Caminant per l'Etimologia. 
Del Ranxo de Ponts als Ràngers de Texas.
Anglès: «ranch, ranger».
Els publicistes, sempre atents per fer-nos passar bou per bèstia grossa, adoptaren la paraula anglesa Ranger per designar aquesta mena de furgonetes obertes, amb carreta posterior, mot que també aquests darrers decennis ha sigut manllevat en la nostra llengua per designar aquesta mena de vehicles. Tindre un rànger, com a pagès o granger, és tindre un estatus. Si més no, aparentar-lo.