[2729] La Festa Major republicana d'en Crous

 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Nascut a Lleida el 6 d'agost de 1908, Enric Crous-Vidal va consolidar-se com una figura cabdal de l'avantguarda artística lleidatana durant los anys trenta, i va destacar-hi com a fundador de la revista Art i director de l'Escola de Treball. Amb l'esclat de la Guerra Civil, va exercir una tasca institucional rellevant en la protecció del patrimoni artístic a les comarques de Ponent, però la victòria franquista espanyola l'obligà a exiliar-se a França l'any 1939, a on passaria la resta de la seua vida.

A l'exili, la seua carrera va fer un gir decisiu cap a la tipografia, i va esdevindre director artístic de la Fonderie Typographique Française a París. Allà va formular la teoria de la Graphie Latine, una proposta estètica que defensava el caràcter humanista, llatí i mediterrani del disseny de lletres davant la rigidesa funcionalista de les escoles germàniques. Fruit d'aquesta filosofia van nàixer famílies tipogràfiques cèlebres com l'Ilerda (1945), creada en homenatge a la seva ciutat natal, la Flash (1953) o la París (1953), que van marcar el paisatge visual de la publicitat europea de mitjans de segle.

Tot i la seua influència internacional i la publicació d'obres teòriques com Richesse de la Graphie Latine (1951), Crous-Vidal va ser un gran desconegut a Catalunya fins que se'n recuperà memòria a finals del segle XX. Va morir a Noyon l'11 de desembre de 1987, i va deixar un llegat que avui és preservat al Museu d'Art Jaume Morera de Lleida com un dels referents més universals del disseny gràfic català.

En un angle de la imatge, gairebé inserida sempre com un element més, hi veurem la signatura seua. Encabat, a l'exili, soldrà firmar amb lo nom compost Crous-Vidal. Tot i que encara falten anys perquè es dediqui professionalment a la creació de fonts a París, la pulcritud i l'espaiat de les cinc lletres de "CROUS" ja en denoten la precisió d'un futur tipògraf que entén la lletra com una forma geomètrica pura. Vegeu-ne les tipografies seues ACÍ.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Recreació de la Plaça de la Paeria vista per Crous, amb un estil que trencava amb lo classicisme noucentista i projectava una imatge rupturista o avantguardista, amb formes geomètriques i angles pronunciats, per buscar sensació de dinamisme i modernitat, propis de l'art deco dels anys 30. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Totes les pàgines del llibret de la Festa Major de Maig foren dissenyades per l'artista lleidatà. En algunes s'hi reconeix de seguida la mà seua, en d'altres, probablement per voluntat de l'anunciant, la innovació hi és més matisada i assuaujada, de tons més clàssics. 

Lo llibret se redactà en llengua catalana, recuperades certes llibertats nacionals amb la Generalitat republicana del segle XX, tot i que alguns comerciants encara hi foren repatanis, a la normalització lingüística, com encara, malauradament ocorre en l'actualitat. Prova que no tots los mals venen de fora i que mos caldria ser més conscients i persistents. Quan lo profit econòmic capitalista passa per sobre dels valors, en aquest cas lingüístics, d'una societat, és com la febre, senyal d'alguna mala passa.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Retrat del Crous als vint-i-pocs anyets, quan iniciava la carrera artística seua. Se'ns mostra amb aspecte cosmopolita, uniformat a l'estil militar (com un soldat de l'avantguarda), fumant en pipa, prenent-se un beure, amb la intenció de transmetre'n una imatge de vida moderna.

Lo retrat és de l'artista BON, Romà Bonet i Sintes, un dels caricaturistes i cartellistes més cèlebres de la Catalunya de la primera mitat del segle XX.

Lo text de descripció del sentit de la Festa Major és de l'escriptor menarguí Joan Baptista Xuriguera, quinto d'en Crous, tots dos nascuts al 1908, i que los boomers reconeixem com l'autor d'aquell indispensable llibret de la secundària nostra, Els verbs catalans conjugats. L'escrit comença amb la referència a les Visions de Lleida, dibuixades per Shum, l'artista de Sant Martí de Maldà, Alfons Vila i Franquesa, durant los anys de presó a Espanya per vel·leïtat anarquistes en aquells anys 20. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Fotògraf Corbella, al magne edifici noucentista Llorens, a tocar de la Paeria, propietat de la Banca Llorens lleidatana.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Pastisseria i confiteria d'Antoni Curià, L'Amistat, carrer Major, 48.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

J. Virgili Amperi, reparacions d'automòbils i amb patent de constructor de frens de cremallera.

A la carretera de Torre-serona, a Sant Ruf. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Mobes Jové, amb fàbrica a la carretera de la Bordeta i botiga a Blondel.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

La cèntrica Fonda d'Agramunt a l'antic carrer de l'Estereria, entre Sant Joan i la plaça de la Sal, desaparegut a la darrera guerra. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Anunci del despatx del cartellista lleidatà, llavors a Cavallers, 37, amb la llista de preus, bastant contundents per als temps. Amb gran economia de traç, la figura del cartellista s'hi defineix només per la llum sobre fons del tot negre, sense contorns tancats, i cal que l'ull de l'espectador completi la silueta a partir d'uns pocs elements, com la visera de la gorra, lo pal d'empegar cartells al braç i espatlla, les soles dels peus o lo caient de l'esquena. Dibuix, doncs, de síntesi extrema, característic de l'expressionisme gràfic.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Lo programa va combinant diferents colors a cada gir de pàgines, com a un altre element de modernor compositiva. 

Anunci del Bar Express, ben conegut del públic, sense adreça, crec que al carrer Major.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Anunci de Nicet Negre, fabricant barceloní de modernes cambres frigorífiques d'aquell temps.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Sastreria i Camiseria Sanz, a la plaça Sant Joan, 26. Un vestit d'home a mida des de 75 pta, preu important per a l'època, que podia representar mig mes de feina d'un operari o treballador. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Un altre anunci de Mobles Jové.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Lo Fotògraf Rey, a Sant Joan, 27. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

L'Agustí Mestre dels anys 1930: llanes per matalassos, sabateria, guarnicioneria, estris per al camp, esport i marroquineria. Com avui, una mica de tot. Llavors emplaçat a Rambla Ferran, 57, que per darrere donava a Cardenal Remolins. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Un altra vella coneguda botiga històrica lleidatana: Casa Guarro, de música i instruments.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Mobles Armengol, a l'Avinguda de la República, 16, o sia, a la Rambla de Ferran.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Anuncis dels Teixits d'Ambrosi Sanjuan, i de la joieria Gorné, del c/ Major, 3, desapareguda amb lo segle XX.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

La tintoreria Postius, al c/ Major 33, amb perfecta correcció lingüística. 

Una altra històrica, que ara és a c/ Enric Granados.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

La tossineria Casa Farré, amb cambra frigorífica i tot, c/ Carme 62.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Anunci d'Orpheus, que crec que era una empresa de distribució cinematogràfica. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

La nevada de 1932, amb 70 cm en algunes parts de la ciutat, i lo termòmetre baixà fins a -21º, temperatures més pròpies de Moscou, que feren prou mal a l'horta lleidatana. A la imatge, una columna de fanals a la barana de la banqueta de Blondel. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Lo Kiosk de Montmartre lleidatà, que era una parada fixa de begudes i granissats. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Lo pregó de la Festa Major i acte inaugural. A banda de la caritat als pobres, hi destaquen los vols des del Camp d'Aviació, estrenat als Mangraners al 1930, amb aparells de l'Escola catalana d'Aviació de Barcelona, als quals podien apuntar-s'hi los lleidatans que volguessen sobrevolar la ciutat. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Los "Segurs" de vida de la Vda. Fregola, o sia, assegurances.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Confecció A. Relluí, a Cavallers, 28.

Lo dia del sant Nastasi, per res esmentat al programa, no s'hi incloïa tampoc la tradicional missa a la catedral. 

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Magatzems Duró, a plaça de la Sal i carrer Major, supervivents fins a les acaballes del segle passat.

1932. Programa de la Festa Major de Lleida,

Dibuixos d'Enric Crous (UdL/Sol-Torres).

Ja hi havia la tradició dels focs d'artifici, a les 10 de la nit. Sardanes, futbol, vols d'aviació, cursa de braus i «l'acreditada Fira de Bestiar» al Camp de Mart completaven programa.

[1980] Història de Lleida en el programa de la Festa Major, més

Quinalafem.blogspot.com

[2437] Los Reixos d'Orient se'n van a dormir

 

Segle XII. El somni dels Mags d'Orient, Monestir de Poblet.

Faig una cerca rapideta per la xarxa i pesco unes quantes peces magistrals: els tres reis dormint com a socs, i tots tres al mateix llit, i sota la mateixa manta. Sembla que fou una representació habitual, gens censurada a l'època, a la medieval, vull dir, en què es feren aquestes obres artístiques. Potser no era del tot inhabitual que es compartís el jaç, a la vida quotidiana de la gent. Oimés quan s'era de viatge i calia fer nit allà a on es pogués. Però, és clar, si l'àngel els havia d'avisar dels perills que els sotjaven, bé que ho havia de fer a tots tres juntets i alhora. I com a fet sobrenatural, calia que fos somiant. Per tant, no n'hi hagué d'altra que posar-los ben agitadets, ajagudets i acotxadets, com a bons germanets. 

En aquest capitell del monestir de Poblet, a més, el pas del temps els ha desfigurat la fesomia. Potser també reberen algun cop de ferro durant l'exclaustració. La mirada de les estàtues sempre ha estat molesta als visitants, sobretot als furtius. Per això, p.ex., a la Seu Vella lleidatana els soldadets borbònics francoespanyols que l'ocuparen com a caserna després de la caiguda de la ciutat al 1707 s'encarregaren de desfigurar les cares fent-hi punteria. Així, o semblant, a tot arreu. El cas dels reis pobletans, però, és que sense cara ni fesomia semblen dormir un son etern, intemporal. 

No hi ha l'àngel a l'escena, o potser sí, al costat dret; en canvi, comparteixen un únic coixí, molt més senzill i pràctic per a l'escultor. L'àngel hi sol ser un element fix, i és el que dona la raó de ser de l'escena. No és pas que els Reixos descansin després d'un atrafegat dia de repartició incessant de regals, com fan avui. Ni després d'un llarg viatge des dels confins coneguts, com fora potser el cas de la llegenda original. Sinó que es tracta d'un somni premonitori que, com a bons mags, van percebre: no havien de tornar per Jerusalem per mor de les intencions d'Herodes.

 

2008. «La iconografia dels Reis Mags a la catedral de Tortosa», 

Josep Alanyà i Joan-Hilari Muñoz, «Taüll», núm. 22 (enllaç).

A l'Evangeli de Mateu, 2, 12, hi trobem el versicle corresponent: «Et responso accepto in somnis ne redirent ad Herodem, per aliam viam reversi sunt in regionem suam». El rei jueu havia ordenat, segons la llegenda, la matança de tots els primogènits de menys de dos anyets, i ells, els Mags, havien adorat l'infantó que originava aquella hecatombe. Els calia retornar per altres camins. Els tres Reis representaven els tres continents coneguts (Europa, Àsia, Àfrica), per bé que fins al segle XV no hi haurà representació del rei negre. També se solien mostrar cadascun en una edat diversa: jove (barbamec), adult (barba-ros), vell (ben barbut o barba blanca), les tres edats de la persona humana. 

1130 ca. Capitell de la catedral d'Autun.

Autor: Gislebertus.

S'hi aprecia bé com un dels reis té els ulls oberts, en senyal de recepció de la revelació onírica., mentre que l'àngel li toca amb el ditet la mà, en senyal de revelació. Sempre amb la manta i el coixí compartits. 

Segle XI (1050 ca). Abadia de Lagny, França.

Representació romànica ben antiga, amb un jaç ben tovet per a cadascun dels reials dormilegues. Al lateral, amb aquell sentit tan naïf de la perspectiva medieval, el matalàs i una de les potes del llit. O, com que es tracta d'un bocí de capitell museïtzat, potser els hauríem de recomanar que els posessin en posició horitzontal, oi, pobrets?

Segles XII-XIII. Capitell del Portal de l'Epifania, 

Catedral de Tarragona.

Les tres figures sovint apareixen dormint amb la corona posada, per a una clara identificació de l'escena. 

Segles XII-XIII. Catedral d'Elna, Rosselló. 

Dos dels personatges són ben adormidets, mentre l'altre escolta atent a l'àngel, girat cap a ell. 

Segle XII. Santo Domingo de Sòria, Espanya.

En un detall de realisme, l'autor va agitar-los sense la molesta corona, i el jovenet ben calentet al mig dels altres dos. 

Segle XII. Capitell de la portada del Perdó de l'església de Santiago. 

Villafranca del Bierzo, Lleó (Espanya). 

Segle XIII. Detall del baptisteri de la Catedral de Florència.

L'artista no va gosar ni posar-los al llitet tots plegats, com era tradició. Sinó que només els va fer fer una becaineta, amb el típic gest d'aguantar-se el cap amb la mà. Potser també reflectia que a la moderna Firenze el costum de dormir juntets ja no es portava, a diferència de les rudes valls del romànic.

Segle XIII. Detall del cenotafi de l'església de Sant Vicent a Àvila (Espanya).

Sembla que l'escultor es va descomptar o que hi hagué un quart dormilega. En aquesta representació, tots els reis tenen els ulls esbatanats. 

Segle XII. Detall de l'absis de l'església de Santiago d'Agüero, a Osca (l'Aragó). 

L'àngel desperta amb el dit al rei blanc, el més vell i de la llarga barba. 

Segle XIII. Església de Sant Abundi a Como, Itàlia.  

L'artista, en un acte púdic, va posar cada personatge reial al seu llitet, amb coixins propis i mantes ricament ornades. En pintura, resultava més fàcil aquesta partició.

Segles XIV-XV. Lluís Borrassà, Retaule de Sant Gabriel,

girola de la catedral de Barcelona.

L'artista els fa deixar la corona damunt del bagulet lateral, que els fa de tauleta de nit, i els cofa amb gorreta de dormir, cadascuna d'un color. Se suposa que els bagulets són les maletes que portaven en aquell viatge. A més, el rei barbablanc, el més vellet de tots, cal que dormi amb samarreta.

Segle XIV. Llibre d'Hores de Taymouth (Escòcia).

Sense samarra a la freda Escòcia i amb una manta o llançol de color molt modern. L'àngel tenia un llarg missal per revelar.

Segle XV. Missal de Salzburg.

En aquell segle es generalitza la figura del rei negre, homes ja molt més coneguts pels europeus que no pas en els segles anteriors. 

Segle XIV. Psalteri de la reina Maria de Navarra.

Sembla que no fos ni hivern, tots tres reietons sense samarra.

Segle XIII-XIV. Psalteri.

No en tinc més dades ni sé si la datació és prou bona. Però fa el fet: el rei vell atent a l'avís angelical, mentre els altres dos dormen com a soquetes.

Segle XIII-XIV. Psalteri.

Ídem: no en tinc més dades. Fixeu-vos com el rei del mig té un ull aclucat però l'altre ben obert. I no és el rei més vell, o potser sí, se'm fa difícil de dir. Ara: atenció a la meravella de llit, de vuit potes! I és que amb tant de pes calia ser realista.

Segle XIII-XIV. Psalteri.

Ídem: no en tinc més dades. Aquí el dibuixant no gosà a posar-los agitadets al llit, i els col·loca en posició de becaina. Potser es tracta d'alguna escola italiana. 

1957. Carles Riba, «Esbós de Tres Oratoris».

Tres poemes dedicats als tres reis d'Orient, a Llàtzer el ressuscitat i al fill pròdig. La catolicitat pregona del poeta el feu descriure amb vers tres episodis bíblics que el devien corprendre.

[vv. 1-8]

Dormen tots tres sota una sola capa;

han menjat, han begut,

de savi cor beatament rigut

amb camellers i pòtols al taulell de l’etapa.

Per cada nit, inconfortable pont,

passen cap a un nou dia amb reial paciència;

un poc de llur closa ciència

cau dins el temps obscur que corre sota el son. [...]

(més fragments, enllaç).

Segle XIV. Tortosa. Retaule major dedicat a la Marededeu de l'Estrella.

El capçal omple l'espai buit de l'escena. L'àngel devia aparèixer per la finestra. Segurament escapçat al 1936. 

Segle XIII. Vitrall de la Catedral de Canterbury, Anglaterra.

L'espai arrodonit forçà a un llit singular, i cadascun dels personatges s'ha embolicat amb manta pròpia, com si es tractés de sacs de dormir. El capçal del llit, un llançol allà penjat (com a casa, vaja) acaba d'omplir l'escena. 

[558] Epifania blanca medieval