Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Almacelles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Almacelles. Mostrar tots els missatges

20230630

[2489] De Lleida a la presa de Pinyana pels pobles del Segrià, 1789

 

1915. Lo Congost de Pinyana.
Postal de Catalana de Gas y electricidad, amb data de publicació de 20 de febrer, amb vista cap al sud, des del terme de Tragó. Encara faltaven dècades per tal que les aigües cobrissin la vall que desembocava a les penyes de Pinyana (com el mateix nom diu) i el poble. La Noguera Ribagorçana torçava cap a l'esquerra en direcció a Corbins, i deixava tot l'antic pla del Segrià (al nord-oest de la ciutat de Lleida) orfe d'aigua, fins que al segle XII, en Pere Cavasèquia hi posà remei amb lo Canal o Sèquia Major (els drets de la qual passaren a la Paeria per compra als hereus del constructor a començament del segle XIII). 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
En el seu viatge per Catalunya i durant l'estada que feu a Lleida, aquest viatger i escriptor (espanyol) va voler fer una escapada a la mina de Pinyana, és a dir, a la presa del canal. Deixa testimoniat l'avanç econòmic de la plana lleidatana en aquell Set-cents gràcies a l'estabilitat social del país, sotmès a la Nova Planta borbònica des de l'inici del segle XVIII: els molins d'oli s'havien multiplicat per 10! La introducció de l'arbequina també hi tingué molt a veure. 
Pel camí, travessen Torre-serona, llavors un despoblat per causa de la darrera guerra, probablement. Entrelluquen Rosselló i Benavent, a on s'hi cultivava l'arròs.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Troba que l'Església de Benavent era molt gran per a la població que tenien, i és que tots aquells pobles sofriren les conseqüències demogràfiques negatives de la batalla d'Almenar (1710) de la Guerra de Successió. Continuen camí per Vilanova de Segrià i Torrefarrera, «en que hay un molino de papel con el agua de la azequia». Continuen vers la Portella i fins al pont d'Albesa, de quatre ulls, i d'allà fins a Alguaire. 

L'antic convent alguairenc de les monges santjoanistes era situat dalt del tossal, amb el poble als peus. En testimoni l'augment demogràfic i econòmic, del poble, i tenia llavors l'església en construcció. S'hi cita la capella de Nta. Sra. del Merli «cuyo altar mayor y del Rosario son buenos» i fa referència a la pintura que recull «ridiculamente» el miracle de l'encegament del comte Ermengol (pas Berenguer, com cita el viatger) en travessar el pont per atacar la comunitat femenina hospitalera.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
La vista des de dalt del tossal és vastíssima, més que des de dalt del campanar de la Seu Vella, segons l'autor, perquè s'hi albira bona part de la Llitera. El convent o castell fortificat ja era enrunat. Des d'allà dalt estant, «estuve viendo con la imaginación» els moviments dels exèrcits austriacista i borbònic a l'agost de 1710, amb el pont d'Alfarràs com a epicentre cobejat de la lluita. Que s'acabà als "Abrevadores de Almenar en donde saltó el Rey a la acequia después de derrotado el exército» borbònic. La vista cap a l'hortizó septentrional permet de veure «la montaña Maleidas y otras de los Pirineos». Arriben al final de la plana segrianenca a Ivars de Noguera. En aquesta part, encara hi eren visibles «varios montones de piedras y señales de haver estado allí el exército, encontrándose balas».

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Almenar era poble gran, de 360 veïns (i, per tant, gairebé 2.000 habitants). En destaca l'església, i la qualitat del blat, encara que els troba, als veïns, «poco aplicados» quan podrien traure'n més profit, d'aquest blat. Després ja a Alfarràs, en cita el gran pont i el molí fariner, el «mejor y más concurrido de la parte de Aragón y Cataluña que se conoce». Andaní disposava de 18 cases «miserables por falta de aplicación»

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El dia 23 van fer el reconeixement de la presa de Pinyana, «presa hecha de grandes peñascos que han hecho caer de las montañas inmediatas con tiros de pólvora cerrando de este modo el río y para sacar el agua al llano han taladrado la montaña por una mina de mucha extensión digna de verse, como lo es la Azequia». Entenc que quan tanquen la comporta d'entrada tancada, l'aigua salta al riu i llavors poden netejar la mina i l'inici del canal en quedar sec. La Casa de Lleida, a terme de Castellonroi, era la propietat des de la qual es vigilava la presa i era propietat secular de la Paeria. 

Notem, doncs, el testimoni fefaent de l'autor de com la presa del canal era feta, a final del segle XVIII i probablement des dels seus inicis medievals, per mitjà de l'esfondrament de grans roques i penyes, molt més fàcil de reconstruir o renovar des de l'aplicació de barrines de pólvora. La presa semicircular, doncs, i encara actual (encara que refeta), hagué de ser aixecada al segle XIX. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El viatge i escriptor s'atansa fins a Almacelles i fins a les envistes de Tamarit i Albelda, «que parece tienen proyectado el riego de estas grandes llanuras», com pertoca a aquells temps il·lustrats. Se'n lamenta del despoblament «hasta el Cinca». D'Almacelles, se'n diu que el poble fou construït només feia 15 anys, i «consta en una calle» amb l'església en construcció en l'un costat i la casa del noble i senyor del lloc davant per davant. L'antic poble havia quedat destruït durant la Guerra dels Segadors i havia passat a propietat reial. En època de Carles III fou posat a la venda i anà a parar a les mans de Melcior de Guàrdia des de 1773. «Beben el agua de balsa, aunque el Señor ha echo un pozo... En las eras hacen sichas [sitges] para guardar el trigo... Se han plantado muchas olivas, todas a calles [a rengs ben afilerats], que hacen grande efecto desde el pueblo... y se está construyeno un molino, lo mismo sucede con las viñas. Hay ya unas 38 casas», cap als 200 habitants. Existia també al terme una Almacelletes, «para acudir mejor al cultivo», i a on hi havia un hostal perquè hi passava la carretera de Montsó cap a Lleida. Es tractava del novament repoblat antic llogaret de la Saira. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
De retorn cap a Lleida passen a les envistes del Castell de Raïmat, lloc llavors despoblat. Finalment, el darrer poble per on passà. Vilanova del Picat, que «es de Lérida». L'autor acaba el resum d'aquella jornada, molt probablement feta a cavall, amb una preciosa imatge: que des de dalt el castell o convent d'Alguaire «quando hay niebla en el llano de Lérida se descubren las torres y castillos en medio de ella, que parece un navío en alta mar»
Simplement esplèndid, oi? Esperem que algun bon fotògraf la pugui encara captar, abans que el canvi climàtic acabi amb les boires.

Lo Canal de Pinyana.



[2480] Lo congost de Pinyana, la «pell» d'Almenar i la sèquia

20210628

[2290] La Via romana d'Ilerda cap a Osca, més

La Via romana d'Ilerda a Osca.

1883. «Excursió a la Plana compresa entre lo Segre i lo Cinca».
Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (ddd/UAB).
El Pare Eduard Llanas fou president d'aquesta associació excursionista, que s'havia escindit al 1878 de la fundada dos anys abans, Associació Catalana d'Excursions Científiques. Totes dues tornaren a confluir anys després, al 1891, per constituir el Centre Excursionista de Catalunya. Aquesta sortida tingué l'objectiu de resseguir la via romana d'Ilerda a Osca i trobar-ne els bocins encara reconeixibles.

1883. «Excursió a la Plana compresa entre lo Segre i lo Cinca».
Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (ddd/UAB).
En aquelles dates, la via romana que d'Ilerda s'enfilava cap al nord-oest encara mostrava «en grans trossos, perfecte estat de conservació» al voltant de la Clamor Salada, enllà d'Almacelles, límit provincial però no pas lingüístic. S'hi reescriu la inscripció romana que, segons el Pare Llanes, no era ben bé un mil·liari, sinó que «formava part d'una columneta d'honor, erigida a la recordança de l'emperador Claudi, per haver restaurat o millorat la via des del Pirineu». Per tant, que el camí ja existia. Fos camí iber o incipient via romana. Se'n descriuen les cinc capes de construcció. 

1883. «Excursió a la Plana compresa entre lo Segre i lo Cinca».
Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (ddd/UAB).
La via romana era «una sola recta» en els 35 quilòmetres enllà d'Almacelles i fins a Esplucs, fet afavorit per la plana lliterana. Segons ell, la línia recta es mantenia fins a Osca, i també d'allà i fins a Saragossa. La via obria ruta cap al nord-oest peninsular, fins a Lleó i Astorga, les parts més llunyanes de la Tarraconense.

1883. «Excursió a la Plana compresa entre lo Segre i lo Cinca».
Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (ddd/UAB).
 L'autor s'atribueix també la localització dels topònims romans per a on passava dita via. Assegura que «sempre serà cert que aqueixa via era lo camí més curt entre Osca i Lleida». Bé farien de recordar-ho els responsables governatius de l'actual autovia, que no podem veure acabada de cap manera, aturada a pocs quilòmetres de la capital oscenca. Per a vergonya seua, i distinció dels enginyers romans. 





20210626

[2289] La via romana d'Ilerda cap a Osca

 

Anys 2000. Via romana d'Ilerda a Osca.
Mil·liari del Museu de Lleida corresponent a un molló de la via romana de fa gairebé dos mil anys, trobat a la partida de Vallbona de Tamarit de Llitera entre final del segle XIX i inicis del XX. La via sortia d'Ilerda i enfilava per la Cerdera (la Sardera), un turonet de poc més de tres-cents metres, però que pujava dret. Fins i tot quan hi ha hagut carretera nacional, durant la segona meitat del segle XX abans de la construcció del túnel, els revolts hi foren complicats. Enllà del turó sarderenc, la plana lliterana permetia una via dreta com la vista fins a les ribes del Cinca. 
 
1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
Ressenya de l'estat de la qüestió a començament del segle passat. Llavors devia fer uns cinquanta anys que s'havia trobat la pedra mil·liar de Vallbona de Tamarit. La via romana fou feta en època clàudia, al segle I, ara en fa uns dos mil anys. Bona part de l'antiga calçada romana fou aprofitada durant segles pels traginers com a camí carreter. Així era encara a final del segle XIX, segons testimoni del Pare Llanas. Encara a un quilòmetre d'Almacelles s'hi podia trobar. 


1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
També més amunt de Binaced se'n resseguia encara la vella via romana, i enllà de Berbegal, amb el camí vorejat d'espones de pedra.

Mapa de la Llitera.
Històricament, la Llitera fou la plana existent entre el Segre i el Cinca. Des de les repoblacions del segle XII en temps d'Alfons I el Cast, les poblacions foren majorment catalanoparlants. Ho continuaren essent fins i tot després que Jaume II, al segle XIII, cedís l'administració de bona part d'aquest territori al regne aragonès. La majoria de lligams comercials i personals s'establiren amb les poblacions veïnes catalanes, i també anaren del bracet en les convulsions bèl·liques de la Guerra dels Segadors i de la Guerra de Successió. 

Durant la guerra del segle XVII, quan Catalunya esdevé una república controlada per Lluís XIII, moltes de les poblacions lliteranes i de la resta de la franja ponentina seguiren el lideratge de la Generalitat contra el monarca hispànic. El pas del teatre bèl·lic fou tan destructor que moltes es despoblaren o minvaren moltíssim de població (llavors tota catalanoparlant), i deixaren gairebé desèrtica bona part de la Llitera. Durant la guerra d'inicis del segle XVIII, les poblacions lliteranes passen a administració catalana a partir del 1707 canvi del pagament de 200.000 escuts a l'Aragó. Amb la pèrdua de la guerra, la nova planta borbònica incorporà la Llitera al corregiment de Barbastre. Al llarg del segle, el territori s'anà repoblant, però ara amb gent provinent de les comarques veïnes aragoneses, i la castellanització fou tan galopant, sobretot als pobles més occidentals de la Llitera, a tocar del riu Cinca, que la substitució lingüística fou un fet. Des d'aleshores, la frontera lingüística migparteix la Llitera. La divisió provincial espanyola del segle XIX acabà d'afemar-la, en integrar la Llitera dins la província d'Osca. 

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
Altres trossos de via romana encara reconeixibles i en bon estat són citats en l'article. Se'n descriuen les capes de construcció en un tros enllà d'Almacelles.

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
S'hi esmenta també un tros de via d'uns tres quilòmetres entre l'Hostal del Lluc en terme d'Alpicat i fins a la Cerdera (la Sardera). Se'n deia la carretera vella.

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
La pedra mil·liar de Vallbona.

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
La via romana d'Ilerda cap al nord-oest servia per connectar la capital, Tàrraco, amb el nord-oest peninsular.

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 
«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.
Bib. Virtual Cervantes (enllaç).
La pedra mil·liar 238 és datada de l'any 44-45 dC., en època de Tiberi Claudi. Afegeix l'autor una nota etimològica sobre el topònim romà de Mendiculeia, entre Tamarit i Alcolea. De fet, la veu -coleia o -colea és freqüent en els territoris peninsulars, com al meu poble d'infantesa, Alcoletge, grafiat Alcolea, Alcoleja en mapes antics. Diu l'estudiós que derivaria del verb llatí COLO, -IS, COLUI, COLTUM, que significa 'cultivar', com a agricultor

Això em fa pensar que l'etimologia donada habitualment per a Alcoletge, com a 'castellet', diminutiu de 'castell', que correspondria a l'ètimon d'Alcalà. Si en lloc d'aquesta procedència aràbiga, pressuposem un assentament agrícola mossàrab, cosa prou comprensible en les terres baixes del poble, a tocar de la sèquia de Fontanet i del Segre, tampoc no fora forassenyat de pensar en aquesta nova possibilitat etimològica. És clar que la posició aturonada de la vila decanta la balança per a l'etimologia tradicional. 
 
Mapa de la via romana d'Ilerda a Osca.
La línia gruixuda marca el límit provincial actual. La frontera lingüística passa una mica més enllà de l'antiga Mediculeia, a mig camí del Cinca.

Anys 2000. La via romana d'Ilerda a Osca.
Terme de Berbegal, Somontano (fotos).

Anys 2000. La via romana d'Ilerda a Osca.
Alguns bocins de la via romana a les comarques aragoneses s'han adequat com a senders i s'han senyalitzat.




20210624

[2288] Pobles de Ponent, 1642

 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
La ciutat de Lleida al costat del Segre, en aquest mapa del sud de Catalunya datat a l'època de la Guerra dels Segadors, a mitjan segle XVII. Cosa que el converteix en un dels mapes més antics conservats del nostre país. No es tracta, però, d'un mapa elaborat ni editat. Com s'aprecia prou bé, més aviat és un croquis o esbós, fet a mà, sense polits ni acabats. El primer mapa de Catalunya publicat es troba al Theatrum Orbis Terrarum, d'Abraham Orteliusm, en l'edició llatina de 1603. Portava per títol, Catalonice Principatus Novissima et Accurata Descriptio, i a continuació: Antverpice: excudebat Joannes Baptista Vrints, que fou un conegut editor d'Anvers que l'any 1601, després de la mort d'Ortelius al 1598, adquirí els coures i els drets de publicació del Theatrum (Montserrat Galera, L'evolució de la cartografia de Catalunya durant els segles XVII i XVIII, dins «Treballs de la Societat Catalana de Geografia», 1991, p. 27-46, enllaç). Aquell segle XVII dels nostres primers mapes individualitzats se n'editaren 38 més i al segle XVIII, 28, sense comptar-hi les variants. Les conteses bèl·liques que hi hagué a partir de 1640 i fins a l'11-S, foren el gran alimentador d'aquestes impressions. Potser el mapa present, com que no en fou, d'imprès, no hi és comptat. Només devia tractar-se d'apunts de camp, per passar a net, diguem-ho així, en alguns dels tallers d'impressió parisencs. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Hi destaquen els topònims catalans dels pobles prou reconeixibles, per bé que a vegades una mica corromputs (la capital lleidatana amb el nom castellà, com en devien dir a França) o no del tot ben emplaçats, i la indicació dels focs d'alguns dels petits pobles indicats. Si comptem entre 5 i 6 persones per llar, doncs trobarem una aproximació a la població real. A l'altra banda de Lleida, tenim la Vilanovella (Vilanoveta), o Alcoletge, amb mot molt corromput. Rufea tenia 25 focs i Albatàrrec, 60. Riu avall, perquè el mapa és orientat amb el Sud a dalt, Montoliu amb 15 i Sodanell (Sudanell) amb 50. Sunyer, Alfés o Vinfaro, aquest darrer despoblat al XVIII, s'hi citen però sense el cens. 

El topònim d'Alcoletge hi apareix especialment desfigurat, potser com Lo Coligiette. En canvi, amb ortografia ben fonètica, Alzalamús (Els Alamús) i Belloc (Bell-lloc), s'hi transcriuen en perfecte lleidatà.  

Si en lloc d'imaginar-nos-el penjat, ens l'imaginem sobre una taula, l'orientació del mapa pren tot el sentit: des del seu costat de la taula, al septentrió, els gavatxos expandien la visió per avall, Pirineus enllà.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Riu amunt, hi trobem el desguàs de la Ribagorçana, amb Corbins i Torre-serona. Per la banda esquerra del Segre, Vilanova de la Barca (45 focs) i Térmens, fins a Balaguer, a on s'hi destaca el santuari del Sant Crist, llavors de gran fama, després que Felip IV al 1622 en presidís el trasllat de la figura a l'altar major, per passar a ser-ne titular. A la banda dreta, Torredelameu (Torrelameu), encara amb la preposició interposada, i Menàrguens i Albesa, amb la partida de Camporrells.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
A les vores de la Ribagorçana, als plans noguerencs, hi veiem emplaçats Tartareu, Algerri, Castelló de Farfanya. Gerb (20) a la voreta de Balaguer. Als plans segrianencs, Valldellou, Alfarràs (40), Almenar, La Portella (35), Alguaire. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Segre amunt de Balaguer, hi veiem la desembocadura de la Pallaresa al congost del Mu, i el castell d'Alòs. Camarasa (200), molt mal grafiat, però poble gran, i fins a Artesa (44). Altres topònims que hi llegim són, al sud, Cubells, La Donzell (20), Butsènit (20), etc. Al nord, Vernet, Alentorn, Gàrzola, i fins al M:Magastre o Montmagastre, sempre ben visible. 

Buade (Buada) o Villanove (Vilanova) em fan pensar que algun dels informants podia ben bé ser lleidatà, i que la e oberta final fos grafiada amb lògica amb una e. Les dos Vilanoves devien ser la mateixa, perquè sembla que Santa Maria de Meià és un pelet més avall. Les dues eles de la grafia eren pronunciades com una sola en francès, que en alguns topònims s'hi escapa la grafia afrancesada, també amb ou per u.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Arribant al límit nord-oriental del mapa, que recordem és invertit, remuntem fins a Ponts, Gualter, Miralpeix, Tiurana (40) i Basella (7).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Si tornem a la banda dreta del mapa, als límits occidentals de Ponent, de Lleida cap al Baix Cinca, hi veiem les Torres de Sanui 24), Montagut (40), Vilanovella o Vilanova d'Alpicat (50), Almacelles, Rafals. Altres, però molt desplaçats geogràficament, semblen Alcarràs, Torres. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
A tocar del Cinca, les últimes poblacions, potser aleshores encara catalanoparlants, almenys fins al Cinca. Saidí (que encara ho és), Osso o bé Ossó, Bellver i fins a Binacet. 

Alcolea ja al marge dret del riu. Més amunt, encara Albalat, Ripoll, Alfàntega, ja al Cinca Mitjà.

Amunt d'Almacelles, Gimenells i Minorquet (Milporquet).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).
Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.
Fragment de la zona de Ponent del mapa, que fa 82 x 65 cm. al complet.