[2292] Llevants de taula

 

1965. Festa Major de Gualter, la Noguera d'Urgell.

Llevants de taula fou l'expressió que es referia a la col·lecta que feien els membres de la comissió de la festa major, o d'una confraria, a l'hora d'acabat el dinar, tot aprofitant que els familiars s'havien reunit a cada casa al voltant de taula, i esperant que potser els esperits etílics fessin els donatius més generosos. L'objectiu era recollir diners per tal de pagar la festa. Més endavant, en alguns llocs se substituïren per concerts o actes similars per tal que els veïns hi paguessin un petit preu. 

En aquells temps, els cartells (i els documents, i l'escola, i tot) havien de ser en el castellà obligat per la repressió del franquisme (espanyol). 

1962. Festa Major de Gualter, la Noguera d'Urgell.

La missa major cantada era plat fort a moltes festes majors de l'època. El capellà del poble encara hi manava i molt, conseqüència d'aquella rància ideologia espanyolista nazionalcatolicista de la postguerra. 

A Gualter, els llevants de taula els feien a la una, abans de dinar. Feina feta no té destorb. El ball, com que no hi havia sala, es feia a la plaça Major. Aquell any amb l'orquestra bellputgenca «Ritmo i Selección»: bateria, acordió, violí, bongos i un parell de saxos, l'un vocalista, l'altre amb tenora i tot. Llavors encara no era temps de rock, sinó de boleros, valsos, pasdobles i ritmes caribenys cugatians.

Al DCVB, s'hi dona l'etimologia de 'llevants' com a provinent del part. pres. de llevar, 'elevar, aixecar', com aquell qui s'alça, de taula, per tal de fer la donació pidolada: «Capta domiciliària, acompanyada o no de música, que fan els obrers o majorals de la festa major mentre la gent dina, per recollir diners destinats a sufragar les despeses de la festa (pir-or., or., occ.). Majorals portant un silló guarnit amb cintes i ple d'aigua colorada en los llevants de taula, fent costat a la majorala... que porta la bacina, Serra, Calend. folkl. 214».

Anys 1960-70. Gualter, la Noguera d'Urgell.

«Gualter Club» fou la disco més coneguda del Segre Mitjà en aquells temps, i competència molt forta per als dissabtes nit de festa major. Els joves desaparegueren de la festa popular, tancats a les discos, durant ben bé tres decennis, fins que la moda de les discomòbils, a molt altes hores de la matinada, quan el jovent ja havia retornat al poble, els reenganxà, ni que fos a deshores, a la festa major. Veurem si els hàbits postpandèmia varien aquesta relació. La cosa certa és que, malauradament, la Festa Major dels pobles ha sigut cosa de canalla, matrimonis i jubilats en aquests darrers trenta o quaranta anys. 

[915] Lo Segre fins a Ponts

[2288] Pobles de Ponent, 1642

 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

La ciutat de Lleida al costat del Segre, en aquest mapa del sud de Catalunya datat a l'època de la Guerra dels Segadors, a mitjan segle XVII. Cosa que el converteix en un dels mapes més antics conservats del nostre país. No es tracta, però, d'un mapa elaborat ni editat. Com s'aprecia prou bé, més aviat és un croquis o esbós, fet a mà, sense polits ni acabats. El primer mapa de Catalunya publicat es troba al Theatrum Orbis Terrarum, d'Abraham Orteliusm, en l'edició llatina de 1603. Portava per títol, Catalonice Principatus Novissima et Accurata Descriptio, i a continuació: Antverpice: excudebat Joannes Baptista Vrints, que fou un conegut editor d'Anvers que l'any 1601, després de la mort d'Ortelius al 1598, adquirí els coures i els drets de publicació del Theatrum (Montserrat Galera, L'evolució de la cartografia de Catalunya durant els segles XVII i XVIII, dins «Treballs de la Societat Catalana de Geografia», 1991, p. 27-46, enllaç). Aquell segle XVII dels nostres primers mapes individualitzats se n'editaren 38 més i al segle XVIII, 28, sense comptar-hi les variants. Les conteses bèl·liques que hi hagué a partir de 1640 i fins a l'11-S, foren el gran alimentador d'aquestes impressions. Potser el mapa present, com que no en fou, d'imprès, no hi és comptat. Només devia tractar-se d'apunts de camp, per passar a net, diguem-ho així, en alguns dels tallers d'impressió parisencs. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Hi destaquen els topònims catalans dels pobles prou reconeixibles, per bé que a vegades una mica corromputs (la capital lleidatana amb el nom castellà, com en devien dir a França) o no del tot ben emplaçats, i la indicació dels focs d'alguns dels petits pobles indicats. Si comptem entre 5 i 6 persones per llar, doncs trobarem una aproximació a la població real. A l'altra banda de Lleida, tenim la Vilanovella (Vilanoveta), o Alcoletge, amb mot molt corromput. Rufea tenia 25 focs i Albatàrrec, 60. Riu avall, perquè el mapa és orientat amb el Sud a dalt, Montoliu amb 15 i Sodanell (Sudanell) amb 50. Sunyer, Alfés o Vinfaro, aquest darrer despoblat al XVIII, s'hi citen però sense el cens. 

El topònim d'Alcoletge hi apareix especialment desfigurat, potser com Lo Coligiette. En canvi, amb ortografia ben fonètica, Alzalamús (Els Alamús) i Belloc (Bell-lloc), s'hi transcriuen en perfecte lleidatà.  

Si en lloc d'imaginar-nos-el penjat, ens l'imaginem sobre una taula, l'orientació del mapa pren tot el sentit: des del seu costat de la taula, al septentrió, els gavatxos expandien la visió per avall, Pirineus enllà.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Riu amunt, hi trobem el desguàs de la Ribagorçana, amb Corbins i Torre-serona. Per la banda esquerra del Segre, Vilanova de la Barca (45 focs) i Térmens, fins a Balaguer, a on s'hi destaca el santuari del Sant Crist, llavors de gran fama, després que Felip IV al 1622 en presidís el trasllat de la figura a l'altar major, per passar a ser-ne titular. A la banda dreta, Torredelameu (Torrelameu), encara amb la preposició interposada, i Menàrguens i Albesa, amb la partida de Camporrells.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

A les vores de la Ribagorçana, als plans noguerencs, hi veiem emplaçats Tartareu, Algerri, Castelló de Farfanya. Gerb (20) a la voreta de Balaguer. Als plans segrianencs, Valldellou, Alfarràs (40), Almenar, La Portella (35), Alguaire. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Segre amunt de Balaguer, hi veiem la desembocadura de la Pallaresa al congost del Mu, i el castell d'Alòs. Camarasa (200), molt mal grafiat, però poble gran, i fins a Artesa (44). Altres topònims que hi llegim són, al sud, Cubells, La Donzell (20), Butsènit (20), etc. Al nord, Vernet, Alentorn, Gàrzola, i fins al M:Magastre o Montmagastre, sempre ben visible. 

Buade (Buada) o Villanove (Vilanova) em fan pensar que algun dels informants podia ben bé ser lleidatà, i que la e oberta final fos grafiada amb lògica amb una e. Les dos Vilanoves devien ser la mateixa, perquè sembla que Santa Maria de Meià és un pelet més avall. Les dues eles de la grafia eren pronunciades com una sola en francès, que en alguns topònims s'hi escapa la grafia afrancesada, també amb ou per u.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Arribant al límit nord-oriental del mapa, que recordem és invertit, remuntem fins a Ponts, Gualter, Miralpeix, Tiurana (40) i Basella (7).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Si tornem a la banda dreta del mapa, als límits occidentals de Ponent, de Lleida cap al Baix Cinca, hi veiem les Torres de Sanui 24), Montagut (40), Vilanovella o Vilanova d'Alpicat (50), Almacelles, Rafals. Altres, però molt desplaçats geogràficament, semblen Alcarràs, Torres. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

A tocar del Cinca, les últimes poblacions, potser aleshores encara catalanoparlants, almenys fins al Cinca. Saidí (que encara ho és), Osso o bé Ossó, Bellver i fins a Binacet. 

Alcolea ja al marge dret del riu. Més amunt, encara Albalat, Ripoll, Alfàntega, ja al Cinca Mitjà.

Amunt d'Almacelles, Gimenells i Minorquet (Milporquet).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Fragment de la zona de Ponent del mapa, que fa 82 x 65 cm. al complet.

[1286] Efemèrides lleidatanes i primer llibre imprès a la ciutat

[2204] Les runes de Gualter

1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
La façana romànica del monestir, abans de la destrucció definitiva per una explosió del polvorí que s'hi guardava (si no recordo malament) durant la darrera guerra, al 1938, poc abans que s'acabés. La vida monàstica havia desaparegut de feia molts segles, a finals del XVI, en què va passar a fer d'església parroquial. 

1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).

«La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH).

A la carretera de Ponts a Folquer, fins a la construcció no feia gaire del pont sobre el Segre, una barca feia els passatges a l'altra banda del riu. Al cap del pont, mig amagat d'exuberant vegetació, restaven les runes del vell monestir, molt deteriorat i costós de mantindre des de la desaparició de la comunitat. L'article descriu les poques parts del conjunt que encara aguantaven ara fa cent anys, abans que l'explosió fatídica l'acabés de fer malbé. 

Per aquesta situació al pas del riu, que el monestir degué controlar en els primers segles, hauríem deduït que el nom ens remetria al mot gual, com a lloc de pas -encara que calgués fer-ho en barca- d'un costat a l'altre del Segre. Allà hi hagué la bifurcació del camí reial: cap a Tremp i cap a la Seu. Un molló de pedra amb braços en creu, ho assenyalava des del final del segle XVIII, amb la inscripció castellanitzada: «Por orden del Rey [espanyol] estoy aquí, para guiar a los viajantes, 1798», amb un braç assenyalant a cadascuna de les direccions cardinals. Ara al 202o, i si fos per campetxana ordre reial, assenyalaria els Emirats Àrabs...

Però no, error: el mestre Coromines ho té clar. Es tracta d'un derivat de nom propi germànic, Walter, i això ens remet a l'època visigòtica. Aleshores el poblet ja devia ser un llogaret, predi d'algun hisendat hispanoromà establert a les terres fèrtils sicorines.

1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
fotografia de Josep Salvany (MDC).
La creu mil·liària gualterina, a la cruïlla del camí reial que, venint de Barcelona, es partia en direcció al nord, cap a la Seu, o bé seguia vers l'oest fins a Tremp.

1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
«La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH).
Al segle XII el monestir, exactament al 1183, un cop expandits els comtats catalans cap a Lleida, començà al monestir l'advocació a la Mare de Déu. En aquells inicis de la baixa Edat Mitjana europea, època de prosperitat econòmica i modes trobadoresques a les corts occitanes i catalanes, i d'allà a les de l'Europa occidental, l'Església es decantarà per afavorir i potenciar el culte a Maria, com a contrapunt i model alternatiu a la novella relativa emancipació que l'amor cortesa atorgava al paper social de les dones (nobles i casades), que passaven a ser centre i focus de l'atenció en l'imaginari literari i de costums, per primer cop en la història. Moltes de les novelles fundacions de cenobis i esglésies es farien ja sota el nom de Santa Maria, i velles advocacions que des dels primers segles de cristianisme a Catalunya tenien nom de sants primitius, tots homes, foren bescanviats de titular per la Marededéu del lloc que correspongués, sovint trobada per pastorets a les coves, al bosc, a les fonts o als rius.

L'Església fou molt ràpida en la resposta pel domini de l'imaginari de la dona i l'estratègia tan encertada, la de la dona mare, que després de gairebé mil anys, el culte en perdura encara havent fet creure i tot a centenars de generacions, contra tota lògica racional humana, que la concepció de l'unigènit fou virginal. Però què fora de la religió (de totes) sense la salsa del que no és humanament comprensible? La fe, o creure sense fer-se preguntes, n'és el pilar fonamental, oi?

1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
«La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH).
Les fotos són degudes a Terrats i Pere Guitart, segons l'article.

1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
«La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH).
El claustre romànic amb els arcs de mig punt i els capitells decorats. 

[913] Monestir de Gualter

[915] Lo Segre fins a Ponts

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«L'ermita de Castell-llebre domina el gran llac artificial d'Oliana. Niu d'àguiles, marca la divisòria amb la safata oberta del riu, que ací fa les primeres passes per la Noguera».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

De la petita fortalesa que hi hagué al costat de l'ermita de la Mare de Déu de Castell-llebre, només queden unes poques restes. El castell degué ésser de gran preponderància, ja que senyorejava l'accés al congost del Segre : «som ara al coll del pantà, marcat per dues moles arrodonides, absolutament compactes; sobre la de la dreta es dreça, inversemblantment encastada quasi al cim, l'ermita de Castell-llebre, dominant el paisatge que, immediatament ensota, canvia: una plana ampla, ja dellà de la paret de la presa, i corresponent a Oliana, oberta com una safata entre la serreta del seu nom i els alts que s'enfilaran a Peramola per la dreta».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«En tretze quilòmetres de línia descendent, virtualment de nord a sud, trobarem l'embassament d'Oliana. Un embassament recent, si bé ho mirem, del qual hom parlava feia temps, ja força abans de la darrera guerra, però que no fou realitat fins després. Aquells tretze quilòmetres eren un séc entre penyals arrodonits, parets de roca molt dretes, a estones llises i eixutes, a estones totes corrugades i regalimants. Aquí dins, tancant -era fàcil de tancar- el séc, els homes empresonaren l'aigua del Segre un bon dia, constituint una llacuna allargada, mena de cuc quasi a la mateixa latitud de l'embassament de Cellers».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«El pantà, doncs, no ha fet sinó replenar aquell engorjat per on abans ascendia el camí o carretera vella cap a l'Alt Urgell... Els grans embassaments són bons de veure des d'un lloc ben elevat, com és Castell-llebre, al començament de la plana d'Oliana. El Segre reprèn, tentinejant, el seu curs després de l'embassada». 

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«...fou per la riba dreta que hom traçà la carretera cap a la Seu, continuant la tradició, mentre que per la riba esquerra les poc recorregudes altures que es van esglaonant endins, vers llevant, fins a la serra d'Odèn, a partir de la de Turp, ofereixen als ulls del viatger, enllà de la massa d'aigua, un escampall de masies torrades, entre pins modestos i alzinars no gaire més ufanosos, preludi, tant per l'habitacle dispers com per la tipologia del paisatge del Solsonès».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«El gran meandre del Segre a la Clua. La gran corba deixa contemplar els conreus, la bardissa, l'arbreda o bultra que acompanya, com una processó de cucurulles, el pas solemne de l'aigua».  Afegeix sobre la Clua: «La gent, de pressa, afuats, sempre candidats al quiròfan, avancen riu amunt sense mirar-lo... és entre Tiurana i Bassella on trobareu, a la vostra esquerra, ço és, a la reiba dreta, en un morro pronunciats, no pas massa alt, sobre els 500 metres, el caseriu de la Clua».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

Detall de l'ufanós bosc de ribera. Al Segre, des de «la Clua el veieu en totes direccions, car fa un tomb perfecte. Al fons, taquetes mòbils, blanques i vermelles, els automòbils que van a la muntanya o en vénen, amagant-se ara i adés entre els arbres de la ribera dreta. La Clua són unes quantes cases amb una església romànica d'allò tan pobre i tan graciós, amb doble teulat i una única campana al campanar de cadireta, una campana que sembla aquelles batedores de xocolata antigues, d'aram, una campana, en fi, que té més forma d'esquellot que no pas de producte de fosa».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Els pobles de la riba dreta han bastit aquestes palanques, a vegades de gran longitud, refetes, apedaçades, amb fustam irregular. Aquesta és prop de Castellnou de Bassella».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

L'homenot de les Garrigues fa una magistral descripció de l'activitat dels raiers durant tres pàgines, que acaba dient: «Ens ha semblat veure l'ombra dels raiers per Castellou de Bassella, per Tiurana, per Tragó, avui que el Segre baixa tan ple, brut, fangós i alhora ràpid, avui que les ribes desprenen una fortor d'herba que es comença a descompondre».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Molí de Querol, a la Ribera Salada, aigües amunt d'Ogern, primera etapa del camí que menava Solsonès endins, cap a les més sòlides possessions dels Cardona».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Tan bon punt arribeu al pont de Bassella damunt la Ribera Salada, sentiu també un eco d'antigues emboscades, de bandolerisme fàcil en els temps de les rècules i els traginers: com aquell qui res, a Bassella, us poden parlar del Cabrer, el qual a la darreria del segle passat, de la Restauració ençà, havia estat el malfactor en plantilla de la comarca».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Els petits afluents, al curs mitjà del Segre, entre Oliana i Artesa, eren antigament aprofitats per a molins. Aquest de Campabadal, camí de la Clua, és avui obrador de manyà».

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

Detall del foraster Vallverdú xarrant amb el manyà que treballa al molí.

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

Detall de l'entrada del túnel del molí, per on s'encaminava l'aigua per fer moure les pales de la sínia que movien al seu torn les pedres, dites òbviament de molí, que molien el gra.

1973. Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

«Un bell riu poc conegut: el riu de la Baronia de Rialb, que desguassa al Segre vora Gualter. Riu boscós no pas modest, truiter i embardissat, que davalla de la divisòria amb la Conca de Tremp».

1973. Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

«Gualter, antic cenobi benedictí, avui quasi enrunat, conserva aquest claustre humil, esvelt en la seva massissesa, a la riba dreta del Segre, quasi a l'entrada de Ponts». Els orígens del monestir remunten al segle IX, època en què pertanyia a Ripoll: «alguns priors de Santa Maria de Gualter ho havien estat també de Montserrat. El 1594 fou suprimit aquell monestir, les rendes del qual passaren al nou bisbat de Solsona. Ja despoblat, el 1939 una forta explosió rebentà el que en restava, i avui només part de la nau de l'església i un bell i humil claustre adjacent indiquen l'indret antigament tan viu, però tot a punt d'esmicolar-se».

1973. Ponts (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

«Ponts: carrer Major. El carrer té, a la segona meitat del seu traçat, uns saborosos porxos i, de tant en tant, trossos de l'empedrat de prims palets de riera que lluentegen al sol com sardinetes».

1973. Ponts (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

«Ponts és una vila de pas tremendament eficaç en la seva comesa. Tan de pas, que ens sembla que ningú no la visita. Això sí, la gent hi fa bons tiberis... Una de les festes més típiques de Ponts és el ranxo. Se celebra ja de cara al turisme i caldria, teòricament, fer-ho amb la col·laboració de tot el poble, car és tot el poble que se l'engoleix. Modernament, però, costa uns feixos de bitllets a la Comissió de Festes. A les cinc del matí encenen el foc al bell mig del carrer i a sobre hi posen unes peroles enormes d'aram. El ranxo no té fórmula especial: és simplement una escudella de les de veritat».

1973. Sant Pere de Ponts (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

«Sant Pere de Ponts. Primitius trets romànics, en una església de belles proporcions. L'àbsida, els arcs faixons, els mainells d'algun finestral, demanen la restauració possible». La destrucció data de 1839, quan cap a la fi de la Primera Guerra Carlina, l'edifici fou saquejat i incendiat per les tropes absolutistes espanyoles.

[914] Lo Segre Ribera avall

[913] Monestir de Gualter

1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia de Francesc Blasi (AFCEC-MDC).
Esplèndida vista del petit cenobi a la riba esquerra del Segre abans de la seua destrucció durant la Guerra Civil.

1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia de Francesc Blasi.
Detalls del conjunt benedictí, només simple parròquia des de final del segle XVI.

1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia de Francesc Blasi (AFCEC-MDC).
Una de les ales del claustre, amb el sostre enfonsat.

1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia de Francesc Blasi (AFCEC-MDC).
Detall del claustre i de l'herbassar que hi regnava.

1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia d'August Torras (AFCEC-MDC).
L'entrada principal del monestir romànic, amb la masia adjacent.

1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia d'August Torras.
Detalls de la façana amb el campanar d'espadanya o cadireta.

1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia d'August Torras.
Detall de la masia adjacent al petit cenobi.

1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia de Joan Roig i Font (MDC).
La porta principal, de característic arc de mig punt romànic.

1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia de Joan Roig i Font.
Detall de la porta de fusta i de la simplicitat de l'arquivolta.

1934. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia d'Antoni Gallardo i Garriga (MDC).
Vista magnífica del monestir al costat d'un Segre esplendorós, i davant l'antiga farga del cenobi. La imatge ens permet de fer-nos-en una idea cabal de la modèstia de la vida monacal, però de la seua localització estratègica entre els segles IX i XII, quan es pugnava per expandir el comtat urgellenc cap al sud.

1934. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialp (la Noguera d'Urgell),
fotografia d'Antoni Gallardo i Garriga.
Detall del monestir poquets anys abans del seu enrunament per l'explosió d'un polvorí.

[914] Lo Segre Ribera avall