[2294] Lo carrer del Diputat Macià a les Borges, 1918

 

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Imatge postal amb fotografia de Roisin, establert a la capital catalana cap al 1910. La imatge, doncs, pot datar-se en aquella segona dècada de l'inici del segle XX. S'hi veu l'actual carrer Nou, dedicat al diputat Francesc Macià, des de poc després de la seua elecció a les eleccions de 1907 com a diputat de la Solidaritat Catalana. 

1918. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

La botiga de bicicletes, i també armeria, d'aquest carrer. El gran cartell de damunt de la porta diu «Alquiler de Bicicletas, reparaciones y accesorios de A.Companys». Potser se'n deia, simplement, «La Armeria», que devia ser el negoci original. Hi tenien, diuen en l'anunci, assortit variat d'escopetes, pistoles i ganivets, com si de cols i bròquils estiguéssim parlant. Atenció: pistoles automàtiques a 20 pta, que era una quantitat prou respectable per al moment, i «revolvers casi gratis»! Ni que fóssim a Texas, oi?

1918. Lo carrer del Diputat Macià, les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

En l'ampliació, hi veiem un parell de personatges agafant les bicis pel manillar. Potser l'amo i l'operaire. I el gos de la casa. En aquells anys, s'imposava amb força l'afició a la bicicleta, que també feia un bon servei com a mitjà de transport, per traslladar-se als pobles veïns o fins al tros. Les antigues portalades s'obrien cap a fora, i deixaven pas a la porta de la vidriera. Les portalades es plegaven ben planes a la paret. 

Anys 1930. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

El carrer dona perpendicularment a la façana de l'església, davant per davant de les escales i la portalada principal.

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

L'expectació per la fotografia fou ben gran, aquell dia, amb tot de dones i canalla al mig de carrer, sense empedrar, a diferència de les voreres, fetes de grans lloses. Algun carro s'hi veu aparcat. Els homes devien ser a l'auliverar.

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Una altra fotografia amb bona expectació dels veïns. Sembla que el carrer tombava cap a aquest lateral. Un carro ben carregat de garbes de camí cap a l'era, a esperar la marinada per batre i trillar el gra.

1912. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Les imatges tenen poca definició, però són interessants. La segona postal porta data de circulació de 1912. Ja hi diu carrer del Diputat Macià. Mentre que a la primera, idèntica, porta encara el nom del carrer Nou, convenientment traduït amb el castellà obligat de l'època. La primera edició d'ATV devia ser d'un parell d'anys anterior, cap al 1909-10.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

Un altre anunci: el de la «Banda Borgense», que s'ofereix per a Festes Majors, amb «audicions de tota classe amb peces musicals, concerts, balls, etc. a preus summament econòmics». Amb la seguretat que «és de les millors»!

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Al ple municipal d'11 de març s'hi discutí sobre el deute de la festa major «d'ara fa dos anys» a la Banda Borgense. No s'hi posen d'acord sobre un deute de 45 duros. És cert que músic pagat fa mal so, diu la dita, però aquest deute era realment consistent.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Aquell mes de març de 1918, el diputat Macià visità les Borges, amb una multitudinària benvinguda i la corporació municipal en ple en la rebuda a l'estació de tren. La banda musical, potser la mateixa «Borgense», «llençà a l'aire les vibrants notes dels immortals 'Segadors'». A la nit d'aquell diumenge 17 de març, assistí el diputat a la funció teatral que es feu a honor seu, per part de la companyia del Foment, «veient-se amb aital motiu lo dit teatre ple de gom a gom». El programa fou, primer, un monòleg del director titulat Lo Lladre, seguit d'un un xistós sainet.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Agulles amb el retrat del diputat, a 25 cèntims (de pta), mostra de la popularitat de Macià a les Garrigues.

a 

1918. Revista «Sang Nova», 

les Borges Blanques, les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

Preciosa portada de la revista amb dibuix signat de Vidal, al·legòric al Corpus de Sang, amb el segador amb la falç al puny. La revista era la portaveu de les Joventuts Nacionalistes Republicanes garriguenques. 

[1320] Les Borges Blanques de fa cent anys

[2285] Les Garrigues bombardejades, 1938-39

2021. Bellpuig, l'Urgell.

Inauguració del monument en record de les víctimes de la guerra darrera. El 4 de gener de 1939, quan el front ja havia passat per sobre de la població, llavors ho feren els avions feixistes italians al servei dels franquistes espanyols (enllaç). Recordem per no oblidar.

1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Alfés.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Granyena de les Garrigues.

 1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Alfés.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. «Relazione sugli  effeti  del munizionamento usato dall'aviazione legionaria, Volume II. Documentario fotografico».

Recull d'imatges dels efectes de les bombes sobre els pobles. Quan la guerra estava més que dada i beneïda, els feixistes es van acarnissar sobre la població civil. Part de les fotos corresponen a pobles de les Garrigues (Granyena, Castelldans, les Borges) i Alfés. 'Només' volien provar els efectes de la munició, o sia, que l'acció no responia a cap suport d'acció bèl·lica terrestre. Probablement, van triar els poblets garriguencs per estar allunyats de focus mediàtics, llavors ja tots posats en la imminent caiguda de Barcelona. Tant de bo que s'haguessen xafat los collons, que deia lo padrí. 

1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Les Borges Blanques. 

1938-39. Castelldans.

[509] Les Borges Blanques, 2 d'abril de 1938

[505] Lleida sota les Ales Negres feixistes

[2182] De les Borges Blanques, 1931

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La Biblioteca Popular de la Mancomunitat, un dels símbols de la modernització del poble en aquell començament de segle XX. 

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La junta local de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana reclamava l'ensenyament de la història del país, que igual que la llengua eren prohibides en l'ensenyament estatal (espanyol). Perquè «la llibertat de Catalunya bé mereix un xic de sacrifici».

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La pàgina del diari conservador dedicat a la capital garriguenca.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Breu resum d'història borgenca, de jurisdicció de la ciutat de Lleida com a carrer o parròquia en els temps medievals, amb concessió de mercat setmanal als dissabtes des de 1338 a perpetuïtat.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El títol de ciutat li arribà al segle XIX gràcies a les gestions del Marquès d'Olivart, «fins ara, segurament, el fill més il·lustre de la població». La capitalitat com a ciutat productora d'oli verge ja era notòria en aquells temps, i n'era el centre d'un territori productor de fins a 25 o 30 quilòmetres a la rodona, des de la Segarra fins a les Garrigues altes. Hi havia fins a 80 premses hidràuliques! I al poble hi havia capacitat per emmagatzemar fins a sis milions de quilos d'oli. El ferrocarril fins a Tarragona en facilitava l'exportació. Aquesta potència oleícola la convertí en capital indiscutible de les Garrigues.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El Sindicat Agrícola de les Borges Blanques fou creat al 1916, amb la secció oleícola com a senyera. La cooperativa de producció de vi no arribà fins al 1928, amb celler i dos premses contínues. Potser no fora mala idea de recuperar aquest conreu a les feixes garriguenques, vist que l'oli no aixeca el cap!

Disposava de Caixa Rural i es definia com a «sindicat confessional catòlic i català de soca a arrel. Ni en temps de la dictadura [del règim espanyol de Primo de Rivera] deixà de redactar en català tota la seva documentació pública i privada». Això degué agradar de totes totes als conservadors lectors del diari barceloní. També s'hi dedica un breu apartat a les Arts Gràfiques Martí, empresa de 1929 i ben coneguda ja a la comarca. 

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
En un extrem de la plana lleidatana i regada pel canal d'Urgell, encara no se la citava com a capital garriguenca, tot i que així va anar definint-se en les ponències que portarien a la comarcalització del país del 1936. El Passeig del Terrall n'era i és el preciós parc-jardí d'esbarjo per als borgencs, «una joia... que poques altres poblacions de la seva categoria podrien mostrar». Tenia llavors la ciutat cap als 5.000 habitants.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Els anuncis de fàbriques d'olis predominen. La sastreria era una botiga essencial en aquells temps: la roba de mudar (i tota l'altra) s'havia de fer a mà. El prêt-a-porter encara s'havia d'inventar. 

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
L'anunci dels «olis fins d'oliva» de Sindicat Agrícola de les Borges, amb un cert toc de grafisme déco.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Les fàbriques d'escumosos foren freqüents a molts pobles fins ben després de la guerra, gairebé fins als anys 70. Bàsicament, repartien a domicili gasoses, sifons, vins, cerveses i refrescos. Els Escumosos Excelsior, a més, sembla que repartien Spumy o xampanys.

1932. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Programa de la festa major, que començava amb brandeig o repic de campanes. Al passeig del Terrall, epicentre de l'esbarjo, il·luminació veneciana dels jardins. A més de sardanes, traques, 'dispar de morterets' i balls d'envelat, també s'hi oferia teatre i cinema. També els tradicionals cossos. Sense oblidar les prèdiques a Santa Justina. Sembla que hi havia activitats per a tots els gustos i ideologies!

[1320] Les Borges Blanques de fa cent anys

[2043] La fi de la criminal quadrilla del Beà, lo Panxagroga, lo Pablanc, lo Cosí i lo Txalep, 1828

1828. La fi de la criminal quadrilla del Beà, lo Panxagroga, lo Pablanc, lo Cosí i lo Txalep.
«Diario de Barcelona», núm. 177, de 25 de juny (ARCA).
Els assaltadors de camins i les quadrilles de saltamarges han estat una constant al llarg de la nostra història, com a gairebé cada racó de món. Més enllà de les cèlebres partides de bandolers siscentistes com en Perot Rocaguinarda o en Joan Serrallonga, les partides de lladregots i escurabosses sovintejaren de manera continuada pels camins i carrerades. Era una manera diguem-ne simple de fer-se un mitjà de vida, sempre que l'escàs exèrcit o els sometents no els acabessin enxampant. Pels pobles i termes a on actuaven, que sovint conferien amagatalls naturals, s'hi escampava un gran i durador atemoriment. Les notícies es barrejaven amb rumors i mitges veritats i parts de mentides, de manera que semblava que aquests homes de mala vida us sotjaven a cada cantonada de cada població. 

Fins que els arribava el particular Sant Martí de cadascú, i feien cap davant la justícia, espanyola en aquell segle XIX al nostre país. Aquell 1828, una quadrilla de cinc lladres de camins que atemoria la plana lleidatana era sentenciada a l'Audiència barcelonina a severes penes en una causa impulsada pel Paer en Cap de la nostra ciutat. 

Aquesta partida de malfactors era integrada per l'Antònio Beà d'Alcanó, lo Pablanc i lo Panxagroga de les Borges, llavors preciosament adjectivades com Blanques d'Urgell (topònim que m'encantaria de recuperar), i lo Cosí [cusí en popular lleidatà] i lo Txalep d'Artesa de Lleida, els quals saltejaven els traginers que rodaven pel corregiment de la plana lleidatana i furtaven per fondes i hostals, com a la Fonda del Pere de Vilanova d'Alpicat. Al 1823, cinc anys abans del judici, hi havien mort un dels hostalers, en Josep Nadal, amb arma de foc. De la casa del Gavatx de les Borges d'Urgell, n'havien sostret 75 unces d'or i 10 duros (de plata) al 1824. Els crims, doncs, eren greus i eren ben conscients que s'havien d'amagar de la justícia perquè s'hi enfrontarien a dures sentències. Probablement, per allà on passaven els fugitius devien cometre tot de delictes i ofenses, i la mala anomenada de ses malifetes devia cóorer per tots els pobles del corregiment lleidatà, quan encara no s'havien creat les províncies (espanyoles) com a unitat administrativa.

Sens dubte, la sentència fou terrible: el capitost alcanonès de la banda fou sentenciat a mort a la forca. Lo Pablanc borgenc «a que con dogal [corda] al cuello y por los parajes públicos y acostumbrados de esta ciudad sufra la pena de 200 azotes, a ser pasado por debajo del patíbulo y a 10 años de presidio con retención en África», és a dir, a ésser avergonyit davant dels veïns arrossegat amb cadena al coll pels carrers i places mentre se'l fuetejava, i a presenciar l'execució del cap de la quadrilla per passar tot seguit pel costat del penjat per veure la mort de ben a prop. 

Els altres tres se'n sortiren amb penes de presó a complir en presidis de les colònies (espanyoles) de Ceuta o Melilla, probablement en dures condicions de vida i amb treballs forçats. Totes aquelles penes (forca, assots, deportació) eren càstigs encara de caràcter feudal, que a poc a poc, amb la desaparició progressiva de l'Antic Règim des de l'acabament de la Guerra del Francès, s'anaren abandonant. En aquell començament de segle XIX només se solien aplicar ja de tant en tant i encara en casos d'especial transcendència pública, com el d'aquesta criminal i perillosa quadrilla lleidatana. 

[Notem com en la notícia s'escriu persistentment Josef, nom popular de la terra fins fa una generació. A ull nu, diria que es tracta d'un costum ortogràfic d'arrel cultista castellana, i que en la nostra llengua pròpia, llavors majoritàriament parlada de tothom per bé que poc escrita, la pronúncia amb -p final devia ser ja comuna des d'almenys la fi de l'edat medieval].

1835 ca. BCN. La Forca de la Ciutadella. 
Dibuix de Bonaventura Planella a «La Eplanada de Barcelona»,
gravat de Joan Amills (BNC).
Les execucions a la forca per a crims civils perduraren fins a la fi del regnat del rei (espanyol) Ferran VII. Després, els penjats solgueren ser represaliats de les inacabables turbulències militaroides de l'Estat (espanyol) dinovesc, especialment de les guerres carlines. En aquest gravat, el governador (espanyol) de Catalunya, Charles d'Espagnac, ordena l'execució massiva dels adversaris liberals a la capital catalana, a l'esplanada de la fortalesa militar (espanyola) de la Ciutadella, que s'hi veu al fons. Els Mossos d'Esquadra, amb barret de copalta, encerclen el cadafal, al voltant del qual s'ha aplegat la ciutadania per presenciar els càstigs exemplars. 

1563. Lleida, Van den Wyngaerde.

Detall de la forca lleidatana, a l'esplanada de Cappont, entre la porta d'entrada al petit barri de l'altre costat de riu i el pont de la secla de Fontanet, al costat del convent dels Agustins extramurs. Si fa no fa, a tocar de l'Av. de les Garrigues actual, de la meitat cap al pont. Allà la forca era un seriós avís a vianants, visitants i passavolants: en aquesta ciutat anem forts i no en passem ni una, als malfactors! És probable que la forca cinccentista restés allà als afores en arribant a la ciutat fins a començament del segle XIX. 

1716. Cervera, Juan Muñoz de Ruesta.

La forca cerverina de la ciutat borbònica, fora muralla i dalt del tossal, ben visible als quatre cantons.

1833. De la rebel·lió a les Borges d'Urgell (les Garrigues).
«Diario de Barcelona», núm. 266, de 14 d'agost (ARCA).
Quatre borgencs fugitius de la justícia (espanyola) aquell any de la coronació de la Borbona (espanyola) Isabel II i de l'inici de la Guerra dels Set Anys o Primera Guerra Carlina a partir del conflicte dinàstic amb son oncle Carles Maria Isidre per a la successió de Ferran VII.

El tinent de carrera Joan Guix, d'infanteria, amb lo Gandul, lo Ros i lo Baiona, tots quatre de les Borges, eren processats per «conspiración y alzamiento de gente que intentaron en la propia villa en unión con otros». Si no es presentaven davant la justícia a Barcelona, se'ls «sentenciará en rebeldía». Sembla que amb els darrers sospirs del Borbó Ferran, que aclucaria son reial ull a la tardor d'aquell any, els partidaris d'una successió masculina al tron (espanyol) ja bullien per carrers de pobles i ciutats, com a les nostres Borges Blanques d'Urgell.

Deixant ara aquest cas i arran de la sentència d'aquests dies contra els nostres representants polítics, em ve al cap que des del Decret de Nova Planta de 1716, la justícia feta a mida sempre ha estat l'altre gran i fidel exèrcit dels Borbons (espanyols). I fins avui, oi que m'entens? 

[2042] Retalls de vida borgenca de fa cent anys i més