[2673] Lo Castell dels Entremesos del Corpus lleidatà, segle XV

 

Entremesos religiosos medievals (viqui).

Representació de la passió sobre un carruatge (1825), que imita una processó medieval.

Aquesta setmana és la setmana de la festivitat del Corpus catòlic. Una festa cabdal per a aquesta doctrina ideològica: no és una festa que celebri cap acte o miracle del fill del seu déu, profetes o sants. L'Església la instituí per exalçar-se a si mateixa, per glorificar lo misteri (de fe, que no pas físic) eucarístic, base de la supervivència de la institució: sense missa ni eucaristia, sense intermediaris eclesiàstics, la religió passa a ser tota una altra cosa. Quan la vivim cap endins nostre, llavors no ens en cal cap, d'Església: totes les sectes ens són sobreres. 

1469. Lo Corpus de Lleida al segle XV.

«La procesión de Corpus Christi en 1469», Josep Lladonosa.

«Ciudad», de juny (FPIEI).

La instauració de la festivitat de Corpus a la nostra ciutat devia remuntar-se al segle XIV, poc després que s'instaurés a la capital del país. Però aquell any 1469, los paers i lo capítol catedralici decidiren de fer festa grossa. La guerra de Catalunya contra son rei era a punt de finir, i la grandiosa processó general tingué caràcter rogatiu per la pau.

La processó solia sortir, és clar, des de la Seu Vella. Eixint per la porta dels Apòstols, baixava per l'escalinata o grades majors, en direcció al carrer (després desaparegut) dels ardiaques de la catedral, seguint cap al carrer Tallada fins a l'antic Col·legi de l'Ensenyança, a la plaça de l'Ereta.

Los lleidatans correspongueren a la festa amb grans domassos als balcons, amb los carrers encatifats de flors, «donde el clavel, la rosa y la dorada hiniesta perfumaban el ambiente impregnado de luz». Lo costum de fer catifes florals, però, és molt més tardà i modern.

Tampoc no hi consta lo costum d'acompanyar la processó de comparses de gegants i capgrossos, molt característic, tradicional i antic del Corpus barceloní. En canvi, hi ha constància de la representació d'entremesos. Cada any hi concorria lo Castell dels Entremesos, a càrrec del gremi de sabaters. Les representacions no eren pas fetes per mitjà de grups escultòrics, sinó de persones vivents. S'acompanyaven de músics i cors, i en fila de dos, desfilaven los caps de família, confraries, gremis... seguint un ordre preestablert, fet que sovint originava fortes disputes.

La Custòdia, que era l'element escultòric a on s'hi guardava l'hòstia o santa forma, que segons la fe cristiana representava veritablement lo cos del seu guia Jesús, era argentina (d'argent), una preciosa joia que desaparegué en l'incendi de 1490 de la sagristia de la Seu. Aquell any era portada pel nebot del papa Calixt III. Los paers eren los portadors del pal·li, sota el qual desfilava la sagrada hòstia dels catòlics.

1469. Lo Corpus de Lleida al segle XV.

«La procesión de Corpus Christi en 1469», Josep Lladonosa.

«Ciudad», de juny (FPIEI).

A la processó de 1469, la màxima autoritat civil fou lo governador general de Catalunya, Gerald de Requesens. Lo seguici continuà descendint des de l'assoc fins a l'antic Hospital de Santa Maria (que s'estava aixecant) i pel carrer Major i Arcada de Castro passava per davant la Paeria, plaça de Sant Joan i de la Sal i fins a l'antiga església de la Magdalena. La processó ascendia de nou a la Seu després de passar per la Sabateria Sobirana, o carrer del gremi de sabaters (carrer de Lamarca). Per la redola i portal de Sant Andreu, i carrer de Montcada s'arribava de nou a la nostra vella catedral.

Lo campanar de la Seu era il·luminat des de dalt de tot de «borra [rebuig o pelussa de fibra tèxtil] i cànem untat amb oli» cremant, i de finestrals i espitlleres en sortien coets voladors (focs d'artifici) amb tot lo seu acompanyament acústic que feia les delícies dels fidels.

Entremesos religiosos medievals (viqui).

Detall d'un castell d'entremesos. Podia ser fix, sobre un cadafal, però per anar en processó calia que fos portat a les espatlles, com la resta de passos. 

 Al segle XX, lo Corpus fou durant quaranta anys de dictadura (espanyola), una de les tres festes anuals que «relucen más que el sol». N'havia sentit la cantarella infinitat de vegades, dita per ma mare, crescuda i adoctrinada en aquella miserable època. La doctrina nazionalcatolicista (espanyolista) feu molt de mal a la societat catalana i de tots los nostres països, però s'abraonà de manera selectiva i ferotge sobre les dones. 

Segons Joan Amades, a Catalunya no hi hagué tant costum d'entremesos com als territoris veïns castellans, i se decantà, en canvi, per integrar les representacions festives populars, com les dels gegants, capgrossos i bestiari. A Lleida, però, seu de la universitat compartida de tots los territoris de la Corona, hi arribaven i s'hi mesclaven costums varis i llengües diverses. 

Segle XV. Los entremesos de Corpus.

«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).

L'estudiós bellputxenc, notable expert en la investigació de la nostra cultura popular, ens ofereix en aquest article les dades històriques de les arrels i evolució dels jocs i drames litúrgics en la nostra llengua i geografia. 

1. Origen de l'entremès en el fast reial.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.

«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).

2. A cavall entre el fast i la processó de Corpus.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.

«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).

3. Connexió amb el joc i entitat teatral.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.

«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).

4. Confluència de camins entre l'entremès i el misteri.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.

«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).

3. L'evolució posterior de l'entremès.

Segle XV. Los entremesos de Corpus.

«Els entremesos de Corpus a la tardor medieval», Ramon Miró i Baldric (enllaç).

2024. Catàleg de l'exposició 'Corpus.700 anys de festa a Catalunya' 

a la Casa dels Entremesos a Barcelona.

[2160] Parèmia enrajolada

[331] Multivistes lleidatanes de postal

 

 Quinalafem.blogspot.com

[2598] Reus als segles medievals i moderns

 

1668 ca. Reus (el Baix Camp).

«Les Plans et profils des principales villes, et lieux considerables de la Principauté de Catalogne: avec la carte génerale et les particulières de chaque gouvernement, Paris: par le Chevalier de Beaulieu» (MdC).

La vella ciutat medieval, closa entre els murs als temps de la Guerra dels Segadors. Hi destaca lo campanar de la nova església cinccentista, que substituí el vell temple romànic.

1668 ca. Reus (el Baix Camp).

«Les Plans et profils des principales villes, et lieux considerables de la Principauté de Catalogne... Paris: par le Chevalier de Beaulieu» (MdC).

Detalls de la Reus del Sis-cents. Als afores, lo santuari de la Misericòrdia.

1846. Reus (el Baix Camp).

Plànol d'Andreu Bofarull (viqui).

 «Geografia General de Catalunya. Tarragona», Emili Morera, 

dirigida per Francesc Carreras i Candi, 1913.

A mitat del segle XIX, la vila era encara closa. La Font Vella s'havia traslladat fora muralla (43). Amb la llegenda, podem resseguir los portals d'accés, los vells carrers i carrerons, les places, los palaus i edificis. Oferia 

1846. Reus (el Baix Camp).

Plànol d'Andreu Bofarull (viqui).

 «Geografia General de Catalunya. Tarragona», Emili Morera, 

dirigida per Francesc Carreras i Candi, 1913.

1846. Reus (el Baix Camp).

Plànol d'Andreu Bofarull (viqui).

 «Geografia General de Catalunya. Tarragona», Emili Morera, 

dirigida per Francesc Carreras i Candi, 1913.

L'Hospici de Sant Jordi (39) era arraconat. Lo torrent de Na Roqueta proporcionava aigua intramurs. Tot allò que era necessari per a la supervivència era a dins i a tocar dels habitatges.  O fora muralla, no gaire lluny, com ara lo molí olier (40).

[2597] La Catalunya del Vuit-cents: estampes reusenques o ganxetes

Quinalafem.blogspot.com

[2531] Els portals i les muralles de Cervera, i altres històries del segle XV

 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

L'antic segell del segle XIII de la Paeria de Cervera, amb les armes reials i el cérvol heràldic.

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

No hi ha res que em plagui més que, mentre m'entretinc a recercar allò que tinc al cap, topar-me de nassos amb una altra cosa que te n'atura, te'n distrau, i t'absorbeix sense descans. I és que cada cop hi ha més i més materials digitalitzats perquè hi entrepussem. Això m'ha passat amb aquest llibre històric. O potser més aviat, una novel·leta històrica, car la historiografia de fa més de cent anys no era tan asèptica ni neutra com l'actual, sinó arromanticada, apassionada i decantada cap al partit pres, cap al nostre partit. De fet, en moltes parts del món, les que es consideren Estats, encara així ho fan, amb tota impudícia en els temps presents que corren.

El llibre d'en Carreras i Candi, l'incansable historiador de l'anterior tombant de segle, es proposa explicar, reelaborats en forma de dietari, els fets viscuts per la ciutat cerverina en els primers anys de la guerra civil. De la medieval, s'entén, en què, des de la mort de Carles d'Aragó o de Viana al 1461, que havia viscut una vida de ball de bastons amb son pare, el rei Joan II el Sense Fe, rei de Navarra des del 1425, i rei d'Aragó des de 1458, la guerra portà un ball de corones al Principat, atès que la Generalitat, l'oferí successivament al rei Enric IV castellà, a Pere de Portugal i a Renat d'Anjou. 

El triomf dels reialistes després del setge de Barcelona de 1972 posaria fi a la disputa entre la monarquia, amb el suport de la Busca i remença, i la noblesa catalana, entossudida en el manteniment de l'statu quo, en el sosteniment la Biga de la societat, la seua, és clar. La guerra tingué episodis especialment cruents, atès que fou la primera en què ja s'hi lluità de manera generalitzada amb armes de foc i d'artilleria, llavors de novíssima generació, en aquells anys de camí ja cap a l'Edat Moderna. El decés del rei al 1479 deixà la nostra corona al cap del fill Ferran, havent-ne acordat matrimoni amb l'hereva del tron castellà, Isabel, precisament a la vila cerverina feia no res, al 1469. 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

«...serà tributar un acte de justícia, no deixar per més temps en l'oblit a la patriòtica Cervera, que, després d'ocupada Lleida per los reialistes, segueix aguantant-se ferma contra Joan II, constituint-se en baluard de la causa catalana en la frontera de Ponent». Després d'aquests eloqüents mots, no mencionarem pas ara el segle XVIII cerverí, oi?

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

L'adoració i veneració que la societat catalana sentí per a l'hereu difunt de la Corona, el Príncep de Viana, feu que disposés d'altar propi a la mateixa Seu barcelonina. 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Signatura darrera i tremolosa del Príncep de Viana.

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

El braç incorrupte del Príncep de Viana es mostrà fins al 1472 (durant gairebé una dotzena d'anys!) al presbiteri de la Seu barcelonina, traslladat llavors amb tot son cos a la sagristia del monestir de Poblet per ordre de son reial pare. Mentre que un dit (no sé si d'aquesta mà o de l'altra) viatjà fins a València. Al braç se li reconegueren poders curatius meravellosos, ai, com hi ha món! 

La desamortització conventual al segle XIX deixà, també a Poblet, ossos de reis, reines i prínceps a la intempèrie. Sembla que el cos i el membre retornaren a la capital catalana, i que cap al 1835 fou portat al monestir de Sta. Maria de Valldonzella, «on se'l guarda en la interessant urna construïda en 1904», i que veiem en el gravat. 

Encara, al 1909, amb els incendis provocats durant la Setmana Tràgica el braç es perdé, probablement a la foguera. Els estudis recents sobre la identitat de les restes del cos han mostrat que no es tracta pas del Príncep dels catalans (enllaç). 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

La signatura del Príncep Ferran, futur rei de la nostra Corona i consort de la castellana. En morir el de Viana, son germanastre Ferran tenia 10 anyets encara no fets. Es portaven ben bé trenta anys. Coses de la reialesa.

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Esplèndida imatge panoràmica de la ciutat de Cervera, d'un cap a l'altre: des de Santa Maria fins a la mola de l'edifici de la Universitat. No consta a l'edició l'autor de les imatges. Podem suposar que en fou ell mateix, l'autor. 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Segell reial de la madrastra, i dolenta de la pel·lícula, segons la nostra historiografia tradicional.

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

El rei Joan II, que tingué per divisa: in libro tuo omnes scribentur. Al llibre de la Història. 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Preciós gravat de la Paeria cerverina, que «tapa del tot lo basament del feixuc campanar gòtic, de la parroquial església de Santa Maria».

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

«Fora castellans e gascons» fou la consigna que l'escrivà racional escrigué al Dietari de la Generalitat a l'inici de la guerra. Per allò de la connexió castellana de Joan II. La cosa ve de lluny. A veure si la podem acabar aviadet, oi?

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

L'antic castell cerverí, dit també força en el català de l'època. Accepció que s'hi recull en darrer lloc al DIEC: «fortalesa».

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

La dovella central de la porta principal de la ciutat de Cervera, del segle XIV, en temps del Cerimoniós. Als peus de la ciutat, el burg extramurs denominat lo Capcorral. Nom recuperat de manera sublim per la revista del Museu Comarcal.

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

«Los vells murs de Cervera», amb una de les torres a tocar de l'antic camí reial que pujava fins a la ciutat. 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Signatures de Pere el Conestable de Portugal, proclamat rei dels catalans per la Generalitat durant aquella guerra civil (Pere V d'Aragó, IV com a Comte de Barcelona): tot ço que escrivia als nostres consellers, «era invariablement escrit en llengua catalana». A sota, la signatura de sa mare, Elisabet d'Urgell, filla de Jaume II el Dissortat. Fou com a net d'aquest pretendent a la Corona durant el Compromís de Casp, que els nobles catalans l'escolliren com a rei, encara que per poc temps (1464-66).

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Portal de Sant Cristòfol a la muralla cerverina. Enderrocat a finals del segle XIX, havia sigut «refet i aparellat en les darreres guerres civils carlines, de les quals data la garita del cantó».

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Planta de les muralles de Cervera i de la mitja dotzena de portes que hi hagué: Portal principal o de la Cadena (1) i, a tocar, al Portal de la Barbacana (2), Portal de Sant Cristòfol (3), Portal dels Pous (4), la Força o vell castell (5), Portal de la Vall (6), i Portal dels Rius (7).

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

L'antiga muralla, amb les torres escapçades, entre la Barbacana i el portal de Sant Cristòfol, amb la vella carrereta o camí reial que en descendia. 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Portal de la Cadena o portal principal de la ciutat cerverina, «que era lo que comunicava a la vila amb lo Capcorral». Gravat de Joan Fàbregas, a partir del «record... que encara viu entre alguns cerverins qui han presenciat lo seu derrocament en l'any 1858». 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Una de les torres immediates al portal principal, al nord-oest de la vila, que es conservava intacta per formar part d'una de les cases. La carretera s'hi veu al costat, amb arbres a la vora.

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Les bombardes del Quatre-cents, la primera passa cap a l'artilleria moderna. Al llarg del segles següents. obligarien a repensar les muralles amb ampliacions en forma de baluards i bastions per cercar protecció contra els canons. 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

El camí al peu de les muralles de la part meridional de la ciutat, sota l'església barroca dels jesuïtes. 

1907. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi (BDH).

Un magne gravat de l'altar preconciliar de l'església gòtica de Santa Maria de Cervera.

1908. «Dietari de la Guerra a Cervera. Des del 1462 al 1465», 

Francesc Carreras i Candi. Revista «De tots colors», de 17 de gener (ARCA).

Venut a 4 pta, que era ja un bon preu en aquells temps.

[564] La Cervera del XVIII

Quina la fem? Canal Whatsapp