Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isil. Mostrar tots els missatges

20200109

[2073] Albert I de Mònaco a les Valls d'Àneu

1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
Les vacances del Príncep Albert I de Mònaco, besavi de l'actual Albert, a l'estany d'Airoto pallarès. S'hostatjaren a l'hostal gran Casa Ignàsia, propietat de l'alcalde Josep Sempau, potser aquest senyor més grassonet del davant de la imatge. A la comitiva reial, li posaren protecció de la Guardia Civil (espanyola), ferms a la dreta de la imatge. El príncep, a la dreta, anava acompanyat del director del Museu Oceanogràfic de Mònaco i d'un altre alt càrrec. Degueren fer bona part de la pujada sobre les mules, dreta i sostinguda, fins al llac. Nosaltres, republicans catalans, la férem, a peu, no fa gaires setmanes. Cal marcar sempre distàncies amb la monarquia, oi?
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
L'autor de les fotos fou T. Sempau, probablement emparentat amb l'alcalde del mateix cognom. Diu la crònica del tradicionalista diari de la capital del nostre país veí, que «iniciativa del príncipe Alberto ha sido la de crear en el Pirineo español, como en el francès, extensos parques nacionales, atrayendo hacia ellos la atención del mundo entero y proporcionando al país beneficios de enorme consideración». Afegeix que el príncep monegasc ha escollit «un sitio del Pirineo catalán, el pueblo de Isil,... para disfrutar largas temporadas de descanso...» Es veu que la feina el cansava molt, «y a Isil viene anualmente a contemplar la hermosura insuperable de aquellos parajes, de los magníficos lagos, del abrupto monte Airoto, abundante en cabras montesas, caza en la cual el príncipe demuestra rara habilidad».
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
La crònica periodística és datada del 1917, i existeixen algunes altres breus cròniques periodístiques amb les quals hom pot confirmar l'asseveració del periodista que aquestes principesques visites foren anuals, potser entre 1915-19. En alguns arxius, com en l'Arxiu d'imatges del Consell Cultural de les Valls d'Àneu, identifiquen el reial personatge amb Lluís II de Mònaco, successor d'Albert I, que morí al 1922. Les imatges no deixen espai al dubte: es tractava del pare, senyor ja d'edat, bon amant i estudiós de les ciències naturals, en els camps de l'oceanografia i la paleontologia.
1917. De les vacances d'Albert I de Mònaco a Airoto d'Isil 
(les Valls d'Àneu, el Pallars), (ABC).
La pesca de truites al llac no fou l'única ocupació plaent de la comitiva, sinó que principalment l'objectiu n'era la caça d'isards, peces majors amb les quals decorar les nobles sales del palau monegasc. Una d'aquelles contradiccions d'antany en les relacions amb la natura entre els primers amants de la conservació i protecció dels paratges naturals. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars), 
«La Época», de 18 d'agost (BDH). 
Aquí la crònica ha canviat els isards per les guatlles, com si res. Potser un signe de mala consciència o reputació davant d'un tal 'estudiós'. S'hi aclareix l'estada de tres dies a Casa Ignàsia abans de pujar cap a Airoto. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
La fitxa també hi escriu 1918 aprox, però es va publicar al diari espanyol al 1917. La disposició dels personatges mostra el príncep, a la dreta de la foto, entremig del passadís que li fan els acompanyants a peu, amb els seus criats a l'una banda, i un senyor grassonet -potser l'alcalde Sempau- a la dreta, davant de l'hostal de sa propietat, la gran Casa Ignàsia aneuenca. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
El jove Mossèn  Dot Campi, probablement amb bons dots de francès, no podia faltar a l'excursió, per si calia auxili espiritual. Mossèn Campi, a més, fou l'autor d'aquestes imatges al cantó del llac Airoto. 

1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
A la fitxa de la foto, hi diu «data aprox. 1918». Exactament de l'estiu del 1917. En qualsevol cas, s'hi comprova la comoditat amb què viatjava la reialesa fins a alta muntanya: a la cuina, no els faltava cap estri. És clar que no tan sols devien cuinar peix, sinó que les cabras montesas de què parla la crònica periodística no hi devien faltar. Ja podia fomentar la creació de parcs naturals, el príncep aquest, que si tots hi haguéssim depredat turísticament com ell, no sé pas què hi quedaria! Però, és clar, ell no preveia que de turistes en poguéssim esdevindre tots els mortals, sinó només els de la seua reial sang blava. En canvi, cal dir-ho, els seus mitjans de transport eren més sostenibles que els nostres. 

Els forns de llenya, cassoles i altres estris de cuina que observem com a fons de la imatge ens donen una idea de la bona vida senyorial a muntanya. Hi veiem Mossèn Dot Campi afanyar-se sobre el plat. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Si ens hi fixem bé, veurem just al centre, al costat del figurant que aixeca el colze amb la bota de vi, un guàrdia passejant, gentilesa del Gobierno (espanyol). La imatge mostra l'acampada de tendes al costat del llac i part dels servents del seguici. Al fons veiem aquella mena de rai, que era la barqueta usada pel nostre reial personatge per endinsar-se per les aigües d'Airoto a la pesca de la truita.
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Vista general del campament del príncep monegasc al costat del llac d'Airoto. Bona part del servei, homes i dones, eren del país. Les imatges de Mossèn Campi foren usades pel Comerç Casa Bonic (d'Esterri, crec) per a una sèrie postal. 
1918. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
Longinos Navás, S.J., «Excursiones entomológicas en el verano de 1918»,
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Article que deixa testimoni de l'estada del príncep de Mònaco a Isil durant uns anys successius, amb dispesa a casa Sempau. 

1916. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
«El Conqués», núm. 209, 28 d'octubre (SAC).
Una nota breu en aquesta revista (en castellà) trempolina es feia ressò de la visita reial a les comarques altpallareses, «acompañado del médico Richart y del químico Conturieux, y de numeroso séquito».



1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Vista esplèndida del poble d'Isil al costat, i al mig ben bé, de la Noguera Pallaresa. En primer terme, l'ermita romànica de Sant Joan, un mica riu avall. Al fons, sobresurten el campanar de l'església i la mola de Casa Ignàsia, desapareguda amb els aiguats de 1937. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
L'illa isilenca sobre la Noguera Pallaresa, amb l'església, la casa de la vila, i a l'esquerra, l'edifici del comunidor. 
1917. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
(Arxiu d'Imatges, Consell Cultural de les Valls d'Àneu).
Detall del nucli antic del poble abans dels aiguats de 1937. L'hostal regentat per la família Sempau, dit Casa Ignàsia, fa la competència al campanar. La construcció d'un tal edifici mostra l'existència d'un incipient turisme burgès cap al Pirineu en aquelles primeres dècades del segle XX. 
1915. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Isil (les Valls d'Àneu, el Pallars),
«La Vanguadia», de 21 de setembre (LV).
Almenys, doncs, des del 1915, el príncep Albert trescava per aquests rodals. Aquell any s'hi estigué un parell de setmanes, tres dies al bosc de Bonabé, a on s'hi feia l'explotació de fusta que a través d'un cable elèctric s'exportava al costat francès, de l'empresa «Matussiere et Forest», per a la fabricació de pasta de paper.

D'allà passà cap al llac d'Airoto per dedicar-s'hi a la caça i a la pesca «por espacio de diez días consecutivos... Con solo seis tiros logró matar cuatro cabras, hiriendo a otra». Que aquesta pràctica començava a ésser mal vista, ho demostra el comentari periodístic en el sentit que només tirava als mascles, i encara si eren vells. Oi tant, que ens ho creiem!

Al poble d'Isil, a la casa d'en Josep Sempau, visità l'església romànica del segle IX. També posà el peu a l'altra església, la parroquial, i la resta de l'estona es dedicà «a observar las costumbres del país y en la caza de las codornices». Potser l'home s'hi trobava bé en sentint parlar la llengua del país, tan propera al dialecte dels seus súbdits monegascos. Un destre caçador local, l'Antoni Gatnau, l'acompanyava a les caceres, per tal d'ajudar a trobar les grans peces de caça major.  

L'estada fou tan satisfactòria que, en acabada, trameté telegrama al rei (espanyol) per fer-li saber que havia estat tractat tan bé en «estos Pirineos españoles». Les ratlles del mapa no deixaven i no deixen encara veure a molts la realitat que amaguen a sota.  
1915. Les vacances d'Albert I de Mònaco a Ordesa, l'Aragó),
«La Época», de 13 d'agost (BDH).
Sembla que cap al 1915, sa reial persona començà a tombar pel Pirineu. Llavors, atansar-se fins als peus dels gegants pirinencs no era gens fàcil ni usual.  
1904. Isil, les Valls d'Àneu (el Pallars).
Postal de començament del segle XX, impresa a Saint-Girons, amb una espectacular i bella vista del poblet pallarès, amb tota una colla de figurants disposats pel fotògraf sobre la marge del riu, al pont esquerre del cantó de l'església. 
1904. Isil, les Valls d'Àneu (el Pallars).
Com sempre en aquelles dates era inevitable la referència Espagne per al nostre territori nacional, i es quedaven tan amples. Entre els figurants, hi destaquen el mossèn del poble, i probablement també algun Sempau al seu costat, forces vives (dominants) del llogaret. Al fons, sota el pont, les boqueres de sortida del gran molí que feia de serradora, si no recordo malament.

20150817

[1129] Baixant cap a Salau

Anys 1900-1910. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
La destinació final de tots els taulons transportats des de Bonabé era aquesta usina: la fàbrica de pasta de paper de Salau. La pasta feta de fusta era millor i més abundant que la feta de draps. El negoci també. Per això va pagar la pena de construir tot aquest muntatge als confins del Pallars i de l'Arieja. Darrere de la fàbrica s'hi veu l'estació d'arribada de la fusta, sembla que encara en construcció.

Per poder fer anar la trituradora per fer la pasta de paper, va fer-s'hi un salt d'aigua de 130 m per tal de proporcionar l'electricitat necessària a l'empresa paperera. També l'aigua de les fonts de Salau és aprofitada. La concurrència de treballadors fou extraordinària, i la duana s'apropà des de Coflens fins a Couladous per facilitar els tràmits comercials.  A Salau s'obre la primera oficina postal de l'Arieja. Se n'ha d'ampliar el vell cementiri des d'un bon començament. Gràcies a les postals editades i trameses, actualment podem fer-nos una idea cabal de tota aquella aventura empresarial enmig del Pirineu pallarès. L'empresa es converteix en la font gairebé única de l'economia local i de la vida social. Gairebé com semblantment ocorre a Guissona amb la Cooperativa Agropecuària, per posar un símil. Fins i tot proporcionava un parell de beques anuals per als fills més esquilats dels treballadors per poder continuar els estudis fora vila. Només pera als nois, no pas per a les noies! Al 1911, fins i tot s'intentà de convertir Salau en municipi independent, separat de Coflens, però el projecte no fou aprovat. 

Cap a final del 1920, l'empresa va decidir el tancament de les instal·lacions. La mobilització dels operaris durant la Gran Guerra, el desgast de la línia telefèrica i l'esgotament dels boscos conduïren a una baixada de rendibilitat i a la fi de l'aventura forestal de Bonabé. 
Anys 1900-1910. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
La gran quantitat de treballadors ha deixat postals trameses de tota mena i amb tota mena de segells. Calgué obrir-hi oficina de correus, la primera de l'Arieja! El gran edifici de la fàbrica de pasta de paper
Anys 2000-2010. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
La mateixa vista del gran edifici industrial a la vora del riu Salat després de cent anys (foto Viquipèdia). 
Anys 1900-1910. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
El camí del Coll de Salau a prop de les fonts del riu Salat.
Anys 1900-1910. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
Un parell de vistes centenàries del poblet occità, amb l'església als prats de la marge esquerra i les cases a l'altra banda del pont.
Anys 1900-1910. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
A la foto superior, l'església romànica en primer terme, la fàbrica al darrere, a peu de riu, i l'estació d'arribada de les càrregues del telefèric a mitja alçada.
Anys 1900-1910. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
La plaça de Salau, petit llogaret que va veure transformada sa història durant les dos primeres dècades del segle XX.
Anys 1900-1910. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
Diverses edicions de la vista del Port de Salau per la banda nord.
Anys 1900-1910. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
La preciosa església romànica de Salau, amb restes d'un petit claustre, dels Cavallers de Malta, segons tradició. La torre del campanar passà a tindre rellotge fins i tot, col·locat al peu de l'espadanya, per damunt la teulada i de l'absis. Amb poca visibilitat, però de cara a les cases del poble.
1937. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
Les grans pluges d'aquell 1937 provocaren greus inundacions a totes dos bandes del Port de Salau. Les destrosses al poblet occità, a peu de riu, foren grandioses.
Anys 1940-1950. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
L'orientació turística de la petita vila pirinenca començà després de la guerra mundial.
Anys 1960-1970. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
Les postals en color de la preciosa església romànica.
Anys 1960-1970. Salau (l'Arieja, País d'Oc).
La natura, com a base del turisme. Com a tot el Pirineu sencer. Em pregunto si mai no hi podrà tornar a haver un altre model econòmic en què el turisme tingui el seu lloc, però on la gent i la terra puguin viure en equilibri i pau. Perseguir el turisme de masses és pa per avui, però gana per demà. Ei, segons ho veig jo, i potser m'equivoco.