QUINA LA FEM?: Lleida

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges

20260908

[2759] Onze de Setembre, Lleida, 1900

1900. L'Onze de Setembre, Lleida.

«La Veu del Segre», de 9 de setembre (FPIEI).

A les portes de l'11 de Setembre, lo diari regionalista lleidatà obria en portada amb un article sobre la necessitat de commemoració d'aquella diada de resistència al Borbó de 1714 i de record per als màrtirs de les llibertats nostres.

Després de la debacle (espanyola) a Cuba i Filipines, lo sentiment nacional agafava embranzida i comencem a trobar referències al record de les llibertats perdudes com a símbol de lluita per la plena restitució de l'autogovern.

1924. L'Onze de Setembre, Lleida.

Coneguda fotografia de tres soldats de l'exèrcit (espanyol) que se disposen a primera hora del matí a traure l'estelada que durant la nit va penjar-se de costat a costat del riu, davant per davant del Gobierno Civil. Un xiquet també s'afegeix a la foto dels orgullosos soldats, que servirà per testimoniar a les generacions futures la lluita dels nostres padrins.

Per cert, que el triangle de l'estelada, al sol del matí, apareix molt clar de color: és perquè aquelles primeres estalades de fa un segle tenien lo color blau cel de les barres de la bandera cubana en què s'inspiraren i que farà també de triangle a la bandera de Puerto-Rico, tot i que aquesta en esdevindre estat associat dels EUA lo canviés per un to més blau fosc o marí. Per això quan el Bad Bunny la passeja per l'estadi de la final de la SuperBowl d'enguany, lo triangle és blau cel, com la de les primeres estelades nostres.

1900. L'Onze de Setembre, Lleida.

«La Veu del Segre», de 9 de setembre (FPIEI).

Resum del fet històric i de com

Mentres plorem en nostres tristos dies les disbauxes dels gobernants centralistes que'ns portan á la miseria y somiquem d'anyoransa per les llibertats perdues minvades cada jorn mes, sembla que me-reviu á Madrit, al Congrés ó als Ministeris ó qualsevol centre oficial, l'escarni magnant y crudel que feu lo Marqués de Benavent als vensuts de Barcelona l'any 1714, enaltint-los en sons discursos les virtuts y amor á Catalunya de Felip V y Bervich, tractant de convencer a aquest que'l poble catalá agrahit á ses tirancies lo proclamaba idol seu. ¡Quin me-cinisme 'l del Marqués, y que semblants me-aquells temps als temps que recorren ara!

Però en mitj de tanta disort, nos conforta l'esperança que al depositar avuy una llàgrima y una flor en les tombes venerandes dels hèroes de 1714 brollará del fons de les mateixes un daurat ruixim de llum com aubada precursora del jorn de nostra redempció.

1900. L'Onze de Setembre, Lleida.

«La Veu del Segre», de 9 de setembre (FPIEI).

L'article Patriotisme mal entés denuncia la separació dels catalanistes en «purs i impurs, revolucionaris i evolutius, vels i jóvens, radicals i portunistes i demés variants...», i assevera que

Nostre programa son les Bases de Manresa, ben clares y ben definides. Vinguin á refrigerarse en sas pures y cristallines fonts tots cuants cansats de portar lo feixuch jou del centralisme sentin les ansies de la llibertat digna que algún día gosaren y per quina revindicació treballém y que 'ns feren lo poble més lliure del mon y per lo tant lo més fort y respectat... vinguin á me-reparar y enfortir sos cors tots aquells que 'ls sentin destrosats per la vergonya y per les tortures morals á que'ls ha subjectat una administració inepta y desmoralisada, atenta solzament a satisfer sos desordenats apetits.

...

Nosaltres aimem a Catalunya ab tot lo cors, ab tota l'ànima; per això rebrem, oberts los braços de germanor, a tots quants desitgin també aimarla: no'ls preguntarem de quines terres venen, ni'ls retraurem tristos fets ja passats, ni amagarem sa arribada ab prevencions infundades: prou han sufert en son penós viatge. Vinguin tots los catalans, com més siguem a estimar-la més sumaran los sacrificis per enlayrar-la i fer-la feliç i benhaurada i si venen també los fills pròdigs son retorn omplirà de goig la casa pairal i junts darem, sortit del fons de nostre cor, lo crit de Visca Catalunya.

El problema, irresolt encara, que se'ns presenta avui és com tractem la cada vegada més gran quantitat d'habitants de Catalunya que no se'n senten, de catalans, que no volen ser-ho, que menyspreen activament la llengua de la terra i fins i tot fan fora clients de restaurants per parlar-la. Mirant lo passat, és clar que no hi farem gran cosa des de les administracions locals i autonòmica. Però potser caldria que les organitzacions de la societat civil acordessin una manera d'actuar i respondre davant de l'agressió interna de bona part de tabàrnios i d'alguns nouvinguts, principalment hispanoparlants de procedència americana.

1900. L'Onze de Setembre, Lleida.

«La Veu del Segre», de 9 de setembre (FPIEI).

Cèdula d'instrucció borbònica de 3 d'octubre de 1718 per a la degradació i rebaixament de les institucions pròpies del país nostre:

«1.º Que los regidores de dichas ciudades y villas, cabezas de corregimiento, no usen el ropage antiguo de cuello, gorra y gramalla, i toda consular y media toga, que usaban antiguamente los Concelleres, Cónsules, Jurados y Paheres, y que vayan con el traje moderno español y la insignia y divisa en las funciones públicas de una banda de demasco carmesí, con el escudo pequeño de las armas de aquella ciudad ò villa, cabeza de corregimiento, y los porteros con las mazas en el traje antiguo, con cuello, gorra y gramalla de paño, permitiéndoles que cuando dichos regidores van en forma de cuerpo en común á las tales funciones, puedan llevar delante dos maceros con sus me-mazas y en las tres villas cabezas de corregimiento, que son: Puigcerdá, Talarn y Vilafranca, pueda el ayuntamiento en las referidas funciones públicas llevar delante de sí una ó dos mazas, conforme hubiere sido en ellas el estilo hasta ahora.»

«2.º Que no puedan dichos regimientos en las funciones públicas de iglesia y demás que generalmente asistieren y concurrieren, usar sillas para sentarse, sino solo de un banco de respaldo entoldado de terciopelo, permitiéndoles sólo el tener una alfombra ó alcatifa de lana á los piés, al igual de la longitud del banco y no almohadillas para arrodillarse, y quiero que esto mismo se observe respecto del corregidor y regidores, aunque vayan á funciones públicas de otras iglesias particulares y á la Catedral y que asistan y concurran con el obispo.»

1901. L'Onze de Setembre, Lleida.

«Lo Campanar de Lleida», de 15 de setembre (FPIEI).

Record al Conseller en Cap, Rafel Casanova.

1906. L'Onze de Setembre, Lleida.

«Lo Campanar de Lleida», de 15 de setembre (FPIEI).

Convocatòria a la capital barcelonina d'ofrena als «hèroes morts invictament als portells de Sant Pere, Santa Clara i el Porta Nou o al Pla d'en Llull, una oració ferventa i una corona de record». La feien unes «respetables dames catalanes». Me recorda l'empoderament i autoorganització d'actes a tots los pobles del país durant los anys de la revolució pacífica nostra pel referèndum de 2017.

«El dia 11 de Setembre, a les vuit del matí, farem resar a la iglesia de Sant Just una missa en sufragi de les ànimes dels defensors de Barcelona, i a les onze del matí, hora en què en aquell dia sangnant el trepidar de les canonades sotraquejava l'arbre secular de les llibertats de la terra, anirem a cobrir de flors l'estàtua d'en Rafel de Casanova al Saló de Sant Joan, fent en ella homenatge a tots els immortals defensors d'uns drets i unes llibertats avui perdudes».

1901. L'Onze de Setembre.

L’11 de setembre de 1901 un grup de joves membres d’algunes de les entitats més representatives del catalanisme integral que, al voltant de la Unió Catalanista (UC), s’havien format al tombant de segle a Barcelona (Catalunya i Avant, Lo Renaixement, Lo Sometent, Los Montanyencs, Lo Jovent Català-La Falç, Lo Tràngul-Llevant), anà a fer una ofrena floral a l’estàtua a Rafel de Casanova, situada al que ara seria el passeig Lluís Companys, prop de l’Arc de Triomf.

Una part dels joves proferí crits considerats contraris a la unitat de l’Estat espanyol, fet que propicià que un petit grup de policies els intentés detenir. Uns quants d’aquests catalanistes, vint-i-quatre concretament, lluny de fugir, decidiren entregar-se a la policia, convençuts que no havien fet cap mal. Un cop detinguts van ser conduïts a les dependències policials. Mentrestant, Lluís Marsans, president de Catalunya i Avant, i cinc persones més, es dirigiren a la comissaria per assabentar-se d’allò que havia passat. Després d’un incident amb la policia, aquests sis també van ser detinguts. Seguiu lo relat dels fets ACÍ.

1911. L'Onze de Setembre.

El Ideal, d'11 de setembre (FPIEI).

Columna de memòria històrica a la portada del diari republicà lleidatà.

1913. L'Onze de Setembre.

Lo Pla d'Urgell, de 8 de març (FPIEI).

Recomanacions literàries dels herois nostres a la revista bellputgenca. De més de cent anys, impresa a cal Saladrigues, i fins avui.

1901. L'Onze de Setembre, BCN.

La Mainada, de 9 de setembre (MDC).

Los trenta joves que desafiaren l'autoritat (espanyola) per portar una corona de flors al Conseller en Cap, Rafel Casanova, al Saló de Sant Joan, tocant a l'Arc de Triomf, a on era llavors l'estàtua.

1901. L'Onze de Setembre, BCN.

La Mainada, de 9 de setembre (MDC).

La manifestació del diumenge 15 de setembre en suport dels joves represaliats.

1901. L'Onze de Setembre, BCN.

La Mainada, de 9 de setembre (MDC).

La primera convocatòria per commemorar lo Conseller en Cap de 1714 i la primera manifestació de l'11 de Setembre, celebrada al diumenge 15.

[2320] Rafel Casanova, monument

20260828

[2755] Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla, 1865

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Licor Sámely.

Trobo perdudes per la xarxa, imatges d'una col·lecció del que, semblen, planxes litografiades emmarcades, amb representació de bodegons (terme normatiu: representació artística de natura morta) amb los licors de la casa. Devien decorar les oficines de la fàbrica. Si fossin publicitaris, n'haurien pervingut còpies vàries i potser pas emmarcades. S'hi llegeix Gran Destileria.

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Ni l'AI me'n sap transcriure lo nom de l'artista.

1887. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

«Diario de Lérida», de 16 de juny (FPIEI).

Gran Fàbrica d'Aiguardents i Licors de Josep Carulla. La venda d'alcohol pur per tal que la gent se'n fes ratafies de tota mena (nous, cireres, gerds...), llavors era gran negoci. A banda de licors, sembla que s'hi anuncien sucs (refrescos), sense licor entenc, de gustos molt variats: mora, gerd, llimó, taronja, pinya, maduixa i més. Alguns fruits podien ser locals, però altres és obvi que no. Un misteri.

1903. Gran Licor Sámely de Josep Carulla.

Venut com a digestiu.

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Conyac Josep Carulla.

1913. 1900 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Conyac Carulla.

«Lo Pla d'Urgell», de 4 de gener (FPIEI).

«Lo cognac pera·ls inteligents».

Los cinc gran productes eren lo conyac, l'anisete i l'anís, lo rom i lo licor Sámely.

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

L'Aniset Carulla.

«El más grato e higiénico de los aguardientes anisados dulces». Llavors com malauradament encara ara, la llengua del país absent de l'etiquetatge. Lo tap, amb los colors de la bandera nostra, però amb només dos barres, com la dels veïns nostres. Això sí, lo pagés lleidatà i l'escut de la ciutat a primera fila.

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Rom Nana.

1880. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Gran Fàbrica de Josep Carulla, a l'eixample de Sant Antoni, al carrer de l'Acadèmia. S'anunciava amb la imatge d'un pagés lleidatà mudat, barretina, faixa, espardenyes i manta al coll, i l'escut de la ciutat.

Aniset Carulla: aromàtic i tònic per obrir la gana i alleugerir lo mal d'estómac. Ara los posarien a la presó.

1900 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

L'excel·lent investigació del «Bloc del Senyor i» sobre la Gran Fábrica de Licores de José Carulla, va descobrir los plànols de la fàbrica, la imatges de l'habitatge familiar al costat de la fàbrica i la ubicació al carrer de l'Acadèmia (seguiu-ho aquí: enllaç). Lo fundador de la fàbrica al 1865, Josep Sabatérs Duran, lo gendre que s'hi incorpora cinc anys després, Josep Carulla Arrufat, i lo fill i net, Josep Carulla Sabatés, que se'n fa càrrec al 1899.

S'hi recull una citació de Sol-Torres a Historia de un canal 1147-1974, en que:

Al capítol IX, dedicat a El aprovechamiento de las aguas para la producción de fuerza motriz, concretament a la pàgina 274 parla de les Destilerias de Aguardientes. Sobre la destil·leria misteriosa diu:
..."En 20 de mayo de 1876 se formuló solicitud por los señores Sabaté y Carulla para la utilización del agua del brazal que atraviesa el camino del Matadero, para la elaboración de aguardientes. Se otorgó concesión en 6 de junio del mismo año, con fijación del canon anual de 50 pesetas, o sea, 200 reales, y la obligación de contribuir a los gastos extraordinarios. También en 7 de septiembre de 1898 se otorgó concesión a un descendiente de aquéllos para la instalación de una destilería de aguardientes en la partida de Rufea, captando las aguas de la Acequia Mayor"...

Des de l'arxiu municipal lleidatà li confirmen una sol·licitud de permís d'obres i projecte de construcció d'un fàbrica d'aiguardent a la carretera de Madrid, cantonada amb la carretera d'Osca. 1875. Promotors: J. Sabaté i J.Carulla. L'èxit dels licors, doncs, va forçar l'ampliació o trasllat de la producció a Rufea, amb l'aigua directament presa de la Secla Major de Pinyana, probablement més abundant i segura que la del braçal que baixava del camí de l'escorxador.

1900 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Postal de l'habitatge familiar al costat del magatzem del carrer de l'Acadèmia

(Blog del Senyor i, enllaç).

Gran Fàbrica d'Aiguardents i Licors de Josep Carulla.

L'establiment del carrer Acadèmia degué ser lo gran magatzem de distribució, mentre a Rufea se'n devia fer la producció.

[1181] Geografia del comerç lleidatà, 1882, encara més

20260718

[2749] L'horta lleidatana de fa cent anys

1927. Visions de Catalunya, Catalunya Nova,

Joan Santamaria i Munné.

Vista de la Seu Vella des de la cèntrica plaça de Sant Joan lleidatana, amb los tendals típics dels rengs del mercat i la raconada de la portalada de l'església nova.

L'autor lleidatà (1884-1955) exercí de jutge a la capital catalana, a on visqué des de petit, i a on publicà l'obra seua jurídica, narrativa i la sèrie de reportatges dels anys 30 sobre comarques i ciutats per a La Publicitat, amb tres volums (Catalunya Nova, Vella-la muntanya i Vella-pla i costa) i un darrer dedicat a Mallorca. L'estil seu no va emmotllar-se dins la sobrietat, mesura i contenció noucentista, sinó que fou un continuador de l'abarrocament, la plasticitat, la imatgeria i la campestria modernistes, gran recreador del llenguatge d'arrel popular.

Fou autor d'una colla de les narracions extraordinàries, entre 1915 i 1925, sota l'influx directe d'E.A. Poe, que el converteixen en un dels iniciadors del gènere fantàstic a les lletres catalanes.

1927. Visions de Catalunya, Catalunya Nova,

Joan Santamaria i Munné.

Portada de l'edició.

Perquè mireu que n’és de beneita aquesta terra, ni massa gran ni massa xica, tan variada, tan rodoneta, tan bonicoia, tan mudada, tan festosa, tan jove i plena de sang, tan estarrufada sota aquest sol que la fecunda i sota aquesta encantària de cel que l’enmiralla, i tan ratxosament reclosa dins les cledes amb què Déu l’ha cenyida! Guaiteu-la des d’aquí estant... Hem deixat Fraga enllanet, ja hem passat el Cinca, ja tramuntem la colladeta de Soses i a la primera petjada que donem a Catalunya una aura sedosa ens besa la cara i ens deixa a la boca un tast tot carregat de mel. I de seguida els nostres ulls s’obren atònits davant d’una meravellosa visió paradissial. Què és això...? No us neguitegeu. El prodigi tot just ara comença.

L’aire té una bugor carmínia i un brunziment ample i musical amb un ressò de campanes de festa major; el sol abraça golut la campada riallera, a cada arbre hi ha un refilet i a cada matoll una capçana florida. L’aigua de les clamors llisca lent i sensual entre esponjades crestalleres d’herba flonja i tendral; les hortes guarnides amb una rabior virolada us torben la vista; del cel llis i vellutat davalla un polsim de blavor que se us encasta a les pestanyes, i la gleva exhala una acidesa de saó, una picantor afrodisíaca de carn de dona jove que us fa eixarramplar els badius del nas i us pessiga el cor amb un anhel panteístic.

Mireu! Un canyar. Mireu! Un areny. La fullareda té una frisança de tendror i un vernís de claredat. Salteu un marge i el riu us surt tot planer, amb una jocunda manyagueria que us guanya el cor. És el Segre, el bon paràs d’aquesta terra pròdiga, incansable, llustrosa, turgent i vividora com una mossa colrada i fresca.

Aquest castell que hi ha a la ratlla d'aqueixa muntanya encesa com una xera, és Gardeny. Alerta! Lleida ja és aquí. Veieu aquell cloquer altíssim i robust que sembla un tità que apuntala el cel? És el Campanar de la Seu vella, la primera fita que, venint de Ponent, us anuncia la immortalitat de Catalunya. Com lluu al bat del sol, quina espurnera que fa, quina glòria té, quin repòs més venerable!

Aquest portal que sembla un formiguer d’entrants i sortints és el del Riu i rera d’ell hi ha l’Almudí, en els rencs del qual l’horta de Lleida té la suprema apoteosi. I a sobre, veieu?, s’alça la Seu vella com una gran corona d’or, i al cim del cim de tot, el Campanar, voltat de cel, de vents, de resplendors, de repiquets de campanes i d’una infinita volior d’orenetes que li fan companyia.

1927. Visions de Catalunya, Catalunya Nova,

Joan Santamaria i Munné.

Eh, quina plaçassa, aquesta de Sant Joan? Eh, quin fresc algarot de veus i quin brogit més sa d’enraonies? Eh, com dringa com un cristall la pura parla vernàcula? Eh, quines saliveres us fan venir aquestes paneres i cistelletes de recapte del renc, amb tots els blaus, vermells, morats, verds, grocs i roses de l’arc de Sant Martí?

Joan Santamaria i Munné,

biografia: enciclopedia.cat

1927. Visions de Catalunya, Catalunya Nova,

Joan Santamaria i Munné.

[2331] Romeria lleidatana a Granyena, 1888

20260707

[2746] Gegants de Catalunya, 1902

1902. Los gegants de Lleida.

«Catalunya Artística», fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Los gegants romans de Lleida són de la mitja dotzena dels més antics de Catalunya, existents almenys des del 1840. La Paeria volgué substituir los vell i los feu refer a l'escultor segarrenc de la Manresana, Ramon Corcelles, llavors anomenat pels retaules que havia fet per diverses esglésies de les comarques nostres. Ep, que llavors no eren encara romans, sinó turcs, que se volia atemorir la gent i recordar-los los perills per la fe cristiana. Perduda aquesta finalitat, los convertiren en reis, cristians i catalans, cap al final del segle, i en començar lo vinté, los disfressaren de faraons egipcis, que es la fotografia del cartipàs, aquesta. Potser cap allà als anys vint los trobaren la darrera disfressa, l’actual, la de patricis romans. Que ara deu fer uns quaranta anys o així, los repintaren i restauraren, que un dels pintors en fou lo Pepín d’Alcoletge, lo cunyat del Miquel de la Tonya, lo mestre de ball i amic nostre.