[2749] L'horta lleidatana de fa cent anys

 

1927. Visions de Catalunya, Catalunya Nova, 

Joan Santamaria i Munné.

Vista de la Seu Vella des de la cèntrica plaça de Sant Joan lleidatana, amb los tendals típics dels rengs del mercat i la raconada de la portalada de l'església nova.

L'autor lleidatà (1884-1955) exercí de jutge a la capital catalana, a on visqué des de petit, i a on publicà l'obra seua jurídica, narrativa i la sèrie de reportatges dels anys 30 sobre comarques i ciutats per a La Publicitat, amb tres volums (Catalunya Nova, Vella-la muntanya i Vella-pla i costa) i un darrer dedicat a Mallorca. L'estil seu no va emmotllar-se dins la sobrietat, mesura i contenció noucentista, sinó que fou un continuador de l'abarrocament, la plasticitat, la imatgeria i la campestria modernistes, gran recreador del llenguatge d'arrel popular. 

Fou autor d'una colla de les narracions extraordinàries, entre 1915 i 1925, sota l'influx directe d'E.A. Poe, que el converteixen en un dels iniciadors del gènere fantàstic a les lletres catalanes. 

1927. Visions de Catalunya, Catalunya Nova, 

Joan Santamaria i Munné.

Portada de l'edició.

Perquè mireu que n’és de beneita aquesta terra, ni massa gran ni massa xica, tan variada, tan rodoneta, tan bonicoia, tan mudada, tan festosa, tan jove i plena de sang, tan estarrufada sota aquest sol que la fecunda i sota aquesta encantària de cel que l’enmiralla, i tan ratxosament reclosa dins les cledes amb què Déu l’ha cenyida! Guaiteu-la des d’aquí estant... Hem deixat Fraga enllanet, ja hem passat el Cinca, ja tramuntem la colladeta de Soses i a la primera petjada que donem a Catalunya una aura sedosa ens besa la cara i ens deixa a la boca un tast tot carregat de mel. I de seguida els nostres ulls s’obren atònits davant d’una meravellosa visió paradissial. Què és això...? No us neguitegeu. El prodigi tot just ara comença.

L’aire té una bugor carmínia i un brunziment ample i musical amb un ressò de campanes de festa major; el sol abraça golut la campada riallera, a cada arbre hi ha un refilet i a cada matoll una capçana florida. L’aigua de les clamors llisca lent i sensual entre esponjades crestalleres d’herba flonja i tendral; les hortes guarnides amb una rabior virolada us torben la vista; del cel llis i vellutat davalla un polsim de blavor que se us encasta a les pestanyes, i la gleva exhala una acidesa de saó, una picantor afrodisíaca de carn de dona jove que us fa eixarramplar els badius del nas i us pessiga el cor amb un anhel panteístic. 

Mireu! Un canyar. Mireu! Un areny. La fullareda té una frisança de tendror i un vernís de claredat. Salteu un marge i el riu us surt tot planer, amb una jocunda manyagueria que us guanya el cor. És el Segre, el bon paràs d’aquesta terra pròdiga, incansable, llustrosa, turgent i vividora com una mossa colrada i fresca.

Aquest castell que hi ha a la ratlla d'aqueixa muntanya encesa com una xera, és Gardeny. Alerta! Lleida ja és aquí. Veieu aquell cloquer altíssim i robust que sembla un tità que apuntala el cel? És el Campanar de la Seu vella, la primera fita que, venint de Ponent, us anuncia la immortalitat de Catalunya. Com lluu al bat del sol, quina espurnera que fa, quina glòria té, quin repòs més venerable!

Aquest portal que sembla un formiguer d’entrants i sortints és el del Riu i rera d’ell hi ha l’Almudí, en els rencs del qual l’horta de Lleida té la suprema apoteosi. I a sobre, veieu?, s’alça la Seu vella com una gran corona d’or, i al cim del cim de tot, el Campanar, voltat de cel, de vents, de resplendors, de repiquets de campanes i d’una infinita volior d’orenetes que li fan companyia.

1927. Visions de Catalunya, Catalunya Nova, 

Joan Santamaria i Munné.

Eh, quina plaçassa, aquesta de Sant Joan? Eh, quin fresc algarot de veus i quin brogit més sa d’enraonies? Eh, com dringa com un cristall la pura parla vernàcula? Eh, quines saliveres us fan venir aquestes paneres i cistelletes de recapte del renc, amb tots els blaus, vermells, morats, verds, grocs i roses de l’arc de Sant Martí?

Joan Santamaria i Munné, 

biografia: enciclopedia.cat

1927. Visions de Catalunya, Catalunya Nova, 

Joan Santamaria i Munné.

[2331] Romeria lleidatana a Granyena, 1888

 

[2746] Gegants de Catalunya, 1902

 

1902. Los gegants de Lleida.

«Catalunya Artística», fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Los gegants romans de Lleida són de la mitja dotzena dels més antics de Catalunya, existents almenys des del 1840. La Paeria volgué substituir los vell i los feu refer a l'escultor segarrenc de la Manresana, Ramon Corcelles, llavors anomenat pels retaules que havia fet per diverses esglésies de les comarques nostres. Ep, que llavors no eren encara romans, sinó turcs, que se volia atemorir la gent i recordar-los los perills per la fe cristiana. Perduda aquesta finalitat, los convertiren en reis, cristians i catalans, cap al final del segle, i en començar lo vinté, los disfressaren de faraons egipcis, que es la fotografia del cartipàs, aquesta. Potser cap allà als anys vint los trobaren la darrera disfressa, l’actual, la de patricis romans. Que ara deu fer uns quaranta anys o així, los repintaren i restauraren, que un dels pintors en fou lo Pepín d’Alcoletge, lo cunyat del Miquel de la Tonya, lo mestre de ball i amic nostre. 

1902. Los gegants de Lleida.

«Catalunya Artística», nùm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

 «L'origen de la presència de gegants xinesos a la ciutat de Lleida es remunta a les acaballes del segle XIX. La institució de la Santa Infància, la qual dirigia les missions humanitàries i evangelitzadores a la Xina, encarregà la confecció d'una parella de gegantons xinets perquè encapçalessin la processó de la Santa Infància o "dels pendonets". Les figures foren modelades per l'escultor lleidatà Ramon Borràs i Perelló entre els anys 1887 (gegantó) i 1893 (gegantona). La parella tingué una rebuda ben càlida que els consolidà com un dels elements festius i protocolaris més estimats per la ciutadania. Malauradament, els gegantons es perderes quan l'any 1936 fou incenciada la Parròquia de Sant Andreu, on la institució de la Santa Infància hi tenia la seu i s'hi custodiaven les figures» (Gegant.cat).

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

L'Àguila de Sant Furriol, Olot (la Garrotxa).

Concurs de Gegants, Nans i Monstres Típics celebrat a Barcelona el 25 de setembre de 1902, durant la festa major de la Mercè. Aquest esdeveniment va reunir figures emblemàtiques d'arreu del territori nacional en una gran desfilada.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegants de l'Arboç (lo Baix Pendedès).

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Los gegants dels Reis Catòlics d'Andreu Casas.

Vinculats a la seva empresa de lloguer de gegants i efectes per a festes anomenada La Perfección, ubicada a la Rambla de les Flors de Barcelona, van ser una de les imatges més destacades del món geganter català a principis del segle XX.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Los gegants de la Casa de la Caritat de BCN.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrossa de la cavalcada artística, amb diferents disfresses del món de la faràndula.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

La decoració del carrer de Ferran barceloní.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Guarniment nadalenc de carrer de Ferran.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

La decoració del carrer Nou barceloní.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrossa publicitària de xampany. 

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrosses de la cavalcada artística. 

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrer de l'Hospital barceloní, decoració.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Carrosses de la cavalcada artística.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Cavalcada artística.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Cavalcada artística.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Comparsa de Santa Florentina.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegants de Santa Maria del Mar.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegants de la Bisbal.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Comparsa de gegants i capgrossos de Manresa (lo Bages).

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegantessa de la Bonanova.

1902. Los gegants de Catalunya.

«Catalunya Artística», núm. 121, de 9 d'octubre,

fotografia: Pere Reig. (ARCA).

Gegants i Robafaves de Valls.

[349] Sant Nastasi de balls, castellers, curses, focs i caritat.

[2741] Los antics serenos de Lleida

 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Una estampeta del sereno de la demarcació segona, que eren els diversos barris amb què se partia la ciutat per fer-hi la ronda. La felicitació nadalenca es personalitzada amb lo nom i tot, lo Cosme Ponsoda. Demanaven les estrenes degudes, manera de complementar lo sou municipal.

Lo Cosme portava capa llarga fins als peus, de tela dobla, per guardar-se fins a on se podia de la humitat i del fred i caputxa calada fins a les celles. Els atributs propis solien ser un llantió o fanal de mà, de vegades penjat d'un pal, per il·luminar portals i identificar los transeünts a la fosca profunda de les nits lleidatanes, a sobre totes plenes de fum de boira les d'hivern. Lo pal o llança li feia de gaiato per caminar, també per trucar a les portalades si calia o per defensar-se en alguns moments. Solien dur ganivet, o espasa als temps mes reculats del segle XVIII. Lo Corme tenia un gos, company habitual que a banda de la companyia los hi oferia protecció i ajut. 

L'estampa és editada de la impremta Coromines, amb un fanal de gas que il·lumina lo sereno, cosa que a Lleida situa la postal cap als anys 60 en endavant del segle XIX.

 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Brevíssima ressenya històrica de la creació del cos de serenos a la nostra ciutat, des dels temps de Blondel fins a la reconversió durant el segle XX en Cuerpo de Vigilantes Nocturno. Per tant, recorrent les nits de la ciutat durant gairebé dos segles. Des de feia temps, la vigilància nocturna més aviat la feia la Guàrdia Urbana. 

Lo nom, com es veu popular, los hi vingué del crit horari que solien fer, puntuals. A Lleida, en pic sentien batallar l'hora a la Mònica i la Silvestra, recordaven als qui eren calentets sota los llançols: las dose, i sereno. Hora i temps amb lo castellà alleidatanat que les autoritats imposaven. A l'hivern sortien a les 10, una hora mes tard a l'estiu. Als versets nadalencs, recollien tasques que solien fer, com les de primers auxilis, partera i apotecari, segons que calgués. 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

La segona font de la plaça Sant Joan. 

Afrima l'autor que lo dibuix correspon a la plaça de Sant Joan tal com era a la segona mitat del segle XIX, amb los porxos de l'antic almodí i la font arrambada a la paret amb quatre columnes amb una estatueta al damunt i un parell d'objectes decoratius als laterals, potser un parell de càntirs. Fou la font que substituí (crec que cañ al 1841) la famosa del Neptú i les sirenasses que treien l'aigua pels mugrons, aixecada en temps del Blondel i enretirada cap a la mitat de segle i traslladada a la placeta exterior del portal de sant Antoni, a on subsistí fins al 1877.

1952. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).

Ban del governador (espanyol) Blondel sobre l'autoritat i respecte degut als serenos, publicat la vigíla de la primera ronda, lo 4 de novembre de 1790, data inaugural del servei, quatre anys després que se'n comencés lo servei a BCN. La multa n'era de 25 lliures, o la trenta dies de presó, si no les havies. I la paraula del sereno fora de testimoni veraç en los conflictes que poguessen sorgir. 

 

1952. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).

Un sereno lleidatà del vuitcents davant la façana antiga de la Paeria. En caminant pels carrers empedrats, lo bastó feia un rítmic cloc-cloc que tothom reconeixia. 

Anys 1900-10. Cos de serenos de BCN.

1914. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

A la capital del país, lo cos va perdurar tota la postguerra.

1932. Cos de serenos de BCN.

Anys 1950. Los serenos.

Postal del dibuixant Girona amb visions tendres de la societat, en aquells temps durs i severs de la primera postguerra amb lo país sota repressió franquista. 

Anys 1950. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

Amb los atributs propis, la llança i lo llantió.

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

Després modernitzats amb llanterna. 

Anys 1950-60. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

A l'estiu també n'hi havia d'estrenes, que corresponia al temps de la gratificació de la paga, dobla o no, que llavors se pagava al 18 de julio, data d'inici de l'aquelarre dels franquistots. 

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.

 Preciós pin, aleshores insígnia, del cos. 

1843. Cos de serenos de Tarragona.

Lo reglament del cos del policia urbana, rural i de serenos tarragoní.

1873. Los serenos de Lleida.

«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», Josep Pleyan i Porta, Lleida, Impremta de Carruez, 1873.

Repàs a la història del cos de part del cronista de la ciutat als anys 70 del dinovè.

1971. Los serenos de Tortosa.

«La Voz del Bajo Ebro», Tortosa, de 29 de desembre (XAC).

A cada terra, sa guerra. A Tortosa calia avisar de l'estat del riu.

1963. Los serenos de Lleida.

«La Mañana», de 17 d'abril (XAC).

Los serenos sempre van ser los parents pobres dels cossos municipals de serveis. 

1971. Los serenos de Lleida.

«La Mañana», de 28 de juny (XAC).

Com tots los oficis, van haver de tindre patró durant lo franquisme, i triaren a Sant Pere. Des de començaments del segle XX, del cos se'n passà a dir Cuerpo de Vigilantes nocturnos.

1971. Los serenos.

Al llarg del segle XIX, s'equiparen amb xiulets de fusta i en cas d'incidències lo feien sonar repetidament. Amb los anys, los xiulets van fer-se de llauna i com que eren populars i tothom en tenia i los podia fer sonar, se feu massa habitual de sentir-ne, de manera que les autoritats o la policia a la fi ja no n'hi feien cas. Per això, se'n deia, en castellà, quan algú no te feia gens de cas, pendre't pel pito del sereno. 

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799