1920 ca. La Vall de Boí.
Foto: Josep Pascual i Vila (MdC-AFCEC).
La imponent natura ribagorçana.
1885. Lleida.
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
Lo primer número del butlletí de la primera entitat excursionista de Lleida, a la dècada dels 80 del segle XIX, moment de conformació i assentament de la Renaixença lleidatana. Los grans prohoms de la ciutat, funcionaris i militars (espanyols) a banda, formaren part d'aquella junta directiva inaugural, presidida pel destacat historiador i cronista de la ciutat, Josep Pleyan, i pel metge Camil Castells (germà de la Dra. Castells) i per l'advocat Xavier Vinyes (pare del músic Ricard Vinyes), com a vicepresidents. En feia de secretari Frederic Renyé, advocat.
No trobo referència a altres números de la revista.
Derivaren l'adjectiu ilerdanesa per batejar l'associació. Quan als anys 70 del segle XX, se reanomenà l'IEI, hauria sigut preciós que se n'hagués recuperat aquesta adjectivació, com a homenatge.
«Als membres d’aquesta associació els unien uns sentiments catalanistes i una inquietud cultural que no tenien cabuda en els partits polítics de l’època... des de la mateixa associació, es pretenia constituir més una acadèmia d’estudiosos que un grup d’afeccionats, cosa que queda reflectida en els mateixos estatuts. Dins l’Associació convivien en harmonia l’excursionisme erudit i l’excursionisme pintoresc. A més a més, també cal assenyalar la diversitat d’ideologies polítiques que es mantingué durant el temps de vida de l’Associació Excursionista Ilerdanesa i que tingué continuïtat en el Centre Excursionista de Lleida [1906]. La mort de J. Pleyan el 1891 suposà un període d’aturada del moviment excursionista a Lleida. F. Renyé entrà de ple en la política, en detriment de l’activitat excursionista. Tot i això, els fonaments ja estaven posats».
«Enric Arderiu i l'excursionisme lleidatà»,
Josep Pujol i Ballesté, Centre d'Estudis Mascançà, Anuari 3, 2012 (enllaç).
.jpg)
1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
Ressenya de Camil Castells d'una excursió a aquesta desconeguda vall pirinenca en aquells anys de descoberta del nostre patrimoni natural. Feia una cinquantena d'anys aprox. que la llei de creació de les províncies (espanyoles) havia adjudicat lo Pirineu occidental (pallarès, ribagorçà i aranès) a la de Lleida, juntament amb les comarques del pla. Fins a Boí, s'hi havien d'invertir trenta hores de trajecte. Si s'hi havien de fer camins i carreteres, també es parlava d'un ferrocarril, calia conèixer ben bé aquelles desconegudes i precioses valls.
Tenia lo poble de Boí una trentena de cases, amb lluentes teulades de pissarra, i cap als 140 habitants. Lo camí per acostar-se a l'antic comtat d'Erill era més que dolent, però la descoberta del paisatge natural pagava l'esforç.
.jpg)
1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
A cavall de matxos forçuts i resseguint la Ribagorçana van recorrent lo camí. Poca traça de vida humana i molta de ramats que peixen sobre lo verd inacabable del terreny. Troben un rabadà preocupat per les petjades d'un os, també una farga, «completament fumada en son interior», a l'indret dit de les Cabanasses, «lo punt a on esmorzen los tauristes», mentre lo ferrer los inspecciona les ferradures de les cavalleries.
A finals del segle XIX, començà a arribar lo mot anglès tourist per definir la nova realitat dels viatgers. Coromines lo troba documentat per primer cop al 1905 al diccionari de Bulbena. Lo mot recollit per Camil Castells, taurista, pot ben bé ser una de les primeres veus de recepció del mot a la nostra llengua.
Deixen la Ribagorçana per començar a pujar cap a Barruera «per camins plens de trossos de pissarra, estrets, serpentejant, i des d'a on se pot percebre una casi continua remor promoguda per la caiguda dels mentats trossos al fondo dels barrancs». Los prats de sègol i los horts reben los viatgers al peu del petit poble, descrit en la senzillesa de les cases i del campanar romànic. En destaca «unes petites però fortes reixes que es noten en totes les cases,... per deslliurar-se dels llops que de nit entren al poble» a ensumar-hi alguna coseta per endrapar.
.jpg)
1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
De Barruera fins a Caldes, lo viatge continua a peu per camins «que no poden lo nom de tals merèixer» per tal com riberes que «amb la pluja se tornen intransitables, convertint-se en corrents d'aigua que per travessar-les reclamen i tenen establertes palanques de llargs avets i troncs atravessats sobre els mateixos». L'herbassar de boix «de retorçudes i grossíssimes rames», o les roques despreses fan encara més intransitable lo pas. L'exuberància de la natura és admirable, «tal en si és la decoració en mig de la qual es destaca l'edifici termal més ric potser de la terra». A la vora del riu de Tor, lo petit santuari de la Verge de Caldes i tocant «s'hi veu l'establiment de les casi miraculoses aigües, fet de pedra del país, amb cobertes de pissarra». La façana principal mostrava 29 petites i quadrades finestres, «suficients per albergar cent vint persones de les que van a buscar curació a ses dolències».
L'administració de l'establiment ja no era de la Consòrica del bisbat urgellenc, sinó de la Diputació, que en destinava els beneficis a la Casa de Misericòrdia lleidatana. L'estat de conservació no semblava gaire adequat. Amunt del balneari, la natura els ofereix un espectacle aterridor, amb los arbre tombats per les allaus i calcinats d'incendis, «ajaguts no pocs per lo pes de les centúries, gegants casi tots ells, alguns de més de dotze metres de circumferència i altura fabulosa». Truites i cabres, pesca i caça, eren bases del comerç local.
1888. Lo balneari de Caldes de Boí.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreres (1842-1922) (MdC-AFCEC).
Imatge presa a l'agost d'aquell any, sens dubte la primera d'aquest indret del Pirineu ribagorçà. S'hi aprecia lo camí delimitat amb marges de pedra que hi portava, i una palanca sobre la Noguera de Tor.
.jpg)
1885. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Camil Castells i Ballespí, «La Vall de Boí».
«Butlletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa» (FPIEI).
Lo poble de Boí era a una hora de camí del balneari. Hi havia diverses fonts «d'aigües clorurades, ferruginoses i sulfuroses. N'hi ha una de gelada i de calentíssima», i en cita el nom d'unes quantes. L'autor fineix l'article reclamant reformes de millora per a l'establiment dels banys, «anteriors a la invasió dels moros». Com a metge, en coneixia la necessitat i utilitat.
Lo butlletí recull los objectius i projectes de la nova Associació Excursionista Ilerdanesa, amb un ampli ventall d'interessos. S'hi recull que «s'ha començat a construir en un dels salons de l'Associació [al segon pis del núm. 1 del carrer Acadèmia lleidatà], la selecta Biblioteca i Museu que... se proposa fundar amb llibres i objectes artístics i arqueològics referents a Catalunya, i lo gabinet d'Història Natural que ha d'enriquir-se amb exemplars especialment de la província», i, finalment, se demana als socis que revisin les «argolfes» per descobrir-hi los trastes vells i antigalles que poden fer favor a tal objectiu museístic.
1918. La Vall de Boí, la Ribagorça.
Foto: Arnau Izard i Llonc (1895-1993) (MdC-AFCEC).
Les antigues morrenes glacials i los salts d'aigua al cap de la vall. L'embassament de Cavallers i l'empatanamenta turística del segle XX l'han ferida però encara no morta. Un altre desenvolupament que no sigui únicament basat amb lo PIB és possible, a muntanya i també a la plana. Ho provem?
[2583] Viatgem a la Vall de Boí del segle XVIII
.jpg)
