Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maldà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maldà. Mostrar tots els missatges

20230311

[2449] Lo Baró de Maldà a Sant Martí i a Maldà, 1794

1982. Maldà (l'Urgell).
Dibuix de Francesco Avesani. 
Vista general del poble urgellenc cap als anys 80 del segle XX. Certament, respecte del temps del Barí de Maldà, hi devia haver algunes cases refetes i potser algun carrer més. Però bàsicament la bella vista general devia ser encara molt semblant. 

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Dijous, 18 de setembre
De Tàrrega a Maldà, passant per Sant Martí: «amb tarda coberta, planes carreteres, arbolejades d'olivers, mates i vinyes, hem marxat seguidet, veient al cap de dos hores... el campanar nou —d'uns tretze o catorze anys—, del poble de Sant Martí, a l'hetxura del de Tàrrega, amb l'anyadidura... d'un promontori amb cupuleta rodona». L'arribada a Maldà fou amb honors: l'ajuntament en pes sortí a rebre'l (a recebre, diu el text, amb un medievalisme notori). Dones i criatures van acudir al castell a veure el Baró (que portava dos fills en aquest viatge), els homes devien ser tots al jornal.

A banda la referència clàssica a l'areòpag atenès, la primera nota de la jornada maldanenca és la xocolatada de la tarda! Ell, i la gent del seu temps, la veien com un costum tan modern i regi, que no pot estar-se'n de citar-l, cada dia. La tarda acabà amb trons i pluja. Les dones i criatures, finalment, «se'n són anades amb la pau de Déu», idea expressada amb un arcaisme deliciós, un temps compost (sempre de verb de moviment) amb auxiliar ser. Malgrat les estridents castellanades lèxiques ara i adés, l'estil del Baró vol ser pulcre i elegant en tot moment. No en va era un personatge en la Barcelona del seu temps, pertanyent a una de les famílies més distingides, amb un recentíssim virrei i tot del Perú en l'arbre genealògic, en Manuel d'Amat i de Junyent. 

A l'hora de dormir, la màrfega pujava més de tres pams d'alçada, que li calia una escala per agitar-s'hi. Va fer-la retirar, no fos cas que durant la nit caigués des de tan alt.

1917. Sant Martí de Maldà, l'Urgell. 
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
Vista del campanar des de la bassa, amb la cupuleta descrita pel Baró de Maldà, que hi passà amb son carruatge un 18 de setembre de 1794 camí de Maldà.

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Divendres, 19 de setembre
El dia despunta amb boirines baixes, «pareixent tot un mar». A poc a poc, va aclarint-se i deixant pas a una esplèndida vista de l'Urgell i fins del castell de Lleida a l'horitzó, més aviat a l'oest que no pas al nord, com diu. 

Visita a la vella església del poble, i cap a la teca. Havent dinat, se'ls presenten, com devia ser costum en celebracions magnes, les cantaries, probablement de la confraria del Roser, molt típiques i arrelades en els pobles de les nostres comarques per aquells temps. Sempre acompanyen les cobles de pandero, «no entenent-se ni paraula ni mitja de lo que deien». Potser havien d'assajar més... Això sí, no es descuidaven de passar la plateta, la bacina, per a recollir qualque cèntim, i les minyones (car solien ser les solteres), «la tropa femenina se n'és tornada comptant lo que havien arreplegat».

1917. Lo Castell de Maldà, l'Urgell. 
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
Castell maldanenc a on feu estada son amo, lo Baró, al setembre de 1794. No tan atrotinat llavors com cent anys després. 

Anys 70. Lo Castell de Maldà.
La ruïna a la qual arribà la sala noble del castell. El pas de les partides carlistes al 1833, que l'incendiaren del tot, el deixà prou danyat. 

2018. Lo Castell de Maldà.
Rehabilitació, crec que a càrrec del municipi, de la gran sala del castell, a on ara s'hi poden fer actes i aplecs. No sabria dir si aquests darrers anys el centre d'estudis de la Vall del Corb s'hi arribà a establir. 
1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Dissabte, 20 de setembre
Últim dia d'estada als seus dominis maldanencs. No hi havia gran cosa més a fer, i el castell no devia pas ser un palau. El Baró va voler «fer una generositat a tot lo poble». Com m'agrada l'ús de l'article lo, imitant la llengua medieval, que no trobava gens adequat escriure l'article el, que cada cop guanyava més terreny oral. Sempre he pensat que aquest fou un dels errors, si se'm perdona el mot, de la normativització fabriana: se n'hagués pogut mantindre l'ús, que ens lligaria directament a la tradició pròpia medieval. De pas, tindre algun detall amb lo nostre dialecte i solucionar molts dubtes sobre el lo neutre. Però no teníem força demogràfica ni intel·lectual.

El regal del Baró fou simplement un repartiment pecuniari, «tot monedes de plata», al més pur estil senyorial, colonial anava a escriure. La despesa arribà fins a quaranta lliures, «havent-se'n tornat tothom content a ses cases», oidà!

A la tarda, visita a l'esglesieta romànica de Sant Pere, a la part baixa del poble, a on s'hi arribava havent de baixar per un «pedregam lliscós», que va provocar diverses relliscades en el seguici. L'església es remunta al segle XII, però en aquella època de neoclassicisme no podia pas apreciar-se'n les bondats arquitectòniques. El Baró només para esment al «retaule regular». En canvi, l'home tenia sensibilitat per apreciar un passeig «camí amunt,... hermosejat d'oliveres a les vores... i en tots los camps, a dreta i a esquerra».

Diumenge, 21 de setembre
Després de misses matineres, «luego de pres xocolate, hem escapats de Maldà». Fixeu-vos en l'antiga concordança del participi, avui un ús arcaic i formal, i en el verb que fa anar per anunciar la partença: escapar, això sí, entremig de salves d'escopeta «com a despido del sinyor i de tota sa comitiva, caminant un tros a peu fins a la carretera, baix a Maldà, de direcció a Ponent, hacia els pobles de l'Espluga Calba».

1917. L'església romànica de Sant Pere de Maldà, l'Urgell. 
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
Pareu atenció als mossos enfilats al campanar! Al fons, apunten les torres del castell per damunt les teulades. 

1917. Lo Castell de Maldà, l'Urgell. 
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
Vista general del castell maldanenc. 

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
L'abundància d'aulivers per tota la contrada és ben notada pel Baró. Arbequines, és clar, fet desconegut o no citat. Segons es deia en aquells temps, i sense constància documental, l'arbequina fou portada pel duc de Medinaceli, amo i senyor del castell-palau d'Arbeca des de Terra Santa, ço és, la Palestina d'aleshores, al segle XVII. Diuen les llengües garriguenques que prometé un ral per cadascun dels aulivers plantats, cosa que no complí, però que afanyà definitivament el seu conreu per aquestes nostres terres.

De camí cap a Montblanc, passen a tocar dels Omells, «menudejant ja los tostorrots del cotxe». Després del Tallat, la baixada pels camins fins a la Conca, no degué ser pas plaent. La carretera encara és ara, bé que arreglada, retorta i esbalçada. Després Solivella i la manduca a l'hostal. Arriben a Montblanc pel vell pont medieval i en els carrers empedrats, la tremolor del cotxe era insofrible, «removent-nos a tots les tripes, per vida del rei de copes!» 

Anys 60. Maldà (l'Urgell).

1794. Viatge a Tàrrega i Maldà.
«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.
(Text: Academia.edu).
Fan parada al convent de Sant Francesc montblanquí, i dinen a l'hostal contigu. Tot seguit tres hores més fins a Valls. Un marturi de camí per Vilaverd, la Riba i fins a Picamoixons. El Baró continuava el periple d'aquell setembre de 1794 en direcció a Montserrat. 

1931. Lo Calvari de Maldà, l'Urgell.
«Àlbum Meravella».
El peu de foto l'inclou a la Segarra. Perquè aquesta part sud de la comarca de l'Urgell sempre ha sigut denominada segarreta, com els seus habitants, idea i denominació que es va perdent entre les noves generacions.  

1913. Maldà (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Castell de Maldà, foto de Manuel Herrera.

1986. «Viatge a Maldà i anada a Montserrat», 
a cura de Margarida Aritzeta, PAM.





20210226

[2253] La Baixa Segarra, la terra de la marinada

 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La comarcalització del país fou un procés complex, amb encerts i mancances. Per a les necessitats de gestió social, econòmica i administrativa actuals, les comarques se'ns han quedat petites. Ara per ara, i durant molt de temps, seran intocables. Però temps a vindre caldrà repensar-les o deixar-les simbòlicament diluïdes dins de les regions catalanes, que oferiran marcs de col·laboració administrativa i sinergies socials més potents. Si mai tenim unes eleccions en què més enllà de parlar de vaguetats i entelèquies podem parlar de temes reals, llavors també arribarà el moment d'aquesta repensada. Això podrà fer reviure algunes de les zones més malparades de la comarcalització actual, com la Baixa Segarra. 

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Una bella vista de la —diguem-ne— subcomarca des del mirador de la Bovera a Guimerà. Auliveres i ametllers entre plans, espones i serres ondulades. Cereal. Una mica de vinya més enllà.

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Guimerà, un dels pobles més singulars de la regió ponentina. Encara conserva l'aire medieval que l'ha acompanyat durant segles. 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Els segarretes són els habitants de la Baixa Segarra. El mot, entre els més grans, encara és viu. L'article en fa una aproximació de delimitació territorial, al voltant de la vall del Corb: del canal d'Urgell enllà entre Belianes, l'Espluga Calva, la Serra del Tallat i Guimerà, o sia, l'Urgell que va romandre sec i que ara, ben començat ja el s.XXI, veurà part dels plans i faldilles dels tossals regats pel Segarra-Garrigues.

Descrivia l'article: «Hay pueblos en el llano —pocos—, y pueblos en lo alto, que son la mayoria». Pobles aturonats, embeguts per la claror enlluernant del fort sol estiuenc. «Son pueblos arrapados, enquistados, sumisos a la geografia». Ben vist, això: sí, pobles arrapats a la terra, però no submisos, sinó en comunió, associació, aliança amb la pedra i el terròs.

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
Batre i trillar les garbes a l'era, una tasca ja oblidada als nostres pobles ponentins. En aquells temps i durant segles, la més important de l'any: la que omplia de blat els sacs per poder subsistir l'hivern dur, continental d'aquestes terres. L'aturonat poblet de Maldà, amb les velles cases arraulides sota l'església, amb el campanar que hi fa de pal de paller. 

1961. La Baixa Segarra.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
S'hi defineix el caràcter segarreta com a prototip de l'home murri, caut, recelós. Forjat a base de segles d'empènyer i guiar la pollegana entre els terrossos dels camps. Realisme cent per cent. De la dona, se'n diu que «es sufrida y se somete al marido con docilidad. De todas formas puede que esto ya no dure mucho tiempo». Comentaris que, passats cinquanta anys, han quedat obsolets i fora de lloc. En petits apunts com aquest, hi veiem com a poc a poc la nostra mentalitat ha anat avançat malgrat tots els malgrats. 

Sobre el clima, és clar, no hi podia faltar la referència a la marinada. La que apaivaga el cos, potser també els pensaments, als vespres dels abrusadors dies d'estiu sota el cant de les cigales. Fins i tot, sovint, falta una jaqueteta per estar-s'hi a la fresca. Llavors, encara hi devia haver pedrissos.  

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La terra de la ruta del Cister: de Vallbona a Poblet i Santes Creus. 

1961. La Baixa Segarra.
Foto: Enric Casanellas.
«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).
La vella façana del castell de Maldà, llavors usat com a corral de gallines. De quan els carros eren aparcats al carrer, les portes de fusta tenien botera, i encara calia anar a omplir algun càntir a la font. 




20180204

[1800] Les jotes de l'Urgell segarreta

1925. «Corrandes segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932).

Portada de l'edició bellputgenca de l'autor de Maldà.

CXIX
Les cançons que jo refilo
són d'Urgell i la Segarra;
els instruments que les toquen:
els ferrets i la guitarra. 


Les corrandes i cançons de ronda són les denominacions més habituals per a les cobles, follies o glosses que, sovint amb ritme de jota, constituïen una forma de cançó festiva associada al festeig i la cultura popular. Les rondes, interpretades per colles de joves que s'organitzaven per anar a cantar a les noies a la nit, sovintejaven en els moments de l'any en què les feines del camp eren menys feixugues. Les corrandes i les jotes, normalment s'interpretaven amb guitarra i guitarró, als quals solien afegir-se instruments com la bandúrria i el llaüt. Tampoc podien faltar instruments de percussió com les castanyoles, la pandereta i els ferrets (triangle).

«Lo ritme de la jota entusiasma tant perquè porta en si aparellades totes les sensacions: alegria, dolor, amor, desdeny, odi... per això és tan popular, per això la canten igual homes i dones, vells i jòvens». Així començava sa ressenya el nostre folklorista, tot reconeixent la supervivència de la jota en les terres del Pla de Lleida, encara que «al pla d'Urgell se ronda més que no's balla», o sigui, es canta. Mentre que més cap al Segrià, «apropant-se més a l'Aragó... ja's balla la jota en un modo que res deixa que desitjar» respecte de l'aragonesa. Fa cent anys, doncs, la jota lleidatana encara era viva, cantada (en cançons de ronda) i ballada. 'Cançons de ronda', Valeri Serra i Boldú, «La Creu del Montseny», núm. 14, 16 i 17, 1899.

El tema sol anar de manera intencionada a expressar festivament conceptes satírics, crítiques i retrets a persones, oficis i pobles veïns, i sovint també l'expressió del sentiment amorós o de la manca d'atencions de part de l'enamorada. És de tonada alegre, de caràcter popular i curta, molt sovint improvisada i generalment composta per estrofes de quatre versos heptasíl·labs.

1925. «Corrandes segarrenques», 
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932),
Pròleg d'Anton Busquets i Punset,
Estampa R. Saladrigues, Bellpuig.
Abans que Joan Margarit i Jordi Pàmies, un altre «poeta de la Segarra» havia ja encetat la llista a començament de segle XX i, ben curiosament, no era nascut a la comarca, sinó a la Capital. Home de lletres i de ciutat, llicenciat en dret, va casar-se amb una pubilla de Maldà, filla de Josep Massot i Pinyol, un gran propietari de la població. Hi residí a llarg de més de trenta anys exercint de notari (crec), i això (viure-hi i passejar-s'hi, no pas la paperassa notarial) li inculcà l'amor per la terra i l'admiració per la gent dura i pura de la comarca. L'observació de persones, costums, terra i paisatge es convertí en el pou de la inspiració de la seua producció poètica.

Com molt altres poetes «menors» d'aquell temps, es foguejà en els Jocs Florals, on diuen les cròniques que hi guanyà diverses vegades la Flor Natural, el premi d'honor i cortesia, per a qui no componia cançons patriòtiques i religioses. La Flor havia d'ésser obsequiada a una dama present a la sala, la qual era convidada a pujar a l'estrada per tal de convertir-se en la Reina de la Festa i lliurar-ne els guardons principals.

La seua poesia religiosa fou guardonada per l'Acadèmia Mariana lleidatana, un dels feus de la Renaixença conservadora de la capital ponentina. És singular la seua afició a col·leccionar objectes que havien pertangut a Mn. Cinto. N'havia adquirit el despatx i el tenia instal·lat a casa seua a Maldà. Els seus hereus el donaren al Museu Verdaguer de Vil·la Joana a Collserola.


Autor dels llibres de poemes Segarrenques (1917), Corrandes segarrenques (1925) i Picarols i randes (1926), publicà també l’estudi Segarra i Conca de Barberà per la Mare de Déu del Tallat (1906) i estrenà diverses obres teatrals, com ara La mania d’un notari (1896) i El vistaire (1920) (www.viladetora.net)

Com a bon deixeble verdaguerià, i semblantment a Valeri Serra i Boldú, folklorista reconegut, i durant aquells mateixos primers anys del segle XX, s'interessà per la poesia de la terra, les corrandes i les cançons de pandero, que encara sobrevivien als avanços dels temps, fins que decidí d'escriure'n ell mateix, a imatge i semblança dels models populars. Així sorgiren els llibres de poemes Segarrenques (1917), Corrandes segarrenques (1925) i Picarols i randes (1926). Publicà també l’estudi Segarra i Conca de Barberà per la Mare de Déu del Tallat (1906) i estrenà diverses obres teatrals, com ara La mania d’un notari (1896) i El vistaire (1920), estrenada al Romea i tot (font: www.viladetora.net). (Cobla amb referències futboleres):

XXIX
Deixa que'l poble s'allunyi
per veure córners i gols,
que amb el permís de ta mare
tu i jo festejarem sols.
1932. Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932)
Esquela del difunt a «La Vanguardia» del 9 febrer per a una missa a Barcelona.
1925. «Corrandes segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932).

Vista de Maldà des del camí de Sant Joan, foto Ricard Balló 2015.
Al lector jove o allunyat de les nostres comarques ponentines, i potser també a molts entre nosaltres, pot sobtar-los que es parli de corrandes «segarrenques» si són fetes a Maldà, actualment a la part meridional de la comarca de l'Urgell. El cas és que tradicionalment la Segarra històrica era molt més àmplia que la moderna comarca de la Segarra. La Vall del Corb (sud de l'Urgell actual: Guimerà, Ciutadilla, Vallbona, Belianes, Nalec, Maldà, Omells de Na Gaia...,  i nord de la Conca de Barberà i capçalera del riu Corb), i la part de les Garrigues a l'est de les Borges Blanques (Els Omellons, L'Espluga Calva...) En aquesta Segarra històrica, els mots «segarrenc» i «segarreta» van passar a ser entre els pobles veïns sinònims d'agarrat fins al moll de l'os, malgrat que ni el DCVB en reculli aquesta accepció.

XV
Diuen que'l bon Segarreta
parla poc i és molt aixut... 
Senyor, com ha d'esplaiar-se 
si fa un any que no ha plogut!

Veg. més referències als pobles segarrencs a les cobles IX, XLIV, LXXXIX i CIX.
2012. «Les Garrigues segarrenques»,
Santi Arbós, «Som Garrigues», núm. 322, 22 de juny.

Article que fa una clara, succinta i precisa ressenya de l'abast actual del sentiment «segarrenc» fora de la Segarra moderna estricta, n'enumera les característiques compartides: alguns trets lingüístics de transició, arquebisbat de Tarragona, antiga vegueria de Montblanc, el romesco i la vinya, i, a la fi, es lamenta de la pèrdua d'aquesta identitat durant els darrers trenta anys. M'afegeixo al seu prec «potser encara seríem a temps d'utilitzar la marca 'Garrigues Segarrenques' per a esdeveniments culturals, projectes turístics, plans de desenvolupament, mancomunitats de serveis...», tot i que fora més inclusiva la denominació 'Segarra històrica', per tal de recordar sense exclusions i amb tots els ets i uts els pobles meridionals de l'Urgell de secà.

Modernament, un fet similar ocorre a la Plana d'Urgell, gran àrea geogràfica i cultural ponentina, migpartida al seu moment pel canal que en regà si fa no fa la meitat, i confosa amb la comarca de nova creació del Pla d'Urgell. Quan se cita Pla o Plana d'Urgell tothom es tanca en els límits comarcals, mentre es va oblidant l'accepció històrica i tradicional, que p.ex. va donar nom i sentit al setmanari bellputgenc «Lo Pla d'Urgell», dirigit per Valeri Serra i Boldú a la segona dècada del segle passat, ara fa poc més de cent anys. Als anys 1980, abans que la nova comarca fos creada, aquest nom fou donat a l'institut de secundària de Bellpuig, que romangué a la comarca de l'Urgell. Avui, després de la creació de la comarca veïna, (gairebé) tothom es pensa que és a Mollerussa, i quan se'ls fa veure l'error encara són capaços d'afirmar si no sabem a la comarca a on som. Que n'arriba a ser d'ignorant la ignorància!

Ah, i a la Noguera, territori històric del Comtat d'Urgell, per l'obstinació marxistoide d'alguns historiadors locals en aquells anys 80 s'ha fet oblidar aquesta pertinença essencial a un territori i història seculars, que avui podria usar-se com a marca turística conjunta del pla i de la muntanya urgellenques, des de la Plana fins al Pirineu amb el Segre com a nervi conductor, igual que conformà i aconduí el nostre dialecte lleidatà de nord a sud al seu moment. Doncs de cap manera aquells alguns van voler que Urgell figurés al nom comarcal, tot i la capitalitat urgellenca de Balaguer durant segles.

Anys 2010. L'Urgell de secà, o segarrenc.
CORRANDES SEGARRENQUES
Amb motiu de les Corrandes de N' Iglesias i Guizard
Pròleg d'Anton Busquets i Punset

«¡La corranda! Aqueixa forma, aqueixa manifestació de la poesia popular, tan dolça, tan suau i tan concentrada, ha tocat el cor d'un dels mellors poetes de la nostra literatura, a N’ Iglesias Guizard, el poeta de la Segarra.

«¡La corranda! Don Víctor Balaguer me la feia recollir d’entre'ls bosquerols de les Guilleries, quan, per allà els anys 89 i 90, anava a la vileta de Sant Hilari, com tants altres, a cercar-hi un pedaç per la seva salut atropellada. Jo era un adolescent, què dic, un adolescent! Era si un infant, encara. Dugues de les recollides granaren en el meu cor i en la meva ment! Aquelles tan nostres i tan típiques:

Marieta agraciada
quin cabei teniu tan fi....!
me 'n donguessiu tres o quatre
per cordes del violí!

A ta mare li vui dir,
qu'ès dona considerada....
dels anys que t'he festejat
vui que me'n pagui soldada.
«Aqueixa llavor de poesia popular perdurà sempre en mi durant la meva estada a ciutat, no oblidant mai les sentades al volt del braser de la Popular Regionalista, cantant i recitant corrandes amb l'Aureli Capmany, en Joaquim Delclòs, en Joan Vallés i Pujals, en Joaquim Borralleres, en.... quina llista més llarga sants del Cel! Tota la recolta de la mussa popular va sortir en aquelles memorables sentades que solia presidir un músic quina vida fou segada massa aviat: en Massó i Goula. Les col·leccions d'en Pelai Briz, d'en Bertran i Brós, del meu cosí Ginestà i Punset, de tants altres.... eren aixamuirades per l’esclat del nostre entusiasme. I tot aquell bé de Deu era i és anònim; prò la llavor grifollà: i, sortosament, la conreuaren Mossèn Cinto i Mossèn Jaume Collell, amb certa temorega embranzida que donà autoritat.

«Han passat anys, des d'aleshores; prò no han passat en va. Un poeta de debò, en Ferran Agulló i Vidal, ha volgut i ha sapigut seguir, continuar i .... completar aquella nota, sortint-nos amb son aplec de cent trenta-tres corrandes, tan dolces, tan suaus i tan concentrades. El cor se n'hi ha anat, deixant-nos una recança que ha sapigut apaivagar la mussa d'altre poeta, aquell de la Segarra, n'Iglesias i Guizard.

«¡L'Agulló, n'Iglesias! Ells dos, només qu'ells dos, fins ara, són els continuadors de la mussa popular en 1’art de les corrandes, art exquisidíssim. L'un, l'Agulló, diu:

-Ai mare, quin fred que fa!
Ai mare, qu’és lluny la vila!-
La mare es lleva l'abric
i'l posa a la seva filla.
La mare l'agafa a coll...
caminaràs que camina.. !

l’altre, l'Iglesias i Guizard:
A n’el pla n'hi tinc mig cor,
i l'altre mig a la muntanya;
amb un ull miro l’Urgell
i amb l'altre ull a la Segarra.
Verge Santa, quin embull...
I... després dirà la mare
que jo no hi veig de cap ull!

«Digueu-me si pot igualar-se mellor l' esclat de la poesia nostrada. Temps a venir, no cal dubtar-ne, se recitaran les estrofes de n’Iglesias i de l'Agulló, com se reciten aqueixes notes anònimes que'ns fan fer alirets de pura joia. No sé per què al parlar del poeta de la Segarra, de n'Iglesias i Guizard, me ve a la memòria'l nom d'en Bertràn i Brós! La seva «Lletra de convit» una de les mellors poesies de llengua catalana, celebrada per en Menendez i Pelayo glosa una part, la més íntima, potser, de la vida de n'Iglesias i Guizard. Voldríem endevinar-ho. I... quin mèrit tindria? Nosaltres hem sobtat la vida íntima del poeta segarrenc, vida plena, vida dolça, vida regalada, que no han fruit, ni poden fruir els poetes de ciutat, salvant alguna contada excepció. Voldríem equivocar-nos, però...Tenim espai senyalat. Si no fos aixís... que coses diríem del poeta de la Segarra! Només tenim temps i espai per dir que aqueixes dolces, suaus i concentrades notes de poesia, son com una mena de vermouth per esperar, glatint, la segona sèrie de «Segarrenques» que, prologades per mestre Girbal Jaume, no trigaran a sortir, enfestant la literatura nostra, força neulida per lo novençanament esclatat.

«De les meves reposades a la llar del estimat confrare de Maldà, que acostumo a fer cada estiu tot anant, passant per l'Urgell, al poble de la mare dels meus fills, que coses podria contar- vos! Ja ho faré, ajudant Déu, puix que bones i propícies ocasions tindrem, majorment ara amb la possessió d'aquell reliquiari d'intimitats verdaguerianes, tan carinyosament estotjades».

1925. «Corrandes segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932).
Portada de l'edició sense acolorir. 
Copiem a continuació les 150 corrandes de l'autor, que il·lustren amb vista horaciana la vida i costums de l'Urgell segarrenc d'ara fa cent anys. Autèntiques petites perles de poesia popular que captaren l'ànima festiva de la gent de la terra.


Corregeixo l'ortografia tant com puc per fer-les més llegidores, especialment de les elisions vocàliques que no alteren la mètrica del vers (font: elsgnoms.com)



I
Les cobles ja són dictades, (1)
les ha dictat un pastor
que mena ramats d'ovelles...
per ço s'ha fet Dictador.

(1) introducció habitual de les tirades de cobles.

II
Quan vaig dir-te: jo t'estimo... 
vas trasmudar la color, 
com una oliva arbequina 
quan de verda, es torna d'or.

III
Camí del mas temptador 
que sempre em fas fer marrada: 
giravoltes com l'amor 
al pit d'una enamorada.

IV
No fa molt, collint raïms, 
ton bes va dar-me frisança, 
doncs a canvi d'un saumoll, 
tu em vas regalar una pansa.

V
Al cloquer no hi ha campana, 
a dintre ni altar ni sant... 
¿Per què en diran una ermita, 
de l'ermita de sant Joan?

VI
Baròmetre del pagés, 
termòmetre de l'Amor; 
aquell, endevina pluja, 
aquest, el fred i el calor.

VII
Camí del molí de sac 
que ja ha esborrat el progrés... 
torn casolà de farina... 
ai, que no us veuré mai més!

VIII
Vola, vola, tartraneta 
que m'espera la Rosó; 
per més que volis lleugera 
no volaràs tant com jo.

IX
Bela el be, l'euga renilla, 
canta‘l gall, el bou remuga... 
i de Maldà a Ciutadilla
hi ha tant com d'aquí a l'Espluga.

X
Xafa la mola el blat roig 
i surt blanca la farina; 
xafa un bes la galta encesa 
i surt un clap de boirina... 
oh, blancor, blancor divina!

XI
Llaura la terra el pagés, 
després la torna a solcar, 
i quan l’ha llaurat tres voltes, 
dubta... i la torna a llaurar.

XII
Les cançons per 'llà al desembre 
m'arriben al fons del cor, 
i es perquè xafen la oliva 
i plora llàgrimes d'or.

XIII
Freturoses de jardins
oh, terres que patiu fam,
quan Déu us regala pluja
us fa l'ofrena d'un ram. (2)

(2) ruixat, poca pluja.
XIV
La serenata mes bella 
que he sentida, us la diré: 
es la remor de la pluja 
quan cau sobre el sementer.

XV
Diuen que el bon Segarreta 
parla poc i és molt eixut... 
Senyor, com ha d'esplaiar-se 
si fa un any que no ha plogut!

XVI
Si no fos la guerra eixorca 
jo estaria molt content, 
prô a Segarra hi manquen braços 
i la hisenda es va fonent.

XVII
Jo tinc al balcó una rosa
i a l'horta tot un planter;
i a Pinós, una de closa,
que és la mellor del Roser.
Poncelles, roses divines...
ja en podeu traure d'espines
que jo us les arrencaré. (3)
(3) inspirada en la Roser, filla del prologuista.


XVIII
Calces de vellut, la gorra, 
brusa blava, un mocador, 
faixa, espardenyes de betes... 
heus aquí el mosso major.

XIX
El cabaler de cal Xapa 
a una nina dels ulls blaus 
li compra cada diumenge 
un picotí de cacaus.

XX
Les delícies culinàries 
d'un pagés jo us les diré: 
bitxo, pa, all, arengada 
i una tassa de café.

XXI
Manzanares, Manzanares... 
que ets l'orgull dels de Madrid; 
tenim el Corb a Segarra, 
que et deixa cinc palms petit.

XXII
AI fons d'un tros tot nevat 
hi plora blanca cabana, 
com al lluny d'un mar de gel 
sanglota una vela blanca.

XXIII
El pare esporga, el fill llaura, 
a l'ombra s'hi ajaça un ca, 
i allà, al fons de la cabana, 
hi bull l'olla del dinar.

XXIV
Grinyola el rodet per l'eral 
sota la calda estival; 
i davall del tou de palla 
les formigues hi fan cau.

XXV
Segarra té terres altes 
i també té terres baixes, 
les mosses tenen pandero (4) 
i els homes, ball de les faixes.
(4) referència a les cançons de pandero encara vives entre les mosses segarrenques.

XXVI
Si vols menjar fruita dolça 
menja fruita de secà, 
l'aigua amargueja la fruita 
com les llàgrimes lo pa.

XXVII
Vine a mon cor, mare meva, 
santa dona que em crià, 
que tenint-te entre mos braços 
me sento més català.

XXVIII
Les cobles ja són dictades 
prô ara et faré la més bella, 
vine, acosta't, per tu sola... 
té la diré a cau d' orella,

XXIX
Deixa que el poble s'allunyi 
per veure córners i gols, 
que amb el permís de ta mare 
tu i jo festejarem sols.

XXX
Per casar-te com Déu mana 
posa't gorra, i faràs tropa... 
que no hi ha res més ridícul 
que un home amb barret de copa.

XXXI
Les campanes de la vila 
repiquen a novenari 
i la caputxa de l' avia 
es despenja de] armari.

XXXII
Pels caminals de la vila 
passeja el senyor Rector, 
com si Déu passés pel terme, 
donant la benedicció.

XXXIII
No fora bon Segarreta 
ni us tindria voluntat 
si no us cantés una cobla 
Verge Santa del Tallat.

XXXIV
Vos sou morena Senyora; 
la morenor del Tallat 
jo sols la trobo pariona 
amb l'altra del Montserrat.

XXXV
Segarra vol dir poesia, 
Segarra vol dir gent bona, 
i vol dir... Vicens Garcia, 
el Rector de Vallfogona.

XXXVI
La mula ha caigut malalta; 
a cal Jân plora tothom; 
no ploren pas per la mula 
que ploren pel pa que es fon.

XXXVII
El mesurador de blat 
així li diu a una nena: 
-De la teua vanitat 
ja en tinc la mesura plena.

XXXVIII
Ja se'n va la gorra musca, 
ja s' allunyen els calçons, 
les armilles ribetades 
i les bosses amb cordons.

XXXIX
En un mar de terra campa 
hi ha cent garberes de blat; 
cau foc i cada garbera 
té forma de cuirassat.

XL
Fa temps que jugo a corrandes 
i m'estic canta que canta, 
i després de tant cantar 
per fi he cantat les quaranta.

XLI
Quinze rengleres de vinya, 
altres tantes d'olivers, 
quinze més d' ametllers tendres, 
i quinze d'arbres fruiters: 
son les seixanta rengleres 
de la història d'un pagés.

XLII
De la costa de la gleva 
me n'han fet una aixarmada, 
l’aixarmader que l’ha feta 
ja té el pa de la mainada.

XLIII
Beneït eixam d' abelles 
que aletegeu zumzadores, 
sembleu damunt de les flors 
un eixam de birbadores.

XLIV
Escolteu-me la corranda 
que n'he dictat tot birbant 
a una mossa Segarrenca, 
veïna de Passanant:

XLV
Carregueu-me el sac de blat 
al damunt de la somera, 
que el moliner de Maldà 
m'ha escollit per molinera.

XLVI
Així com el sabater 
repica talons i soles, 
el meu mestre moliner 
repica raions i moles.

XLVII
En les vetlles de l' hivern 
trobareu al meu escó, 
damunt del pare, uns Rosaris, 
als peus del avi, un porró, 
a l’esposa, que fa mitja, 
i el meu fill... lo ploricó.

XLVIII
Piadors i piadores 
tot menjant rojals gotims 
per damunt del cup, puntegen 
la sardana dels raïms.

XLIX
A la voreta del mar 
n' hi ha una donzella... 
i a la vora del meu cor 
sempre hi viu ella.

L
Jo no sé com ha sigut 
que Mossèn Cinto ha vingut 
a honorar la meva llar; 
que el seu bon record m'ajut
des del cel on deu morar. (5)

(5) Per honra de la seva llar i de la Segarra, l' autor d' aquest llibret es posseïdor de un bé de Deu de records del nostre gloriós poeta Mn. Cinto Verdaguer (que al Cel sia), una mena de Reliquiari (així s' ha batejat) que ocupa una cambra humil de la seva pairalia i està exposat a la admiració i veneració dels visitants. Si els llegidors als qui convida especialment, honoren, un jorn, la llar del humil poeta de la Segarra, al visitar la cambra dels records, hi trobaran, al entrar, aquesta llegenda:

«Visitant, bon visitant,
acostat devotament
al ser davant per davant
d'aquest humil Monument.
En tot hora i tot paratge
pots trobar-hi inspiració...
Entra i rendeix homenatge
a l'autor del «Canigó».


LI
Si no arriba el mestre meu 
al soli on vol arribar, 
oh, mestre meu i preclar... 
prega a Sant Joan de la Creu 
que em faci de Cirineu. (6)
(6) imatge del sant que Mn. Cinto sempre tenia damunt l'escriptori.

LII
Roda el món i torna al born... 
jo quan surto de Segarra, 
rodo, gasto rals, m'enyoro, 
i al capdavall torno a casa.

LIII
El gipó es la prendatipo 
de tota dona endreçada, 
per ço diuen, quan va xorca, 
que va mal engiponada.

LIV
Això en cert modo s'explica 
lo que no té explicació 
és que d’una tunda forta 
se n'hagi de dir gipó.

LV
Avui ha quedat calçada 
qui sap si plourà demà!
Oh, esperança, que fas viure 
al bon pagés català.

LVI
Corrandes que us cantaré 
avui sortireu serenes 
perquè un dia ple sol 
és un dia sense penes.

LVII
A la llum del sol naixent 
jo sô comptant les garberes 
tot passant pel meu entorn 
un vol d'aloses lleugeres.

LVIII
Les sopes que em sô menjat 
tenien gust de claror, 
que és una mena de gust 
que no té amb altres parió.

LIX
Al ser a l' hora d'esmorzar 
el sol devé mes calent 
i l'acabo de torrar
amb un trago d’aiguardent.

LX
Migdiada calitjosa 
d' un dia esplèndid de juny... 
i que en té la falç de força 
ben agarrada pel puny!

LXI
Llençols nets i llit de molles 
guarda-te'ls per a un senyor
que jo amb manta, i jaç de palla 
dormo més, i estic més bo.

LXII
Quan el sol se’n va a la posta 
apar que ho faci per mi, 
apar que ho faci per dir-me: 
-Apa, noi, vés a dormir!

LXIII
Una nit ben estelada 
vaig contar deu mil estrelles; 
quan vaig ser a deu mil i una 
se'm van cloure les parpelles.

LXIV
I és allavors que la lluna 
-que gairebé feia el ple- 
va dir-me: -No sigues tonto, 
que és un compte de mal fer.

LXV
Ves, qui li empata la basa, 
al meu fill que ja és donzell; 
avui ha estrenat la faixa 
que té dos palms de serrell.

LXVI
No és pas bon fill de Segarra 
qui en ses corrandes no atina 
a cantar-ne una renglera 
al plat fort de la tupina

LXVII
Tupina és una barreja 
que fa cantar la paella; 
botifarra, llangonissa, 
llomillo i cap de costella.

LXVIII
Orelletes, mitges trônges 
pa de pessic, ratasia 
si en voleu, veniu depressa, 
que la Segarra en té cria.

LXIX
Majorales del Roser, 
la casada i les donzelles, 
sembleu rosa de cent fulles 
tota plena de poncelles.

LXX
Donzelles engrescadores, 
tant si son brunes com rosses, 
les gentils puntejadores 
del Pandero de les mosses.

LXXI
«Es un pandero quadrat 
que atrau totes les mirades; 
les mosses li han regalat 
cintetes per pentinat, 
cascavells per arracades». (7)
(7) estrofa de la composició el «Pandero de les Mosses», del mateix autor, englantina dels Jocs Florals de Lleida.

LXXII
Cercareu inútilment 
Festa Major sense gralla, 
donzella sense aimador 
i un poble sense rondalla.

LXXIII
La campana del meu poble 
la sento sempre brandar 
com si al més pregon de l'anima 
hi portés el campanar.

LXXIV
Les figures Segarrenques 
de més gran veneració 
són el mestre de l’escola 
i el vellet Senyor Rector.

LXXV
En Tomeu de can Baldiri 
diuen que no creu en Déu, 
no creu en Déu ni en sa Mare 
prô creu en Sant Bartomeu.
LXXVI
Que la unió fa la força 
la pagesia ho abona; 
la pala tira el gra enlaire 
i el vent el desembullona.

LXXVII
La carretada curulla 
de garbes sembla un tresor, 
quan s'aboca al clos de l'era 
apar que hi caiga un munt d'or.

LXXVIII
La núvia ha d'anar a subhasta 
son pare l'hi ha parat l'ham; 
l’esquer per ‘quell que la pesqui 
ha de ser el preu d'un ram.

LXXIX
Jo pla voldria pubilla 
mes ànsies dir-te en un mot 
mes, ai, que fora endebades: 
mon cor quan calla ho diu tot. (8)
(8) de la comèdia «El Vistaire».

LXXX
Surt a la finestra hermosa, 
si et plau el dar-me consol, 
que si surts a la finestra 
sortira de nit lo sol.

LXXXI
Rubina de Santa Tecla 
que vas deixar un mal rastre; 
la terra va quedar erma 
com el cor d' una madrastra.

LXXXII
Si voleu saber d'un poble 
el lloc de contractació, 
és la plaça de l’església 
després de Missa Major.

LXXXIII
Matí que bufa seré 
pregona la marinada; 
quan la sentis, para fort, 
que sol arribar enfadada.

LXXXIV
Després la terra s'esbauma 
al seu bes cantant els pins 
i sentireu l’alenada 
d'espígols i romanins.

LXXXV
El dia es rúfol, plovisca, 
de sobte bufa morella; 
com la morella es traïdora 
el pagés diu: -guarda't d' ella.

LXXXVI
Setembre pels boletaires, 
si plou tens gust d'il·lusions, 
doncs ets pare dels pebrassos, 
mucoses i rovellons.

LXXXVII
Ja en pot està d' enfadat 
un pagés, que arreu s' engresca, 
davant d' un plat d' allioli 
i cârgols a la brutesca.

LXXXVIII
AI peu del confessionari 
es confessa la Rosó; 
ves què dirà la barjaula 
que fa riure al confessor.

LXXXIX
En el pla n'hi tinc mig cor, 
l' altre mig a la muntanya; 
amb un ull miro a l'Urgell, 
i amb l' altre ull a la Segarra. 
Verge Santa i quin embull... 
i després dirà la mare 
que jo no hi veig de cap ull!

XC
Sia dit amb reverència 
en Pau que és dels homes grans 
porta per Setmana Santa, 
un Crist de quinze quartans. (9)
(9) És gran honor entre els fills de Segarra portar el Sant Crist en la processó del Dijous Sant. Ordinàriament és un brau pagés qui el porta, i malgrat sia el poble costerut, fa un esforç suprem per a retornar-lo a l’església sens ajuda d'altri. Per a ponderar l'esforç és d'habitud sentir a dir: «El Sant Crist que jo porto pel Dijous Sant pesa quinze quartans de blat...»

XCI
Per Sant Marc és festa grossa, 
predica Mossèn Francés, 
els escolans van de gala, 
hi ha banc, i és missa de tres. (10)
(10) Banc de l'Ajuntament: en dia de festa grossa 1'Ajuntament i les Autoritats van al «Banc d'honor» que tenen col·locat al Presbiteri. «Missa de tres»: de tres capellans.

XCII
Hermoses nits Segarrenques 
voltades de meravelles, 
des del meu solar us frueixo, 
frec a frec de les estrelles.

XCIII
La núvia, l' esposa, els fills, 
els néts... Senyor, i quants anys!
ara que ja ho veig tot negre 
se'm tornen els cabells blancs.

XCIV
Ara que ja tinc per viure 
se 'm presenten tots els mals... 
És cert que Déu dóna faves 
a aquell que no té queixals.

XCV
Un tros de terra argilosa 
m'apar pissarra vermella, 
on el pagés passa comptes 
amb la punta de la rella.

XCVI
Gorra musca, barretina 
mocador, faixeta, o drap... 
no hi ha res tan saludable 
com anar sense re al cap.

XCVII
Matinada Segarrenca 
d'un temps d'hivern destructor... 
¿per què arribes tota blanca,
per què m'emboires el cor?

XCVIII
Vine al sac de les olives 
que te'n vull donar una aumosta, 
i després cap al molí, 
que ens cruspirem una rosta. (11)
(11) tros de pa sucat d'oli verge i fregit a la paella. La rosta si la fan a casa, no és tan bona. A frec de la perola del molí, a la vora del foc i tot mirant com llagrimegen d'oli verge els esportins, té un regust especial, que demana torna. 

XCIX
A voltes el matrimoni 
es tracta aquí a tall de dula; 
l'Engràcia es casa amb un xic 
que té dos rucs i una mula.

C
¿Que hi has trobat moliner 
amagada al sac de blat? 
la lluna de la mestressa (12)
del cabaler del Torrat.
(12) Quiscunes mestresses de Segarra fan llunes al marit i les eclipsen al fons d'un sac de blat, que si, per descuit, va al molí, tornen al ple. Rigorosament històric: Per llunes, vol dir sagnar un xic la borsa de l'espòs per a agulles o altres foteses.

CI
Ortografia i gramàtica 
de la nostra gent senzilla: 
En Pere es soldat de Ceuta 
i en Pau serveix a Menilla. (13)
(13) rigorosament exacte.

CII
El mascle de la conilla 
tothom sap que és un conill 
i el marit de la pubilla, 
no s'escapa de pubill.

CIII
Si et cases a la Segarra, 
tindràs parents a trompons: 
els oncles, cosins i ties 
de quatre generacions. (14)
(14) A voltes sentireu a dir: -La tia de cal Pelat... i si us embranqueu per l'arbre genealògic, correu perill de caure sense trobar la branca salvadora... Oh, pròdiga natura, que dones ties i oncles a mesura.

CIV
Perquè vegis, pubilleta, 
que el meu cor és una bresca, 
encar que fa un sol que torra 
te'n cantaré una de fresca.

LA PARADA (15)
(15) «La Parada»: una de les més típiques i hermoses costums segarrenques, que dissortadament se va esfumant. Quan la boda és «rica», la parada és una meravella de presentació: les mules van enflocades i el «silló» [selló] de la núvia es una preciositat. Els pobles per a on ha de passar la boda (si aquesta és de «rumbo», estant endiumenjats i la parada és esplèndida de flors, i de fadrins i mosses (que al capdavall tot són flors). El nuvi te ocasió de lluir la seva «vanitat» buidant la borsa; i nuvis i acompanyants surten del poble entre les aclamacions sorolloses del públic satisfet i agraït.

La Parada és una fillola de l'hermosa costum El Pandero de les Mosses. Les majorales del Roser són les que posen el cordó que barra el pas als nuvis i acompanyants, fins que, feta l'ofrena, la dipositen a la safata de la Confraria.

CV
La núvia va aclofadeta 
aclofadeta al selló; 
porta mantellina blanca, 
i un ram al mig del gipó.

CVI
El nuvi en l’airosa mula 
que repica els cascavells, 
llueix borseguins i gorra, 
i al trau del gec, dos clavells.

CVII
Seguidors i seguidores 
com un vol de papallons 
han sortit de la masia 
refilant tendres cançons.

CVIII
La núvia va enrajolada 
i és l'amor qui se l’endú 
a la nova pairalia 
de la vila de Verdú.

CIX
Des del mas fins a la vila 
troben pobles pel camí: 
Omellons, Espluga Calba, 
Nalec, Maldà i Sant Martí.

CX
Cada poble espera els nuvis 
fins que els fa descavalcar 
i allarga un cordó de seda 
perquè no puguen passar.

CXI
La parada ja està feta, 
i el nuvi, glatint-li el cor 
compra'l pas de la pubilla, 
trencant el cordó a pes d' or.

CXII
D'hermosa branca florida 
me n' han robada una flor... 
Déu doni molts anys de vida 
al seu feliç robador. (16)
(16) fa esment de les noces de sa filla.

CXIII
Quan l'hereu de cal Marçal 
se'n va anar a fer de vistaire (17) 
el futur sogre va dir: 
-Quin perdigot més ratxaire!
(17) Altra hermosa costum: Vistaire és qui va «vistes» d'una donzella. És clar que també podria anar a «vistes» d'una vídua, emperò la bella costum no s'és feta per als vidus i perdria la seva gentilesa si en volgués fer una parodia un «doblador de matrimonis».

CXIV
Al despatx de ca la vila 
hi han posat un rentador, 
perquèja es compon de dones 
tota la Corporació.

CXV
Ara sembla que hi traslladen 
l’oficina del Jutjat, 
perquè així, com tot són dones, 
hi haurà més autoritat.

CXVI
El fill de la majordona 
te'ls quatre empleos millors: 
nunci, campaner, sereno 
i mosso dels Regidors.

CXVII
Quan les vetlles de l' hivern 
passes al caliu del foc, 
jo et canto cançons de ronda 
al caliu del meu amor.

CXVIII
A la vora del riu Segre 
i a la vora del riu Corb
escric les cançons de ronda 
que a l'ensems son rius d' amor.

CXIX
Les cançons que jo refilo 
són d' Urgell i la Segarra; 
els instruments que les toquen: 
els ferrets i la guitarra.

CXX
Amb les flors de la finestra 
jo te'n faria un ramell 
afegint-hi la collita 
de tots els meus pensaments.

CXXI
Quan floreix la trepadella 
i els blats ensenyen l’espiga 
surten les cançons més fondes 
i floreix l’ànima mia.

CXXII
Les roses de tes galtones 
són les meves il·lusions... 
ai, si jo pogués segar-les
amb la falç dels meus petons.

CXXIII
A la vinya del meu cor 
s'hi ha posat la fil·loxera; 
si vols replantar-la tu, 
te la dono tota entera.

CXXIV
Si et cases amb mi, pubilla, 
no estaràs poc regalada... 
per servir-te tindràs sogra, 
dos ties i tres cunyades.

CXXV
Com una gola de llop 
la nit es fosca nineta; 
si vols que surti la lluna 
treu el cap per la finestra.

CXXVI
He comprat un tros de terra, 
un ruc i tres sacs de blat; 
ja no em manca sinó dona 
per estar ben arreglat.

CXXVII
A la fira del meu cor 
fa temps que ningú s'hi fira; 
mula que porto al firal, 
si entra mansa en surt molt guita.

CXXVIII
Diga'm si vols fer capítols 
i no'm donis més turment; 
la plaça ja ha estat ‘sitiada’ 
creu-me a mi: capitulem,

CXXIX
Les flors dels meus ametllers 
enguany no se salvaran, 
que per elles i el meu cor 
sempre venen freds tardans.

CXXX
Te vaig conèixer un divendres 
i un dimarts t'ho vaig dir clar; 
com que tu tretze son tretze, 
el tretze ens hem de casar.

CXXXI
Ja estic cansat de desprecis; 
com que tu no em portes llei, 
me'n vaig a servirr a un altre amo; 
si els vols conèixer, és el Rei.

CXXXlI
Diga'm, vida de ma vida, 
per què et rius del meu amor: 
no facis, no, tardania 
del renadiu del meu cor.

CXXXIII
Per estar prop del teu cor 
voldria se escapulari 
i en tes mans, un gra de glòria 
del teu minúscul rosari.

CXXXIV
Es tan vell el meu amor, 
que qui el prova tintineja; 
l’amor meu és com el vi, 
que com més vell, mes rancieja.

CXXXV
Tres-cents seixanta-cinc dies 
que té l'any, la guerra em fas 
i enguany, per més marejar-me, 
resulta que és de traspàs.

CXXXVI
Quina música més dolça 
té per mi aquest guitarró; 
el pare hi rondà la mare 
i després, vaig nàixer jo.

CXXXVII
Si a un capellà li confesses 
el molt que m'has fet sofrir 
només que per penitència 
dirà que et casis amb mi.

CXXXVIII
Tinc els talons desclavats 
i mig obertes les soles; 
ja veus, doncs, com a la ronda 
no li manquen castanyoles.

CXXXIX
Les pedres de la pedrera 
són planes si tu m'ajudes, 
mes encara no te'n vas 
ja se'm tornen cantelludes.

CXL
Jo et voldria a ma voreta 
a l'abril de birbadora, 
a l'hivern, collint olives, 
i a l'era d'escombradora.

CXLI
Vine-te'n al meu darrera 
quan jo me'n vagi a segar 
que a la feixa que jo segui 
ja hi podràs espigolar.

CXLII
Set per vuit cantà la guatlla 
aquell jorn del meu encís... 
quin idil·li, Verge santa! 
set per vuit... cinquanta sis.

CXLIII
Llegeixo el primer cartell 
i encara si Déu m' ajuda... 
amb tu no ens entendríem pas; 
tens massa lletra menuda.

CXLIV
Quina dolça escalforeta 
a la fornal del cor meu, 
i aquest cel de ma esperança 
sempre llis, senyalant neu!

CXLV
Vés a fer la crida, nunci, 
perquè em trobo a faltar el cor; 
si algú et demana les senyes: 
té una ferida d'amor.

CXLVI
Hi ha boira, fa un fred que pela 
i les canto tremolant; 
si se'm gelen a la gola 
les cançons no sortiran.

CXLVII
Hivern cru vol dir collita, 
foc ardent, cremor de llavi, 
un plat de sopes bullides 
i una gota al nas de l'avi.

CXLVIII
Enguany l'oliva va cara 
i el blat s'infla de saó, 
per esperar a l'any arriba... 
bon Nadal que Deu mos do!

CXLIX
Les corrandes i cançons 
com la fruita llaminera, 
si t'hi engresques, tot cantant, 
mai pots trobar la darrera.

CL
Les cobles ja son dictades; 
se m'ha acabat lo paper, 
penjo la lira a l'esgolfa... 
quan soni, ja hi tornaré.

Anys 2000. Maldà (l'Urgell segarreta).
Vista actual de la població on l'autor es casà i hi residí fins a la seua mort.