Mapa lingüístic d'Europa.
Poma, maçana.
Avui dibuixarem un mot controvertit en els nostres parlars, amb acèrrims defensors a ultrança del mot propi de cadascú: poma, maçana o mançana?
Si fem una ullada a les llengües europees, contrasta la varietat de formes romàniques davant de la pràctica unanimitat de les variants derivades de l'antic germànic, estès també a les llengües eslaves. Entre les romàniques, en les orientals, les formes derivades del gr. melon, com ara l'italià mela, són majoritàries. A les occidentals, la forma llatina poma, que en llatí degué ser més antiquada i de províncies, s'imposà (també en dialecte sicilià, per mor de la influència francesa i catalana medieval), excepte a les iberoromàniques, a on triomfà el derivat del llatí mala mattiana, que fou una espècie famosa de pomes, anomenades en memòria de Caius Mattius, tractadista d'agricultura que visqué al segle I aC.
Sembla inferible que en aquestes terres, incloses les del nostre sud i terres insulars, la influència mossàrab hi tingués alguna cosa a veure. En aquestes terres, el conreu de l'arbre, i d'aquesta mena de pomera en particular, degué ser especialment abundant. La documentació tardana que en tenim, de Turmeda al final del segle XIV, potser indicaria que era considerada una forma vulgar o secundària, o la denominació «d'un fruiter rosaci peculiar dins el gènere malus», segons Coromines.
Però als Països Catalans encara tenim una altra denominació per a la poma, la que ve del terme basc sagar i que ha donat el conegut topònim de la Segarra:
«La Segarra», Joan Coromines,
«Onomasticon Cataloniae» (enllaç).
Topònim documentat ja per Ptolemeu, al segle II dC! Potser llavors sí que se n'hi feien de pomes. Segons Coromines, «poques comarques hi ha on es produeixi tant de pomar com a Segarra». Diria que avui ja no pas. La poma, els segarrencs, la porten al nom.
Mapa lingüístic de les llengües romàniques:Poma, maçana.
La nostra variant poma s'agafà del neutre singular, POMA, «tal com fruita o pera reemplaçaren els prolongaments dels neutres o masculins corresponents, ja trobem poma, com a designació del fruit de la pomera, des dels orígens literaris de la llengua» amb Llull, és clar. Ara bé, en aquells orígens coexistí amb la forma masculina, pom, que venia a significar fruit, i «que després per comparació de forma passà a designar coses arrodonides, i diverses peces usades com a agafador (d'una espasa i de certs estris i mobles), un ram petit i altres objectes olorosos: del ll. POMUM, fruit mengívol d'un arbre o arbust», documentat en primer lloc ja a les Homilies d'Organyà: «Negú hom ho escaparà que el diable no l'exag --- car ell temptà lo primer hom Adam, --- en paradís --- per glotonia, quan li fet menjar lo pom de paradís, lo qual Déus li havia vedat». És el mateix sentit que ha perdurat en l'italià pomo, com a fruit.
És clar que «tot seguit, però, havent-se generalitzat poma (arbre que degué ser més abundant que altres i se'n quedà el terme) com a nom del fruit, pom va quedant reservat per a les aplicacions translatícies o figurades... en què s'imita la forma d'un objecte arrodonit. Partint del símbol de la bola del món, passà a integrar, junt amb el ceptre, els objectes distintius de la reialesa; Muntaner en parla repetidament en les seves pomposes i circumstanciades històries de les coronacions dels nostres reis».
Aquest pom reial solia ser d'or o daurat. «El pom d'or quedà empremtat en la imaginació popular... I cada cop més la idea es va barrejant amb la del ramell de flors, si bé combinant-se amb la de brodats» en aquesta forma i color. Al segle XVII, «acaba ja per quedar com a nom del ramell de flors naturals». Afegeix el nostre etimòleg de capçalera al DECLC: «Objectes cabdals, moltes armes, i especialment l'espasa, tenen un mànec de punta arrodonida: el pom de l'espasa, el pom d'un gros coltell o punyal... ha seguit en ús general després de l'Edat Mitjana» i fins avui.
Mapa dialectal dels Països Catalans:
Poma, maçana, mançana.
Arribem al mapa de la discòrdia. És impossible de pintar totes les variants locals, més o menys petites o més o menys grans, en un mapa de difusió general. Crec que és prou comprensible, això. El cas és que, en els dominis continentals de maçana, la forma mançana hi és concurrent o dominant en molts i diversos punts. De manera que he optat per pintar-les conjuntament.
Ja sabem que una mena de poma molt comuna des d'antic donà lloc al vocable, també en castellà i portuguès. «Els mala Matiana s'esmenten ja sovint a l'Antiguitat... Segons Plini, prengueren el nom del conegut escriptor Caius Matius, amic de Cèsar i bescantat per Ciceró. Matius, entre altres matèries, va escriure bastant sobre agricultura». La forma maçana, (també la portuguesa) doncs, deriva fonèticament d'aquesta matiana. És la forma predominant a les Illes, també a la Ribera d'Ebre i a Tortosa. No era pas la forma predominant dels nous ocupants cristians, quan els catalans d'Urgell, Barcelona i resta de comtats conqueriren la Catalunya Nova al segle XII i Mallorca al segle XIII. Per tant, és de suposar que l'agafaren de l'àrab local, que la degué conservar dels antics parlars mossàrabs.
«En altres llocs, en canvi, ja es troba maçana amb propagació de la nasal», mançana, i cita Mequinensa, Fraga, Tamarit de Llitera, Calaceit i el nord i sud valencians, de Morella i Vinaròs o Alcoi i Pego. Hi podríem afegir també el nostre Baix Segre. Aquest reforçament nasal es propagà també en castellà des del segle XIV, pas en portuguès. Despatxar la qüestió de mançana en català com a castellanisme ha sigut temptador, però simplista. Potser cal furgar més en temes de fonètica evolutiva, quan disposem de més dades històriques. Durant molts segles, la llengua de contacte a l'oest del nostre domini no fou el castellà, sinó l'aragonès, el qual també fa manzana cap a l'est i sud, i mazana més a l'oest i nord, al revés del que esperaríem per influències del castellà (aragonario), i poma en benasquès.
El terme mansana, creat per Ildefons Cerdà al segle XIX, per al característic grup o illa de cases de l'eixample barceloní, no ha estat mai acceptat en la terminologia oficial. Hom diu que Cerdà el derivà de manso, nom dels antics grans masos, que tenien altres edificis adjacents. Per això, aquesta mansana ha de ser amb S, car res no té a veure amb la matiana. S'ha dit que els coneixements etimològics de l'enginyer i urbanista no podien ser gaire lluents. Res no fa pensar que l'agafés del castellà per similitud de les illes de cases a una poma. Però passat ja un segle i mig de la invenció d'un concepte urbanístic d'abast mundial, potser podríem començar a normalitzar-ne l'ús que li donà son creador. Això sí, la polèmica ha durat tant per la nostra aversió, sovint justificada, a tot allò de ve de ponent de Ponent. Però hem de superar aquest provincianisme (ui que costarà!) i fer valdre el terme i la idea de la mansana de Cerdà, ara que el Cap i Casal les està reinventant com a superilles. O supermansanes, oi?
Ceptre i pom (globus o bola del món)
de Peronella i Ramon Berenguer IV.
Pom d'espasa.
Pom de porta.
Pom de flors.
Mansana barcelonina.
