[1667] Els inicis de l'«ski» a la Vall d'Aran: l'expedició de 1919

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

L'any 1907, la Secció d'Esports de Muntanya del CEC organitzà el primer concurs d'esports d'hivern a Chamonix. Des de llavors, l'esquí, que era un esport desconegut, «ha anat arrelant en nostra terra no sols com un esport interessantíssim, sinó també com a medi [mitjà] pràctic del que es serveix l'excursionista per a visitar les altres muntanyes a l'hivern, gaudint dels bells paisatges nevats i fruint emocionants davallades per pendents que li permeten adquirir grans velocitats».

Durant la dècada dels anys 1910 s'anaren veient esquiadors al Montseny, a les serralades del Berguedà, a Ull de Ter i Núria.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Per impuls, doncs, d'aquesta Secció del CEC i del President de la Mancomunitat, Sr. Puig i Cadafalc, aquell any 1919 s'organitzà una expedició (subvencionada) de socis a la Vall d'Aran, amb l'objectiu de difondre-hi aquest nou esport, i «ensenyar l'ús del ski als habitants d'aquella regió». Per a tal expedició, «s'encarregaren deu parell de skis, cinc de bastons i cinc de raquetes, donatiu que feia la Mancomunitat als pobles de la Vall i... que havien de servir per a les pràctiques».

S'hi fa esment de l'isolament hivernal de la vall, només connectada amb Catalunya per tres camins de ferradura, impracticables a l'hivern, i que causaven nombrosos morts entre els viatgers que gosaven travessar els ports en perilloses condicions. La carretera de Tàrrega a Sort no era millor: s'hi havia hagut de suspendre «el servei d'autos» pel mal estat i calia fer-hi el trajecte en tartana, motiu pel qual els expedicionaris decidiren de fer l'aproximació a la Vall per la Seu i el Pallars. 

L'article fa un resum a tall de dietari d'aquesta travessa, de la qual ben aviat en farà cent anys, i que constitueix la inauguració de la pràctica de l'esquí a l'Aran. 

Dia 26 [febrer]
Sortida de Bagà pel camí de Gósol, enfilant pel peu dels cingles del Moixeró, l'hostal de la Font del Faig i el coll del Pendís (1.786 m), ja a la ratlla entre el Berguedà i la Cerdanya.

El neologisme ski, agafat de l'anglès, era grafiat de manera idèntica a l'original anglès. Com sol ocórrer, han de passar una colla d'anys i veure consolidat l'ús del mot dins la societat, perquè el comencem a escriure d'acord amb les normes de la pròpia llengua.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Els intrèpids excursionistes fan una provatura: «la banda del coll que mira cap a la Cerdanya està molt nevada i provem de baixar-la amb els skis; però la neu es troba tan glaçada que ens és impossible dominar-los, i seguim el camí a peu». Arribats a Bellver, «l'auto que baixa de Puigcerdà i va seguint el curs del Segre per pintorescos paisatges, ens porta a la Seu d'Urgell».

Dia 27 [febrer]

Comença el relat de la jornada descrivint la partença de la Seu, a les sis del matí, creuant la Valira i Castellciutat, «que encara conserva les fortificacions, dominant el pla de la Seu on el riu serpenteja». Els tocs històrics, artístics, literaris anaven, en aquells temps, de bracet amb l'excursionisme. Una pràctica que en feia -i en fa, per a aquell qui ho provi de practicar avui- molt més que un esport. 

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Talló, la Cerdanya. 
«Visitem l'església d'aquest poble, que és interessant exemplar romànic i entrem al cap de deu minuts a Bellver». L'esplèndida fotografia captada deixa entreveure les muntanyes nevades al fons. 

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

A dos hores i mitja, a peu, de la Seu urgellenca, arriben a Castellbò. «Aquest es troba a 780 m, pintorescament situat en una recolzada de la riera que porta el seu nom... té típics carrers i cases d'aspecte ja muntanyenc essent remarcable la seva església, que abans havia estat col·legiata i que conserva la porta principal d'estil gòtic. És també de notar una interessant creu de pedra que es troba a l'entrar al poble».

A partir d'allà, i trobant bon gruix de neu, pugen amb els esquís fins a la collada de la Basseta (1.800 m), al trencant d'aigües entre el Segre i la Pallaresa. «El tros final que ens ha de portar al coll de la Basseta el pugem per una drecera, ja que el camí de ferradura es troba tancat per les grosses congestes que barrarien el pas al matxo que ens porta el fato».

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Santa Creu de Castellbò, l'Alt Urgell. 
Actualment, nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbò, amb una vintena de veïns. «Està constituït per unes poques cases agrupades a l'entorn de l'església, que ocupa la part més alta, presentant un bon cop d'ull, i a més es troba finament blanquejat per la nevada d'aquesta matinada».

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

De Sant Joan de l'Erm, a l'Alt Urgell, fins a Llavorsí, al Pallars.
«Tot seguit entren en els tan anomenats boscos de Sant Joan de l'Erm, que si són hermosos a l'estiu, ara se'ns apareixen sota un aspecte que millor sembla un somni; anem relliscant deliciosament per entre corpulents pins i avets que amb llurs branques formen un dosser sobre el camí, aturant-nos tot sovint per a contemplar millor tan bells paisatges».

El Santuari es troba a 2.435 m, al punt culminant de la serra del Puig d'Orri (Pic de l'Orri). «Ben altrament que a l'estiu quan les colles d'excursionistes i els nombrosos visitants donen animació a aquests llocs, apareix ara en una completa solitud, sense que el més lleuger remor vingui a torbar l'imposant silenci». A l'hivern, només una petita quadra restava oberta, per a refugi en cas de mal temps.

Lliscant avall per Montanartró, i ja a hora foscant, descendeixen fins a Llavorsí, on arriben a les nou de la nit tocades. «A l'entrar en el cafè de cal Chato, que és on ens hostatgem, causen l'admiració de la concurrència aquelles fustes llargues que portàvem, l'ús de les quals no podien endevinar».

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Els boscos d'avets a les envistes de Sant Joan de l'Erm, amb els primitius esquís de fusta d'ara fa cent anys.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Preciosa i delicada vista de l'antic Santuari de Sant Joan de l'Erm, tot nevat.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Els excursionistes han d'esperar-se uns pocs dies, perquè arribin per traginer els paquets amb els esquís per a les pràctiques iniciàtiques dels aranesos. Aprofiten per fer visita a l'Estany de Sant Maurici. Es decideixen, doncs, a pujar fins a Espot. «El riu Escrita el travessa, quedant separat el poble en Espot de dalt o lo Bago [l'obac], i Espot de Baix o lo Solau».

Dia 1r de març
Descripció de l'excursió a Sant Maurici. «Ens trobem ja en una regió en què cada pas és un nou motiu d'admiració, passant el camí entre formosíssims paisatges i frondoses boscúries».

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Els excursionistes admiren la bellesa del llac gelat, i el travessen pel mig, fins al cap de dalt, per anar-hi a fer un mos per dinar. Després encara es decideixen a pujar fins al Portarró, però la boira que en baixava els fa desistir i retornar al poble.

Dia 2 [de març]
L'endemà és aprofitat per visitar la Pala d'Erexe [d'Eixe], damunt d'Espot, on dècades a vindre, s'hi construiria una de les més primerenques estacions d'esquí del país.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

L'estany de Sant Maurici, encara gelat.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Amb els esquís entre els boscos al peu dels Encantats.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

Vista dels Encantats i de l'Estany de Sant Maurici.

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

La baixada de la Pala d'Eixe la feren pel barranc d'Escaliella, «baixant pel fons de la clotada, drets com una sageta... al cap d'una hora de la sortida arribem a Espot, davant de molta gent que havien vingut a veure'ns com baixàvem, ja que aprofitàrem la neu fins prop del poble».

Dia 3 [de març]
Descripció del trasllat cap a Esterri, un camí de més de dos horetes. «És la capital de la Vall d'Àneu i la vila més important de l'encontrada». A 971 m. d'altitud. «El Noguera Pallaresa divideix la població comunicant-se els dos costats per medi [mitjà] d'un alt pont de pedra de dos ulls». 

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

La gran Pala d'Erexe o d'Eixe, damunt d'Espot. 

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.

El Montanyó, a la cresta que separa el Pallars de la Vall de Boí.

[1346] Viatge al Baix Segre, 1908

[1476] Ferrocarril de la Pallaresa de Sort a Salau

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista de la façana fluvial de la població al costat de la Noguera Pallaresa. La descripció de la ciutat que en fa el cronista oficial de la ciutat de Lleida diu que ja al segle XVII el palau-castell dels comtes era abandonat, mentre que en destaca «una elegante iglesia parroquial con esbelto campanario», que sobresurt entre les teulades. 

El tren de la Pobla havia d'ésser un eix ferroviari que unís la plana urgellenca i Lleida amb el sud de França i tot Europa. La gran visió del projecte restà, però, escurçada fins a les portes de Collegats. Un altre dels preus del tracte colonial que hem pagat com a país des del 1707, i de no poder gestionar els nostres propis recursos com un modern Estat. 

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Poc més de mil habitants tenia Sort al darrer quart del segle XIX, «y sus pocas calles estrechas y mal empedradas presentan un aspecto pintoresco. En la mayor de sus dos plazas se celebran los mercados que son semanales». 

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Provatura d'etimologia popular, a partir de la nova fundació del desaparegut nucli de Vilamflor, que no es correspon amb l'arrel bascoide del topònim, que assenyala la 'vila del pont'. Escriu Coromines, «quan aquest pont era destruït per una crescuda del terrible riu pirinenc, com s'esdevingué per darrera vegada l'any 1842... hi havia una sensació de catàstrofe, i es cuitava a substituir la vetusta estructura de pedra, encara supervivent en els seus amples pilars... per un pont de fusta». 

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detalls de la població, amb el pont de fusta construït després de la riuada de 1842. 

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ràpid repàs històric de la vila. L'arribada del tren permetria l'afermament del comerç ramader. La via travessaria la Pallaresa i pujaria fins a Rialp per la  marge dreta, on trobem «los últimos olivares de la provincia». O sigui, la porta del Pirineu. 

1885. Llavorsí (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ressenya dels petits pobles pallaresos amunt de Sort fins a Llavorsí, que també rondava el miler d'habitants. «Se encuentra a 810 m. de altitud rodeada de elevadísimas montañas lo cual hace que su clima sea muy frío. Tiene dos puentes que franquean los espresados ríos [la Noguera Pallaresa i la de Cardós]» amb els quals se'n regava la petita horta. «La fábrica de hierro de este pueblo elaborado con de Ainet de Vallferreraha sido renombrada por la escelencia de sus hierros conducidos a todas partes de Cataluña». Allà una estació del ferrocarril els donaria sortida.

Anuncis que ajudaven a pagar l'edició, en què es publiciten la sabateria, la licoreria, la botiga de comestibles i el guarnicioner, ofici desaparegut, que fabricava el conjunt de corretges, el bast o sella i altres arreus que calien per cavalcar un cavall, mula o ruc, o bé per adaptar-los per al transport. Un ofici imprescindible durant segles. 

1885. Esterri d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.La via fèrria hauria hagut d'enfilar per la vall principal d'Àneu, als peus d'Espot «a poca distancia del río y de la vía», on «hay un camino que conduce al Santuario y Baños de Boí y en los montes elevados que le cercan donde se cría toda clase de ganados y caza, se encuentra el oso y las cabras monteses». Comentari de l'etimologia bascoide del topònim.

Arribant la via a Esterri assoliria els 980 m. d'altitud sobre el nivell del mar. Descripció de la vila, «cuyas casas están cubiertas de pizarra, se encuentra dividida por el Noguera, teniendo un puente para comunicarse».

1885. València d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Referència a València d'Àneu, últim reducte de la defensa dels furs pallaresos d'Hug Roger III a final del segle XV, i a la destrucció provocada pels carlistes durant el setge del maig de 1836, en què el governador reialista, Pascual Madoz, fou ferit «y dado por muerto entre los suyos a causa de haber desaparecido ente la corriente del río».

Segons l'autor, l'etimologia de Pallars es basaria en una suposada antiga ciutat «Palea Arx... mencionada en documentos y la que debió dar el nombre al valle, al río Pallaresa y al Condado. Palea Arx debe traducirse por fortificación antigua, y ninguna duda cabe de que Valencia de Aneo ha de remontarse, atendiendo a su posición geográfica y estratégica a la mayor antigüedad».

1885. Vall d'Isil (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El ferrocarril continuaria cap a Sorpe, «tocando a la vía en proyecto, pueblecillo de escaso vecindario» i pujaria per la Vall d'Isil, «pueblos y lugares todos dedicados a la cría de ganado con pastos abundantes, cuyas lanas extraen hacia Francia, maderas de construcción y aguas minerales riquísimas, pero olvidadas que han de ser en lo porvenir su riqueza».

La Noguera parteix Isil en dos, «y sus habitantes, a causa de las elevadas montañas que la rodean, en inverno solo disfrutan dos horas de los rayos del sol, padeciéndose como enfermedad del país paperas, o galls,como llamamos en catalán». En destaca l'església romànica de Sant Joan, de l'orde hospitaler, «la cual sin duda tuvo aquí en sus buenos tiempos un hospital o refugio de peregrinos para recoger los que por el Puerto de Salau iban o venían de Francia».

La via fèrria hauria arribat fins a Alós d'Isil, «cumbre de los Pirineos y a 174 km. de Lérida. El puesto de carabineros que aquí se encuentra indica que hemos llegado al último pueblo... pues solo faltan 8 km. para entrar en Francia por el collado o Puerto de Salau». Referència a l'església romànica de Sant Llisser.

1885. Era Val d'Aran.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

«A poca distancia de Alós tuerce el río hacia el Valle de Arán dando un gran rodeo hasta llegar casi a las fuentes del Garona, el cual circunvalando el Valle por el sur y occidente y pasando por sus principales poblaciones, marca el itinerario que ha de recorrer la vía accesoria o ramal que ha de unir nuestra pequeña Suiza con la Provincia... hoy separada a menudo por las nieves que cubren sus privilegiadas montañas».

La força il·lusòria en el progrés que havia d'arribar tot entrant en el nou segle XX era tan gran que tapava la capacitat racional de creure que aquest projecte podia arribar a bon port. I fins i tot creien que es faria el ramal aranès. O encara més: el ramal del Segre fins a Puigcerdà. I més: el ramal Tremp-Montañana. I més i més: «es de esperar que antes tenga Balaguer construído el que desde esta ciudad ha de ir a empalmar a Valls»!

No comptaven que les limitacions polítiques i econòmiques del país, sotmès al règim metropolità espanyol, esdevindrien a la fi més decisives que aquella confiança cega en els projectes de futur. Si fa no fa, igualment que ocorre avui amb el Corredor mediterrani ferroviari. Com a país integrat si us plau per força en el nostre estimat Estat veí, sovint no som lo que fem, sinó el que ens permeten. Fins que no en tornem a agafer la clau, aquella que ens arrabassaren ja fa 300 anys.

1885. Bossòst (era Val d'Aran).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'església romànica de Bossòst.

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Anuncis de comerços de Sort. En el segon cas, una curiosa barreja de xocolateria amb cereria, és a dir, venda de ciris i candeles. 

1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Propaganda del magatzem de ciment de Francesc Guardiola, a la plaça de Sant Antoni, i de la sabateria Molins, que fins i tot en prenia mides a domicili.

1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

La portada de la publicació. 

[1475] El ferrocarril de la Pallaresa fins als Collegats