[2556] Lo Carnestoltes lleidatà d'abans i lo ball del sandó

 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.

Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

El tradicional i enorme envelat que cada any es plantava a la plaça Sant Joan durant la celebració del Carnestoltes. 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.

Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

Les dictadures (espanyoles) del segle XX suprimiren sempre lo Carnestoltes: no podien sofrir tanta irreverència i tanta màscara. A l'envelat, s'hi feia una sessió de ball de disfresses de tarda per a la canalla, que hi acudien vestits de mil maneres, de pallassos a fades. Una de les nits, s'hi feia el ball de societat, «al que concurrían todos los jóvenes matrimonios de las mejores famílias». Tota la resta de dies, «de cuatro de la tarde hasta la madrugada, bailes continuos, y a la salida 'del de las siete' era un torrente humano que se desbordaba...» Sens dubte, una festa del tot popular i multitudinària: «sonaba el garrotín y el sandó y se hizo popular Antonio Hernàndez Sabaté, con sus composiciones...» Hi havia viatjants que decidien fer parada i fonda a la ciutat durant els tres dies carnestoltencs. Però l'article acaba topant amb la realitat de la postguerra: «Hoy queda tan solo el recuerdo de lo que parecía permanente».

1932. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Revista «Occident», febrer (FPIEI).

Aquell any no s'aixecà el tradicional envelat. Però no hi mancaren les celebracions carnestoltenques, «llocs on l'alegria i la joventut podran manifestar-se amplament»: hi hagué balls de disfresses al Círcol Mercantil, al Casino Independent, al Casino Ferroviari, al Casino Principal, a la seu de Joventut Republicana i a les de les societats corals La Paloma, La Violeta, L'Alegria, «i encara en algun altre local... Una nota que cal remarcar és l'interès que posen les entitat respectives en la decoració dels locals». Certament, hi hagué balls per a tots els gustos, que els lleidatans triaven —és clar— en funció de la classe i ideologia socials.

Segle XVIII. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

En aquest llibre-monument a la ciutat que és aquesta obra d'en Vidal, hi trobem algunes referències a aquesta festa tradicionalment arrelada, amb arrels als segles medievals. Al segle XVIII, hi trobem una primera prohibició de la festa (1753) a instàncies episcopals, cordons d'Església, sempre manifassejant! Quatre anys després, el governador liberal Josep de Sentmenat l'autoritza de nou «a condició que no fossen exhibides disfresses religioses». L'absolutisme del rei (espanyol) Ferran VII tornà a la prohibició. A poc a poc, al llarg del segle XIX, la festa s'anirà reprenent, i «la xerinola prequaresmal es tornarà a reprendre amb molta força i esplendor, ara ja a la plaça de Sant Joan».

 

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Les ordenances municipals de 1866 estableixen diverses regulacions de la celebració, com ara que no es pot fer broma ni disfressa de jutges, militars i capellans, els tres grans estaments de l'Espanya canyí. Els disfressats no podien portar armes ni s'hi podia llençar cap mena d'objecte, fossin confits o fossin pastissos o altra mena de projectils. «I si s'esdevé que en plena barrila passa el viàtic, els emmascarats s'hauran de traure respectuosament la careta o retirar-se».

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

El ball típic del Carnestoltes lleidatà fou lo sandó: «una tonada lleugera i apegalosa, la qual acabava de sobte en sonar un cop de bombo, i aleshores els ballarins havien de restar quiets i rígids, en la posició exacta que el cop els havia sorprès, sense moure ni una pestanya. Durant un minut es mantenien les postures més impossibles que provocaven la hilaritat dels espectadors, fins que un nou cop avisava de la represa del ball...»

Un altre dels balls típics carnestoltencs foren els balls d'americanes, o sia, lletres al ritme d'havanera, en què l'Agustinet de la Portella va sobresortir.

Segle XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

L'havanera de Rufea, de Salvador Revés, en Teta.

1892. L'havanera de Rufea.

«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).

L'havanera de Rufea sembla que fou prou popular, ja que era cantada al 1892 pels carrers lleidatans pels músics de la societat La Pua. A veure si poguéssim escatir-ne la lletra en algun diari o revista d'aquells temps... 

...

1886. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).

Una ressenya de les festes carnestoltenques lleidatanes del moment, una festa més que popular: el ball del Cafè Suís: «la concurrencia, numerosa y escogida; los disfraces, preciosos»; el del Cafè de l'Univers: amb regals per a les millors disfresses; el ball de l'envelat de Sant Joan: «un hormiguero, un burdel, la libertad omnímoda, la alegría sin trabas, el abigarrado conjunto de siempre, y un buen negocio para el municipio», el dels senyors Comtes de Torregrossa (enllaç): amb magnífics vestits i esplèndid bufet. 

 

1889. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«Diario de Lérida», de 3 de març (FPIEI).

Els detractors de les festes de Carnestoltes sempre han existit. Aquest article provava de denigrar-ne la celebració: «se pasan las horas haciendo el oso desde el Moro al exteatro y viceversa». Els disfressats, doncs, ja feien la nòria, que és nom que es donà al recorregut que a la postguerra feien els xics i xiques les tardes dels diumenges (des d'Estereries fins a l'antic convent dels agustins, que havia sigut teatre i que s'havia cremat al 1876, emplaçat a la futura cantonada de Cavallers amb Blondel). La desbarrada contra els balls de l'envelat és majúscula: «saturnal carnavalesca..., baile con la locura de una pasión sin freno..., frenesí de la orgía..., música provocativa..., apetito de la carne..., báquica fiesta..., círculos dantescos indefinibles..., paroxismo de un placer bestial..., gritos de la carne..., fuego de la voluptuosidad...» Ni el Papa de Roma ho hauria descrit tan vívidament i nítida. La ferocitat de l'atac era signe d'una cosa: el gran arrelament de la festa entre els lleidatans.

1915. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«El Ideal», de 16 de febrer (FPIEI).

Lo ball de la Pinyata era organitzat per la Joventut Republicana. El pregoner en feia pregó en comitiva pels carrers de Lleida, amb carrossa inclosa. 

1982. «Lleida, cançons populars», 

Orquestra Maravella, Discophon.

Cors De L'Assoc Celler.

Fotografia– Toni Prim.

Piano – Lluís Payà.

Productor – L'Envelat.

Vocals – Jaume Oró, Joan Enric Rodés (Lo Marquès de Pota).

Assessorament: Joan Bellart (Capità Armats De La Sang).

A1. Lleida, Lluís Payà.

A2. Lo Aeroplano, popular.

A3. Lo Pepe Flores, popular.

A4. L'Americana de l'Envelat, popular.

A5. Lo Castell de Lleida, Lluís Payà.

B1. Garrotins Lleidatans, popular.

B2. Lo Miliciano, popular.

B3. Lo Sandó, popular.

B4. Churchill-Churchill, popular.

B5. Cançó del Caragol, Lluís Payà.

    

[2061] L'envelat del Carnestoltes a la Plaça del Mercat lleidatana

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2357] La batalla de ges a l'antic carnestoltes d'Agramunt

1861. Agramunt, Pont de pedra del Canal d'Urgell.

«Reseña de la Obra del Canal de Urgel. SA Canal de Urgel», BCN, 1861.

Abans que la riuada de Santa Tecla del 1874 se l'emportés, l'aqüeducte agramuntí original (1857) del canal d'Urgell sobre el Sió presentava aquest aspecte. De l'Urgell i les Garrigues al Priorat i Camp de Tarragona aquella rubinada causà més de 500 morts. 

Encabat, fora substituït pel reconegut pont de ferro, amb estructura de bigues d'acer reblonades, uns quants anys abans que fessin servir la mateixa tècnica per a la Torre Eiffel parisenca. De l'antic, se n'aprofitaren les peanyes i poca cosa més. Tanta és la força de les rubinades (o rovinades) del Sió, com modernament i no fa gaires anys, amb tristor ho hem tornat a comprovar. 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.

«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

L'eminent poeta, metge i polític lleidatà republicà signa aquesta crònica. Llavors encara no tenia trenta anys, i estava a punt de començar la seua carrera política, primera a la Joventut Republicana lleidatana, després al Partit Republicà de Lerroux, del qual n'arribà a ser ministre de Treball (1933-34) en època republicana (espanyola). 

Aquell dia, sembla que l'Estadella i els seus companys ja n'estaven tips de la gatzara carnestolenca, i decidiren anar-se'n fora vila, d'excursió. Entre altres, amb en Pereña, l'Herrera, l'Arderiu, els germans Izquierdo, que també començaven a ser coneguts en l'ambient cultural i polític de la ciutat. Agafaren, doncs, el tren fins a Tàrrega, ben matinet: «—Que retiren o es lleven? —va preguntar-nos una verdulera grossa amb la qui va entrepussar un dels nostres, bon punt sortíem dels perxes de baix». En Manel Herrera, equipat com a fotògraf, semblava que anés disfressat als ulls d'un vailet, que s'amagava un petard (la ceba) a la mà. Els perxes o perxis són els porxos de la Plaça de la Paeria, dit en popular lleidatà.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.

«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

El tren permetia aquestes sortides d'un dia als confins de la plana urgellenca, tot i que de Tàrrega calgué agafar la tartana. Amb el bon humor que portaven, fa l'efecte que el camí se'ls feu raonablement curt. La primera impressió de la vila: «Agramunt té... un caient melancòlic. Se respira en ell una mena d'aire que sap a antigor, a pàtina del temps». Sobretot, hi anaven a remenar patracols i paperots als arxius municipal i eclesiàstic. Els amics agramuntins, amb l'apotecari Viladot al capdavant, els forniren «un esplèndid, suculent banquet» i un acompanyament constant. 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.

«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

A la plaça gran, la de l'Ajuntament, els forasters s'adonen d'una gran singularitat: «és ampla, espaiosa, però observo que ni una sola casa té vidres als balcons». Era per causa de la festa: «Aquí, per Carnaval, fem un ball molt sui generis... Entre la gent que s'està a la plaça i la gent ocupa els balcons se lliuren verdaderes batalles...» Però pas de flors o caramèlos, com diu el lleidatà, sinó de taronges i confits... de ges!

Ges és el terme dialectal nostre per al guix: «Fonètica: ʤés (Ribagorça, Conca de Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Camp de Tarr.); ʧés (Tamarit de la L., Maella). Etimologia: del grec-llatí gypsu, mat. sign.», s'escriu al DCVB.

Els costums singulars que els pobles van anar creant pel Carnestoltes antigament, contrasten amb una més gran uniformitat de la festa avui, més basada en la disfressa que no pas en el joc. Potser algun erudit local ha explicat en algun paper com van sorgir aquests projectils de ges agramuntins, que podien arribar a ser grossos com a taronges. Diria que més que no pas de ges en pols, devia tractar-se de boles toves de ges pastat amb aigua, prou consistents per fer-se anar de bala o d'obús, segons la mida, però que no causessin gaire dany en el receptor. Només una superba empastifada, que altrament marxava en rentar la peça de roba. 

Tot i això, la consistència d'alguna de les boles havia de ser prou considerable per tal d'arribar a trencar un vidre, ni que fos vidre d'aquell prim d'antany. La disputa de projectils anava de dalt a baix, però també a la inversa: per això els veïns de la plaça desmuntaven els vidres de les finestres balconeres. Quina previsió, i quin estalvi, i quina feinada! També afirmaria que la matèria primera devia ser abundoseta i fàcil d'obtindre al llarg i ample del terme. Com hi  ha món, i com deia la padrina, qui menja sopes se les pensa totes.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.

«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

Visita a l'església parroquial agramuntina.

 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.

«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

Després, unes horetes més a l'arxiu municipal.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.

«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

Entre altres documents, la ratificació de la concessió dels costums i llibertats del municipi de 1253. Aquesta renovació «concedeix també de Paeria i l'elecció de paers i estableix que aquests púguen imposar bans i fer comú o cosdevila». Fou atrogada pel Comte Àlvar d'Urgell a 6 de desembre de 1277.

Retornats al carrer, els sorprèn l'esclat de llum i de festa carnestolenca, «amb músics que toquen, màscares que dansen i es paren a reposar als graons de l'iglésia... Tot en un munt!» Sagrat i profà en festiva barreja. Greu contrast entre el 'silenci eloqüent' dels pergamins i el 'soroll buit' de la festa, oxímorons que delaten la percepció poètica de l'autor.

I la batalla de ges que ja s'havia engegat: «Los confits de ges queien sobre els nostres caps, i els de tothom, com una pluja maleïda. Que la floc la costum! I fugírem del ball». L'experiència de la pluja de ges no fou, doncs, gens complaent. Quant de temps feia que perdurava aquella bel·licosa tradició? S'anà apagant durant la primera dictadura (espanyola) del segle XX? Refifà als temps republicans? Només és certa una cosa: restà suprimida per la ventada moralment immunda del feixisme a partir del 39. 

Els nostres excursionistes, després d'un tombet pels carrers antics de la vila, van concloent: «muntàrem de nou  la tartana i de la tartana al tren, retornant a mitjanit a les nostres llars», havent fugit d'un carnaval per anar a parar a un altre.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.

«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

1930 ca. Agramunt. Pont romànic.

Postal, probablement dels anys 30 del segle XX, en què veiem el magnificent pont medieval amb tots dos ulls encara sobre l'ampla llera, i el potent tallamar al mig, ben necessari en temps de rubinades, per evitar que troncs i grans pals impactessin de ple al pilar. I així ha anat la cosa, durant ja gairebé vuit-cents anys! Temps era temps, fou el pont principal de la vila, el pont del vell camí cap a Tàrrega, fora muralla, per bé que ara ha quedat ben bé dins del nucli urbà, tot donant entrada a la característica Plaça del Pou. 

[312] Agramunt emmurallada

[2061] L'envelat del Carnestoltes a la plaça lleidatana del mercat de Sant Joan

1898. Lleida. L'envelat de la Plaça Sant Joan.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 21, 1 de març de 1927 (FPIEI). 
Gravat de l'envelat que per Carnestoltes es plantava a la plaça del Mercat, actualment de Sant Joan. Encara que la reproducció no és de gaire qualitat, la importància que com a testimoni històric té la vista és impagable. Des de l'enderroc de l'antiga església i l'alineament rectangular de la plaça al 1868, l'espai esdevingué el punt més cèntric i adient per fer-hi els balls dels dies carnavalescos a la nostra ciutat. Uns quants figurants donen vida a la imatge, en la qual apreciem les grans dimensions de les parets de tela laterals i la gran porta d'accés. Potser n'hi havia més d'una. Allò que no hi faltava, per a les sessions nocturnes, era l'enllumenat: de primer amb llums de gas, i des de mitjan darrera dècada del segle XIX, de llum elèctrica.

Des de Dijous Gras a Dimecres de Cendra i l'enterro de la sardina, les festivitats del Carnestoltes se solien allargar durant una setmana. Quan els balls populars organitzats des de les institucions començaren a arrelar degué sorgir la necessitat d'un gran espai i d'un gran tancat per poder encabir-hi els músics i els assistents, i cobrar-hi entrada, és clar. La cèntrica plaça oferí les condicions més adequades. Diria que ja començat el segle XX també l'espai del Mercat de Sant Lluís, a l'actual estació d'autobusos de Blondel, acollí les celebracions carnavalesques fins a la prohibició franquista (espanyola) en acabada la guerra. Les cròniques parlen també d'un ruc de cartró penjat a la cruïlla del carrer Major amb Cavallers, que a les hores de més gresca pixava aigua o vi als congregats a l'espectacle.

1853. Lleida. L'envelat de Carnestoltes.
(Sol-Torres, UdL). 
La funció de la nit costava el doble de la de tarda, i devia ser més adulta, sense canalla, i més selecta. Aquest anunci, de la impremta de Josep Rauret, certificava a mitjan segle XIX la necessitat d'un espai tancat, cobert i il·luminat per a la celebració dels balls. Una colla de veïns va veure-hi el negoci de poder fer sis balls en tres dies «desplegant... novedad, lujo y elagancia, y al mismo tiempo baratura, para que las clases menos acomodadas puedan disfrutar de ellos». A banda, però, hi havia els balls de l'alta societat lleidatana (ehem...) a llocs com el Casino Principal i a les seus de les societats musicals La Paloma i La Violeta.

Per això, i d'acord amb el municipi, decideixen promoure la instal·lació del primer i «magnífico entoldado en la plaza del mercado de esta Ciudad, que por su hermosura y lujo será digno de la capital a que se destina», i amb l'orquestra militar (espanyola) del Regimiento de Infantería Galicia, suposem que de la caserna de la Seu Vella. Fins i tot, l'empresari barceloní que hi havia darrere el projecte (senyor Antoni Vinyals del Liceu!) oferia lloguer de trajes, o sia, suposem que de disfresses, perquè a Lleida no n'hi havia pas prous per a la gentada que s'hi encabiria a l'envelat, i deixava en lloguer «unos 400 a 500 lujosos vestidos al ínfimo precio de 4 reales a 100 reales para que estén al alcance de todas las clases».

L'espectacle també incloïa una mena de diables o «comparsas de demonios» que sortien «a jugar con fuegos en los que se verán unas hermosas Dalias, lo que serà nuevo en esta capital». Finalment, i en acabat el ball, «una brillante luz eléctrica iluminará toda la plaza». Suposem, doncs, que una mena d'arc voltaic de certes dimensions il·luminava la retirada cap a casa de la concurrència, «que podrá dispersarse sin ninguna confusión». Perquè la sessió de tarda, de 2 a 6, no oferia majors complicacions, però la nocturna, de 9 de la nit a 2 de la matinada, més cara i de concurrents més distingits socialment i carregats de joies, podia atraure personal no desitjat a la sortida.

Llavors la Plaça del Mercat encara no estava reurbanitzada i l'envelat, doncs, devia ser de dimensions més modestes que el que s'hi encabiria un cop la plaça realineada a partir de la revolució republicana de 1868. 

1900. Lleida. Carnestoltes.
«La Veu del Segre», de 4 de març (HML).
Els balls del poble tenien lloc a l'envelat, però els de la classe més rància de la ciutat, com ara militars i funcionaris (espanyols), grans propietaris i terratinents, autoritats polítiques locals... no s'hi podien pas barrejar, i el seu ball era al local del Casino Principal.

1899. Lleida. Carnestoltes.
«La Mala Semmana», de 25 de febrer (HML).
Quan es parla de la «Societat», es fa referència a la Societat del Casino Principal, «a on se reuneix lo millor, lo més elegant, lo més noble, la crema i el menjar blanc i, en una paraula, tot lo més granat de Lleida». Queda clara la sornegueria burleta d'aquell setmanari lleidatà.

Els preus que es manejaven en aquest ball arribaven a les 'dos peles' o pessetes, molt per damunt dels 4 rals que costava l'entrada al ball de l'envelat. Aquell any s'havien proposat donar dos premis a les dos disfresses més ben treballades, «a las dos mascaritas que se presentaran vestidas con mejor gusto». Se n'hi presentaren una vintena, una de les quals semblava gaudir del favor del públic per al guardó. El jurat, però, van fallar el concurs desert, a la qual cosa el públic reaccionà amb crits de Pasterada! (o sia, allò que el bilingüismo bien entendido ens ha portat a dir-ne acastellanadament Tongo!).

1904. Lleida. Carnestoltes.
«La Veu del Segre», de 4 de febrer (HML).
Notícia de la concessió a l'empresari local Sebastià Teixidó de l'envelat de Carnestoltes a la plaça de la Constitució (espanyola), segons nomenclàtor que de la Plaça del Mercat, ara de Sant Joan, en digueren en aquell període de Restauració (borbònica espanyola).

La notícia també feia referència a la concessió per alçar plaça de toros, desmuntable doncs, tocant a l'escorxador d'aquella època, potser ja a la bassa del camí de la Mariola a on anys més tard s'hi faria l'edifici modernista de l'Escorxador, per fer-hi dos corrides a les festes i fires de maig. A canvi, se li demana el lliurament de 150 pta. a l'Hospital de Santa Maria, establiment de beneficència encara en funcionament, o bé a alguna altra institució similar.

1894. Lleida. «Pregó de l'entrada del bateig del Carnestoltes».
(Sol-Torres, UdL). 
Les corrandes del rei Carnestoltes I d'aquell any en què se n'explicita naixement, rebuda a la ciutat i convit dels lleidatans, en to festiu, divertit i burlesc, que acaba exclamant, amb toc diglòssic inclòs:

Que no hi haige més que un crit
des de Fernando a la Costa [del Jan]:
Viva'l Carnestoltas!

Anys 20 ca. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan, Lleida.

«Ciudad», 1951 (FPIEI).

Fotografia de l'envelat de començament de segle XX, a on es feien els balls de carnestoltes. La signa en Manuel Herrera i Ges. 

«Manuel Herrera i Ges fou un advocat polifacètic. Estudià primerament dret a Saragossa i posteriorment es traslladà a Madrid per aprendre dibuix i pintura a l’estudi del pintor lleidatà Jaume Morera, amb qui l’unia una gran amistat. Establert ja a Lleida, ocupà el càrrec de secretari de la Cambra de la Propietat Urbana, que no deixà fins a la jubilació, i el de magistrat suplent de l’Audiència Provincial. A més exercí de periodista, practicà la fotografia, es dedicà intensament a la política, i es convertí en una de les figures clau de la vida sociocultural lleidatana de la primera meitat del segle xx. Conservador i catalanista, formà part del Centre Excursionista de Lleida» (enllaç).

[280] Carnestoltes lleidatà vuitcentista

[280] Carnestoltes lleidatà vuitcentista

1876. Carnestoltes a Lleida, Cria a l'enterro de la sardina.
(fons Sol-Torres, UdL).
Crida humorística a participar a la rua de l'enterro: «lo dimarts pròxim a les sis i mitja de la nit». I els premis: «Se regalaran premis humorístics als tres individus que hagin concorregut ab vestidura més caprichosa i digna de menció per sa senzillesa i novetat». L'expressió de «la ciutat dels tres lliris» fa referència al seu escut heràldic. L'esplanada de la fàbrica de gas als afores de l'antiga porta de Sant Antoni és el lloc escollit per a l'esdeveniment, al qual s'hi arribava en rua en què s'hi passejava el «peculiar fèretro». No es demana domassos als balcons, ja que «en pocs anys i per tants distints conceptes han vist lo sol i la lluna», en al·lusió als canvis de règim viscuts de manera recent a la ciutat i al país.

1876. Carnestoltes a Lleida, «Testament de Sa Gràcia Carnavalesca». 
(fons Sol-Torres, UdL).
Quin ull tan fi, quanta veritat, aquesta majestat carnestolenca!: «...y vull també que la gent/ fatxendosa y elegant/que aquí a Lleyda abunda tant/...», amb ortografia prefabriana encara, és clar.

1835. Vic. Devocionari catòlic per al temps de Carnestoltes.
Exemplar d'un curiós devocionari vigatà (vila coneguda pel seu catolicisme com a «ciutat dels Sants»), en desgreuge del Sagrat Cor pels «ultratges que se li fan, principalment en los dias de Carnestoltas».

[197] Los ponts vells de Fraga