[1720] L'antic cenobi balaguerí de les Parrelles

1788. El Convent de la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La imatge de la Marededéu, en un altar de l'església de Sant Salvador, dins de Balaguer, a on fou traslladada després de la Guerra del Francès. 

1788. El Convent de la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell). «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Escriu l'autor, a 17 d'octubre d'aquell any: «Fuimos al Convento de las Parrellas que dista media hora y se halla en el término de Balaguer». No era una bona assignació ésser-hi destinat: «Se tiene por castigo en la religión el embiarlos aquí, pero ellos se disgustan dejando enteramente cerrado el convento y yéndose a la ciudad». Les boires hivernals i les solellades estiuenques devien d'ésser ben rigoroses. 

«El Convento está situado en un llano todo el cual se halla en el día plantado de viñas y olivos y poco haze estava desierto porque los viejos mantenían el miedo a las gentes de que todo lo asolarian los enemigos». Perquè històricament devia ésser lloc d'acampada dels exèrcits que havien anat expugnant la ciutat en els passats segles, fet que se servava en la memòria popular. La vinya hi degué ésser present en els segles reculats de sa fundació, perquè a això remet son nom, Parrelles, derivat diminutiu de 'parra' (Onomasticon).

1906. El Convent de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

«Una hermosa imagen de mármol hallada por un pastor, la que portentosamente manifestó su voluntad de no moverse del lugar de la invención, dió lugar que se erigiese allí una capilla». Es tracta d'una tradicional i repetida llegenda de l'aparició de la Verge. La donació del comte urgellenc Ermengol X al 1293 per començar les obres no proveí d'un lloc millor, i la posada en circulació de la llegenda feu de la necessitat, virtut.

«Se aumentó mucho la devoción, de tal suerte que muy presto se le hizo una iglesia, toda de piedra picada, y harto capaz, la cual mira entre Poniente y Septentrión, a media hora de camino de la ciudad de Balaguer». El convent trinitari hi fou fundat cap al 1300.

1906. El Convent de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

El primitiu temple «era románico del siglo X, o cosa así, todo de piedra maciza, incluso la bóveda, y no muy grande». No hi hagué mai claustre, i la disposició del convent o «habitaciones no presentaba la forma acostumbrada de tal, y sí la de una casa particular grande, sin gusto arquitectónico especial». La Guerra del Francès deixà l'edifici molt tocat i enrunat, fet que aprofitaren els frares per restar dins la ciutat. Hi compraren una casa i s'hi establiren fins a la ja propera exclaustració. 

«Los desperfectos de la guerra francesa, faltos de reparación, y los que vendrian despues de 1835, dejarían el cenobio en ruinas». Així fou com «con la piedra de la iglesia de las Parrellas y del convento en 1854 se edificaron la Casa consistorial de Balaguer y otra a ella contigua», entre altres usos. «El templo y convento quedaron derribados» i ja no era possible per a l'autor de fer-ne un examen ocular. 

Dins la vila, la ja reduïda comunitat de trinitaris havia instal·lat el nou oratori en una senzilla casa de tàpia del carrer de Santa Maria, ja enrunada al 1898, «o sea al Oriente de la población, en la cuesta que cae bajo la antigua iglesia parroquial, al pie mismo de la cárcel». La imatge de la Marededéu es traslladà a un altar de l'església de Sant Salvador, on s'hi estigué pràcticament un segle, fins que al 1936 el temple fou cremat i més tard enderrocat per afilerar i eixamplar el carrer. La imatge se'n salvà i avui es pot contemplar a l'església de Santa Maria.

Segle XIV. Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La imatge d'alabastre de la Mare de Déu de les Parrelles (s.XIV), que es pot admirar en l'exposició permanent que hi ha a l'església de Santa Maria (Goigs de l'Ignasi).

1961. Gojos a la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
En aquest resum històric de Joan Font i Rius, es dona l'any 1848 com a data d'inauguració de la nova casa de la vila balaguerina, en què s'aprofitaren el carreus romànics de les Parrelles. Des de la Guerra del Francès fins a la desamortització «solament restà a les Parrelles algun religiós durant l'època de la recol·lecció de fruits».

1961. Gojos a la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
En aquell terme plantat de vinya, la imatge de la Verge trobada per força hagué d'aparèixer-se sota d'una parra amb els pàmpols per ornament. El fervorós poeta aconseguí una bona rima per al topònim, ço és, parpelles-Parrelles:

«Vostra imatge prodigiosa
en la qual sou venerada,
escondida fou trobada
en una Parra frondosa,
amb les fulles per dovelles
de formosa arquitectura».
...
«Quan se'ns cloguin les parpelles
al baixar a la sepultura,
lliureu-nos de desventura
Mare de Déu de les Parpelles».

1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.

La capella que s'assenyala als afores de la vila, adossada a un edifici en forma de casa gran on hi hagué les habitacions dels frares, podria ben bé ésser el Convent de les Parrelles balaguerines.

[1134] Balaguer i voltants al 1645

[1653] L'incendi del Convent del Roser de Ciutadilla

1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
L'austera façana de l'antic convent dominic de la vila urgellenca.

«El convent dominic del Roser fou fundat el 1582 per Gispert de Guimerà, l’obra d’aquesta casa va començar aquell any i el 1587 ja s’havia acabat. Es tractava d’un convent de reduïdes dimensions tant pel que fa a l’església i espais conventuals com pel nombre de membres de la comunitat. No va patir especialment els efectes de la guerra del Francès i els frares només van abandonar la casa de manera puntual, salvant els béns. Durant el trienni Liberal la casa fou suprimida temporalment però s’hi va quedar un dominic al seu càrrec, tot i que secularitzat. La desamortització de 1835 va arribar amb una comunitat reduïda a només dos membres, el prior i un laic, el sacerdot es va quedar a la parròquia de Ciutadilla mentre que el convent quedava abandonat i anava caient en ruïna. El 1845 s’hi allotjaven obrers que treballaven en les carreteres i el 1896 l’església ja havia perdut la teulada. Es van poder salvar alguns elements de mobiliari i sarcòfags de la família dels fundadors. Finalment el convent fou arrasat i la portada de l’església es va portar a Reus» (monestirs.cat).

1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Detalls de l'edifici ara fa cent anys, abandonat des de la desamortització dinovesca.

1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

A l'arribada de la desamortització tan sols hi havia dos monjos al petit recinte conventual, i el prior, el pare Gregori Oliva, passà a rector de la parròquia. El retaule major era dedicat a la Mare de Déu del Roser, mentre que «el retablo del brazo del crucero del lado del Evangelioestaba dedicado a Santo Domingo y el del lado de la Epístola a un Crucifijo con la Virgen de la Soledad, y no había más». A final del segle XIX, l'enrunament era evident. 

Desconeix l'autor què se'n féu de la tomba dels Guimerà, «que se alojaba bajo el pavimento del mismo presbiterio». La nova funció de l'edifici: «El convento fue arrendado para posada en 1845, cuando la construcción de la carretera de Tremp a Tarragona, y así continuó algunos de los años siguientes». S'hi copia l'anunci que l'Estat (llavors espanyol) publicà per a la venda d'aquest béns exclaustrats.

1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

El preu de venda era de poc més de 80 mil rals, «por cuya cantidad sale a subasta, no habiéndose podido capitalizar porque no produze renta alguna». Per això, no hi hagué comprador, i fou cedit al municipi, «ya para casa cuartel de la Guardia Civil de este puesto, ya para escuela pública de niños, parando hoy en ser albergue de gitanos con sus acémilas, mujeres y niños de paso a las ferias de Verdú y otras de este país».

L'estat del claustre al 1894 era bastant llastimós: «apenas se sostiene, estando medio calcinadas y rotas sus piedras a causa de un formidable incendio que prendió al gran depósito de leña que allí hicieron algunos propietarios». Al 1896, segons testimoni fiable d'un amic de l'autor, la galeria baixa encara conservava el sostre, però no pas la superior, «y todo el convento se hallaba en tal estado, que casi solo quedaban las paredes maestras».

Conclou graciosament l'autor: «De todas las anteriores noticias deducirà el menos listo que, dentro de poco, del templo y convento de Ciutadilla sólo quedará el recuerdo».

1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Els anuncis de subhasta dels horts del petit convent, al «Boletín Oficial de la Provincia de Lérida» dels anys 1840-41.

1896. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

A final de segle XIX no hi havia cap arbre davant el convent (monestirs.cat).

1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
De l'antiga creu de terme del convent ja no en restava res, substituïda per una altra de ferro.

1917. Església parroquial, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
L'altre gran edifici religiós del poble és l'església parroquial de Sant Miquel, «situada gairebé al cim del poble, al peu del castell. L’edifici data del s.XVII, però hi ha documents de l’any 1165 que ja parlen d’una primitiva església dedicada a Santa Maria. L’interior es caracteritza per una gran sobrietat.

És interessant el sarcòfag gòtic del s.XVI de la família dels Guimerà. Encara que ha perdut la policromia original s’hi pot veure l’escut i l’espasa. El cap del senyor reposa sobre dos coixins amb els símbols de l’heràldica familiar. L’espasa és plena d’escuts dels Guimerà. Als peus hi ha el cos d’un lleó que significa valentia.

També hi destaquen les dues capelles laterals, el terra enllosat i les rosasses que donen llum a l’interior» (turisme.urgell.cat). Probablement el sarcòfag hi fou traslladat des del convent. 

1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Una preciosa vista del camí al costat del convent, amb l'esvelt campanar de què disposava. 

1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Els arbres, recent plantadets a començament de segle, ja eren ufanosos al costat de la vella creu de terme ja substituïda. Durant la darrera guerra, l'església s'esfondrà. Al 1956, s'acabà d'enderrocar. Llavors fou dinamitat i les pedres s'aprofitaren per restaurar el campanar de l'església de Sarral (pàgines.uab.cat).

 [859] Finestra a Ciutadilla, segle XX

[1534] Santa Maria de Gerri de la Sal

Anys 1920-1930. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: M. Solé, editada pel comerç local Quincalleria Viuda Federico Viadera e Hijo.
Preciosa panoràmica de l'abadia benedictina a la riba de la Noguera Pallaresa, a l'altre costat del pont romànic.

«Sembla que en aquest lloc, a l’època visigòtica, hi hagué un monestir sota l’advocació a sant Vicenç, que fou restaurat el 807 pel prevere Espanell i cinc companys. Obtingué privilegis d’immunitat i confirmació de béns de Frédol (849) i de Ramon (865), comtes de Tolosa i senyors del Pallars. Al segle X prengué com a titular Santa Maria, segurament amb motiu d’acceptar la regla benedictina.

Al 908 tenia setze monjos preveres i tres llecs i vengué al comte Ramon I de Pallars el monestir de Sant Pere del Burgal, que recuperà poc després. Joan XIII li concedí l’exempció episcopal el 966; aleshores tenia com a filials Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella, Sant Fruitós de Balestui, abans unit a Senterada, i de nou Sant Pere del Burgal; a la fi del segle XI tenia també units Sant Vicenç d’Oveix i Sant Pere de les Maleses i en depenien una vintena d’esglésies de la comarca. Al 1122 el bisbe d’Urgell, Ot, hi fundà una confraria per promoure la devoció popular; aleshores hom començà a reedificar l’església.

Els comtes de Pallars protegiren inicialment el cenobi, i el 1096 l’afiliaren al gran cenobi provençal de Sant Víctor de Marsella, unió que no en minvà la vitalitat (tenia uns cinquanta monjos a la fi del segle XI). A partir de la fi del segle XII els mateixos comtes li declararen una oberta oposició i li arrabassaren dominis i propietats. Aquesta oposició durà fins el 1371 i obligà el monestir, a despit de la seva exempció a cercar l’ajuda dels bisbes d’Urgell i dels sobirans Jaume I i Pere III.

A partir del segle XIV, el despoblament dels seus dominis i la introducció d’abats comendataris en completaren la decadència. El 1592 el papa Climent VIII donà disposicions per a redreçar el monestir i concedí que els tres primers bisbes de Solsona fossin a la vegada abats comendataris de Gerri. El 1631 entrà a la Congregació Claustral Tarraconense, i molts dels seus abats detingueren càrrecs de responsabilitat. A causa de la Guerra de Successió perdé molts béns i en fou destruït l’arxiu.

L’explotació de la sal, de la font salada de Gerri, fou sempre un monopoli del monestir. A mitjan segle XVIII tenia només cinc monjos. Fou exclaustrat i extingit al 1835. L’espoliació popular i més tard una revinguda del barranc d’Enseu arruïnaren completament el monestir i el claustre. En roman sencera, però, l’església, consagrada al 1149, gran edifici de tres naus, separades per pilars massissos en forma de creu, d’on arrenquen els arcs torals. Sobre la façana, precedida d’un atri de tres cossos que protegeix el pòrtic romànic de l’església, s’aixeca un airós campanar de paret de tres pisos» (enciclopèdia.cat).

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

«En 1835, ignoro el día, los monjes de Gerri salieron de su monasterio sin persecución personal, y aun pudiendo retirar algunas de sus cosas». Sembla que l'abat després d'uns dies a Andorra «con objeto de ir a tomar las aguas», s'exclaustrà a Peramea, a on continuà la seua acció pastoral. 

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

«La iglesia es lo único que ha quedado; lo demás fue derribado por los cristianos: los libros o quemados o robados». Segons deien, un cop exclaustrats els frares, «llegó a Gerri una división llamada la Legión extranjera, compuesta de extranjeros; los alojaron en el monasterio, dicen que se abrieron la iglesia y robaron todo lo que les dió la gana, hasta los frontales del altar mayor, que los había de todo color y dicen que eran riquísimos». El mossèn Francesc Roca recollí els testimonis directes del pillatge. L'orgue hi restà també espatllat. 

«Los documentos y libros fueron robados y andan dispersos por las casas particulares... Un hijo de aquella tierra se me lamentaba de que algunos de los pergaminos de este archivo frecuentemente sirven para cubiertas de despreciables cuadernos. Ya en 1711 había tambíen devastado este archivo un ejército francés (...) El claustro y habitaciones monacales han sufrido total destrucción, de modo que del primero no resta ni una columna y por lo mismo ni un arco... El continguo torrente Enseu ha ido lamiendo y llevándose parte de las huertas de las casas monacales, y ha llegado a lamer el templo».

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

«El escudo de Gerri, copiado de unos sellos sobre oblea [hòstia]  insertos en documentos del monasterio».

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

L'autor fa referència a una ressenya inèdita de Joaquim Gispert i Ferrater, «Excursión al Pallars, Caldas de Boí y Valle de Arán», 1887, en què dóna notícia de l'estat del cenobi cinquanta anys després de l'abandó forçós. Al Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, de 5 de febrer de 1849, s'hi féu llistat dels béns monacals per a pública subhasta: l'era, els corrals, l'estable, la pallera, l'hort de l'abat, el del sagristà i el de l'organista, els horts dels monjos...

L'autor opina sobre el procés de subhasta que l'Estat (espanyol) portà a terme per desfer-se dels béns eclesiàstics incautats: «Ya en su lugar hemos visto cómo y cuándo el Estado, para deshacerse de los edificios, monasterios y conventos, que, según se ve, nadie compraba, llegó poco menos que a regalarlos. Las fincas se vendían con otras condiciones, tambíen ventajosísimas para el comprador, pero no tanto como los conventos».

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Els horts dels monjos, mesurats en pórques, antiga mesura agrària catalana que equivalia a 1/12 part d'un jornal (1 ha comprenia 2,5 jornals per norma general, tot i que amb variacions segons quines comarques dels Països Catalans. Per definició global, un jornal era la mesura de terra que en un jorn podia ésser llaurat. 

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

La llista d'horts i prats propietat del monestir era prou llarga. També incloïa el molí fariner de la vila.

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Però sobretot les possessions de més importància del monestir foren les salines gerrienques. És destacable la descripció que es fa de cadascun dels salins, amb ses eres i depuradores, casetes i hores d'aigua a cada torn.

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Més trossos, aquests ja més lluny del monestir, al terme de Bresca i de Bernui. 

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Posseí l'abadia la muntanya de Cuberes, jurisdicció d'Espluga i Solduga, on els habitants d'aquest pobles i dels veïns de Gerri, Bresca i Useu,  tenien dret d'artigar, pasturar i fer fusta per al seu ús, però no per fer-ne negoci. 

1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Altres possessions les tenien als llogarrets de Seuri, Baén, Sorre, Baiasca, la Maranyosa. Al llarg dels segles, les herències rebudes i compres fetes pels frares benedictins esdevingueren, doncs, notòries. I juntament amb el monopoli de les salines demostren la importància decisiva que tingué el cenobi en la comarca.  

[1119] De Sort, Pallaresa amunt
[1531] L'antic Hospital de Santa Maria de fa un segle

[1360] Monestir d'Avinganya, 1906

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Portalada barroca, prou ben treballada, del conjunt monacal. 

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Aquest convent, situat a la riba dreta del Segre, sis llegües avall (27 quilòmetres) de Lleida i mitja de Seròs, és el primer que fundà Sant Joan de Mata a la Corona d'Aragó. Pere de Bellvís li cedí l'any 1201 una torre i casa forta dita d'Avinganya, amb els béns corresponents del terme d'Aitona d'on era senyor.  El Bisbe de Lleida, Gombau de Camporrells, consagrà la nova església al 25 de novembre de 1202. Entre 1236 i 1329 el convent fou ocupat per religioses, entre les quals algunes infantes de la corona catalana. 

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

L'autor es pregunta per quin motiu un convent de frares destinat a recollir almoines i mitjans per redimir captius es va aixecar al «casi desierto de Avingaña. Porque en efecto, hállase aislada la casa en un país donde ni siquiera existen alquerías o casas de campo; llano, monótono y, aunque fértil, triste». Se'n comenta la particularitat en l'emplaçament del campanar, a la capçalera enlloc dels peus o costats, com als temples gòtics. Descripció de l'església medieval, d'una sola nau.

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Detall de la portalada barroca. 

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Descripció acurada de l'interior de l'església, amb especial atenció a la capella del costat de l'Epístola, gòtica i de 9 m. de profunditat, a on es venerava el Sant Crist d'Avinganya, «hoy venerado en la iglesia parroquial de Seròs». Davant per davant, la capella de la Marededéu del Remei, amb un ornat arc gòtic. «En el muro del fondo, en lugar de haber un retablo, se abre la puerta de comunicación con el claustro».

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

L'autor es decanta per creure que el sarcòfag que trobà a l'església fou el de la infanta Constança, germana de Jaume I, que juntament amb una altra germana, la infanta Sança, foren de les primeres religioses a professar al monestir.

Relata la seua visita al conjunt monacal al 22 de juny de 1898: «Cuando... visité este notable e histórico templo, se hallaba convertido en sucio almancén de leña y otros objetos agrícolas, triste destino.... Inútil se hace, pues, ahora preguntar por los retablos, no quedando allí, como no queda, ni uno siquiera».

Afegeix sobre l'encarament de la construcció: «Mas permanece aún en pié el enigma de la insólita orientación, y debo descifrarlo. Por cierto que la solución es fácil, a la mano y evidente». El temple gòtic fou construït de la manera acostumada, amb alineació tradicional d'absis a l'Est i porta a l'Oest. Però posteriorment, «en siglos relativamente modernos, sin tocar sus muros», fou invertit, se'n tapià la portalada, es traslladà el retaule de l'altar major a la part oposada, on s'enderrocà l'absis, s'hi afegí el cor i s'hi obrí la portalada barroca, i acaba anotant cinc raons evidents d'aquest canvi.

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

El claustre «es deshagogado y sencillo, pero rico, severo y pulcro», amb arcs per tots quatre costats, de 25 m. cadascun i 3,75 d'ample. Necessari de totes totes per aguantar les llargues i infernals migdiades d'estiu del Baix Segre. «En 1898, cuando lo visité, estaba convertido el patio en criadero de conejos», ple de brossa, amb l'ala meridional dedicada a llenyer, tota caiguda l'occidental, els pisos superiors sense sostre... «de modo que si una mano piadosa no acude presto, todo se igualará al suelo».

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Damunt de les galeries s'hi ubicaven les cel·les de les religioses. Se'n descriu la gran escala principal i les dependències i portes de sortida de l'edifici a l'exterior, les restes de biblioteca i arxiu.

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Els béns rústics del monestir abastaven terres de rec i de secà, del riu fins a la serra, segons li explicà «el colono que habita el convento», a les paraules del qual afegeix el testimoni de «la vieja del hostal del pueblo que entretuvo mi comida con su histórica conversación», i el d'una altra «vieja, allí presente», que li ponderà les bondats i qualitats de la terra de conreu monacal.

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).

«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

Detall de la fotografia, clixé de l'autor, amb el pati del claustre tot ple d'herbassar, i els vuit arcs de mig punt que hi havia a cada costat. El figurant podria ésser el masover que vivia al convent i en conreava les terres, llavors propietat d'un particular «que lo heredó sin duda de quién lo compró al Estado» en l'exclaustració de 1898.

[1312] El Convent de la Trinitat extramurs

[1312] El Convent de la Trinitat extramurs

1563. Lleida, Van den Wyngaerde.

Vista preciosa de la Lleida del Cinc-cents. En primer terme, el claustre i campanar romànic del convent dels trinitaris, que l'autor confon amb els mercedaris (La Mercè, diu la inscripció damunt la teulada, tocant al campanar). Tots dos ordes religiosos eren ordes mendicants que es dedicaven a la redempció dels captius i als socors dels més necessitats, en el cas dels trinitaris, amb especial devoció al misteri de la Santíssima Trinitat. 

1563. Lleida, Van den Wyngaerde.

El Convent dels Trinitaris era davant per davant del dels Agustins, just a l'altra banda del pont de la sèquia de Torres, aprox. cap al final de l'Av. de les Garrigues actual, on hi ha la rotonda d'entrada a la ciutat. 

1906. Convent dels Trinitaris de Lleida
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer. Dibuix de Jaume Pahissa.

«Derribado hace tiempo el edificio de este convento, resulta imposible la inspección». L'edifici quedà ja seriosament afectat des del 1645 pels setges de la Guerra dels Segadors, i els frares es traslladaren a l'interior de les muralles de la ciutat. Amb els setges posteriors del segle XVIII i del XIX, només en restaren dempeus alguns murs, que s'acabaren d'enderrocar cap al 1873. El periple dins la ciutat n'és descrit per l'autor: en el moment de l'exclaustració de 1835 s'allotjaven en una casa del carrer de les adoberies o dels blanquers: «Esta casa daba a la nombrada caller de Curtidores i a la Bajada de la Trinidad».

El fundador de l'orde, Joan de Mata, fou un frare provençal. Escollí Lleida com a punt d'inici de les activitats de l'orde a Catalunya i Aragó. Al 1201, el cavaller Pere de Bellvís li cedí una torre a Avinganya, on s'aixecà el primer cenobi trinitari de la península, «y que se conoció siempre con el nombre de la Torre. El mismo año de la fundación del de Avinganya, vió Lérida tambien levantar el suyo, debido al propio Santo, en el hospital de peregrinos, de un caballero leridano llamado Pere Moliner... Hallábase situado al otro lado del Segre, junto al puente de la acequia de Torres...» 

1906. Convent dels Trinitaris de Lleida
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer. Dibuix de Jaume Pahissa.

Aquesta darrera casa dels dos o tres monjos trinitaris que restaven a la ciutat fou enderrocada també al 1880 «por haberse abierto una travesía desde la calle Carmen a la Rambla de Fernando... De aquí que esta travesía o calle de la Pescadería tenga el nombre vulgar de Bajada de la Trinidad». 

Al 1212, en el primitiu convent enllà de la plana de Cappont, «hospedóse... San Francisco de Asís, cuando con motivo de fundar el suyo pasó a Lérida. Recibióle en él San Juan de Mata, que entonces se hallaba aquí, permanenciendo juntos dos o tres meses», segons la llegenda aportada per l'historiador lleidatà Josep Pleyan i de Porta. Romanien cap al tombant del segle XIX al XX, dos talles de la Mare de Déu del Remei, l'antiga i la nova.

1644. Gravat de Lleida.
Detall del Cappont lleidatà, amb la sèquia de Torres molt ben dibuixada amb el pont que la travessava. Al seu costat, el convent dels Agustins (I) i més avall el dels Trinitaris (H). Probablement la fidelitat dels edificis al seu aspecte no és gaire elevada, però sí l'emplaçament. 

1645. Lleida. 

Detall de la Seu Vella. Sébastien de Beaulieu.

El Cappont lleidatà amb els tres gran edificis que tenia extramurs: el Convent de Sant Agustí (dreta), els dels Trinitaris més en primer terme i amb un edifici annex que sembla ja una mica enrunat, i més tocant al riu, al centre de la imatge, l'hostal o posada que la ciutat tingué extramurs.

[525] Monestir de Lavaix, segle XIX