[2540] L'Hostal Roig del Montsec de Meià i l'antiga fira

 

2004. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

Preciosa vista aèria del vell casal i estables de l'hostal (viquipèdia). 

Un pèl més amunt, les runes de l'antiquíssim castellet. El sembradet tot verd no deixa apreciar ben bé la coloració rogenca de la terra, origen del nom popular.

1987. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«La Palanca», Artesa de Segre, núm. 1-1987 (XAC).

Mapa del Montsec de Meià, amb la carretera que puja des de Sta. Maria i Vilanova per l'espectacular congost del riu Boix. En una de les corbes, hi ha la coneguda Font de la Figuera. No poques vegades el meu pare hi havia anat a buscar garrafes d'aigua! Al vessant septentrional, a l'entrada del congost, l'Hostal Roig en guardava la porta i el pas cap a la Conca, vall de Barcedana avall. 

1922. Lo castell de l'Hostal Roig o de Montllor.

«Cataluña Ilustrada», F. Carreras i Candi (BDH). 

A tocar de l'Hostal, en un petit turó cent metres amunt, hi ha el vell castell dels Moros, que així en deien al país. L'han datat de l'any 1000 (probablement del temps de l'expansió territorial d'Arnau Mir de Tost) i, és clar, guardava el pas del congost, encara sense el sender que els monjos de Meià hi construiran al segle XIII. Mirant endarrere, un lloc de pas de temps immemorials, d'època hispanoromana. 

1972. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

Rodrigo Pita Mercè, «El distrito de Lérida enla frontera superior musulmana»,

Revista «Ilerda», núm. 33 (FPIEI).

Probablement, el castellet de l'Hostal Roig ja existí en època andalusina, en una línia defensiva de tot el Montsec «contra los ataques y avances del Conde de Pallars». Sovint passaven dels uns als altres, car el lloc isolat els feia de difícil defensa.

1895. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «La Pagesia, suplement quinzenal de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre», 

núm. 190, d'11 d'octubre (XAC).

La fira de bestiar de l'Hostal Roig fou un referent del món ramader a Catalunya. Aquell any, però, «los muntanyesos se n'han tornat a casa molt poc contents».

1897. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Diario de Lérida», de 13 de maig (FPIEI), 

 Sobretot, la fira era de bestiar oví: corders i cabres, amb més de vint mil caps de bestiar! Només hi havia restauració i pernocta a l'Hostal Roig i als petits poblets a banda i banda del Montsec, per la qual cosa la gran majoria de compradors i venedors s'havien d'emportar lo sarró ben ple de pa i formatge, potser pernil i tot en algun cas. I dormir a les palleres, les baumes i al ras. A més a més, els animals també havien de menjar, i els gossos de pastor... Tota la vall de Barcedana devia ser un estable gegantí, amb ramats i més ramats al llarg del camí. 

La notícia és del mes de maig: diria que no hi hagué mai fira de primavera, i que la notícia feia referència a la darrera edició. 

 

1897. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Diario de Lérida», de 25 de setembre (FPIEI), 

A la tardor, tots cap a la fira, «que se celebra a campo raso, alrededor de un mal mesón en que apenas cabe nadie, en la sierra del Montsec, más allà de Santa Maria de Meià, a la cual acude todo el ganado de montaña que desea venderse». A la fira, calia firar-hi aviat: el ramader es desfeia del ramat que baixava dels prats pirinencs tan aviat com podia, abans que els animals s'emmagrissin més, i el comprador se l'emportava cap a les terres baixes, als pobles i ciutat a on els farien la pell, bàsicament per a l'alimentació. Sembla que l'Hostal ja era decadent al tombant del segle XIX al XX. 

1902. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Diario de Lérida», de 28 de setembre (FPIEI), 

La fira s'hi celebrava el dia de Sant Miquel, 29 de setembre.

 

1913. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Lo Pla d'Urgell», de 13 d'abril (FPIEI).

La «fira del Pont» d'Artesa de Segre havia sigut la gran fira de llana de les nostres contrades, a tocar del pont d'Alentorn. Però, i a banda les raons amb els veïns d'Alentorn (que la volien al seu costat de riu), amb la destrucció del pont durant la primera guerra carlina, calgué trobar un altre emplaçament alternatiu, i «los comerciants... decidiren definitivament celebrar-la en una masia del terme de Sant Salvador, anomenda Hostal Roig, on encara se celebra actualment». Sabem, doncs, la data d'inici de la fira durant aquella primera guerra dinovesca, entre 1833-39.

Des d'Artesa de Segre va provar-se de recuperar la fira per tal com el poble tenia bona dotació de «fondes, cafés, cases de banca, gir postal i bon servei de telègraf», i allà hi confluïen quatre carreteres. Tot eren avantatges per als firandants, però arribar-hi costava un dia més, tot baixant els ramats de la muntanya, que no pas acostar-se a les portes del Montsec, fet que sembla que fou decisiu per a la continuïtat de la fira a l'Hostal Roig.

1919. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «La Conca de Tremp», d'1 de desembre (XAC).

La construcció de la carretera, ara en fa poc més d'una centúria.

1947. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Lérida Ganadera», de desembre (FPIEI).

Encara després de la guerra, el lloc era reputat. L'associació lleidatana de veterinaris el trià aquell any per celebrar-hi el dinar de son patró, Sant Eloi, a raó de 6 pta per cobert.

1962. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

 «Circular. Centro Excursionista de Lérida», d'abril (FPIEI).

El Montsec fou lloc destacat d'excursionisme als anys 60. Més tard, vindria la febre de l'escalada a les parets del congost del Pas Nou (dit així, tot i la secular antiguitat per haver-ne sigut el darrer a travessar el Montsec, rere dels de Mont-rebei i Terradets). Si hi passeu, ni que sigui amb cotxe, sempre hi trobareu les furgonetes aparcades als vorals de la carretera, i un bellugueig constant dels escaladors i -dores, tots colgats de cordes, cap als centenars de vies d'escalada que hi ha registrades, en especial a la magna Roca dels Arcs, paradís (o meca, trieu segons la vostra religió) de l'escalada.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).

Mapa del Montsec de Rúbies fins a Meià.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).

Detall amb la carretera del congost del Pas Nou fins a l'Hostal Roig.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).

Detall del Montsec des de Santa Maria i Vilanova.

1931. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«Pla i Muntanya», Balaguer, de 30 de novembre (XAC).

Breu ressenya del Montsec oriental, amb l'Hostal Roig com a punt de referència, a més de mil metres d'alçada, de magnífics trumferars i la Font del Bou, «on un no es cansa mai de beure i no diria mai prou». A l'hostal, s'hi «troba netedat i bones menges i l'aigua fresca i regalada», als peus del cim més alt del Montsec, i talaia de l'Urgell i la Conca de Tremp.

1934. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«Finestral», Balaguer, d'1 d'octubre (XAC).

«Fins pocs anys ha, s'hi celebrava per Sant Miquel una importantíssima fira de bestiar de llana... D'uns anys ençà... se celebra la fira a Cellers, al peu de la carretera». Les terres altes d'aquesta banda del Montsec eren llavors «uns trumferars extensos. Paratge frescal, les trumfes són riquíssimes. Se n'hi cullen centenars i centenars de quarteres, venudes a preus elevats per a llavor i anades a cercar allí mateix pels compradors». A tocar de l'Hostal, hi hagué també la Font del Bou. 

«A l'Hostal Roig hi ha acurada netedat i un servei aprimorat... Taula neta amb tot el parament blanc com un glop de llet. En un pany de paret del menjador, un lavabo amb aigua corrent com en qualsevol hotel». I de la teca, sempre ben proveït de carns. A més, des de l'Hostal «poden fer-se una sèrie d'excursions magnífiques, principalment les que condueixen a la carena del Montsec».

1934. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.

«Finestral», Balaguer, d'1 d'octubre (XAC).

La vista des de dalt de la serra és espectacular: «tot l'Urgell, el fil d'argent que marca la carretera d'Agramunt a Tàrrega, la silueta del castell de Lleida, pobles i més pobles, i al lluny, entre una boirina, els més alts florons de la corona muntanyenca de la nostra dolça Verge Bruna [Montserrat]. De cara al nord, el Pallars, els seus poblats, i al lluny del lluny, les crestes i agulles pirenaiques, i entre elles la faç blanca, amb ses perennes congestes, com estereotipades, de les Maleïdes». Que avui, però, sabem que no són perennes. 

Pel camí de ferradura que deixa el caminant a dos quilòmetres del Tossal del Pallars [Mirapallars], que és el més alt de la serralada amb més de 1.600 m, hom pot continuar fins al santuari de Sant Salvador del Bosc, i així s'estalvia la pujada per la ziga-zaga de les cent corbes. O també des de l'Hostal pot visitar-se la coneguda Cova del Gel. Tota aquesta informació turística d'ara en fa cent anys, continua essent vàlida, tot i que l'Hostal, mig enrunat mig en reconstrucció, ja no pot acollir el visitant, el caminaire, el traginer, el firandant.

[1284] La Coma o Conca de Meià

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2288] Pobles de Ponent, 1642

 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

La ciutat de Lleida al costat del Segre, en aquest mapa del sud de Catalunya datat a l'època de la Guerra dels Segadors, a mitjan segle XVII. Cosa que el converteix en un dels mapes més antics conservats del nostre país. No es tracta, però, d'un mapa elaborat ni editat. Com s'aprecia prou bé, més aviat és un croquis o esbós, fet a mà, sense polits ni acabats. El primer mapa de Catalunya publicat es troba al Theatrum Orbis Terrarum, d'Abraham Orteliusm, en l'edició llatina de 1603. Portava per títol, Catalonice Principatus Novissima et Accurata Descriptio, i a continuació: Antverpice: excudebat Joannes Baptista Vrints, que fou un conegut editor d'Anvers que l'any 1601, després de la mort d'Ortelius al 1598, adquirí els coures i els drets de publicació del Theatrum (Montserrat Galera, L'evolució de la cartografia de Catalunya durant els segles XVII i XVIII, dins «Treballs de la Societat Catalana de Geografia», 1991, p. 27-46, enllaç). Aquell segle XVII dels nostres primers mapes individualitzats se n'editaren 38 més i al segle XVIII, 28, sense comptar-hi les variants. Les conteses bèl·liques que hi hagué a partir de 1640 i fins a l'11-S, foren el gran alimentador d'aquestes impressions. Potser el mapa present, com que no en fou, d'imprès, no hi és comptat. Només devia tractar-se d'apunts de camp, per passar a net, diguem-ho així, en alguns dels tallers d'impressió parisencs. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Hi destaquen els topònims catalans dels pobles prou reconeixibles, per bé que a vegades una mica corromputs (la capital lleidatana amb el nom castellà, com en devien dir a França) o no del tot ben emplaçats, i la indicació dels focs d'alguns dels petits pobles indicats. Si comptem entre 5 i 6 persones per llar, doncs trobarem una aproximació a la població real. A l'altra banda de Lleida, tenim la Vilanovella (Vilanoveta), o Alcoletge, amb mot molt corromput. Rufea tenia 25 focs i Albatàrrec, 60. Riu avall, perquè el mapa és orientat amb el Sud a dalt, Montoliu amb 15 i Sodanell (Sudanell) amb 50. Sunyer, Alfés o Vinfaro, aquest darrer despoblat al XVIII, s'hi citen però sense el cens. 

El topònim d'Alcoletge hi apareix especialment desfigurat, potser com Lo Coligiette. En canvi, amb ortografia ben fonètica, Alzalamús (Els Alamús) i Belloc (Bell-lloc), s'hi transcriuen en perfecte lleidatà.  

Si en lloc d'imaginar-nos-el penjat, ens l'imaginem sobre una taula, l'orientació del mapa pren tot el sentit: des del seu costat de la taula, al septentrió, els gavatxos expandien la visió per avall, Pirineus enllà.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la meitat sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Riu amunt, hi trobem el desguàs de la Ribagorçana, amb Corbins i Torre-serona. Per la banda esquerra del Segre, Vilanova de la Barca (45 focs) i Térmens, fins a Balaguer, a on s'hi destaca el santuari del Sant Crist, llavors de gran fama, després que Felip IV al 1622 en presidís el trasllat de la figura a l'altar major, per passar a ser-ne titular. A la banda dreta, Torredelameu (Torrelameu), encara amb la preposició interposada, i Menàrguens i Albesa, amb la partida de Camporrells.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

A les vores de la Ribagorçana, als plans noguerencs, hi veiem emplaçats Tartareu, Algerri, Castelló de Farfanya. Gerb (20) a la voreta de Balaguer. Als plans segrianencs, Valldellou, Alfarràs (40), Almenar, La Portella (35), Alguaire. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Segre amunt de Balaguer, hi veiem la desembocadura de la Pallaresa al congost del Mu, i el castell d'Alòs. Camarasa (200), molt mal grafiat, però poble gran, i fins a Artesa (44). Altres topònims que hi llegim són, al sud, Cubells, La Donzell (20), Butsènit (20), etc. Al nord, Vernet, Alentorn, Gàrzola, i fins al M:Magastre o Montmagastre, sempre ben visible. 

Buade (Buada) o Villanove (Vilanova) em fan pensar que algun dels informants podia ben bé ser lleidatà, i que la e oberta final fos grafiada amb lògica amb una e. Les dos Vilanoves devien ser la mateixa, perquè sembla que Santa Maria de Meià és un pelet més avall. Les dues eles de la grafia eren pronunciades com una sola en francès, que en alguns topònims s'hi escapa la grafia afrancesada, també amb ou per u.

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Arribant al límit nord-oriental del mapa, que recordem és invertit, remuntem fins a Ponts, Gualter, Miralpeix, Tiurana (40) i Basella (7).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Si tornem a la banda dreta del mapa, als límits occidentals de Ponent, de Lleida cap al Baix Cinca, hi veiem les Torres de Sanui 24), Montagut (40), Vilanovella o Vilanova d'Alpicat (50), Almacelles, Rafals. Altres, però molt desplaçats geogràficament, semblen Alcarràs, Torres. 

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

A tocar del Cinca, les últimes poblacions, potser aleshores encara catalanoparlants, almenys fins al Cinca. Saidí (que encara ho és), Osso o bé Ossó, Bellver i fins a Binacet. 

Alcolea ja al marge dret del riu. Més amunt, encara Albalat, Ripoll, Alfàntega, ja al Cinca Mitjà.

Amunt d'Almacelles, Gimenells i Minorquet (Milporquet).

1642. «Partie de la Catalogne comprise...» (Gallica).

Mapa de la part sud de Catalunya, de les boques de l'Ebre al Cinca.

Fragment de la zona de Ponent del mapa, que fa 82 x 65 cm. al complet.

[1286] Efemèrides lleidatanes i primer llibre imprès a la ciutat

[1791] Geologia del Montsec, 1918

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
Article de l'eminent enginyer de mines, geòleg, president del CEC i de l'Ateneu Barcelonès a la revista de l'Observatori de l'Ebre, editada setmanalment a Tortosa, en què descriu la característica formació en plecs de la serralada. 

La geologia ha avançat molt durant aquests cents anys que han passat des de l'article, que ha quedat desfasat, però té l'encant de recordar-nos els orígens, de presentar un tall geològic espectacular i d'identificar, descriure i datar amb exactitud les diferents capes sedimentàries.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
Les Roques de la Pertusa, al peu del Montsec a la Noguera Ribagorçana. Dins el cercle, les formes montserratines en el conglomerat oligocènic de Pessonada.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
«Paso de Bonremey», entre el Montsec d'Àger i el d'Aragó a la Noguera Ribagorçana. Llavors només hi existia el pas inferior, que no s'inundava perquè el pantà no hi era. 

La variació del nom del congost ribagorçà encara era viva ara fa cent anys: de Bon-remei a Mont-rebei hi ha només el canvi o metàtasi de les bilabials, la b per la m.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
A la Noguera Pallaresa, el congost de Terradets. La foto, probablement del mateix autor (que deixà nombroses primeres imatges dels llocs que recorregué) és segurament uns quants anys més antiga, i s'hi observa el vell pont medieval trencat per alguna riuada passada, amb la passera de fusta que connectava tots dos costats, el de Camarasa, al sud i a la dreta, i el septentrional de Castell de Mur. Aquells anys, des de 1912, la Canadenca havia obert la carretera per permetre el pas de la maquinària del pantà de Sant Antoni.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
Esquema del tall geològic del Montsec, des d'Isona a Alòs, on s'hi dibuixa la direcció dels plecs, la falla de Vilanova de Meià, i els diversos tipus de roca segons l'època geològica a què pertanyen.
Hi observem que el nom del Mirapallars solia ésser més complet, i atès que també és talaia urgellenca hi és anomenat «de Mirapallars i Urgell».

«El Montsec presenta en toda su longitud  hacia la mitad de su altura un ancho escalón... ¿A qué se debe esta notable forma?» S'aprecia ben bé a l'esquema, el queixal i esgraó que es formà a la serralada a una alçada considerable, fruit del trencament de la part més alta dels estrats elevats.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
Confessa l'autor que «desde las primeras de mis excursiones, me llamó vivamente la constancia de su form, la regularidad de su constitución geológica  y el orden en que se suceden en ella varias diversas edades de la historia de la tierra».

Remet a la etimologia del topònim donada per Eladi Vila i Cuñer (1902), segons el qual el nom de Montsec vindria del llatí MONS SECTUS, és a dir, mont seccionat o tallat. Coromines no recollirà aquesta possibilitat i apostarà per l'etimologia popular evident: «S'explica perquè són muntanyes seques relativament i de poca vegetació, en relació evidentment amb altres serres veïnes de vegetació molt més abundant». La interpretació geològica sembla interessant. Caldrà que sigui ratificada per testimonis documentals que els experts hauran d'aportar.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
La formació geològica de la serra és descrita així: «Sencillísimo es a todas luces el proceso operado en la sierra de Montsec. Cuando el mar numulítico había cubierto con sus sedimentos toda esta comarca, prodújose por un empuje venido del S, un fuerte pliegue longitudinal dirigido de E a W: levantáronse los estratos triásicos, jurásicos, cretácicos y numulíticos, hasta una altura mucho mayor de la que hoy muestra la sierra: rompiéronse en la línea de mayor flexión, y prodújose la caída de toda la porción meridional, quedando la septentrional en la posición adquirida».

Per això, «una larga falla de 50 km. de largo dejó descubiertos los rotos estratos de todas las hiladas que integran el Montsec, y por este formidable descenso del ala meridional, resultó que sus bancos más elevados, que datan de la época numulítica, se pusieron, en el fondo del valle, en contacto con las hiladas triásicas, que son las más bajas y las más antiguas del macizo en el ala del N.» Continua l'autor: «Pero, ¿y de qué tiempos data la aparición del Montsec?... Dícenos esto que el Montsec se hallaba leavantado cuando este grueso manto de conglomerados se depositó, y como ya sabemos que esta formación tumultuosa data del levantamiento del Pirineo, es consecuencia lògica que el Montsec y el Pirineo sean contemporáneos».

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
Fòssil marí trobat a la serralada.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
L'autor situa al període miocènic l'obertura dels dos grans congostos: «Corren de N a S el Noguera Pallaresa y el Ribagorzana, que cortan la Sierra en tres trozos desiguales. Los dos agrestes y congostos pasos que con los nombres de Terradets i Pas de Bonremey, semejan formidables tajos dados al macizo, y muestran aun junto al cauce, en prueba de la importància del cataclismo sufrido, grandes fragmentos de montaña desprendidos de la mitad superior».

Afegeix: «Pero el principal interès que tiene para el geólogo la sierra del Montsec estriba en la sucesión de sus capes, que dan espléndidas muestras de la riqueza de las antigues faunas  marines y lacustres», i constitueixen un ric jaciment de fòssils de diferents estrats geològics per a l'estudiós.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
Fòssil de vegetal.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
Fòssil de granota.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 
Com explica l'autor, els estrats que a les planes són dipositats a grans profunditats, als grans accidents tectònics com ara la serralada del Montsec resten a la vista dels estudiosos.

[1278] El Priorat de Meià

[1636] Del congost de l'Hostal Roig o Pas Nou a les pedreres del Montsec de Rúbies

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

Travessa del Montsec per Meià, pel pas de l'Hostal Roig, també conegut com del Pas Nou. En tartana d'Artesa de Segre fins a Santa Maria de Meià, tres hores. Les dos poblacions estigueren emmurallades en temps reculats. Vilanova sofrí granys danys per causa de la guerra dita dels set anys en la primera carlinada de 1833. 

«Vilanova celebra, per l'11 de novembre, una molt renombrada fira de perdius, on s'hi apleguen gran nombre d'exemplars de tota mena, presentant-s'hi compradors de tots indrets de Catalunya, uns per revendre-les a fi de servir de reclam, altres per a repoblar la caça de vedats i boscos». Afegeix Carreras: «La celebració d'aquesta original fira ha donat per resultat que, en los pobles d'aquells volts, los pagesos se dediquessin a una avicultura especial, la cria de perdius domèstiques... es procuren tots los ous de perdiu que poden i los fan covar per les lloques [gallines]. Quan ja són grosses, acostumen a portar diàriament al bosc lo gabial on estan recloses, i allí les deixen en llibertat, seguint a la dona que les cuida, igual que si fossin gallines». Però quan creixen, ja no segueixen i se'ls escapen, per això és «que acostumen a vendre-les totes en la fira de Vilanova».

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

El Montsec era també feu de les aus de caça, com ara el duc. Les històries populars recollides per l'autor són realment delicioses. 

«A Vilanova de Meià criden l'atenció de l'excursionista dos creus de terme: un a l'entrada de la població, tenint lo fust renovat, i l'altra a la sortida, si bé... només ne queda el fust. A Santa Maria, i davant del que fou priorat benedictí, existeix altra completa creu de terme, hermós exemplar del Renaixement».

1922. Santa Maria de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La creu de terme renaixentista, 1611, de davant del monestir.

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

«La gran església del priorat és avui parròquia del poble de Santa Maria; en canvi, l'antiga església parroquial, petita i pobra, fa de cases consistorials». Refereix l'autor el descobriment d'unes pedreres de marbre al Montsec, aquell mateix 1897, que es provaven d'explotar.

Diverses fortificacions s'esglaonaven pel territori de l'antic priorat de Meià, com ara la Torre de l'Espinalt, «a tres quarts d'hora de Santa Maria, vers los Terradets i donant vista a la Vall d'Àger»; los Castellets, prop de les runes de l'antiga ermita de Sant Mamert [o Mamet], «torres de defensa i guaita, essent possible que la mateixa capella de Sant Mamert fos continuadora d'altra de dites torres ventatjosament situada dalt d'aquell cim, com sol succeir amb tantes capelles similars».

1890 ca. La pedrera de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluis M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Vista d'una casa en què es treballava la pedra marmòria de la pedrera de la Cabroa a la falda del Montsec, a Santa Maria de Meià. S'hi aprecien, arropenjats a la paret, els grans blocs, que eren transportats per avall en carro, aparcat davant la casa.

1890 ca. La pedrera de Meià (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluis M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).

Vistes de la pedrera de marbre del Montsec, amb els blocs entallats, les casetes de treball, i el Montsec de Rúbies omnipresent.

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

Al peu de la muntanya de Sant Mamet, s'estén la Vall d'Eriet, «on verdegen hermosos conreus pertanyents a tres o quatre pagesies que a son entorn s'oviren [s'albiren]». Allà «hi hagué en altre temps un bastant regular castell, molt ben situat en les roques que formen lo cim de la muntanya... La principal causa de son total enrunament està en una masia amb nombroses dependències que s'ha alçat a son peu», aprofitant les mateixes pedres de l'antiga petita fortificació. Encara hi havia visibles els fonaments de la rodona torre de l'homenatge. «Al finalisar lo segle XIII i començar lo XIV, era conegut per castell de Meià», mentre que del poble se'n digué, per això mateix, Santa Maria de Castelló de Meià, pertanyent a la família dels Alemany, que acabà per lligam matrimonial sota domini del castell de Mur pallarès, a l'altra banda del Montsec.

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

«Lo camí que de Meià va al Pallars atravessant lo Montsec pel lloc anomenat lo Pas Nou i Hostal Roig, abans de construir-se la carretera del pas de Comiols, sigué molt freqüentat». Aquell mateix any havia estat objecte de reparació gràcies a la donació d'un ric hisendat local. 

Magnífica i esfereïdora descripció de la pujada cap al Congost del Pas Nou: «Tot seguit que se surt de Vilanova, s'enlaira el camí i los regadius i conreus li donen atractívol aspecte. No tarda en canviar, tornant-se feréstec i solitari. Grans massissos de roca i altíssimes cingleres l'envolten. En aquestes s'hi obres profundes cavitats, de fondària i extensió variables, algunes notabilíssimes... En alguns indrets lo camí passa tan encaixonat pel fons del barranc, fa tan sobtades revoltes i les cingleres s'encreuen damunt d'ell com si fossin un sol massís, que al caminant li produeix la il·lusió que no passa més enllà».

La masia de l'Hostal Roig presideix l'entrada al congost per la banda pallaresa, «amb bons conreus dalt del replà que forma el coll o pas del Montsec... La masia fa d'hostal i s'hi solen deturar tots los traginers que fan aquella via. Allí dalt s'hi celebra una notable fira de bestiar lo 29 de setembre».

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

«Dominant la collada, dalt d'una altura o rocar, unes quantes parets denoten la presència d'antic castell... amb runes d'una romànica capella que els d'Hostal Roig anomenen de Santa Anna». Escriu l'historiador, recollint la versió dels pagesos de la contrada, que pertangué a l'antic poble de Montllobar, «que un jorn s'alçà en aquells conreus».

A Vilanova no volgueren que sobre aquesta ruta s'hi fes la nova carretera d'Artesa a Tremp,  «per por que, quan fos acabada, hi sovintegés lo pas de les tropes en temps de disturbis i amb tal motiu se vegessin subjectes als subsegüents allotjaments, que tant temen los pobles». Per aquesta causa, l'Hostal Roig i el Pas Nou quedaren apartats de les noves rutes de tràfec comercial i humà entre el Pallars i el Mig Segre, que es traslladaren cap a Comiols.

[1635] Lo Sant Crist de Mur