Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Almatret. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Almatret. Mostrar tots els missatges

20241115

[2618] D'Aumatret o Almatret, iv

 

Anys 1910 ca. Les mines d'Almatret, lo Segrià.
A pesar de la mala qualitat de les imatges, valen la pena: los miners amb els estris de l'ofici a la mà. Me sorprén la joventut d'alguns dels treballadors. Que dura n'era, la vida!

1851. Almatret, lo Segrià.
«Diario de Villanueva y la Geltrú», de 17 de juliol (XAC).
Afusellament a Gandesa d'uns malfactors, un dels quals natural d'Almatret, en Joan Vilà, «desertor de presidio y hombre de malísimos antecedentes», detinguts pels Mossos d'Esquadra. L'arribada al patíbul, segons la nota de premsa, fou un espectacle, amb tots tres condemnats «horrorizando a los numerosos espectadores con sus continuas blasfemias y con las escandalosas doctrinas que vertian predicando el robo y el asesinato». La mateixa crònica qualifica els assistents d'espectadors. Això era la pena de mort: una mena de funció teatral a l'aire lliure per a admonició pública. 

La recollida de breus notes informatives d'aquesta o aquella localitat és un exercici que ens acosta a la història petita de cada poble, al batec de la vida, i a tocar gairebé de la gent, com si es tractés d'una pel·lícula del neorealisme. 

1871. Almatret, lo Segrià.
«Diario de Barcelona», de 9 de novembre (ARCA).
Tres veïns d'Almatret detinguts a Ascó per robatori pels camins. Lo somatén los va perseguir. No, no pas tots los almatretans eren d'aquesta mena: només que les notícies habituals solien ser de successos. No gaire diferent dels TNs actuals, oi?

1890. Almatret, lo Segrià.
«Noticiero Universal», de 24 de maig (ARCA).
Als Escambrons hi tenien l'indret ideal per amagar les proves del delicte.

1891. Almatret, lo Segrià.
«El Anunciador Vallense», de 15 de novembre (XAC).
Quan Almatret era l'extrem de les Garrigues. Quina llàstima que la comarcalització moderna ens hagi fet perdre la geografia històrica.

1894. Almatret, lo Segrià.
«La Verdad. Semanario», Reus, de 31 de juliol (XAC).
Les desgràcies infantils no eren infreqüents en aquells anys. La canalla, a les secles o a les basses, s'hi banyaven (oi, no hi havia piscines municipals com avui!) i de vegades arribava la tragèdia.
De geografia, al diari no anaven gaire bé: la notícia sobre Almatret anava a la secció d'ecos de la província de Tarragona. I és que lo poble sempre ha sigut un racó de món. Si això ho fa lo diari Segre amb un poble aragonés, lo porten al Constitucional espanyol.

1896. Almatret, lo Segrià.
«Diario de Tortosa», de 4 de juliol (XAC).
Los jóvens de 17 i 21 anys, en Txiriqueta i l'Ascanegra van pelar a sang freda al cabo Gutiérrez de la Guardia Civil, de la casa quarter del cos militar espanyol destacat al poble. No se n'expliquen els motius. 

1902. Almatret, lo Segrià.
«Los Debates», de 17 de juliol (BVPH).
Lo jove ferrer, ofegat a l'Ebre.

1902. Almatret, lo Segrià.
«Los Debates», de 5 de setembre (BVPH).
Lo ferrocarril de la Carbonífera «está ya en construcción», però no s'arribà a acabar mai.

 
1904. Almatret, lo Segrià.
«El Correo Ibérico», de 16 de juliol (BVPH).
Una notícia breu que crida l'atenció: el mestre ha perdut a salut a causa de la mort d'un amic. D'un més que amic, potser?

1906. Almatret, lo Segrià.
«Los Debates», de 5 d'abril (BVPH).
La col·locació de militars o guardiacivils espanyols llicenciats de l'exèrcit en llocs de l'administració catalana és d'antiga tradició i va perdurar fins a finals del 70, si més no. A l'institut de Lleida, lo Màrius Torres, a on vaig estudiar, en aquells anys encara n'hi havia. Un d'aquests fou llegendari, i en dèiem lo Falconeti, que era el nom del dolent a la popular sèrie de tve de l'època, Hombre rico, hombre pobre.
Mai no van parlar la llengua del país, és clar. Continuaven com a civils la mateixa tasca colonial que de militars. 

1906. Almatret, lo Segrià.
«Los Debates», de 19 de setembre (BVPH).
Un exemple del periodisme d'aquell moment: sense dades ni noms, 
sembla més aviat una fake new d'avui en dia.

1910. Almatret, lo Segrià.
«El Restaraudor», de 12 d'abril (BVPH).
La gelada d'aquell any que matà fins i tot los ametllers.

1910. Almatret, lo Segrià.
«El Restaraudor», de 16 de novembre (BVPH).
La previsió de la carretera d'Almatret a la Granadella, o de Sarroca a Granyena de les Garrigues. Cap de les dos no està feta encara. 

1913. Almatret, lo Segrià.
«Diario de Vilanova y la Geltrú», de gener (XAC).
Ofegada en una tenalla d'aigua, de seguida va dir-se que era pertorbada i de tendències suïcides. Sovint, fets com aquests, amagaven la violència contra les dones, fins i tot dins del nucli familiar. 

1913. Almatret, lo Segrià.
«Diario de Vilanova y la Geltrú», de desembre (XAC).
L'explotació agrícola experimental d'en Joan Casamajó.

1914. Almatret, lo Segrià.
«El Conqués», Tremp, de 20 de juny (XAC).
Lo projecte de l'embassament de Mequinensa va sofrir diverses modificacions de redactat, i quan se faria finalment als anys 50, la presa s'ubicaria amunt del terme d'Almatret, tot just abans de l'aiguabarreig del Segre-Cinca amb l'Ebre.
1915. Almatret, lo Segrià.
«Ciutat Nova», de 3 de març (XAC).
Finalment, hagué de ser l'administració de la Mancomunitat catalana la qui construís per fi una carretera fins a Almatret, la de Maials, l'única que encara hi ha i allà fineix. 

1917. Almatret, lo Segrià.
«L'Estel», les Borges Blanques, de 3 de novembre (XAC).
Una excursió dels xiquets de l'escola d'Almatret a la mina de Vallcarca i a l'embarcador del carbó al costat del riu. El retorn triomfal de la comitiva excursionista al poble, ja de nit i sense llum als carrers, fou apoteòsica. 
L'escola moderna, que començava a obrir-se pas a Catalunya, impulsava aquestes sortides sobre el terreny per refermar l'aprenentatge de l'alumnat. La moda es convertiria, amb el pas de les dècades i superat el tràngol de la guerra i postguerra, en una obligació, i com més lluny millor. Los i les profes s'escarrassen per fer-les assequibles, però en els temps que corren, los i les alumnes se creuen que ja ho han vist tot. I ho deixo ací, que el tema fora llarg, llarg.

1928. Almatret, lo Segrià.
«Revista de Tivissa», de 20 de desembre (XAC).
La mort infantil sempre a l'aguiat en aquells temps.

1930. Almatret, lo Segrià.
«El Llamp», Gandesa, de 15 d'abril (XAC).
La història almatretana n'està plena, de bones intencions.
 
Anys 1930. Almatret, lo Segrià.
L'orquestrina local, que tants pobles lleidatans tingueren en aquells anys. 

1931. Almatret, lo Segrià.
«Pla i Muntanya», Balaguer, de 31 d'agost (XAC).
Lo tenor Joan Riba, almatretà il·lustre.

1935. Joan Riba, Almatret, lo Segrià.
«Mundo Gráfico»,Madrid, de 15 de maig (XAC).
La fama d'aquest noi almatretà arribà a la capital del reino veí. Fill de pagès i família pobra. Hagué d'emigrar. Passà a fer de carreter a les obres de la carretera de Valls a Tarragona.

1935. Joan Riba, Almatret, lo Segrià.
«Mundo Gráfico»,Madrid, de 15 de maig (XAC).
Sempre van fer-me respecte aquelles padrines d'abans, de negre rigorós de dalt a baix, que semblava que tenien cent anys... i algunes eren vídues ben joves. 
1935. Joan Riba, Almatret, lo Segrià.
«Mundo Gráfico»,Madrid, de 15 de maig (XAC).
Anava amunt i avall amb lo carro tot cantant, i el contractista va sentir-lo i va avisar lo director de l'Orfeó tarragoní. Havent-lo escoltat, decideixen portar-lo a Barcelona, davant del mestre Lamote de Grignon. Li proposaren de començar a estudiar música, però calia fer lo servei militar, i li correspongué anar a l'Àfrica: s'hi convertí en l'atracció dels generals de la companyia. Entre els quals el mateix Sanjurjo, que a l'infern sigui. Diu que allà li deien lo Maño, perquè tenia un gran repertori de jotes, no sabria dir si també tradicionals d'Almatret, com ho havien sigut de la plana lleidatana temps ha.

De retorn al país, cantà a la Violeta de Lleida, i feu alguns altres concerts al Casino Principal. Treballava de manobre, mentre esperava la concessió d'una beca de part de la Diputació provincial. Lo metge Formiguera l'acollí i li regalà un esmòquing per a les gales. L'èxit dels concerts lleidatans lo portà altre cop a Barcelona, però l'ajut no arribava i calia treballar. Finalment, les 200 pta mensuals l'ajudaren a fer el salt definitiu als escenaris. Un autèntic self-made man almatretà. En farem una pel·li, quan siguem un país normal...

 
1943. Almatret, lo Segrià.
«La Mañana», 13 d'agost (XAC).
Després de la guerra, Almatret encara s'identificava amb les Garrigues. Durant uns anys, hi hagué aquest torneig estiuenc: aquell any només hi hagué un equip que ara és a les Garrigues, lo del Soleràs.

1952. Almatret, lo Segrià.
«Tarea», d'octubre (FPIEI).
Temps de postguerra i feixisme espanyol i col·laboracionista local. Temps d'inauguracions dels cafès i centres socials Hogar del Productor. 

1952. Almatret, lo Segrià.
«Tarea», d'octubre (FPIEI).
Tothom a formar, que passaven llista, i no és broma. L'escenari, a vessar de rojigualdes, i los discursos amb lo castellà obligat del moment.

1951. Almatret, lo Segrià.
Lo reglament de l'Hogar. 

Anys 1950-60. Almatret, lo Segrià.
Lo cinema de la postguerra almatretana, de programes dobles, pipes i regalèssia, d'amors robats.




Posted by
Labels: ,

20241110

[2617] D'Aumatret o Almatret, iii

 

Segle XVI. Almatret (lo Segrià).
L'antiga presó (festacatalunya).
Escut dels Montcada, senyors d'Almatret com a comtes d'Aitona des dels temps de Ramon Berenguer IV, com a paga pels serveis en la conquesta del Baix Segre. Les armes esculpides en pedra mostren els besants o monedes d'or sobre camper de gules característiques dels Montcada, quarterades amb les armes reials catalanes amb cinc barres. Encara al segle XVI era més definitiva la coloració de les barres i pals que no pas el nombre, majorment llavors ja de quatre.

1845 i ss. Almatret (lo Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Abans de la comarcalització moderna, tothom ho tenia ben clar: «es uno de los pueblos que componen el territorio de las Garrigas». Ara se'n diu del Segrià sec. Tenia a mitjan segle XIX cap a setanta cases en «calles mal alineadas y de piso incómodo», però amb escola amb una trentena de xiquets. La dada de les 70 cases o veïns, que farien uns quatre o cinc-cents habitants, no lliga amb altres dades de l'època, cosa que indica alguna errada de l'informant.
Res no se'n diu d'escola de xiquetes. L'autor s'adona que «a pesar de atravesar esta circunferencia el caudaloso río Ebro ninguna utilidad proporciona a sus moradores». Lo riu passava lluny i més enfonsat que lo poble. En canvi, hi havia algunes basses, que s'omplien de l'aigua de pluja. 

La major part del terme era boscosa i garrigosa, cosa que proporcionava fusta i terreny de pastura. Diu que els camins es trobaven en mal estat. La feina ha sigut tindre carretera bona modernament! Lo molí d'oli continuava en funcionament des del segle XVIII o abans, però la fàbrica de vidre ja era abandonada. Aviat reviuria per mor de l'activitat minera dels Girona. L'antiga jurisdicció era dels ducs de Medinaceli, successors de la catalana casa nobiliària dels Montcada.

Almatret (lo Segrià).
La bassa «a la valleta que voreja el poble pel Sud. Se l’anomena Bassa d’Amunt per trobar-se uns metres més enlairada en el pendent que la Bassa d’Avall (impressionant receptacle d’aigua construït en pedra, avui desaparegut). Aquestes basses han estat essencials durant segles. La zona de la bassa actualment s’han habilitat com a espai recreatiu. Trobem moltes altres basses sàviament distribuïdes arreu del terme» (almatret.cat/turisme).

1896. Almatret (lo Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Tenia la vila més de 1.400 habitants cap a final del segle XIX. L'internet de l'època, que era lo ferrocarril, era a 10 km, a Faió. Ja hi consta l'escola de xiquetes, tres fondes, quatre cafès i dos tavernes, cinc molins, tres ferrers... Vaja, que tenien de tot, amb sastre i sabater i farmacèutic inclosos! A la llista de terratinents destaquen les famílies Arbonés i Vilà. 

1921. Almatret (lo Segrià).
Rebut del Centre Republicà.

1908. Almatret (lo Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Ara ja hi tenien metge, de premses d'oli: nou! El cafè d'en Miquel Rius n'era lo Centre Republicà, probablement vigilat de prop pel sergent de la Guardia Civil espanyola de la caserna local. Les fondes eren l'Hostal Vell, la Posada Vella i la Nova. En general, la informació és més detallada, car havien millorat molt, los informants. Part del que s'hi cita, ja devia ser-hi a les acaballes del segle anterior. No hi podia faltar lo barber, mentre les dones se pentinaven a casa. Ben bé al revés d'avui, oi? La Festa Major, per Sant Miquel.

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Vista del poble a l'altiplà. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut, encara l'actual, mostra una mà: exemple típic d'arma parlant, en referència a la síl·laba central del topònim. Probablement creat a la fi de l'Antic Règim. La tradició, però, diu que «la mà vestida és un senyal parlant referent a la part central del nom del poble. Segons la tradició, el senyor d'Aitona dona la mà dreta per escut, com a símbol de fidelitat» (viqui). Cap al 1920, ja passava dels mil cinc-cents habitants, havent-ne augmentat més de mil en un segle... a pesar de la carlinada. S'hi anota breument l'origen feudal de la vila. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'etimologia popular deia que lo topònim derivava de la veu «mas tret», com a expressió de terra dura, extrema. Les mines de carbó i de ciment (a l'antiga vidriera) anaven a cor què vols. Això sí: «lo terme que descrivim és molt faltat d'aigua... no podent-se aprofitar l'Ebre per a reg, per ésser massa baix lo seu areny». 

1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Detall de la Plaça Major, amb la vella creu renaixentista, que viuria el seu periple al llarg del segle XX i fins als inicis del present.





Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)