[2659] La secla de Fontanet i la de Torres, més

 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los orígens sarraïns de la secla de Fontanet. La boquera, cap al començament del terme d'Alcoletge, no devia ser tan amunt com en l'època cristiana, que fou traslladada a Térmens. Fou la primera gran infraestructura hidràulica lleidatana. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Des del límit de Térmens amb Castellpagès, l'antiga Vilanova de la Barca, la secla s'amplià en època feudal i esdevingué, amb los molins fariners que movia, peça fonamental de l'economia lleidatana baixmedieval fins a la fi de l'Antic Règim.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo magnífic treball d'aquest grup d'estudiosos.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La peixera de Térmens fou l'entrador de la secla de Fontanet durant segles. Les avingudes del riu de ben segut que la devien desmuntar una vegada i una altra, i calia refer-la. Quedà en desús en fer-se la boquera del Canal de Balaguer.

Peixera, Joan Coromines (DECLC).

En lo sentit de resclosa o barratge de construcció vegetal, amb estacada de pals i pedres per desviar un curs d'aigua, lo mot peixera no deriva de peix, sinó del romànic PAXILLUS*, diminutiu del llat. PAXUS, pal. De tota manera, lo reforç del mot peix en la ment dels parlants lo degué acabar de fixar. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La concessió feudal de la secla de Fontanet feta pel rei català Alfons I n'allargava lo cap de dalt, des d'Alcoletge fins a la peixera de Térmens, i també lo cap inferior, car en concedia l'allargament fins a Gebut. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La fotografia dels anys 1920 deixa entreveure l'entrador de la peixera de Tèrmens, a on encara s'hi observen algunes grans pedres que la formaven. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Durant segles, la destrucció i refeta de la boquera de l'entrador fou constant. Cap al segle XVIII fou traslladada més avall, en arribant a Vilanova de la Barca, poble que travessa per una mina subterrània.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

A Alcoletge, la secla principal se divideix: hi naix la Secleta (a l'esquerra), que en regarà bona part del terme fins al començament del de Lleida, a l'actual polígon del Segre. Per fer possible la desviació de l'aigua, s'hi feren uns estelladors amb dos comportes. En tancar-se totalment o parcialment, l'aigua entrava a la secla petita, a banda esquerra de l'original, per resseguir la corba de nivell que permetrà regar la major part de l'hora alcoletgenca.

A la dreta de la casa dels estelladors, hi hagué lo sobreeixidor, al qual podien incrustar-se uns taulons per aixecar-ne l'alçada. Amb la gran pala de la Secleta tancada i les comportes dels estelladors abaixades, l'aigua remuntava ben bé metre i mig, de manera que permetia de regar les tres o quatre darreres finques de la secla principal a repèl. Que volia dir precisament això: aixecar-hi lo nivell per fer entrar l'aigua a aquests pocs trossos del marge esquerre, que habitualment no es regaven per llei física.

Dos travesses de tren permetien saltar la secleta i accedir a la casa de comportes dels estelladors. Quantes vegades les havia travessat tot jugant de petit, mentre los pares s'afanyaven a collir los prèssics (los sucosos ditxarrets, los gegants redglòvers) o pomes (stàrquing o golden). Com a molt, un vigila no caigos, de la mare. Cada dissabte a partir de les tres de la tarda, lo padrí Josep (lo meu pare) tenia permís per tancar les comportes i regar los repèls, que així se'n deia dels trossos que se regaven amb aquest sistema. Un cop posats los taulons al sobreeixidor, comportes tancades, oberts los portillons i les pales del tros, només calia esperar: ho feia ajagut a l'altra punta del tros, tot fent migdiada a l'ombra. Quan l'aigua li tocava los peus, lo feia despertar. Lo tros ja era regat. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los censos pels drets de reg eren pagats a la Paeria, i a partir de 1758 a la Junta de Sequiatge de Pinyana i Fonanet. S'hi pagava amb espècie, un quartà de blat per jornal, que fou canviat per pagament en diners a la segona dècada del segle XX. Durant aquest segle, també començaran los usos industrials, nova font de conflictes, en especial amb lo polígon del Segre. Los cobraments eren religiosament anotats al Llibre de Sequiatge de la ciutat lleidatana.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

L'evolució històrica de les ordinacions de les secles de Pinyana i Fontanet. Lo regiment de l'aigua generava nombrosos conflictes d'interessos i despeses de manteniment i reparació. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Un esplèndid croquis de la secla de Fontanet, amb los principals punts del seu recorregut.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La parcel·lació dels trossos entre Alcoletge i Granyena remet a dos mil anys d'antiguitat, a l'època de l'Ilerda romana. Allà en diem sorts, estretes parcel·les allargades i rectangulars.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo vell molí de Cervià, que passà d'aquesta família a la Paeria ja al segle XIV. És lamentable l'estat ruïnós en què el trobem. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo molí de Vilanoveta és de propietat municipal lleidatana des del segle XVI. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo Llibre del pesador del blat i la farina, segle XVIII, AML.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Al primer terç del segle XX, lo Tòfol, pagès de l'horta, feia també lo servei de pas de barca. Era dels pocs que tenia llicència de pescador al Segre, activitat molt regulada i restringida. A aquests personatges, «la societat els associava a un model de vida arcaic i els vinculava a un entorn marginal i feréstec del riu». 

Lo camí vell d'Albatàrrec, secla de Torres avall, i que passava pel xoperal del Tòfol i lo pont del Boc de Biterna, ha sigut lloc de trànsit intens. També la família de Màrius Torres hi tingué un mas, i lo poeta en recorda més d'una vegada les passejades amb lo padrí i lo pare. 

1910. Les barques del Tòfol.

«El Ideal», de 19 d'octubre (FPIEI).

La celebració de l'aplec catalanista i republicà a l'espai del xoperal, només dit així més actualment, car llavors sempre fou les barques del Tòfol.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los orígens de l'allargament de la secla de Fontanet se situen al segle XII, i lo nou rec se coneixerà com a secla de Torres. La seua història vindrà molt marcada per la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan, que eren los grans propietaris de les terres del final del traçat i sempre van haver de pledejar perquè l'aigua els arribés en quantitat suficient.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Obres de millora i manteniment constants.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Plànol del traçat de la secla des de Lleida fins a Utxesa.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo Canal de Seròs seguirà quasi paral·lel per l'exterior la secla de Torres.  

2016. Les secles de Fontanet i de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta

Quinalafem.blogspot.com

[2563] L'Església de Sant Miquel d'Alcoletge

 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Vista del poble des del tossal, en direcció a orient, cap a la plana urgellenca. En canvi, cap a l'altre costat del tossal, cap a ponent, la vista de la Seu Vella i de l'horta del Segre s'imposa. Són les dos ànimes d'Alcoletge, el poble a on vaig nàixer i créixer. Passada una quarantena d'anys que n'he estat fora, el poble ha canviat de dalt a baix. La dada més esgarrifant: totes (o moltes d') aquelles persones adultes, familiars i amics dels de casa, que vaig conèixer ja colguen, com hauria dit el meu pare amb la seua sornegueria garriguenca.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Vista de l'església i del campanar. Encara no s'hi havia fet la porta lateral que ara serveix per als enterraments, perquè no calgui pujar les escales amb les caixes funeràries. Fa molts i molts anys, entre quaranta i quaranta-cinc, per la festa major de setembre, vam pujar-hi, al campanar, amb lo Miquel de la Tonya i lo Sisco de cal Jaumetó a ventar la campana. Recordo com si fos ara com ballava tota la torre quan la campana voltava. Però nosaltres, vinga empènyer com si s'hagués d'acabar el món... quina suada!

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Vista de la portalada de tocs barrocs. Dècades enrere, als anys 70, les escales eren diferents: se sortia a peu pla de l'església, i les escales ocupaven part del carrer i tenien baixada per tots dos costats. En algun lloc he de tindre la foto de la comunió que em van fer fer en aquells temps, després d'empassar-nos no sé quants dissabtes tarda de doctrina, o sia, d'adoctrinament. Després, de gran, quan per fi vaig adonar-me dels mètodes abusius (i amb aquest adjectiu perdono molt) de la religió, de les religions, he decidit apostatar, i reclamar la secularització de tot el patrimoni monumental secular per tal de convertir-lo en punts de servei social i comunitari. Ara sembla poc més que una broma, però n'arribarà el dia. Com han fet p.ex. a Mont-roig del Camp amb l'església vella, convertida en oficina de turisme i sala de reunions. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Interior de l'església des de dalt del cor, tota repintada i amb l'altar enretirat cap endarrere respecte a quan hi fèiem d'escolanets. En fèiem per tradició, amb aquella inconsciència infantil que fa fer les coses sense saber ben bé què fas o per què. De fet, teníem certa por de la figura del mossèn, igual que els nostres pares i mares. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

La simbologia és un puntal de tota ideologia sectària, i en el cas de les religions ha manipulat i monopolitzat segles i segles d'història de l'art per aconseguir l'adoctrinament si us plau per força.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Cimbori amb els evangelistes representats.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Els orígens més remots del poble són al tossal, veritable nucli originari des de temps ibèrics, allà a on un petit poblat degué tindre guarnició i refugi. Rellevats pels àrabs al segle VIII, car des d'allà la vigia i guarda de Lleida i Urgell és molt bona, aquest punt fortificat o petit castell ens donà el topònim: «són visibles les restes de la primitiva torre àrab», que devia ser prou similar a la de Moredilla. Però que va restar «molt modificada per la construcció d'un cementiri al segle passat [s.XIX]», quan va imposar-se l'higiènic costum il·lustrat de traure'ls fora vila, «i d'una important xarxa de fortificacions l'any 1938 al cim de l'elevació», o sigui, trinxeres de contenció davant el front llavors arribat a Lleida, a tocar de les mateixes aigües del Segre. Va caldre evacuar el poble, fet que sempre m'havia recontat ma mare, la família de la qual, de cal Micaló, va fer cap a casa d'uns parents llunyans a Vilanova de Bellpuig. 

L'antic poblet medieval, que havia sigut carrer de Lleida, restà despoblat durant la Guerra dels Segadors, per mor dels diversos setges de la ciutat, i de la situació privilegiada del nostre tossal per controlar els moviments de tropes. Ja a finals d'aquell segle, el lloc es repoblà, probablement per les mateixes famílies que alguns anys abans n'havien fugit. Llavors el poble cresqué al vessant del tossal, de cara a l'Urgell i el sol ixent: allà s'hi desenvolupà al llarg del segle XVIII el poble vell que avui coneixem, de carrers estrets i costeruts, que l'Església, aixecada en aquell segle, tancava per la banda nord. Fou una època pròspera, amb la construcció de la Secleta, derivada de la secla de Fontanet, que permeté regar bona part de l'horta del poble, en el vessant segrianenc. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Al juliol de 1936, l'Església fou cremada pels republicans radicals, i a banda de les figures i el mobiliari, també se'n cremà l'arxiu. La meua mare, que tenia sis anys, recordava la foguera que s'hi va fer al davant, i la gernació que s'hi congregà. Com que no vivien gaire lluny, quan la multitud es dispersà, la canalla hi va tornar a batxillejar, i va recollir-ne un minúscul vestidet de Nen Jesús, que va guardar tota la vida com una relíquia.

Poca informació, doncs, resta de temps passats. No queda clar si l'emplaçament del poble vell fou originat abans de la Guerra dels Segadors, i si ja hi havia alguna mena d'esglesiola, sobre la qual s'hi alçaria la nova, sembla que cap a final del segle XVIII. Els estudiosos semblen decantar-se per aquesta opció. De fet, se sap que a causa del tancament de la Seu Vella per reconvertir-la en caserna després de la victòria borbònica de 1707, la pintura que en presidia l'altar de Sant Jaume fou ubicada al nostre poble, carrer de la Paeria fins a la fi de l'Antic Règim. 

La façana fou feta de cara a l'est, i davant l'església i el poble vell s'hi allargassaria el carrer Major, ara convertit en carrer de vianants, amb restricció del trànsit. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

L'article fa una detallada descripció arquitectònica del temple. L'estàtua del sant patró de la vila, l'arcàngel Miquel, fou cremada en l'agitació revolucionària que vingués com a resposta a l'aixecament militar feixista, i fou refeta per Víctor Pérez Pallarès després de la guerra, diria que al voltant de l'any 60. 

També hi hagué un vell rellotge al campanar, potser abans de la guerra. Servidor ja no l'hi va veure mai. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

La precisa descripció de l'interior, que «és escassa en contrast amb la façana, denotant ja un proper canvi d'estil en els gustos artístics».

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Detall ja neoclassicitzant de l'interior del temple.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Les obres de 'modernització', més que no pas de restauració, de l'any 1987, amb actuacions de caràcter «molt discutible», segons els autors.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Planta de l'Església de Sant Miquel alcoletgenca.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Descripció de les troballes més antigues. «És interessant constatar que de ser certa la lectura de 176... i escaig per la primera inscripció [d'una de les sepultures] tindríem un datació ante quem per la construcció de l'església, la qual ... no es considera molt llunyana a aquesta dècada».

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Malgrat trobar-nos de ple a la segona mitat del s. XVIII, la façana serà treballada en termes abarrocats: «és la part del temple que més impressió en dona d'aquest moviment artístic, produint una sensació d'elevació i moviment, tan pròpies d'aquest estil». Mentre que la decoració estil presenta elements «de transició cap al neoclàssic». 

[327] Sant Jaume d'Alcoletge

[1367] La construcció de Sant Miquel d'Alcoletge

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2529] Club Futbol Artesa de Lleida, 1949

 

1949. Club de Futbol Artesa de Lleida.

Navegant, navegant, de vegades trobes allò que no busques. Pura serendípia. En aquesta ocasió, un cartell de futbol entre equips dels pobles lleidatans, de punta a punta del Segrià. L'any 49 del segle passat era encara un any dels durs, d'aquella postguerra feixista (espanyola), i tot en el castellà obligat. El control polític, moral i social eren presents a cada racó, a cada activitat, a cada casa gairebé. L'adoctrinament nazionalcatolicista (espanyol) funcionava a cor què vols, i asfixiava i liquidava la més mínima expressió de diferència, no diguem ja de dissidència, de llibertat d'opinió i de tota altra mena. La gent era necessitada de vies d'escapament. Una d'aquestes, aquell ominós règim la va trobar en el modern joc de la pilota: el futbol. 

Als nostres pobles ponentins, la dècada del 1920 va marcar el naixement de la majoria de clubs, alguns fins i tot en la dècada anterior, sobretot a la ciutat de Lleida. La dècada republicana foren anys d'afermament i arrelament popular d'aquest esport. Després del trencament social imposat pels vencedors de la contesa bèl·lica, el futbol renaixeria ben aviat com un dels pocs espais d'oci del jovent (masculí, és clar), que permetia de sortir del poble i conèixer món tot passant-s'ho la mar de rebé. Ni que només fossin partits amb els equips dels pobles veïns. Això sí, sempre sota la vigilància de la prototípica parella de guardiacivils (espanyols), amb capa i barret, que hi feien cap. 

 

A banda de les lligues dites regionals, que agrupaven equips de diferents pobles que, si guanyaven la lliga, pujaven a una categoria superior amb més pobles, aquests generalment més grans, era freqüent que es diputessin partits de festa major, amb un trofeu en joc. El partit de futbol esdevingué un dels actes principals de la festa. Els jugadors eren gairebé sempre, per no dir totalment, del poble. No hi havia fitxatges forasters, excepte en aquests partits de festa major, en què alguns equips, per falta d'efectius per raons vàries, havien de manllevar jugadors de pobles veïns. Llavors, aquesta situació era degudament informada als cartells, com en aquest que tenim a la vista: el C.F. Almatret era «reforzado» i s'hi indicava el poble del qual procedien dits reforços. 

En fi, què us en diré més d'aquell futbol pedestre als nostres pobles de la profunda postguerra del segle XX? Doncs que els camps de joc eren això: camps de terra, sovint farcits de pedretes que et pelaven els genolls a cada petita caiguda. Al meu poble, a Alcoletge, havia sentit a dir que el rectangle de joc, als peus dels antics dipòsits d'aigua (ja desapareguts, substituïts de fa pocs anys per una pista poliesportiva oberta, només amb teulada), que l'havien cavat a pic i pala i carros amunt i avall pel vessant del tossal. Potser només fou així en part, que si no, cal traure's el barret davant la ingent obra. L'anterior no era ni camp, situat als darreres dels corrals del carrer Major (allà a on hi ha la cooperativa i resta de magatzems, al carrer del Carme), i a on sovint hi passaven regalims d'aigua bruta que n'eixien dels femers.  

I així, si fa no fa, a cada poble. No fou fins als anys 80s que arribà la moda de fer-hi grades de formigó pelat i una petita tribuna d'uralita, abans de la febre de fitxatges forasters, que començaren cobrant amb garrafetes d'oli i acabaren reclamant petits dinerals que portaren els clubs a la ruïna i als joves del poble a la banqueta. Fou una de tantes conseqüències de la febre de nou-rics, arribada a tots els racons del país. L'altra, fora l'arribada de la gespa, després substituïda per l'artificial. 

1949. Club de Futbol Artesa de Lleida.

Fixeu-vos com es disposaven els noms dels jugadors al full: en autèntica alineació futbolística, amb el porter al capdamunt, defensa mínima, migcamp ben poblat, i resta tothom a l'atac. Els resultats solien, doncs, ésser abundants de gols. 

La meua filla li ha preguntat a son padrí artesenc, llavors encara adolescent, si recordava algun d'aquests xicots que hi jugaven. Aquesta n'és la ressenya: 

• Porter: Carles Mir i Guiu: el 'Carlets', òbviament del Cal Carlos, que de més gran fou conegut, si no m'erro —ho afegeixo de collita pròpia— com un dels millors cassolaires del poble, aquell a qui s'encarregava la gran cassola popular de la festa major als anys 80 i encara 90s del segle passat. 
• En Pere Florensa era un jove, la família del qual procedia de Vilanova de Segrià.
• En Josep Puyol i Reñé jugà amb el Lérida Balompié, visqué molts anys a Artesa, i la família era vinguda de Barcelona, dita de cal Carreter. L'any 47 l'equip lleidatà ja havia quedat refundat com a Unión Deportiva Lérida, de tercera divisió.
• En Jaume Puig i Argilés era de cal Julian, i arribà a metge. 
• En Josep Domènec i Garròs: suns pares tenien botiga, un petit negoci de roba.
• Josep París era de cal Josep de la Juanita.
• En Josep Liarte i Bonastra. 
• En Salvador Barberà i Drudis, era dit el Salvador de la trena. 
• D'en Pedra, Planella i Bosch no en té referències. Sembla que eren reforços. Però que no degueren ser comunicats als organitzadors. 

El padrí Isidre (o Isidro, o també Agidro en popular lleidatà familiar) és nascut de l'any 32, i, per tant, ja passa dels noranta, amb plenes facultats mentals. Encara aguanten prou bé, marit i muller, sols a casa, amb el suport de fills i amb les alegrie i algun maldecap de netes i net. La millor, o una de les millors maneres d'envellir: envoltat dels teus, de les teues coses, dels teus racons, del teu hortet, dels teus records, del teu poble. Els meus pares també visqueren aquesta benedicció del seu darrer llarg tros de camí. 

Res a veure amb la vida de granja, i ho dic amb certa connotació positiva per al mot i amb perdó de tothom (i amb sort de qui hi pot aconseguir plaça pública, perquè pagant és una autèntica ruïna). Aquest és l'estil de vida que ens espera a la següent generació als anys que porten al finiquito, que deia un que ja colga. I és que no et pots fer vell ni cobrant, que deia aquell altre.

Per molts anys i amb tot l'agraïment, padrins Isidre i Olga!

1939-1947. Lérida Balompié.

La guerra interrompé la pràctica esportiva i desmanegà estructures esportives i clubs. En acabada, les noves autoritats ocupants van permetre la creació d'un club amb les restes d'alguns dels que hi havia hagut, com el Lleida Sport Club, l'AE Calaveres i, principalment, l'AEM. De fet, el color blau de l'equipació dels maristes fora el color identificatiu del club franquista, i a partir de 1947, també de la UD Lérida, nascut de la fusió del Lérida Balompié i del club de futbol dels militars destacats a la ciutat, el CD Leridano. L'escut de la Unió Esportiva nasqué inspirat en el del seu predecessor. 

1949. CF Juneda.

Programa de la Festa Major (enllaç). Un parell de partits, amb l'equip local «reforzado po valiosos elementos». El segon matx, contra el C.F. Puigverd de Lleida.

[2470] El derbi barceloní, sempre més que un partit de futbol

Quinalafem.blogspot.com

[2339] «Lo Menàrguens» d'Alcoletge

 

Anys 70-80. El cotxe de línia Lleida-Menàrguens.

Quan busquem i remenem per aquest vast oceà que és internet, de vegades podem topar-nos de morros (com me n'agrada, aquesta serendipitat!) amb un petit trosset del nostre propi passat. Això em va ocórrer no fa gaire, quan sense pensar-ho em va caure a la pantalla un bitlletet d'aquells que ens donaven a «lo Menàrguens», quan pujàvem de Lleida. A casa, al poble, tots en dèiem així, «lo Menàrguens», de l'altre cotxe de línia d'Alcoletge.

La línia principal de transport públic era regentada per l'Alsina Graells, i parava a la plaça del poble. Cada matí, uns poquets nois i encara menys noies, i parlo de l'any 78, acabat el 8è d'EGB i arribat el setembre, anàvem a l'Institut. Cap a un quart de nou del matí, amb l'Alsina. Llavors encara no s'havia inventat tot aquest muntatge del transport escolar, ni pensàvem pas que l'ESO pogués arribar i quedar-se a les nostres vides, a les dels qui ens vam fer profes. Crec que fèiem fins a quatre tardes, però potser només eren tres. La memòria sempre, ni que sigui lentament i pausada, se'ns va emboirant. Posem-hi, doncs, tres tardes. A les quals fèiem tres horetes de classe, que devien ser de 50' o així. A l'hivern, quan en sortíem, ja era fosc, diria que cap a tres quarts de sis o les sis. L'autocar de l'Alsina no sortia fins a quarts de vuit. Havíem de passar l'estona, i, si no havíem de passar per la llibreria Deisa, a l'avinguda de Madrid, o per la llibreria Catalunya o Dilagro, a l'avinguda de Catalunya, havíem de matar el temps pel vestíbul de l'estació d'autobusos, llavors encara no tan degradada com en anys venidors. Encara molta gent del poble que anava a fer encàrrecs o comprar a la capital agafaven l'autocar de transport públic, lo cotxe de línia. No havíem assolit el nomenament oficial de nou-rics, que arribaria ben aviat: a partir dels anys 90, per posar una data, tothom agafarà el cotxe propi per anar a Lleida. El transport públic restarà reservat, parlant en general i amb les excepcions que calgui, a les persones de l'escala social més baixa, sobretot immigrants. Des de llavors, la subvenció pública de les rutes va esdevindre una necessitat... que encara perdura.

L'estona fins a pujar a l'autocar també la passàvem al Simago, el primer gran híper de la ciutat. S'hi estava calent i sempre hi havia coses per mirar. Quan ja vam ser un pèl més grans, a punt de fer COU, aquesta estona la matàvem al Senglar (sénglar), la cafeteria de moda entre el jovent, amb unes taules rectangulars de color verdós i unes cadires de disseny. Els més avançats hi feien una cerveseta. Pas jo, que no portava pas més diners que els de comprar el bitllet de tornada. També fumaven. Pas jo, que no tenia diners ni vocació de fumador. Era un xicot formalet, servidor. Després a la uni, ja em vaig posar al dia, de fumar i de cervesa. Tot i que mai no m'ha agradat gaire, ni l'una cosa ni l'altra. D'adult, he preferit sempre el vi a la cervesa, que ara només suporto quan a la nostra plana urgellenca arribem als 40º i hom se la pot beure gairebé gelada. Llavors no li noto l'amargoreta, i me la puc empassar. De fumar, vaig anar fent fum a temporades més, altres no tant, fins a la remissió i abandó definitius, ja en fa una bona colla d'anys. 

No podíem agafar el tren, perquè la línia de ferrocarril passa a tres quarts de quinze del poble. Llavors l'estació era més enllà dels afores, a les hortes, gairebé a tocar de la Gavernera. No era una opció. El tren només l'agafàvem algun dissabte, quan tenies prou temps per baixar-hi. I de tornada, l'evitàvem tant com podíem, perquè tot era pujada fins al poble, primer pel camí de la Corinsa, travessar la carretera, i carrerada amunt. Un fet similar passava a Lleida: l'estació de tren quedava a l'altra punta de la ciutat, al costat oposat al dels instituts. 

De normal, tampoc no arribàvem a temps a l'autocar de Menàrguens que, si no em falla el magí, devia sortir cap a tres quarts de sis. Només algun dia que no teníem fèiem l'última classe, teníem l'opció d'agafar-lo. Anàvem ben avisats de casa: si podeu, agafeu «lo Menàrguens». Els primers anys també tenia un inconvenient similar al del tren, tot i que no tan llarg: per imperatiu legal, segons que es deia, no podia pujar fins al poble, i ens deixava a peu de carretera, de la carretera de Balaguer, a on s'anava formant un petit barri de cases. Parava davant de cal Badejo, el casal que feia cantonada, i que tenia un enorme mural enrajolat dels Nitrats de Xile. Llavors, amb la cartera al coll (tampoc teníem encara motxilles escolars) havíem d'enfilar carrerada amunt, pel caminet de la cooperativa. Em ve present la cara del xofer, més aviat de cabell ros, amb un bon bigoti. Que certament ja la deu ballar al port amb la desconeguda. Cap a les acaballes (del meu ús el transport regular, a punt ja de disposar del carnet de conduir), crec que va arribar a pujar fins a mitja carrerada, a on feia maniobra per girar. 

 

Anys 70-80. El cotxe de línia Lleida-Menàrguens.

L'altra gran troballa: «lo Menàrguens» en carn i os. Deu ser una foto del dia que el portaren a desballestar. Llegeixo en algun article que hi ha per la xarxa que recull les antigues línies i rutes, que l'empresa Castellà n'era la concessionària des del 1955, i probablement abans i tot. S'hi explica que aquesta concessió comportava el pagament d'un cànon a Renfe del 11,40% per coincidència de recorregut... fins a Térmens.  

Anys 50. El cotxe de línia Lleida-Menàrguens.

Un quadre, fet a màquina d'escriure, no pas amb «inserir taula» del Word, en què s'hi detallen els preus i horaris del servei. Als inicis, 3 pta d'Alcoletge a Lleida. No hi havia estació d'autobusos a la capital, i no n'hi hagué fins a començament dels 70. Paraven sota una marquesina que hi havia a on ara hi ha la seu del Sabadell a Rambla de Ferran, al lateral, davant per davant del Gobierno Civil espanyol. Tan espanyol que al carrer, els ocupants, li posaren José Antonio. Apa, busqueu a la viquipèdia els més joves qui era, aquest malparit. 

Recordo haver-hi pujat i baixat allà, amb ma mare, quan anàvem a comprar roba per Pasqua, o per anar a l'otorrino, que sempre vaig tindre mal d'orella recurrent de petit. Però en la meua època d'estudiant de secundària, ja fèiem el trajecte des de l'estació d'autobusos nova. En recordo el quiosc, enorme i ple d'ostentoses revistes de «destape», a l'entrada de la porta del costat de Blondel, que era el costat que ens tocava al nostre poble amb l'Alsina. Amb l'altre autocar calia anar a comprar el bitllet a les finestretes del vestíbul del costat del riu. Sovint, però, coses de la canalla, coi de canalla, l'agafàvem en sortint ja el vehicle de l'estació. Sort que ens carregava, «lo Menàrguens»! 

[2217] Les contribucions d'Alcoletge a l'Hospital del Rei lleidatà