[2738] Lo sou dels mestres, 1896

 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de Rufino Carpena.

Recull de les escoles de pobles, viles i ciutats, amb les principals particularitats de cadascuna per tal que los mestres, en acabant lo Magisteri, poguessen demanar plaça a consciència. L'obra abastava totes les províncies del Estado.

Hi constava lo nom del municipi, si s'hi arribava amb tren, vehicle o camí de ferradura, los pagaments (que entenc que volia dir la fiabilitat de cobrar regularment a final de mes), l'estat dels locals de l'escola, los habitants de la localitat, lo total d'escoles (per saber si hi fores sol o acompanyat), la retribució i l'estació de ferrocarril més propera. 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

En aquell final de segle, la província lleidatana constava de mes de tres-cents ajuntaments, que actualment s'han reduït un centenar, cap a 232.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

La qualitat dels pagaments i l'estat dels locals escolars se baremaven amb b-r-m, o sia, bo, regular i malament. En aquesta primera pàgina hi veiem que a Lleida s'hi cobrava puntualment encara que les intal·lacions escolars tenien deficiències. Al meu poble, Alcoletge, hi havia problemes de tresoreria i los locals, als baixos de l'ajuntament vell, eren en mal estat. Jo hi vaig fer fins a cinquè, que després de la guerra, l'hagueren d'arreglar, l'escola. Hi havia los cursos de parvulets i lo de cinquè, que los altres los traslladaren ja entre mitat dels seixanta i final de la dècada a les escoles noves, que encara són reconeixibles dins de totes les ampliacions que s'hi han anat fent, que ara lo poble, malauradament, ja passa dels tres mil cinc-cents habitants.  Sembla que Arbeca era de les pitjors. En aquests casos, mestres homes i mestres dones anaven molt estrets, que s'acabà per encunyar la dita de passar més gana que lo mestre de l'escola. Havien de passar amb lo que los hi duien los veïns, ara un conill adés un pollastre, ara un pa rodó ara un cabàs de verdura, llenya per l'hivern i tot lo que poguessin arroplegar.  

Esperem que lo govern actual, que se fan dir de tothom, que jo no m'hi veig enlloc, no mos vulgui deixar com llavors. Molts lectors direu que quantes vacances i tota la rècula habitual de comentaris, que ja m'agradaria veure-us-hi, a dins l'aula, amb trenta adolescents. Ep, adolescents dels d'ara, pas de quan ho éreu vosaltres, que us/mos posàvem drets i callats al primer crit, que ara no va així, eh?

Los inspectors te diuen que facis projectes i situacions d'aprenentatge, com si això fos la solució màgica, que si ho fos ara mateix ja tothom los aplicaria i oli amb un llum i vinga amunt, resultats pisa! La cosa, però, no és pas així d'automàtica... que la dificultat rau en allò de què ningú no vol parlar: l'actitud molt estesa entre l'alumnat que no cal esforçar-se, que lo món gira al meu voltant, que tot ho puc trobar amb un clic i que lo que és vell de tres segons, doncs ja no m'interessa. 

Enlloc d'entrenar-los amb hàbit escolar persistent i exigent, esforç i exercitació constant dels coneixements, los premiem amb preeminècia de valoració de sentiments seus per sobre de raciocini i sabers, amb sortides escolars inacabables (moltes de les quals, avui en dia, les podríem veure a la pantalla-pissarra que hi tenim, a les aules, i amb molt millor aprofitament i cost i sense que faltessin la mitat dels alumnes), amb extraescolars infinites, que deures no però aquestes sí, que tenen alta consideració (ni que calgui entrenar fins a les deu de la nit, que quan has arribat a casa i dutxat i sopat ja te'n vas a més de les 11 i cap a mitjanit per anar-se'n a dormir), i algun altres despropòsits del sistema educatiu nascut i derivat de la primera reforma, la de l'ESO. 

Fora socialment molt conscienciador del problema que hi ha dins les aules, si alguns periodistes valents poguessin fer-ne un 30 minuts, un reportatge de les condicions reals en què treballem, dels comportaments intolerables que s'han d'acabar aguantant, de la bomba atòmica que susposa per al professorat que, a la fi del curs, calgui aprovar a gairebé tothom independenment del rendiment i comportament mostrats, que quan a nosaltres mos obliguen a tancar los ulls a la veritat i fabricar Satisfactoris (que allò del Suficient ja no existeix!), la societat que en resulta és una desferra en mans del capitalisme extrem que vivim a tothora. Creieu de debò que això s'arregla amb bonisme?

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Lo sou dels mestres de primeres lletres era fixat per llei: 250 pta pels mestres d'escoles grans i setanta-cinc menys a les petites; a les mestres, sempre 125!

Això eren los complements que ajuntaments (no poques vegades pagats per les famílies) que s'afegien al sou estatal: 825 i 625 pta per escoles grans i petites. Sous i complements s'havien acabat fixant per evitar abusos, i lo text reclamava: «¡qué fácil sería á un Ministro de Fomento asimilar esta parte integrante de haber al sueldo fijo y legal, aun cuando no tuviese otro fin que un corto y justo aumento en nuestros derechos pasivos!». 

Ep, les xifres se refereixen al sou anual i en molts pobles los mesos d'estiu no s'hi cobraven, que les famílies no hi aportaven o l'ajuntament anava més que just i los hi retallava, i no tan sols l'estiu, sinó que als darrers mesos del pressupost municipal, quan ja s'havia esgotat i les arques de l'ajuntament eren buides, se quedaven directament sense res o no gran cosa. Que los calia llogar-se o fer repassets a xiquets de famílies que se rascaven la butxaca.

La dada és torbadora:
«PAGOS.—¡Lástima que tan digna provincia sea una de las que mayores sumas debe á sus profesores de primera enseñanza pública! Según los últimos datos estadísticos suministrados por la Gaceta de Madrid, debe la friolera de 514.058 pesetas».

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Habitualment, hi havia dos escoles, xiquets i xiquetes, a la majoria de pobles, o només una, de xiquets (pas mixta!), en les més petites. A Lleida, 10. Sobten dades com que Àger en disposava de 6, o quatre a Anya, Bellmunt, Bellvís, Navés, les Avellanes o Tragó de Noguera. O moltes amb 3, com Sant Antolí, l'Aranyó o Barruera, cosa que mos indica lo tomb demogràfic que lo segle XX va portar al país, que la ruralia s'ha abuidat fins gairebé la desaparició. 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Les viles grans que consten amb poques aules, com Solsona o Tàrrega o la Seu, que hi figuren amb 3 escoles o Balaguer amb 4, vol dir estatals. Que calia afegir-hi les religioses, molt presents i arrelades, i potser potser alguna de laica, que a Lleida ciutat entre unes i altres n'hi devia haver mitja dotzena més. Lo famós Liceu Escolar lleidatà, lo que fora bombardejat al 1937 pels feixistes espanyols, iniciaria activitats al 1906.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Les escoles dels pobles hi són llistades per partits judicials, i la numeració hi torna a 1, de manera que podem saber la totalitat de cada territori: 18 a la Vall d'Aran, 39 a Tremp, 36 a Sort, 27 a Solsona, 46 a la Seu d'Urgell, 42 a Cervera, 49 a Balaguer, 65 a Lleida.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Detalls particulars de cada poble, com p.e.x que a Norís no n'hi havia, d'escola, que servidor, que ha fet lo vell camí de bast d'Alins fins a Tor, no m'estranya!

Lo resum final: de tres-cents mil habitants de la província, un terç eren considerades persones lletrades; la mitat, analfabetes, i la resta infants menors de 7 anyets. 

Ara direu: ospa, amb això sí que hem avaçat, que no es pot negar. Però la quantitat d'analfabets funcionals és actualment desoladora. No parlem que no sàpiguen escriure o llegir com a facultat mecànica de descodificar lletres, faltes d'ortografia a part, sinó que no seran capaços d'entendre, processar, aplicar textos i escrits i números de/per la vida real: des de interessos de préstecs a factures de la llum, de la nòmina a un prospecte de medecina, un testament o un article periodístic, diaris esportius a part (i ja no me poso amb la desigualtat català amb castellà). Que si parléssim de textos més elaborats de divulgació literària o científica, res de res. 

Que per això se llancen a mans de vídeos i videuets d'influencers i manipuladors que floreixen a les xarxes, que lo cervell nostre fa com l'aigua, quan no pot fluir busca un altre desguàs. 

[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)

[2734] La primitiva N-II cap al 1840

 

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Lo traçat de la primitiva carretera, seguint lo vell camí ral majorment. Lo plànol té una mida important, de mes de 1,70 cm. 

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Sortint de Fraga cap a Barcelona, per lo Gallinat i lo fondo de Llitera fina a l'hostal de la Serra Pedregosa i encaminar-se cap a Avinganya, amb Soses, la secla de Pinyana (mig apuntada) i lo Segre a la dreta. 

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Alcarràs amb lo carretera sobre la secla i lo Riu, amb los ponts sobre los diversos barrancs.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

La carretera travessa la secla de Pinyana a la Creu del Batlle i a Lleida, lo Segre. En sortint del pont, trobem l'hostal del Garrut, a on ja hi havia lo cementiri nou. Passa pels dos ponts de les secles de Torres primer, i de Fontanet després.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Direcció Moredilla, entre Alcoletge (escrit El Coleche, ahahaha) i los Alamús.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Per Bell-lloc.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Per Sidamunt, a on s'hi destaca lo Mas Renyém, Fondarella i fins a Mollerussa. 

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Per Golmés, lo pont del gual del Corb, dit pont del Rei, i fins a l'hostal de Bellpuig.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

De Bellpuig a Vilagrassa i Tàrrega.

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Per la Curullada fins a Cervera, resseguint l'Ondara. 

1840 ca. La primitiva carretera N-II.

«Croquis de la Carretera que media entre Barcelona y Fraga» (BVD).

Vergós amunt, pels Hostalets i l'Hostal Nou i fins a la Panadella, amb l'antiga casa Bayona.

[2037] La Nacional II al segle XIX: de camí a carretera

Quinalafem.blogspot.com

[2659] La secla de Fontanet i la de Torres, més

 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los orígens sarraïns de la secla de Fontanet. La boquera, cap al començament del terme d'Alcoletge, no devia ser tan amunt com en l'època cristiana, que fou traslladada a Térmens. Fou la primera gran infraestructura hidràulica lleidatana. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Des del límit de Térmens amb Castellpagès, l'antiga Vilanova de la Barca, la secla s'amplià en època feudal i esdevingué, amb los molins fariners que movia, peça fonamental de l'economia lleidatana baixmedieval fins a la fi de l'Antic Règim.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo magnífic treball d'aquest grup d'estudiosos.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La peixera de Térmens fou l'entrador de la secla de Fontanet durant segles. Les avingudes del riu de ben segut que la devien desmuntar una vegada i una altra, i calia refer-la. Quedà en desús en fer-se la boquera del Canal de Balaguer.

Peixera, Joan Coromines (DECLC).

En lo sentit de resclosa o barratge de construcció vegetal, amb estacada de pals i pedres per desviar un curs d'aigua, lo mot peixera no deriva de peix, sinó del romànic PAXILLUS*, diminutiu del llat. PAXUS, pal. De tota manera, lo reforç del mot peix en la ment dels parlants lo degué acabar de fixar. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La concessió feudal de la secla de Fontanet feta pel rei català Alfons I n'allargava lo cap de dalt, des d'Alcoletge fins a la peixera de Térmens, i també lo cap inferior, car en concedia l'allargament fins a Gebut. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La fotografia dels anys 1920 deixa entreveure l'entrador de la peixera de Tèrmens, a on encara s'hi observen algunes grans pedres que la formaven. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Durant segles, la destrucció i refeta de la boquera de l'entrador fou constant. Cap al segle XVIII fou traslladada més avall, en arribant a Vilanova de la Barca, poble que travessa per una mina subterrània.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

A Alcoletge, la secla principal se divideix: hi naix la Secleta (a l'esquerra), que en regarà bona part del terme fins al començament del de Lleida, a l'actual polígon del Segre. Per fer possible la desviació de l'aigua, s'hi feren uns estelladors amb dos comportes. En tancar-se totalment o parcialment, l'aigua entrava a la secla petita, a banda esquerra de l'original, per resseguir la corba de nivell que permetrà regar la major part de l'hora alcoletgenca.

A la dreta de la casa dels estelladors, hi hagué lo sobreeixidor, al qual podien incrustar-se uns taulons per aixecar-ne l'alçada. Amb la gran pala de la Secleta tancada i les comportes dels estelladors abaixades, l'aigua remuntava ben bé metre i mig, de manera que permetia de regar les tres o quatre darreres finques de la secla principal a repèl. Que volia dir precisament això: aixecar-hi lo nivell per fer entrar l'aigua a aquests pocs trossos del marge esquerre, que habitualment no es regaven per llei física.

Dos travesses de tren permetien saltar la secleta i accedir a la casa de comportes dels estelladors. Quantes vegades les havia travessat tot jugant de petit, mentre los pares s'afanyaven a collir los prèssics (los sucosos ditxarrets, los gegants redglòvers) o pomes (stàrquing o golden). Com a molt, un vigila no caigos, de la mare. Cada dissabte a partir de les tres de la tarda, lo padrí Josep (lo meu pare) tenia permís per tancar les comportes i regar los repèls, que així se'n deia dels trossos que se regaven amb aquest sistema. Un cop posats los taulons al sobreeixidor, comportes tancades, oberts los portillons i les pales del tros, només calia esperar: ho feia ajagut a l'altra punta del tros, tot fent migdiada a l'ombra. Quan l'aigua li tocava los peus, lo feia despertar. Lo tros ja era regat. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los censos pels drets de reg eren pagats a la Paeria, i a partir de 1758 a la Junta de Sequiatge de Pinyana i Fonanet. S'hi pagava amb espècie, un quartà de blat per jornal, que fou canviat per pagament en diners a la segona dècada del segle XX. Durant aquest segle, també començaran los usos industrials, nova font de conflictes, en especial amb lo polígon del Segre. Los cobraments eren religiosament anotats al Llibre de Sequiatge de la ciutat lleidatana.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

L'evolució històrica de les ordinacions de les secles de Pinyana i Fontanet. Lo regiment de l'aigua generava nombrosos conflictes d'interessos i despeses de manteniment i reparació. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Un esplèndid croquis de la secla de Fontanet, amb los principals punts del seu recorregut.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La parcel·lació dels trossos entre Alcoletge i Granyena remet a dos mil anys d'antiguitat, a l'època de l'Ilerda romana. Allà en diem sorts, estretes parcel·les allargades i rectangulars.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo vell molí de Cervià, que passà d'aquesta família a la Paeria ja al segle XIV. És lamentable l'estat ruïnós en què el trobem. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo molí de Vilanoveta és de propietat municipal lleidatana des del segle XVI. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo Llibre del pesador del blat i la farina, segle XVIII, AML.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Al primer terç del segle XX, lo Tòfol, pagès de l'horta, feia també lo servei de pas de barca. Era dels pocs que tenia llicència de pescador al Segre, activitat molt regulada i restringida. A aquests personatges, «la societat els associava a un model de vida arcaic i els vinculava a un entorn marginal i feréstec del riu». 

Lo camí vell d'Albatàrrec, secla de Torres avall, i que passava pel xoperal del Tòfol i lo pont del Boc de Biterna, ha sigut lloc de trànsit intens. També la família de Màrius Torres hi tingué un mas, i lo poeta en recorda més d'una vegada les passejades amb lo padrí i lo pare. 

1910. Les barques del Tòfol.

«El Ideal», de 19 d'octubre (FPIEI).

La celebració de l'aplec catalanista i republicà a l'espai del xoperal, només dit així més actualment, car llavors sempre fou les barques del Tòfol.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los orígens de l'allargament de la secla de Fontanet se situen al segle XII, i lo nou rec se coneixerà com a secla de Torres. La seua història vindrà molt marcada per la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan, que eren los grans propietaris de les terres del final del traçat i sempre van haver de pledejar perquè l'aigua els arribés en quantitat suficient.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Obres de millora i manteniment constants.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Plànol del traçat de la secla des de Lleida fins a Utxesa.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo Canal de Seròs seguirà quasi paral·lel per l'exterior la secla de Torres.  

2016. Les secles de Fontanet i de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta

Quinalafem.blogspot.com

[2563] L'Església de Sant Miquel d'Alcoletge

 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Vista del poble des del tossal, en direcció a orient, cap a la plana urgellenca. En canvi, cap a l'altre costat del tossal, cap a ponent, la vista de la Seu Vella i de l'horta del Segre s'imposa. Són les dos ànimes d'Alcoletge, el poble a on vaig nàixer i créixer. Passada una quarantena d'anys que n'he estat fora, el poble ha canviat de dalt a baix. La dada més esgarrifant: totes (o moltes d') aquelles persones adultes, familiars i amics dels de casa, que vaig conèixer ja colguen, com hauria dit el meu pare amb la seua sornegueria garriguenca.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Vista de l'església i del campanar. Encara no s'hi havia fet la porta lateral que ara serveix per als enterraments, perquè no calgui pujar les escales amb les caixes funeràries. Fa molts i molts anys, entre quaranta i quaranta-cinc, per la festa major de setembre, vam pujar-hi, al campanar, amb lo Miquel de la Tonya i lo Sisco de cal Jaumetó a ventar la campana. Recordo com si fos ara com ballava tota la torre quan la campana voltava. Però nosaltres, vinga empènyer com si s'hagués d'acabar el món... quina suada!

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Vista de la portalada de tocs barrocs. Dècades enrere, als anys 70, les escales eren diferents: se sortia a peu pla de l'església, i les escales ocupaven part del carrer i tenien baixada per tots dos costats. En algun lloc he de tindre la foto de la comunió que em van fer fer en aquells temps, després d'empassar-nos no sé quants dissabtes tarda de doctrina, o sia, d'adoctrinament. Després, de gran, quan per fi vaig adonar-me dels mètodes abusius (i amb aquest adjectiu perdono molt) de la religió, de les religions, he decidit apostatar, i reclamar la secularització de tot el patrimoni monumental secular per tal de convertir-lo en punts de servei social i comunitari. Ara sembla poc més que una broma, però n'arribarà el dia. Com han fet p.ex. a Mont-roig del Camp amb l'església vella, convertida en oficina de turisme i sala de reunions. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Interior de l'església des de dalt del cor, tota repintada i amb l'altar enretirat cap endarrere respecte a quan hi fèiem d'escolanets. En fèiem per tradició, amb aquella inconsciència infantil que fa fer les coses sense saber ben bé què fas o per què. De fet, teníem certa por de la figura del mossèn, igual que els nostres pares i mares. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

La simbologia és un puntal de tota ideologia sectària, i en el cas de les religions ha manipulat i monopolitzat segles i segles d'història de l'art per aconseguir l'adoctrinament si us plau per força.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Cimbori amb els evangelistes representats.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Els orígens més remots del poble són al tossal, veritable nucli originari des de temps ibèrics, allà a on un petit poblat degué tindre guarnició i refugi. Rellevats pels àrabs al segle VIII, car des d'allà la vigia i guarda de Lleida i Urgell és molt bona, aquest punt fortificat o petit castell ens donà el topònim: «són visibles les restes de la primitiva torre àrab», que devia ser prou similar a la de Moredilla. Però que va restar «molt modificada per la construcció d'un cementiri al segle passat [s.XIX]», quan va imposar-se l'higiènic costum il·lustrat de traure'ls fora vila, «i d'una important xarxa de fortificacions l'any 1938 al cim de l'elevació», o sigui, trinxeres de contenció davant el front llavors arribat a Lleida, a tocar de les mateixes aigües del Segre. Va caldre evacuar el poble, fet que sempre m'havia recontat ma mare, la família de la qual, de cal Micaló, va fer cap a casa d'uns parents llunyans a Vilanova de Bellpuig. 

L'antic poblet medieval, que havia sigut carrer de Lleida, restà despoblat durant la Guerra dels Segadors, per mor dels diversos setges de la ciutat, i de la situació privilegiada del nostre tossal per controlar els moviments de tropes. Ja a finals d'aquell segle, el lloc es repoblà, probablement per les mateixes famílies que alguns anys abans n'havien fugit. Llavors el poble cresqué al vessant del tossal, de cara a l'Urgell i el sol ixent: allà s'hi desenvolupà al llarg del segle XVIII el poble vell que avui coneixem, de carrers estrets i costeruts, que l'Església, aixecada en aquell segle, tancava per la banda nord. Fou una època pròspera, amb la construcció de la Secleta, derivada de la secla de Fontanet, que permeté regar bona part de l'horta del poble, en el vessant segrianenc. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Al juliol de 1936, l'Església fou cremada pels republicans radicals, i a banda de les figures i el mobiliari, també se'n cremà l'arxiu. La meua mare, que tenia sis anys, recordava la foguera que s'hi va fer al davant, i la gernació que s'hi congregà. Com que no vivien gaire lluny, quan la multitud es dispersà, la canalla hi va tornar a batxillejar, i va recollir-ne un minúscul vestidet de Nen Jesús, que va guardar tota la vida com una relíquia.

Poca informació, doncs, resta de temps passats. No queda clar si l'emplaçament del poble vell fou originat abans de la Guerra dels Segadors, i si ja hi havia alguna mena d'esglesiola, sobre la qual s'hi alçaria la nova, sembla que cap a final del segle XVIII. Els estudiosos semblen decantar-se per aquesta opció. De fet, se sap que a causa del tancament de la Seu Vella per reconvertir-la en caserna després de la victòria borbònica de 1707, la pintura que en presidia l'altar de Sant Jaume fou ubicada al nostre poble, carrer de la Paeria fins a la fi de l'Antic Règim. 

La façana fou feta de cara a l'est, i davant l'església i el poble vell s'hi allargassaria el carrer Major, ara convertit en carrer de vianants, amb restricció del trànsit. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

L'article fa una detallada descripció arquitectònica del temple. L'estàtua del sant patró de la vila, l'arcàngel Miquel, fou cremada en l'agitació revolucionària que vingués com a resposta a l'aixecament militar feixista, i fou refeta per Víctor Pérez Pallarès després de la guerra, diria que al voltant de l'any 60. 

També hi hagué un vell rellotge al campanar, potser abans de la guerra. Servidor ja no l'hi va veure mai. 

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

La precisa descripció de l'interior, que «és escassa en contrast amb la façana, denotant ja un proper canvi d'estil en els gustos artístics».

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Detall ja neoclassicitzant de l'interior del temple.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Les obres de 'modernització', més que no pas de restauració, de l'any 1987, amb actuacions de caràcter «molt discutible», segons els autors.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Planta de l'Església de Sant Miquel alcoletgenca.

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Descripció de les troballes més antigues. «És interessant constatar que de ser certa la lectura de 176... i escaig per la primera inscripció [d'una de les sepultures] tindríem un datació ante quem per la construcció de l'església, la qual ... no es considera molt llunyana a aquesta dècada».

1990. Alcoletge, el Segrià.

«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,

Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.

Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).

Malgrat trobar-nos de ple a la segona mitat del s. XVIII, la façana serà treballada en termes abarrocats: «és la part del temple que més impressió en dona d'aquest moviment artístic, produint una sensació d'elevació i moviment, tan pròpies d'aquest estil». Mentre que la decoració estil presenta elements «de transició cap al neoclàssic». 

[327] Sant Jaume d'Alcoletge

[1367] La construcció de Sant Miquel d'Alcoletge

Quina la fem? Canal Whatsapp