QUINA LA FEM?: Segle XIII

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIII. Mostrar tots els missatges

20241122

[2623] Lo monestir solsoní de Cellers

1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés).

«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).

La cripta del monestir exclaustrat.

1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés).

«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).

1925. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés).

«La Hormiga de Oro», de 6 d'agost (HDH).

Pertanyent al bisbat solsoní, feia en aquells temps de casar del senyor rector. Emplaçat a la vall de Cellers, que s'aboca al Llobregós, el riu bregós de rubinades.

1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés).

Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).

Vista panoràmica des del sud-est. L'indret se cita ja al segle X, i és dedicat a Sant Celdoni i Sant Ermenter, de qui se'n guardaven les relíquies... Sembla que lo cenobi fora més tardà i als inicis només hi hauria hagut alguna activitat eremítica.

Els noms de sants masculins, i encara no de Santes Maries, testimonia l'antiguitat de la devoció. Durant l'alta Edat Mitjana no hi hagué advocacions marianes. Fou cap a l'any mil quan l'Església, organització històricament masculina i masclista, s'empescà lo culte a les marededeus, i l'orde benedictí l'escampà arreu, com a part central de l'estratègia del control espiritual sobre les dones (aristocràtiques) i arma principal en la fèrria lluita de possessions territorials amb los senyors feudals. Passà el feudalisme, i altres períodes històrics, però les marededeus i lo sindicat eclesiàstic continuen...

1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés).

Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).

1912. Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés).

Foto: Cèsar August Torras (1852-1923) (MdC-AFCEC).

Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés).

Mapa: «Catalunya Romànica» enciclopèdia.cat

Avui terme de Torà, però de l'antic municipi de Llanera.

Lo monestir de Cellers, Torà (lo Solsonés).

[1036] La Solsona de Beaulieu

Quinalafem.blogspot.com

20190430

[1974] Sant Serni de Tavèrnoles, 1906

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184 (BDH).
«Sant Sadurní de Tavèrnoles fou el Ripoll de l'Urgell». Així d'explícit comença aquest article dedicat a les restes romàniques de l'antic i reputat cenobi urgellenc. «Allí s'hi va educar Sant Ermengol... el vertader colonitzador i civilitzador de mig Catalunya romànica, com Oliva ho va ser per a l'altra meitat». Amb plena consciència d'aquest renom en temps medievals, la Junta de Museus Municipal (de Barcelona) es proposava d'arrancar la darrera joia del monestir, que es trobava en estat pèssim, «caigudes les tres naus de la gran església, la planta del claustre a penes visible entre la brosta... Tot va ser emportat per un vent de dispersió».

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Antiga imatge del poblet contigu al cenobi, Anserall. Cases de pedra, balcons de fusta, pedrís a la porta, mocador al cap.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
La gran església romànica del monestir benedictí, mig enrunada i amb el campanaret que se li afegí després que s'extingís l'establiment i passés a parroquial. En algunes de les cases adjacents al cenobi, hi habitaven vilatans que feien servir els murets de lloc per assecar la roba al sol.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Les tasques per arrancar la taula romànica.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
La pintura representa el Déu omnipotent en el pantocràtor típic, en acte de benedicció o creació, «Ego sum veritas et vita». «En la primera meitat del segle XIII, que és quan va ser pintada aquesta taula, el monestir de la vall del Valira s'aguantava encara dret i poderós. La seva decadència no va començar fins tres centúries més tard».

Segle XIII. Taula de Sant Sadurní de Tavèrnoles,
La restaurada taula romànica de mitjan segle XIII al MNAC amb els potents colors que mostrava i l'estilitzada figura del Crist majestàtic.

1906. «La taula i els capitells romànics de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
«Ilustració Catalana», 9 de desembre, núm. 184.
Els sis últims capitells del claustre també foren rescatats. «En un angle de les ruïnes, el miserable capellà del poble d'Anserall hi ha establert la rectoria. De l'església sols ne quedaven en peu els tres absis, que tancats amb un envà serveixen encara per al culte. Els diumenges, els bosquerols del veïnat, atravessen el clos de les naus sense coberta i es fiquen a dintre per una porteta».

1916. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles,
Foto: Josep Salvat i Blanc (MdC-BdC).
Els absis de l'antic santuari urgellenc, i el campanaret afegit, suprimit en la moderna restauració del 1970.

1916. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles,
Foto: Josep Salvat i Blanc (MdC-BdC).
La planta sense sostre de l'antiga església, plena d'herbassar, amb la porteta per la qual els fidels entraven als absis, tancats per fer-hi la missa.

1910-20. Anserall (l'Alt Urgell).
La disposició del cenobi, Valira amunt des d'Anserall, amb les cases que segles enrere, probablement, feien de conreria i granja al gran establiment monacal.

1973. «Història del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles»,
Josep Nogués i Estany.

Segle XII. Frontal de l'altar de Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (MNAC).

[1971] L'antic cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles

20160408

[1372] Estampes lul·lianes (iv)

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-B adische Landesbibliothek).

Després del disgust per la mala fi de sa relació amb son esclau musulmà, Ramon es retirà al monestir de Randa, al bell mig de l'illa mediterrània, a meditar entre mig de pinedes i fonts. Al Puig de Randa hi hagué des de ben antic una forta tradició eremítica: de ben segur que les meravelloses vistes que hi ha per tots quatre cantons ajudaven a servar la força de voluntat dels esforçats monjos pensadors.

La tradició popular mallorquina recull una llegenda segons la qual en aquells rodals hi ha un llentiscle, una mata escrita, amb les fulles totes plenes de gargots en llengua semítica amb les paraules que Déu dictà per a definitiva il·luminació del mestre. El primer racó de l'estampa mostra el dit de Déu i l'acció de gràcies del beat mallorquí.

Els aspres pins de les serres mallorquines, com aquell de Formentor que Miquel Costa i Llobera descriuria per a la posteritat, eren ja presents uns quants segles abans com a element conecessari a la meditació del pare fundador de la nostra literatura. Allà doncs, rebé la il·luminació del Senyor per escriure fil per randa, mai tan ben dit, un llibre (Art Major o General, un mètode segons el significat llatí del mot Ars) que recolliria el mètode infal·lible per a la conversió dels infidels, que demostraria lògicament i per sempre més la superioritat de la religió cristiana per sobre de totes les altres.

La primera redacció d'aquest llibre revelat que permetria a tot missioner argumentar contra les creences herètiques dels infidels, l'anà a redactar a la Real. Era l'Art abreujada de trobar veritat (Ars compendiosa inveniendi veritatem, 1274). Un cop escrit, encara allargà l'estada eremítica a Randa uns quants mesos més. Per a Ramon, la vida contemplativa pròpia dels eremites i anacoretes esdevindrà per sempre més l'ideal absolut de perfecció de la vida del cristià.

La quarta estampa que dibuixa la vida lul·liana explica la importància dels mesos de vida contemplativa que Ramon passà a Randa, on primer de la mà de Déu, que li inspirà l'Art o mètode, i després en forma d'un inesperat company: un pastor de cabres amb qui compartí la visió de Déu i dialogà de les coses celestials, com si es tractés d'una mena de visitació divina, plena de moments de comunió.

La segona part de l'estampa ens mostra Ramon Llull ensenyant el seu mètode ex càtedra a la Sorbona de París, la principal universitat i centre de coneixement de l'Europa medieval. Allà Ramon hi anirà en diverses ocasions al llarg dels anys, i fins i tot en fou nomenat com a recomanat pel canceller al 1311, un reconeixement similar al Doctor Honoris Causa modern, cap als 80 anys, una edat avançada per a l'època, al mateix temps que el Concili de Viena, per al qual es preparà amb aquesta autobiografia, després acompanyada dels gravats de Le Myésier. El moment més àlgid del reconeixement en vida de la tasca intel·lectual i filosòfica del nostre Mestre, coincident amb el concili que anihilà l'Orde del Temple (1312) de part del papa francès Climent V i traslladà la seu de l'Església romana a Avinyó.

El pastor amb son gaiato, la bossa al cinturó, capa i barret, xarrant amb el savi en la seua petita ermita o refugi de Randa, més aviat dibuixat com un peregrí de Sant Jaume.

Detall de l'Art Major o general en un llibre sobre el faristol.

Detalls de Ramon a la seua càtedra i dels alumnes de la Sorbona parisenca, amb el savi llegint la llicó des de sa càtedra, i els estudiants escoltant atentament rere els faristols, que representen els pupitres universitaris.

Les primeres lectures de Llull a París no acabaren d'ésser prou ben enteses. El seu nou mètode, o Art, era radicalment diferent de totes les propostes que fins aleshores s'havien conegut, i li calgué en els anys successius de reescriure-la i de fer-ne versions reduïdes i simplificades per poder-la fer més comprensible i passadora a les ments més erudites del seu temps. Si als intel·lectuals contemporanis els costava d'entendre-ho, què no dirien els dignataris i eclesiàstics, molts dels quals ben poc lletrats, a qui presentava ses idees i propostes?

Tot just abandonat el recés de Randa, Ramon es dirigí a la cort de Jaume II, infant encara i futur de Mallorca, que es trobava llavors a Montpeller. La fama de Ramon ja començava a córrer i més d'un devia preocupar-se per l'ortodòxia d'uns ensenyaments il·luminats d'un antic cortesà i trobador. Potser el rei Jaume I li havia encarregat a son fill d'esbrinar-ho abans que la difusió del projecte lul·lià comprometés els interessos geopolítics del sobirà català. Demostrada aquesta fidelitat a l'església romana, l'obra de Ramon tingué via lliure, i la primera gran obra fou la institució d'un col·legi a Miramar, prop de Valldemossa, per formar una dotzena de frares en la llengua àrab, per a la qual cosa la Corona atorgava cinc-cents florins d'or. Fins cap al 1280 sembla que el mateix Ramon dirigí l'obertura i posada en marxa de l'escola oficial d'idiomes lul·liana.

20160407

[1371] Estampes lul·lianes (iii)

Ramon Llull aprenent àrab amb un esclau musulmà.
Quan nasqué Ramon, l'illa de Mallorca tot just feia tres anys que havia passat a ésser domini cristià i català (1229). La ciutat on s'havien establert els seus pares era, encara, una ciutat d'aspecte i ambient sarraí. La majoria de la població musulmana no fou pas exiliada, ans reconvertida en la classe social de més baixa condició amb servitud a la nova classe dirigent arribada de la Catalunya continental. Pels carrerons de la ciutat de Palma devien proliferar els banys orientals, els minarets de les mesquites potser encara no havien estat enderrocats, i el Palau de l'Almudaina reconvertit no era sinó testimoni mut de l'antiga ocupació.

Acabats els peregrintatges, Ramon Llull volgué passar a París per formar-se en teologia i filosofia, però en una trobada a Barcelona amb Ramon de Penyafort quedà convençut -i degué d'ésser l'única vegada en sa llarga vida- que havia de fer altrament: tornar-se'n a casa per fer-hi, diguem-ne, formació inicial. Que no se'n podia anar a la Sorbona de bones a primeres.

Se'n tornà a Mallorca, doncs, i començà a capbussar-se en els llibres de la biblioteca del monestir de la Real i del convent de Sant Domènec per apendre les beceroles del llatí, la filosofia, la teologia i el dret, sense oblidar-se dels coneixements científics de l'època, que potser adquirí a Montpeller, a la famosa facultat de Medicina de la ciutat de la corona catalanoaragonesa.

La ment de Ramon, però, estava programada per a la prèdica i conversió dels sarraïns. Llavors tingué la gran pensada: com convèncer-los sense poder-s'hi comunicar? Els faria apendre llatí a tots? No: calia que ell mateix aprengués la llengua dels infidels. Amb aquesta finalitat va comprar-se un esclau que li ensenyés l'àrab i la teologia islàmica.

És clar que no devia ésser un esclau qualsevol: en aquells anys encara devien malviure a l'illa antics mestres, savis i doctors que havien perdut l'antiga condició per l'arribada de les hosts de Jaume I. Mallorca era un gresol de les tres cultures mediterrànies, cristiana, jueva i musulmana, i Ramon se n'amarà abans d'aixecar el vol missioner. La barreja cultural de la Mallorca medieval, fins a final del XV, fou una autèntica mostra de la potència del treball conjunt i compartit entre pobles i religions. La cartografia en fou, sens dubte, el millor exponent. Amb l'expulsió dels jueus començà la periclitació del model d'èxit mallorquí, substituït per la intolerància castellana.

La tercera estampa representa el nostre primer gran escriptor aprenent l'àrab i la lògica de la tradició musulmana. Aquesta etapa de formació inicial amb el serf mallorquí i escodrinyant les biblioteques més dotades de l'illa, es calcula que durà uns deu anys.

Però com s'aprecia en la vinyeta lul·liana, la relació entre mestre i deixeble no acabà gens de bé. Al cap d'uns anys, cansats com devien estar l'un dels sermons de l'altre, sembla que el savi sarraí tingué un rampell de brivall i provà d'agredir, espasa en mà, a l'alumne Ramon. L'esclau fou empresonat i, al cap d'un temps, féu la fi del raïm a la pròpia cel·la.

D'aquesta manera tràgica s'acabà la primera conversió d'un musulmà mallorquí que Ramon provava. La biografia narra l'angoixa que sentia havent de presentar càrrecs criminals contra el seu mestre, fet que l'oportú suïcidi li evità.

Un faristol serva el llibre que Ramon estudiava al costat de son mestre esclau. Diu la biografia que el serf blasfemà contra el Déu cristià, a la qual cosa Ramon reaccionà amb certa violència física, que fou contestada amb l'espasa.

Detall dels dos mallorquins, del deixeble cristià i del mestre musulmà.

L'atac del serf savi a Ramon, ferit a la panxa.

Detall de l'atac amb Ramon que intenta protegir-se de la resposta bèl·lica del seu mestre esclau.

El serf mallorquí penjat a la cel·la. Diu Ramon: Beneït sigui Déu, que m'estalvià de culpa les mans i m'eximí de conspirar en la teua mort. Respon l'esclau: M'estimo més penjar-me d'una corda ans que sofrir el càstig dels cristians per blasfèmia a Crist.

Detall de Ramon al costat del cos encara suspès de la corda del seu primer musulmà a qui no pogué convertir. Tot i aquest episodi tan desafortunat, la seua estada al monestir del Real, Llull ja havia començat a escriure els primers llibres de la seua llarga bibliografia de 265 títols atribuïts, sense comptar-hi els apòcrifs. Els primers llibres els escrigué en àrab, aviat traduïts al llatí i català. A la fi i malgrat tot, els ensenyaments de son esclau tingueren recompensa, i restà també entre els objectius de Ramon la dèria de promoure la creació d'escoles de llengües orientals necessàries per a la difusió de la veritat (cristiana).

En destaca l'anomenat Llibre de contemplació en Déu (1272), segons Riquer, una vasta enciclopèdia asceticomística, amb elements autobiogràfics, una obra magna de la literatura cristiana i llibre fundacional, i alhora culminant, de la literatura catalana: Llull inicia la seva tasca escrita d'una manera fulgurant, monumental i amb una completa maduresa, no amb tempteigs primerencs ni assaigs titubejants, sinó amb un llibre ric en experiències i adquisicions, abrandat d'amor diví, elevat en les elucubracions, enciclopèdic en el seu abast, perfecte en la prosa i d'un alè singular.

[1364] Estampes lul·lianes (ii)

20160125

[1293] Lo Sant Drap o el bolquer de Jesús

Segle XIII. Lo Sant Drap, Seu Vella, Lleida.

1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La relíquia més notable de la Seu lleidatana, que en temps de Villanueva ja era la Catedral Nova perquè la Vella era ocupada pels espanyols des del 1707, «es un trozo de pañal en que dicen fue envuelto nuestro Redentor, llamado comunmente el Sant Drap». És clar, com n'havien de dir, si no? Doncs en la llengua mil·lenària del país i de la gent.

El Sant Drap «es un tejido grosero, tanto como el sayal [tela] más despreciable. Presenta un color ceniciento, y es un trozo casi cuadrado de dos palmos poco menos. Está extendido dentro de una cajita cuadrada de plata, cuyas labores parecen de fines del siglo XV». Fou lliurat al bisbe per un comerciant de la ciutat, Arnau de Solsona, al 1273.