Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alguaire. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alguaire. Mostrar tots els missatges

20240406

[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 



[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda


Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: , , , , , , , , , , , , , , , ,

20230630

[2489] De Lleida a la presa de Pinyana pels pobles del Segrià, 1789

 

1915. Lo Congost de Pinyana.
Postal de Catalana de Gas y electricidad, amb data de publicació de 20 de febrer, amb vista cap al sud, des del terme de Tragó. Encara faltaven dècades per tal que les aigües cobrissin la vall que desembocava a les penyes de Pinyana (com el mateix nom diu) i el poble. La Noguera Ribagorçana torçava cap a l'esquerra en direcció a Corbins, i deixava tot l'antic pla del Segrià (al nord-oest de la ciutat de Lleida) orfe d'aigua, fins que al segle XII, en Pere Cavasèquia hi posà remei amb lo Canal o Sèquia Major (els drets de la qual passaren a la Paeria per compra als hereus del constructor a començament del segle XIII). 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
En el seu viatge per Catalunya i durant l'estada que feu a Lleida, aquest viatger i escriptor (espanyol) va voler fer una escapada a la mina de Pinyana, és a dir, a la presa del canal. Deixa testimoniat l'avanç econòmic de la plana lleidatana en aquell Set-cents gràcies a l'estabilitat social del país, sotmès a la Nova Planta borbònica des de l'inici del segle XVIII: els molins d'oli s'havien multiplicat per 10! La introducció de l'arbequina també hi tingué molt a veure. 
Pel camí, travessen Torre-serona, llavors un despoblat per causa de la darrera guerra, probablement. Entrelluquen Rosselló i Benavent, a on s'hi cultivava l'arròs.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Troba que l'Església de Benavent era molt gran per a la població que tenien, i és que tots aquells pobles sofriren les conseqüències demogràfiques negatives de la batalla d'Almenar (1710) de la Guerra de Successió. Continuen camí per Vilanova de Segrià i Torrefarrera, «en que hay un molino de papel con el agua de la azequia». Continuen vers la Portella i fins al pont d'Albesa, de quatre ulls, i d'allà fins a Alguaire. 

L'antic convent alguairenc de les monges santjoanistes era situat dalt del tossal, amb el poble als peus. En testimoni l'augment demogràfic i econòmic, del poble, i tenia llavors l'església en construcció. S'hi cita la capella de Nta. Sra. del Merli «cuyo altar mayor y del Rosario son buenos» i fa referència a la pintura que recull «ridiculamente» el miracle de l'encegament del comte Ermengol (pas Berenguer, com cita el viatger) en travessar el pont per atacar la comunitat femenina hospitalera.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
La vista des de dalt del tossal és vastíssima, més que des de dalt del campanar de la Seu Vella, segons l'autor, perquè s'hi albira bona part de la Llitera. El convent o castell fortificat ja era enrunat. Des d'allà dalt estant, «estuve viendo con la imaginación» els moviments dels exèrcits austriacista i borbònic a l'agost de 1710, amb el pont d'Alfarràs com a epicentre cobejat de la lluita. Que s'acabà als "Abrevadores de Almenar en donde saltó el Rey a la acequia después de derrotado el exército» borbònic. La vista cap a l'hortizó septentrional permet de veure «la montaña Maleidas y otras de los Pirineos». Arriben al final de la plana segrianenca a Ivars de Noguera. En aquesta part, encara hi eren visibles «varios montones de piedras y señales de haver estado allí el exército, encontrándose balas».

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Almenar era poble gran, de 360 veïns (i, per tant, gairebé 2.000 habitants). En destaca l'església, i la qualitat del blat, encara que els troba, als veïns, «poco aplicados» quan podrien traure'n més profit, d'aquest blat. Després ja a Alfarràs, en cita el gran pont i el molí fariner, el «mejor y más concurrido de la parte de Aragón y Cataluña que se conoce». Andaní disposava de 18 cases «miserables por falta de aplicación». 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El dia 23 van fer el reconeixement de la presa de Pinyana, «presa hecha de grandes peñascos que han hecho caer de las montañas inmediatas con tiros de pólvora cerrando de este modo el río y para sacar el agua al llano han taladrado la montaña por una mina de mucha extensión digna de verse, como lo es la Azequia». Entenc que quan tanquen la comporta d'entrada tancada, l'aigua salta al riu i llavors poden netejar la mina i l'inici del canal en quedar sec. La Casa de Lleida, a terme de Castellonroi, era la propietat des de la qual es vigilava la presa i era propietat secular de la Paeria. 

Notem, doncs, el testimoni fefaent de l'autor de com la presa del canal era feta, a final del segle XVIII i probablement des dels seus inicis medievals, per mitjà de l'esfondrament de grans roques i penyes, molt més fàcil de reconstruir o renovar des de l'aplicació de barrines de pólvora. La presa semicircular, doncs, i encara actual (encara que refeta), hagué de ser aixecada al segle XIX. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El viatge i escriptor s'atansa fins a Almacelles i fins a les envistes de Tamarit i Albelda, «que parece tienen proyectado el riego de estas grandes llanuras», com pertoca a aquells temps il·lustrats. Se'n lamenta del despoblament «hasta el Cinca». D'Almacelles, se'n diu que el poble fou construït només feia 15 anys, i «consta en una calle» amb l'església en construcció en l'un costat i la casa del noble i senyor del lloc davant per davant. L'antic poble havia quedat destruït durant la Guerra dels Segadors i havia passat a propietat reial. En època de Carles III fou posat a la venda i anà a parar a les mans de Melcior de Guàrdia des de 1773. «Beben el agua de balsa, aunque el Señor ha echo un pozo... En las eras hacen sichas [sitges] para guardar el trigo... Se han plantado muchas olivas, todas a calles [a rengs ben afilerats], que hacen grande efecto desde el pueblo... y se está construyeno un molino, lo mismo sucede con las viñas. Hay ya unas 38 casas», cap als 200 habitants. Existia també al terme una Almacelletes, «para acudir mejor al cultivo», i a on hi havia un hostal perquè hi passava la carretera de Montsó cap a Lleida. Es tractava del novament repoblat antic llogaret de la Saira. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
De retorn cap a Lleida passen a les envistes del Castell de Raïmat, lloc llavors despoblat. Finalment, el darrer poble per on passà. Vilanova del Picat, que «es de Lérida». L'autor acaba el resum d'aquella jornada, molt probablement feta a cavall, amb una preciosa imatge: que des de dalt el castell o convent d'Alguaire «quando hay niebla en el llano de Lérida se descubren las torres y castillos en medio de ella, que parece un navío en alta mar». 
Simplement esplèndid, oi? Esperem que algun bon fotògraf la pugui encara captar, abans que el canvi climàtic acabi amb les boires.

Lo Canal de Pinyana.



[2480] Lo congost de Pinyana, la «pell» d'Almenar i la sèquia

Posted by
Labels: , , , , , , , , ,

20211111

[2324] La fàbrica de la Mata de Pinyana

 

1911. La fàbrica de la Mata de Pinyana, Alguaire (el Segrià).
«Cataluña tèxtil», núm.62, de novembre (ARCA).
Vista més que centenària de la fàbrica de la barriada alguairenca. Posada en marxa cap al 1877 per Jaume Serra i Vehil, natural de Vilassar de Dalt, completada i en plena activitat tèxtil al 1890. S'hi aprofitava, per a la màquina de vapor, el salt d'aigua del Peretó. L'any 1910 va passar a mans d'un gran empresari del sector, Llorenç Mata i Pons, de Puig-reig, que li donaria el nom: la fàbrica de la Mata, dedicada a la producció de fils i operativa a través de diverses generacions fins al 1979, quan la crisi econòmica obligà (obligà, de debò?, però aquest és un altre tema) a la deslocalització del tèxtil en favor de les empreses asiàtiques.

Formava part de la tríada d'empreses tèxtils que, gràcies a l'aigua de Pinyana, industrialitzaren el Segrià Nord ara fa poc més de cent anys, seguint el model de les colònies tèxtils divuitesques del Llobregat, com les Filatures Casals d'Andaní i Filatures Viladés d'Alfarràs, aquesta darrera amb projecte signat pel comandant Francesc Macià, i la fàbrica de paper La Leridana de Rosselló. Cosa que feia despuntar una sèrie d'altes xemeneies de les màquines de vapor, vista que contrastava amb la rural plana segrianenca.

   Veg. «Les tèxtils de Pinyana, atrapades en el temps. Les antigues colònies d’Alfarràs, Alguaire i Rosselló van ser uns dels centres neuràlgics de l’activitat industrial de Ponent», Genís Casanovas Esteve, «La Mañana», 2021), i «Indústria i món rural al Segrià Nord», 2013, amb moles fotografies històriques (enllaç).

La foto, presa des d'una certa alçada, potser devia haver sigut feta des de la casa del capatàs, al costat de les cases dels treballadors de la colònia. La torre de l'aigua era més propera a la fumera.

Anys 2000. La fàbrica de la Mata de Pinyana, Alguaire (el Segrià).
Vista en blanc i negre de l'estat de l'edifici, amb la presa d'aigua del canal.

1911. Fàbriques de L. Mata i Pons.
«Cataluña tèxtil», núm.62, de novembre (ARCA).
La fàbrica de Vilanova i la Geltrú. 
 
1911. Fàbriques de L. Mata i Pons.
«Cataluña tèxtil», núm.62, de novembre (ARCA).
La fàbrica de Mataró.

1911. Fàbriques de L. Mata i Pons.
«Cataluña tèxtil», núm.62, de novembre (ARCA).
La casa matriu, a Puig-reig.
La fàbrica d'Alguaire era dedicada a filats i teixits de cotó.
Més imatges de la fàbrica de Pinyana: 
Enllaç1 - Enllaç2.

1911. Fàbriques de L. Mata i Pons.
«Cataluña tèxtil», núm.62, de novembre (ARCA).
La fàbrica de Sallent.

1930 ca. La fàbrica de la Mata de Pinyana, Alguaire (el Segrià).
L'automòbil Chevrolet, propietat d'Antoni Barbé Cucó (lo Ton del Jordi), dedicat al transport de viatgers en general i de fabricanes [treballadores a les fàbriques], entre Almenar i les fàbriques d'Alfarràs i d'Alguaire.

Anys 2000. La fàbrica de la Mata de Pinyana, Alguaire (el Segrià).
La vista actual de l'edifici abandonat des de fa més de 40 anys. La torres de l'aigua
Enllaç.



[1554] L'Alguaire «obrera»: la fàbrica de plomes d'escriure

Posted by
Labels: , ,

20180708

[1857] D'Artesa de Lleida a Alguaire, la història d'un molí fariner maleït

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016 (enllaç).
La façana (posterior) del nou edifici del Sindicat agrícola de Sant Isidre, aixecat al carrer Sant Ramon que tot just s'iniciava, davant mateix del magne edifici de les escoles municipals (1917) llavors recentment inaugurat per la Mancomunitat de Catalunya.

 L'autora de l'article ens descobreix una fascinant i tràgica història, digna de figurar en totes les antologies de la nostra pròpia i intransferible crònica negra rural. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016 (enllaç).
«L'Emili era un home avançat al seu temps, de pensament conservador i convicció catòlica», molt actiu en la vida política i cultural de l'Artesa de Lleida de començament de segle XX: fundador d'Associació Cultural La Primavera (1912), regidor municipal (1915), i soci fundador del Sindicat Agrari de Sant Isidre (1917). D'una família terratinent i benestant, res no feia preveure el tomb radical que s'esdevindria en la vida d'una persona d'ordre i capdavantera en els afers col·lectius de la vila. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.
Retrat personal i familiar d'Emili Morera i Bosch, president del Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida (1917-1922).
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.
La bona marxa del Sindicat artesenc va començar a trontollar cap al 1920. Les lluites de poder i les discrepàncies polítiques sobre l'enfocament de la societat cooperativa en foren la causa. Només després de cinc anys de vida, al 1922, el sindicat artesenc es dissolgué. Diuen les cobles populars:

 Lo Sindicat d'Artesa
fa molt temps que va malament.
Si voleu saber de qui és la culpa:
és del Secretari i el President.
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.
Una imatge de l'interior del Sindicat agrícola d'Artesa de Lleida cap al 1920.
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.
A la subhasta del béns del Sindicat, l'Emili Morera s'adjudicà la maquinària del molí fariner que el Sindicat havia impulsat i font de totes les disputes, decidit a fer-lo funcionar ara com a propietari particular. Els detalls de les lluites internes del sindicat i de la convenient adjudicació de part del patrimoni al seu expresident, només resten ja a l'arbitri del parer i l'opinió. 

 Propietari de les màquines de moldre, doncs, s'alià amb «un parent seu, Camil Solsona i Pellicé, que tenia propietats a Alguaire i era el propietari de la Central Elèctrica d'aquest poble». La maquinària del molí artesenc es traslladaria, doncs, a l'altre cap de la comarca de la'ltre cantó de riu, a on hi començaria a moldre aquell mateix juny de 1922. Sembla que la propietat li fou transferida per por a posteriors reclamacions dels antics socis, i que només de manera privada tots dos socis se'n reconeixien l'autèntica titularitat. Ací començà la desgràcia.

 Sense que el document privat de reconeixement de titularitat en favor d'Emili Morera aparegués mai, el nou molí fou subhastat al 1927, i, oh ironies de la vida, adjudicat al seu (ex)soci Camil. Si només feia cinc anys, ell havia estat un beneficiari de la desfeta del sindicat, ara la ruïna de l'economia familiar, per causa del procés judicial, era absoluta. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.
L'Emili Morera no va defallir en la lluita judicial i, pel seu compte, sense recursos per pagar advocats, aconseguí una restitució del molí. Que no va durar pas gaire, atès que el seu exsoci també va presentar batalla, que va portar l'Emili a la presó durant dos mesos al desembre d'aquell 1927. Un any més tard, hi tornaria per un seu primer escrit de denúncia de «la corrupció de la justícia i la vulneració dels drets dels ciutadans als jutjats», atès que havia estat tancat sense «vista pública per poder aportar proves, informes i defensar-se». Se li arribà a oferir la llibertat a canvi d'abandonar la reclamació, a la qual cosa s'hi negà per sentir-se'n injuriat, menyspreat i deshonorat.

La resposta del 'sistema' fou decretar-ne l'internament a Sant Boi al 1930, al cèlebre manicomi d'aquella vila. El cas semblava dat i beneït. La família, plena de necessitats i enfonsada moralment, res no hi pogué fer. Però quatre anys després, ja en plena República, cinc metges del centre decretaren que l'internat no patia de cap malaltia mental, i l'Audiència lleidatana hagué de deixar sense efecte l'internament.

La llibertat no fou suficient per a l'Emili, que continuà demanant la restitució de la farinera d'Alguaire, i el president de l'Audiència de Lleida, «va demanar una segona declaració de demència que el portà novament al psiquiàtric». Amb l'esclat de la guerra al 1936, els metges del psiquiàtric de Sant Boi li proporcionen el retorn amb la família, llavors instal·lada a Lleida. L'Emili recomençà la lluita per la restitució dels bens, i aconseguí un acord amb el seu exsoci gràcies a la mediació de Modest Torres, amic comú. La restitució fou generosa, molt més enllà del reconeixement dels drets de Morera sobre la farinera.

«Als pocs dies d'haver signat el mencionat document van assassinar el Camil Solsona i Pellicé. Corrien temps convulsos i la restitució de la propietat va durar ben poc perquè el Comitè Revolucionari d'Alguaire, en el procés de col·lectivització de les terres del poble, s'apoderà de la finca El Coscollar i també de la farinera».

Però encara més, la guerra arribada a la fi, «el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil que va constituir l'Ajuntament d'Alguaire li va donar l'autorització per ocupar la farinera que els rojos havien deixat abandonada, després de la seua fugida per l'arribada dels Nacionals». De pel·lícula, oi? Les vides, la malícia i, potser, la vendetta personals dels querellants i els violents afers socials i col·lectius d'aquell temps van entrecreuar-se per formar una mescla tan explosiva com la mateixa guerra, amb assassinat inclòs en el serial. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.
En començar el règim franquista de postguerra només havien 18 anys des del tancament del sindicat artesenc i una infinitat de tràngols i trifulques personals i col·lectives. Quan semblava que la roda de la fortuna, i de la guerra, havia girat a favor de l'Emili Morera, i treballava amb afany per a la posada a punt del molí, un nou (i rocambolesc) actor entrà en escena: en Francesc Fontané, germà del difunt mossèn Joan, que se'n reclamava hereu d'una compra del molí feta per aquest sacerdot anys enrere en vida de Camil Solsona. Novament, la roda de la fortuna tornava a girar-se-li en contra: «Es quedà en la més absoluta misèria, sense casa, sense treball, sense pa i sense poder pagar els deutes». 

 Sense instàncies judicials a on recórrer, començà una campanya d'exposició pública del seu cas, i «va començar a escriure uns fulls titulats 'La Voz de la Justicia', on criticava i posava en dubte la imparcialitat de la justícia. Citava amb noms i cognoms els advocats, jutges i magistrats que hi estaven involucrats. Aquests fulls els repartia periòdicament pels carrers de Lleida». El nou règim polític no li ho permeté: tornà a la presó moltes altres vegades i, finalment, tornà incapacitat al manicomi de Sant Boi.

 Durant més de 30 anys, l'obsessió per la defensa dels seus bens, drets i honor, «li comportà 22 processos, 13 empresonaments i 13 reclusions al psiquiàtric... L'any 1960, quan tenia 72 anys, vell, cansat, humiliat i sense forces, el van recloure al convent dels Pares Jesuïtes de la Plaça de Catalunya de Lleida, on cuidava l'hort de la comunitat».
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.
Text a màquina d'escriure d'un full de 'La Voz de la Justicia', d'Emili Morera, «licenciado de la Prisión y expulsado del Manicomio», diu ell mateix en l'encapçalament.

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016 (enllaç).
La perseverança en la persecució dels propis drets dona a la versió del desafortunat Emili Morera el benefici del dubte en aquest llarg plet que li ocupà més de mitja vida. Però la defensa del patrimoni era un valor primordial i fonamental en la societat catalana i rural del segle XX, sobretot entre les classes hisendades, i totes les argúcies, influències i contactes personals, de classe i polítiques hi eren benvingudes, fossin roges o blaves o del color de cada moment. 

 El cas malgastà tota una vida, desfeu tota una família i deixà un assassinat al darrere, tot sota l'ombra de l'entramat polític i judicial de la primera i segona dictadures (espanyoles), amb el sotrac cívic i comunitari de la guerra entremig. La maldat i perfídia de negocis tèrbols, la defensa a ultrança de l'honor, la recerca turbulenta d'una justícia escapadissa, l'ominosa revenja encoberta, i moltes més actituds humanes, no sempre bondadoses i caritatives, es barregen en aquesta llarga història de l'Emili i el Camil, aquesta al pla segrianenc. A la muntanya, a Tor, ben aviat una altra li pendria el relleu...

Posted by
Labels: , , , ,

20170816

[1753] Els Borbons, derrotats a Almenar al 1710

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Plànol de la batalla d'Almenar durant la Guerra de Successió, a les acaballes del juliol de 1710, en què les tropes del pretendent Arxiduc Carles foragitaren les del pretendent Borbó. Segurament, tots dos reis no es veieren ni la cara per les caloroses planes del Segrià regat per la Ribagorçana. Els seus generalassos ja s'encarregaven de tot, estratègia inclosa. Les tropes dels Borbons, espanyol i francès, provinents de l'Estany d'Ivars a on havien acampat, creuaren el Segre amb dos ponts de barques, l'un a Granyena i l'altre a Alcoletge, per situar-se ja a la banda dreta de la Ribagorçana i pujar de dret cap a Almenar.

La desfeta de les terres de conreu per on passaven aquests grans exèrcits era terrible. Hem de pensar que de quinze a vint mil homes en marxa per banda, molt bona part d'ells a cavall, deixaven arrasada una gran extensió de terres, tan se val si estaven conreades com si no.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
El plànol es mostra dibuixat invertit, és a dir, amb el Nord a la part de baix i el Sud, amb el camí que pujava de Lleida, a dalt del dibuix. Amb un parell de dies, l'exèrcit borbònic es presenta a les envistes d'Almenar, però ha fet tard: els aliats ja han ocupat el castell elevat de la població i els marges de l'altiplà amb artilleria i tot, fet que els dona clar avantatge.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
La tarda és ja avançada i els felipistes volen esperar a l'endemà per atacar, quan ja hauran arribat els reforços provinents de Lleida, caiguda i capturada ja al 1707. Però el general Stanhope decideix, agosaradament i per sorpresa, l'atac contra l'enemic, que li reportarà la una contundent i clara victòria.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall del petit poblet d'Alfarràs, entre la sèquia medieval de Pinyana i la Noguera Pallaresa. Dos ponts s'assenyalen sobre el riu, més un altre sobre el braç esquerre de la Ribagorçana que feia un meandre i deixava un gran areny al mig. S'aprecien també alguns masos i les terres de conreu i de bosc. Un braç de desguàs comunicava el canal amb el riu passada la vila. Devia ajudar en les grans avingudes del riu al congost de Pinyana, quan la presa -òbviament- no existia encara i les aigües baixaven enfurismades tot sovint.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Disposició dels batallons dels nostres aliats dalt de l'altiplà d'Almenar, aprox, fins allà a on acaba la recent inaugurada i curta autovia A-14. Mentre que els batallons dels enemics espanyol i francès pujaven per baix a l'horta fins a l'alçada d'Almenar.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la vila d'Almenar, amb l'església i petita fortificació dalt del turó, i les cases del poble atrapades entre els batallons de soldats. Probablement, se n'havien anat tots als masos dels afores només de sentir que s'amania una batalla. La representació dels pobles és molt aproximada. La vila d'Almenar se situa ben bé al peu del turó fortificat del castell i l'església. L'autor anglès devia treballar amb testimonis de la batalla sobre un mapa del país, amb els importants detalls de rius i sèquies, tossals i ponts, però no tenia gaire idea de com eren disposats els pobles.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Un gran detall de l'autor, el molí fariner sobre el canal de Pinyana davant d'Almenar. S'hi veu ben bé la roda de la sínia i tot. 
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Setze esquadrons dels nostres aliats es planten davant els vuitanta dels espanyols i francesos. Aquest primer atac fou tan sorprenent, per la inferioritat i l'hora avançada de la tarda, que aconseguí el trencament de les línies borbòniques. 
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les terres segrianenques entre Almenar, Alguaire i la Portella, emplaçades entre el «Great Channel of Lerida», el canal de Pinyana, i la Noguera Ribagorçana.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall esplèndid de la Torre de Santa Maria, una de les antigues torres o masos fortificats medievals existents. L'antiga torre ja tenia altres edificis al voltant, dels diferents masovers, i des d'allà conreaven les productives terres dels voltants. 
1732 «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall d'un altre molí hidràulic en un braç derivat de la sèquia de Pinyana, a on d'aigua, mai no n'ha faltat (almenys fins a la construcció dels pantans moderns, amb altres fins crematístics més enllà de l'agricultura).
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les poblacions d'Aubesa i la Portella, connectades per l'històric pont que hi ha hagut sempre en aquest punt de la Ribagorçana, i on segons la llegenda el comte Ermengol d'Urgell va perdre la vista castigat per la Mare de Déu, en voler apoderar-se del Merli d'Alguaire faltant a sa promesa.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la petita vila d'Alguaire, en la qual no s'hi dibuixa el castell santjoanista de què disposà, probablement molt afectat des de la darrera Guerra dels Segadors.

«L’estiu de 1710 l’exèrcit aliat va llançar una ofensiva important en direcció a l’Aragó i Castella, la qual va permetre al rei Carles III ocupar Madrid, per segona vegada al llarg de la guerra de Successió. Aquesta ofensiva va tenir com a punt de partida la batalla d’Almenar, el 27 de juliol de 1710, on els aliats, comandats pels generals Guido von Starhemberg i James Stanhope, van derrotar els borbònics, dirigits pel marquès de Villadarias i pel mateix Felip V. Tot i que no fou una gran victòria, almenys pel que fa al nombre de baixes infringides a l’enemic, la batalla d’Almenar va servir per aixecar la moral dels aliats. De fet, fou el preludi d’un enfrontament molt més important –que va tenir lloc prop de Saragossa unes setmanes després–, del qual els borbònics, aquest cop sí, sortiren completament derrotats. En qualsevol cas, l’avantatge aconseguit pels aliats no serví de gran cosa, ja que a final de 1710 l’exèrcit francoespanyol va aconseguir recuperar el terreny perdut a les batalles de Brihuega i de Villaviciosa, que van deixar definitivament Catalunya a mans de Felip V.

«El mapa, obra d’Isaac Basire (1704-1768), va aparèixer publicat el 1732 en la segona edició de History of England, de Nicolas Tindal» (gelonchviladegut.com).

Posted by
Labels: , , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)