Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra de Successió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra de Successió. Mostrar tots els missatges

20241214

[2632] Per la història (dibuixada) de Catalunya (iv)


1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Ferran I, lo primer rei castellà de la Corona d'Aragó.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo setge de Balaguer contra lo Dissortat comte Jaume d'Urgell. Lo dibuixant podria haver consultat alguna imatge de la ciutat, oi?

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo patrici Fivaller, cap de la comissió del Consell de Cent barceloní que exigí al nou rei castellà lo pagament del dret del vectigal (o impost pel transport de mercaderies) que la cort pretenia estalviar-se. Això lo convertí durant la Renaixença en símbol de la resistència davant del poder reial i defensor de les nostres llibertats (llibertats de classe, en aquells temps). 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Assassinat del Dissortat a la presó de Xàtiva. al 1433, aviat en farà sis-cents anys.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo Palau de la Generalitat amb Sant Jordi presidint.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
L'entrada del Príncep de Viana a la capital catalana, convertit també en un altre símbol de lluita contra lo poder reial.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La guerra de la Generalitat contra Joan II.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Claustre romànic de la catedral gironina.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Representació de l'incendi de Granollers durant la revolta dels remences contra la classe nobiliària per l'abolició dels vells i mals usos feudals. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Rebuda de Colom a Barcelona, després del primer viatge i amb tribut dels indígenes. Arribem a l'Edat Moderna.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Les torres de la catedral barcelonina.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Un conseller de la ciutat.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La Coronela, o milícia ciutadana amb la bandera de Santa Eulàlia, que agafarien tant de protagonisme en arribant la Guerra de Successió. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La Catalunya renaixentista representada pel Mausoleu de Ramon Folc de Cardona al claustre del monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig d'Urgell. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Francesc Tamarit, diputat pel braç militar a la Generalitat i general de l'exèrcit català en aquells anys Guerra dels Segadors. Empresonat a la presó de la Plaça de Blat per ordre del virrei, fou alliberat per la pressió popular.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Pau Claris, primer president de la República Catalana... sota tutela francesa.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Setge castellà de Tortosa al 1642. Mort Pau Claris, la sort era decantada, i lo rei espanyol Felip IV, amb l'ajut de noblesa i alta clerecia, es disposava a la recuperació de les principals ciutats del país, revoltades per la República Catalana. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La capella de Sant Jordi al Palau de la Generalitat, ocupat pels jutges espanyols de l'Audiencia borbònica des de 1714. Curiosament, aquesta principal arma repressiva dels Borbons contra Catalunya ha estat més aviat passiva durant la persecució política dels líders del procés independentista actual, havent-hi deixat lo lideratge repressor al Tribunal Suprem espanyol.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo Palau de la Generalitat, seu del poder polític nacional des de l'Edat Moderna.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
L'arxiduc austríac és proclamat pels catalans rei successor a la corona hispànica a Vic, 1705. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Les tropes contenen l'embat de Felip V a Barcelona al 1713, però se n'inicia lo setge que durà a la caiguda de la ciutat i al canvi de règim dinàstic.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Les coroneles a punt per resistir la força del Borbó al 1714.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
L'heroica defensa de la capital, representada al baluard de Sant Pere. No gaire lluny, poc més de tres-cents anys després, a l'octubre del 2019, revisqué durant la resistència d'Urquinaona a la sentència judicial espanyola contra el procés.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo domini i persecució borbòniques se simbolitzen en les ciutadelles militars que s'aixecaren, com la de Figueres i Barcelona, o la de Lleida, tot convertint-hi la Seu Vella en aquarterament militar espanyol per al control i atemoriment de la població. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La històrica seu del Consolat de Mar a la Llotja barcelonina fou convertida en caserna després del 1714, i, acabada la Ciutadella, passà a seu de l'Acadèmia de Belles Arts, i a inicis del segle XX, a seu de la Borsa barcelonina fins a final del segle. Ara és la seu de la Cambra de Comerç de la ciutat i de l'Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo sometent en la batalla del Bruc contra les tropes franceses.
 
1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Representació de la rendició de Girona al 1809 davant lo tercer setge napoleònic.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Retirada dels exèrcits napoleònics amb la cua entre cames.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La Ciutadella militar que feia efectiva l'ocupació i repressió de la capital catalana pel règim borbònic. La Torre de Sant Joan hi fou conservada com a símbol visible de l'opressió militar, política, lingüística i social. La Ciutadella i la torre no foren enderrocats fins al 186 per decret del general Prim, amb l'excepció de pocs edificis, entre els quals el que albergarà el Parlament nacional recuperat des de 1932. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Les bullangues socials a la Barcelona industrialitzada del segle XIX. La revolta de la Jamància (del caló jamar, menjar) fou un dels exponents més importants de les revoltes populars. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
L'aparició a l'escena política del General Prim ja a la segona mitat del segle XIX.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La Renaixença cultural i literària, amb Víctor Balaguer com una de les figures més representatives, i que desembocarà en la formació del catalanisme polític.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Al·legoria de la Catalunya rica i plena que s'esperava per al segle XX. 





Quinalafem.blogspot.com

 

Posted by
Labels: , , ,

20230724

[2500] La destrucció de la Granja del monestir d'Escarp


1889. La Granja d'Escarp, el Segrià.
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Vista dinovesca del poble del Baix Segre, a tocar de l'aiguabarreig. Molt probablement, la primera fotografia presa de la vila.

1907. La destrucció de la Granja del monestir d'Escarp.
«L'Avenç de l'Empordà», de 10 d'agost (XAC).
Al 17 de juliol de 1710, les tropes borbòniques de Felip V varen fer cap a la vila, que van omplir de mines després de buidar-la de gra i queviures, que s'endugueren. En feren fora tots els habitants «amb pena de la vida que ningú de dits naturals anàs per la part de Catalunya». Dos dies després, calaren foc a les mines i ensulsiaren església i cases. «Se despoblà la vila i tornaren per poder treballar les terres al primer de març de 1711». La motivació del sever càstig destructiu fou l'escarment exemplar que se'ls volgué fer per haver-los mogut brega alguns patriotes resistents durant el pas del riu de noves tropes francocastellanes des de Mequinensa camí de Lleida, que havia caigut ja al 1707. Volgueren assegurar-ne el pas segur i, a fe de déu (afedeneu, que deia la padrina) que ho aconseguiren sense miraments. 

Així se n'escrigué el relat d'aquell temps fatídic en document guardat a l'arxiu de l'església parroquial amb data de 1713, quan els granjolins inauguraren una capella dedicada a Sant Isidre Llaurador per substituir la parroquial i fins que aquesta no fos refeta. Caldria saber a on para actualment aquest arxiu i el document referit.

1889. La Granja d'Escarp, el Segrià.
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Sembla que hi ha acord entre els historiadors a situar-ne l'origen com a granja del monestir d'Escarp, al segle XIII, a l'altre costat del riu Segre, terra feraç per a la pagesia i ramaderia necessàries per mantindre l'establiment monàstic. 

La imatge ens mostra els antics mollons que marcaven les catorze creus (crec que eren catorze) del Via Crucis fins al Calvari que hi havia al tossal, a on s'hi feia la processó de Divendres Sant, segons el ritual catòlic omnipresent durant segles a les nostres terres. La darrera vegada que vaig ser al poble, a fer la caminada primaveral entre flors de nectariners que s'hi organitza (sobre el 2015 o així), encara hi havia les estacions marcades, car és per allà per on arribava l'excursió (cursa per a altres) al poble. Penso que s'haurien de traure de l'espai públic, en favor de la laïcització de la nostra societat.

Darrere el campanar s'hi aprecia com el Segre ja es prepara plàcidament per unir-se al Cinca i l'Ebre, tot i que antigament les avingudes del riu també acostumaven a fer molt de mal a la ribera, com la del 1907. L'església i campanar van haver de ser reconstruïts cap al 1735 després de la destrucció borbònica de la vila.

 

[1346] Viatge al Baix Segre, 1908


Quinalafem.blogspot.com
Posted by
Labels: ,

20230701

[2490] 'Los hòmens morts' o dels Miquelets del Pallars, 1730

 

Recreació dels Miquelets desfilant sota la bandera de Sant Jordi.
Les milícies catalanes de la Guerra dels Segadors, que diuen que reberen el nom a partir d'un dels primers caps que tingueren, foren un cos militar de suport al pretendent austriacista durant la Guerra de Successió. Amb la derrota soferta, algunes partides continuaren la lluita pel seu compte. Com fou la que hi hagué a la Conca de Tremp, a on els partidaris de l'Arxiduc de la ciutat trempolina i els filipistes de Talarn se les tenien jurades. 

1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.
«Los hòmens morts», Joaquim M. de Moner.
«El Eco de Pallás», de 27 de febrer (XAC), 1887.
«Los Hòmens Morts» és el nom d'un dels túnels que travessa el tren de la Pobla en el seu trajecte pallarès. Sempre havia cregut que el nom honorava algun accident mortal en els anys de la construcció de la línia. Però heus ací que la nostra manifesta ignorància ha quedat retratada: en el paratge o lloc de 'los hòmens morts' hi hagué un túmul de pedres amuntegades que han cobert des d'aleshores les despulles de la partida de miquelets que, acabada la guerra, mantingueren la lluita contra el primer Borbó. 
Aquelles partides aprofitaven la muntanya com a amagatall, mentre que (en aquest cas) la plana trempolina els fornia els objectius. Per la banda oriental de la Conca, la «serra dels lladres» era també territori dels miquelets, combatuts per les forces borbòniques des de la guarnició d'Isona. Efectivament, des de la Nova Planta política imposada per les armes, aquells antics combatents havien esdevingut per a les noves autoritats, simplement, lladres. Cosa que em recorda, mutatis mutandis, el judici al mosso patriota escorta del President exiliat.

Cap a aquell 1720-30, després d'alguna topada entre els uns i els altres, entre Salàs i Talarn, alguns dels companys sobrevivents, o qui sap si gent de la terra, o tots plegats, van començar a alinear i amuntegar pedres damunt dels cadàvers, seguint la tradició ancestral de colgar els cossos difunts: «Como los migueletes tenian sus amigos en el país no se quiso quedara oculta su memoria». 

L'article no s'escriu per exalçar, enaltir o glorificar aquells anònims soldadets, com sí que m'ha cridat a mi l'atenció, i per això li he renovat la publicitat, sinó per exemplificar la necessitat de no fer malbé aquests monuments populars, perquè els considera «monumentos históricos y por tanto datos apreciabilisimos de la historia del país donde se encuentran» i que cal preservar.
 
1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.
Antoni Mir, «Excursiones por la región baja de los antiguos condados de Pallars i de Eril», dins «El Eco de Pallás», de 20 de febrer (XAC), 1887.
Un altre testimoni de l'«enorme montón de piedras cononcido dede tiempo inmemorial con el nombre de 'Los hòmnes morts'». L'autor en desconeixia la causa i la remunta a temps immemorials. Sembla que el pedregar amuntegat era destacable, però que havia quedat «barrido para aprovechar sus materials en la construcción del afirmado», o sia, del ferm de la carretera llavors en construcció al Pallars, que per aquelles dates ja estava a punt de jubilar el vell camí de ferradura de Collegats cap al Sobirà.

No n'he trobat cap imatge. Desconec si amb el túnel de la línia de la Pobla s'acabaren de fer malbé el lloc i el monument. Hi haurem d'anar a fer un tomb. 

2014. «Miquelets», 
Quaderns Dalmau, 2, 20 pàg.
(veg. miquelet, viquipèdia).



[2235] «Principessa Mafalda»: l'emigració pallaresa a Amèrica de fa (més de) cent anys

Posted by
Labels: , , , ,

20200218

[2090] Lo setge de Balaguer al febrer de 1711

1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
Amb aquest nom, de nul·la base històrica, es troba catalogat el plànol de Balaguer en aquesta xarxa (espanyola) d'arxius. Com bé és sabut, la caiguda de Lleida en mans borbòniques francoespanyoles es produí al 1707. Com que Balaguer fou presa al 1711, aquesta és la data amb què obro el peu de foto. No hi ha tota la ciutat dibuixada, sinó només la part més occidental i de l'altra banda del Segre, i serveix per senyalar-hi la disposició de les bateries d'artilleria que degueren ajudar a la presa de la ciutat entre el 19 i el 27 de febrer d'aquell any. 
1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
La part a tocar de la muralla de ponent de la ciutat a on hi havia la Porta de Lleida fou la part més castigada, probablement per obrir-hi una bretxa que permetés el pas de la tropa assaltant. Seguint l'estratègia militar amb què operaren els exèrcits borbònics francès i espanyol en els diferents setges en aquells anys de guerra contra Catalunya, l'atac a la ciutat es produí pel costat més desprotegit, lluny de l'abast dels canons del Castell Formós, costat que a més era pla i sense desnivells, cosa que facilitava l'envestida.  
1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
Detall de les posicions artilleres atacants, que obrien foc des de l'altra banda de l'ample Segre, perfectament coberts i allunyats de tot perill. Per allargar la curvatura del tret van aixecar-s'hi un parell de talussos entre el camí i la vora del riu. S'hi distingeixen set peces d'artilleria, que devien poder arribar a disparar cap a 50 bales per hora. Un càstig insofrible de totes totes. 
1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
Als afores de la ciutat, el convent de Sant Francesc, com era usual des de l'Edat Mitjana, que per tal d'atendre pobres, pàries i malalts, s'havien emplaçat lluny de la 'bona gent' de les ciutats. Actualment, el lloc ha quedat ja integrat a la trama urbana de la ciutat.
El camí de Lleida que entrava a la muralla, ho feia per un pont de fusta, potser llevadís i tot, objecte dels trets d'artilleria, els quals podien arribar bastant més amunt i tot, fins dalt al baluard. Dins la ciutat, s'hi senyala el convent dels carmelites descalços, que tenia església a tocar del carrer del Barrinou, si no m'erro, i disposava a més d'un gran claustre. Actualment, crec que l'ubicaríem al solar a on s'hi ha aixecat l'Arxiu Comarcal, al carrer de Sant Josep, sota l'advocació del qual hi hagué aquesta església carmelitana, llavors de recent creació. Dalt del turó, la silueta de l'església gòtica de Santa Maria presidint la ciutat. 
1981. Església de Sant Josep, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes (monestirs.cat). 
En el magnífic web de Monestirs de Catalunya, s'hi explica l'atzarosa història del monestir carmelità de la ciutat, que passà a parròquia de Sant Josep al segle XIX, i arribà a fer de caserna de la Guardia Civil (espanyola) i tot. L'any 1996 se'n va esfondrar la coberta i es va optar per l'enderrocament complet.
1920 ca. Església de Sant Josep, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes (monestirs.cat). 
L'interior de l'església abans de la guerra, moment en què segurament resultà danyada en els moments inicials de descontrol revolucionari que es desfermaren per oposar-se a l'Alzamiento Nacional franquista o cop d'estat contra el govern constitucional republicà. L'església era de senzilla factura neoclàssica. 
1711. Plànol del Setge de Balaguer (REBAE).
«Plano del Asedio o Ataque de la Ciudad de Lérida, 1713».
El pont balaguerí, el vell pont de pedra medieval de vuit arcades, amb els pilans acabats en tallamars per combatre l'embat dels troncs i l'aigua desbocats durant les rubinades anuals que durant segles es patien. Al centre, la caseta del burot, diguem-ne la duana o peatge per tal d'entrar mercaderies a l'interior de la ciutat murallada. Al cap dret del pont, i donant gran magnanimitat a l'entrada al recinte de la ciutat, s'hi aixecava un gran arc, als peus del serrat on jeien les restes dels antics murs del Castell Formós, ja en aquell temps molt deteriorat.

 El cappont fortament fortificat al voltant de vell convent dominicà protegia l'accés al pont. 


Posted by
Labels: , , ,

20190309

[1954] Lo Castell de Lleida, 1707

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Una vista alçada de la Seu Vella i la Suda lleidatanes, aixecada en el mateix moment del setge i atac de la borbonada francoespanyola contra la ciutat i les llibertats nacionals. Al dia 13 s'havia produït l'acarnissament contra la població civil refugiada al Roser. Al cap d'un mes, la Seu i la Suda s'acabarien rendint davant la força militar dels enemics.

El gravat mostra, amb una certa torpesa de perspectiva de l'autor, un alçat de la Seu i de la Suda, amb una línia perimetral de muralla juntament amb la que baixava turó avall, fins a les mateixes cases del burg de la Magdalena. Com bé diu el títol, aquest fou el costat de l'atac definitiu, lluny de l'abast de les bateries de Gardeny, l'altre turó defensiu de la ciutat.
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
El gravat complet, que s'allarga fins als peus del turó, allà on la ciutat s'acabava, per la part nord-est, i a on foren instal·lades les bateries enemigues, a propet de l'antic convent de Sant Francesc o dels caputxins, mig enrunat des del darrer setge siscentista durant la Guerra dels Segadors. Entre la porta de la Magdalena i la muralla de Sant Martí, tota la costa del turó era plena de línies de defensa i d'atac, de trinxeres i parapets. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
La muralla que baixava des de la Suda fins a l'església gòtica de la Magdalena, que tancava la ciutat per son costat oriental, que no suportaria el següent setge gavatxo del 1810 de la Guerra del Francès. L'alçat i perspectiva de l'edifici no són gaire afortunats, si hem de jutjar per la semblança de la resta de construccions amb la realitat. 

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Detall de la Seu lleidatana, de la qual després de l'ocupació en direm Vella, amb dos campanars, damunt dels quals sembla que alguns guaites hi són apostats. El campanar vuitavat és el de la vella catedral lleidatana, mentre que l'altre, que potser no era tan gran i imponent com el gravat mostra, era el de l'església del palau bisbal. Església i palau eren davant per davant de la catedral.

Les portes d'entrada laterals en res no s'assemblen a la dels Apòstols ni s'hi afigura el claustre; el creuer és enormement llarg, mentre que el cimbori apareix desplaçat com si d'un gran absis es tractés. El dibuixant, probablement del famós cos d'enginyers dels exèrcits gavatxos, no havia vist mai el turó lleidatà fortificat, i des de lluny, des d'algun promontori a Pardinyes o Balàfia, s'atreví amb una perspectiva alçada, esgarriada artísticament però probablement molt útil des del punt de vista militar per la similitud de disposició retratada. A banda dels baluards del turó, la catedral ja disposava de les garites d'observació militar adossades a la teulada, i ben destacades pel soldat artista. 


1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Detall del castell reial de la Suda lleidatana. Les línies rectangulars ens recorden la construcció, però no podem assegurar que els detalls siguin fidedignes. Les disposicions dels parapets defensiu sota la muralla, fets de terra, devien ésser prou reals. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
La torre defensiva del baluard apareix tota arrodonida, mentre que les que reforçaven la muralla que descendia fins a la ciutat eren quadrades. Diversos reforços murallats són visibles. La força de les armes d'artilleria obligaven a multiplicar aquestes proteccions. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
L'església gòtica de la Magdalena, adossada a la muralla medieval. Amb prou seguretat, la disposició de l'edifici era correcta, mentre que la fesomia artística de la bella església medieval se'ns mostra maltractada per l'ull militar de l'autor.   
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
S'afirma a la llegenda a peu de mapa que el nom de l'autor era Mircourt. L'antic monestir franciscà lleidatà extramurs, entre els baluards del Carme i la muralla de la Magdalena, no era gaire lluny de les bateries enemigues.


Posted by
Labels: , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)