[2504] Els primers globus aerostàtics a Barcelona, segons la ploma del Baró de Maldà

1783. Vol aerostàtic de Montgolfier a París.

La concurrència a les demostracions aerostàtiques, ara en fa aproximadament uns dos segles i mig, ens transmet el sentiment que devien provar, grans i xics, de veure el progrés en viu i en directe. En veure el gravat vaig pensar què no devia sentir el nostre estimat Baró de Maldà en viure-ho a la Barcelona del seu temps, com ens ho descrigué? Montgolfier havia fet el primer vol no tripulat però amb passatgers animals al 19 de setembre de 1783. Al final d'aquell any, ja van fer-se vols tripulats, amarrats i de vol lliure.

Sobre la sort dels primers animals voladors de la història, sabem que «van ser ni més ni menys que una ovella, un ànec i un pollastre, i el motiu no va ser altre que el de comprovar que un ésser viu podia sobrevolar les altures. Aquest vol, presenciat pel rei Lluís XVI, la seva esposa Maria Antonieta i tota la cort, va tenir lloc el 1783, va durar 8 minuts i es va enlairar des del palau de Versalles. Era un magnífic globus blau amb ornaments daurats [els colors reials] carregat amb una gàbia de vímet per transportar els animals. Després d'elevar-se uns 500 metres d'altura, el globus va descendir suaument al bosc de Vaucresson i els animals van resultar il·lesos». ('Una ovella, un ànec i un pollastre, els primers tripulants del globus', enllaç).

1784. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

En aquells anys de l'acabament del segle XVIII, havien arribat a Barcelona les notícies de les proves de la màquina aerostàtica de Montgolfier a França, «composta d'una bola plena de gas, lo qual introdueix per medi d'un tubo o canonet, de tal modo que, ple lo globo, no sols se'n va pels aires, sí que atrau, i se'n porta, coses de molt pes, havent-ho provat ell mateix, que se'n pujà amb son company, tinent general de França, amb una petita barqueta unida a dit globo». 

El nostre autor refereix la primera prova feta a la ciutat, que sabem per altres fonts que fou aquell 3 de gener, al carrer de Trentaclaus, ara de l'Arc del Teatre, entre la Rambla i el Raval, en un prat d'indianes, nom amb què es denominaven els espais de petits canals en què eren blanquejats, humitejats i assecats al sol els teixits de cotó estampats per un costat (dins indianes per la decoració oriental de l'estampat).

Aquell primer petit globus («com coixinera de bufetes») s'encastà al sostre d'una casa veïna. Calgué que l'hereu Portell l'acabés d'aviar perquè es perdés de vista mar endins, «més enllà de la llanterna», o sia del vell far del port de la ciutat de Barcelona. Hi havia acudit una gernació, «de totes classes, edats i estaments, a saber, eclesiàstics, militars, noblesa i plebe». Aquella primera màquina aerostàtica fou dirigida pels doctors Salvà i Santponç, metges coneguts, i per l'advocat Marià Oliveres. Malgrat la fredor assenyada de les paraules del nostre escriptor, sembla que la concurrència fou realment destacable. 

1784. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Les proves no cessaren aquell mateix mes de gener. La segona tingué lloc el dia 26, al mateix emplaçament, a les 3 de la tarda. Novament, grandíssima expectació, fins al punt que «acudiren al puesto persones de superior esfera que s'havien subscrit amb paga de mig duro», que era un preu a l'abast de molt pocs. Des de la muralla (del Paral·lel) se fitava bé l'espectacle i s'hi acostaren «persones de totes classes, edats i condicions; una infinitat de cotxes [de cavalls] parats, amb senyores a dintre..., los terrats, porxades, torratxes i campanars de la Seu, del Pi i altres, ocupats de gent per l'observació del globo». 

Primer n'avià un de petit, que tingué bon comportament, i això feu que hom s'atrevís amb el globus més gran. Però l'expectació quedà frustrada per problemes tècnics i calgué ajornar l'esdeveniment per al vinent dijous 29, a les 11 del matí. Que tampoc no pogué ser, per causa del vent una mica massa fort i perquè la tela de la màquina se foradà «i el francès que era l'autor anava per allí fet un foll». Nova cita per a l'endemà, dia 30, a les 8 del matí. I aquest cop sí, «s'ha lograt lo desitjat fi que pujàs a l'aire la màquina aerostàtica [areostàtica, escrivia el Baró]». S'elevà com dos vegades Montjuïc, però s'acabà foradant i descendint lentament fins a les teulades. El Baró de Maldà ho contemplà en directe «des de la torratxa de ma casa», que era una petita construcció elevada per damunt els teulats que s'havien fet tantes i tantes cases de la ciutat per disposar d'aire i llum. Ens testimonia que la gent cridava d'emoció i admiració en veure pujar l'aparell. Sempre sense tripulants a bord.

L'endemà dissabte continuà l'espectacle a quarts de cinc de la tarda des de l'hort de la casa del Comte d'Aranda, a on vivia el seu procurador, doctor Salvat: «el tal globo ha estat baix la direcció d'un tal Belluga, i ja s'és bellugada tota la gent de Barcelona», corrent a la muralla de Terra a tocar del Portal de l'Àngel per veure'n la funció, que fou un èxit, amb el globus perdent-se en l'horitzó. Ara bé, «No ha deixat tal diversió d'estorbar [de destorbar] molts jornals en la menestralia en los més dels dies d'esta setmana». La pela és la pela. O ho era en aquells temps. 

1789. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Sembla que fins al cap d'una colla d'anys no es veié un altre globus al cel de la ciutat. En realitat, encara eren vols experimentals i a les beceroles. Al cap de gairebé quinze anys, al febrer de 1789 i amb motiu dels festejos per la proclamació del rei (espanyol) Carles IV, un altre artefacte solcava per damunt de la ciutat. Al Pla de Palau, amb data 11 de febrer, davant les autoritats de la ciutat, després d'aviar una ocellada i llançar monedes al populatxo (que «a pelotons lo poble, a punyades, estiraments de cabells, atropellant-se a collir-ne alguna»), «s'ha elevat des de Palàcio un globo areostàtic que, no pujant molt al principi, después s'és elevat en tal manera que casi se figurava entre algun petit núvol i qui sap a on haurà anat a parar».

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Amb data 21 d'agost, el nostre Baró escriptor ressenya l'elevació d'un globus a Barcelona, amb motiu de les festes i diversions que ja s'hi celebraven de cara a la visita del rei (espanyol) Carles IV aquella tardaor [lleidatanisme de tardor]. Al carrer de l'Amargós, en plena ciutat vella, un tal «mussiú Ravé» en feu elevar un. Les dos primeres proves foren grans pífies, «amb molta bulla i burla de la gent que estava en los terrats observant-ho». A la tercera, anà la vençuda, tot i que la tírria i animositat del Baró per tota cosa francesa li fa menystindre aquella gesta.

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Arribada ja Sa Majestat a la ciutat, el 5 de novembre tingué lloc el primer vol tripulat d'un globus a Catalunya. La gent s'arreplegà al voltant de la plaça de toros de la Barceloneta, de recent construcció, i «sobre terrats d'iglésies i campanars, torratxes i terrats» esperaven impacients de veure com s'elevava «la magnífica màquina aerostàtica, amb Lunardi sota, en la barqueta». Tot era «bulla i diversió... la de tant gentio de tota classe, sexos i edat». Ell mateix confessa que «me'n só pujat al campanar del Pi a tres hores tocades», a on ja hi havia altres concurrents del barri, escolanets, el campaner, alguns menestrals i alguna dona: «molt hi hem rigut, fent ells tot sovint, ademés, d'ara puja, ara puja la bola!, que encara no en vèiem mitja al punt de quatre hores». Finalment, la bola de gas s'enlairà, «de color verd i vermell, que figurava com una baldufa grossa, sense el cap a on s'hi enganxa lo cordill per fer-la ballar», que a mesura que pujava i pujava s'anava fent diminuta. 

Sembla que «amb ses traces i manyes» va aconseguir apartar-se de l'aigua, va tornar a remuntar i va baixar «al mateix lloc en què havia començat».

 

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

En canvi, l'endemà dia 6 de novembre, «lo senyorito, que amb lo gas podia sempre mantenir-se per tres hores sobre l'aigua, isqué a terra amb la sola corrent de l'aigua», o sia, que entenc que amarà (aterrà al mar) i tornà amb el globus arrossegat per la barqueta, posada sobre l'aigua, i en arribar a la platja «anava amb son globo sobre la terra sense tocar-la tres pams, tirant-lo un exèrcit de xicots amb unes cordes». Fou rebut joiosament per la gentada que hi acudí, victorejant-lo «com d'un conquistador o com d'un hèroe».

1802. Rebuda dels reis (espanyols) a Barcelona

L'entrada del rei no fou amb globus, sinó amb carrossa però estirada dels 'rucs' de la ciutat (potser ho hauria d'escriure en majúscula), l'11 de setembre (enllaç).

1889. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«L'Arc de Sant Martí», núm. 420, de 22 de desembre (ARCA).

El nostre Alí Bey, àlies d'en Domènec Badia i Leblich, fou, ep probablement!, el primer compatriota que construí un globus aerostàtic cap a final del segle XVIII, ben jovenet, inspirant-se en l'exemple d'en Montgolfier, però lluny del país en una de les seues primeres destinacions polítiques al servei de la corona (espanyola). No sembla que l'arribés a tripular, oi?

1907. Concurs de globus aerostàtics al Poblenou, Barcelona.

Al 2 juny d'aquell any, un primer concurs d'aquestes aeronaus voladores, que llavors eren una grandíssima atracció, just abans de l'arribada dels primers aeroplans (enllaç). 

[2044] Budoy, l'aeronauta que va morir a Lleida

[1996] Un globus captiu a la festa major lleidatana, 1883

Quinalafem.blogspot.com

[2044] Budoy, l'aeronauta que va morir a Lleida

Segle XIX. L'aeronauta Josep Budoy.
«Destino», 30 de juny de 1951 (ARCA). 
El tripulant de globus més famós de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX. No hi ha indicació de l'origen de la fotografia en aquest reportatge, però si fos l'original ben bé podria tractar-se del full solt repartit pel diari barceloní «El Diluvio» a l'octubre de 1881.

1881. L'aeronauta Josep Budoy.
«El Diluvio», núm. 275, de 2 d'octubre (ARCA). 
La correcció de la redacció aclareix que la imatge repartida era la d'en Budoy. Tanta fou la fama acrescuda en aquell setembre barceloní. 

1881. L'aeronauta Josep Budoy.
«El Diluvio», núm. 249, de 6 de setembre (ARCA).
Breu ressenya biogràfica del cèlebre aeronauta barceloní que feu les delícies del públic de tot Catalunya amb les demostracions que amb globus aerostàtic feu arreu de fires i festes del país. La fama li sobrevingué aquell any 1881, amb 21 anys (per tant, nascut al 1860) quan en una demostració del globus de Mayet a la plaça de toros de la Barceloneta, s'afegí a un dels vols.

No sabem si les dades biogràfiques són prou certes o foren triades per despertar l'admiració del públic. De fet, no casen amb d'altres que corregueren ja en aquells anys. Ací s'escrivia que era lampista i que era un mena de fanàtic de «la navegación aérea», perquè ja de feia set anys es dedicava «en sus ratos de descanso a la construcció de globos aerostáticos de papel», ves per on!

La insistència amb què demanà de participar a l'espectacle de l'aeronauta francès Fèlix Mayet, que havia arribat a la ciutat amb un globus dit 'Llampec', acabà amb recompensa. O potser aquesta insistència només és un altre invent del redactor per justificar l'acció espontània de Budoy, que l'elevaria, mai tan ben dit, a la fama. Fos com fos, aquell diumenge, es trobava amb altres joves a l'arena per ajudar en l'inflatge del globus. Al moment de l'enlairament, poc controlat encara, no oí les indicacions del pilot i restà subjecte al vaixell volador: «Quedó, pues, el joven lampista cogido al aro y no a la cuerda como se dijo antes». El capità Mayet (així es feren dir la majoria de pilots aeronautes del moment), l'ajudà a no caure, i fins i tot «lo cogió en sus brazos y él mismo lo colocó bién».

El breu relat posa de manifest la tranquil·litat del jove durant el vol, per la quantitat de detalls que referí de les vistes aèries de la ciutat. Aquesta mena de globus no solien portar cistella, sinó un cèrcol de ferro, a on se sostenien les cordes que sustentaven la tela inflada, i una llarga corda d'amarratge. De vegades, hi hagué una mena de trapezi per seure-hi i fer-hi acrobàcies. Per això, perquè no hi havia cistella, l'expectació del públic que omplia la plaça fou tan delirant que el jove Budoy es convertí en l'heroi del moment.

Abans d'ell i d'en Mayet, ben pocs vols s'havien vist a la ciutat des del gran espectacle de François D'Arban i Eduald Munné a l'estiu de 1847, considerats els dos primers afortunats de veure Barcelona des del cel. O el vol de l'italià Francesco Orlandi de 1850, o el de Mme. Sanges, potser la primera dona del cel barceloní al 1851, o també de Mme. Poitevine al 1866. O el del nen Antonio Menis 'el mallorquín', però granadí de 13 anys al 1862, i alguns altres certament. Anteriorment, només alguns pocs vols no tripulats, els primers dels quals al gener de 1784 i recollits al Calaix del nostre aristòcrata escriptor, el Baró de Maldà. Els primers vols tripulats, de mitjan segle XIX ençà, esdevingueren espectacles de fira que congregaven multituds, o sia, generaven negoci. Perquè reproduïen l'esperit romàntic dels temps, l'avanç tecnològic i l'enjòlit circense tot en un.

1865. «Cinc setmanes en globus», de Juli Verne.
La primera de les grans visions científico-tecnològiques de la literatura del gran escriptor francès tingué el globus aerostàtic com a protagonista. L'autor tenia poc més de trenta anys i aquesta obra fou l'inici d'una carrera literària plena d'èxits inapel·lables, malgrat que els 'bons' escriptors de la França del moment el consideraren sempre un autor de segona. Verne no hi havia pujat mai, és clar, en un d'aquests aparells. Ho faria al cap de set o vuit anys, per experimentar físicament allò que havia viscut dins la república de les lletres. 

1885. L'aeronauta Josep Budoy.
«L'Esquella de la Torratxa», núm. 332, de 23 de maig (ARCA). 
El cas és que la Paeria lleidatana estava al cas de les atraccions de fira més populars del moment, i de seguida el capità Budoy es convertí en habitual de les festes de maig. Aquell any 1885 amb desgràcia inclosa: «no és que ell se vaja rompre cap braç ni cap cuixa, però se li va cremar lo globo i va desmaiar-se». Amb l'habitual mordacitat d'aquest setmanari (una de mena de 'Polònia' de l'època, llavors escrita és clar, el redactor afegeix: «Ni que se li hagués mort la promesa. Pobre xicot!»

[Per defecte professional, em permetreu destacar aquell plusquamperfet de subjuntiu format de manera singular amb el subjuntiu del verb anar (vaja) + infinitiu, no sabria ara dir si popular entre la parla castissa dels barcelonins o bé recreació semiculta o ultracorregida dels reporters dels diaris capitalins]. 

1884. L'aeronauta Josep Budoy.
Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL).
Només tres anys després d'envolar-se a la fama, l'intrèpid pilot ja sobrevolava el cel lleidatà, ací amb el seu nom complet, Ruiz Budoy i ja elevat a la categoria de capità. Montgolfier era el nom que rebien els globus aerostàtics d'aire calent, inventat pels germans occitans Montgolfier cap al 1782-83.

1883. L'aeronauta Josep Budoy.
Programa de la Festa Major de maig.
Reproducció al programa de l'any 1956 (Sol-Torres, UdL).
L'any anterior (1883) ja s'havien programat vols de globus a la nostra ciutat. Com aquest vol de nit un 10 de maig des de la plaça del mercat de Sant Lluís, de ben segur sense tripulant i no sé pas com d'il·luminat perquè fos tan «vistoso». També probablement captiu, de puja-baixa. De moment, el més antic que trobo documentat a la capital del Ponent.

1883. Programa de la Festa Major de maig.
Reproducció al programa de l'any 1956 (Sol-Torres, UdL).L'endemà, dia de Sant Anastasi, se n'elevaren «gran número» i a més «en varios puntos de la población». No se'n cita res més, però sí que queda del tot clar que eren aquells nous i engrescadors globus aerostàtics. Que interessant que fora poder trobar la crònica de la jornada!

1888. L'aeronauta Josep Budoy.
«La Vanguardia», de 24 d'abril (LV).
El nou Montgolfier d'en Budoy, amb els colors nacionals dels nostres Estats veïns, segons la informació periodística. Amb 45 m de circumferència i 25 de grandària, presentava un «vistoso efecto». Per evitar que cap espontani, com ell havia fet anys abans, s'hi pengés al moment d'enlairar-se, el pilot va enginyar-se «unos ingeniosos mecanismos que soltarán a una señal dada las catorce cuerdas con que estará sujeto... al tiempo de hincharse».

La informació del diari barceloní ja anuncia la participació del «valiente aeronauta» a la Festa Major lleidatana de maig, «en donde verificará dos ascensiones».

1888. L'aeronauta Josep Budoy.
Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL).
Al 13 de maig, ascensió del «intrépido y simpático» capità aeronauta, «que tantos aplausos y entusiasmo arrancó en los años anteriores». Espectacle acompanyat de banda musical, fet freqüent en els actes d'entreteniment d'aquells anys. Per això, quan arribarà el cinematògraf, la música serà la primera companya de les imatges en moviment. Però per tradició firaira, no pas perquè li fos afegida ex professo.

1889. L'aeronauta Milà, fill.
L'espectacle d'aquell dia a Àraba (Euskadi) acabà en tragèdia. El dibuix és una recreació de com anaven les acrobàcies d'aquests pilots, que s'hi jugaven la vida a cada ascensió (enllaç). D'aquesta mena era l'espectacle que en Budoy oferia a les festes lleidatanes i de tot Catalunya i més enllà. 

1895. L'aeronauta Enric.
Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL).
Al 14 de maig d'aquell any, més espectacle aerostàtic, ara de part del «intrépido capitán Enrich», probablement estranger, amb música en directe de la banda Lira Popular.

1897. L'aeronauta Josep Budoy.
Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL). Al 12 de maig, nova actuació a la ciutat del «intrépido y arrojado» capità Budoy, que probablement havia acudit amb certa regularitat a les festes de maig de la ciutat de Lleida en aquella dècada finisecular dinovesca.

1900. L'aeronauta Josep Budoy.
Programa de la Festa Major de maig (Sol-Torres, UdL).
L'ascensió d'en Budoy a les festes de maig d'aquell canvi de segle. La darrera que faria. El temps traïdor del maig lleidatà, calor al sol però fred a l'ombra, li faria pescar un refredat tan fort que no podria superar. O potser una glopada d'aire fred per dalt del cel, en una elevació més alta que de costum.

1900. L'aeronauta Budoy a Lleida.
«La Vanguardia», de 29 de maig (LV).
La festa major de maig d'aquell any, el celebrat aeronauta català tornava a la nostra ciutat. No sabem com anaren les ascensions que hi feu, però sí que en coneixem la desgraciada fi, «víctima de una pulmonia». Un cop d'aire, doncs, agafat durant els preparatius o durant els vols, se l'endugué al Canyeret, com se solia dir popularment a Lleida.

La crònica recorda la tarda gloriosa de sa consagració, a la Barceloneta, quan es penjà «furtivamente», pel seu compte, de la corda del globus de Mayet. S'hi diu que era barber i que a partir d'aquell dia canvià l'ofici per l'aventura dels aires, «para dedicarse exclusivamente a la aerostación y a la construcción de globos».
La mort a Lleida d'en Ruiz Budoy fou ben semblant a la del nostre estrenu i esforçat cavaller literari en Tirant lo Blanc, que finà d'un vulgar mal de costat o refredat. De la mateixa manera, l'intrèpid, valerós i estrenu capità aeronauta barceloní va perir després d'«un enfriamiento contraído en la última (ascensión) que realizó en Lérida durante las pasades fiestas, ha puesto fin a sus días». Teia tot just 40 anys.

1900. L'aeronauta Budoy a Lleida.
«La Campana de Gràcia», núm. 1621, de 9 de juny (ARCA).
Les tribulacions del difunt aeronauta, però, continuaren després d'aclucar l'ull. Havia deixat disposat que fos enterrat civilment, és a dir, sense l'obligada cerimònia religiosa catòlica, i sa viuda així ho demanà i hi persistí, «dona admirable... encarinyada amb el record del seu desventurat espòs i prompta a complir amb tota fidelitat les seves indicacions». Les autoritats municipals lleidatanes en va intentaren de fer-la desistir d'aquesta intenció, fins i tot oferint-li la Paeria de costejar l'enterrament, i havent obert una subscripció popular en favor d'ella i de la xiqueta de la parella.

«No podent vèncer la seva resistència, les autoritats adelantaren mitja hora o tres quarts l'hora de l'enterro». Amb aquesta acció, volgueren impedir l'assistència dels lleidatans a la cerimònia civil i evitar la difusió de tal acte sacríleg, segons les ments benpensants del moment. Tampoc la banda «que devia acompanyar el cadàver» hi arribà a temps. Aquesta, doncs, fou la trista i ocultada fi d'un heroi popular, pioner de l'aerostació, home ardit i d'aventura, el primer que sotjà la nostra ciutat des del cel, i tantes d'altres de fira en fira amb el seu espectacle de globus aerostàtic Montgolfier, i que no pogué ésser acomiadat en companyia de la multitud que l'aclamava en els espectacles. Tampoc no sabem en quina part del cementiri lleidatà pogué esser enterrat, i probablement de sa sepultura se n'haurà perdut la traça.

Res de tot això se cita en la crònica de La Vanguardia. Amagant la realitat si fa no fa com ara més de cent anys després, fidel a la casposa ideologia de les classes dominants i més retrògrades de la nostra societat. Periodisme d'alienació social i nacional. Esperem que els vents republicans se n'enduguin ses manifassejadores pàgines cap a la polsosa prestatgeria de la història.  

1900. L'aeronauta Budoy a Lleida.
«L'Esquella de la Torratxa», núm. 1116, d'1 de juny (ARCA).
Les referències al cèlebre aeronauta en la premsa popular del moment asseveren l'anomenada que havia arribat a adquirir: «En Budoy era popular a Catalunya». La breu crònica recorda sa primera imprudent ascensió, «agarrat a l'extrem d'una de les cordes soltes».

ca. 1850. L'aeronauta D'Arban.
Una vista de l'ambient de la plaça de toros de la Barceloneta en una tarda d'espectacle d'aquest pilot francès a mitjans del segle XIX. L'expectació era immensa i s'omplien els recintes més grans, que eren les places de toros. Pensem que no s'havia inventat ni el cinema ni el futbol! (enllaç).

1900. L'aeronauta Budoy a Lleida.
«La Vanguardia», de 28 de juny (ARCA).
Tres o quatre setmanes després de la defunció d'en Budoy i mes i mig després del darrer vol, el globus «Ciudad Condal» tornava a solcar els aires. La vídua, és clar, se'l degué vendre per assegurar-se l'anar fent, i algun altre «intrépido sucesor del capitán Budoy», sense nom encara a la crònica, li pendria el relleu. The show must go on, o 'marxa Ton, que el qui es queda ja es compon'. 

[1996] Un globus captiu a la festa major lleidatana, 1883

[1997] Un globus al Pont de Suert, 1901

Anys 1910-20. Globus-sonda, BCN.
Anunci de Manuel Ferrer i Marcet per a la venda de globus-sonda per a estacions aerològiques, molt diferents dels grans Montgolfiers, i que disposava de fàbrica a Santa Eulàlia de Vilapicina (i no pas 'piscina'), als afores de la capital, cap al Turó de la Peira. Els globus arribaven fins a més de 30.800 m, a raó de 200 per minut segons els prospectes, «altura extraordinaria, a la cual estalló», fabricats amb cautxú. S'hi especifiquen algunes característiques tècniques, prou interessants, com ara que s'inflaven amb gas a 60º sota zero. Sembla que el negoci era prou rendible, exportació a Espanya i Europa incloses. 

1901. Un globus al Pont de Suert.
«El Pallaresa», Lleida, 9 de gener. 
Crònica en carta al director d'un curiós cas en començant el segle XX. Pels topants del llogaret d'Igüerri, a quatre quilòmetres del Pont de Suert, aquell tercer dia del recentment encetat centenni, va aterrar-hi un globus d'uns 11 m de diàmetre, «en el cual venían, entre otras cosas, una jaula de mimbre con dos aparatos al parecer iguales... y dos cartas escritas en francés», que explanaven l'origen i la finalitat de tot aquell aparell misteriós, mai vist per les gents d'aquell racó de món.

Els aparells tenien la missió de gravar la velocitat i la temperatura en un cilindre fumat que portaven a l'interior. La primera perquè un aparell era «capaz de dar vueltas sobre su eje por un mecanismo, estilo reloj», i  la segona «gracias a las dilataciones y contracciones de cierta lámina metálica, la que comunicando el movimiento por un sistema de palancas a varios punzones que rozan el cilindro, quedan en él impresos todos los movimentos de la expresada lámina».

Tot provenia de l'observatori francès de Trappes (Seine-et-Oise) i es pregava que hi fos retornat, amb gratificació de 10 francs, amb el xec inclòs en la tramesa! S'incloïa traducció a l'alemany, cosa que significa que els responsables de l'experiment esperaven que els corrents aeris portessin el globus des de París cap a l'est, a territori germànic.

Aquest gran «Montgolfier» experimental i no tripulat, doncs, feu cap a l'altra banda del Pirineu, ben al sud de son origen parisenc. Per avisar els científics francesos, calia fer 50 quilòmetres per trobar el primer telègraf, 100 per arribar a la primera estació de tren. A més, malauradament, «la familia en cuya propiedad tuvo a bien posarse es no muy sobrada de recursos». No sabem si finalment se'n pogué fer el retorn.

1904. Globus-sonda.
A mesura que els temps avançaven, els globus per a l'estudi del temps, s'anaren fent més i més petits. Que al Pont de Suert aquell 1901 hi aparegués un Montgolfier era ja més aviat una excentricitat, i sobretot hagué de ser una enorme, inimaginable sorpresa entre la família pagesa que se'l trobà al prat de casa. L'ús del gran Montgolfier es devia deure a la intenció de recollir els canvis al llarg d'una ruta, perquè els globus-sonda meteorològics només tenien trajectòria vertical. 

1918. Globus-sonda, BCN.
«La Ilustració Catalana» (sic).
També a Catalunya en aquell inici de segle XX, la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona enlairava globus-sonda per estudiar les altes regions de l'atmosfera: «a 300 i pico de metres», dins un estudi d'abast europeu dirigit per la Comissió Internacional «aerològica» d'Estrasburg. Aerològica fon un neologisme d'importació francesa que no acabà de quallar en la nostra llengua, en què atmosfèric-a s'acabà imposant.

1918. Globus-sonda, BCN.
«La Ilustració Catalana» (sic).
Detall de l'enlairament d'un globus-sonda de fabricació catalana, a can Ferrer i Marcet, al 3 d'octubre d'aquell any, de part dels estudiosos Sr. Àlvarez, Castrillón i Campo, de la Reial Acadèmia de Ciències. 

[1996] Un globus captiu a la festa major lleidatana, 1883

[1996] Un globus captiu a la festa major lleidatana, 1883

Anys 1900-1910 ca. Globus captiu a Lleida. 
És aquesta una preciosa i històrica imatge del globus captiu instal·lat a l'esplanada de Cappont. Sense data, però sens dubte de principi del segle passat i no gaire diferent de l'estampa que devien oferir els primers globus captius que es mostraren a la nostra ciutat ja al segle XIX, com a atracció de fireta a la Festa Major.

Una gran gernació s'agombolava al voltant de l'artefacte, i la cua per pujar-hi era inacabable. Davant per davant, hi veiem un dels dos pals, un a cada costat, amb què se sostenia a terra el globus mentre el públic accedia a la cistella. Només que l'alçada de l'elevació captiva, o sigui, amb el globus sempre ben lligat amb una forta soga a alguna o algunes estaques a terra, fos de cap als 30 m l'efecte de sorpresa, admiració i fins i tot basarda havia d'ésser freqüent entre els usuaris. Em fa l'efecte que el preu no devia resultar gaire popular i que més aviat es tractava d'una atracció tirant cap a aburgesada. Al darrere, el primer carrer del Cappont vuitcentista, sense gran cosa més al darrere més que horts i alguna fàbrica o molí.

1883. Globus captiu a Lleida.
«La Correspondència de España. Diario universal de noticias», 14 de maig.
Resum dels actes de la festa major de maig a la nostra capital, iniciades a les 6 del matí amb la cercavila dels gegantons, nans, timbalers i «danses del país». Oficis religiosos també matiners, i obligats per celebrar el sant patró Anastasi, acte de caritat als pobres i necessitats, la tradicional cursa de la «cordera» a les 2 de la tarda, que llavors hi havia horari europeu, juntament amb l'elevació «de vistosos globus aerostàtics». Desconeixem si era el primer cop que això es veia a Lleida, però per a l'època no devia haver estat gaire freqüent. No dona la notícia més informació p. ex. del lloc des d'on s'elevaven aquests enginys. L'expectació, igual que a tot arreu on aquesta atracció de fira s'establia, era màxima i les cues interminables. Això es veu en totes les imatges que ens han pervingut d'altres viles i ciutats. 

Aquella festa major de 1883 també incloïa la processó amb el Sant pels carrers de la ciutat, a la tarda. En fer-se fosc, premissa necessària per al cas, inauguració de l'enllumenat elèctric de la Rambla de Ferran, «a las siete de la noche». La llum «produjo un efecto fantástico, lo cual honra sobre manera la Sociedad Española Electricista que la ha instalado». Probablement es tractava d'un espectacle temporal, però aquesta referència a l'arribada de la llum elèctrica és deu anys anterior a la instal·lació de l'enllumenat a la ciutat a càrrec de la Sociedad Eléctrica de Lérida d'Emilio de la Cuadra, que inaugurava l'electrificació definitiva dels carrers i cases de la ciutat al 1893. És, doncs, ben factible que fos una atracció més de la festa major, atès que aquell 1883 encara faltava uns anys perquè s'electrifiqués la Rambla barcelonina, i ben just hi havia 30 llums elèctrics a la nostra capital nacional, que rebria l'impuls electrificador definitiu a partir de l'Exposició de 1888. Desconeixem, a més, la font del fluid elèctric amb què s'abastia aquesta il·luminació de la Rambla de Ferran, potser connectada de manera convenient a alguna de les màquines de vapor d'alguna de les empreses de la zona.

La tradició dels focs d'artifici, encara ben present a les festes majors lleidatanes actuals, ja existia en aquelles dates del segle XIX, i la sessió de sarsuela, en castellà, al Teatre del Camps Elisis també devia fornir l'oportunitat a les classes benestants de lluir joies i vestits.

Aquell any la Festa Major de Maig s'allargà dos dies més, dissabte i fins diumenge. El penúltim dia hi tornà a haver elevació dels globus, a més de cucanyes i més curses. A la Paeria, hi hagué un acte institucional en record del malaurat Dr. Lluís Roca i Florejacs, metge i cronista de la ciutat, prohom de la Renaixença local, mort l'any 1882. Se'n penjà el retrat al Saló de Sessions.

Aquell dissabte, diu la crònica, «la iluminación será general». Frase poc explícita, però que sembla indicar que la Rambla de Ferran exhibí la il·luminació elèctrica bona part del vespre i de la nit.

Al diumenge i darrer dia de la festa major, a l'Institut de secundària, llavors ubicat a l'edifici del Roser, hi hagué lliurament de premis artístics, científics i literaris. A les 6 de la tarda, al passeig dels Camps Elisis, la «corrida de la sortija», que era una exhibició eqüestre, probablement de tradició militar, en què els genets havien d'encertar una argolla amb una llança, en una mena de rememoració de les justes medievals.

1895. Globus Montgolfier a Lleida.
Full del programa de la Festa Major de maig, en què s'anunciava l'elevació d'un globus, dit de Montgolfier en honor a l'inventor del giny al final del s. XVIII, amb un «intrépido capitán» a bord, a les cinc de la tarda i tot plegat amenitzat per la banda de música lleidatana de la «Lira Popular».

1887. Ascensió del Montgolfier de Budoy.

«Diario de Lérida», de 13 de maig (FPIEI).

L'espectacle més esperat de la Festa Major, amb important assistència de forasters, dels pobles veïns. Mentre durà la preparació del globus, «el hermoso Montgolfier», la banda municipal amenitzà la concurrència, i també un gimnasta que anava inclòs a l'espectacle. El vol durà un quart d'horeta, sense incidències.

1900. Globus Montgolfier a Lleida.
La portada del programa de la Festa Major de maig d'aquell any ens il·lustra en què consistien aquestes elevacions de globus amb pilot incorporat: el «capità» hi anava lligat, sense cistella, i devia elevar-se a gran alçada per causar l'admiració popular. 

1911. Globus grotescos a Lleida.
Quan l'aviació substituí l'interès aeronàutic del públic, decaigueren els espectacles de globus captius. Sembla que durant un temps foren substituïts per espectacle de «globus grotescos», que eren globus caricaturescos d'animals o humans.

Anys 1910-20. Globus grotescos.
Mostra dels globus que s'enlairaven per a divertiment del públic concentrat, amb caricatures de tipus humans i animals, i que arribaven a fer fins a 2,5 m de grandària.

1910 ca. Globus captiu a la Seu d'Urgell.
Una magnífica vista de l'era des de la qual s'enlairava el globus captiu a la festa major de la Seu d'ara fa més o menys cent anys. L'expectació era màxima, i la cua per pujar-hi inacabable. Dos pals a cada banda del globus, l'aguanten en estat de repòs. Cada viatge devia carregar d'entre 6 a 10 persones. És probable que fos la primera vegada que un giny de la nova modernitat hagués arribat com a atracció de fireta a la població.

1910 ca. Globus captiu, BCN.
Una atracció de globus captiu a tocar del monument al Dr. Rius i Taulet, davant de la Ciutadella, al peu del Saló de Sant Joan.

1910 ca. Globus captiu, BCN.
Una altra esplèndida imatge acolorida ens mostra un globus aerostàtic sobre l'Arc de Triomf del Passeig de Sant Joan barceloní.

1907. Globus captiu, BCN.
Preciosa il·lustració d'un globus captiu sobre la capital catalana, amb el peu de les torres de la catedral i de Santa Maria del Mar. El Passeig o Saló de Sant Joan, llavors en un extrem de la ciutat i que oferia espai suficient i vistes completes, fou el lloc habitual d'aquests enlairaments.

1888. Globus captiu, BCN.
Durant l'Exposició Universal d'aquell any, els globus foren una atracció contínua. Les imatges ens permeten de veure en detall la cistella i la disposició del passatge.

[1980] Història de Lleida en el programa de la Festa Major, més