Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granyena de les Garrigues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granyena de les Garrigues. Mostrar tots els missatges

20210728

[2305] Cases i habitants dels pobles lleidatans al cens de 1715

 


1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Article del geògraf granollerí, un dels més destacats de la segona meitat del segle XX al nostre país. S'hi fa la relació dels pobles lleidatans en l'històric cens del mercader i geògraf Josep Aparici, i que serví de base per al nou cadastre de Patiño, ministre borbònic al temps dels Decrets de Nova Planta. A banda de l'augment desorbitat de les contribucions, per fer pagar a Catalunya la despesa de la guerra i sotmetre-la fiscalment (i d'aleshores fins avui perdura aquest règim colonial), també aconsellà el primer Borbó «que como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Catalana, se escriba en adelante en Idioma Castellano, o Latín, como ya así la Real Junta lo practica; pues se lograrà la inteligencia de cualesquiera Jueces Españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este País». Altre cop, d'aleshores fins avui, en aquest cas de colonització en l'àmbit judicial, de la qual aquests darrers anys no n'han faltat pas mostres, oi?

Com a bon il·lustrat d'esperit colonial, mirava de copsar la naturalesa dels subjugats, sense poder arribar a entendre per què no volien deixar de ser com eren per fer-se a imatge i semblança del dominador: «el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos, aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia ... Son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan su lengua nativa». I encara altre cop, d'aleshores fins avui.


1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
No em posaré ara a fer judicis de valor sobre els compatriotes que, en temps de derrota i dolor de les gents del país, s'afileraren amb l'opressor. Tant després del 1939 com després del 1714, o del 155 del 2017, tot i la repressió contra les persones, la llengua, les institucions pròpies de tots, també dels mateixos col·laboracionistes. Suposo que Freud hi tindria alguna cosa a dir, no ho sabria valorar. Potser fins i tot forma part de la nostra estratègia de supervivència com a poble, no jugar-nos-ho tot a una banda... fins que trobem la jugada recuperadora de la llibertat definitiva.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Tenia el Principat un total de 958 municipis o comuns. Avui se'n compten 947. En canvi, si comparéssim el nombre de cases, que no sé si consta en algun registre, veuríem com la diferència n'és exponencial. Segons l'autor, les comarques naturals servien més al propòsit identitari de la gent que no pas les vegueries. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La diferència de cases existent a Lleida entre abans i després del setge de 1707, dona idea de la ingent destrucció soferta. De 1.500 a 600, gairebé un 60% menys! Una xifra desorbitada: diria que més que destruïdes, moltes devien comptar-se simplement com a deshabitades. 

La introducció d'Aparici fou redactada en llengua espanyola, mentre que els noms dels pobles hi són referits en la llengua del país, tot i que amb ortografia arcaica. La primera data de l'obra és de 1708, revisada al 1715, amb correcció de certes dades. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
L'autor de l'article fa el càlcul dels habitants i cases de la província de Lleida, tenint en compte els canvis d'ubicació d'algunes localitats de la Cerdanya o de la Baixa Segarra (a l'Urgell de secà) i les Garrigues.

En nombre aproximat, dona la xifra de 100.000 habitants i unes 20.000 cases, cosa que fa una mitjana de 5 persones per llar, i d'uns 8 habitants per quilòmetre quadrat. Cosa que ens mostra, si comptem l'agrupació de gent en pobles, planes i valls, la gran quantitat de terreny verge, deshabitat, incògnit de les nostres comarques de Ponent i del Pirineu, d'aquestes darreres sobretot.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Explicació dels pobles urgellencs i garriguencs que aleshores foren considerats dins la vegueria de Montblanc. La majoria, si no tots (cosa que s'hauria de comprovar un per un), són encara pobles de l'arquebisbat de Tarragona.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Al segle XVIII, encara som a l'Antic Règim, i nombrosos comuns són enumerats com a llocs de Barons, o sia, possessions encara aristocràtiques o eclesiàstiques. No serà fins al cap de cent anys, després del període napoleònic, que la majoria d'aquests llocs es convertiran en municipis propis, deslligats de la jurisdicció senyorial o eclesial.

Els números corresponen al nombre de cases, que multiplicat per 5 de mitjana, ens donaran el nombre d'habitants. Només hi apareixen 7 pobles lliures de càrregues senyorials: a més de Lleida ciutat, els Alamús, Bell-lloc i Vilanova d'Alpicat, amb població molt minvada després de la guerra, i Almenar, les Borges i Baldomar. La resta dels municipis eren pobles de jurisdicció.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
 A grans trets, en els pobles de les comarques de la plana lleidatana, destaca una població encara poc potent. La pax borbonica, manu militari i judicial de Nova Planta, que s'estendria al llarg del segle XVIII, en què no hi haurà cap més guerra fins a l'arribada de les tropes gavatxes a començament del XIX, n'hauria d'afavorir un bon desenvolupament econòmic i demogràfic. Contrastos de la història: pèrdua de llibertats vs. guanys materials, l'origen de la gran dicotomia de l'esperit català contemporani. 

S'hi citen com a térmens rònecs, o sia, despoblats: Remolins, Gebiet, Miravall, Carratalà, Vimbaró, Cisquella i Corregó. El plural 'térmens' és un plural antic d'aquests mots plans acabats en -e, fet amb -ns, com encara el nostre dialecte fa jóvens, hòmens o còvins (de cove).

El nostre poble d'Alcoletge, que encara era en aquells temps un carrer de la ciutat de Lleida, s'hi inscriu amb 4 cases i uns 20 habitants, prova del despoblament causat pel pas dels exèrcits assetjants del 1707. També hi constatem que el nom modern del topònim ja era ben fixat ara fa tres-cents anys. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII»
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
Explicació tècnica de les xifres de l'article. 



20210618

[2285] Les Garrigues bombardejades, 1938-39

2021. Bellpuig, l'Urgell.
Inauguració del monument en record de les víctimes de la guerra darrera. El 4 de gener de 1939, quan el front ja havia passat per sobre de la població, llavors ho feren els avions feixistes italians al servei dels franquistes espanyols (enllaç). Recordem per no oblidar.

1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Alfés.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Granyena de les Garrigues.

 1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Alfés.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. «Relazione sugli  effeti  del munizionamento usato dall'aviazione legionaria, Volume II. Documentario fotografico».
Recull d'imatges dels efectes de les bombes sobre els pobles. Quan la guerra estava més que dada i beneïda, els feixistes es van acarnissar sobre la població civil. Part de les fotos corresponen a pobles de les Garrigues (Granyena, Castelldans, les Borges) i Alfés. 'Només' volien provar els efectes de la munició, o sia, que l'acció no responia a cap suport d'acció bèl·lica terrestre. Probablement, van triar els poblets garriguencs per estar allunyats de focus mediàtics, llavors ja tots posats en la imminent caiguda de Barcelona. Tant de bo que s'haguessen xafat los collons, que deia lo padrí. 

1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Les Borges Blanques. 

20160128

[1296] Les Garrigues de Vallverdú i Sirera

1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La situació general dels pobles de les Garrigues: dalt d'un tossal». Detalla l'escriptor que «els Torms té un dels termes municipals més petits de les Garrigues, ben aprofitat, però. Han sabut anar a buscar l'aigua pel al poble en uns pous obrats a la vall... Per a ajudar-se en els ingressos han muntat un bon conjunt de granges avícoles. Hom s'adona que aquesta gent no dormen, no emigren, s'aferren a la terra i la defensen amb una elegant tenacitat». 
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La pujada és dura, però a mig aire trobeu la plaça de l'església -barroca, no cal dir-ho-. El temple llueix un campanar amb teulat de ceràmica molt decorativa. Algunes de les cases de la plaça són força antigues, amb balcons de farga... Més amunt, hi ha un barri alt, derruït, amb fonts que ja no ragen. La llum esclata contra les parets dels edificis ensorrats». 
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Una era rodona per batre-hi el gra quan a l'estiu bufa la marinada. 
«Els Torms, que ofereix una bona perspectiva des de qualsevol lloc des d'on es miri, és un poble al qual cal ascendir travessant la riera. A la part de baix del poble us saluden les escoles, amb una pineda entorn, escoles datades del temps de la I Guerra Europea, absolutament vàlides avui, en llur estructura». L'antiga escola la trobarem caminant «amb calma pel poble. Us ensenyaran una casa amb escala exterior que encara en diuen 'l'estudi', on s'hi feia escola abans de la construcció del grup escolar del 1916 (obra de l'arquitecte municipal de Barcelona, Adolf Florensa)», que era lleidatà de naixement.
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Fins molt modernament la balma del Cogul estigué sense protecció. Tothom qui volia podia acostar-s'hi. Les figures, exposades com estan a les rigors del clima estiu i hivern, han perdut, naturalment, bona part dels colors originaris, i fins i tot cal mullar-les per a veure-les bé. La gent, els visitants, les mullaven amb líquid corporal...»

La Diputació hi col·locà a la fi un reixat, que no es pogué tancar durant més de cinc o sis anys, fins que se li va comprar un cadenat, «la clau del qual té l'encarregat, un home molt simpàtic, admirador i convençut panegirista de l'art dels seus avantpassats». 
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La balma on apareixen les pintures és una gran roca -uns 11 metres d'extensió- sota el poble, al vell camí que enllaçava Cogul amb l'Albagés. Es pregunta l'Homenot: «Realment, dansen les dones entorn de l'home? O l'home hi fou afegit més tard? Recordem que les pintures rupestres sempre corresponen, malgrat compartir molts cops el mateix indret, a mans diverses. En tot cas, en aquesta primera manifestació de l'art del Llevant, en contrast amb l'art del Nord -cantàbric-, hom s'adona, certament, d'un principi d'organització tribal, hom veu un testimoni diguem-ne social».
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Les atencions al nou tractor, L-6499, al qual «li prodigava tota mena d'atencions. Igual que havia fet anys enrere amb la mula, la qual duia a remullar o raspallava els diumenges». Segueix el gran escriptor garriguenc: «L'aspersor o irrigador era ni més ni menys que una sulfatadora, aquesta meravellosa primera màquina que van tenir els pagesos: és, certament, una de les més antigues, i de les que menys han canviat. Avui dia està essent substituïda per les bótes o bocois a molta pressió produïda pel motor. Però encara són utilitzades en les petites vinyes, als horts, etc».
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Sobre ella: «Malgrat l'actitud de la mestressa, ella no ens estava veient, sinó que mirava el que feia una veïna a la finestra». A Granyena, «el paisatge que domineu des de migdia és superb. Voltant pel poble trobareu també racons exquisits, com la complicada portada barroca del temple, i tot un carrer gòtic que arrenca de la plaça de l'església».
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquest poble està inclòs dins el Segrià, però... té totes les característiques dels garriguencs... frontera imprecisa en tants de punts entre una comarca i l'altra». Afirmació que ha passat a la història: l'arribada aquests anys 2000 del reg de suport ha provocat la compra massiva de terrenys, la plantació de fruiters, i la destrucció de les velles espones de pedra per tal d'aplanar i amorosir les finques als marges dels tossals. Els vells carreus, fets amb pic, pala i suor, s'han colgat a tres metres sota terra. Quan en el futur els redescobriran, què deuran imaginar què eren o per a què servien?
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Parlar de les Garrigues és parlar de l'angoixa de l'aigua. Angoixa... quant al regadiu: els pobles han resolt darrerament llur problema d'abastament a les cases i a les granges avícoles mitjançant motors que pugen l'aigua de pous més o menys allunyats. Ara bé, per als petits horts dels voltants de la població, no sempre han recorregut a la força elèctrica, sinó que continuen, molts veïns, fent ús dels pouets hort per hort, pous de sis o set o quinze metres de profunditat, que devien cavar els besavis i dels quals trauen l'aigua mitjançant corrioles; aquí a Alcanó, on l'aigua és més superficial, empren llargues barres amb contrapès. El mateix sistema que als països àrabs, el mateix sistema que els enginyosos alexandrins perfeccionaren».

«Al fons,... compareu les dimensions de les cases amb la mola de l'església, És clar: en aquells temps encara hom pensava que, si convenia un dia, tot el poble s'hi hauria de poder aixoplugar. Pensem què fóra París, Sevilla o Barcelona amb una única església, però capaç per a tots els habitants».
1968. Maials (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquests balcons, segons com els cau la llum, fan unes ombres delicioses sobre la rugositat de les parets primàriament arrebossades o de pedra irregular. I les dones d'avui, se'n riuen de les reixes... Si Julieta, en comptes de tenir un balconet de barana de pedra tan temptador i abastador, hagués estat ben engabiada per aquest procediment, no hi hauria hagut el daltabaix que hi hagué». A Maials, «no us perdeu, allí, el tomb per la vila closa, o part murallada del poble, enfora del qual un antic camí de ronda s'ha transformat, finalment, en un carrer més. Maials és un dels pobles que més fidelment ha conservat l'estructura circular antiga del casc primitiu». Faria bé de tornar-hi a anar, el nostre escriptor.
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
En alguna ocasió, hem llegit al Coromines que l'acompanyament d'article de tants i tants pobles garriguencs no es deu sinó a un costum popular desenvolupat durant els darrers tres o quatre segles, i que s'anà estenent de poble en poble. Arribant al Soleràs, «hom veu el gran sindicat agrícola, una esplèndida peça, a l'entrada de la llarga pujada que mena al poble. A primer terme uns hortets amb els seus pous. Aquesta és la Vall Gran, o vall del riu Juncosa. De riu, però, no en veureu cap. Això no vol dir que no hi hagi aigües subterrànies de més o menys fàcil extracció. En anys que plogui una mica, l'aigua pot estar a cinc metres de la superfície. Els pous són obrats amb pedra, carreus grossos, i l'aigua que en surt és potable i de gust lleugerament fangós».
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«És en aquesta partida del terme que hi ha les fonts de Granyena, dites així perquè una mina d'aigua, amb cabana i gran pou, servia en temps antics per a fer arribar des d'aquest pou, mitjançant una conducció, l'aigua al poble de Granyena de les Garrigues». Conclou el nostre Homenot: «Hom s'adona ben bé de la migradesa d'aquests horts, de l'eixorquesa general de la vall, per on, teòricament, hauria de córrer un riu».