Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albesa. Mostrar tots els missatges

20230630

[2489] De Lleida a la presa de Pinyana pels pobles del Segrià, 1789

 

1915. Lo Congost de Pinyana.
Postal de Catalana de Gas y electricidad, amb data de publicació de 20 de febrer, amb vista cap al sud, des del terme de Tragó. Encara faltaven dècades per tal que les aigües cobrissin la vall que desembocava a les penyes de Pinyana (com el mateix nom diu) i el poble. La Noguera Ribagorçana torçava cap a l'esquerra en direcció a Corbins, i deixava tot l'antic pla del Segrià (al nord-oest de la ciutat de Lleida) orfe d'aigua, fins que al segle XII, en Pere Cavasèquia hi posà remei amb lo Canal o Sèquia Major (els drets de la qual passaren a la Paeria per compra als hereus del constructor a començament del segle XIII). 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
En el seu viatge per Catalunya i durant l'estada que feu a Lleida, aquest viatger i escriptor (espanyol) va voler fer una escapada a la mina de Pinyana, és a dir, a la presa del canal. Deixa testimoniat l'avanç econòmic de la plana lleidatana en aquell Set-cents gràcies a l'estabilitat social del país, sotmès a la Nova Planta borbònica des de l'inici del segle XVIII: els molins d'oli s'havien multiplicat per 10! La introducció de l'arbequina també hi tingué molt a veure. 
Pel camí, travessen Torre-serona, llavors un despoblat per causa de la darrera guerra, probablement. Entrelluquen Rosselló i Benavent, a on s'hi cultivava l'arròs.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Troba que l'Església de Benavent era molt gran per a la població que tenien, i és que tots aquells pobles sofriren les conseqüències demogràfiques negatives de la batalla d'Almenar (1710) de la Guerra de Successió. Continuen camí per Vilanova de Segrià i Torrefarrera, «en que hay un molino de papel con el agua de la azequia». Continuen vers la Portella i fins al pont d'Albesa, de quatre ulls, i d'allà fins a Alguaire. 

L'antic convent alguairenc de les monges santjoanistes era situat dalt del tossal, amb el poble als peus. En testimoni l'augment demogràfic i econòmic, del poble, i tenia llavors l'església en construcció. S'hi cita la capella de Nta. Sra. del Merli «cuyo altar mayor y del Rosario son buenos» i fa referència a la pintura que recull «ridiculamente» el miracle de l'encegament del comte Ermengol (pas Berenguer, com cita el viatger) en travessar el pont per atacar la comunitat femenina hospitalera.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
La vista des de dalt del tossal és vastíssima, més que des de dalt del campanar de la Seu Vella, segons l'autor, perquè s'hi albira bona part de la Llitera. El convent o castell fortificat ja era enrunat. Des d'allà dalt estant, «estuve viendo con la imaginación» els moviments dels exèrcits austriacista i borbònic a l'agost de 1710, amb el pont d'Alfarràs com a epicentre cobejat de la lluita. Que s'acabà als "Abrevadores de Almenar en donde saltó el Rey a la acequia después de derrotado el exército» borbònic. La vista cap a l'hortizó septentrional permet de veure «la montaña Maleidas y otras de los Pirineos». Arriben al final de la plana segrianenca a Ivars de Noguera. En aquesta part, encara hi eren visibles «varios montones de piedras y señales de haver estado allí el exército, encontrándose balas».

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Almenar era poble gran, de 360 veïns (i, per tant, gairebé 2.000 habitants). En destaca l'església, i la qualitat del blat, encara que els troba, als veïns, «poco aplicados» quan podrien traure'n més profit, d'aquest blat. Després ja a Alfarràs, en cita el gran pont i el molí fariner, el «mejor y más concurrido de la parte de Aragón y Cataluña que se conoce». Andaní disposava de 18 cases «miserables por falta de aplicación»

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El dia 23 van fer el reconeixement de la presa de Pinyana, «presa hecha de grandes peñascos que han hecho caer de las montañas inmediatas con tiros de pólvora cerrando de este modo el río y para sacar el agua al llano han taladrado la montaña por una mina de mucha extensión digna de verse, como lo es la Azequia». Entenc que quan tanquen la comporta d'entrada tancada, l'aigua salta al riu i llavors poden netejar la mina i l'inici del canal en quedar sec. La Casa de Lleida, a terme de Castellonroi, era la propietat des de la qual es vigilava la presa i era propietat secular de la Paeria. 

Notem, doncs, el testimoni fefaent de l'autor de com la presa del canal era feta, a final del segle XVIII i probablement des dels seus inicis medievals, per mitjà de l'esfondrament de grans roques i penyes, molt més fàcil de reconstruir o renovar des de l'aplicació de barrines de pólvora. La presa semicircular, doncs, i encara actual (encara que refeta), hagué de ser aixecada al segle XIX. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El viatge i escriptor s'atansa fins a Almacelles i fins a les envistes de Tamarit i Albelda, «que parece tienen proyectado el riego de estas grandes llanuras», com pertoca a aquells temps il·lustrats. Se'n lamenta del despoblament «hasta el Cinca». D'Almacelles, se'n diu que el poble fou construït només feia 15 anys, i «consta en una calle» amb l'església en construcció en l'un costat i la casa del noble i senyor del lloc davant per davant. L'antic poble havia quedat destruït durant la Guerra dels Segadors i havia passat a propietat reial. En època de Carles III fou posat a la venda i anà a parar a les mans de Melcior de Guàrdia des de 1773. «Beben el agua de balsa, aunque el Señor ha echo un pozo... En las eras hacen sichas [sitges] para guardar el trigo... Se han plantado muchas olivas, todas a calles [a rengs ben afilerats], que hacen grande efecto desde el pueblo... y se está construyeno un molino, lo mismo sucede con las viñas. Hay ya unas 38 casas», cap als 200 habitants. Existia també al terme una Almacelletes, «para acudir mejor al cultivo», i a on hi havia un hostal perquè hi passava la carretera de Montsó cap a Lleida. Es tractava del novament repoblat antic llogaret de la Saira. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
De retorn cap a Lleida passen a les envistes del Castell de Raïmat, lloc llavors despoblat. Finalment, el darrer poble per on passà. Vilanova del Picat, que «es de Lérida». L'autor acaba el resum d'aquella jornada, molt probablement feta a cavall, amb una preciosa imatge: que des de dalt el castell o convent d'Alguaire «quando hay niebla en el llano de Lérida se descubren las torres y castillos en medio de ella, que parece un navío en alta mar»
Simplement esplèndid, oi? Esperem que algun bon fotògraf la pugui encara captar, abans que el canvi climàtic acabi amb les boires.

Lo Canal de Pinyana.



[2480] Lo congost de Pinyana, la «pell» d'Almenar i la sèquia

20191221

[2065] Cinc creus termeneres de la plana lleidatana

Anys 1920. Creu termenera d'Aubesa (Albesa, la Noguera d'Urgell). 
Les creus de terme, tan freqüents en els nostres pobles, han anat desapareixent. La guerra (espanyola) del 36 en feu estralls, i la majoria han acabat museïtzades, que se'n diu ara. Durant segles, eren la guia del caminant o del pelegrí. No havien d'ésser emplaçades necessàriament com a fites just al terme del terme, o sia, a la frontera entre dos dominis, sinó que sovint eren col·locades a propet dels pobles. Més que la propietat, anunciaven que aquell territori no era abandonat de la mà de Déu, i que aquells camps (o viles) tenien amo, i que no eren gaire lluny, i que seguien els dictats de la fe, catòlica, apostòlica i romana (amb els pecats corresponents, suposem). En resum, eines de semantització (una altra parauleta d'ara) del camp obert, a on, com que no s'hi podien posar portes, s'hi posaven creus.
Anys 1920. Creu termenera del Palau d'Anglesola (el Pla d'Urgell).
Anys 1920. Creu termenera d'Anglesola (l'Urgell).
Anys 1920. Creu termenera de Ciutadilla (l'Urgell).
Anys 1920. Creu termenera de Sant Ramon (la Segarra).




20151126

[1223] La Noguera Ribagorçana: de Corbins a Canelles

1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
La Noguera Ribagorçana entre Corbins i l'aiguabarreig amb el Segre. «Aigües impetuoses, alliberades ja de la servitud del quilovat».
1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Vistes de Corbins (el Segrià). «Aquest és un dels rius llargs del país: 130 km», vint menys que la Pallaresa i lluny dels 220 sicorians. «És impossible de fer el curs de la Noguera Ribagorçana en cotxe de faisó lineal. Hom el deixa a Corbins, al seu quasi aiguabarreig amb el Segre i no el retroba fins a Alfarràs, on el torna a perdre, per tal com el salt de Santa Anna obliga la carretera a desviar-se cap a Benavarri. Així entre la Llitera i la Ribagorça el viatger automobilístic sabrà que després de l'embassament de Santa Anna hi ha el de Canelles, i que la cua d'aquest pantà el duria fins al Pont de Montanyana, on ara ha d'arribar després d'un interminable rosari entregirat de pujades i baixades per l'aspra, càlida i olorosa terra de la Baixa Ribagorça».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Placa d'un antic molí, avui convertit en productora de pinsos, a Albesa. La sèquia, com totes les del terme, deriva de les aigües de la Noguera Ribagorçana». Anota amb perspicàcia l'escriptor garriguenc: «En arribar al Segrià, la Noguera Ribagorçana ha passat a desdibuixar-se. Tant? Potser sí, perquè el fenomen, al Segrià, és que no podem parlar del riu en tant que entitat central. Aquí el riu és quelcom aprofitat i són els derivats els qui tenen més importància que el mateix cabal principal. Per exemple, entre Alfarràs i Corbins cap pagès no viu de cara al riu, sinó d'esquena: és la sèquia allò que a ell li importa, el canalet per a regadiu... Antigues sèquies derivades del riu han existit de segles, i el mateix canal de Pinyana, excel·lent obra dels inicis de la Reconquesta...»
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la frontera entre la truita i el barb, a les terres segrianenques d'Albesa, els vailets i algun adult aprofitat pesquen per procediments neolítics: bastonada i cop de roc, en tolles laterals del riu». En aquells temps, ja es «parla de construir el canal que uniria la Ribagorçana amb el Segre des de l'altura d'Alfarràs, aproximadament, amb la qual cosa entrarien en regadiu pobles del vessant meridional de la Serra Llarga, com Algerri, i Castelló de Farfanya, avui predominantment secaners».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Pont nou d'Albesa, sobre la Noguera Ribagorçana. El cabal irregular del riu, determinat pel tancament o l'obertura de les preses hidroelèctriques, deixa al descobert codinars immensos».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del nou pont, després que l'exèrcit republicà fes volar l'antic en la seua retirada davant les hordes feixistes espanyoles.
1973. Benavent de Lleida. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El rec més viu de tot el Segrià, la sèquia de Pinyana, al terme de Benavent de Lleida. És un antic canal -derivat de la Ribagorçana- que, regatge a part, forneix l'aigua a Lleida». Ara també a molts altres municipis de la comarca, fins i tot de l'altra riba del riu, l'esquerra, com Alcoletge, que ha deixat d'abastir-se del seu tradicional proveïdor, el canal d'Urgell. Coses de l'enginyeria moderna! «El canal de Pinyana rep aquest nom perquè arrenca de la partida de Pinyana, exactament municipi de Castellonroi, pren les aigües de la Ribagorçana i fa els seus quaranta o quaranta-cinc quilòmetres de recorregut pel Segrià. Travessa les possiblement més antigues terres explotades de la comarca».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Al fons, les comportes del darrer pantà ribagorçà, i en primer terme el canal regulador, que desguassa en un impressionant tub de ferro per sota del qual passa l'N-340. «A la dreta de la serra de Sant Miquel s'estén l'embassament de Santa Anna, que ha sepultat Tragó de Noguera i bon plec de caserius que vegetaven prop de riu, per cotes poc més altes que el llit. Dues poblacions tenim a est i a oest, no pas allunyades de la massa d'aigua: l'una a la riba esquerra, on les ones en llepen les cases, és el Boix. L'altra, a la riba dreta, allunyada, però interessant, és Valldellou». Lo Canal de Pinyana inicia el seu camí per aviar aigua a la plana segrianenca.
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La resclosa és situada entre dos penyals... com si els enginyers no poguessin sostreure's a la influència del factor natural... el Monderes i el tossal de Sant Salvador, però que semblen més altes pel fet de trobar-se, aquestes exactament, on s'acaba el paisatge ondulat i comencen les planes; volem dir amb això que després del pantà de Santa Anna la Noguera Ribagorçana serà ja un riu de plana, on l'horitzontalitat dels perfils paisatgístics només serà trencada per la presència dels característics tossals tabulars del Segrià».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ermita de Santa Anna, avui coberta per les aigües del pantà del mateix nom, on la Noguera enllaça amb el Segrià. Fotografia documental, monument ja desaparegut sota l'aigua».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de l'ermita romànica i del preciós campanar de cadireta que lluïa als quatre vents.
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El séc aprofitat per la presa de Canelles, una de les més espectaculars de tota la Ribagorçana. Al fons, el riu Guart. Darrera els morrots de la dreta, baixa la Ribagorçana... Aquesta enorme presa està muntada sobre un terreny poc consistent -o almenys poc consistent per a la pressió de tants milions de quilos d'aigua...- De forma que l'ENHER ha de farcir de ciment, mitjançant un sistema d'injectors, la muntanya, per tal de solidificar les terres i les roques, fent una massa compacta on hi ha les fenedures internes. L'obra de consolidació és una sagnia impressionant».


«Mirem avall. A la presa del sobreeixidor hi ha el gran regle graduat amb cotes; la màxima, mai atesa, és la dels 507: en els moments òptims, de més gran confiança de l'empresa constructora, ha arribat a permetre's la 466. És a dir, que ens trobem amb un volum possible, donada l'amplada i la longitud de l'embassament; volum, però, que per ara no arriba a probable, i que encara és imprevisible quan arribarà a factual».
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Baixa Ribagorça presenta aquesta brolla pobra, oferint-la amplíssimes extensions. A primer terme, la Ribagorçana; al fons, el riu Guart, formant l'un i l'altre el pantà de Canelles», ensota del congost de Fet. 
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort, a la Noguera Ribagorçana. Poble totalment abandonat, en espera de les aigües de l'embassament de Canelles, si mai aquest arriba a omplir-se. Al fons, l'impressionant congost del Fet»
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort té exactament al darrera el congost del Fet... és una altra meravella de la naturalesa. L'esforç d'aquests rius pirinencs per arribar a la plana hauria de ser correspost amb visites agraïdes de la gent de la plana per tot el seu curs».
1973. Congost de Fet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Poc més avall de Mont-rebei, a l'altura del poblat de Fet, comença el congost d'aquest nom, sinuosa i pelada incisió en la roca per on discorre la Noguera Ribagorçana...»

20130221

[288] Esglésies de Balaguer, 1918

1918. Albesa.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1918. La Portella.
L'església romànica.
1918. Balager.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.

1918. Balaguer.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1918. Torre-serona.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Balaguer.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Balaguer.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Balaguer.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Albesa.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Albesa.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. La Portella, Vilanova de Segrià.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Benavent de Segrià, Torre-serona.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Lleida, Sant Ruf.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.