Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pleyan i de Porta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pleyan i de Porta. Mostrar tots els missatges

20210324

[2259] La Lleida mora de Pleyan

1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 
Una recreació d'un portal de la Lleida sarraïna. Poques vegades hi fem atenció, al període sarraí de la ciutat, acostumats com estem al relat històric romàntic del prefix re-, com si la Lleida de després de quatre-cents anys fos la mateixa que la del segle VIII. 
 
1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 
Els dibuixos de l'edició anaren a càrrec de J. Serra, segons que s'hi llegeix. Segurament, algun historiador ara i adés n'haurà parlat una mica, de la Lleida andalusina. Res que tingués ressò: els lleidatans no ens reconeixem en la tradició de la ciutat musulmana de Làrida. Des de la recuperació de la festa de moros i cristians, però, aquell trosset de la història lleidatana s'ha fet un pèl més visible. Aquells sumptuosos vestits alcoians de les comparses han donat imatge als sarraïns lleidatans. No pas com a part de la història pròpia, sinó com a figurants necessaris en la batalla del festival. 

Ara no són pas temps propicis a la recuperació de la lleidatanitat de la Lleida andalusina. Sense anar més lluny, aquesta setmana vaig veure a la secretaria de l'institut una mare amb burca absolut que acompanyava sa filla a matricular-s'hi. La reixeta rectangular a l'alçada de la nineta dels ulls no feia més d'un centímetre. En canvi, si mai no haguéssim tingut aquesta migració, la falta de prejudicis hauria fet més fàcil la idealització d'aquella època. L'hauríem pogut vestir i pintar al nostre gust, com a les filaes de la gran desfilada. 

Hauríem pogut aprendre a considerar els poemes andalusins locals com a petites joies de la nostra història. Perquè si considerem Ilerda i Indíbil i Mandoni com a pertanyents al nostre imaginari, per què no hi podríem fer un lloc també als lleidatans musulmans, d'abans i d'ara? Més enllà, doncs, de les referències a la Lleida sarraïna per parlar de la conquesta catalana de la ciutat, per a poca cosa més serveixen quatre-cents anys de la nostra història local. De vegades, els reconeixem el paper que tingueren en els regs de l'horta, com a Fontanet. 

2017. Molí andalusí a Lleida, 
«AVUI», de 17 de novembre (enllaç).
Troballa d'un molí a Blondel. De les restes colgades, s'entén. Fora muralla, i probablement amb una gran sínia que movien les aigües del Segre, quan passaven a tocar dels patis de darrere les cases del carrer Major.

Un bar nocturn de copes a Gardeny, batejat com a Larida, posà de moda el nom andalusí de la ciutat per uns quants anys prepandèmia del segle XXI. No sé si gaires dels habituals usuaris en captaven la referència, purament nominal d'altra banda. En aquests darrers anys, Jesús Brufal, professor d'història medieval a la UdL, n'ha publicat alguns estudis, de la Lleida islàmica de fa mil anys. 

2000. «Llibre de Frontera», Jaume Pont.
Però, a mi personalment, el primer que me'n feu adonar, de l'existència d'una Lleida sarraïna de debò, fou Jaume Pont. Es feu cèlebre la seua recreació poètica dels catorze hipotètics poetes araboandalusins de Làrida, a Llibre de Frontera (2000), a on s'empescà el ms. del professor egipci M.Omar Sumi, que li fou confiat: «es tractava d’un text del segle XIII que contenia un inventari andalusí de dolços i pastissos, escrit en llatí vulgar, però al darrere d’aquestes pàgines hi havia una antologia de versos escrits en àrab» que un tal Musa Ibn- al Tubbi hauria recollit al segle XII, el segle de la «re-» conquesta (veg. entrevista a l'autor a Núvol, 2019).

«Els següents versos són obra de Ahmad ibn Suhayd al-Ansari (m. 1119), un poeta itinerant que va canviar la vida a la cort per les places i els carrers de la ciutat. Al-Ansari havia estat katib (secretari) d’al-Mundir ibn Hud, rei de Lleida, Tortosa i la Dénia (1082-1090). Cansat dels plaers i les convencions de palau, al-Ansari va portar una vida nòmada pels voltants de la seva estimada Larida. Tot seguit, llegiré dos poemes. El primer, titulat “La petjada” fa honor a la vida itinerant del poeta. El segon, titulat “Amb dos amors”, sembla estar inspirat en uns versos de Rabia al-Adawiyya (m. 801), asceta admirada de la ciutat de Basora.

LA PETJADA
Al rastre del llim
hi trobaràs la petjada
de l’ocell que vola
cap a la fosca nit.

Només val que t’aturis.
Només val que t’aboquis
i deixis a ulls clucs
que l’ignot et penetri
amb la veu del desig.

 

AMB DOS AMORS
T’estimo amb dos amors:
un amor on regna la passió
i l’altre que verament mereixes.

Amb l’alta passió
t’evoco i em recordo que no vull
vora meu a ningú més.

Amb l’altre et llevo els vels
i em falta massa nit per contemplar-te.

Ni per l’un ni per l’altre
mereixo cap lloança.
Que la lloança es teva
i paga per tots dos.
1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 
Els comtes Ramon Berenguer IV, barceloní, i Ermengol VI, urgellenc, a les envistes de Làrida. Una ciutat sense la Seu ni son sempitern campanar identificatius. 

1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 
Molt lluny dels versos de Jaume Pont, els del gran homenot de la Renaixença lleidatana. El poema èpic fou escrit poc després de l'Indíbil de Guimerà (1875), poc després també de l'Atlàntida de Verdaguer (1877), però abans que Canigó (1885). La força de remembrança de passat medieval que l'epopeia oferia als poetes dinovescos fou aprofitada de valent. En aquesta obra, en deu breus cants, i d'una cinquantena de pàgines, s'hi explica la visió arromanticada de la (re)conquesta lleidatana. El llibre, i el gènere literari, foren del gust del moment, amb una segona edició. Pleyan fou el primer renaixenço que guanyà bona part del primer públic lector entre les classes dirigents locals, i de fer-los retrobar amb el propi passat.

La llengua prefabriana ens fa difícil l'atansament a l'obra, a banda d'aquella mentalitat i intenció amb què fou escrita, lluny de la nostra manera d'entendre la història. Fou premiat al certamen poètic lleidatà de 1880, diria que encara no anomenat dels Jocs Florals. El gènere poètic èpic tampoc no ha tingut gaire més sort: periclitat i obsolet en els estudis literaris de fa temps, avui ningú no s'hi atansa ni per fer un trist treball de recerca d'institut.
  
1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 
Recreació de la fortalesa andalusina lleidatana, amb les tropes urgellenques i barcelonines a punt per a l'assalt. 

1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres).
Els desitjos del nostre conqueridor comte Berenguer: 

«Que Lleida l'anell sia — de mon llarg prometatge,
I sa mesquita el temple  on rebi jo son cor.
Palau sa forta Açuda  de mon feliç nuviatge,
Mirall de ma ventura  lo Segre remorós».

1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 
Les tropes cristianes conquereixen el castell sarraí lleidatà...

1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 
...fins a la Suda.

1883. «La Reconquesta de Lleida»Josep Pleyan de Porta.
Estampa Mariana a casa de Carruez (Sol-Torres). 
No sé si a data d'avui aquests 'vincles sagrats' medievals els firmaria algú. El desmembrament premeditat de la diòcesi lleidatana —l'art només n'és una derivada menor— en aquest darrer tombant de segle, ha aconseguit de trencar alguna corda molt endins, que costarà de refer. 


20200511

[2146] Sant Llorenç al 1880

1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una esplèndida fotografia de Sant Llorenç, de les primeres que s'hi van fer al segle XIX. Hi apreciem, doncs, l'església medieval abans de la reconstrucció a què hagué de ser sotmesa després de la guerra de 1936.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

En aquell temps, i durant molts segles en la història de la ciutat, en cridava l'atenció l'esvelt i alt campanar. Les graelles de les alimares que encara hi havia encastades a les parets, testimonis dels vells temps passats, només s'encenien ja en la diada del sant patró parroquial, al 10 d'agost.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Referència a l'escut del «gall posat de costat i en actitud vigilant» que s'hi veu al porxo de la portalada de l'antiga poderosa família medieval lleidatana dels Gallart, propietària de l'església de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el carrer Cavallers, al costat de la qual tenia l'antic palau residencial. Ells foren els costejadors del campanar i obra gòtica de Sant Llorenç.

La teulada era ja refeta i segons l'autor, «l'enlletgeix». El campanar té 77 graons d'alçada, amb quatre campanes, «notable la major», i el capiró superior encara en té 26 més, d'escales. La portalada romànica («bizantina» en terminologia del moment) de la nau central, i única de la primera construcció, donava, temps era temps, al fossar o vell cementiri.  
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de l'església, amb algunes de les canonades de les antigues guerres visibles al campanar.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció de la portalada de la façana principal, amb dosser i porxo inclòs. S'hi transcriuen les paraules que Piferrer li dedicà en la seua obra de la primera meitat del segle XIX. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La factura de la fàbrica n'és testimoni de l'antiguitat. Encara avui, i llavors també, sorprèn l'escassa llum que hi trobem a l'interior. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de la fàbrica, de l'altar major gòtic, i dels altars laterals.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La plaça de Sant Josep de gairebé fa cent cinquanta anys, si fa no fa igual com devia ser al segle XVIII, quan fou catedral de la ciutat durant bona part de la centúria.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El dia 5 de gener s'hi celebrava la festivitat del Sant Crist del Miracle, al qual els lleidatans tenien gran devoció. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Un dels sepulcres de l'església, a la capelleta d'entrant a mà dreta de la porta del campanar, amb un camper d'escacs a banda i banda, símbol medieval del comtat urgellenc. 
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'epitafi del sepulcre remet al 1331, i s'hi descriu al sebollit com a ciutadà de Lleida.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Altres inscripcions sepulcrals, com la dels Gallart del segle XV.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

A les amples lloses del paviment, altres epitafis s'hi poden anar llegint, «pertanyents a altres tants feligresos de la mateixa parròquia, així pagesos com menestrals que tingueren  sos sepulcres en Sant Llorenç, fins que per Reial Ordre de 1809, se manà construir los cementiris generals fora de les poblacions per acabar amb la costum de l'enterrament en les esglésies». Destaca l'autor la senzillesa d'aquestes lloses, sovint només amb el nom, l'ofici i alguna eina pròpia de la professió del difunt.
1880. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'any 1708 l'església fou convertida, de sobte, en catedral, després de la submissió borbònica (espanyola) de la ciutat, fet que perdurà per 73 anys fins a la consagració de la Catedral Nova al maig de 1781.
1902. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
Una carta postal de començament de segle XX amb la factura tradicional de l'església, a on sembla que hi hagué un rellotge i tot. La fotografia podria ben bé ser de Victorià Muñoz, autor de moltes de les vistes de Lleida per a la casa editora Hauser i Menet, en aquells temps que les postals s'escrivien per davant. 
 2020. L'Església de Sant Llorenç de Lleida.
La vista de la nau principal. 

20200412

[2120] La Catedral Nova del segle XVIII


1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una de les primeres, si no la primera, fotografia de la Catedral nova lleidatana. Al fons, encara s'hi veu la capella de l'antic convent mercedari que calgué enderrocar per a la construcció de la catedral (1761).
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El 15 d'abril de 1761 se'n col·locà la primera pedra, a la fins aleshores gran esplanada de la Plaça de l'Almodí, mitja centúria després que al 1707 les tropes borbòniques (espanyoles) ocupessin la Seu Vella com a quarter des d'on subjugar la ciutat. Al 3 de març de 1708, els oficis catedralicis començaren a fer-se a l'església de Sant Llorenç, que feu les funcions durant tots aquells anys de catedral.

Al pas per la ciutat del rei (espanyol) Carles III, al 25 d'octubre de 1759, en retornant del regne de Nàpols, a on els Borbons espanyols hi governaven des de 1734, el Capítol catedralici veié l'oportunitat «d'una fructuosa temptativa de millorament».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Se li demanà al monarca d'aixecar una catedral de nova fàbrica a la part baixa de la ciutat, exactament entre la plaça de la Bladeria i la de l'Almodí. El rei aportava també fons econòmics, fins a dos-cents quaranta mil rals anuals fins al seu acabament, a canvi que la ciutat renegués per sempre a la recuperació de la Seu vella per al culte.

La col·locació de la primera pedra fou tota una efemèride, plena de totes les autoritats, «representants de totes les classes i gremis, i amb lo nombrós concurs d'aquesta població, no menys considerable gentiu de moltes altres de circumveïnes, tant com de Catalunya, de Aragó, part del qual territori entra en la jurisdicció d'aquesta mitra». Processó i àpat abundós. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Fou dia de festa al carrer, amb «jolives cobles i vistoses danses populars, feta venir expressament alguna d'aquestes del Camp de Tarragona», per acabar amb un magnífic castell de focs artificials. 
Sense cap interrupció durant els anys d'obres, amb quatre lustres el nou edifici fora acabat, i al 27 de maig de 1781 s'hi dipositaren les relíquies a l'altar major, la nit de vetlla i la solemne missa consagratòria de l'endemà.

Ja en aquells temps, com passa ara de vegades entre els mandataris de l'Estat (espanyol) i els del nostre govern, hi hagué problemes de protocol, i els Paers de la ciutat no hi assistiren «per haver-se atravessat litigi tocant a la preferència de assientos» amb les autoritats governatives espanyoles. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

No fou un bon any per al cereal. Sembla que les festes d'inauguració foren portades amb poca lluentor, atès que es venia d'un període de males collites, i el preu del blat aquell maig s'havia abaixat de 18 a 11,5 pta «per lo bé que s'apariaren les terres a benefici de pluges tan constants que no hi hagué tres dies seguits en què deixassen de caure».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Menció de l'arquitecte i primer director de l'obra, l'enginyer Pere Màrtir Cermenyo, després reemplaçat pel mariscal de camp Francesc Sabatini. L'estil arquitectònic no suscità cap dubte per «lo general apassionament per l'arquitectura clàssica, llavors de predilecte cultiu».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Per a un home d'ideals arromanticats i medievalistes, pròcer de la Renaixença lleidatana, com era l'autor de l'article, Lluís Roca i Florejacs, l'estil de la Catedral nova fou considerat horrorós, «donant-se així a la fàbrica un aspecte gentílic llastimós, per molt que la facin estimable sa magnitud, sa correcció de formes, la distribució de ses parts i l'harmonia de totes elles». Aquest menysteniment de la Catedral Nova d'alguna manera ha perdurat amb els anys. Encara avui és un monument poc considerat pels lleidatans, sempre som més amatents a mirar amunt, a la vella Seu. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció arquitectònica.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

A banda de l'altar major, la catedral disposa de 14 altars laterals.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Llistat dels sants venerats en les 14 capelles laterals
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Resta d'altars i capelles de la nova catedral. A la nova Seu hi foren dipositats al 26 de novembre de 1781, les restes portades de la Seu Vella del rei Alfons III el Benigne.

Se'n destaca el cor com una de les meravelles de la nova catedral, cremat durant la Guerra civil de 1936.
1936. Catedral Nova de Lleida.
La crema de la catedral a l'agost del 1936, al pas per la ciutat de la divisió anarquista dels 'Aguiluchos', una exacerbada milícia paramilitar de la FAI que es dirigia al front d'Aragó. A la cantonada amb el carrer la Palma, s'hi veuen uns quants mobles cremant. «Això va suposar la pèrdua d'irreparables testimonis artístics, com el magnífic cadirat del cor (Lluis Bonifàs, 1774) i els retaules de Juan Adàn a finals del S.XVIII. També es va perdre la Font de les Oques (Salvador Gurri, 1801) o el conjunt noucentista del presbiteri, dissenyat per Joan Bergós, amb imatges de Rafael Solanic i pintures de Francesc d'Assís Galí» (viqui).
1938. Catedral Nova de Lleida.
Aspecte de la catedral després dels incendis revolucionaris del 36 i de passada tota la guerra.
1952-56. Catedral Nova de Lleida.
Obres de reconstrucció de postguerra.
1952-56. Catedral Nova de Lleida.
Les obres de reconstrucció foren executades per Regiones Devastadas del règim franquista (espanyol). Per l'ull, hi veiem la torre del convent de Santa Clara i al fons Gardeny.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Dos orgues hi foren instal·lats. Ben sabut és que el capítol catedralici de Lleida no es mocava amb mitja màniga, i era un dels més enriquits i per això desitjat del país. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció de frescos i quadres artístics ornamentals.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Retorna l'autor a desmerèixer la factura neoclàssica de l'obra, i es lamenta que Lleida «hagi de congregar-se en un temple gran i no grandiós, que ni té història ni guarda tradició que l'enaltesca».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El lament final és per als rebesavis que no saberen lluitar «di millor manera i amb més productiu empenyo, si no en deslliurar de son captiveri al temple antic, en procurar sisquera la compensació més aproximada». No li ha estat fàcil, doncs, ni li és encara, a la Catedral Nova, viure físicament i històrica als peus de la Seu Vella. De fet, ni campanar ni campanes li posaren, hi ha hagut de manllevar tothora les medievals i seculars Silvestra i Mònica del campanar antic. 
Anys 1950. Catedral Nova de Lleida.
L'enderroc de l'església de l'antic convent mercedari contigua a la Seu nova deixà l'espai lliure, a on s'hi farien les escales que pugen al carrer del Governador Montcada, a l'esplanada del qual ja s'hi construí de seguida.
Anys 1960. Catedral Nova de Lleida.
El carrer Vila de Foix. Llavors s'hi podia entrar i, passant per davant la catedral, enfilar cap al carrer de la Palma.