[2692] De les vides paral·leles dels colors roig i vermell

 

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

Les delicioses pomes Starking, varietat de la nostra infantesa i que ja s'ha deixat de conrear. Eren sucoses quan les mossegaves al punt, però de seguida se tornaven farinoses: així és com m'agradaven a mi! A la plana lleidatana, de tota la vida que s'ha dit roig, mai vermell. Aquest darrer mot, lo vaig conèixer a partir de les lectures i l'escola, mai al carrer. Després va arribar TV3 i les noves fornades de magisteri, i la nostra canalla ja fa anar gairebé sempre vermell més que no pas roig.

Etimologia dels noms de colors roig i vermell. (mapologies.com).

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

(mapologies.com).

És ben coneguda l'etimologia de vermell, del llatí VERMICLU: ja en la llengua dels romans tenia el significat del color, que s'havia adaptat del clàssic vermiculum, que volia dir pròpiament cuquet, verm, perquè el colorant d'aquesta tonalitat s'extreia del quermes i insectes semblants. 

Lo cuc dit Kermes Vermilio, o popularment als nostres Països, la caparreta de l'alzina, és un paràsit xuclador que se clava al tronc i suposa una plaga per als quercus: «De les femelles fecundades d'aquest paràsit s'obté l'àcid quermèsic que s'utilitza com a colorant natural per tenyir sedes i inclús com a colorant alimentari. Està citat en bibliografia del segle XII. Els cossos secs de Kermes Vermilio s'usaven per fer colorant vermell, Crimson (NR4), a Europa abans que aquests fossin substituïts pel colorant obtingut de les caparretes del nopal Dactylopius coccus, de les que calia una quantitat molt inferior, ja que per fer carmesí amb Kermes Vermilio calien deu o dotze vegades més cotxinilles. Etimològicament, el color carmesí designa un color vermell encès i prové de l'àrab qürmiz (kermes) fent referència al Kermes Vermilio» (viqui.cat).

La majoria de les llengües eslaves (excepte el rus) adaptaren lo nom del color a partir de l'arrel del kermes. Només unes poques llengües romàniques l'agafaren del vermiculum (gallegoportuguès, asturlleonès, català vermell), mentre que la paraula catalana roig prové del llatí vulgar RUIU, que al seu torn deriven del llatí clàssic RUBEUS, el qual significa rogenc o vermellós, com del color de la terra argilenca. L'arrel última és la paraula llatina RUBER, que prové del protoindoeuropeu i donà los derivats de la majoria de les famílies lingüístiques romànica i germànica (fr. rouge, ang. red, al. rot, etc.).

En grec clàssic, del color vermell o roig se'n diu ἐρυθρός (erythrós), de la mateixa arrel indoeropea que la llatina. Aquesta paraula grega està relacionada amb lo color de la sang i ha donat lloc a mots derivats com eritrocit (la cèl·lula vermella sanguínia) o eritema (vermellor o inflamació de la pell). També hi ha el terme κιρρός (kirrós) que vol dir vermellenc i està relacionat amb la paraula cirrosi, que fa referència a granulacions de color vermellós.

Etimologia dels noms de colors roig i vermell  (etymologymaps).

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

(etymologymaps).

Als reculats temps antics, quan encara la humanitat només parlava de claror i foscor, s'hi va afegir una primera tonalitat, la del roig o vermell, que ja no era simplement una presència o manca de lluminositat. Per això, alguns historiadors lo consideren lo primer color, en lo sentit modern del terme. 

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

Joan Veny i Lídia Pons, Atles lingüístic del domini català, 1998 (enllaç).

La disputa entre els mots roig i vermell per esdevindre el mot genèric predominant per al color s'ha decantat en aquest començament de segle XXI, diria que ja definitivament, a favor del verm. 

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

Joan Veny i Lídia Pons, Atles lingüístic del domini català, 1998 (enllaç).

Aquest era l'estat de la disputa roig/vermell al temps de les enquestes de l'atles d'en Veny. Actualment, ja pràcticament tota la plana urgellenca caldria passar-la de nom de color.

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

Joan Veny i Lídia Pons, Atles lingüístic del domini català, 1998 (enllaç).

Lo característic valmel de l'alguerès.

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

1980-1991. DECLC, Joan Coromines (enllaç).

La batalla del nostre gran mestre etimòleg per establir la diferència de tonalitat que històricament hi havia hagut entre roig i vermell fou àrdua. Demostrà que en la llengua antiga convisqueren a tot lo domini perquè no hi foren pas sinònims: «molt rarament es troba en el sentit de vermell, generalment és rogenc, roig, com en llatí, encara que no és rar que s'estengui fins a la rojor del rubor, que naturalment no és vermell, sinó un roig rosadenc».

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

1980-1991. DECLC, Joan Coromines (enllaç).

Tampoc los clàssics valencians los confongueren, segons los testimonis aportats.

Al Tirant lo Blanc, la cara és roja i la sang és vermella: 

«L'atxa de Tirant entre les altres era ben coneguda, la qual estava tota vermella e rajant sang dels hòmens que mort havia. E la terra era coberta de cossos morts e tota vermella de la molta sang que s'hi era escampada», cap. CLVII (cervantesvirtual.com).

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

1980-1991. DECLC, Joan Coromines (enllaç).

 En la seua croada particular per detallar l'ús paral·lel i no coincident de significat de tots dos mots, fins i tot desmenteix amb rotunditat l'apreciació de l'Alcover-Moll. Però el cas és que, com hem vist més amunt, les enquestes de Veny estableixen amb claredat la sinonímia dialectal de tots dos mots, aprox. com Alcover-Moll declarava. 

Ara, en ple segle XXI, no hi ha cap parlant oriental que digui cara roja, sinó cara vermella. Entre los occidentals del Principat, a banda dels ribagorçans i subdialectes de la Franja, tampoc. Si mai va perdurar fins a temps moderns (així ho defensa a capa i espasa lo mestre), l'ús sincrònic i distintiu de roig/vermell s'ha perdut definitivament. Només se manté en certs mots compostos, com pèl-roig, pit-roig, o en l'antic cognom Roig, que designava els que tenien aquest color de cabells, entre groguencs i rogencs, com certes totalitats de l'albada o la posta: cel rogenc, pluja o vent. 

De fet, l'esp. rubio, que vol dir ros, s'originà precisament de l'arrel llatina RUBER, orígen del nostre roig. Mentre que el mot llatí RUSSUS, rogenc > cat. ros, fr. roux, amb mateix significat, però it. rosso, que en aquest cas vol dir roig. Igual que esp. rojo, port. roxo venen de llat. RUSSEUS.

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

1980-1991. DECLC, Joan Coromines (enllaç).

L'obertura vocàlica del mot roig és absoluta a tot lo domini català, seguint la llei fonètica etimològica que obre en o les us tòniques inicials, excepte al rossellonès i Cerdanya, a on manté el timbre original etimològic, amb o tancada, primer pas de l'evolució. 

Que roig se pronuncia amb o oberta pot semblar una obvietat. Però no: amb la moda imparable dels periodistes del TV3 o 3Cat de tancar tantes os com poden (també les es), ves a saber a on anirem a parar. Hóres, vól, pót, Oriól, ómbra, decadéncia, térra... me fan mal a les orelles, més ben dit, me fan mania, no ho puc ni sentir. És lo país desmanegat que tenim, en molts aspectes i àmbits, després de mig segle de postfranquisme. Alguns, no sé si gaires, pensem que no era això, companys, no era això... a on se suposava que volíem anar, oi?

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

La nostra vella disputa entre roig i vermell en tingué una de prèvia ja en llatí, entre dos cognats o doblets, mots derivats etimològicament de la mateixa arrel però amb diferent evolució fonètica i semàntica: RUBEUS i RUSSUS, que provenien de la mateixa arrel indoeuropea. La primera significava un roig rogenc, encès, com de foc, també de la cara, mentre que el segon tendia més a la noció de roig vermell, com lo de la sang.

Sembla que el bloc gal·loromànic (fr, occ, ací amb cat inclòs), funcionà bastant a l'uníson: roig hi ve de RUBER i ros>RUSSUS, mentre que al bloc hispanoromànic (pt, esp) i a la Romània oriental (it, rom) anà la cosa al revés, RUBER hi donà el significat de ros, i RUSSUS lo de roig, que en portuguès derivà cap al color vinós i morat.

Per acabar-ho d'adobar, encara quedaven els pèl-rojos. En unes llengües, a partir de RUBEUS (català, amb mot compost pèl-roig, o pt ruivo), en altres de RUSSUS, RUSSEUS (fr roux, o esp en mot compost: pelirrojo).

En la meua modesta apreciació, sembla, doncs, que lo primer nom del color a la Romània anava pel camí dels derivats de RUSSUS, presents als dos extrems territorials, fet que sempre denota certa generalització del fenomen. Alguna irrupció (potser d'influència protogermànica) feu que a les llengües centrals gal·loromàniques la cosa es bescanviés a favor de RUBEUS. Finalment, a la península ibèrica, també als extrems, arribà una darrera innovació (potser d'influència aràgiba o mossaràbiga), la dels derivats de VERMICULUS. 

Etimologia i dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

 De manera que a les llengües romàniques hi trobem anomenat lo mot del color roig a partir de l'evolució de tres arrels llatines. Potser alguns benvolguts lectors me podeu ajudar a completar-ne lo mapa. I si aquest vermell, del kermes vermilio, i obrint lo mapa lingüístic europeu, sabem que hagué de lluitar amb els derivats de kermes, com a la majoria de llengües eslaves, doncs tenim que la història del nom d'aquest color és, de debò, una apassionada pugna de (si més no a les llengües d'Europa, a banda altres arrels menors) 4 arrels etimològiques! 

Rubea tinctorum.

Kermes vermilio.

Robí.

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

Per entendre l’etimologia del color roig o vermell cal conèixer-ne la història de la producció del pigment, m'explica l'AI. Los minerals van ser los primers materials que s'hi van emprar. L’hematites (Fe2O3) i les argiles amb un alt contingut d’òxids de ferro en són exemples. El mot miniatura, habitualment associat amb petit (mini) pels dibuixos dels frares medievals, ve del llatí MINIUM, un altre nom del plom roig (òxid de plom, Pb3O4). El sulfur de mercuri (HgS) és conegut com a cinabri, que prové del grec antic κιννάβρι (kinnábari) fou un altre metall que donà nom al color durant segles, sempre a partir de la tonalitat pròpia de cada mineral.

A més, com a curiositat, se diu que el nom del pigment minium prové del riu Minho (Minius en llatí) pel color de les aigües, perquè allà en aquell extrem de l'Imperi Romà hi hagué les mines de plom més importants del seu temps (enllaç). Si non é vero é ben trovato.

Los tints vegetals s’extreien de la Rubia tinctorum, una planta amb nom genèric procedent de rubia, derivat del llatí RUBER. En anglès, mots com ruby (la gemma mineral, català: robí o carboncle) i el francès rouge (maquillatge) tenen aquest mateix origen. 

També los tints extrets d’animals donaren nom al color roig en moltes llengües indoeuropees. Ja al neolític, la gent utilitzava el tint obtingut xafant los cossets de la cotxinilla armènia (Porphyrophora hamelii) o el quermes (Kermes vermilio), del qual n'hem parlat a bastament.

Un cas molt similar, és lo tint extret de les femelles de Dactylopius coccus, un insecte que viu als cactus d’Amèrica del Nord (les figueres de moro o d'Índies, o nopal) i que fou utilitzat àmpliament pels asteques i maies. Los exploradors espanyols los rebatejaren com a cochinilla, i se n'importà lo cultiu a la Mediterrània per a la producció del carmí. Los diversos tints animals –kermes, crimson, vermilion, cochineal– comparteixen arrels amb paraules relatives a cuc o insecte en diverses llengües.

Tonalitats del color roig: vegeu-los tots a Viqui.

Altres derivats del RUBER llatí són rubor, rubicund, rúbrica, tots relacionats amb lo color roig. En los manuscrits i llibres medievals, la rúbrica era la part escrita en tinta vermella: títols, encapçalaments, o instruccions, que s’hi escrivien, amb aquest color, perquè destacaven sobre el text negre. D’aquí va passar a designar també les instruccions litúrgiques, los títols de capítol, i per extensió lo traç distintiu o signatura que acompanya el nom, i més recentment, en l’àmbit educatiu, una matriu d’avaluació.

Per finir, que no acabaríem mai de parlar-ne, del carmesí, de la nostra princesa Carmesina, del barri roig, de la bandera roja prohibitiva i de la llibertària, de la creu roja, del planeta roig, de la Caputxeta roja o del Robin Hood, dels pellroges, de la targeta roja, d'El roig i el negre, de La lletra escarlata, del vermut roig, del Barba-roja, o de Riba-roja o Catarroja... Segur que molts de vosaltres, lectors compatriotes, en dieu moltes amb vermell, oi?

I com diu lo refranyer, sobre la gent a qui li agrada...

lo color roig, que l'amor hi és boig...

lo color vermell, que l'amor hi és a flor de pell.

Seguiu la pista als diferents colors a través dels enllaços:

[2633] Del color groc o del safrà

Quinalafem.blogspot.com

[2633] Del color groc o del safrà

 

Del groc o del color del safrà.

La planta del Crocus flavus, originària de Grècia i los Balcans, que acabaria donant nom al color en la nostra llengua, groc, en algun dialecte occità, croc, i en sard, crocu. El nom d'aquest gènere botànic deriva del grec krokos (κρόκος). Al seu torn és probable que sigui un préstec lingüístic de les llengües semites, relacionat amb l'hebreu כרכום karkōm, arameu ܟܟܘܪܟܟܡܡܐ kurkama, persa i àrab كركم kurkum, el qual significa safrà o safrà groc. Al nostre país, lo safrà (en planta) que tenim sol ser de color alilat i pètals fortament acarabassats.

Del groc o del color del safrà (mapologies).

L'arrel més escampada per les llengües d'Europa per anomenar lo color groc és protoindoeuropea (*ghel-, brillar), present en les llengües germàniques (ang. yellow, al. gelb), les eslaves i bona part de les romàniques (fr. jaune, it. giallo, rom. galben). Lo grec antic, kitron, llimó, va donar l'arrel per als grocs de la llimona. Mentre que del llatí: GALBINUS>galba, que a mi em transporta a Martí Joan de Galba, a qui hem d'agrair l'edició de la vida i miracles de l'estrenu cavaller Tirant lo Blanc.

L'altra gran excepció en aquest mapa europeu són la resta de llengües ibèriques: el basc, per una banda, i per l'altra aragonès, castellà, asturlleonès i gallegoportuguès. El port. amarelo i el cast. amarillo deriven del llatí AMARUS, amarg, trist, color derivat del to de pell dels malalts hepàtics i tísics, que patien d'icterícia. L'excés de bilirubina n'esgrogueïa la pell, lo blanc dels ulls, l'orina...

Encara un altre apunt històric: als orígens indoeuropeus, sembla que groc i verd eren confosos o no hi hagué necessitat de distingir-los. L'arrel *ghel-, brillar la trobem també en el mot verd de les llengües eslaves. O també hi ha el cas peculiar de l'albanès, que ho demostra tot bescanviant les arrels llatines: el mot derivat de GALBINUS>gjielbër hi vol dir verd, i el derivat de VIRIDIS>verdhë significa groc (mapologies).  

Del groc o del color del safrà.

O del color dels llimons.

Groc, Joan Coromines (DECLC).

En llengua catalana, lo mot és patrimonial, testimoniat des dels orígens. És, a més, un universal català, o sia, mot conegut i usat a totes latituds, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. A l'Alt Isàvena, «segons llur fonètica peculiar, és conservant la -o final», grogo... i cal arribar al llogaret més occidental de les Viles del Turbó per sentir parlar d'una flor amarilla...»

AL DCVB, s'hi dona fraseologia medieval dels nostres clàssics: fer del blanc groc, o del negre groc: fer veure una cosa per l'altra, enganyar. Ja dona al món no em farà del blanc groc, Jordi de St. Jordi, xii. Concordassen ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groc, Tirant, c. 195.

Del groc o del color del safrà.

O del color dels canaris.

«El canari (Serinus canaria) és un petit ocell cantador o moixó [lleidatà mixó], de cant similar al de la cadernera, membre de la família Fringillidae, a la qual pertany també el pinsà. És originari de les Illes Canàries, d'on prové el seu nom, de Madeira i de les Açores... Els canaris es van començar a criar en captivitat al segle xvii, a partir d'exemplars que els mariners espanyols van introduir a Europa. Els monjos van començar a criar-los, però, atès que només en venien els mascles, que són els que refilen, els canaris escassejaven i el seu preu va començar a augmentar. Finalment, els italians van aconseguir femelles i van començar a criar els ocells pel seu compte, fent-los molt populars i provocant-ne l'aparició de moltes varietats i la seva cria generalitzada per tota Europa. Avui dia, moltes llars tenen un o més canaris engabiats per tal de fruir del seu refilet» (viquipèdia).

Groc, Joan Coromines (DECLC).

La relació entre el safrà i lo color groc remunta a temps ben antics, i és documentat a les tragèdies d'Èsquil. Molts altres clàssics llatins usaren CROCUS per a aquesta tonalitat.

Del groc o del color del safrà.

Joan Miró, L'or de l'atzur (1967).

Del groc o del color del safrà.

O del daurat, de l'or.

Del groc o del color del safrà.

O del color solar. 

Del groc o del color del safrà.

O dels gira-sols d'en Van Gogh.

Del groc o del color del safrà.

O dels braçalets jueus a l'Alemanya nazi. 

Del groc o del color del safrà.

Al llarg dels segles d'art occidental, lo color groc (la color, en femení, com la majoria dels mots acabats en -or en la llengua medieval), ha representat sovint característiques més que positives: la llum solar, la riquesa, les joies... S'associa a la creativitat, a la calidesa, a la vitalitat pel seu gran poder d'energia i explosió de llum. Juntament amb lo magenta i lo cian, és un dels colors primaris, o sia, que quan se volen crear altres tints, colorants, pigments, només cal barrejar aquests tres per obtindre'ls, sense oblidar-se del negre per a cercar tonalitats més clares o més fosques. 

La gran visibilitat fou l'origen de l'ús discriminatori de capes grogues per als acusats d'heretgia de part de la Inquisició espanyola. Així mateix, los braçalets grocs marcaren los jueus a l'Alemanya nazi del segle XX.

Al segle XXI, però, ha esdevingut lo color de la llibertat, sia des de la revolució dels paraigües a Hong Kong, sia des de la revolució per la República Catalana.

Per acabar, no oblidem la dita popular que assegura:

de color groc, que l'amor hi és foc.

[2562] Del color de la castanya al marró

Quinalafem.blogspot.com

[2562] Del color de la castanya al marró

Marró: del color de la castanya.

Marró és un mot agafat del francès en la resta de llengües romàniques. En la llengua d'oil significa castanya, i va ser pres del grec maraon, que precisament anomenava aquest apreciat fruit tardoral. Però no el vam pas agafar per designar la castanya, ans pel color. Això fou a finals del segle XIX i començament del segle XX. Suggereix el nostre mestre etimòleg, Joan Coromines, que el fet que entre la gavatxada el mot s'emprés com a nom de bombons i pastissets esdevinguts d'universal fama, els marron-glacés o castanyes confitades, va contribuir-ne a l'expansió. Llegeixo que la primera menció del mot en la nostra llengua la devem a Narcís Oller, però no en trobo la referència exacta. Devia ser tota una delicatessen a Vilaniu. 

Marró: del color de la castanya.

El cas és que, al costat del taronja o carabassa, és l'altre color que tenim que pren el nom d'un fruit. Això és així per etimologia, però jo m'inclino per la intuïció d'en Coromines: tenim un color que pren el nom d'un pastisset. Que bonic, oi? Que serveixi això per rescabalar el pobre color marró, un dels més menystinguts en la moderna tradició occidental. De debò que coneixeu algú que mai us hagi dit que el té com a color favorit? 

Joan Coromines, DECLC: castanya (enllaç).

Malgrat tot, en poc més de cent anys, el mot marró ha bandejat pràcticament en sa totalitat al mot tradicional que designava aquesta tonalitat, castany, i que, com tothom pot apreciar, procedeix de castanya. N'ha pres, doncs, tots els usos, de castany, excepte ben poquets: ningú no diu (encara) cabells marrons, sinó castanys, ni que els ossos són animals marrons, sinó bruns; el DIEC afegeix cavalls castanys; en canvi, els ulls per a nosaltres, sí que ja ho són, de marrons. 

Castanya és mot agafat del llatí CASTANEA, que al seu torn vingué del grec κάστανα ‎(kástana). Apareix en la majoria de llengües europees des dels primers textos: en català, ja als primerencs Costums de Tortosa, també un pa de castanyes a Eiximenis; en occità i portuguès tenim castanha, en francès châtaigne, en castellà castaña, en italià castagna, en romanès castan. Faig ací una digressió tècnica: com m'hauria plagut que en Fabra hagués promogut la palatal escrita com a nh! De fet, com fora savi  que les llengües romàniques unifiquessin grafies! Sé que és impossible per l'amor patrio dels uns, dels altres i de tots plegats, projectat cap al codi escrit i esdevingut simbòlic de la nació respectiva. Imaginem-nos castanha, châtanha en la majora de romàniques: amb una convergència ortogràfica ben treballada la lluita contra l'anglès fora encara factible. 

Tornem a la castanya i al castanyot. Aquest ús figurat en el sentit de cop fort no sé pas d'on deu haver sortit. En algun lloc s'hi explica que del soroll que fan les castanyes en caure de l'arbre. Com tothom sap (o no), les castanyes no cauen pelades, sinó amb una clofolla punxeguda, que fa un bon pes, i que les fa caure a plom. Però no sé si amb això n'hi ha prou per passar a aquest sentit figurat..., que és general a tot el nostre domini, de nord a sud, del continent a les illes, ben bé igual que el mot castanya, i traure les castanyes del foc.  

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).

Cliqueu a la imatge per a un millor definició.

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).

A tota la Romània, des del segle XX predomina el mot marró per a la designació d'aquest color, havent desplaçat altres denominacions tradicionals com castany o bru. En espanyol i en llengües com el grec i algunes eslaves del sud, el mot cafè també s'hi ha fet servir. En llengües eslaves balcàniques, s'ha optat pel color del coure, o bé pel color de la canyella en les eslaves més orientals, pel del bronze en polonès. Aquesta dispersió de referents per a aquesta tonalitat és signe de poca vàlua i estima pel color al llarg dels segles. Aquesta consideració secundària la trobem també exemplificada en llengües que defineixen el marró a partir d'altres colors com el groc (cèltic) o el roig (finès, lituà).

En les llengües germàniques, l'arrel de l'anglès brown, alemany braun, remet a una arrel protoindoeuropea amb el significat de fosc.

Marró: del color de la castanya.

El color marró pot tindre diverses manifestacions tonals, com tots els altres, vaja. Aquests diferents tons, matisos o gradacions han anat prenent noms: color cafè, color moca (tirant a cafè amb llet), color xocolata, color canyella, color bronzejat, color siena (tirant a ferrós oxidat, amb nom pres de la ciutat italiana, coneguda al Renaixement per l'extracció d'aquest pigment), color beix... tot i que cada parell d'ulls veu els tons a la seua manera.

Ara que és temps d'Oscars a Hollywood, enguany han recuperat la tradicional red carpet, que l'any passat havien substituït per una catifa de color xampany, abeixat. Notem la grafia adaptada ja a les normes del mot beix (<francès beige), un gal·licisme també recent, del segle XX. 

Per acabar amb el marró: en tractar-se d'un nom tan recent, no li conec frase feta relacionada amb l'amor, com podria ser: al marró se li posa l'amor, si féssim la r muda, com en balear. En tot cas, als nostres dominis no ens hem d'empassar mai cap marrón, com sí que se'l mengen els espanyols (però sí els marron-glacés, són exquisits!). En tot cas, carregar-se-la, carregar-se el mort, pagar els plats trencats, pagar la festa, rosegar els ossos...

[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja 

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja

 

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

No només tenim noms de colors relacionats amb flors, sinó també amb fruits, com el carabassa, actualment transformat en taronja. Sembla que els costums alimentaris han variat al llarg d'aquest darrer mig segle, i la taronja ha desplaçat la carabassa en la denominació del color. A la plana lleidatana, no es deia d'altra manera: no som país de taronges, sinó d'hortolans i, per tant, de bones carabasseres. Potser el retorn, com a moda dietètica, del consum de sopes i purés de carabassa, ajudarà una mica a la recuperació del nom del color, carabassa vs. taronja. En canvi, no crec pas que lo Castaween mos ajudi gaire.

No tinc ni trobo gaire informació sobre l'abast de tots dos termes en la nostra llengua com a denominadors del color. El dibuix bàsic dialectal diu que el mot carabassa és més propi dels parlars occidentals, també del tarragoní i del balear, mentre que el mot taronja fora més aviat freqüent en la resta de dialectes orientals. Com a noms de fruita, són mots que remunten als mateixos orígens de la llengua literària. No tinc referències de quin fou primer per al color o si tots dos han tingut un desenvolupament paral·lel com a nom del color. 

Joan Coromines, DECLC en línia.

Etimològicament, els orígens del mot carabassa han estat sempre borrosos fins que Coromines va establir que fora un mot preromà ibèric amb una base *carapaccia/*calapaccia, «d'on les formes fraternes cast. calabaza, i port. cabaça». Aquesta «vella base hispànica, estranya al llatí i a l'indoeuropeu,... va designar cobertes vegetals, tèxtils o animals, a manera de closca, i eles éssers protegits per aqueixes dures cobertes, incloent-hi la tortuga». D'on sorgirien, per designar l'animal, calàpet (cast. galápago) i port. carapaça, cast. caparazón per designar-ne la coberta. 

Carabassa >carbassa «en català oriental, però amb la segona a conservada en els altres dialectes, incloent-hi el valencià, el balear, tota la Conca de l'Ebre, gran part del centre del català occidental i algunes localitats extremes dins el rossellonès i el català orientals: carabassa en el Conflent i Camp de Tarragona; en canvi, diuen carbassa al Pallars Superior (Tor, Tavascan, Braní, Aiguavella), Tamarit de Llitera i Franga (AlcM), però carabassa a Lleida, Bellpuig i les Borges Blanques».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

592.Carabassa (enllaç).

Distribució dialectal de la pronúncia del nom de la cucurbitàcia.

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

L'etimologia de taronja remunta a «l’àrab turunga que designà altres citrus, i a València també la taronja, d’origen indopèrsic en àrab. Primera documentació: toronja, c.1270; taronja, c.1330, Muntaner». L'evolució fonètica del mot taronja ha set molt més llarga i complexa per mor de la vocal de la síl·laba inicial (taronja, teronja, toronja, turonja, tronja) i de la consonant darrera (palatal o africada, sorda i sonora), cosa que dona al mot una àmplia llista de variants al llarg i ample dels territoris catalans.

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

596.Taronger. (enllaç).

Tractament dialectal de la vocal inicial. La forma toronja sembla predominant en la llengua medieval, segons Coromines, tot i que taronja ja es documenta en Muntaner, que relata com «l’any 1274, els reis de Castella, rebuts per Jaume I "a la ciutat de València --- jocs --- anar ab armes — ab carretes per la Rambla, e batalles de taronges e encortinaments"; també a la coronació d d'Anfós el Benigne a Saragossa, on Muntaner pren part amb la delegació valenciana, ens descriu la batalla de taronges que forma part d’aquelles festes». Afegeix el nostre savi que aquestes citacions són «passatges de gran importància històrica, en tant que proven que 36 anys després de la conquesta de la capital valenciana, ja hi havia a l’Horta, collita copiosíssima de taronges, que permetia balafiar-les en grans i luxoses "batalles"; evidentment, doncs, conreu ja practicat en gran pels moros valencians, desmentint l’afirmació que ha circulat que aquesta fruita havia estat portada a Europa de l'Índia pels portuguesos. El que ja pot ser veritat, i sembla ser-ho, és que els portuguesos, a primers del s. xvi, en portaren uns tanys que, empeltats, convertiren una vella mena de taronja més àcida, en la dolcíssima moderna».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

630.Taronger. (enllaç).

Tractament dialectal de la palatal postconsonàntica.

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

Pastanagues i moniatos també comparteixen color amb carabasses i taronges. Només conec el cas del lleidatà que fa servir pastanaga per al color, i reservat al cas del cabell, sinònim de panotxa, per indicar un color molt pèl-roig. 

Mapa lingüístic del mot carabassa o taronja (mapologies.com).

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

(mapologies.com).

En les llengües europees, la majoria de romàniques i eslaves han adoptat formes derivades dels orígens sànscrits i perses del mot taronja, en variants com fr., angl. orange, cast. naranja, port. laranja, it. arancione, que bàsicament coincideixen amb el nom del fruit a tot arreu. Hi ha la curiositat del fruit i color carabassa o taronja designats com a portugal: expandits des del nord d'Itàlia cap a Grècia i Romania en el segle XVI. El domini de mars i continents dels portuguesos en aquell segle dels descobriments provocà que el fruit (o noves varietats) hi fos més conegut i preuat, amb adopció del nom dels portadors. Curioses ziga-zagues que té l'etimologia, oi? 

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

(enllaç)

Pintures de les piràmides egípcies. 

1889. Toulouse-Lautrec.

Molin Rouge.

1895. Frederic Leiton.

Flaming June.

El color carabassa és considerat un color vitalista i energètic. Els egipcis l'usaren per al color de la carn en les pintures de les piràmides. I els artistes moderns per representar l'esplendor de la vida, com Leiton, o la fogositat de la carn, com les ballarines, per dir-ho finament, parisenques del Lautrec. En canvi, per als hare-krishna budistes representa un estadi d'il·luminació... En aquest món nostre, no saps mai a on és la veritat...

Per acabar, un parell de frases fetes. L'una, aquella de donar carabasses, tan usual en els meus anys joves i ara en vies d'extinció, tant en l'àmbit amorós com en l'escolar... També cal afirmar, per a qui sigui fidel amador d'aquest color, que si t'agrada el carabassa, l'amor hi passa. Amb taronja les rimes són més complicades: esponja, monja, canonja...

 [2551] Dels colors del rosa

Quina la fem? Canal Whatsapp