[2633] Del color groc o del safrà

 

Del groc o del color del safrà.

La planta del Crocus flavus, originària de Grècia i los Balcans, que acabaria donant nom al color en la nostra llengua, groc, en algun dialecte occità, croc, i en sard, crocu. El nom d'aquest gènere botànic deriva del grec krokos (κρόκος). Al seu torn és probable que sigui un préstec lingüístic de les llengües semites, relacionat amb l'hebreu כרכום karkōm, arameu ܟܟܘܪܟܟܡܡܐ kurkama, persa i àrab كركم kurkum, el qual significa safrà o safrà groc. Al nostre país, lo safrà (en planta) que tenim sol ser de color alilat i pètals fortament acarabassats.

Del groc o del color del safrà (mapologies).

L'arrel més escampada per les llengües d'Europa per anomenar lo color groc és protoindoeuropea (*ghel-, brillar), present en les llengües germàniques (ang. yellow, al. gelb), les eslaves i bona part de les romàniques (fr. jaune, it. giallo, rom. galben). Lo grec antic, kitron, llimó, va donar l'arrel per als grocs de la llimona. Mentre que del llatí: GALBINUS>galba, que a mi em transporta a Martí Joan de Galba, a qui hem d'agrair l'edició de la vida i miracles de l'estrenu cavaller Tirant lo Blanc.

L'altra gran excepció en aquest mapa europeu són la resta de llengües ibèriques: el basc, per una banda, i per l'altra aragonès, castellà, asturlleonès i gallegoportuguès. El port. amarelo i el cast. amarillo deriven del llatí AMARUS, amarg, trist, color derivat del to de pell dels malalts hepàtics i tísics, que patien d'icterícia. L'excés de bilirubina n'esgrogueïa la pell, lo blanc dels ulls, l'orina...

Encara un altre apunt històric: als orígens indoeuropeus, sembla que groc i verd eren confosos o no hi hagué necessitat de distingir-los. L'arrel *ghel-, brillar la trobem també en el mot verd de les llengües eslaves. O també hi ha el cas peculiar de l'albanès, que ho demostra tot bescanviant les arrels llatines: el mot derivat de GALBINUS>gjielbër hi vol dir verd, i el derivat de VIRIDIS>verdhë significa groc (mapologies).  

Del groc o del color del safrà.

O del color dels llimons.

Groc, Joan Coromines (DECLC).

En llengua catalana, lo mot és patrimonial, testimoniat des dels orígens. És, a més, un universal català, o sia, mot conegut i usat a totes latituds, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. A l'Alt Isàvena, «segons llur fonètica peculiar, és conservant la -o final», grogo... i cal arribar al llogaret més occidental de les Viles del Turbó per sentir parlar d'una flor amarilla...»

AL DCVB, s'hi dona fraseologia medieval dels nostres clàssics: fer del blanc groc, o del negre groc: fer veure una cosa per l'altra, enganyar. Ja dona al món no em farà del blanc groc, Jordi de St. Jordi, xii. Concordassen ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groc, Tirant, c. 195.

Del groc o del color del safrà.

O del color dels canaris.

«El canari (Serinus canaria) és un petit ocell cantador o moixó [lleidatà mixó], de cant similar al de la cadernera, membre de la família Fringillidae, a la qual pertany també el pinsà. És originari de les Illes Canàries, d'on prové el seu nom, de Madeira i de les Açores... Els canaris es van començar a criar en captivitat al segle xvii, a partir d'exemplars que els mariners espanyols van introduir a Europa. Els monjos van començar a criar-los, però, atès que només en venien els mascles, que són els que refilen, els canaris escassejaven i el seu preu va començar a augmentar. Finalment, els italians van aconseguir femelles i van començar a criar els ocells pel seu compte, fent-los molt populars i provocant-ne l'aparició de moltes varietats i la seva cria generalitzada per tota Europa. Avui dia, moltes llars tenen un o més canaris engabiats per tal de fruir del seu refilet» (viquipèdia).

Groc, Joan Coromines (DECLC).

La relació entre el safrà i lo color groc remunta a temps ben antics, i és documentat a les tragèdies d'Èsquil. Molts altres clàssics llatins usaren CROCUS per a aquesta tonalitat.

Del groc o del color del safrà.

Joan Miró, L'or de l'atzur (1967).

Del groc o del color del safrà.

O del daurat, de l'or.

Del groc o del color del safrà.

O del color solar. 

Del groc o del color del safrà.

O dels gira-sols d'en Van Gogh.

Del groc o del color del safrà.

O dels braçalets jueus a l'Alemanya nazi. 

Del groc o del color del safrà.

Al llarg dels segles d'art occidental, lo color groc (la color, en femení, com la majoria dels mots acabats en -or en la llengua medieval), ha representat sovint característiques més que positives: la llum solar, la riquesa, les joies... S'associa a la creativitat, a la calidesa, a la vitalitat pel seu gran poder d'energia i explosió de llum. Juntament amb lo magenta i lo cian, és un dels colors primaris, o sia, que quan se volen crear altres tints, colorants, pigments, només cal barrejar aquests tres per obtindre'ls, sense oblidar-se del negre per a cercar tonalitats més clares o més fosques. 

La gran visibilitat fou l'origen de l'ús discriminatori de capes grogues per als acusats d'heretgia de part de la Inquisició espanyola. Així mateix, los braçalets grocs marcaren los jueus a l'Alemanya nazi del segle XX.

Al segle XXI, però, ha esdevingut lo color de la llibertat, sia des de la revolució dels paraigües a Hong Kong, sia des de la revolució per la República Catalana.

Per acabar, no oblidem la dita popular que assegura:

de color groc, que l'amor hi és foc.

[2562] Del color de la castanya al marró

Quinalafem.blogspot.com

[2562] Del color de la castanya al marró

Marró: del color de la castanya.

Marró és un mot agafat del francès en la resta de llengües romàniques. En la llengua d'oil significa castanya, i va ser pres del grec maraon, que precisament anomenava aquest apreciat fruit tardoral. Però no el vam pas agafar per designar la castanya, ans pel color. Això fou a finals del segle XIX i començament del segle XX. Suggereix el nostre mestre etimòleg, Joan Coromines, que el fet que entre la gavatxada el mot s'emprés com a nom de bombons i pastissets esdevinguts d'universal fama, els marron-glacés o castanyes confitades, va contribuir-ne a l'expansió. Llegeixo que la primera menció del mot en la nostra llengua la devem a Narcís Oller, però no en trobo la referència exacta. Devia ser tota una delicatessen a Vilaniu. 

Marró: del color de la castanya.

El cas és que, al costat del taronja o carabassa, és l'altre color que tenim que pren el nom d'un fruit. Això és així per etimologia, però jo m'inclino per la intuïció d'en Coromines: tenim un color que pren el nom d'un pastisset. Que bonic, oi? Que serveixi això per rescabalar el pobre color marró, un dels més menystinguts en la moderna tradició occidental. De debò que coneixeu algú que mai us hagi dit que el té com a color favorit? 

Joan Coromines, DECLC: castanya (enllaç).

Malgrat tot, en poc més de cent anys, el mot marró ha bandejat pràcticament en sa totalitat al mot tradicional que designava aquesta tonalitat, castany, i que, com tothom pot apreciar, procedeix de castanya. N'ha pres, doncs, tots els usos, de castany, excepte ben poquets: ningú no diu (encara) cabells marrons, sinó castanys, ni que els ossos són animals marrons, sinó bruns; el DIEC afegeix cavalls castanys; en canvi, els ulls per a nosaltres, sí que ja ho són, de marrons. 

Castanya és mot agafat del llatí CASTANEA, que al seu torn vingué del grec κάστανα ‎(kástana). Apareix en la majoria de llengües europees des dels primers textos: en català, ja als primerencs Costums de Tortosa, també un pa de castanyes a Eiximenis; en occità i portuguès tenim castanha, en francès châtaigne, en castellà castaña, en italià castagna, en romanès castan. Faig ací una digressió tècnica: com m'hauria plagut que en Fabra hagués promogut la palatal escrita com a nh! De fet, com fora savi  que les llengües romàniques unifiquessin grafies! Sé que és impossible per l'amor patrio dels uns, dels altres i de tots plegats, projectat cap al codi escrit i esdevingut simbòlic de la nació respectiva. Imaginem-nos castanha, châtanha en la majora de romàniques: amb una convergència ortogràfica ben treballada la lluita contra l'anglès fora encara factible. 

Tornem a la castanya i al castanyot. Aquest ús figurat en el sentit de cop fort no sé pas d'on deu haver sortit. En algun lloc s'hi explica que del soroll que fan les castanyes en caure de l'arbre. Com tothom sap (o no), les castanyes no cauen pelades, sinó amb una clofolla punxeguda, que fa un bon pes, i que les fa caure a plom. Però no sé si amb això n'hi ha prou per passar a aquest sentit figurat..., que és general a tot el nostre domini, de nord a sud, del continent a les illes, ben bé igual que el mot castanya, i traure les castanyes del foc.  

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).

Cliqueu a la imatge per a un millor definició.

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).

A tota la Romània, des del segle XX predomina el mot marró per a la designació d'aquest color, havent desplaçat altres denominacions tradicionals com castany o bru. En espanyol i en llengües com el grec i algunes eslaves del sud, el mot cafè també s'hi ha fet servir. En llengües eslaves balcàniques, s'ha optat pel color del coure, o bé pel color de la canyella en les eslaves més orientals, pel del bronze en polonès. Aquesta dispersió de referents per a aquesta tonalitat és signe de poca vàlua i estima pel color al llarg dels segles. Aquesta consideració secundària la trobem també exemplificada en llengües que defineixen el marró a partir d'altres colors com el groc (cèltic) o el roig (finès, lituà).

En les llengües germàniques, l'arrel de l'anglès brown, alemany braun, remet a una arrel protoindoeuropea amb el significat de fosc.

Marró: del color de la castanya.

El color marró pot tindre diverses manifestacions tonals, com tots els altres, vaja. Aquests diferents tons, matisos o gradacions han anat prenent noms: color cafè, color moca (tirant a cafè amb llet), color xocolata, color canyella, color bronzejat, color siena (tirant a ferrós oxidat, amb nom pres de la ciutat italiana, coneguda al Renaixement per l'extracció d'aquest pigment), color beix... tot i que cada parell d'ulls veu els tons a la seua manera.

Ara que és temps d'Oscars a Hollywood, enguany han recuperat la tradicional red carpet, que l'any passat havien substituït per una catifa de color xampany, abeixat. Notem la grafia adaptada ja a les normes del mot beix (<francès beige), un gal·licisme també recent, del segle XX. 

Per acabar amb el marró: en tractar-se d'un nom tan recent, no li conec frase feta relacionada amb l'amor, com podria ser: al marró se li posa l'amor, si féssim la r muda, com en balear. En tot cas, als nostres dominis no ens hem d'empassar mai cap marrón, com sí que se'l mengen els espanyols (però sí els marron-glacés, són exquisits!). En tot cas, carregar-se-la, carregar-se el mort, pagar els plats trencats, pagar la festa, rosegar els ossos...

[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja 

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja

 

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

No només tenim noms de colors relacionats amb flors, sinó també amb fruits, com el carabassa, actualment transformat en taronja. Sembla que els costums alimentaris han variat al llarg d'aquest darrer mig segle, i la taronja ha desplaçat la carabassa en la denominació del color. A la plana lleidatana, no es deia d'altra manera: no som país de taronges, sinó d'hortolans i, per tant, de bones carabasseres. Potser el retorn, com a moda dietètica, del consum de sopes i purés de carabassa, ajudarà una mica a la recuperació del nom del color, carabassa vs. taronja. En canvi, no crec pas que lo Castaween mos ajudi gaire.

No tinc ni trobo gaire informació sobre l'abast de tots dos termes en la nostra llengua com a denominadors del color. El dibuix bàsic dialectal diu que el mot carabassa és més propi dels parlars occidentals, també del tarragoní i del balear, mentre que el mot taronja fora més aviat freqüent en la resta de dialectes orientals. Com a noms de fruita, són mots que remunten als mateixos orígens de la llengua literària. No tinc referències de quin fou primer per al color o si tots dos han tingut un desenvolupament paral·lel com a nom del color. 

Joan Coromines, DECLC en línia.

Etimològicament, els orígens del mot carabassa han estat sempre borrosos fins que Coromines va establir que fora un mot preromà ibèric amb una base *carapaccia/*calapaccia, «d'on les formes fraternes cast. calabaza, i port. cabaça». Aquesta «vella base hispànica, estranya al llatí i a l'indoeuropeu,... va designar cobertes vegetals, tèxtils o animals, a manera de closca, i eles éssers protegits per aqueixes dures cobertes, incloent-hi la tortuga». D'on sorgirien, per designar l'animal, calàpet (cast. galápago) i port. carapaça, cast. caparazón per designar-ne la coberta. 

Carabassa >carbassa «en català oriental, però amb la segona a conservada en els altres dialectes, incloent-hi el valencià, el balear, tota la Conca de l'Ebre, gran part del centre del català occidental i algunes localitats extremes dins el rossellonès i el català orientals: carabassa en el Conflent i Camp de Tarragona; en canvi, diuen carbassa al Pallars Superior (Tor, Tavascan, Braní, Aiguavella), Tamarit de Llitera i Franga (AlcM), però carabassa a Lleida, Bellpuig i les Borges Blanques».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

592.Carabassa (enllaç).

Distribució dialectal de la pronúncia del nom de la cucurbitàcia.

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

L'etimologia de taronja remunta a «l’àrab turunga que designà altres citrus, i a València també la taronja, d’origen indopèrsic en àrab. Primera documentació: toronja, c.1270; taronja, c.1330, Muntaner». L'evolució fonètica del mot taronja ha set molt més llarga i complexa per mor de la vocal de la síl·laba inicial (taronja, teronja, toronja, turonja, tronja) i de la consonant darrera (palatal o africada, sorda i sonora), cosa que dona al mot una àmplia llista de variants al llarg i ample dels territoris catalans.

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

596.Taronger. (enllaç).

Tractament dialectal de la vocal inicial. La forma toronja sembla predominant en la llengua medieval, segons Coromines, tot i que taronja ja es documenta en Muntaner, que relata com «l’any 1274, els reis de Castella, rebuts per Jaume I "a la ciutat de València --- jocs --- anar ab armes — ab carretes per la Rambla, e batalles de taronges e encortinaments"; també a la coronació d d'Anfós el Benigne a Saragossa, on Muntaner pren part amb la delegació valenciana, ens descriu la batalla de taronges que forma part d’aquelles festes». Afegeix el nostre savi que aquestes citacions són «passatges de gran importància històrica, en tant que proven que 36 anys després de la conquesta de la capital valenciana, ja hi havia a l’Horta, collita copiosíssima de taronges, que permetia balafiar-les en grans i luxoses "batalles"; evidentment, doncs, conreu ja practicat en gran pels moros valencians, desmentint l’afirmació que ha circulat que aquesta fruita havia estat portada a Europa de l'Índia pels portuguesos. El que ja pot ser veritat, i sembla ser-ho, és que els portuguesos, a primers del s. xvi, en portaren uns tanys que, empeltats, convertiren una vella mena de taronja més àcida, en la dolcíssima moderna».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català: 

630.Taronger. (enllaç).

Tractament dialectal de la palatal postconsonàntica.

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

Pastanagues i moniatos també comparteixen color amb carabasses i taronges. Només conec el cas del lleidatà que fa servir pastanaga per al color, i reservat al cas del cabell, sinònim de panotxa, per indicar un color molt pèl-roig. 

Mapa lingüístic del mot carabassa o taronja (mapologies.com).

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

(mapologies.com).

En les llengües europees, la majoria de romàniques i eslaves han adoptat formes derivades dels orígens sànscrits i perses del mot taronja, en variants com fr., angl. orange, cast. naranja, port. laranja, it. arancione, que bàsicament coincideixen amb el nom del fruit a tot arreu. Hi ha la curiositat del fruit i color carabassa o taronja designats com a portugal: expandits des del nord d'Itàlia cap a Grècia i Romania en el segle XVI. El domini de mars i continents dels portuguesos en aquell segle dels descobriments provocà que el fruit (o noves varietats) hi fos més conegut i preuat, amb adopció del nom dels portadors. Curioses ziga-zagues que té l'etimologia, oi? 

La lluita de color entre el carabassa i el taronja.

(enllaç)

Pintures de les piràmides egípcies. 

1889. Toulouse-Lautrec.

Molin Rouge.

1895. Frederic Leiton.

Flaming June.

El color carabassa és considerat un color vitalista i energètic. Els egipcis l'usaren per al color de la carn en les pintures de les piràmides. I els artistes moderns per representar l'esplendor de la vida, com Leiton, o la fogositat de la carn, com les ballarines, per dir-ho finament, parisenques del Lautrec. En canvi, per als hare-krishna budistes representa un estadi d'il·luminació... En aquest món nostre, no saps mai a on és la veritat...

Per acabar, un parell de frases fetes. L'una, aquella de donar carabasses, tan usual en els meus anys joves i ara en vies d'extinció, tant en l'àmbit amorós com en l'escolar... També cal afirmar, per a qui sigui fidel amador d'aquest color, que si t'agrada el carabassa, l'amor hi passa. Amb taronja les rimes són més complicades: esponja, monja, canonja...

 [2551] Dels colors del rosa

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2551] Dels colors del rosa

 

Dels colors del rosa.

Primer que fou, la flor o el color? El cultiu de la rosa es remunta a mil·lennis enllà, a les velles civilitzacions mediterrànies i asiàtiques, tot i que els lingüistes creuen que el mot de flor i color llatí, rosa (la famosa primera declinació del rosa, rosae), i del color en grec, rhodon (d'on ve la denominació rododendre per al gènere, que té el neret com a representant autòcton als països catalans), que semblen emparentats, no són d'origen indoeuropeu, sinó provinents d'alguna llengua semítica mediterrània. Seguim Coromines (DECLC), que es decanta «com el meu mestre Meillet» per creure que es tracta d'un «manlleu directe del tronc paleomediterrani, no podent trobar versemblant que els itàlics aprenguessin dels grecs l'amor de la rosa».

Mapa lingüístic del mot rosa (mapologies.com).

Dels colors del rosa.

El cas és que, en la majoria de les llengües europees, a pesar del que digui l'anglès, el nom de color i de la rosa són idèntics. A banda de l'anglès, només uns pocs idiomes europeus orientals (romanès, ucraïnès, i algun altre), per influència del grec, tenen nom diferent per a la flor, τριαντάφυλλον (triantáphullon, trenta pètals), en al·lusió a la formació floral. El mot anglès pink té a veure amb els colors dels clavells del blasó dels Tudor (enllaç), i a partir del Renaixement passà a designar el color. Atès que en llatí flor i color compartien denominació, a partir de les llengües romàniques, probablement del francès, la denominació s'estengué per tot Europa, tant a llengües germàniques com eslaves. 

No l'hem de confondre, com els passa sovint als neòfits en llengua italiana, amb el fals amic rosso<llatí russus, roig.

Dels colors del rosa.

Aquests són dos dels roses més destacats de la meua infantesa. Cadascú té el passat que té, què hi farem. De fet, vaig veure'n més els dibuixos animats que no pas menjar-ne pastissets. Em va marcar molt un jersei de color rosa que la mare em va passar, que al meu germà més gran no li va poder fer posar, en una època en què els xiquets no en portaven mai, de color rosa, vull dir. De fet, hi havia una velleta rere una portalada de casa seua que, quan passava per la vorera lletera en mà i amb el ditxós jersei, sempre em repetia la mateixa lletania, que no ho veu ta mare, que sembles una nena? 

Sembla que «la transició al rosa com a color diferenciador sexual per a les noies es va produir gradualment, a través del procés selectiu del mercat, als anys 30 i 40. A la dècada de 1920, alguns grups havien descrit el rosa com un color masculí, equivalent al vermell, que es considerava per als homes però més clar per als nois. No obstant això, les botigues van descobrir que la gent optava cada cop més per comprar rosa per a les noies i blau per als nois, fins que això es va convertir en una norma acceptada a la dècada del 1940» (viqui). La recent horrorosa pel·lícula de la Barbie ens ho ha recordat, per si algú de les noves generacions ho havia oblidat. Els nazis l'adjudicaren al triangle segregador dels homes gays, per avergonyir-los, i això degué afavorir la interpretació del color com a poc masculí. De fet, el rosa ha acompanyat el moviment gai fins a l'explosió de la bandera multicolor lgtbi.

 En l'aspecte floral, en català, d'una rosa petita en diem roseta. Com a antropònim, de Rosa en tenim Rosetes i Rosines, com les meues tia padrina i tieta de cal Micaló, de tants anys ja enyorades. Curiosament, tenim també que una rosella, que és òbviament un derivat de rosa per la semblança floral, és, en canvi, de color roig ben viu. Arquitectònicament, existeix el mot rosassa, element catedralici gòtic que recorda efectivament una gran rosa. Meteorològicament, la rosada matinera, o condensació de la humitat, probablement deu el nom als centelleigs rosacis de les gotes a l'albada. La fraseologia floral és abundant: fresc com una rosa, no haver-hi roses sense espines, no ésser un camí de roses, trobar-se sobre un llit de roses... I si anéssim reculant cap a temps antics, la simbologia de la flor fora inacabable, des dels temps clàssics a la llegenda de Sant Jordi o al nominalisme filosòfic del nom de la rosa, emprat per Umberto Eco en la seua magistral novel·la, per mi tan adorada, llegida i rellegida, que ja té més de quaranta anys, mare meua... com vola el temps!

Dels (altres) colors del rosa.

Veure la vida de color rosa és sinònim de felicitat. Disposem, però, d'altres termes més moderns per a diversos tons del rosa, com ara el fúcsia, a partir de les bellíssimes flors de la planta americana dita així, fúcsia, popularment les arracades de la reina. I de camí cap al violat, trobarem el magenta. 

Dels (altres) colors del rosa.

Leonard Fuchs fou un metge alemany del segle XVI, fundador de la botànica moderna. En honor seu, el mot fúcsia, format amb el cognom, fou donat al tombant del segle XVII a XVIII a la planta caribenya pel científic francès Charles Plumier.

Diguem per acabar allò que sabem del cert, que al rosa, l'amor s'hi posa.

[2548] Dels colors del lila

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2548] Dels colors del lila

 

Flor de lilà.

De color lila, a on l'amor s'enfila.

Mapa lingüístic del mot del color lila o violeta (mapologies.com).

Mapa lingüístic del mot del color lila o violeta 

(mapologies.com).

El nom del color lila, també dit violeta en la nostra llengua catalana, és indissociable del nom de la flor, la viola. El color prengué el diminutiu en la majoria de les llengües europees i en gairebé totes color i flor s'anomenen igual, d'on que el mapa sigui monocolor.

Altres flors li van fer concurrència, com ara malva o mauva, o el més general lila, de les flors del lilà, o el poc usual entre nosaltres morat, a partir de les mores d'esbarzer. Gens usat habitualment, tenim el porpra i l'adjectiu corresponent purpuri, de l'antic grec en què anomena un peix d'aquest color, del qual se n'extreia un colorant molt apreciat i car en l'antiguitat. De manera que el seu rar ús s'associà al luxe i autoritat imperial romana i bizantina, i d'aquí passà a la cardenalícia, un altre element que l'Església s'apropià dels seus predecessors en el govern terrenal d'Europa. Encara hi ha, també de l'antic grec ion (de color violat), iode com a nom d'un element químic, i el derivat iodur, i també ió, ionosfera, en referència a les radiacions purpúries dels gasos i de la matèria mínima.

Modernament, el lila ha esdevingut el color del moviment feminista, diuen que a partir d'un dels colors que varen fer servir les primeres sufragistes. 

Del mot lila, Joan Coromines (DECLC).

El nom del lilà vingué a través del francès, i és de documentació moderna, encara que present i viu a tot el domini lingüístic. Probablement, del francès d'escampà a la majoria de llengües europees a partir del segle XVII. 

Del mot viola, Joan Coromines (DECLC).

Viola fou durant segles el nom general de la flor, tot i que en diminutiu era preferit per «les criatures, les domes i homes que festegen, o crien, o parlen en to manyac o falaguer; els poetes de propensió afectiva...» com el mateix Llull.  

Del mot porpra, Joan Coromines (DECLC).

En canvi, el nom del color fou generalment porpra: «ha estat sempre la forma dominant» des dels orígens de la llengua medieval.

Flors de mauva, o malva.

Allà a on crien les flors de mauva, ço és el cementiri, ja no hi ha mals. Doncs per això assegura el refranyer que la malva de tots mals salva.

Del mot porpra a Tirant lo Blanc,

 Joan Coromines (DECLC).

Reconstitució d'un poema prosificat de Joanot Martorell, que Coromines refà «amb escassos retocs, i suprimint-hi algunes breus interpolacions que hi feu Galba per empeltar-hi la seva postissa erudició». És la veu de la «suprema dolor de Carmesina» davant la mort del seu estimat, «quaranta-tres hendecasíl·labs perfectes en aquest capítol 472, on la mà barroera de Galba només ha fet retocs en 19 paraules de les 400 i tantes d'aquests versos».

Del mot porpra a Tirant lo Blanc,

 Joan Coromines (DECLC).

Afegeix en nota el mestre aquest altre apunt sobre les versificacions de Martorell prosificades a l'obra impresa de Galba al 1490: a més de la part dels cabells de Carmesina (cap. 320, indicada per Riquer), i de les frases satíriques de Plaerdemavida (cap. 442, indicades de Coromines), un parell de versos, cap 245.

Trobem també en l'obra de Martorell i en altres del seu temps, des de Muntaner a Jacme Roig, la paraula malvasia, llavors sovint malvesia, agafada del nom propi Malvasia, «forma romàntica de la ciutat grega de Monembasiam en la costa sud-est de Morea (Peloponès). Mot usat per a la designació del vi i la vinya d'aquell empelt: «malvezia es pronuncia encara al Priorat (on en fan avui amb les vinyes pròpies, Vilella Alta, 1935)». Mot derivat de malva, nom de la planta i secundàriament del color, que és el que el dugué a donar nom del vi. 

Violetes o violes, flors de violetera.

[2452] Dels colors del blau

Quina la fem? Canal Whatsapp