[2585] De Tàrrega a Cervera, 1882

 

1898. Tàrrega, l'Urgell.

Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC-MdC).

Una de les imatges fotogràfiques més antigues de la ciutat targarina, presa des de l'estació, als peus de la vella ermita fortificada del turó de Sant Eloi. 

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró. 

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

És prou evident que, abans del ferrocarril i de l'automòbil, els viatges fora de la vall o comarca de naixença foren pocs i escassos. Les vies d'aquells primers trens de vapor vuitcentistes van obrir una nova manera de descobrir el país, la seua gent i les meravelles naturals o creades pels habitants de cada racó de Catalunya. Passades tres o quatre generacions, als nostres joves se'ls ha quedat petit, el país, i necessiten, volen, desitgen sortir al món: o per treballar o per viatjar. Sovint diuen que aquí no hi ha oportunitats, cosa que prou que és certa en alguns casos. Però pas en tots ni en la majoria: hi acaben treballant en feines inferiors a la seua titulació que, en canvi, mai no es dignarien a fer aquí, què en dirien amics i parents! Però allà sí que muda, sí que mola. En fi, aquesta digressió és llarga i la tinc tan coneguda...

 L'anhel de fugida del país és una moda, esperem que transitòria. Passa també en l'excursionisme: ja no ens omplen les excursions al Pirineu, cal anar als Alps o l'Àsia per poder dir-se'n dir, d'excursionista: les agències de guies en van plenes, d'aquestes ofertes. Ho deixo aquí, per no acabar amb alguna paraula malsonant respecte de com ens hem tornat... 

El protagonista d'aquesta descoberta de Tàrrega va començar el viatge al 30 de maig de 1882 des de la capital. Llavors com ara, asseure's al costat de la finestreta per contemplar el paisatge era un delit afegit. Ara tants i tants passatgers no hi miren... sinó que guaiten a la pantalleta que tenen entre mans... El tren trigava més de quatre hores per arribar-hi, via Manresa (no gaire més que actualment, vergonya nostra!).

El viatger s'hi fa acompanyar d'un resident i home d'edat per tal de visitar la ciutat, «per veure quant d'important conté». Tenia llavors Tàrrega encara no quatre mil habitants. La ciutat vella, que llavors anava creixent a poc a poc fora de l'antiga muralla, s'emplaça al costat del riu de Cervera o d'Ondara, «riera que en algunes ocasions, desgraciadament, se transforma en un riu cabalós que s'estén per la població, causant los consegüents desperfectes».

1884. Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66 (ddd-uab).

L'Associació d'Excursions Catalana (1878) fou un centre excursionista creat a partir d'una escissió de la primera entitat excursionista del nostre país, l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876). Quan finalment totes dues entitats es reunificaren, van pendre el nom de Centre Excursionista de Catalunya (1890).

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

Vista de l'estació del ferrocarril, a l'eixample targarí, a tocar del Carrer del Segle XX. El pas del ferrocarril per les ciutats fou com l'internet del moment. Llavors no en passaven gaires, de trens, i les molèsties eren molt més ben sofertes en nom del progrés. Ara volem trens a prop, però que passin per davant la casa del veí. Al fons, veiem la punxa de la casa modernista de Cal Maimó, edificada cap al 1899.

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

La mateixa fotografia de Roisin, en edició acolorida. 

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró. 

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

Al raval de Sant Agustí, a 150 m del riu, una placa recordava l'aiguat de Santa Tecla de 1874. El nivell havia pujat fins a 5 m més del que era habitual, cosa que ens permet entendre la magnitud de la desgràcia que sobrevingué a tot l'Urgell. 

Encara no hi havia aigua potable: s'agafava del riu, i quan aquest escassejava de cabal, calia anar fins al Canal d'Urgell, a mitja hora camí ral amunt, direcció Cervera: «lo que fa que l'aigua siga allí tan cara, venent-la pels carrers amb carros expressos a mig ral lo càntir, d'uns 8 litres de cabuda».

Lo Pati o plaça del Carme marcava la transició cap a la ciutat moderna, d'allà cap a l'estació: «adornada amb pedrissos, arbres i abundància de fanals de petroli», amb «bons edificis i cafès de bastant luxe». La Tàrrega finisecular vuitcentista fou una societat agrària però rica, gràcies al vi, l'oli i el gra. Fet que resultaria en una florida del Modernisme en tombar cap al segle XX.   

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

L'antiga muralla del riu al carrer de Migdia.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró. 

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

Acabada la visita per la vella Tàrrega, a les sis de la tarda, «hora en què los raigs del sol eren menys sensibles, me decidí anar a l'ermita de Sant Eloi, dalt d'un turonet que s'aixeca enmig d'aquella extensa plana, a un quilòmetre escàs de la població». Un camí en espiral hi porta al viatger, que s'hi troba «no en una ermita, com pensàvem, sinó en una fortalesa ben murallada, amb quatre torres, fossats, i l'entrada defensada per un pont llevadís». Des d'allà, s'hi albirava l'extens panorama de la plana urgellenca, «d'allí se veu la població confonent lo color de sos rònecs edificis amb los tons rogencs de la terra».

L'endemà, dia 31 de maig, el viatger «em una tartana que vaig contractar, emprenia la marxa cap a Cervera» a quarts de vuit del matí. Els camps d'aulivers, ceps, blat i fruiters l'acompanyen durant tot el camí: «lo trajecte, que és d'unes tres hores a peu, lo férem en cinc quarts». Arriba a Cervera i hi entra pel carrer del costat de la fonda de Barcelona, al costat del pont de la cadena, «per on s'entrava a la vila, pont que fou aterrat en 1857 a fi d'eixamplar-la». 

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

Els horts del marge dret, i vista a la muralla i la ciutat. A la dreta, amb grans arcades, l'edifici de l'antiga Escola d'Arts i Oficis del 1880. Cent anys i passo després, seu del Consell Comarcal urgellenc.

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

El tomb que fa la carretera de Verdú, passat el riu, a la sortida de Tàrrega. Actualment, a la banda oriental s'hi van fer el camp de futbol i les piscines, i carretera avall, els instituts de secundària.

Anys 1930. Tàrrega, l'Urgell.

Vasta vista de la plana urgellenca des de Sant Eloi. 

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró. 

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

A Cervera, s'hi visita la plaça Major, amb la Paeria i les quinze famoses mènsules a tall de bustos, que en sostenen el balcó, i l'església gòtica parroquial. L'antigor dels carrers i l'alçada de les muralles sorprenen el viatger. «Un dels carrers més característics és l'anomenat carrer del detràs», nom rebut per trobar-se darrere del carrer Major: «està quasi tot cobert per arcs, que quan un hi passa, sembla que travessi una sèrie de túnels». Fa referència a l'actualment a nomenat Carreró de les Bruixes. El matí l'acaba amb la visita al magne edifici de la Universitat. Destaca que els quatre lleons que en coronaven les torres de cada angle, «foren retirats per alleugerir lo pes i a fi d'evitar que en los forts vendavals que allí regnen sovint, vinguessen a perjudicar l'edifici».

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró. 

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

«Arribada que fou la primera hora de la tarda, vaig tornar a l'hostal a dinar i a les 2h estava ja en l'estació esperant lo ferrocarril» per tornar cap a BCN. 

Anys 1930. Cervera, la Segarra.

Esplèndida vista de la capital segarrenca.

Anys 1920. Cervera, la Segarra.

La Fonda Barcelonesa, que esperava els viatgers just a l'entrada del vell carrer Major.

1928. Fonda Barcelonesa, Cervera (la Segarra).

«Gaseta de Cervera», núm. 10, d'octubre (FPIEI).

Les fondes no feien només d'hotel i restaurant, sinó també de consulta mèdica, en aquells temps que els hospitals eren ben lluny. Cal afegir que els metges tenien ganes de traslladar-s'hi i atansar-se als malalts. 

Anys 1930. Cervera, la Segarra.

El vell camí ral d'entrada a la ciutat.

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

Quinalafem.blogspot.com

[2584] Lo Pati de Tàrrega al segle XVIII

 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Preciós plànol de les portes d'entrada orientals a la ciutat targarina. En aquells temps, els mapes encara eren tots militars, per fornir intel (que diuen ara) als comandaments de l'exèrcit (espanyol). L'ocupació i control de la ciutat es fa evident, amb l'emplaçament dels quarters de cavalleria davant mateix de la porta del Carme. Els Borbons sabien què s'hi jugaven, a Catalunya, i calia tindre el país dominat.

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Aquesta esplanada o pati davant de la muralla, acabarà per conformar-se amb el temps en la plaça més important de la ciutat (o si més no, tant com la Major): la Plaça del Carme o el Pati, tal com se n'ha conservat la denominació tradicional. Diuen que perquè feia les funcions de pati d'armes de l'aquarterament militar (espanyol). El lloc que ocupaven les casernes fou convertit en habitatges.

1761. Tàrrega, l'Urgell. «Plano de la entrada de Tarraga», P. M. Zermeño (BVD).

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Al davant mateix de la muralla, extramurs, s'hi aixecava el Convent del Carme, amb els esplèndids horts de què disposava. Al costat mateix del Convent, l'antiquíssim Hostal del Carme. No sabria assegurar-ho, però diria que és el precursor de l'Hostal de Carme que des del 1960 es va traslladar a Vilagrassa a tocar de la N-II. 

L'església i el convent encara hi són, crec que ara reconvertit en residència de padrins, i en els horts que donaven a la plaça hi ha l'entrada de l'Ateneu, aixecat uns trenta metres endins. 

Anys 1930. Tàrrega, l'Urgell.

Llavors la plaça fou dedicada al President Macià, un cop finat. La bàscula era situada just davant de l'església del Carme. Al fons, dalt del turó, l'antiga ermita de Sant Eloi. 

Anys 1950. Tàrrega, l'Urgell.

Lo Pati durant la primera postguerra, amb el campanar del Carme ben visible. Potser fora hora de donar a la denominació popular rang oficial: Plaça del Pati, i començar a abandonar la terminologia religiosa. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

La Porta del Carme ha sigut una de les més importants de la ciutat, entre altres raons, per tal com trobant-se ben a prop del camí ral, era la primera amb què es topava el viatger que provenia de la nostra capital, un cop passada Cervera. Allà hi hagué una altra fonda, l'Hostal de Grimau.

1761. Tàrrega, l'Urgell. «Plano de la entrada de Tarraga», P. M. Zermeño (BVD).

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

A tocar mateix de la Porta del Carme, i aprofitant el pany de muralla, Tàrrega hi tenia el trinquet del Joc de la Pilota. Si no recordo malament, la paret llarga de les pistes actuals encara es anomenada així, muralla, en referència als emplaçaments originaris. Actualment, aquest joc ja no té la incidència i fama de què disposà segles enrere. Només en les nostres terres del sud, els valencians l'han sabut convertir en esport nacional. Probablement, els soldadets n'eren uns dels més practicants, però potser també alguns estadants dels hostals, i, és clar, els targarins mateixos. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

Darrere de l'Hostal del Grimau, hi havia uns grans tancats per a acomodar-hi estables i cavallerisses. Sobretot, també els corrals, amb tossinos i galls, gallines i conills... que bé que calia alimentar els parroquians. La gran era de batre també era allà, per separar gra de palla per fer farina i pa. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

L'Hostal termenava amb la sèquia, que fornia l'aigua necessària als usos hostalers. L'aigua circulava en direcció nord, o sia, d'esquerra a dreta en el mapa. Agafava aigua de l'Ondara riu amunt i regava part del terme fins als peus de Sant Eloi. Se'n digué sèquia de Comabruna. Un pontàs al camí ral de Barcelona la travessava, apte per a carruatges i artilleria, i un altre de menor, potser només d'animal, una mica més amunt, a l'inici del camí del Talladell. 

1761. Tàrrega, l'Urgell.

«Plano de la entrada de Tarraga», Pedro Mar. Zermeño (BVD).

La Porta i carrer d'Aiguaders targarí, avui fonèticament convertit en Agoders. 

[654] Tàrrega, segle XVII

[1294] Mestre Josep Güell

Quinalafem.blogspot.com

[2494] Hostals lleidatans de 1802

 

2016. L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

(viquipèdia)

«L'Hostal les Soques és una obra de Bellpuig (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. És un hostal que té origen a l'Edat Mitjana. Fou construït en una època quan la producció de vi i d'alcohol estava ben valorada, el comerç es desenvolupava i es feia necessari un hostal que donés servei als transportistes que passaven per Bellpuig. El 1787 es vengué un tros de terra del comú i fou encarregada la construcció d'un hostal que s'anomenà Hostal del Duc, el qual constarà com a Hostal Nou, situat a la carretera de Tàrrega a Lleida».

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 7 de setembre (ARCA).

La travessa del Clot del Dimoni urgellenc exigia una sòlida xarxa d'hostaleria. En temps de calor extrema, calia atendre no només les persones, ans els animals que estiraven els pesants carruatges. La recensió del viatge del rei (espanyol) Carles IV al principal (gairebé únic) diari de l'època fa èmfasi en aquest aspecte: el viatge és una successió d'hostals de camí ral, com actualment ho és d'àrees de servei quan anem amunt i avall per les autopistes del món. 

El diari publicà una primera versió reduïda de l'itinerari, que fou imprès l'any següent a:

 

BOADA DE LAS COSTAS, Pedro, Reimpresión y rectificación de los itinerarios que compuso D. Pedro Boada de las Costas para otros viajes que hicieron SS.MM. a Zaragoza, Barcelona, Valencia, Cartagena y Aranjuez, saliendo de Madrid el día 12 de agosto de 1802, Madrid, Oficina de García y Cía, 1803.

 En sortint de Lleida, direcció Cervera, hi trobem:

• L'Hostal del Garrut (aviat s'hi faria el cementiri a tocar).
• Poble dels Alamús, a la dreta del camí-ral (futura N-II, la vella d'avui, no l'autovia).
• Bell-lloc, pont sobre riera per arribar-hi, amb 55 veïns (cap a 300 habitants), amb fonda petita.
• Sidemunt (Sidamon), amb 25 veïns (cap a 130 hab.), sense hostal.
• Hostal de Fondarella, amb un gran hostal amb cotxera (aparcament) per a vuit cotxes.
• Fondarella, poble a l'esquerra de la ruta.
• Fonda de Mollerussa, també amb cotxera gran, fins a vuit carruatges. 
• Gomés (Golmés), de 90 veïns (cap a 500 hab.), sense parada ni fonda.
• Bellpuig, de 200 veïns (uns mil hab.), amb fonda justeta. 
• Hostal de les Soques (o potser de les Oques), en sortint de Bellpuig.
• Hostal del Sot de la Dona Morta, en arribant a Vilagrassa.
• Vilagrassa, de 90 veïns, com Golmés, sense fonda i molt envellit.
• Tàrrega, de 800 veïns (uns 4.000 hab.), bona vila, amb quatre fondes per anar passant. Hi havia quarters militars de cavalleria (espanyola).
• Fonda de Corobella.
• La Curullada. amb cinc cases, una de menjars, si fa no fa com avui.
• Fonda de la Curullada.
• Cervera, de 1.200 veïns (uns 6.000 hab.), ciutat important (i universitària), «capaz para todo», amb una gran fonda fora muralla. Lloc a on fer nit del seguici reial, després de deu llegües de camí. I lloc per a pendre's un dia de descans, que el cos quedava baldat dels sotracs dels carruatges al llarg dels sots del camí.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels lleidatans.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

Detall sobre la vestimenta dels lleidatans en aquell inici de segle XIX, més particularment sobre com se cobrien el cap, «llevando gorro encarnado casi todos los artesanos y labradores». D'això en fa dos-cents anys, i ara ens fa vergonya portar la barretina, a lleidatans i catalans en general...

L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

Encara conserva l'antiga tanca amb el portal d'entrada.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

S'hi proposa la identificació de l'Hostal del Sot de la Dona Morta, nom explícit d'algun fet perdut en la memòria que hi ocorregué en aquell sot o petita però fonda vallada, com a la Torre del Pagès.

La Torre del Pagès, al Fondo de la Dona Morta, Bellpuig.

Suposat antic Hostal de les Soques, als peus de la partida de Montperler, a on hi ha el circuit de motocròs.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

Per arribar a Lleida, el camí no era gens plaent: els Monegros eren terreny dur de travessar.

• En arribant a Fraga, una fonda amb estable per a 90 cavalleries i dos habitacions de dos llits cadascuna (la Fonda del Rei).
• Després del llarg descens cap al Cinca, travessa del magne pont de fusta fragatí. El seguici reial no en degué pagar el peatge...
• Fraga, amb 500 veïns (uns 2.000 hab.), amb fonda prou bona, «aunque mal distribuido, es casa de postas». L'endemà diumenge, descans dominical a la vila. 

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels fragatins.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

De Fraga a Lleida, cinc llegües, que, a gairebé set quilòmetres per cadascuna, en fan uns 35.

• Pujada al port de Fraga (i cap al Fondo de Llitera).
• Hostal de la Serra Pedregosa, amb Aitona i Soses  a la dreta.
• Alcarràs, amb 160 veïns (cap 800 hab.), amb fonda esquifida i casa de postes, que era l'establiment, regulat per la legislació, per efectuar-hi canvi de cavalleries, i assignació de postillons o mossos que podien acompanyar correus i viatgers.
• Ermita de Butsènit (Puigsenic, diu el text).
• Fonda del Batlle, a Montagut.
• Lleida, «ciudad que ofrece comodidad y abundancia para todo», amb cinc fondes «bastante regulares», que diria que vol dir passables. 

L'antiga Fonda de l'Estació de Mollerussa.

1925. La Fonda d'Orient, Mollerussa.

«L'Escut», Arbeca, de 15 de novembre (FPIEI).

L'obertura del ferrocarril, aquella mena de camí ral de ferro, també comportà l'obertura de nous establiments de parada i fonda, com la Fonda de l'Estació o d'Orient a Mollerussa.

 

1914. «Fonda España», Tàrrega.

190. «Fonda o Posada de l'Univers», Tàrrega.

Quan els hostals de les viles i ciutats s'anaren fent més refinats, la paraula fonda substituí l'antiga denominació, sobretot en els establiments urbans (veg. De l'hostal a la fonda). 

En molts pobles, se'ls donà nom del nostre estimat país veí, per allò de fer contents als hostes, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX. Sempre hem tingut tirada a ser internacionals, els catalans. Altres preferien estar oberts a tota mena i condició de viatgers...

2017. Antic Convent del Roser, Parador de Lleida.

L'antic convent dominic, fossar dels patriotes lleidatans al 1707, reconvertit en Parador Nacional (espanyol). Sembla que han millorat molt els estàndards de les fondes lleidatanes de fa dos-cents anys...

[2448] Lo «Calaix de Sastre» targarí del Baró de Maldà, 1794

Quinalafem.blogspot.com