QUINA LA FEM?: Canal d'Urgell

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal d'Urgell. Mostrar tots els missatges

20230831

[2516] L'antic escut del Castell del Remei

1912 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Licor de camamilla, Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).

Etiqueta del licor de camamilla a les ampolles que es feien al Castell del Remei. Des d'inicis de segle XX, aquesta beguda tradicional de fabricació casolana començà a ser comercialitzada, sobretot a Linyola i a la plana urgellenca.

L'empresa familiar dels Girona, la més important de la Catalunya de l'època, era llavors dirigida majorment pels germans Ignasi i Joan Girona i Vilanova, nets del fundador de la nissaga, targarí de naixement, Ignasi Girona i Targa (1781-1867). Sembla que a l'impuls que aquesta tercera generació donà als negocis familiars, es degué, ara fa poc més de cent anys i per primer cop al nostre país, l'embotellament i etiquetatge dels vins que produïen, després que haguessin importat un enòleg i algunes famílies pageses de Bordeus per a la millora de la qualitat de la producció vitivinícola.

El primitiu mas i celler foren havien sigut ornats amb quatre torres cilíndriques, aixecades per un dels fills del patriarca, passada la mitat del segle XIX:

«Quan Joan Girona i Agrafel, el fill gran d’Ignasi Girona va convertir una de les cases de la seva finca del pla d’Urgell en castell —com ara es troba—, l’anomenà Castell del Remei en memòria i reconeixement a la Verge del Remei. En els baixos o cripta del nou castell s’obrí una capella, que encara existeix». Allà hi deixà la imatge primitiva de la capella targarina, que havia salvat de la destrucció:

«Com que l’any 1835 corria perill de ser profanada l’església parroquial, aquest senyor Girona s’afanyà a anar a recollir la seva estimada imatge i emportar-se-la a casa seva. Retornada la pau i la tranquil·litat a la ciutat, no es van resignar els Girona a despendre’s del seu tresor preuat, de manera que van demanar permís per quedar-se aquesta imatge. A continuació van fer ofrena d’un altar nou i d’una nova imatge a la parròquia, que foren destruïts al 1936» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, revista URTX, núm. 26, pàgs. 149-156, 2012, enllaç).

1896. L'antiga marca del Castell del Remei.

«La Publicidad», de 24 de gener (ARCA).

1890. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«El Diluvio», de 9 de novembre (ARCA).

La primera marca encara conservava, al costat del nom 'Castell del Remei', la denominació Torre del Remei, que remetia a l'antic nom del latifundi anterior a la desamortització, 'Torre del Bisbe', propietat del Bisbat solsoní, que en fou desposseït en les successives desamortitzacions del 1820 al 1835. Sembla que la família Girona n'aconseguí la propietat per mitjà d'un testaferro, en les subhastes de 1839, amb mitjans, diners i favors poc ortodoxos («Ignasi Girona i Targa (1782-1867) o l’encarnació empírica d’una tesi de Santiago Rusiñol», Gonzalvo i Bou, Gener; Ferrer Fisas, Raimon, «URTX: revista cultural de l’Urgell», 2000, núm. 13, p. 137-144, enllaç).

En canvi, altres fonts indiquen: «Aquesta finca és propietat de la família Girona des del començament del segle XVIII; en aquesta època residien a Tàrrega des d’on es van traslladar a Barcelona després de la invasió francesa» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, «URTX: revista cultural de l’Urgell», núm. 26, pàgs. 149-156, 2012, enllaç). Probablement, la família del patriarca degué posseir algun bocí de terra en aquelles latituds de la plana urgellenca, que engrandí després amb noves compres i nous negocis.

La història d'aquesta nissaga empresarial, cabdal en la industrialització de Catalunya des de la segona mitat del segle XIX, hauria donat, en cas que fóssim un país (o Estat) que visqués en normalitat cultural i política, una de les sèries televisives més impactants, plenes d'intrigues i maquinacions. Qui lo sa, potser encara algú s'hi veurà amb cor.

1934. L'antiga Torre del Bisbe o Castell del Remei.

«El Correo de Lérida», de 16 de juny (FPIEI).

La denominació Torre del Bisbe romangué en la tradició oral fins a la guerra.

1902. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«El Diluvio», de 16 d'octubre (ARCA).

1900. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«La Veu de Catalunya», de 16 de novembre (ARCA).

1902. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«La Publicidad», de 7 de novembre (ARCA).

L'empresa s'anunciava llavors com a Fills d'Ignasi Girona, i la marca Castell del Remei, sempre amb ortografia prefabriana, s'anava consolidant.

1911. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«La Publicidad», núm. 11.653 (ARCA).

Cap a la dècada del 1910 la venda i etiquetatge de licor de camamilla va consolidar-se. El que feien al Castell del Remei era «estomacal, poderoso tónico y eficaz digestivo». Amb l'aiguardent de l'època i el sucre abundant, també devia fer rodar el cap, per dir-ho suaument, a qui se'n passava d'uns quants gotets.

1916. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«La Prensa», de 28 de juliol (FPIEI).

Preus del vi blanc del Castell del Remei ara fa poc més de cent anys.

1932. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

Marca de farina del molí fariner de finca.

1912 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Licor de camamilla, Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).

A l'etiqueta s'hi aprecia l'escut del terme o finca, esdevinguda marca comercial. El nom remet a l'advocació de la Mare de Déu del Remei, que li fou donada pel propietari en agraïment a la Verge —segons la tradició oral— per la protecció durant la Guerra del Francès:

«El 1810-1814 Tàrrega sofrí, com la resta de les comarques catalanes, els estralls de la invasió francesa. Feia molts anys que la família Girona tenia cura de l’altar propi de la Verge del Remei a l’església parroquial. Essent llavors perseguit personalment pels invasors, Ignasi Girona i Targa, que s’acostava als 27 anys, es va refugiar rere l’altar propi de la Verge del Remei, demanant auxili en aquella tribulació, i d’aquesta manera va passar desapercebut a la recerca dels perseguidors. Com és natural, es va mostrar molt agraït al Senyor i a Maria Santíssima per aquest favor singular, i va explicar moltes vegades aquest fer als seus fills i nets, de manera que s’ha difós de boca en boca aquesta tradició» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, revista URTX, núm. 26, pàgs. 149-156, 2012).

Més endavant s'originà la divisa que acompanya el blasó: «l'home fa la casa, la casa fa l'home», entenent per casa la mateixa empresa familiar. Crec que fou feta esculpir al pati de l'edifici. Home i casa, l'un per l'altra, indestriables, ço que vol dir, home i treball. És un lema que resumeix a la perfecció la visió ideològica de la primera burgesia industrial catalana, i que pouava en una nostra pregona idiosincràsia tradicional, arrelada en els segles, que feia que, com el meu pare o el meu oncle Eusebi, només se sabés entendre la vida com a feina i treball i negació de l'oci. Una mica com allò que en Pep Guardiola va dir al Parlament quan hi recollí la medalla d'or: si ens aixequem ben matí, ben matí però ben matí, som un país imparable. Però la nostra societat catalana no s'acaba de traure la son de les orelles.

En canvi, l'escut és de factura mercedària, amb una mena d'àguila gairebé imperial amb creu bicolor roja i blava. Els mercedaris foren un orde mendicant medieval dedicat, a més a més, a l'alliberament dels captius cristians caiguts en mans d'infidels, segons el seu punt de vista, és clar. Diria, doncs, que es tracta d'un símbol que resumeix la missió que donava aquell patriarca i successors, emprenedors industrials i propietaris terratinents a les inversions que feien: per dissimular que eren per enriquir-se, cosa innoble en la tradició catòlica, les feien passar gairebé per obres de caritat o de salvació, d'assistència als necessitats, amb atenció social a jornalers i treballadors, amb fe cega en la bondat del que feien i del diví premi que en rebrien. Fins a tal punt arribava la "fe" que professaven! Fins a tal punt ens portaven als pobres a combregar amb rodes de molí!

1920 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Una postal amb la imatge de l'antic edifici del castell, que restà molt malmès durant la Guerra Civil, i l'escut familiar.

1890 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Paper de carta amb el nom de la gran finca, els orígens de la qual es remunten a la romanització de les terres urgellenques (viqui).

1922. Lo Castell del Remei.

«El Diluvio», BCN, d'1 de juliol (ARCA).

Ressenya laudatòria de la finca i producció vitivinícola. En el rellotge de sol, s'hi llegia una sentència admonitòria, a la qual no cal afegir cap comentari més:

«Pensa i fes,

si la vida vols honrar,

no deixis lo temps fugir.

Afanya't a treballar».

Anys 1930 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Paper de menú amb la simbologia de l'empresa agrícola.

Anys 1930 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

En aquest full, la creu de filiació mercedària apareix en color roig i verd.

1929. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Etiqueta dels vins de l'època.

1964. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Banderí dels que eren de moda en aquells anys com a record dels pobles. Fins i tot els equips de futbol se'n bescanviaven. Ara són part del bagul de la història.

[2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910

[120] 26 de març de 1862, aigua!

Quinalafem.blogspot.com

20200628

[2171] L'Exposició Agrícola lleidatana de 1928

1928. Lleida. Exposició agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
L'estand de la Confederació Sindical Hidrològica de l'Ebre, al xalet dels Camps Elisis.

1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la nostra ciutat.

1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Les necessitats socials i econòmiques de les nostres comarques, moltes de les quals avui encara perduren, obren aquesta pàgina sobre la Lleida que s'esperava del segle XX a les portes de l'Exposició Agrícola d'aquell any als Camps Elisis. Sengles articles de Manuel Florensa i Romà Sol sobre els Canals d'Aragó i Catalunya, i d'Urgell completen el reportatge.

El breu resum sobre el canal més a ponent de les comarques ponentines, que amb l'aigua de l'Éssera i del pantà de Barassona, llavors en construcció al límit occidental de la Baixa Ribagorça, posa de relleu la importància de l'aigua per al futur de les nostres comarques. Amb l'impuls agrícola, no es dubtava que «Lleida serà dintre pocs anys una ciutat de més de cent mil habitants». L'ensulsiada de la guerra va retardar aquell ascens fulgurant del primer terç del segle XX.

1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Un repàs dels intents històrics de la construcció del Canal d'Urgell, des dels temps de Carles I al segle XVI. La concessionària se'n quedava el novè de les collites. El trànsit de vagons d'alfals a les estacions de Tàrrega, Borges i Mollerussa havia augmentat entre 1910-20 de manera inconcebible. Això després de vèncer uns primers anys de reg desoladors, quan l'entollamenta de les aigües arruïnava els conreus i expandia el paludisme. «Vençuts els contratemps d'aquelles dècades heroiques, l'aigua fecundant transformà l'estepa en jardí, i feu d'aquella terra pobra i mísera de 1850, la rica i cobejada que avui tots coneixem». Llavors hi havia a Lleida la campanya per a la construcció del subcanal, que arribaria als anys republicans. La Confederación Sindical Hidrográfica de l'Ebro s'encarregava de l'impuls tècnic dels projectes. Passats cent anys, aquesta regulació tècnica que ostenta com a organisme del govern (espanyol) es veu del tot supeditada a les directius polítiques (espanyoles), que n'impedeixen la participació del nostre Parlament en la presa de decisions. És el país que, de moment, tenim dins d'aquell Estat, a la recerca de millors temps republicans.

1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La sucursal de Ferran del Banc de Catalunya.

[2112] L'Exposició agrícola de Lleida de 1928, més

20190618

[1992] La banqueta tallada del Canal d'Urgell a Bellpuig, 1908

1910 ca. La banqueta del Canal d'Urgell, Bellpuig d'Urgell.
La preciosa banqueta, amb els plataners ben jovenets encara, al pas pel terme de Bellpuig. La passera de ferro li donava en aquest lloc un aspecte paradisíac, com de jardí japonès, oi? En el detall s'aprecien els figurants, que testimonien l'ús de la banqueta com a lloc de passeig i d'esbarjo de la vila. O si més no, per a la gent benestant.

Escrigué en Valeri Serra: «Aquell bocí de Canal que va del Piló al Pont del Camí de Sant Martí és avui per avui un passeig de Bellpuig insubstituïble». Potser la imatge en reflectia aquest trosset.

1908. La banqueta del Canal d'Urgell, Bellpuig d'Urgell.
«Els arbres del Canal d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
«La Veu de Catalunya», 9 d'abril (ARCA).
El nostre folklorista urgellenc fa una sentida denúncia de la tala dels plataners en una part de la banqueta del canal. De manera molt gràfica comença dibuixant la imatge que oferien als viatgers que arribaven a l'Urgell des dels ermots segarrencs: «ja no els veurà els arbres del Canal en hermosa ratlla verda que encintava l'oasi del Pla d'Urgell. Ja estan aterrats arreu, arreu».

Aquest inici impactant segueix amb la descripció plàstica del paisatge resultant en el mateix moment del desastre: «Estesos pel caixer que donen pena, veuríeu els canots ajaguts, i el brancam afeixegat en piles. Torts i drets, prims i gruixuts, tots han sigut arrasats a flor de terra, i allí queden estesos els plàtans al costat dels olms, les freixes vora els aubis, els xops tocant als sàlzers». Arbres abatuts a l'espera que a la primavera, quan es torna a donar l'aigua al Canal, hi fossin llançats perquè el corrent se'ls endugués a la serradora de Mollerussa o les Borges. L'autor se'n dol amb l'ànima d'aquesta pèrdua, igual que tants bellputgencs i bellputgenques que s'hi contaren els amors passejant-hi per l'ombra tot deixant-lo gravat en l'escorça del molts dels arbres: «aquelles llegendes escrites en la pela dels aubis i els monogrames tallats a punt de ganivet, se n'aniran Canal avall emportant-se'n els fulls de més d'una història d'amor».

Anys 1900-1910. Església de Sant Nicolau, Bellpuig d'Urgell.
La magna graonada que porta fins dalt l'Església de Sant Nicolau. A l'esquerra, la casa de la vila i a la dreta, edificis de particulars que amb els anys, foren enretirats deixant l'escala lliure per aquesta banda, que és tal com actualment podem apreciar l'escena i que s'ha anomenat carrer de l'Església. És molt singular aquesta disposició de les tramades de graons ara a la dreta, ara a l'esquerra. Al peu de l'escala, l'antiga font siscentista, actualment desplaçada un poc més avall, en un racó dels porxos del cap de la Plaça de Sant Roc. Un xiquet fou afegit de figurant a l'escena i ens dona la proporció grandiosa de tota l'escalinata.

1919. Estació del ferrocarril, Bellpuig d'Urgell.
Postal d'ara fa justament cent anys de l'estació de ferrocarril de la línia de Lleida a BCN per Manresa. Si llavors un dels factors de progrés de la vila, que justificava la seua exhibició en una postal, actualment un calvari per als pocs, cada cop menys, usuaris. En cal el traspàs de la titularitat de tota la línia per convertir-la en un autèntic eix vertebrador de la Catalunya central i de Ponent.

Anys 1920. El Canal d'Urgell, Vilanova de Bellpuig.
El portentós aspecte del Canal d'Urgell una mica més avall de Bellpuig, ja al terme de Vilanova, amb l'aspecte paradisíac que també degué oferir a la banqueta bellputgenca abatuda per la Casa Canal i que denunciava en aquell article de 1908 en Valeri Serra i Boldú. Els arbres s'hi veuen molt jovenets i disposat de la manera original: una filera en un marge i dos fileres en l'altre, que és per on transitava el canalista que vigilava el canal i els torns de reg. Cada uns quants pocs quilòmetres de canal, crec que entre cinc, sis o set, hi hagué una caseta, la casa on hi vivia la família de canalista, la funció del qual era recórrer a peu, sota l'ombra dels plataners, els marges del canal per detectar-ne les fuites i fer-ne la conservació. En cas de trenca, i per via telefònica, la primera a les terres lleidatanes, es comunicava el fet a la Casa Canal a Mollerussa per tal d'iniciar les reparacions pertinents.

Anys 1920. El Canal d'Urgell, Vilanova de Bellpuig.
Detall del magnífic aspecte del Canal, que donava vida als camps urgellencs, i salvació per al despoblament d'aquestes nostres terres. Sense l'aigua per al reg, tots els nostres padrins i padrines haurien fet cap a la capital, a treballar i a servir, i molts de nosaltres avui no hi hauríem pogut créixer ni viure-hi.

Passats cent anys, encara cal estar molt a l'aguait per a la defensa i conservació de la banqueta, i associacions com els Amics i Amigues de la Banqueta o L'ADPN La Banqueta de Juneda s'escarrassen a salvar aquest patrimoni natural de l'avarícia tradicional de la Casa Canal, sempre a punt per segar-ne els arbres a la més mínima. Aquest 2019, però, un tomb en el lideratge de la Casa Canal, amb el nou president escollit després d'anys de predomini dels grans terratinents, sembla que reorienta la sensibilitat de la Casa Canal en favor de la preservació de la Banqueta, la regeneració dels quilòmetres destruïts durant anys, i, a més de l'ús agrícola i ramader indispensable de l'aigua, la reorientació de la banqueta de tots els Canals d'Urgell com a lloc natural d'esbarjo i integrat en la vida diària dels nostres pobles. Diuen que s'hi arribaran a plantar fins a 300.000 arbres. Molt d'encert, endavant!

[1972] El Canal d'Urgell i Mollerussa, 1966

20190426

[1972] El Canal d'Urgell i Mollerussa, 1966

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
«Mollerussa, que sorgí en una cruïlla de camins enmig de l'estepa, és un producte del Canal d'Urgell. Dels 700 habitants que tenia l'any 1860, ha superat avui els 5.000 i ha adquiri la capitalitat d'una de les comarques més pròsperes i actives de Catalunya». Als anys 80 i 90, arribaria l'esclat de la Mollerussa by night, i en el tombant de segle, la bombolla del totxo. Ara, passats gairebé vint anys del segle XXI, el poble capitaleja, amb prop de 15.000 habitants, i, havent perdut part de l'atracció comercial, s'ha de pensar i repensar cap a on vol anar.

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
Detall del centre de la vila, en què s'aprecien ben bé els carrerons del poble vell arrodonit al voltant de la plaça Major i del Pou. A la imatge, encara no s'hi veu l'església nova, de cap al 1958, amb l'alt campanar que l'acompanyava. La foto, doncs, ha d'ésser prou més antiga que l'article. L'antiga N-II travessava el poble de cap a cap. A la part esquerra, s'hi distingeix l'edifici de l'Amistat, amb el pati que ara ocupa el teatre llavors tan sols un solar. A l'angle inferior esquerre, un trosset de les vies del tren.

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
La sequera era l'enemiga número u de la plana urgellenca. Els viatges que hi havien passat al llarg dels segles, «tots coincidien que la terra era bona, amb aigua abundant, però magra en temps de sequera; feien ressaltar també la manca d'arbrat i la riquesa d'herbes... que facilitaven el pasturatge de nombrosos ramats provinents de França en nombre de dos-cents mil caps per anyada».

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
La peixera del Segre a Ponts, naixement del Canal principal d'Urgell.

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
«L'aqüeducte sobre el riu Senill, vora Artesa de Segre, té 580 metres de llargària i salva una zona de guix del tot inestable».

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
El canal en trinxera, arribant a l'entrada del gran túnel de Montclar.

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
En sortint del túnel de la Llenguadera, de seguida allà mateix on naix el canal, i que li permet d'agafar sa direcció cap a Artesa.

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
Breu ressenya dels intents de construcció del canal al llarg dels temps, «una obra gegantina pels problemes tècnics que comportà». A banda del gran túnel de Montclar, calgué «cercar desguassos als embassaments imprevistos, origen de febres palúdiques que motivaren, del 1865 al 1870, encara un major despoblament de la comarca, i, encara més, el problema dels sembrats que morien abans de germinar pel salitre que pujava a la superfície per capil·laritat». L'arribada «gradual i persistent de colons procedents de les contrades pirinenques, més bons coneixedors de l'economia de l'aigua i del rendiment del cultiu variat, que no pas els pagesos del Pla d'Urgell, sense altra experiència que el conreu dels cereals» permeteren guanyar la primera batalla dels nous regs.

L'augment de població durant els primers cinquanta anys als pobles ara regats fou del 30%, passat de 37 h/km2 a més de 200, i, en aquestes primeres cinc dècades, el preu de la terra augmentà gairebé un 300%. Gairebé cent anys després de la construcció del canal, el preu per hectàrea s'havia centuplicat. I fins avui, aquest preu no ha parat de multiplicar-se sense parar.

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).
A banda del progrés agrari, l'aigua del canal ha permès el desenvolupament ramader, que avui ja és un problema mediambiental en haver arribat als màxims de saturació de nitrats per causa dels residus animals. Problema que caldria atacar urgentment, partint de la premissa que la merda la paga qui la produeix.

El recent canvi de gestor de la Casa Canal després de les eleccions d'aquest 2019, ha de suposar l'arribada d'aires refrescants i renovadors a les arcaiques estructures pseudocaciquistes de govern sorgides de la sonada lluita per la titularitat del canal en aquells anys 60 davant del règim franquista (espanyol). A banda del servei agropecuari, els Canals s'han de posar al servei de tota la ciutadania, recuperant les banquetes i promovent-ne els usos d'esbarjo. Que així sigui, endavant!

[1342] La Mollerussa de fa cent anys, 1913

20180401

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques

1973. Anya (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

Anya fou municipi propi fins a l'any 1966, quan fou agregat a Artesa de Segre. Històricament s'anomenà la Baronia de Motmagastre perquè moltes de les antigues parròquies que formaven aquest municipi pertanyien a la baronia del castell. De l'antic municipi en formaven part els pobles d'Alentorn, Comiols, Folquer, Montargull, Montmagastre, Vall-llebrera i Vall-llebrerola.

«Un tros ben poc conegut del Segre, aigües avall del barranc de Torreblanca. Anya, a la riba dreta, un dels pobles aturats ran de la correntia densa del riu».

1973. El Canal d'Urgell (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

«Una represa del Canal d'Urgell, ací paral·lel al Segre, entre Ponts i Artesa. Fins a la més petita de les seves construccions, la Societat del Canal la bastí amb idèntica arquitectura». Així descriu l'homenot garriguenc el naixement del Canal: «Després de l'aiguabarreig del Llobregós amb el Segre, aquest descriu un arc ample vers el nord i un contraarc cap al sud. Aprofitant la inclinació sud-nord del Segre, hi ha un joc de comportes que permet de recollir-ne aigua per donar origen al Canal d'Urgell, el qual comença el seu recorregut en sentit totalment oposat al Segre, o sigui nord-sud. Un segon joc de comportes permet l'aviament de l'aigua sobrera altre cop al Segre. El canal, però, aviat es desvia vers l'oest, per la primera de les seves foradades, molt curta, només l'imprescindible per a travessar el morro que el Segre voreja».

1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.

«Entre Ponts i Artesa, les carreteres se separen del riu Segre. Cal, per a seguir l'aigua de prop, endinsar-se per les pistes. Vilves, de l'aire estant». Hi destaca la torre quadrada de l'antic castell, d'uns 10 m. d'alçada, i encara escapçada a principi del segle XX.