[2429] Els últims rais, 1972

 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Aquell any es va reviure la baixada dels rais a la Pallaresa, entre el bosc de Llania fins al Pont de Claverol, davant mateix de la Pobla de Segur, uns cinc quilometrets més avall. No es feu pas amb mires propagandístiques turístiques, sinó etnogràfiques més aviat: reconstruir les seculars naus fluvials de transport de fusta, i recordar-ne els protagonistes, després que des d'inicis de segle XX l'ofici anés caient en l'oblit per la construcció dels pantans. Aquest fet donà la idea de fer-ne una festa, ara sí amb més intencions de promoció turística, que començà al 1979, en què al dissabte es preparen i munten els rais, i el diumenge se'n fa la baixada, en el mateix recorregut que aquell any 72.

Ara fa poques setmanes, al novembre d'enguany, la UNESCO ha declarat els raiers pallaresos com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, en una candidatura amb uns quants altres països europeus en què també n'hi ha o n'hi havia, de raiers: «...una candidatura conjunta d’Espanya, Alemanya, Àustria, la República Txeca, Letònia i Polònia. Aquest últim país encapçalava la candidatura, perquè té poques declaracions de la Unesco i era més susceptible d’obtenir-la». Desconec si en aquests altres països encara en tenen en actiu, de raiers. Al Pallars, és clar que no. Per tant, el reconeixement ha estat el d'una festa commemorativa de l'antic ofici desaparegut.

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI). 

Poc s'ho pensaven, la gent entusiasta d'aquell 1972, que no foren pas els últims rais, com donava a entendre el títol de l'article. Aquell dia plogué a la Pobla i se sorprengueren de «la curiositat amb què la població local acudí a presenciar el pas dels rais», senyal que el record dels rais era profundament viu entre els locals i aquella revifalla per un dia els reconnectava amb el propi passat.

Els quatre darrers raiers, del Pont de Claverol i de Coll de Nargó, foren els mestres de cerimònies per a la reconstrucció de les naus. L'article en detalla les operacions tècniques, des del bosc als primers trams de riu, en què les peces eren aconduïdes des del marge i menades amb ganxos. Tot tenia un nom, òbviament: els elements i estris, les operacions de manipulació i de construcció, els raiers segons les posicions de navegació... que foren salvats de l'oblit a partir d'aquella celebració. 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI). 

Els rais ja lligats s'aviaven riu avall, «essent de dues o tres tramades a la part superior de la Noguera, de tres a quatre aigües avall d'aquest riu o al Segre, i de cinc, sis i set i tot en arribar a l'Ebre». El cabal, l'amplària, la força de l'aigua de riu determinaven que com més aigües avall més tranquil·la era la navegació i més llargs els rais. 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI). 

Fins a Lleida el viatge solia durar entre dos dies i dos dies i mig. Després calia retornar al Pallars, amb les sogues, destral, estris varis i els rems. Sovint a peu! Per tant, només podien fer un viatge per setmana, fet que comportà en temps passats que hi hagués d'haver una bona colla de gent, d'homes, que fessin de raiers per tal de poder baixar fusta en quantitats importants.  

L'article descriu la indumentària típica del raier, i, especialment, els coneguts com a calçotets de raier. 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).  

Sembla que la feina de raier fou una feina ben pagada i això, juntament amb l'especialització tècnica requerida, feu que passés de pares a fills i que es concentrés en unes poques famílies de pobles comptats. La iniciació era a edat adolescent, i a la fi del primer viatge calia que el nou raier ja batejat convidés els altres. 

L'article recull el testimoni del viatger il·lustrat Francisco de Zamora amb la visió dels rais i raiers de cap a la meitat del segle XVIII. En destaca que un dels homes es posava dins l'aigua per lligar la tramada. S'havia de ser valent, amb la gelor que té! També s'hi fa esment de la competència que van fer als traginers, per tal com aprofitaven la baixada per transportar-hi blat i ferro (de vegades també persones que no podien baixar en somera, perquè estaven malalts i havien de viatjar agitats). De manera que, en no haver-hi traginers de baixada, no hi havia transport cap a les terres del Pirineu i no hi podien pujar ni oli ni vi, o etc. El poc que s'hi pujava, doncs, anava molt buscat i car.  

Sembla que l'ofici de raier havia donat plena ocupació a la gent de Pont de Claverol o de Coll de Nargó, a on, segons el cronista, hi feia falta gent i braços per treballar al tros. 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Tampoc no hi podia faltar el testimoni de Mossèn Cinto, que va conèixer la feina del raier quan encara era ben viva i autèntica, i que en va saber captar l'ànima i l'esperit, tot definint èpicament los raiers com a «fills del Noguera». Al poema hi descriu les diferents fases per les quals passava lo raier, des de cuer a davanter. Allò que més em sorprèn del text de Verdaguer és la referència femenina: «ma esposa és raiera» en un món d'homes. Una de dos: o bé és una hipèrbole poètica o bé descriu com a raiera la dona només pel fet de ser esposa de raier.

La primera musicació de la Cançó del Raier (enllaç) és datada del 1936, a càrrec de mossèn Josep Tàpies, organista de la Pobla (l'estic buscant per les xarxes, de moment sense èxit, per descobrir si és a l'origen dels acords de la famosa musicació de la Murga, que gairebé mig segle després, en versió folk, feu famosa la cançó, ara del tot desconeguda per les noves generacions.

Malgrat l'eufòria verdagueriana de poques dècades abans, a partir de la segona dècada del segle XX, amb la construcció dels primers pantans, començà el declivi raier, primer amb el de Sant Antoni, després amb el de Camarasa. Tot i que, s'ha de dir tot, la construcció d'aquests pantans preveié el pas dels raiers, l'un amb un canaló o petit canal i l'altra amb un túnel. El cas, però, és que els rais s'havien de desfer i refer a cada presa perquè les peces o troncs havien de passar-hi d'una en una! Les carreteres i els camions hi posaren el RIP definitiu cap als anys 30 del segle passat.

Anys 2000. Pantà de Camarasa (wikiloc).

Vista del canaló a on s'embotien els troncs de les tramades de rais per empassar-se la barrera que el pantà els suposà.

2002. Jaume Arnella, Cançó del raier.

 

2017. Jordi Bardella, Cançó del raier.

2007. Lo Pardal Roquer, Cançó del raier.

Esplèndida versió instrumental que va del ritme assardanat al rockabilly.

[1847] Los darrers raiers del Pirineu

[155] Pas al raier!

[2230] La Font de l'Aiguardent lleidatana i el tren de la Pallaresa

 

Anys 1910-20. L'anisete del Ferrocarril Noguera Pallaresa, 

la Pobla de Segur (el Pallars Jussà) (Europeana).

El desig per la construcció del ferrocarril que pujaria Pallaresa amunt era tan enorme que fins i tot va donar nom a una de les begudes més populars del moment, l'anís. El que feien a la fàbrica de licors de Borrell i Ribera de la Pobla de Segur mostra un tren de vapor en sortint d'un túnel a la vora del llac de Sant Antoni, al més pur estil dels cartells de les principals destinacions turístiques europees de l'època. El toc humorístic, per no dir-ne etílic, n'eren les ampolles eixint a raig de la fumera de la màquina.  

Segle XV. La Font de l'Aiguardent, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

A Lleida hi hagué una anomenada Font de l'Aiguardent, no pas perquè n'isqués anís a raig, sinó per trobar-se al costat d'una petita destil·leria al carreronet sense sortida d'orígens medievals a on s'hi instal·là la fàbrica de licor. Abans que s'imposés el nom popular, se'n deia Font de Cardona, de fonaments quatrecentistes, oidà! Els blanquers del barri la feien anar en els obradors d'adobar pells, i probablement devia rajar de filtració o conducció feta des del Noguerola, o potser d'un pou. La gent dels carrers veïns hi anaren a buscar l'aigua amb càntirs durant segles. 

En algun resum sobre les fonts lleidatanes s'identifica amb la Font del Governador a la Baixada de la Trinitat. Però com que allà mateix s'hi escriu que el governador (espanyol) Blondel la va fer construir a Gardeny, en l'estil neoclàssic del moment, doncs òbviament no pot pas tractar-se d'aquesta font medieval de l'Aiguardent. Al 1973 s'ubicà a l'emplaçament actual (viquipèdia). 

La Font de l'Aiguardent es faria popular amb aquest nom des que al segle XVIII, al costat d'on rajava, s'hi instal·lés una modesta fàbrica d'esperits de vi. Al segle XIX, cap al 1885, la casa era propietat de Joan Almacelles, que hi produí l'Anís del Noguera Pallaresa, després d'una de les primeres assemblees que la societat lleidatana hagué de celebrar per impulsar el projecte ferroviari fins a França fins a començar a fer-lo realitat a començament dels anys 1920, arribant a Balaguer, i fins a la Pobla després de la guerra, al 1951. Perquè mai no ha arribat a França ni sembla que ningú tingui intenció d'acomplir el projecte inicial, els primers treballs topogràfics del qual, cap al 1892, foren signats pel capità Francesc Macià i Llussà. 

Que bo que fora trobar algun anunci d'aquest anís ferroviari lleidatà, oi?

1912. L'Anís Pallaresa, Balaguer.

Que curiós! Sembla que l'exemple de lligar anís amb tren va escampar-se ací i allà. També a Balaguer en trobem un cas: l'Anís Pallaresa de la fàbrica Pallàs, amb un preciós tren de vapor fumejant a l'etiqueta, diria de cap als anys 1910, època d'inici de les primeres obres d'esplanació de Lleida a Balaguer. Va guanyar i tot, una medalla a la fira barcelonina de 1912.

1944. Font de l'Aiguardent, Lleida.

Mariano Olives Roca, «Lérida en la primera mitad del siglo XIX», 

Revista «Ilerda» (FPIEI).

L'aigua de la font era de bona qualitat, però desaprofitada. Un petit assaonador o adobador de pells se'n feia profit al segle XIX. 

[1120] Les primeres passes de la Noguera Pallaresa 

 

[2180] De la Pobla de Segur, 1931

1931. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
El passeig de Mn. Cinto Verdaguer, amb l'ombra dels poderosos plataners, diria que desapareguts de fa anys. 

1931. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
Pàgina del diari conservador barceloní dedicada a la vila.

1931. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
Una vista panoràmica, amb la cua del pantà arribant als peus del poble.

1931. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
A l'anunci del Gran Hotel Roy, s'hi fa constar que hi havia aigua viva a les habitacions (o sia, corrent, quina bonica expressió, oi?), cambra de bany, timbres elèctrics (per cridar el servei) i garatge (important per als turistes arribats amb els autos polsosos). Altres opcions més tradicionals, a la fonda de Casa Daldo. S'hi anuncien també la fàbrica de llangonisses i el molí d'oli i serradora. Al poble, ja hi havia una colleta de telèfons.

A l'article, s'hi fa una situació geogràfica i una ressenya històrica de la vila, situada a la Conca d'Orcau, modernament dita de Tremp. S'hi citen pel nom la vintena de pobles del voltant de la vila, dels quals feia de nucli comarcal. Tres d'ells desapareguts: el de Palau, el de Pui de Segur (origen del primitiu enclavament), i el de Sant Miquel d'Aramunt, colgat al 1916 sota les aigües del desgraciat (ep, tot són punts de vista!) pantà de Sant Antoni.

El text va a retombar a la prehistòria, amb citacions del dolmen ja derruït de la cabana d'en Castellàs d'en Pei o les coves d'estalactites de Serradell i Torralla.

1931. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
Silvi Gordó Montaña fou un dels grans fotògrafs d'aquells anys a les terres pirinenques, amb botiga a la Pobla. El Cafè-bar Mundial era al centre del poble vell. És curiós l'estès costum d'anomenar cafès i fondes amb noms, diguem-ne, geogràfics forasters o genèrics. En aquest cas, potser el terme mundial era testimoniable en els passats anys de la construcció del pantà.

El creixement del poble medieval més avall del poble antic del Pui de Segur s'explica a manera de llegenda (i religiosa, és clar), per la tossuderia de la Marededeu de no abandonar el lloc de ribera a on s'havia trobat. 

L'article inclou també un parell de poemes de Mn. Cinto, l'un dedicat a l'Argenteria de Collegats, llavors encara gelada als hiverns, i l'altre és la preciosa Cançó del Raier.

1931. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«La Veu de Catalunya», de 29 de setembre (ARCA).
La descripció econòmica que la vila presentava ara fa gairebé cent anys tanca la pàgina. Una població de dos mil habitants que disposava de dos banques, la Solduga (1860) i la Casanoves (1890), amb una indústria de transformació agropecuària i forestal prou important. Els pobletans i pobletanes també tenien a disposició una biblioteca pública, a càrrec de l'anomenada Societat de Particulars.  

Destaquen els anuncis de la fàbrica d'espardenyes amb sola de goma, «les de millor resultat», el de la gran botiga de La Perla Pirenaica, a on venien quasi de tot, drogues i armes incloses (les drogues eren productes de neteja i altres similars), explosius i municions de totes menes. A ulls d'avui, sembla un lloc perillós, però llavors la caça era una activitat bàsica de subsistència per a moltes famílies. 

[2075] Quatre vistes pirinenques de fa cent anys

[2075] Quatre vistes pirinenques de fa cent anys

1918. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Vista del vell pont sobre el Flamisell a la Pobla de Segur de fa cent anys, just en arribar al desguàs amb la Noguera Pallaresa, sobre la qual hi hagué el vell pont de Claverol. Ben bé al cap del pont, al marge dret, avui hi ha la rotonda que distribueix cap a la vila o cap a al Pont de Suert, que a Senterada ens permet seguir cap a la vall flamisenca. La vila vella apareix tota agombolada al voltant de l'església, de la qual en destaca el campanar amb claredat. Darrere el poble, pel costat dret, s'intueix el curs de la Pallaresa.

1918. Gerri de la Sal, el Baix Pallars.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Les salines i el Raval del Roser de la població, vista des d'aigües amunt. Seguint el riu, intuïm la característica silueta del pont medieval.

1918. Collegats, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
El congost dels Collegats ara fa cent anys, tal com s'hi degué haver passejat en Gaudí quan s'inspirà en l'Argenteria per a la façana de la Pedrera. Quan hi passà el gran Verdaguer la carretera probablement encara s'havia de fer, i només hi havia un camí de ferradura... de peatge, explotat per la casa Bringuer de la Pobla de Segur, que tenia la barraqueta de cobrament, o Hostal del Pas, just al cap del congost en arribant-hi des del sud.

1918. Isil, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
La característica vista d'Isil, amb els dos ponts que comunicaven el 'centre vila' de l'illa del riu amb els carrers als marges, amb el gran casalot casa Ignàsia, de la família Sempau, que acollia aquells primers visitants del Pirineu en aquella segona dècada del segle XX, entre els quals el príncep Albert I de Mònaco. Probablement, un dels primers grans 'hotels' de l'incipient 'turisme de masses' que nobles i burgesos iniciaren, igual que havien fet els burgesos parisencs a les localitats del nord de la serralada des de final del segle anterior. 

[1735] Banderinada andorrana, més

[1983] La Pobla de Segur republicana, 1934

1934. El Pas de Collegats, La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).
Fotografia des de mitja muntanya de la carretera al pas per l'estret de Collegats, amb les braves aigües de la Pallaresa a tocar. S'hi distingeixen aquells antics pedrissos rectangulars de pedra que, antigament, feien de tanques al lateral de la carretera, de la qual no en podem apreciar l'estat per la poca qualitat de la imatge. Així, a cop d'ull, m'arriscaria a dir que es tracta de l'argenteria: «...saltironant entre el rocam, brollen les aigües de les altives roques, constituint, en glaçar-se a l'hivern, i adornat amb delicades estalactites les dretes parets de Collegats, un meravellós espectacle, al qual la fantasia popular ha donat l'expressiu nom de l'Argenteria».

1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).
Escriu l'articulista sobre la vitalitat de la Pobla, «la més important de la comarca Pallaresa» després de Tremp, i encara «guanyant-la en activitat industrial, ja que degut a la seva immillorable situació, el seu comerç gaudeix d'un desenvolupament extraordinari, ço que es palesa en els seus bells establiments i en la concurrència que omple d'animació els seus mercats i les seves fires». L'excés de possessius respon a un estil periodístic al qual li costava desempallegar-se dels models castellanitzants. Però, què us en diré?, després de tants decennis, el domini del geni de la llengua de part del món de la premsa no és que hagi millorat gaire, si no empitjorat prou.

Continuem amb la descripció de la vila pallaresa, amb «molins d'oli i de farina, fàbriques de xacolata, de filats de llana, d'aiguardents i licors, de cera, de gasoses, d'embotits i una serradora mecànica», sempre sota l'ombra de la gran indústria local: la producció de força elèctrica. Tot aquell potencial d'energia, és clar, «surt directament cap a Barcelona en doble línia de transmissió». El gran espoli del Pirineu, encara no reparat ja més de cent anys després. No el veurem reparat fins que tornin a les institucions de la terra, municipals o republicanes, les concessions dels salts i el benefici que generen.

Tampoc no s'oblida del negoci de la fusta, baixada en rais llavors encara per la Noguera cap al pla. Peneta que no hi hagi fotografia d'algun dels carrers de la vila per il·lustrar l'article. 

1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).
Els botiguers i professionals que s'anunciaven al costat de l'article: el notari, una carnisseria, la farmàcia i laboratori, una casa de material elèctric i aparells de ràdio... i la fàbrica d'espardenyes, ep, amb sola de goma i tot!

1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).
Més botigues i tallers: de fusteria, la fàbrica de pastes alimentoses i forn de pa, un parell de cafès, l'un dels quals amb un característic nom de l'època, «Cafè Bar Mundial», i una casa de cereals i adobs, que a més feia de corredoria d'assegurances de la «Caixa de Previsió i Socors» i de la «Catalana d'incendis».

1934. La Pobla de Segur (el Pallars).
«La Humanitat», núm. 775, 8 de maig (ARCA).No hi faltava un «Bar Sport», la fàbrica de licors de F.Solduga que feia funcions de banca, garatge i taller de reparacions d'automòbils. No en va, la vila era punt de pas imprescindible cap al Pirineu. 

[1741] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: l'arribada a la Pobla de Segur (ii)

[1847] Los darrers raiers del Pirineu

1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).
Els quatre darrers raiers del Pirineu, probablement: Marià Perramon Bernadó (67 anys) de cala Moixina del Pont de Claverol, Albert Cases (81 anys) de cal Franxet del Coll de Nargó, Antoni Pujol i Serra (81 anys) de cal Xurit del Coll de Nargó, Joan Bernadó (65 anys) de cal Quim de Xonant del Pont de Claverol (d'esquerra a dreta i de dalt a baix).

1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).
El 12 d'agost d'aquell any es feu recreació de la baixada dels raiers, amb la construcció de dos rais de dos i tres tramades. La diada fou deslluïda per la pluja, però els antics raiers van tripular la baixada durant un breu tram d'hora i mitja que acabava a la Pobla de Segur. 

1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).
A l'arribada, tres antics raiers més, d'edats més avançades foren també homenatjats del CEC. La placa-medalla es va fer arribar també a la trentena de supervivents de l'antic ofici que no pogueren assistir a la trobada. La fusta baixada per aquests homes i els seus avantpassats serví, temps era temps, per a la construcció dels grans vaixells que solcaren la Mediterrània. 

[1310] Los raiers de 1900 segons Ceferí Rocafort, més

[1748] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: Collegats amunt (iii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
La carretera vella dels Collegats al peu dels penya-segats de l'espectacular congost de la Noguera Pallaresa que obre pas del sobirà al jussà Pallars. «El Collegats es gollizo misterioso, profundo tajo por el que se vierten las aguas capaces de hender, al alimón con el tiempo, la misma costra del mundo».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La garganta de Collegats, de puro estrecha, no aloja sino al camino y río... Los muleros de Sort anunciaban su paso a silbidos restalladores  como trallazos, ya que dos recuas no cabían en la ruín vereda, no podían cruzarse. Hubo un tiempo... en que el Noguera Pallaresa se alimentó de mulas poéticamente despeñadas. El viajero, en recuerdo de las mulas muertas, como romeros, en el camino, besa una piedra del suelo y la deja caer sobre la corriente». Acaba l'autor aquesta etapa diària amb una descripció de l'Argenteria, «mansa cortina de agua, plateada, caprichosa y lánguida».

El capítol 5 és dedicat als vells hostals de camí desapareguts: «Hace años, por estas trochas aún bullían los hostales de los arrieros, que la civilización arruinó: el hostal de Morreres i el del Comte, el de la Bona Mossa i el Hostal Nou, el Hostalet i el de Golleri, el del Rei, el d'Aisí i el de la Fam. El viajero hubiera preferido encontrárselos vivos aún y en pie, abigarrados y bullidores, con las cuadras repletas, los mozos durmiendo en el zaguán, y los amos, en la cocina y bien comindos. Y tirándole viajes al porrón».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
Explica el caminaire la llegenda del Comte de Pallars que fou deixat cec per la Mare de Déu en incomplir sa promesa: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Sobre el poble de Gerri, escriu de manera encertada: «es un pueblo extraño, que cultiva la sal como otros crían la huerta. En Gerri hay una fuente de agua salada, de la que viven todos o casi todos, que se remansa en bancale abiertos, bien aireados y soltados: la sal se obtiene por evaporación, que es sistema folklórico e infalible, método que no tiene vuelta de hoja. Lo malo es si llueve».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La parroquia de San Félix es construcción parásita del monasterio». S'hi canta una missa «cuya música ardió en la revolución del 800 [carlinada]; desde entonces se canta de memoria y, claro es, cada vez peor».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Parada i fonda a l'Hostal de la Golondrina o «Casa de la Dulores» de Gerri. «El comedor de la fonda da al río, casi sobre el puente que cruzan los cazadores y las beatas».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Vista de la Pobla de Segur, a la cua del pantà de Sant Antoni. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Una magistral descripció del ball de la morisca gerrienc.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri es pueblo que baila la morisca, pantomima de la liberación de la princesa cristiana presa del rey moro, es danza de ritual solemne y que ejecuta una sola pareja, al principio cogidos de la mano y después sueltos y girando la mujer en torno al hombre, como queriendo huir» i continua explicant el protocol de la festa.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri de la Sal es pueblo de cinco caminos: dos a Poniente -a un lado y a otro del barranco Conde- y uno a cada uno de los tres puntos restantes». L'il·lustre caminaire segueix amunt, direcció nord, i arriba a «la ermita de la Mare de Déu d'Arboló, que queda a la derecha y en alto, es una réplica, reducida a escala, del monasterio de Gerri. En esta ermita se guardan los Martirsants, que son unas reliquias de los Santos Inocentes traídas de Tierra Santa». Diu que l'aplec a Arboló, el primer diumenge de maig, solia tindre conseqüències altament casadores.

Arribada a Baro al capvespre, a la fonda de Cal Menal que a més, «es estanco, lechería y central de teléfonos». Se'n queixa de la poca substància de la sopa servida al sopar, «una de las peores aguachirles de las que se guarda memoria histórica».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Les eres salades o basses de les salines de Gerri de la Sal, a tocar del riu.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
Pujant per la Noguera Pallaresa: Malmercat, Montardit, Vilamur, Tornafort. «El xolís es una longaniza que corta en forma de guitarra, y su espíritu, vamos, lo que lleva dentro, es carne de cerno de segunda: cabeza, cuella y costillas, sobre todo), picada y sazonada con sal y pimentón...» 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«El Noguera Pallaresa, en llegando a Sort, puede cruzarse por encima de dos puentecillos de olorosas tablas sangrantes, poéticas, animales: uno más tímido y ruín, antes de llegar al pueblo, y el otro, aguas arriba y de mejor fabricación, mismo frente a las casas: a éste le dicen de Santa Ana».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
La vista de Sort abans de l'arribada del turisme.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«La noble y campesina mesa del Pallars»: porró, xolís, rovelló, formatge, coca de recapte i truita de riu.

[1741] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: l'arribada a la Pobla de Segur (ii)