[1500] La Ribagorça del segle XX

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
«La Ribagorça... és una comarca mancada d'unitat. Més que d'una comarca unificada al voltant d'una capital, es tracta d'una agrupació de subcomarques heterogènies, esteses al voltant de la conca de la Noguera Ribagorçana. El riu, tallat per congostos defícilment transitables, no constitueix ni de bon tros un eix longitudinal de comunicació que, com en altres valls pirinenques, formi la columna vertebral on s'articulen les activitats humanes de les valls afluents. Però amb tot, malgrat les dificultats imposades pel relleu, el veïnatge entre les diverses subcomarques que integren la Ribagorça ha creat vincles històrics que li donen un certa personalitat, que la llengua ha contribuït a mantenir i afermar».

1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
L'església vella del Pont de Suert, al nucli antic de la vila al costat de la Noguera Ribagorçana. «Aquest nucli, junt amb l'església, havia estat una dependència del monestir de Lavaix».

1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Detall del riu al Pont de Suert, amb la canalla jugant i les dones rentant-hi la roba.

1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
La façana fluvial de la vila, amb la vella església parroquial fins a la construcció de la nova, l'any 1955. La fotografia, doncs, és bastant anterior a l'edició de l'obra.

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Els Encantats i el llac de Sant Maurici, «paisatge alpí de l'alta muntanya divisòra entre la Ribagorça i el Pallars».

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Secció geològica de la comarca: «Si bé el retoc glacial no fou massa intens, ha estat suficient per eixampla el fons de les altes valls i crear en els circs de llurs capçaleres una zona lacustre important (estanys de Besiberri, Travessani, Cavallers, etc.). Les geleres descendien per la vall principal fins dos quilòmetres més avall de Vilaller, on es troba ben conservada la morrena terminal».

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
«Allí on existiren geleres important, les cubetes, sobrecavades, han originat bones planes al·luvials -com a Vilaller i Boí-, sovint restes d'antics llac... Altrament, les antigues valls glacials afluents a la principal sovint resten suspeses i tallades per graus de confluència, com a Durro, Taüll, Llauset, donant origen a replans enlairats aprofitats per a prades i pastures. Aquests paisatges de l'Alta Ribagorça... resten barrats al sud per una potent alineació de relleus calcaris formats per les serres del Turbó (2.492 m), Vallabriga (2.012 m), Sis (1.793 m), Aulet (1.486 m) i Sant Gervàs (18.887 m), les quals els rius travessen profundament engorjats: l'Isàvena forma el congost d'Ovarra, la Noguera el d'Escales».

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
La Terreta, a la Baixa Ribagorça, al voltant del Pont de Montanyana, al costat de la Noguera Ribagorçana: «formes més suaus del relleu, conreus mediterranis: blat, vinya i olivera».

1964. El Pont de Montanyana, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Detall de la Terreta ribagorçana, amb els dos ponts, el vell a dins la població, i el nou, molt llarg, als afores, a la carretera de Tremp abans d'arribar al Pont de Montanyana.

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
«Encara a Benavarri sobresurten en els relleus de 700 a 800 m d'altitud... unes desenes de metres de calcàries exhumades que representen el darrer testimoni del cingle del Montsec. L'absència d'un gran sinclinal, similar al de la Conca de Tremp, fa, doncs, que a la Ribagorça no existeixi una depressió o fondalada semblant.

1964. Congost de Mont-rebei, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
El congost del Mont-rebei. La foto correspon al primer caminoi a la roca, el de baix, del 1924, molt abans de la construcció del pantà al 1959. Igual que el nou camí, una trentena de metres més amunt, per salvar la inundació de les aigües quan el pantà és ple del tot, tots dos foren excavats a pic i pala. 

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
L'alta Vall de Barravés, a l'Alta Ribagorça. 

1964. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
En el congostos que separaven l'alta i la baixa terra ribagorçana, s'hi establiren els monestirs, que ajudaren a unir els territoris de banda i banda. «Generalment es fixaren al peu dels congostos que tallaven el pas al llarg del riu i on el camins es veien obligats a remuntar el muntanyam de les serres interiors...» Feien la mateixa funció que els hospitals pirinencs, d'ajuda al pelegrí i als marxants de bestiar.

1964. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Detall del Monestir d'Ovarra, «d'ascendència visigòtica, a la dreta de l'Isàvena, al peu del congost del Gavarret».

1964. Monestir d'Alaó, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
«El Monestir d'Alaó, a la sortida del congost d'Escales, actualment temple parroquial de Sopeira».

1964. Monestir d'Alaó, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Detalls de l'esplendorós monestir d'Alaó, abans de la moderna restauració. 

1964. Roda d'Isàvena, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Claustre romànic de la catedral de Roda, des de l'any 1149, diòcesi agermanada amb la de Lleida, i fins al 1999, per mor del furibund nacionalisme (espanyol) excloent i culturicida.

1964. Roda d'Isàvena, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.
Detall dels arcs romànics de Roda d'Isàvena. 

[1261] El Congost del Ru a l'Éssera

[1240] La Ribagorçana del Pont al Pont

1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«L'imposant serra de Sant Gervàs, a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, les aigües del contraembassament de Sopeira al fons i el campanar refet d'Alaó».

1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«És ben bé la Serra de Sant Gervàs, aquests estretiments que determinen la petita presa de Sopeira i la d'Escales, els que ens separaran de l'Alta Ribagorça. Encara hom veu, en baixar fins al riu, les cases de teula vermella, els habitatges baixos, els corrals assolellats, els conreus de l'olivera i l'ametller. La persistència del clima mediterrani és sorprenent tot al llarg d'aquests cursos fluvials...»

Escriu en Vallverdú sobre el Monestir d'Alaó, «que avui fa d'església parroquial al poble de Soperia», que els diumenges des de dalt la carretera moderna s'hi pot veure «la corrua de gent endiumenjada que surt del temple i emprèn, entre ametllers i oliveres, els tres-cents metres que separen el temple del poble. En la calma del paisatge enfonsat, la xerrameca de la gent, el seu ribagorçà els menys -el seu castellà, els més-, s'aixeca com una eixelebrada ocelleria».

1973. Sopeira. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Contraembassament de Sopeira, aigües avall de la presa d'Escales. Una orografia retorta i violenta ensorra literalment aquest conjunt de comportes i el pont provisional». 

1973. Sopeira. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.
Com diu el nostre homenot: «Naturalment, l'home no ha fet altre que seguir el curs de la natura, construir -primer- els passos allí on l'aigua dels rius s'havia, també, obert pas; i, segonament, dreçar la paret de les preses exactament als estretiments més marcats. Així hem vist el decoratiu congost, curt, però accidentat, on s'aixeca la paret de presa del contraembassament de Sopeira, d'un nivell màxim de 703 metres... Per la riba esquerra la paret de roca, després del contraembassament, se'ns dibuixa al davant abrupta, en un desnivell que arriba als 916 metres».

1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.
«El poble de Sopeira se serveix de l'antiquíssim temple del monestir d'Alaó com a església parroquial. El monestir es troba arran del petit llac del contraembassament, en un paisatge esquerp».

1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

Detalls del monestir romànic d'Alaó. «del segle VIII amb tota probabilitat en el seu primer traçat... el trobem sota l'advocació de Santa Maria a la cèlebre acta de consagració de la Seu d'Urgell, document únic per conèixer l'escampall de fundacions monàstiques i esglésies de la Catalunya comtal dels primers temps. Benedictí, fou ampliat en el romànic».

1973. Serra de Sant Gervàs. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«La serra de Sant Gervàs és travessada per la Noguera Ribagorçana. Sàrries i arguedells als lloms dels animals, aquesta rècula s'adreça vers el contraembassament de Sopeira».

1973. Serra de Sant Gervàs. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

Detalls del transport agrícola d'altres temps. A baix, la presa de Sopeira. Els vells humils però elegants pedrissos de pedra resseguien el perfil de la carretera enlloc de les horroroses (però útils) tanques metàl·liques actuals.

1973. Pont romànic d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Ensota de la paret de la presa d'Escales, a la sortida quasi de la central, conviuen la primera estació transformadora i aquest pont secular que les obre hidroelèctriques han respectat». Sense comentaris.

1973. Presa d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Admirable embassament d'Escales. Hom no pot fer sinó augurar-li un futur turístic de primer ordre. La majestuositat dels pics del nord, la bellesa encara a la mesura humana de les vores, més meridionals, aquesta mateixa sinuositat de les ribes». 

1973. Presa d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

Afegeix: «El pantà és sinuós, i els indrets més amples es troben, tanmateix, a prop de la paret de la presa. Mas d'Andreu i Mas del Barrugat, soterrats per les aigües, en descomposició. Tot just si a les vores Casterner de les Olles i Aulet sobreviuen, almenys en edificis, que no en persones».

1973. Aulet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Aulet, en una graciosa península dins l'embassament d'Escales. Poble ja desert, abellidor descans al bon temps, fantasmal conjunt d'habitacle al gris d'hivern».

1973. Aulet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Una península: petita, gairebé una illa segons com es miri. Hi ha el poble d'Aulet, abandonat. Lluminós matí i tarda, escampat en la verdor d'unes terres herboses. L'església encara té un campanar totalment modern, construït per les empreses que feren l'embassament; però no hi ha ningú al poble. Unes conilleres, un home que hi deu viure pels volts i té quatre caps d'aviram... ni rastre de família».

1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Santa Maria de Lavaix -quan era monestir-, en un costat de pany d'Escales, en l'enforcat de la ruta a la Pobla. Les aigües no és poc sovint que en cobreixen el que en resta». Ens descriu l'escriptor de Ponent: «Lavaix fa molts anys que està en ruïnes. Abandonat en temps de l'esclaustració de 1835, ha anat decaient. No hi havia cap poble veí que justifiqués, com en el cas de Sopeira, que el monestir quedés convertit en església parroquial. Depredacions, ensulsiades, autèntic robatori de biblioteca i arxiu... la història trista d'unes èpoques d'abandonament, quan aquesta muntanya era pràcticament un altre món».

1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Abans de 1835 els abats de Lavaix eren cistercencs: anteriorment havia pertangut a la regla dels canonges aquisgranencs i encara més anteriorment el monestir fou benedictí. Però hom diu que la fundació arrenca del segle VIII, per més que la primera notícia històrica és del segle X».

1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 

Vallverdú/Sirera.

«Del monestir en resta la porta d'entrada a l'església, una secció del campanar de cadireta i un mur. Hom pot discernir-hi, encara, que la nau estava dividida en sectors per arcs de mig punt recolzats en pilastres. En realitat, la incúria començà abans de l'exclaustració. Al Pont de Suert hi ha algun capitell del claustre, rústec i avui dia totalment desparegut».

Sentencia: «L'acció indiferent de les aigües, implacable, acabarà d'enfonsar definitivament aquest venerable monestir. Si hagués estat situat en una cota més alta hi hauria hagut la possibilitat de reforçar-ne les ruïnes... tants anys contemplades pels més vells de la comarca, seran aviat només un munt de pedres...», d'on la «mlenconiosa recança de no haver pogut llegar als temps que vindran un monestir més, una peça arqueològica de les que componen el fris de la Catalunya comtal i muntanyenca».

[1241] La Noguera Ribagorçana del Pont de Suert al túnel de Viella

[1224] La Ribagorçana a Mont-rebei i Montanyana

[525] Monestir de Lavaix, segle XIX

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«Este antiquísimo cenobio hállase en el partido judicial de Tremp, junto a la provincia de Huesca, escondido en un valle entre muy ásperos y helados montes pirenaicos sobre la confluencia del río de Noguera de Tor y el torrente Peranera, a tres kilómetros al S. del Pont de Suert». Apunt: la Noguera de Tor desemboca bastant més amunt.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Un esplèndid dibuix de la façana de la façana de l'abandonada església des de la desamortització.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Una magnífica perspectiva del conjunt del cenobi.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«...cuando los viejos de la tierra nos cuentan el incendio de la biblioteca, perpetrado en la época de la revolución...» Es refereix a la Gloriosa del 1868. Un incendi que res no degué d'envejar al de la ficció d'Uberto Eco a El Nom de la Rosa.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«...en cuanto a las rentas... un anciano del país me escribe que poseía bastantes tierras para trigo, prados y una extensión de monte y pasto para ganados, grandiosa, llamada Eurrens, y que cobraba el diezmo y muchos censales».

Anys 1960. Lavaix (la Ribagorça). 
Sota les aigües del pantà d'Escales.

Cliqueu també:

[493] Lavaix encara damunt les aigües