[2494] Hostals lleidatans de 1802

 

2016. L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

(viquipèdia)

«L'Hostal les Soques és una obra de Bellpuig (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. És un hostal que té origen a l'Edat Mitjana. Fou construït en una època quan la producció de vi i d'alcohol estava ben valorada, el comerç es desenvolupava i es feia necessari un hostal que donés servei als transportistes que passaven per Bellpuig. El 1787 es vengué un tros de terra del comú i fou encarregada la construcció d'un hostal que s'anomenà Hostal del Duc, el qual constarà com a Hostal Nou, situat a la carretera de Tàrrega a Lleida».

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 7 de setembre (ARCA).

La travessa del Clot del Dimoni urgellenc exigia una sòlida xarxa d'hostaleria. En temps de calor extrema, calia atendre no només les persones, ans els animals que estiraven els pesants carruatges. La recensió del viatge del rei (espanyol) Carles IV al principal (gairebé únic) diari de l'època fa èmfasi en aquest aspecte: el viatge és una successió d'hostals de camí ral, com actualment ho és d'àrees de servei quan anem amunt i avall per les autopistes del món. 

El diari publicà una primera versió reduïda de l'itinerari, que fou imprès l'any següent a:

 

BOADA DE LAS COSTAS, Pedro, Reimpresión y rectificación de los itinerarios que compuso D. Pedro Boada de las Costas para otros viajes que hicieron SS.MM. a Zaragoza, Barcelona, Valencia, Cartagena y Aranjuez, saliendo de Madrid el día 12 de agosto de 1802, Madrid, Oficina de García y Cía, 1803.

 En sortint de Lleida, direcció Cervera, hi trobem:

• L'Hostal del Garrut (aviat s'hi faria el cementiri a tocar).
• Poble dels Alamús, a la dreta del camí-ral (futura N-II, la vella d'avui, no l'autovia).
• Bell-lloc, pont sobre riera per arribar-hi, amb 55 veïns (cap a 300 habitants), amb fonda petita.
• Sidemunt (Sidamon), amb 25 veïns (cap a 130 hab.), sense hostal.
• Hostal de Fondarella, amb un gran hostal amb cotxera (aparcament) per a vuit cotxes.
• Fondarella, poble a l'esquerra de la ruta.
• Fonda de Mollerussa, també amb cotxera gran, fins a vuit carruatges. 
• Gomés (Golmés), de 90 veïns (cap a 500 hab.), sense parada ni fonda.
• Bellpuig, de 200 veïns (uns mil hab.), amb fonda justeta. 
• Hostal de les Soques (o potser de les Oques), en sortint de Bellpuig.
• Hostal del Sot de la Dona Morta, en arribant a Vilagrassa.
• Vilagrassa, de 90 veïns, com Golmés, sense fonda i molt envellit.
• Tàrrega, de 800 veïns (uns 4.000 hab.), bona vila, amb quatre fondes per anar passant. Hi havia quarters militars de cavalleria (espanyola).
• Fonda de Corobella.
• La Curullada. amb cinc cases, una de menjars, si fa no fa com avui.
• Fonda de la Curullada.
• Cervera, de 1.200 veïns (uns 6.000 hab.), ciutat important (i universitària), «capaz para todo», amb una gran fonda fora muralla. Lloc a on fer nit del seguici reial, després de deu llegües de camí. I lloc per a pendre's un dia de descans, que el cos quedava baldat dels sotracs dels carruatges al llarg dels sots del camí.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels lleidatans.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

Detall sobre la vestimenta dels lleidatans en aquell inici de segle XIX, més particularment sobre com se cobrien el cap, «llevando gorro encarnado casi todos los artesanos y labradores». D'això en fa dos-cents anys, i ara ens fa vergonya portar la barretina, a lleidatans i catalans en general...

L'Hostal de les Soques, Bellpuig.

Encara conserva l'antiga tanca amb el portal d'entrada.

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

S'hi proposa la identificació de l'Hostal del Sot de la Dona Morta, nom explícit d'algun fet perdut en la memòria que hi ocorregué en aquell sot o petita però fonda vallada, com a la Torre del Pagès.

La Torre del Pagès, al Fondo de la Dona Morta, Bellpuig.

Suposat antic Hostal de les Soques, als peus de la partida de Montperler, a on hi ha el circuit de motocròs.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

Per arribar a Lleida, el camí no era gens plaent: els Monegros eren terreny dur de travessar.

• En arribant a Fraga, una fonda amb estable per a 90 cavalleries i dos habitacions de dos llits cadascuna (la Fonda del Rei).
• Després del llarg descens cap al Cinca, travessa del magne pont de fusta fragatí. El seguici reial no en degué pagar el peatge...
• Fraga, amb 500 veïns (uns 2.000 hab.), amb fonda prou bona, «aunque mal distribuido, es casa de postas». L'endemà diumenge, descans dominical a la vila. 

Francesc Costa Oller: «El grande viaje de Carlos IV», 2021.

La rebuda al rei (espanyol) de part dels fragatins.

1802. Hostals lleidatans de camí-ral.

«Diario de Barcelona», de 4 de setembre (ARCA).

De Fraga a Lleida, cinc llegües, que, a gairebé set quilòmetres per cadascuna, en fan uns 35.

• Pujada al port de Fraga (i cap al Fondo de Llitera).
• Hostal de la Serra Pedregosa, amb Aitona i Soses  a la dreta.
• Alcarràs, amb 160 veïns (cap 800 hab.), amb fonda esquifida i casa de postes, que era l'establiment, regulat per la legislació, per efectuar-hi canvi de cavalleries, i assignació de postillons o mossos que podien acompanyar correus i viatgers.
• Ermita de Butsènit (Puigsenic, diu el text).
• Fonda del Batlle, a Montagut.
• Lleida, «ciudad que ofrece comodidad y abundancia para todo», amb cinc fondes «bastante regulares», que diria que vol dir passables. 

L'antiga Fonda de l'Estació de Mollerussa.

1925. La Fonda d'Orient, Mollerussa.

«L'Escut», Arbeca, de 15 de novembre (FPIEI).

L'obertura del ferrocarril, aquella mena de camí ral de ferro, també comportà l'obertura de nous establiments de parada i fonda, com la Fonda de l'Estació o d'Orient a Mollerussa.

 

1914. «Fonda España», Tàrrega.

190. «Fonda o Posada de l'Univers», Tàrrega.

Quan els hostals de les viles i ciutats s'anaren fent més refinats, la paraula fonda substituí l'antiga denominació, sobretot en els establiments urbans (veg. De l'hostal a la fonda). 

En molts pobles, se'ls donà nom del nostre estimat país veí, per allò de fer contents als hostes, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX. Sempre hem tingut tirada a ser internacionals, els catalans. Altres preferien estar oberts a tota mena i condició de viatgers...

2017. Antic Convent del Roser, Parador de Lleida.

L'antic convent dominic, fossar dels patriotes lleidatans al 1707, reconvertit en Parador Nacional (espanyol). Sembla que han millorat molt els estàndards de les fondes lleidatanes de fa dos-cents anys...

[2448] Lo «Calaix de Sastre» targarí del Baró de Maldà, 1794

Quinalafem.blogspot.com

[2037] La Nacional II al segle XIX: de camí a carretera

1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
El traçat de la N-II, quan encara no tenia aquest nom, la gran carretera que uneix el mar amb la Terra Ferma catalana, i d'allà cap a Espanya, transformada en carretera (de terra) a mitjan segle XIX, ço és, ben esplanada i eixamplada, per facilitar el trànsit de carros i carruatges. L'obra corresponia a l'Estat en aquell període de domini espanyol sobre la terra nostra, i remunta al camí immemorial cap al ponent ibèric (Caesaraugusta) de la calçada romana que travessava tot Catalunya per la Panadella.

La llegenda del mapa explicava el color groc per al nou traçat, que en alguns punts adreçava el vell camí ja de temps existent. A més, s'hi marcaven els límits dels termes municipals de tots els pobles per on havia de transcórrer. Els ponts per sota dels quals baixava aigua tot l'any eren pintats de blau-verd, i aquells que es farien sobre rius i barrancs que s'eixugaven bona part de l'any es dibuixaren sense color.

La llarga història de la calçada, camí i carretera, ara també desdoblada en autovia, és paral·lela al desenvolupament econòmic del país. També a la història política, car el tram català d'aquesta via estatal, fou el darrer on aquell Estat invertí a final del segle XX per convertir-la en A2, tot i tractar-se del tram més poblat i econòmicament més viable i necessari de tots. És lo que té ser colònia.

Recordo un any, quan era profe a Tàrrega, que vaig passar a buscar a l'ínclit professor Sebastià Serrano pel seu poble, Bellvís, per a una inauguració del curs al setembre. Llavors acabàvem d'estrenar l'A2 i ens congratulàvem de l'obra. Li vaig dir: amb aquesta facilitat d'anar amunt i avall, ara sí que s'ha fet realitat la Catalunya-ciutat dels noucentistes, oi, professor? Es va quedar rumiant un instant i em respongué: és cert, però no és d'asfalt sinó d'esperit que cal reomplir el país.

1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall dels tres plecs. Com s'hi pot ben veure, l'orientació geogràfica és invertida, amb l'orient a l'esquerra i a la dreta el ponent, als límits de l'Aragó. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX a la sortida de BCN.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
La carretera en sortint de les muralles de Barcelona. S'hi observa com el nou traçat tallava pel dret i en lloc d'encarar cap a l'Hospitalet i Cornellà  per la Bordeta, trencava ja a la Creu Coberta en direcció a Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, a on es retrobava amb el camí ral, que prosseguia Llobregat amunt.

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Pont de Molins de Rei.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
El Llobregat era creuat entre Molins i Pallejà per un grandiós pont originari de l'època del rei (espanyol) Carles III, l'únic al darrer tram del riu en sortir de Montserrat. El pont tenia quinze arcades, però de manera sorprenent només se n'hi dibuixen dotze, potser per falta d'espai. El canvi de color a les tres arcades finals podria ben bé indicar aquest tall. 

Segle XVIII. El Pont de les Quinze Arcades, de Molins de Rei.
La forta riuada de 1971 se l'emportà avall, i ja fou refet de nou en nou. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Martorell.

«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).

Pel marge dret del riu amunt, la carretera arribava a la cruïlla del pont del Diable, travessava Martorell i abandonava el Llobregat, tot retallant el vell camí passant més al sud (a la part de dalt del mapa) per encarar cap al Bruc. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Bruc.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
El pas pel Bruc ha sigut el gran obstacle de la carretera durant segles, llavors travessat més al sud, per Capellades, a diferència de la carretera del segle XX ençà. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: La Panadella.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent.

La Nacional II a la Panadella.
(Imatges sobre rodes, enllaç). 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Cervera.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent. El vell camí passava pel poble de Montmeneu, però ja el nou desviarà un poc més al sud i d'allà avall fins a les planes segarrenques. A Cervera, el nou traçat evitarà el pas per dalt la ciutat i retallarà també per sota de la Curullada, més a prop sempre de l'Ondara, que no creuarà fins passat Tàrrega, al pont de Vilagrassa. 

Al llarg del traçat hi trobem Vergós, Cervera prou ben perfilada, la Curullada, Granyanella i nombrosos masos prop del riu i la vella carretera, algun dels quals devia fer les tasques de fonda i hostal.

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Tàrrega.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall de la carretera al seu pas per Tàrrega i per damunt del riu Ondara, que deixarà tot just abans de Vilagrassa per empendre camí cap a la bassa d'Anglesola. S'aprecia bé com la nova carretera endreça les torteres del vell camí. A Tàrrega, s'hi assenyala la capella dalt del tossal de Sant Eloi. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX. Bellpuig.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall de Bellpuig, per a on la carretera entrava a la vila. Amb el segle XX entrat, vingué que es tallà pel dret, tal com ja feia un dels vells camins, que «se han formao los biajeros [viatgers] para evitarse el lodo», o sigui, que l'altre camí vell devia tindre alguna raconada, a la sortida del poble, que el riu Corb inundava d'aigua i el feia intransitable. Efectivament, tot aquest tram fins a Golmés és una seqüència de dos llargues rectes, excepte al gual que travessa pel Corb, allà a on ara hi ha l'entrada de l'autovia de Castellnou.  

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Mollerussa.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Per alguna cosa se'n diu Plana d'Urgell, cosa que permeté que la carretera pogués dibuixar-se ben recta, com s'ha mantingut fins avui. El dibuix la situà fora de Mollerussa, però la realitat ens diu que hi passà per dins, penosament les dos o tres darreres dècades per l'excés de trànsit, fins a començament dels 90, quan s'hi inaugurà el tram de l'A-2. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall de la carretera des dels Alamús i Moredilla fins a Lleida. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
L'antiga arribada a Lleida es feia més per dalt, gairebé a l'alçada dels actuals Mangraners, i es baixava cap a la ciutat pel 'Mesón de Perales'. Lleida hi apareix tota encerclada de les velles muralles, el Cappont encara no hi existeix. La N-II travessava el Pont Vell (i únic), passava per sota l'Arc del Pont, portal principal de la ciutat, i torcia esquerra avall pels carrers Major i Sant Antoni, per sortir fora muralla per aquesta porta occidental de la ciutat. Allà encara calia que la carretera travessés el torrent que baixava de la Mariola, i pels peus de Gardeny encarava cap a Fraga. 

A la cruïlla del camí de Butsènit, se n'apartava i no hi baixava, es mantenia per dalt, i anava marxant més o menys paral·lel a la sèquia de Pinyana pel son costat dret. Com encara.

1964. La Nacional II a Lleida.
La recta de la carretera a les envistes de la nostra ciutat, a l'alçada de l'antiga fàbrica de la Cros, just abans del cementiri. Veiem com al fons, torcia cap a la dreta, al vell 'Hotel Condes de Urgel', encarava per l'avinguda de les Garrigues, a mig fer encara, per entrar pel Pont Vell, seguir per Blondel i pujar fins al carrer Acadèmia per sortir de la ciutat. Cap a final d'aquella dècada s'obriria l'Av. de Madrid i a començament de la següent s'hi faria la circumval·lació i el nou pont dels instituts. 

1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón» (BVM).
Detall de la carretera fins al terme de Soses, al límit de la ratlla de l'Aragó allà a la Serra Pedregosa, tota dreta en contrast amb els tombs que des d'Alcarràs feia el tram darrer de la 'secla' de Pinyana.

La carretera Nacional II.
He estat remenant la xarxa una estona a la cerca d'un antic punt quilomètric, un d'aquells mollons de pedra amb la caputxa roja i el número del quilòmetre. Llàstima, m'hagués plagut tantíssim poder acabar amb aquella imatge, encara típica de la Nacional II de la nostra infantesa, quan amb l'R-4 de casa ens n'anàvem fins a Barcelona.

[730] Els dipòsits de la Campsa a Lleida, 1964

[88] Remix 1961

Em recorda el meu amic Frangisco que havia de dedicar-li un «post» (planerament dit, una empostada digital) per raó del seu cinquantenari (50!). Mig segle és una quantitat de temps ja respectable, sobretot quan t'hi atanses. Dedicat a tots els qui van nàixer en aquell inici (1961) de la primera dècada prodigiosa. Quines bones collites, oi?

Molta merda per a tots vosaltres, benvolguts xics i xiques lectors, en el teatre del món 2012! (feu el refotut favor de llegir fins al final)!

1961. 
Placa de circulació de vehicles motoritzats. 
De la vella moto Guzzi del meu papa.

1961. 
Lleida, ciutat pubilla de la sardana.

1961. 
Comença el xoc de civilitzacions: l'inici del turisme massiu a les platges (foto: La Vanguardia).

1961. 
Cinquanta anys de «Cavall Fort».

1961. 
No és una «play station» model retro. Així eren de lletges les teles, les poques que hi havia!

1961. 
Logo original d'Òmnium Cultural. Cinquanta anys fent cultura. Salve!

1961. 
Cinquanta anys sense Sagarra: «Un camí. Quina cosa més curta de dir!/ Quina cosa més llarga de seguir!»

1961. 
Els primers tractors Nuffield de l'horta de Lleida i la Plana d'Urgell.

1961. 
Cinquantenari de la Volta Ciclista a Catalunya.

1961. 
Així era la gasolinera de Bell-lloc, la més psicodèlica dels voltants en aquella època. Que no hi faltin els 600, és clar!

1961. 
Els padrins aquests que encara canten, però quan començaven, i les mames i tietes nostres en cantaven totes les lletres.

1961. 
Piero Manzoni. Merda d’artista, Merde d’artiste, Artist’s shit, Künstlerscheiße.   
Noranta llaunes de 5 x 6,5 cm d'excrements propis que es venien al pes segons la cotització diària de l'or. Les podeu trobar al MOMA, al Pompidou, a la TATE i al MACBA. Per l'expansió dels gasos, algunes llaunes han petat, mai tan ben dit. L'any 2007 se'n subhastà una per 124.000 €. Les raons per què ho féu segueixen vigents, i ampliables a moltes altres facetes del nostre món postmodern. Ei, potser m'equivoco. 

[14] Alcoletge... ara fa trenta anys

Quinalafem.blogspot.com