[2561] Balaguer, capital de la Noguera urgellenca, 1978

 

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.

Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).

Santa Maria presidint la ciutat, sobre lo carrer del Pont, amb el Segre als peus.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.

Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).

Dissabte de mercat al Mercadal balaguerí, amb les autèntiques parades d'aquells temps.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.

Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).

Encara no han passat 50 anys i ja sembla tot un altre món, oi? 

1978. La Noguera d'Urgell.

Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).

Al 1975, la comarca comtal tenia 46.000 habitants, i ja només un 11% de gent al sector primari. Després de la guerra, era del 90%! Només creixia la capital urgellenca, Balaguer, i aquell 1975 tenia cap als 12.000 hab. El creixement des del 1960 havia estat importat, car llavors n'hi havia uns 8.500. Mentre que en aquests darrers cinquanta anys, ha arribat fins als 17.000, encara no.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.

Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).

El sector frutícola en plena expansió.

1978. Artesa de Segre, la Noguera d'Urgell.

Revista «Destino», núm.2120, de 25 de maig (MDC).

L'antiga fàbrica de filats de cotó, a prop del Pont d'Alentorn. El conjunt d'edificacions de la Colònia de la Fàbrica fou aixecat durant el primer terç del segle XX i encara se'n conserva una bona part.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.

Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).

A la ciutat de Balaguer, llavors només hi havia un institut i dos col·les, llavors colegios nacionales franquistes. Aquests tenien dos mil cinc-cents alumnes!

[2552] Balaguer, l'aparença de 1965

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2520] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910, més

 

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.

Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

Un documentat reportatge en una de les revistes més interessants per al públic femení d'ara fa cents, en descrivia les singularitats, de l'escola menagera lleidatana. L'article també es fa ressò de l'altra escola que, perduda a la plana urgellenca, havien fundat els Girona al 1910, seguint la seua inclinació religiosa i pietosa, i segons els nous corrents pedagògics que sorgiren en aquells temps. La labor de les escoles menageres dominiques apareixia retratada a les planes barcelonines més xic del moment, que ben segur llegien a can Girona. A la imatge, una de les aules de les noies grans, les normalistes o que es preparaven per a mestra, amb aquells vetustos i pesants pupitres de fusta amb el forat per encabir-hi els tinters. 

Les fotografies de l'article són de l'escola lleidatana, al costat de la catedral nova, però poden servir com a bona referència de com era l'escola del Castell del Remei, pel que fa a instal·lacions i pel que fa a la disposició, uniforme i capteniment de les noies i xiquetes.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.

Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

L'article comença amb un recordatori de la tasca escolar de les terciàries dominiques, que ja tenien escola a la ciutat de Lleida (des del 1875 o abans fins i tot, i que adoptaria la pedagogia menagera en aquell inici de segle). Aquest primer edifici era al carrer de l'Almodí, i l'escola ja fou traslladada al carrer de Vallcalent al 1960. L'antic edifici de l'institut del Pare Coll, com se'l solia anomenar, darrerament ha passat a ser una residència per a persones sense llar.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.

Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

La classe de música per a les parvuletes.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.

Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

La classe de brodat. Calia intruir la dona, però dins d'un ordre social, de l'ordre patriarcal propi de fa cent anys a Europa. 

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.

Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

Dins d'aquest ordre patriarcal no podia faltar la classe de planxar. Certament, hi havia instrucció, però també i sobretot adoctrinament moral. Per cert, les planxes eren d'aquelles de ferro massís, que s'escalfaven damunt l'estufa de llenya. 

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.

Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

Ara a classe de tall i confecció. Molts mapes penjant de les parets, que de segur que també repassaven, però sense oblidar el lloc social que la dona havia d'ocupar... a casa. 

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.

Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

Vista de la classe de pintura. Sense tantes programacions ni paperassa, les classes surten millor... a qui s'hi aplica. La resta (l'escola actual), miracles a Lurdes, que deia la padrina.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.

Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

Les monges ja havien fundat, abans que l'Escola Normal Menagera Santa Anna del Castell del Remei, una escola d'aquestes característiques a Horta, llavors població que havia estat incorporada al municipi barceloní.

1917. Lleida. L'escola de les Germanes Terciàries Dominiques del Pare Coll.Revista «Feminal», núm. 128, de 30 de desembre (ARCA).

L'escola de les Dominiques lleidatana havia muntat una exposició de labors en diferents sales del col·legi, per on desfilà tot Lleida, segons l'article. No endebades aquesta institució escolar albergava «450 deixebles assedegades de l'ensenyança dominicana».

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

 «Crònica targarina», de 25 d'octubre (FPIEI).

La festa major de la colònia del Castell del Remei, en honor, és clar, de la Marededeu del Remei. L'articulista afirma haver visitar el Col·legi Escola Menagère, a on «poguérem apreciar que la higiena i la senzillesa... són els millors ornaments... i ademés que l'ensenyança que allí reben les alumnes, tant internes com externes, és purament pràctica... dirigits al desempenyo de sa pròpia missió i educar-la des de petita perquè sia bona mestressa de casa». D'aquesta visió de la dona, en fa tot just cent anys, uf! 

Es dedueix de l'article que a l'escola hi havia també internat per a les xiquetes 'externes', o sia,  que hi anaven de més a lluny, com ara de Tàrrega.

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

 «Crònica targarina», de 28 de novembre (FPIEI).

Un altre article a la revista targarina sobre la utilitat formativa de la dona a l'Escola Menagère Santa Anna del Castell del Remei, al cor de l'Urgell. Llegir per entendre-ho: «Trist és veure avui la joventut femenina que es dona de menys d'ocupar-se dels treballs propis com és manegar el plumero, l'escombra i tot el de la cuina...» 

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Revista «Urgell», Mollerussa, de 29 de novembre (FPIEI).

 L'anunci remet als «sistemes novíssims de la moderna pegagogia» de l'escola, amb internat, i alumnes des de parvuletes fins a l'anomenada escola domèstica, École Mengère, «en la qual es prepara la joveneta per a llur missió pròpia d'esposa, mare i administradora i mestressa de la llar».

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Revista «Urgell», Mollerussa, de 15 de novembre (FPIEI).

REssenya sobre l'escola de les Dominiques de l'Anunciata a al Castell del Remei, «vulgarment conegut per Torre del Bisbe, un col·legi inernat i externat». Llavors, Anna Jové ja era vídua d'Ignasi Girona i Vilanova, finat feia un any. «Menagères hauries de ser totes les escoles de noies. L'Escola de la llar ha d'esser avui l'única escola de les futures dones de la terra». 

Sens dubte que la instrucció bàsica per a les noies fou un avenç social en comparació a segles passats, però a quin preu d'adoctrinament! Quan guaitem cap enrere, és desesperant la lentitud en el progrés dels drets humans, de les dones i de les classes desafavorides. 

1924. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Revista «Renaixement», Artesa de Segre (FPIEI).

1927. La Festa Major del Castell del Remei.

 «Diario de Lérida», de 7 d'octubre (FPIEI).

Tradicionalment, el segon diumenge d'octubre se'n celebra la festivitat, de la Marededeu del Remei, i, per tant, la festa major de la colònia i escola del Castell. Eren molt habitual a totes les festes majors, les curses del gran cos de la cordera, que ja no es premiaven amb l'animal, com antigament, sinó amb calés i licor de camamilla. No hi podia faltar l'acte de caritat dels amos, en la «repartició de sopa als pobres». També hi hagué sardanes, focs japonesos o articifials, i cucanyes per a la canalla. La música anà a càrrec de la cobla-orquestrina Barrot de Balaguer.

1929. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

 «Boletín oficial dle Fomento Nacional de la Horticultura», núm. 25, d'agost (HDH).

Un article crític amb la poca ambició de les escoles menageres de les dominiques, i que els reclamava una més important formació botànica i hortícola. 

1939. Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).

Destrucció de l'edifici principal, al 20 de gener, quan ja les tropes feixistes havien ocupat la plana urgellenca. Per algun descuit, n'explotà el polvorí que hi havia, i hi provocà una gran mortaldat, i l'enorme destrucció de l'estructura.

1980. L'escola «menagère agricole» de noies del Castell del Remei.

Comparació de l'edifici original amb la residència actual.

Anys 1910-20. Lo Castell del Remei.

1908. Lo Castell del Remei.

«La Veu de Catalunya», de 4 de maig (ARCA).

Descripció de les activitats i la vida al Castell del Remei, poc abans de la inauguració de l'escola.

[2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910

Quinalafem.blogspot.com

[2516] L'antic escut del Castell del Remei

 

1912 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX. 

Licor de camamilla, Castell del Remei (la Noguera d'Urgell). 

Etiqueta del licor de camamilla a les ampolles que es feien al Castell del Remei. Des d'inicis de segle XX, aquesta beguda tradicional de fabricació casolana començà a ser comercialitzada, sobretot a Linyola i a la plana urgellenca. 

L'empresa familiar dels Girona, la més important de la Catalunya de l'època, era llavors dirigida majorment pels germans Ignasi i Joan Girona i Vilanova, nets del fundador de la nissaga, targarí de naixement, Ignasi Girona i Targa (1781-1867). Sembla que a l'impuls que aquesta tercera generació donà als negocis familiars, es degué, ara fa poc més de cent anys i per primer cop al nostre país, l'embotellament i etiquetatge dels vins que produïen, després que haguessin importat un enòleg i algunes famílies pageses de Bordeus per a la millora de la qualitat de la producció vitivinícola. 

El primitiu mas i celler foren havien sigut ornats amb quatre torres cilíndriques, aixecades per un dels fills del patriarca, passada la mitat del segle XIX: 

«Quan Joan Girona i Agrafel, el fill gran d’Ignasi Girona va convertir una de les cases de la seva finca del pla d’Urgell en castell —com ara es troba—, l’anomenà Castell del Remei en memòria i reconeixement a la Verge del Remei. En els baixos o cripta del nou castell s’obrí una capella, que encara existeix». Allà hi deixà la imatge primitiva de la capella targarina, que havia salvat de la destrucció: 

«Com que l’any 1835 corria perill de ser profanada l’església parroquial, aquest senyor Girona s’afanyà a anar a recollir la seva estimada imatge i emportar-se-la a casa seva. Retornada la pau i la tranquil·litat a la ciutat, no es van resignar els Girona a despendre’s del seu tresor preuat, de manera que van demanar permís per quedar-se aquesta imatge. A continuació van fer ofrena d’un altar nou i d’una nova imatge a la parròquia, que foren destruïts al 1936» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, revista URTX, núm. 26, pàgs. 149-156, 2012, enllaç).

1896. L'antiga marca del Castell del Remei. 

«La Publicidad», de 24 de gener (ARCA).

1890. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei. 

«El Diluvio», de 9 de novembre (ARCA).

La primera marca encara conservava, al costat del nom 'Castell del Remei', la denominació Torre del Remei, que remetia a l'antic nom del latifundi anterior a la desamortització, 'Torre del Bisbe', propietat del Bisbat solsoní, que en fou desposseït en les successives desamortitzacions del 1820 al 1835. Sembla que la família Girona n'aconseguí la propietat per mitjà d'un testaferro, en les subhastes de 1839, amb mitjans, diners i favors poc ortodoxos («Ignasi Girona i Targa (1782-1867) o l’encarnació empírica d’una tesi de Santiago Rusiñol», Gonzalvo i Bou, Gener; Ferrer Fisas, Raimon, «URTX: revista cultural de l’Urgell», 2000, núm. 13, p. 137-144, enllaç). 

En canvi, altres fonts indiquen: «Aquesta finca és propietat de la família Girona des del començament del segle XVIII; en aquesta època residien a Tàrrega des d’on es van traslladar a Barcelona després de la invasió francesa» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, «URTX: revista cultural de l’Urgell», núm. 26, pàgs. 149-156, 2012, enllaç). Probablement, la família del patriarca degué posseir algun bocí de terra en aquelles latituds de la plana urgellenca, que engrandí després amb noves compres i nous negocis. 

La història d'aquesta nissaga empresarial, cabdal en la industrialització de Catalunya des de la segona mitat del segle XIX, hauria donat, en cas que fóssim un país (o Estat) que visqués en normalitat cultural i política, una de les sèries televisives més impactants, plenes d'intrigues i maquinacions. Qui lo sa, potser encara algú s'hi veurà amb cor.

1934. L'antiga Torre del Bisbe o Castell del Remei. 

«El Correo de Lérida», de 16 de juny (FPIEI).

La denominació Torre del Bisbe romangué en la tradició oral fins a la guerra. 

1902. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei. 

«El Diluvio», de 16 d'octubre (ARCA).

1900. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei. 

«La Veu de Catalunya», de 16 de novembre (ARCA).

1902. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei. 

«La Publicidad», de 7 de novembre (ARCA).

L'empresa s'anunciava llavors com a Fills d'Ignasi Girona, i la marca Castell del Remei, sempre amb ortografia prefabriana, s'anava consolidant.

1911. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei. 

«La Publicidad», núm. 11.653 (ARCA).

Cap a la dècada del 1910 la venda i etiquetatge de licor de camamilla va consolidar-se. El que feien al Castell del Remei era «estomacal, poderoso tónico y eficaz digestivo». Amb l'aiguardent de l'època i el sucre abundant, també devia fer rodar el cap, per dir-ho suaument, a qui se'n passava d'uns quants gotets.

1916. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei. 

«La Prensa», de 28 de juliol (FPIEI).

 Preus del vi blanc del Castell del Remei ara fa poc més de cent anys. 

1932. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei. 

 Marca de farina del molí fariner de finca.

1912 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX. 

Licor de camamilla, Castell del Remei (la Noguera d'Urgell). 

A l'etiqueta s'hi aprecia l'escut del terme o finca, esdevinguda marca comercial. El nom remet a l'advocació de la Mare de Déu del Remei, que li fou donada pel propietari en agraïment a la Verge —segons la tradició oral— per la protecció durant la Guerra del Francès:

«El 1810-1814 Tàrrega sofrí, com la resta de les comarques catalanes, els estralls de la invasió francesa. Feia molts anys que la família Girona tenia cura de l’altar propi de la Verge del Remei a l’església parroquial. Essent llavors perseguit personalment pels invasors, Ignasi Girona i Targa, que s’acostava als 27 anys, es va refugiar rere l’altar propi de la Verge del Remei, demanant auxili en aquella tribulació, i d’aquesta manera va passar desapercebut a la recerca dels perseguidors. Com és natural, es va mostrar molt agraït al Senyor i a Maria Santíssima per aquest favor singular, i va explicar moltes vegades aquest fer als seus fills i nets, de manera que s’ha difós de boca en boca aquesta tradició» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, revista URTX, núm. 26, pàgs. 149-156, 2012).

Més endavant s'originà la divisa que acompanya el blasó: «l'home fa la casa, la casa fa l'home», entenent per casa la mateixa empresa familiar. Crec que fou feta esculpir al pati de l'edifici. Home i casa, l'un per l'altra, indestriables, ço que vol dir, home i treball. És un lema que resumeix a la perfecció la visió ideològica de la primera burgesia industrial catalana, i que pouava en una nostra pregona idiosincràsia tradicional, arrelada en els segles, que feia que, com el meu pare o el meu oncle Eusebi, només se sabés entendre la vida com a feina i treball i negació de l'oci. Una mica com allò que en Pep Guardiola va dir al Parlament quan hi recollí la medalla d'or: si ens aixequem ben matí, ben matí però ben matí, som un país imparable. Però la nostra societat catalana no s'acaba de traure la son de les orelles. 

En canvi, l'escut és de factura mercedària, amb una mena d'àguila gairebé imperial amb creu bicolor roja i blava. Els mercedaris foren un orde mendicant medieval dedicat, a més a més, a l'alliberament dels captius cristians caiguts en mans d'infidels, segons el seu punt de vista, és clar. Diria, doncs, que es tracta d'un símbol que resumeix la missió que donava aquell patriarca i successors, emprenedors industrials i propietaris terratinents a les inversions que feien: per dissimular que eren per enriquir-se, cosa innoble en la tradició catòlica, les feien passar gairebé per obres de caritat o de salvació, d'assistència als necessitats, amb atenció social a jornalers i treballadors, amb fe cega en la bondat del que feien i del diví premi que en rebrien. Fins a tal punt arribava la "fe" que professaven! Fins a tal punt ens portaven als pobres a combregar amb rodes de molí!

1920 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX. 

Una postal amb la imatge de l'antic edifici del castell, que restà molt malmès durant la Guerra Civil, i l'escut familiar. 

1890 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX. 

Paper de carta amb el nom de la gran finca, els orígens de la qual es remunten a la romanització de les terres urgellenques (viqui).

1922. Lo Castell del Remei.

«El Diluvio», BCN, d'1 de juliol (ARCA).

Ressenya laudatòria de la finca i producció vitivinícola. En el rellotge de sol, s'hi llegia una sentència admonitòria, a la qual no cal afegir cap comentari més:

«Pensa i fes,

si la vida vols honrar,

no deixis lo temps fugir.

Afanya't a treballar». 

Anys 1930 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX. 

Paper de menú amb la simbologia de l'empresa agrícola.

Anys 1930 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX. 

En aquest full, la creu de filiació mercedària apareix en color roig i verd. 

1929. L'escut del Castell del Remei del segle XIX. 

Etiqueta dels vins de l'època.

1964. L'escut del Castell del Remei del segle XIX. 

Banderí dels que eren de moda en aquells anys com a record dels pobles. Fins i tot els equips de futbol se'n bescanviaven. Ara són part del bagul de la història. 

[2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910

[120] 26 de març de 1862, aigua!

Quinalafem.blogspot.com

[2376] Alòs de Balaguer, encara més

 

2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell), 

a vista d'ocell, Diari «Segre».
L'urbanisme actual encara respecta l'antiga disposició de la vila closa, i que constitueix un gran tresor històric de la vila. Esperem que la plaga de les adossades ni hi arribi, i que es puguin anar refent les velles cases atrotinades o abandonades. L'església tanca el poble amb el seu gran embalum, a tocar dels horts del Segre. 

2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell), 

a vista d'ocell, Diari «Segre».

El raval del poble ha anat allargassant-se per la carretera vella d'Artesa. A mitjana alçada, en direcció al castell, antigues pletes de bestiar o restes de cases al peu del castell, potser enderrocades en algunes de les escaramusses bèl·liques dels segles passats, quan pugnar per Alòs significava el domini del pas de Segre que s'obrirà a la plana després de l'estret del Mu. 

2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell), 

a vista d'ocell, Diari «Segre».

Aquests voltants del Segre eren ja poblats al Paleolític, quasi res! El castell ja era d'origen sarraí, després pervingut a mans urgellenques. Llegim ací que el Marquesat d'Alòs fou  creat per Felip V, però en realitat, segons que llegim a la viquipèdia, fou d'origen borbònic napolità en època de Carles VII, més tard III de les Espanyes. Els marquesos tenien palau al Cap i Casal, al carrer de Sant Pere Més Baix, 55, cantonada amb el carrer d'en Mònec, ara restaurat i dedicat a usos socials. 

1970 ca. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Fototeca.cat.

Una de les antigues mines de bauxita que hi hagué al terme alosenc. 

1950. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

La mina de bauxita.

«"Mapa de la zona de bauxitas de Alós de Balaguer-Camarasa (Lérida)", que acompañaba a la comunicación titulada "Una nueva zona de bauxitas en la provincia de Lérida", de José Mª Ríos García y Antonio Almela, com. nº 43, "II Congreso Nacional de Ingeniería",Tomo V, Madrid, 1950. P. 13». (enllaç).

Navegant, o millor dit, surant d'ací cap allà per les xarxes em trobo amb la desconeguda informació sobre les velles mines de bauxita del terme d'Alòs, productives durant els anys autàrquics de la dura i repressiva postguerra en dictadura (espanyola). Dels cinc llocs citats al mapa, se n'arribaren a explotar tres, les mines Pilar, Consuelo, i Araceli. Que devien ser les dones, filles o sogres de l'enginyer responsable, que traspuava tot el regust de la ideologia franquista. En l'enllaç mencionat hi trobem aquesta descripció:

«Según el artículo de Ester Boixereu i Vila titulado "El descubrimiento, investigación y explotación de bauxitas en Cataluña (1900-1995", publicado en las "Actas do 3º Simpósio sobre mineraçao e metalurgia históricas no sudoeste europeu". Oporto, 2006, pp. 1-11:

«En la zona de Alós de Balaguer-Camarasa los yacimientos de bauxitas fueron descubiertos por el IGME en el año 1949, durante la elaboración del Mapa Geológico a escala 1:50.000. A partir de esa fecha se realizaron numerosos trabajos de investigación, que pusieron de manifiesto los indicios de la Sierra de Montroig, en Camarasa, Sierra de Sant Jordi, y Alós de Balaguer. Estas investigaciones culminaron con la puesta en marcha de las explotaciones de la de la Font de la Forradella y las de la Sierra de San Mamet, en Alós de Balaguer.

       «A partir de 1955 la producción de bauxitas se había concentrado en la zona surpirenaica. Las minas más importantes fueron Araceli, Pilar y Consuelo, situadas en el Término municipal de Alós de Balaguer. A principios de los años 1960 trabajaban una media de 41 mineros, mayoritariamente en labores a cielo abierto. Permanecieron activas hasta 1986 y de ellas se extrajeron unas 200.000 T de mineral. Las compañías explotadoras fueron La Alquimia C.A., Bauxitas Españolas S.A. y por Cementos Molins S.A.

«Tal y como indicaba la autora citada, se confirma en varias comunicaciones presentadas y publicadas en el Tomo V del "II Congreso Nacional de Ingeniería", que el descubrimiento fue realizado por el IGME en 1949. Una de estas comunicaciones (nº 43, páginas 9 a 16), titulada "Una nueva zona de bauxitas en la provincia de Lérida", cuya autoría corresponde a José Mª Ríos García y Antonio Almela Samper, descubridores del yacimiento, adjunta un plano geológico (que reproduzco) y describe la zona donde se ubican las minas "Pilar" y "Consuelo" (no otorgadas aún, pues su otorgamiento se produjo a finales de 1951) de la siguiente forma:

«En la vertiente Sur de la sierra de San Mamet, en las partidas de Les Coms y Malagostá, a unos 1.000 metros de cota y 6 km. al N. de Alós de Balaguer, se han encontrado otros dos afloramientos de bauxitas que ocupan posición estratigráfica idéntica a la de los demás yacimientos.

«Como quiera que la sierra citada forma un domo de calizas del cretáceo superior, las que ocupan la vertiente S. aparecen orientadas sensiblemente E-O y con buzamientos variables al S. que llegan a 300 en las capas más meridionales.

«Esta disposición hace que los barrancos que enta­llan estas calizas hagan aparecer en algunos puntos las areniscas existentes bajo las calizas, y, tanto en Les Coms como en Malagostá, afloran bolsadas de bauxi­ta que yacen bajo las areniscas. El fenómeno viene facilitado por varias fallas de dirección aproximada O-N-O E-S-E, en las que el labio Sur queda hun­dido en relación con el superior».

1921. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).

La vella església medieval refeta pels diferents ordres arquitectònics al llarg dels segles. Al fons, el detall de les feixes de conreu que cobreixen tot el vessant de la serra.

1932. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«La Veu de Catalunya», de 3 d'abril (ARCA).

La ruta senderista del Mu ja era coneguda als anys 30. Com que no hi havia la passarel·la penjant que ara permet el pas a la riba dreta del Segre en sortint de Camarasa, calia pujar per la Serra Carbonera fins a l'ermita de Sant Jordi i d'allà anar planejant fins a les envistes d'Alòs, a on ja podia travessar-se el Segre pel vell pont, el gran arc central del qual fora volat en la retirada republicana.

1887. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«El Eco del Pallás», de 13 de novembre (XAC).

La muntanya d'Alòs era comunal, ja que no havia sigut afectada per la desamortització, potser per influències i interessos del senyor marquès. Per tant, ningú que no fos del poble i segons les normes establertes podia fer-ne ús. Però heus ací que un bon jan de Camarasa s'hi posà a fer llenya, per necessitat, suposem. Acabada l'àrdua tasca, feta a mà —recordem-ho— en aquells temps, «echóse a dormir al lado de los fajos». Una bona migdiada damunt dels feixos de llenya que havia tallat, sense cap mala consciència de malifeta. En aquell moment de dolços somnis fou descobert per l'agutzil i altres veïns d'Alòs, que li requisaren «caballería, leña y aperos», o sia, la mula, els feixos i el falçó o xurrac amb què feu la feina. El robatori fou taxat en 1 pta. Fins i tot als qui vam conèixer el que eren les pessetes fins que vam ser adults, una pesseta ens era una quantitat ínfima, que ningú no s'acotxava a plegar. Però cent anys enrere, ai las!, era el jornal que et podies fer en un dia de tallar llenya. 

I cap a judici. El defensor va intentar justificar que els camarasins tenien drets consolidats d'accés a l'explotació de la muntanya alosenca, amb aportació de documentació del segle XVII. Cosa que així fou reconeguda per la justícia espanyola a Catalunya. El pobre camarasí, doncs, recuperà possessions i feixos de llenya.

1886-1894. «El Eco de Pallás», Tremp.

Capçalera del setmanari publicat a Tremp, d'ideologia conservadora dels interessos morals i materials (d'alguns).

[2375] Apunts d'Alòs de Balaguer, més